SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Paràbola del mal servent
07/03/2008 · Salvador Cardús i Ros
No recordo de cap altres eleccions de cap mena on Catalunya, com a voluntat política, hagués fet un paper tan galdós, on els partits nacionalistes s'haguessin anul·lat mútuament fins a aquest punt. No és una mera coincidència amb aquesta invisibilitat que ERC i CiU ja no es presentin a ells mateixos com a nacionalistes. Per vies diverses, s'han anat negant a ells mateixos com a subjectes polítics. ERC insisteix en la seva estratègia de Cavall de Troia que l'obliga a situar-se dins de les files nacionalment enemigues. El nivell no ja d'incoherència sinó de dissonància cognitiva entre el que sostenia el candidat Ridao i la seva acció política a Catalunya, rebentava els timpans. CiU arrossega encara el llast del ressentiment per les carbasses que li va donar Montilla per formar govern i no s'ha refet d'haver estat seduïda i abandonada per Zapatero amb el pacte de l'Estatut. No és estrany que Duran i Lleida no aconsegueixi fer creïble la seva pròpia intelligència política, exigint que se'ns respecti, però havent de predicar enmig d'un laberint d'estratègies fracassades.

Bé: ja veurem com acaba tot plegat, i és prudent que no comencem a demanar el compte abans que ens hagin servit l'àpat. De moment, tot el vot el blanc i tota l'abstenció prevista que provingui del desengany, hauria de ser considerada prou seriosament. Diumenge a la nit, a Catalunya, no serà tan important quants diputats obté cadascú -que sempre sumen el mateix nombre- com el nombre de vots totals, de voluntats individuals, que cadascú haurà estat capaç de mobilitzar. Quants votants haurà perdut ERC des de dins del seu Cavall de Troia? Quants votants haurà perdut CiU amb el seu paper de boxador somicant perquè li han deixat un ull blau?

El més dramàtic és que el sobiranisme mai no havia tingut tan gruix com ara, mai no havia estat tan transversal i interclassista, per fer servir dos termes vells i corcats però útils, mai no havia comptat amb tanta adhesió. Però mai el sobiranisme no s'havia sentit tan políticament desvalgut, tan mal servit, tan menystingut. On és aquell esperit de 2003, on ERC doblava el nombre de vots i, tot i la retirada de Pujol, CiU tornava a guanyar les eleccions? Perquè aquell avenç s'ha estroncat? És que ningú no s'ha equivocat en res, tot i que els resultats hagin anat mostrant la permanent reculada?  

Durant anys varem sospitar que hi havia més política nacional que nacionalistes. Que CiU era més que un partit. Que Pujol era més que CiU. Ara, sabem que hi ha més sobiranistes que política nacional. Que ERC més CiU, violentant els principis matemàtics més elementals, resten. Que els líders actuals són més petits que els seus partits. Com a la paràbola dels talents de l'Evangeli (Lc 19, 11-27 i Mt 25 14-30), després de les eleccions, el poble demanarà als partits què s'ha fet del capital que se'ls va encomanar fa quatre anys. El primer mal administrador, satisfet d'haver-lo posat sota la rajola, dirà: "me'n vas donar deu i te'n torno deu". L'administrador pèssim afegirà: "me'n vas donar vuit però me n'han pres la meitat". Però el poble els respondrà: "Servents ganduls: sabíeu que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat". I els prendrà allò que els quedi. Sí: a partir de dilluns caldrà començar a buscar millors administradors i millors servents.