SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

Ferran Saez: La falsa hegemonia del PSC

pesolbullit | 27 Gener, 2008 02:27

reproduït del diari avui.-

EL PSC HA GENERAT TONES DE DISCURS ANTINACIONALISTA

L'hegemonia

Ferran Sáez Mateu / Escriptor i professor a la URL / ferransaez@hotmail.com

Se'n recorden, de quin va ser el primer acte públic com a consellera de Cultura d'aquella estrella fugaç del maragallisme anomenada Caterina Mieras? Efectivament: el primer acte públic de Caterina Mieras, consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, va consistir a anar expressament a Sevilla (!) a veure la darrera xarlotada d'Albert Boadella, la tardor del 2003. Allò era una solemne declaració de principis i alhora el rutinari pagament de la mensualitat d'una vella hipoteca. El contracte es va formalitzar en un moment indeterminat de la dècada del 1980, quan el PSC va constatar que mai no guanyaria unes eleccions al Parlament de la Catalunya, com així ha estat fins al dia d'avui.

EL PSC HAURIA POGUT APOSTAR FA VINT ANYS per intel·lectuals més o menys vinculats a la socialdemocràcia. No ho va fer mai, però. Com que només jugava a la contra, va preferir donar un tracte de favor mediàtic a la cridòria antinacionalista. El joc va funcionar. Va funcionar tant i tant, que el monstre creat artificialment amb bocins de ressentits patològics, genis incompresos, funcionaris expedientats i restes de sèrie de la Gauche Divine va prendre vida i es va emancipar. El juny del 2005 aquell monstre malgirbat, fet amb els sargits d'una dotzena de fracassos personals, va signar un manifest. El 2006 va obtenir tres diputats.

QUAN EL SENYOR JOAN FERRAN I SERAFINI feia referència fa poc a la "crosta nacionalista" en els mitjans públics catalans, estava encetant un debat que convindria no tancar en fals. S'equivoca qui creu que allò era una sortida de to que es pot corregir amb dues dotzenes d'articles indignats o fins i tot indignadíssims. Convé parlar-ne més, de les crostes. Naturalment, cadascú té el dret de fixar-se en la crosta que vulgui. Fa uns dies, Joan Ferran en gratava rabiosament una de molt concreta. Però a mi avui em ve de gust mostrar la infecció purulenta que han generat els 30 anys ininterromputs de trona socialista, que en les actuals circumstàncies de falsa hegemonia política i social pot degenerar en una discreta caça de bruixes.

AIXÒ DE LA FALSA HEGEMONIA POLÍTICA i social del PSC convé remarcar-ho, perquè sempre es diu amb la boca petiteta. El PSC controla gairebé tots els pressupostos públics que es mouen a Catalunya: la Generalitat, els grans ajuntaments, etc. Aquest control total del poder resulta grotescament asimètric amb la representativitat democràtica real d'aquest partit, que des d'una perspectiva numèrica és irrisòria. En les darreres eleccions al Parlament, el PSC va obtenir 37 escons (sobre 135); va guanyar en 86 municipis (sobre 946), en 3 comarques (sobre 41), etc. Aquesta situació de precarietat només resulta sostenible generant la il·lusió d'un món paral·lel, irreal però alhora convincent. D'això se n'encarreguen determinats mitjans de comunicació, rigorosament fiscalitzats. Ja fa molts anys que és així; per què, doncs, justament ara, al senyor Joan Ferran i Serafini li pica tant la "crosta nacionalista"?

PER RESPONDRE AQUESTA PREGUNTA necessitem apel·lar de nou a la criatura monstruosa a qui va donar vida l'escriptora Mary Shelley. Avui, el nucli dur de l'star system mediàtic antinacionalista auspiciat pel PSC entre les dècades del 1980 i el 1990 és una realitat autònoma i emancipada, fora del control de personatges com Joan Ferran. La majoria s'han passat a mitjans de comunicació obertament hostils a aquest partit. Es tracta, doncs, d'una crosta a la qual ja no poden arribar els tentacles dels comissaris polítics habituals. La denúncia de la crosta nacionalista obeeix precisament a aquesta sensació d'impotència: aquí sí que hi poden arribar, ni que sigui amb una hegemonia política irreal.

EL PROBLEMA DE FONS, EN TOT CAS, rau en el fet que, si anem gratant ambdues crostes, ens quedarem sense ningú. Hi ha la crosta nacionalista i hi ha la crosta antinacionalista. I res més. Les conseqüències d'haver polaritzat la política catalana només en aquesta clau al llarg de vint anys ara estan ben a la vista. El PSC ha generat tones i tones de discurs antinacionalista, però només un parell de frases fetes -i a hores d'ara ja molt passades de moda- de socialisme veritablement propositiu. I aquí, al marge de les conyetes sobre la crosta, hi ha qui s'apropa a un precipici: ser l'opció política dels pensionistes de l'extraradi de Barcelona i poca cosa més. De moment, la tendència és aquesta.

EL SENYOR JOAN FERRAN I SERAFINI ha obert un debat en què cal aprofundir, més enllà dels articles d'opinió i les peroracions radiofòniques. Es tracta d'una qüestió estrictament política que fa referència a la realitat o irrealitat de determinades hegemonies. De fet, desemboca en la delicada relació entre la representativitat electoral real i la legitimitat institucional. N'hem de parlar més, de tot això. Si Joan Ferran qüestionava fa poc l'hegemonia mediàtica -al seu entendre irreal- d'un determinat discurs, jo qüestiono directament la falsa hegemonia del seu partit en el si de les institucions catalanes. Potser els ho arreglarà Boadella, tot això.


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb