SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

Salvador Sostres: Solé Tura va habitar sempre les trinxeres espanyoles i totalitàries

pesolbullit | 12 Desembre, 2009 02:30

www.salvadorsostres.com

El Jordi de la Torre es preguntava amb encert, en l’article sobre Solé Tura, com pot ser que es consideri defensor de la llibertat un comunista; algú que, ja en plena edat madura, es deia ell mateix maoista. Una gran part de l’antifrnquisme no va ser democràtic i defensava atrocitats molt pitjors de les que el franquisme practicava. Això que un noi de l’edat del Jordi veu ja amb total naturalitat, durant molts anys ha estat pecat dir-ho i fins i tot pensar-ho tant a Catalunya com a Espanya: perdura sense rubor ni màcula l’estructura tan totalitària de l’esquerra. El franquisme va ser totalitari i gran part de la seva oposició també ho fou. Va ser totalitari el Partit Comunista de Sacrsitán, van ser totalitaris els socialistes de Reventós, aquell home tan sinistre que predicava l’autogestió, van ser totalitaris la tropa de carcamals atrinxerats a Bandera Roja, va ser totalitari el PSAN de Carod Rovira i va ser totalitari tot quant animal que després, ja en democràcia, anà a parar als diferents partits d’esquerres, sobretot al PSC i al PSUC. Eren antifranquistes, sí, però eren igual o més totalitaris que el franquisme. Ni reclamaven la llibertat ni hi creien. Les presons antifranquistes van estar més aviat poc plenes de soldats de la llibertat. Altes excepcions, com sempre. El president Pujol, per exemple. I noti’s que faig la vista grossa, perquè el president era llavors -i durant els seus 23 anys- partidari de la socialdemocràcia sueca, que sense ser tan totalitària com el maoisme, és un teoria política que molt poc té a veure amb la llibertat i amb la confinça en l’individu. Les presons antifranquistes van acollir-hi gent molt pitjor que el franquisme, i que si Catalunya o Espanya haguessin viscut sota el terror ideològic i totalitari que aquests presos defensaven, les conseqüències per a tots dos països haurien estat molt més devastadores que les que va ocasionar el franquisme, el nombre de morts hauria estat molt més important i el règim hauria durant encara molts més anys. Posats a triar entre dues bèsties totalitàries, va ser una sort que Solé Tura passés per les presons franquistes i no a l’inrevés.

Després vingué la democràcia, que no ladugué l'antifranquisme sinó Franco i els franquistes que feren la transició d'un règim a l'altre, i Jordi Solé Tura va fer veure que reununciava al comunisme a canvi d’aconseguir poder, i fou així que mentint, com sempre fa l’esquerra, arribà a ser ministre. “Un ministre català!”, exclamaren alguns, i a banda de ser, en general, un molt mal ministre de cultura, tot ho negà a Cataluya i es comportà com el típic català acomplexat que per fer-se l’espanyolet és encara més jacobí que els jacobins de veritat. Com l’Ernest Lluch, tan lamentable. Solé Tura i Lluch van ser uns autèntics càncers per a les aspiracions nacionals de Catalunya.

No m’alegro de la mort de ningú. Però com a català que estimo la llibertat de les persones i dels països he de dir que Solé Tura va habitar sempre les trinxeres espanyoles i totalitàries. Quan no se’n va sortir la humanitat hi va guanyar -amb el comunisme- i quan se’n sortí -mentre fou ministre- el meu país hi perdé un llençol a cada bugada. No crec que d’un home és pugui res de pitjor. 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb