SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

El 16 d'octubre Laporta pot ser denunciat, inhabilitat i expulsat com a soci del Barça

pesolbullit | 06 Octubre, 2010 11:37

http://www.diariogol.es/?mod=noticias&tipo=1&id=8855

 

Mai de la vida, en els 110 anys d’història del Futbol Club Barcelona, un president resultarà tan noquejat, tan grogui en l’aspecte social, en l’econòmic i en el laboral com Joan Laporta. La ‘Due Dilligence’ que l’empresa KPGM està elaborant sobre la gestió de l’anterior junta directiva és tan rotunda que podria significar la inhabilitació de l'expresident.

 

La ‘Due Dilligence’ que l’empresa KPGM està elaborant sobre la gestió de l’anterior junta directiva és tan rotunda, tan concluent i tan brutal que, d’explicar-se amb tots els pèls i senyals en la propera assemblea, podria significar, a més de la injusta vergonya de milers i milers de socis barcelonistes, la inhabilitació de per vida (si més no com a socis de l’entitat) de tot un seguit de directius que han tingut les majors responsabilitats econòmiques del club, començant per l’expresident Laporta, passant per l’economista Xavier Sala i Martín, per l’exdirector general, Joan Oliver, i fins i tot arribant a algun exvicepresident, com l’actual màxim dirigent d’Spanair, Ferran Soriano, que en la venda de patrimoni (Can Rigalt) com, sobretot, en el cas Sogecable (un altre gran pal econòmic per al club), ha demostrat ser un economista escassament seriós, gens rigorós i sense cap responsabilitat, és a dir, tot el contrari de la imatge que d’ell s’ha donat per un grup de plomes que amb tant entusiasme l’han deïficat i l’han presentat davant l’opinió pública com el número u de tot, quan en realitat han estat tots ells màsters de la manipulació, l’engany i la mentida.

Els números que el club presentarà a l’assemblea vindran a ratificar, desgraciadament per al soci, totes les previsions que els barcelonistes més responsables i més ben informats han vingut vaticinant durant aquests últims anys, a la vista dels dispendis econòmics que la directiva presidida per Laporta venia realitzant. 

Les vendes reiterades de patrimoni, les operacions immobiliàries confuses i gens transparents i l’alegria financera que es desprenia de l’actuació pública de l’expresident i d’alguns dels seus més fidels col·laboradors eren símptomes inequívocs de la dolentíssima gestió empresarial i de l’enganyat que estava el soci de carrer que, enlluernat pels èxits esportius de l’equip, poc podia imaginar que l’actuació de la directiva fos tan diametralment oposada al que representava sobre la gespa. 

I és que, mentre els futbolistes perforaven les xarxes contràries, els màxims responsables de l’entitat perforaven la tresoreria del club, segons es desprèn d’aquesta ‘Due Dilligence’ que està a punt de ser servida en la pròxima assemblea i que només falta saber si es farà amb tota la seva cruesa o s’intentarà suavitzar, si més no en les formes, perquè el resultat de la mateixa no constitueixi el major escàndol financer –i no financer– de la història del club, que a més pot significar responsabilitats de tot tipus per a alguns dels dirigents anteriors, si és que alguns socis assembleistes volen posar les coses al seu lloc i demanen que els autors del daltabaix financer –i moral– dels anteriors exercicis no marxin de rosetes.

Tota una ‘bomba’
Així doncs, la imminent Assemblea, que per primera vegada en els últims anys se celebra fora del Gamper, potser que sigui la més sonada –en negatiu– de tota la història del club. I aquí es dóna la paradoxa que els grans aduladors del laportisme que van qualificar a Laporta com un president irrepetible, a Sala i Martín com el més preparat economista, no ja del Barça i de Catalunya, sinó del món global, i a Joan Oliver com el millor gestor de tots els temps, hagin d’amagar els seus pronòstics en els propers anys, quan es facin públiques les auditories posades en marxa: la laboral, l’econòmica i la legal, com durant la passada campanya electoral va anunciar el soci número 12.556, i aleshores candidat ,Sandro Rosell. 

L’actual president, fidel a la seva promesa electoral de mantenir informat al soci – “l’autèntic propietari del club”–, manté amb fermesa la seva voluntat de no amagar dades i d’actuar amb la major transparència de tot el que succeeix en el club. Per això, encara guardant l’estil i les formes, la propera assemblea serà tota una bomba, no només per la confirmació dels gairebé 80 milions de pèrdues de l’últim any, que ja va anunciar al seu dia la nova junta i els més de 400 milions d’euros de deute global, sinó per la posada en evidència i el contrast amb els números presentats per la junta liderada en el social per Joan Laporta i en el financer per Xavier Sala i Martín, que van presentar, amb el major dels cinismes, unes xifres que deixaven un superàvit per al club.

Fa tres mesos, en el diari La Vanguardia, un dels seus prestigiosos articulistes, Manel Pérez, titulava la seva anàlisi “Prácticas sospechosas”, on preveia i anunciava dies negres per a l’anterior president, després de conèixer el primer informe realitzat per Deloitte, en què ja es detectava la foscor del futur. “El informe dibuja un retrato inquietante”, deia el columnista, que afegia: “Rasgos de nepotismo, el viejo vicio de comprar activos (terrenos) con dinero ajeno a un precio muy superior a su valor de tasación (¿cuál era el objetivo real de la operación?), opacidad, como la de firmar contratos sin garantías, y capricho irresponsable, al negarse a reconocer como pérdidas las indemnizaciones pagadas por orden judicial. Métodos de quien se ha sentido amo sin límites más que gestor fiscalizado por los socios”. Deia també Manel Pérez que moltes coses són sospitoses. “Si sus siete años al frente del club son como Deloitte dice que ha sido el último, nos espera un dramático culebrón a cuenta del método Laporta”.

I això es deia abans, molt abans de conèixer tots els detalls que dóna la ‘Due Dilligence’, que són aclaparadorament dramàtics per als socis i, molt particularment, per a aquells milers d’associats que els costa sang, suor i llàgrimes pagar la seva quota, per no parlar d’aquells altres que ni poden pagar el seu carnet, el carnet més preuat de tots, per l’alt índex d’atur que viu el país.

El piset del Passeig Sant Joan
La ‘Due Dilligence’ que es presentarà a l’Assemblea, sigui completa, parcial i /o es faci només una lectura en majúscules de la mateixa sense entrar en interioritats és ja demolidora, molt demolidora, i desqualifica a qualsevol dirigent, sigui d’un club o d’ una empresa: és el més terrorífic que han vist els ulls dels pocs directius que han tingut accés als milers de folis, sorpresa que no ha estat aliena als propis auditors i als juristes que els ha tocat visionar papers, factures i diners de plàstic. Molts d’ells no se’n saben avenir.

Gairebé tots els que han tingut accés, ja sigui per la seva responsabilitat dins de la directiva, ja sigui per la seva comesa jurídica, coincideixen en els punts més espinosos: les operacions de Sant Just Despí i la de Viladecans, les comissions pagades a tot tipus d’intermediaris i les despeses sumptuoses, extraordinàriament sumptuoses, com, per citar alguns exemples, la utilització de les targetes vises (inclosa la del xofer del president), el lloguer d’avionetes privades, moltes d’elles sense cap justificació, l’alt preu pels serveis de seguretat i/o espionatge, etcètera, etcètera, etcètera. 

Els pocs revisionistes d’aquests comptes s’han trobat amb tantes i tantes sorpreses (negatives totes) que fins i tot algunes d’elles els han produït estranyesa, com lloguers de pisos en el Passeig de Sant Joan, un passeig freqüentat per l’exdirector general, Joan Oliver, i un passeig que ha vist néixer i créixer al president, i del que no fa molts mesos una brasilera (contractada pel club per a no se sap què) va dir posseir el niu d’amor que compartia amb el seu president-cap-amic.

No tinc cap mena de dubte que el president Rosell complirà amb la seva promesa, com no va fer Laporta amb Gaspart, per cert, tot i que alguns directius del moment, Rosell entre d’altres, van demanar-li la màxima transparència. Laporta, però, després d’un pacte força estrany amb el seu antecessor, es va tancar en banda. Fa pocs dies, Xavier Bosch, en la seva llegida pàgina d’El Mundo Deportivo, deia que la història del Barça tenia un buit: “Sigue siendo un misterio lo que pasó con la economía del club en los primeros quince días de Laporta como presidente, en el año 2003... La pregunta jamás resuelta, es ¿por qué Joan Gaspart permitió que le imputaran un déficit de 150 millones de euros cuando Enric Reyna, ante los compromisarios, había presentado un déficit de 55 millones en esa temporada 2002-03? Han pasado siete años, el laportismo ha caducado y seguimos sin tener la respuesta de Gaspart”.

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb