SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

30 anys d'un dia històric: 21 d'abril de 1981

pesolbullit | 22 Abril, 2011 18:52

Crònica del periodista Ignasi Julià del concert que el 21 d'abril de 1981 van fer Bruce Springsteen & the E street Band al Palau d'Esports de la ciutat de Barcelona. Reproduït de la revista "Vibraciones"

 

 

BRUCE SPRINGSTEEN & THE E STREET BAND. INOBIDABLE


 Ja han passat més de vint-i-quatre hores i encara em costa creure-ho. Bruce Springsteen ha estat aquí, a Barcelona, ​​i s'ha emportat de carrer els cors famolencs de tots els rockers espanyols. El seu únic xou ha estat rebut per igual en tots els mitjans de comunicació i comprès per un públic totalment compenetrat amb la meravella de New Jersey. Tots ens vam quedar secs davant les tres hores de vitalitat total i absoluta que ens va oferir la E Street Band. La gent va sortir del Palau d'Esports exhausta, terriblement cansada i satisfeta. I personalment, bé, encara em fan mal tots els ossos i tinc l'esquena el que es diu feta pols. Però això no és un obstacle perquè em recordi, minut a minut, d'un dels millors concerts que he presenciat en la meva vida. Tot va començar a això de les vuit i mitja. Faltava una hora per l'inici del recital i els músics estaven realitzant la prova de so. Va ser a aquesta hora quan entrem al recinte, per la porta del darrere i disposats a tot. A l'escenari els nois de la banda del carrer E posaven a punt el seu instrumental. Al fons de la sala, a la taula de mescles, En Bruce manejava els controls. Instrument per instrument, tot va ser precisament equalitzat per l'estrella que vol ser fins al seu propi tècnic de so. Quan tot va estar a punt, la banda es va introduir lentament en el ritme de "Hungry Heart" i vaig poder contemplar, bocabadat, quelcom que ja sabia però em costava creure. En Bruce es passejava per tota la sala comprovant el so des de la primera fila fins a l'última grada. Volia estar segur que fins a l'últim espectador anava a escoltar-lo a la perfecció. En un món tan inhumà com el del rock, un acte així es converteix en la més gran prova de valor i humanitat, en el reflex d'una ànima disposada a comunicar-se i donar-se per complet a tots i cada un dels components de la seva audiència.

 

A l'hora en punt, gairebé set mil "nascuts per córrer" omplien el local. Quan les llums es van apagar, un immens clam va rebre a Bruce i la seva banda. La tènue il·luminació va marcar l'inici de "Factory". En Bruce, acompanyat únicament per harmònica i guitarra, feia ressonar la seva veu per tot el pavelló. El públic va admetre amb silenci un primer tema lent i poètic fins que la banda va empalmar directament amb "Prove It All Night" i l'escenari va explosionar en una descàrrega de llum i elèctricitat. Absolutament tot el món estava saltant i ballant al ritme de la banda d'Asbury Park. Sense pauses, Bruce udolà "one, two, three" i enllaça amb "Out In The Streets". Després vindran, intel.ligentment estructurats en seqüències, blocs de cançons hipereléctricas combinats amb altres de balades esquinçadorament romàntiques. "The Ties That Bind", "Badlands", "Two Hearts" ... "Independece Day", "The River", "Darkness On The Edge Of Town" ... Tot durant l'hora i mitja que va durar la primera part del recital. Intermedi. 

 

Després de trenta minuts de descans, un conegut redoblament de bateria ens introdueix en els ritmes gairebé texans de "Cadillac Ranch" i el públic cavalca convertint el recital en gairebé un rodeo. Després vindran "Sherry Darling" i "Hungry Heart", el recinte s'ha convertit en una festa total. I una altra vegada llum tènue per a "Point Blank" i "Racing In The Streets", seguides per diversos temes de "Born To Run", entre aquests versions increïblement intenses de "Thunder Road" i "Backstreets". I un parell de bisos amb el medley de "Devil With The Blue Dress" i un final apoteòsic a base de "Rockin 'All Over The World" de John Fogerty. Tres hores de passió total, més de trenta cançons pròpies i prestades: "Who'll Stop The Rain" dels Creedence i "This Land Is Your Land" de Woody Guthrie, en pla gairebé apostolar. En definitiva, un espectacle inoblidable i tan variat i real com la vida mateixa. Hi va haver temps per ballar, donar-se marxa i també per reflexionar sobre molts punts importants que són i seran bàsics per a tots els que tenim menys de trenta anys i volem sortir endavant sigui com sigui. Afortunadament, En Bruce Springsteen planteja en el seu show una pregunta que tard o d'hora tots haurem de fer front: Qui pararà la pluja?

Encara que resulti obvi, he de dir que la banda del carrer E és una formació impecable, sense fissures i amb una qualitat humana i musical increïbles. Max Weinberg a la bateria i Garry Tallent al baix, Roy Bittan i Danny Federici en els teclats, Steve Van Zandt i Clarence Clemons a la guitarra i el saxo, van estar durant les tres hores al límit del que increïble. Pel que fa al Bruce, bé, penso que actualment ell és l'única superestrella. Viu al màxim la seva música i esquinça les seves vísceres en cada cançó, en cada udol estremidor, a cada solo de guitarra, perquè a més és un guitarrista ferotge i genial. Només aclarir que En Bruce viu cada dia un paper que està molt clar. No vol ser l'heroi de ningú. Els seus missatges es poden reduir a una sola frase que es repeteix metafòricament en cada disc, a cada concert: "Be Your Own Hero". Sigues el teu propi heroi. Sobren les explicacions.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb