SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Salvador Cardús denuncia les contradiccions de la direcció d'ERC

pesolbullit | 28 Desembre, 2006 01:51

reproduït de tribuna.cat.- Entre moltes d’altres, hi ha tres coses absolutament renyides amb la llibertat de pensament i expressió: les adhesions totals, les mirades simples i les concepcions conspiratives de la vida. Per tant, els qui acceptem lliurement de comprometre’ns amb la llibertat de pensament i expressió –cosa que no vol dir que ho aconseguim- maldem per evitar les adhesions acrítiques, per descobrir la complexitat dels fets i per considerar les condicions estructurals que expliquen la realitat, més que no pas les voluntats que la justifiquen. Naturalment, ho dic en referència als qui tenim una posició crítica respecte del nou govern que han constituït PSC, ICV-EU i ERC. No podia ser d’altra manera, i el mateix hauríem fet amb qualsevol altra combinació de sigles. Per a mi, posem per cas, el govern té alguns aspectes positius –per esmentar-ne un d’indiscutiblement bo, el Departament de Cultura amb les persones que se n’han fet càrrec-, però d’altres de dramàticament negatius, com Interior o Educació, o el fet que les universitats hagin anat a parar al Departament d’Innovació. Doncs bé, aquest punt de vista no pot ser reinterpretat sota la sospita de si volia o no una reedició d’un govern d’esquerres, o de si tinc mania a un o altre partit, de si vull posar pals a les rodes de no sé qui, o de si estic ressentit perquè m’he quedat sense càrrec, com ha dit algun indocumentat. La pregunta és si la gent que és de partit no pot entendre que la capacitat de judici crític –que pot ser escassa i fins i tot, equivocada, ja ho sé- pot trobar, alhora, aspectes positius i negatius en un govern. O si creu que no hi ha altra via que les adhesions totals a un partit i que, com es diu al Nou Testament, “qui no està amb mi, està contra mi”. Tan difícil és entendre que es pot fer la crítica d’alguna cosa sense que s’hagi d’estar al servei de l’altra? I és que ha de ser una traïció que, per posar el cas d’ERC, ara se li faci memòria de amb quin discurs va aconseguir el salt electoral de 2003, i exigir-li que faci el favor de contrastar-lo amb el d’ara? Acceptem que les propostes de despolititzar la llengua o l’esport siguin resultat d’una evolució del pensament independentista d’ERC –esperem que no només del pensament d’un independentista, és clar- i que ara que tornen a ser al poder hagin arribat a la conclusió clàssica pujoliana que amb les coses de menjar no s’hi juga. Doncs bé: primer s’ha de poder dir que això és diferent del que s’havia promès; després s’ha de poder dir que això és el que més criticàvem de l’estil convergent. I finalment s’ha de poder dir que com que tot plegat sembla que sigui resultat de la lliçó apresa, en el sentit que cal saber evitar que et facin fora del govern peti qui peti, hem de poder preguntar quan s’ha tardat a fer aquesta evolució i si ens poden explicar com s’hi arriba. O bé, si es dóna suport a una llei que envaeix competències catalanes, com passa amb la de la Dependència, hem de poder dir que l’argument que són ells els qui tenen els calés i que cal fer política de peix al cove, també té una llarga tradició a Catalunya i que és just la que criticàvem fa quatre dies. També tenim dret a observar les contradiccions entre discurs i fets. Per exemple, quan es diu que cal despolititzar la llengua i en canvi es crea una “subdirecció general de llengua i cohesió social”, que és ben bé una manera de polititzar-la. I tenim dret a sospitar de la coincidència que, mentre a casa tot es despolititza, a Madrid es demani que la Constitució espanyola reconegui el dret a l’autodeterminació dels catalans. A no ser, és clar, que ens diguin que es tracta de despolititzar el dret a l’autodeterminació per tal que sigui més ben rebut. Tocava ara, parlar d’autodeterminació, o és el resultat d’una estratègia comunicativa destinada a desviar l’atenció i a fer possible que cadascú pugui escoltar el que més li agradi? Ara és Nadal i beurem cava. Però que ningú es pensi que som tan babaus com per no saber que no s’ha de beure a galet.