SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

Salvador Cardús desemmascara al mentider Carod-Rovira

pesolbullit | 27 Gener, 2007 05:28

A continuació reproduïm l'article "testosterona, a banda" on Salvador Cardús on celebra l'aparició en escena de Joan Carretero i denuncia els enganys, les mentides, les renúncies i la "jeta" tremenda dels actuals dirigents d'ERC.-

Bones notícies! A poc a poc tornem a recuperar el pols del debat polític en un país que, durant un parell de mesos, semblava que no mantenia ni les constants vitals. Parlo del debat entre els que se suposa que el volen viu, el país. La remor ha arribat primer a CiU, amb assetjament contra els qui demanen que se surti de la trinxera. I ara la discussió interna atrapa ERC, amb la publicació dels articles de Joan Carretero a l'AVUI, que si han fet parlar tant és perquè catalitzen la insatisfacció profunda i molt estesa que viu el món nacionalista i independentista. Ja sabem que en tot debat polític sempre hi ha la temptació d'acabar-lo per la via més expeditiva, desqualificant l'interlocutor o la pròpia discussió. Així, hom s'estalvia els arguments. És el cas del debat proposat per Carretero. De moment, ja se l'ha acusat de debilitar el mateix independentisme. També hi ha hagut qui s'ha afanyat a insinuar que Carretero representava la temptació essencialista (només faltava afegir "i identitària"). I no podia faltar qui insinués ressentiments personals. Tampoc no em sembla que el debat s'hagi de portar al pla de la testosterona, com ha fet en Puigcercós. El problema no és si el país està "destrempat" per culpa -evidentent!- de CiU, ni si hi ha gent que, més que voler que ERC marqui perfil al govern, el que demana és que "marqui paquet", com ha sostingut el conseller. Perquè si la discussió hagués de baixar al terreny d'aquesta mena de grolleria castissa, la resposta seria molt fàcil: el que no es pot fer és anar escalfant braguetes a les campanyes electorals per, quan s'és al govern, dir que es té migranya. Tot plegat, però, és més senzill, i cal tornar-ho a repetir, sense ira però amb prou claredat per entendre'ns. Al capdavall, ERC (Carod, Puigcercós, Ridao, Huguet...) han publicat prou per poder recordar documentadament d'on vénen i què prometien. Per començar, ERC encara no ha donat explicacions convincents a l'engany electoral de fer creure que els pactes eren oberts en totes direccions, per després fer evident -el 2003, però sobretot el 2006- que les opcions de govern ja eren preses i que, a més, no depenien d'acords programàtics postelectorals. Segonament, en poc més de tres anys, ERC ha fet un canvi profund de discurs, d'estratègia i de cultura política que potser és legítim, però que no ha tingut el coratge ni de reconèixer ni de justificar. No faig cap judici ni del procés de conversió ni de l'oportunitat de la transformació. Però no es pot respondre al desconcert general dient que costa transmetre l'empenta de la pròpia acció de govern. Tercerament, per a ERC era difícil justificar la presència en un govern, fos amb CiU o fos amb PSC, que només es proposés l'aplicació de l'Estatut al qual va votar no i que va ser causa de la seva expulsió del govern. Però el recurs a l'argument que, vist que ningú no es proposava superar el llistó, calia resignar-se a aplicar-lo, explica a la perfecció les causes de la decepció general. I més quan, del referèndum ençà, ERC no ha estat capaç d'explicar si té alguna altra idea de com "saltar la paret" davant la qual ens va deixar Pujol. Ja sabíem que el nacionalisme programàtic de CiU es reduïa a mer regionalisme quan es convertia en acció de govern. El que no imaginàvem és que l'independentisme també s'acabés acomodant a l'autonomisme amb els mateixos arguments de CiU: bon govern, responsabilitat, cohesió social... En quart lloc, ERC està contribuint a consolidar una nova hegemonia política que va més enllà del govern de la Generalitat. El PSC, des d'un compromís nacional clar -però no pas amb Catalunya, sinó amb Espanya-, ja ho controla gairebé tot. I després de les municipals, previsiblement, acabarà de controlar la resta d'institucions: les de més rellevància política, i totes aquelles que en depenen directament o indirectament: econòmiques, culturals, comunicatives... ERC haurà de donar compte del fet de deixar tot el país a les mans d'un partit de lleialtat nacional espanyola. I, en cinquè lloc, hi ha l'estil de fer política. Parlo de l'abandonament d'un discurs que era poderós precisament perquè no contemporitzava amb l'opacitat, que era franc. No cal dir que estic disposat a escoltar els arguments, i sobretot a avaluar els resultats de l'aposta, deixant passar el temps que calgui. Però l'arrogància d'uns no dissimularà la crisi de confiança dels altres. Tanmateix, la pregunta ara ja no és sobre què ha de fer ERC (que ja ho té decidit), sinó sobre si un país com el nostre es pot permetre el luxe que ningú no representi, políticament parlant, la veu dels que no estan d'acord amb les estratègies acomodatícies i que, de propina, han comportat estils fratricides entre nacionalistes catalans. La qüestió és si hi ha vida política més enllà de l'actual estratègia d'ERC, just en l'espai que ha abandonat. ¿Preguntar això és una mostra de "raquitisme intel·lectual" o d'"independentisme de saló", com diu Enric Marín? ¿Que potser no era això el que deien d'ERC abans de jugar a manar? ¿No és això una manera de rebentar qualsevol debat? Ai, les vocacions de comissari polític! No és estrany que Carretero hagi estat rebut amb tant interès.

1política | Següent | Anterior | Comentaris (0) | Retroenllaços (0)

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb