SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

Salvador Cardús: “Els polítics han substituït les idees per les marques i el contingut per la forma”

pesolbullit | 25 Maig, 2007 23:19

http://www.avui.cat/

No sé a qui se li pot acudir posar les seves esperances de futur en una campanya que porta per lema Està tot fatal. Una gent que, per demostrar que quan diuen “tot” és tot, no dubten a escriure també fatal el mateix eslògan. Es podria ordenar millor l’expressió, tota ella bàrbara, i dir que “Tot està fatal”, encara que ni així es desprendria d’aquest xava barceloní que als de fora de la capital ens sona a pijeria de casa bona (si us plau, repetiu-vos el lema com si fóssiu la Sandra Camaca i m’entendreu). Sigui com sigui, voleu dir que proclamar que “tot està fatal” ajuda a passar a l’acció? És cert que, com diríem més genuïnament, “tot va malament”? On neix, s’alimenta i creix –i on va a parar, és clar– aquesta percepció tan radicalment negativa del món?

La temptació de r espondre a aquestes preguntes seriosament és molt gran, però ara no hi cauré. Sospito que el nostre catastrofisme nacional és la manifestació epidèrmica purulenta d’alguna cosa més estesa pel cos social del país. I el mal és que es tracta d’un estat d’esperit que cada dia és més interclassista i transversal, que va de dreta a esquerra, que atrapa progressistes i conservadors, que aplega des de l’espanyolisme ranci a l’independentisme radical, i que fins i tot podria igualar els de Sabadell i els de Terrassa! Això necessita més reflexió.

A mi, particularment, que algú organitzi una setmana “per passar a l’acció” sota el lema Està tot fatal, em fa riure, francament. “Està tot fatal” és l’expressió pròpia de l’esquiador de la Cerdanya que es troba la pista massa plena de gent. El lema suggereix un elitisme mamat a casa i a l’escola, pensat per foragitar els que no siguin dels seus. Biogràficament, el trajecte és ben conegut: es comença pensant que tot va malament i s’acaba decidint que, donat que el món no es deixa arreglar tot sencer, més val aprofitar-se’n. Ara mateix em ve al cap una entrevista en profunditat d’una investigació de fa anys sobre els joves gironins en la qual una noia s’esplaiava en els seus principis ideològics –de l’estil dels de la campanya Està tot fatal–, però que finalment confessava que el que li agradaria seria embarcar-se en un gran vaixell ple d’amics, curull d’ampolles de xampany, i navegar així fins a la fi dels seus dies. Tot molt fatal, sí.

Els polítics han substituït les idees per les marques i el contingut per la forma. Ara en tenen prou de ser autèntics. I una mica sentimentalots


Els que troben que “Està tot fatal”, i que la setmana passada encapçalaven la manifestació antisistema, estan massa okupats rebolcant-se en la desgràcia i repartint mastegots als Mossos d’Esquadra –amb la Guàrdia Civil vigilarien més– per aconseguir el consol mediàtic que els presenti com a víctimes del sistema. Un sistema del qual formen part, mal que els pesi, i del qual són un producte genuí. Mireu si en són, de cadells del sistema, que el sistema n’està sempre pendent, com de les cries, els riu les gràcies i desgràcies, els consent, i quan amb violència extrema trenquen el nas d’un policia, els mitjans de comunicació, tan capitalistes i d’ordre com són, ensenyen les esgarrinxades que la policia ha fet a una d’aquestes pobres criatures. Angelets!

He dit que deixava per a una altra ocasió l’anàlisi seriosa de la sociopatologia del catastrofisme, i giro els ulls cap a l’altra campanya, l’electoral, font d’ocurrències que desmenteixen el tòpic que són avorrides. Però ho faig tornant a la pregunta del principi: tot va malament? Doncs, déu-n’hi-do! Ara mateix, llegeixo una entrevista al candidat Jordi Hereu en un d’aquests diaris gratuïts que han passat, tan generosament, a informar, documentar i orientar la societat catalana. Hereu afirma: “No amago res, sóc autèntic”. Ni fet expressament! Perquè és difícil exhibir una buidor i una manca de perfil més gran que autoqualificar-se d’autèntic. Perquè ser autèntic, amics, és no ser res. Es pot ser una autèntica joia o un autèntic pendó, posem per cas. Però no es pot ser només “autèntic”, cal ser autènticament alguna cosa. I quan diu que “no amaga res”, Hereu simula l’obligada buidor ideològica de qui s’ha de presentar com a simple bon administrador dels béns d’altri.

Que consti que no conec el senyor Jordi Hereu de res i que la seva persona em mereix el mateix respecte que totes les altres persones a qui no tinc el gust de conèixer. Dubto, és clar, que si no amagués res no hauria arribat a ser candidat d’un partit polític en el qual per sobreviure cal ser llop entre llops. Simplement poso l’exemple d’Hereu com a prototip del candidat polític que s’autopresenta en campanya simulant, a través de l’apel·lació a l’autenticitat, una profunda i radical manca de caràcter personal, de complexitat interior, d’introspecció ideològica, no fos cas que perdés cap vot. Els polítics han substituït les idees per les marques i el contingut per la forma. Ara en tenen prou de ser autèntics. I una mica sentimentalots.

Aquí, doncs, passem de l’“Està tot fatal” al “Tot va molt bé”. De lamentar la inseguretat a desacreditar la policia. De posar una foto de primera comunió al cartell electoral a ser autèntic. Sí: la campanya s’acaba avui mateix i ens deixa amb l’ai al cor d’haver de reflexionar no sabem ben bé sobre què. No tot va malament, però és ben cert que hi ha campanyes, les del sistema i les antisistema, que fan plorar... de riure.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb