SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

Salvador Cardús: CiU, quequeja

pesolbullit | 17 Juny, 2007 22:13

www.avui.cat

Si alguna cosa sorprèn de l'actual panorama polític català és la dificultat de CiU d'articular un projecte de futur a través d'un discurs clar i amb un estil convincent. Es donen totes les circumstàncies favorables, en relació als adversaris polítics, per poder-ho fer. La debilitat electoral mai no vista del PSC, la crisi de creixement d'ERC, l'encartonament ideològic d'ICV i el paper d'estrassa del PP en la defensa dels interessos nacionals dels catalans sembla que deixen pista lliure a un partit que ha tingut tanta requesta popular i que, si més no des d'una perspectiva europea, està ben posicionat en l'espai ideològic, a cavall de la socialdemocràcia i d'un cert liberalisme d'estil més anglosaxó que d'arrel francesa. En canvi, políticament, des de la seva frustrant victòria a les eleccions del 2003, CiU quequeja.


HI HA RAONS DE FONS QUE PODEN DONAR COMPTE d'algunes de les limitacions d'aquesta federació de partits. Una, sense cap mena de dubte, és el galdós paper de CiU en el debat estatutari i, sobretot, la seva "magistral" jugada final, pactant en solitari a la Moncloa unes rebaixes que havia promès que mai no acceptaria. Si s'hi afegeix que el rendiment polític esperat com a contrapartida d'aquell acord ha estat nul, és notori que CiU porta plom a les ales. Allà, CiU va malbaratar bona part de la seva credibilitat per dibuixar ara un escenari de futur que vagi més enllà de l'Estatut pactat a la Moncloa. A més, CiU no sembla capaç d'imaginar altre camí per a Catalunya que no sigui l'aliança d'interessos amb qui governa Madrid per oferir renúncies nacionals a compensar en espècies, una via que comença i acaba sempre en frustració. Artur Mas i CiU només podrien desfer-se del llast d'aquella patinada si en reconeguessin l'error. Però reconèixer-lo seria tant com acceptar la interpretació en clau partidista d'un gest que encara ara es vol presentar com a sacrifici patriòtic.

UNA SEGONA RAÓ DE FONS ÉS, segons el meu punt de vista, la federació entre CDC i UDC. Aquesta aliança que en temps de Jordi Pujol sumava, perquè cap dels dos partits no discutia la supremacia del lideratge del president, ara resta. Duran i Mas no es reconeixen l'un a l'altre cap superioritat ni moral, ni política ni de lideratge dins de la federació. A CiU cadascú defineix la seva tàctica i el seu discurs particular, sobretot en relació a l'altre membre de la parella. El que dóna més perfil a Duran són les discrepàncies que ell mateix administra amb astúcia respecte a Mas. Els temes són coneguts i recurrents, com ara tenir ministre al govern de Madrid i la possibilitat de pactar amb el PP. No sé quantificar el desgast electoral d'aquesta mala relació, però sí que es pot evidenciar el resultat en el discurs polític: interrupcions i repeticions espasmòdiques, és a dir, més quequeig.

PROBABLEMENT, HI HA ALTRES RAONS, que no conec prou bé per ponderar-ne la importància. Fa malfiar, això sí, la indiferència de l'actual equip d'Artur Mas respecte a antics dirigents de CDC, de llarga experiència i bon coneixement del partit i del territori. O és inexplicable l'autoreplegament ideològic en posicions d'espectre limitat, que expulsa fora de l'entorn directiu les tradicions de pensament polític més radicalment democràtiques i patriòtiques o socialment més polièdriques. I tampoc no sembla que l'amplitud de sensibilitat territorial sigui el fort d'un equip marcadament barceloní.

ARA BÉ, EL QUE DEBILITA CIU és, sense cap mena de dubte, que no sàpiga explicar quin és el país que vol liderar. Ho va fer el 2003, en condicions molt adverses, abans del quequeig actual. Però CiU, a hores d'ara, no ofereix un horitzó nacional ambiciós. A vegades, atrapada com tothom en la lògica misèrrima de la política de cada dia, sembla que CiU no es veu amb cor d'oferir altra cosa que una gestoria amb més experiència i més ben dirigida que la dels adversaris. Però això no és un projecte de país. Fa la impressió que el perfil baix dels governs tripartits, la grisor dels seus lideratges i discursos, no tan sols no resulten un estímul per superar-los, sinó que CiU, obsedida amb els que l'han rellevada al govern, ha quedat enganxada al terreny de joc que li marquen. CiU només parla si és per replicar el tripartit, i així, no és estrany que acabi parlant del mateix, en el mateix pla i des de les mateixes contradiccions.

LA GRAN PREGUNTA ÉS SI ELS ACTUALS LÍDERS DE CIU són capaços de sortir del laberint. Perquè, si Artur Mas només pot denunciar l'escassa ambició nacional del govern de Montilla sense saber-nos dir quina és la seva, sempre se li podrà recordar que la del president socialista se situa exactament a l'alçada que ell va deixar l'Estatut. O, per posar un exemple d'aquesta setmana, si es critica la manca de projecte del govern tripartit en immigració, però no es diu quin és el propi, sempre es podrà preguntar què ha fet CiU a Vic els darrers anys que hagi portat la Plataforma per Catalunya a ser la segona força política. I així successivament.

EL QUEQUEIG NO TAN SOLS FA CONFÚS EL MISSATGE, sinó que cansa. I hi ha un espai socialment moderat però nacionalment ambiciós que espera, de casa estant, com s'ha vist a les darreres eleccions, que se li ofereixi futur i que se li parli sense embuts.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb