SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

Joan Saura deixa Imma Mayol i se'n va amb una al·lota de 26 anys

pesolbullit | 10 Agost, 2009 01:16

 

Hem pogut saber de fonts ben solvents que el superprogre de l'ecologisme Xoan Saura ha deixat l' Imma Mayol i se'n ha anat amb una senyoreta de 26 anys. Francament Xoan, això no és sostenible!!!

No em sorpren que En Saura se'n hagi atipat de la petarda de la Mayol, quasevol ésser humà fugiria correns per no aguantar-la , el que sorprén és que noia de 26 anys pugui sentir-se atreta per un pelacanyes com aquest. D'eu ser que l'amor és cec, o potser és que directament ella treballa a la ONCE.

 

Més de tres mil manifestants reclamen 'un acte de sobirania' al Parlament de Catalunya

pesolbullit | 28 Juny, 2009 04:49

www.vilaweb.cat
 
 

VilaWeb TV n'ha fet un vídeo · Vuit diputats d'ERC signen un full comprometent-se a fer 'l'acte de sobirania necessari per a fer de Catalunya un país sobirà, lliure i solidari'

Més de tres mil manifestants van arribar ahir fins al Parlament de Catalunya, seguint la crida d'Acte de Sobirania, per exigir als representants polítics que explicitessin 'si estaven disposats o no a fer l'acte de sobirania necessari perquè Catalunya sigui un país sobirà, lliure i solidari'. Uns deu de diputats d'ERC i CiU els van rebre a l'arribada al parlament, però una part dels manifestants els van escridassar de 'botiflers' (vegeu-ne el vídeo).

 

Els vuit diputats d'ERC, entre els quals Anna Simó i Xavier Vendrell, van signar el full comprometent-se a fer l'acte de sobirania, però els assistents els van retreure que la setmana passada no votessin en favor de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que 'Deumil.cat' va presentar demanant una convocatòria de referèndum d'autodeterminació. 

Els manifestants s'havien concentrat, a les cinc de la tarda, a l'Arc del Triomf, on van llegir un manifest i on van actuar grups musicals. La intenció d'aquesta convocatòria era de continuar 'denunciant la fi de la via estatuària'. Els organitzadors argüeixen que l'estatut 'es vergonyós' i que, per tant, cal 'tombar-lo': 'L'estatut és un marc legal que no ens permetrà d'avançar cap a la construcció nacional. Si l'acceptem, no podrem caminar cap a la independència. És per això que volem deixar enrere l'estatut', va dir a VilaWeb Enric Fontanals, portaveu de la plataforma convocant. 

També volien 'demanar responsabilitats als representants polítics' i col·locar-los en una 'disjuntiva': que fessin explícit si estan disposats o no a treballar per construir la independència. 

Així, doncs, després d'haver enviat més d'un miler de cartes adreçades al president Montilla i d'haver aconseguit omplir de gom a gom la plaça de Sant Jaume de Barcelona, Acte de Sobirania va tornar a cridar ahir la gent del país, i va assegurar que les accions continuaran 'fins que no s'assoleixi l'objectiu final'. 

Acte de Sobirania 

Acte de Sobirania és integrada per un grup de gent vinculat al món associatiu, impulsors d'entitats com Plataforma pel dret de decidir,Sobirania i ProgrésSobirania i Justícia (vídeo), encapçalada pels ex-consellers Agustí Bassols i Max Cahner, Comissió de la Dignitat. Tots treballen sota el lema 'Només un poble que hi va, hi arriba. Un país lliure, un país millor'.

 

LA TDT ÉS UNA FORMA MODERNA DE CENSURA

pesolbullit | 25 Juny, 2009 01:45


 TDT = CENSURA

Deia el professor Ainaud de Lasarte en un dels seus llibres que la censura normalment no s'imposa a través de cap prohibició sinó a través de la paraula “permís” . El joc consisteix en que per fer qualsevol cosa cal demanar un permís, també anomenat “llicència” o “autorització”. Si vols cantar en català , reunir-te amb algú, manifestar-te o publicar el que sigui has de demanar un permís , per tant a l'autoritat censora no li cal prohibir res, simplement denegant el permís , amb l'excusa que sigui, ja en té prou.



Molta gent es pensa que vivim en una “democràcia” i que ja no hi ha censura, però s'equivoca. A través d'aquesta pràctica de la denegació de permisos la censura segueix existint. No està prohibit parlar en català, però en molts àmbits et trobes que per parlar en la teva llengua necessites un permís, i aquest permís no te'l donen. Oficialment no està prohibit veure la tele en català, però et trobes que a través de la política de permisos i llicències a TV3 li posen totes les traves possibles al País Valencià i a les Illes, algú es creu que és una casualitat que a la televisió anomenada “sexta” li donguessin al País Valencià una llicència per emetre justament per les mateixes fraqüències que utilitzava TV3? ...Si vols veure teleporqueria, concursos infectes o qualsevol d'aquests canals penosos de la TDT que no interessen a ningú ningú et posarà cap pega, ara, si vols veure una tele en la teva llengua, en una llengua diferent a la de l' Imperio, llavors et trobes amb un munt de problemes.



No ens enganyem, en nom del “progrés” ens estan intentant colar una nova forma de censura. La TDT en primer lloc és un tele que va amb retard. Hi ha uns segons de delay que ,a part de servir per a que no puguis escoltar per la ràdio un partit de futbol que alhora veus per la tele , en alguns països , com USA, s'utilitza per vigilar que no es vegi res que no interessi a segons qui, el pit de la Janet Jackson o potser una bandera catalana. Es diu que la TDT es veu millor, però això també és fals, la televisió analògica es pot veure igual de bé. Es diu que la TDT serveix per veure més canals, però jo em pregunto, a part dels canals de sempre que ja es veien en analògic, quanta gent es mira aquests canals residuals que ofereix la tdt? Uns canals que no aporten res de nou, que no són en la nostra llengua i que no tenen cap interès.



Per què hi ha d'haver una apagada analògica? Quin mal fa la tele analògica? Abans hi havia només la ràdio en AM i després va aparéixer la FM, però eliminar la radio en AM , perquè si, hauria estat estúpid, tan estúpid com eliminar la tele analògica perquè sí. La tele analògica no se la carreguen perquè sí, se la carreguen perquè volen controlar i censurar al telespectador de forma molt més efectiva. Han aconseguit que TV3 no es vegi a Catalunya Nord, que no es vegi a una part del País Valencià i han aconseguit que es vegi retallada a les Illes. Amb la tele analògica a través dels repetidors que havia instal·lat la societat civil, no els polítics, podies veure tv3 a tots els països Catalans, amb la TDT no.



Amb aquest tema ha quedat palés que els nostres polítics són uns ineptes, tant els del tripartit del Principat com els del pacte de progrés de les Illes. La societat civil catalana, valenciana i balear i les institucions culturals que les representen es tan molt per sobre de tots aquests pòtuls. L'única esperança que tinc és la televisió per internet. Per sort la censura dels nostres polítics no arriba a internet i de la mateixa manera que avui en dia es poden veure els partits de futbol per internet sense pagar ni un duro, TV3 es podrà veure a tot el món per internet, peti qui peti. És qüestió de temps, el futur és la tele per internet, la senyal de la tele acabarà arribant per internet . La TDT que se la fiquin pel cul. És probable que d'aquí uns anys la TDT ja sigui història.

Miquel Payeras: volem veure TV3

pesolbullit | 25 Juny, 2009 00:41

ttp://dbalears.cat

No té la menor importància que l'audiència de TV3 a Balears sigui mínima. Tampoc no en té, d'importància, que emeti en català. Ni tan sols és rellevant allò que han volgut fer els directius de TV3, que no són pèrfids liquidadors de la recepció a Balears, el quals, val a dir-ho, no entenen res de la polèmica que s'ha generat aquí. O sí, l'entenen en el fons, però no entenen que se'n focalitzi sobre ells la responsabilitat. Cap dels tres elements -audiència, idioma i TV3- és significatiu en l'origen de la pèrdua a Balears de la recepció del canal, diguem-ne normal, de TV3. Per a la cerimònia de la confusió queda la reunió haguda a Barcelona despús-ahir, en la qual es decidí que les Balears rebrien dos canals menors de Televisió de Catalunya, la qual cosa ja estava prevista i decidida. Quan a una reunió s'aprova que passi el que ja estava aprovat, vol dir qualque cosa. Que s'ha fet, la reunió, per despistar una mica el personal mosquejat per l'altra cosa.

Vagi per endavant que, al marge de qualsevol altra consideració, és absolutament vergonyós que els teleespectadors de Balears puguin perdre un canal, que quedarà com un híbrid que no farà mirera, quan avui dia es poden rebre canals a voler. Que en el temps en què la TDT suposadament ens durà televisions a poalades -altra cosa serà la realitat: seran les mateixes, però en fi, això és una altra qüestió- és del tot injustificat que se'n pugui perdre un, i que, de fet, ja s'ha perdut. Sigui en català o en qualsevol altre idioma. Per a alguna gent si ho és, en català, és molt important, però convé tenir present, com abans s'ha dit, que en aquesta història això del català no pinta res.

Tampoc no hi pinta la voluntat dels directius de TV3. Fa poc va ser a Palma Mònica Terribes -que és directiva de TVC- i la pobra se'n tornà a Barcelona sense entendre res. Se n'anà amb la sensació que se l'havien (metafòricament) menjada viva, com si TV3 fos la responsable d'una mena d'atac al català audiovisual a Balears. Que ha estat, en part, un instrument per a la polèmica? Sí, però no, ni prop fer-hi, la part responsable principal. Si un cas, ha actuat amb les mans fermades. Quan, com ara es diu, un agent que actua en el mercat -multimilionari en euros, recordem-ho- fa valer els drets que el regulen, una empresa, sigui pública o no, no té més remei que complir amb la legalitat.

Dissortadament, i com és el cas, els governs que estan darrere de les televisions públiques solen ser més sensibles als interessos comercials d'aquests agents privats, o si més no d'algun, que no a l'interès públic que se suposa que aquestes televisions han de perseguir. Per tant, en aquest cas TV3 no ha estat part impulsora de res, sinó que s'ha trobat que qui ha impulsat ha estat un altre, i TV3 no pot fer altra cosa més que complir allò que marca la regulació del mercat.

Jo no sé què hi ha exactament en el fons de tota aquesta història però, com tanta d'altra gent, que ho diu en privat però mai en públic, hi veig quelcom meridià. Al País Valencià, la recepció de TV3 va començar a tenir problemes seriosos quan una empresa privada que actua en el mercat -un agent, vaja- audiovisual va fer valer els seus drets econòmics i es quedà amb els canals pels quals es rebia allà la TVC. Ara, a Balears, la recepció de TV3 comença a tenir problemes quan el mateix agent ha aterrat aquí de la mà d'altres, i amb el vistiplau de qui correspon, per fer negocis audiovisuals a velocitat de Fórmula u. Tan senzill com això? Doncs tot pinta que sí. Sempre és el mateix: la pasta.

Reivindicació a Palma per la lliure recepció de les televisions en català

pesolbullit | 18 Juny, 2009 23:48

www.vilaweb.cat

Reivindicació a Palma per la lliure recepció de les televisions en català

L'Ajuntament de Palma instarà el govern a garantir la recepció íntegra de TV3 per TDT

El Centre Cultural de Sa Nostra de Palma ha quedat petit aquest vespre amb motiu de l'acte de l'Obra Cultural Balear per vindicar la lliure recepció de televisions en català a les Illes. 'Estem convençuts que tots els agents implicats, corporacions i governs, prendran nota d'aquesta demanada, que té un gran suport, i faran el que calgui per aconseguir que es puguin veure tots els canals catalans', diu a VilaWeb el portaveu de l'entitat, Tomeu Martí.

Martí també explica que a Menorca treballen a contra-rellotge, ja que l'apagada analògica es farà el primer de juliol: 'Esperam que hi hagi notícies positives abans de l'1 de juliol', confessa.

En l'acte d'avui, Maties Oliver, president durant molts anys de l'associació Voltor, ha llegit el manifest'Exigim que ens tornin TV3, C33 i Punt2'. Voltor va fer possible, l'any 1985, la recepció a les Illes de les televisions de parla catalana. Ho ha explicat Ignasi Ribas, president de la junta directiva de l'OCB i soci fundador de Voltor. Ribas ha recordat que allò va ser possible gràcies a la complicitat del govern català i de les corporacions televisives, i ha demanat a la gent que es mobilitzi per recuperar 'el que ara ens han pres'. També han participat en l'acte Toni Gisbert, coordinador d'Acció Cultural del País Valencià, qui ha explicat la Iniciativa Legislativa Popular que ha posat en marxa juntament amb unes altres associacions per modificar la llei estatal de comunicacions i garantir la lliure circulació del senyal televisiu entre les comunitats autònomes que comparteixen la mateixa llengua. Finalment, Macià Ferrer ha fet un parell de gloses.

D'una altra banda, l'Ajuntament de Palma ha aprovat una proposta de resolció del Bloc en què es compromet a instar el govern, 'amb motiu de l'apagada analògica' que procuri 'la recepció normal de tots els canals en català (TV3, 3/24, C33, K3, C300, Punt 2, Canal 9 i 24/9) en TDT de manera íntegra, davant el desequilibri a favor de l'oferta televisiva en castell

 

Més sobre el cas Vilaró: l'informe dels Mossos d'Esquadra

pesolbullit | 15 Juny, 2009 01:09


 

Fa ben bé un any , després de la fatídica victòria de la selecció espanyola a l'Eurocopa ens vam assabentar que el cap de la guàrdia urbana de Barcelona, Xavier Vilaró, havia acabat a l'hospital i li havien hagut d'extirpar la melsa. Primer l'ajuntament de Barcelona va voler silenciar el tema, després van dir que el senyor Vilaró havia rebut una pilota de goma dels mossos , però la versió dels fets era tan poc creïble que van començar a aparéixer rumors sobre on podia estar realment aquest home i es deia que l'havien atonyinat. Vilaweb i altres mitjans de comunicació van començar a investigar i van desmuntar fil per randa la versió oficial dels fets. Molts no ens creiem a l'ajuntament de Barcelona, la versió oficial és rocambolesca i contradictòria, per altra banda em pregunto quina credibilitat tenen uns senyors que a hores d'ara encara intenten enganyar-nos dient-nos que el Fòrum va tenir superàvit i que va ser un èxit. Heus ací l'informe dels mossos dels mossos d'esquadra sobre el cas Vilaró, informe que que desmunta amb contundència la versió de les ferides que Vilaró . Informe publicat per vilaweb:

  informe de la policia (pdf)

Vicent Partal: Sort que socialistes, ERC i ICV son "dels nostres"

pesolbullit | 03 Juny, 2009 03:15

www.vilaweb.cat

No he sabut mai ben bé què volia dir això 'dels nostres', però sempre ho he entès. Quan algú diu que aquell o aquella 'és dels nostres' entenc que aquell o aquella comparteix algunes idees bàsiques, manera de ser, estil, un cert sentiment de país més enllà de les fronteres autonòmiques..., ja m'enteneu. I supose que per això em sent perplex perquè ahir TV3 va deixar de veure's a les Illes, que des d'ara reben el senyal internacional de TVC, com si foren Alemanya o la Xina. És indignant que després de vint-i-tres anys d'esforços titànics per tenir una cadena de televisió d'abast nacional, vertebradora de l'espai de comunicació, siguen precisament alguns 'dels nostres' els qui facen un pas que ni el PP de Jaume Matas no s'havia atrevit a fer.

Ras i curt: quan el govern tripartit va arribar al poder a Catalunya, TV3 es veia de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i era la cadena de referència del Principat, igual que Catalunya Ràdio era la cadena de referència radiofònica. El balanç de la seua acció de govern, des d'aquest punt de mira, no pot ser més decebedor. TV3 és amenaçada a Catalunya Nord, a les Illes solament veuen una cadena de fireta dedicada als estrangers, al País Valencià tenim tres repetidors tancats i el govern valencià fa burla d'aquest cimbell de la reciprocitat que tant de temps ha fet perdre. I al Principat TV3 s'aguanta en un Barça brutal que ni valencians ni mallorquins no podem veure ni escoltar com voldríem mentre Catalunya Ràdio cau i cau. Només hem aconseguit, en canvi, veure a Barcelona Canal9 (en espanyol!) i la IB3Sat, dedicada també als alemanys o als xinesos.

L'epopeia per a fer arribar TV3 de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó és una de les històries més apassionants protagonitzades per la societat civil dels nostres països les darreres dècades del segle XX. I possiblement la victòria més neta que havíem aconseguit. Hi hagué un temps, ara sembla mentida, que qualsevol ciutadà d'Elx o de Cotlliure, de sa Pobla o de Saidí tenia un vincle senzill en comú: engegar la televisió i mirar TV3. És cert que TV3 mai no s'ha cregut que fóra la televisió de tots, però la seua sola presència era un fet robust i incontestable, el feix més potent que mai havia relligat totes les terres de parla catalana.

No va ser fàcil perquè es va fer contra tota mena d'obstacles, alguns de ben grossos. Amb molta incomprensió a dins i a fora. Madrid no ho veia bé (però què en podíem esperar, si no veia bé ni TV3!). Els socialistes valencians tampoc (conten que Lerma va decidir de fer Canal 9 el dia que un xiquet li va dir que ell no era el president). Tots els qui van contra el català encara menys. I molts amb interessos econòmics també la miraven amb mals ulls, per més catalanistes que es digueren. Van provar d'amagar-la a base de canviar-la de freqüència. Van aprofitar que hi sintonitzaven centenars de milers de cases per promoure Canal 9 o La Sexta a base de pispar-ne el canal. Van enviar la guàrdia civil a tallar repetidors. Solament van aturar els atacs més durs la contundent defensa ciutadana de TV3 i l'actitud del president Pujol, un altre 'dels nostres', però tan diferent!

Però ahir es va fer un pas en una direcció nova. L'atac ja no ve de fora, sinó que és arran d'un acord dels governs de la Generalitat de Catalunya i de les Illes Balears que el senyal de TV3 s'ha deixat de veure a Mallorca. Punt final. Gràcies 'als nostres' que avui governen a una banda i a una altra donant suport al PSOE. I supose que amb l'acord dels 'nostres', que tot i tenir els més alts càrrecs de responsabilitat política i tècnica en la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no sembla que hagen tingut gens d'interès a aturar aquesta apagada..., o si més no, jo encara no he sentit que l'hagen contestada.
Vicent Partal   director@vilaweb.cat

BARÇA 2 MANCHESTER UTD 0 CAMPIONS D'EUROPA 2009

pesolbullit | 28 Maig, 2009 15:39

Gràcies Barça!!! ha estat un orgasme total...

La piscina de Pedro Jota és il·legal, victòria dels mallorquins sobre el torrapipes foraster, Pedro Jota Ramírez

pesolbullit | 25 Maig, 2009 02:15

www.lobbyperlaindependencia.org

  

AVUI: L'Audiència Nacional restableix l'ús públic de la piscina de Pedro J. Ramírez

 

 

Reproduït de http://www.avui.cat/cat/notices/2009/05  

L'Audiència Nacional restableix l'ús públic de la piscina de Pedro J. Ramírez 


L'Audiència Nacional ha sentenciat que el contracte de gestió de la piscina de Pedro J. a la Costa dels Pins (Son Servera) que el periodista va signar amb l'antiga propietària es contrari a la legislació de costes


ACN Palma Ult. Act. 24/05/2009 13:25  


L'Audiència Nacional ha sentenciat que el contracte de gestió de la piscina de Pedro J. a la Costa dels Pins (Son Servera) que el periodista va signar amb l'antiga propietària es contrari a la legislació de costes. Segons la sentència, Pedro J. va voler "camuflar" la transmissió i això pot provocar la seva caducitat. D'aquesta manera s'obre la porta a la petició de nul·litat de la concessió ja que incompliria les condicions establertes. La Secció Primera de la Sala del Contenciós Administratiu ha anul·lat l'Ordre Ministerial que ratificava la suspensió de l'ús públic de la piscina del director de El Mundo, així com una segona Ordre Ministerial que donava un termini al periodista per presentar un projecte que li permetés fer servir la instal·lació juliol i agost i compartir-la amb escolars maig, juny, setembre i octubre.


Segons publica dBalears, l'Audiència Nacional ha anul·lat la regulació feta pel Ministeri de Medi Ambient a través de dues Ordres Ministerials perquè Pedro J. Ramírez fes servir de manera privada la piscina que té a Son Servera els mesos de juliol i agost, i fos accessible a estudiants de la zona la resta de l'any. La qüestió es fonamenta en què Ramírez no és titular de cap dret perquè la concessió la va obtenir l'antiga propietària del xalet, Giuliana Arioli. "La realitat és que s'ha produït una transmissió de la concessió i s'ha pretès camuflar-la amb un contracte de gestió en base a un precepte reglamentari que no està previst", assegura el tribunal.


 


El conflicte legal que ha trobat l'Audiència Nacional és que es tracta d'una "piscina domèstica situada al costat d'un habitatge particular", el que provoca que "no hi ha el suficient sentit lògic per entendre que, en realitat, s'està acordant la gestió d'una concessió. Tot sembla indicar, per contra, que es pretén donar aparença de legalitat a una transmissió entre vius que afecta una concessió a la qual s'ha d'aplicar la prohibició expressa de transmissibilitat que recull la Llei de costes".


La Secció Primera de la Sala del Contenciós Administratiu ha anul·lat l'Ordre Ministerial que ratificava la suspensió de l'ús públic de la piscina del director de El Mundo així com una segona Ordre Ministerial que donava un termini al periodista per presentar un projecte que li permetés fer servir la instal·lació juliol i agost i compartir-la amb escolars maig, juny, setembre i octubre.


No es pot reconèixer la privacitat d'un terreny de domini públic


Argumenten els magistrats que si no s'anul·len les dues ordres s'estaria reconeixent per omissió una privacitat a un terreny que se situa clarament dins el domini públic. Pel que fa a les qüestions de seguretat que va demanar el director de El Mundo, la Sala assegura que ha de ser "l'Administració competent la que adopti les mesures que consideri oportunes, però ho haurà de fer en el si del procediment que ha d'obrir l'autoritat encarregada de vetllar per la seva seguretat". En aquest cas es desestima la nul·litat de la concessió que va atorgar l'expresident Jaume Matas, tot i que reconeix que es "clarament extemporània".


L'Audiència Nacional no es pronuncia sobre la demolició"


Aquesta Sala no es pot pronunciar sobre si és més convenient per al domini públic el manteniment o la demolició, i això perquè la valoració del domini públic en relació a aquesta qüestió no ha estat objecte exprés de la resolució", assegura el tribunal, que no entra a debatre si la piscina en sòl de domini públic a de ser demolida. Tot i així, la Sala insta al Ministeri competent a obrir un expedient "per la declaració de caducitat per incompliment de les condicions en les quals s'atorgà la concessió

 

ALFONS LOPEZ-TENA: LLIÇONS DE LA XIULADA. LA IMPOTÈNCIA DELS ESPANYOLS

pesolbullit | 25 Maig, 2009 02:06

www.radiocatalunya.ca

ALFONS LÓPEZ TENA/ Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes


L'espectacular xiulada que desenes de milers de catalans i bascos van dedicar a l'himne i al rei d'Espanya a la final de la Copa del seu títol, a València, ha dut els espanyols a reaccions molt reveladores de l'estat actual de la seva mentalitat envers les nacions no espanyoles que dominen i neguen. La primera i sobtada fou el xoc davant una realitat que ni coneixen ni esperen. Cal haver-se immergit en la societat espanyola, nomenklatura inclosa, per copsar fins a quin punt, nodrits exclusivament pels mitjans, opinadors, intel·lectuals i polítics que ells mateixos generen, i amb una forta dosi d'odi, els espanyols es creuen la seva pròpia propaganda, i s'astoren quan no poden amagar-se ni amagar l'evidència del rebuig popular i massiu de catalans i bascos a ser una possessió espanyola sense ni existència pròpia. La sorpresa espanyola és genuïna: viuen en un circuit tancat d'intoxicacions provincianes on el seu rei és unànimement lloat al planeta Terra i la seva nació l'única existent dins del seu Estat. No distingeixen entre ciutadania i nacionalitat, han decidit per nosaltres que tots som espanyols, i cada dia es repeteixen incansables unes mentides que els són molt útils per assimilar catalans i convertir-nos en espanyols si ens les creiem; però si els únics que se les creuen són els espanyols, esdevenen letals per a ells mateixos perquè els prenen el coneixement necessari de la realitat per vèncer-nos.

MALGRAT LES IL·LEGALS INTERVENCIONS policials per requisar cartells legals i el control de les persones assistents, tal com va fer la dictadura xinesa als Jocs Olímpics, l'actual democràcia espanyola no permet, a diferència de la Xina, un control total, omplint el camp de figurants i policies, ni detencions massives, ni repressions multitudinàries (sí individuals, entre elles les agressions policials a Gerard Figueras, de la JNC, i Enric Morera, del BNV i diputat). No poden emmordassar desenes de milers de persones en la realitat, però ho van fer a la televisió pública espanyola, amb el descrèdit afegit i més gran repercussió que la censura provoca quan ha perdut el monopoli dels mitjans. Pitjor que un crim, un error, palès quan al Marca i As els comentaris a la notícia de la xiulada triplicaven els dedicats al mateix partit, i els diaris i televisions europees recullen àmpliament xiulada i censura. Encara hi ha qui continua propugnant el boicot informatiu, sense adonar-se que la Jihad Hispànica ja no té aquest poder.

LES IRADES REACCIONS ESPANYOLES, com sempre, han desafiat la lògica de la ment humana, basant-se en el conegut principi de blasmar la palla a l'ull aliè sense copsar la biga en el propi. Quan l'himne xiulat és l'espanyol, els sembla inadmissible i una intolerable manca de respecte, però els aficionats espanyols van xiular tant l'himne de Turquia com el d'Anglaterra en les darreres conteses futbolístiques i ningú no ho va condemnar. És el que sempre fan: quan uns espanyols ultratgen la bandera letona a Letònia, l'Estat espanyol, eurodiputats inclosos, es mobilitza per evitar-los cap pena, però si algú ultratja la bandera espanyola a l'Estat espanyol, el processen i condemnen. Només l'espanyola, malgrat que el seu Codi Penal consideri també delicte l'ultratge a les banderes "de las Comunidades Autónomas", mai aplicat per cap fiscal ni jutge quan la bandera ultratjada és la catalana. Una democràcia orwelliana: tots som iguals, però els espanyols són més iguals que els altres. Ells poden imposar el seu himne i el seu rei en un partit entre clubs privats, i això no polititza l'esport, com tampoc el polititza prohibir les seleccions catalanes, pressionar i comprar voluntats per evitar que altres seleccions estrangeres les reconeguin, ni obligar els nostres esportistes a integrar-se en les seves seleccions, ni incloure en els equips olímpics tots els fills del rei d'Espanya, l'única família al planeta Terra on pare, mare i tots tres fills han estat olímpics, en un prodigi de genètica i esforç. Els polititzadors de l'esport són només els que xiulen el rei i l'himne espanyols, no els que els aplaudeixen. Lògica de l'embut: estar-hi en contra és política, estar-hi a favor, no.

COM QUE MANEN ELLS I L'ESTAT ÉS SEU, exigeixen ara, com a represàlia, que per participar a les seves conteses esportives assumim com a propis la seva nació, himne i rei, a més de prohibir-nos competir internacionalment. Patètica i impossible pretensió, han caigut en la seva pròpia trampa: mentre siguem ciutadans del seu Estat, se'ns apliquin les seves lleis, i paguem els seus impostos, no poden impedir-nos els drets que ens pertoquen com a espanyols que ells ens imposen ser. Per molt que els agradi tractar-nos com a negres sota l'apartheid, no poden.

NO CAL REPRODUIR L'HABITUAL REPERTORI d'insults i mentides que els espanyols ens han dedicat, els pacients lectors i lectores ja se'l saben prou (si no és així, llegeixin els comentaris que els jihadistes hispànics faran d'aquest article). L'interessant és comprovar clars símptomes d'esgotament del discurs de l'odi contra els catalans, que necessita un nou imaginari. Tres són les matrius d'aquest discurs: la tradicional, que aplica als catalans els insults antisemites (els catalans com a primitius egoistes, insolidaris i conxorxats que s'ho queden tot); la dels anys 70, que va afegir-hi el component violent (els catalans com a terroristes), i la troballa dels 90, els catalans com a nazis. Fa vint anys que combinen aquests imaginaris en el seu discurs d'odi, amb una creixent intensitat i repetició, i no acaba de quallar l'intent recent dels catalans com a violadors dels indefensos nens i nenes. ¿Què se n'ha fet de la creativitat de la Jihad Hispànica? Renovin els insults, sisplau, avorreixen.

COM ÉS COSTUM, NINGÚ A ESPANYA s'ha preguntat per les raons de la xiulada: o no ha existit o no significa res (ínfima minoria, no representatius, joves eixelebrats, pobres manipulats, etc.), o s'ha de castigar i reprimir (retorna el clàssic rebentapistes: boicot als productes catalans!), o un max-mix de tot això amanit amb molt d'odi. Cap argument, cap reflexió, cap empatia.

ÉS LA PRINCIPAL LLIÇÓ DE LES REACCIONS espanyoles a la xiulada: revelen una mentalitat de perdedor que només poden sustentar en una violència verbal repetitiva que amaga la seva impotència. S'ensumen que l'únic fonament real del seu domini és el nostre consentiment, i embogeixen quan albiren la possibilitat de no tenir-lo. És l'hora d'aplicar-los la frase espanyola: "Cuando el enemigo se equivoca, no le distraigas".




Informa: AVUI 

Guerra a mort a UM

pesolbullit | 25 Maig, 2009 02:02

www.tribuna.cat


Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4 Unió Mallorquina, el partit fundat per Jeroni Albertí i que va viure amb la direcció de Maria Antònia Munar els seus millors moments, ha encetat una etapa convulsa de lluita pel poder. Una lluita de la qual depèn, en bona mesura, la continuïtat de la formació i, per extensió, del pacte de centreesquerra.

 

 L’enfrontament és el resultat d’un tancament en fals del darrer congrés, que va triar una executiva de consens entre els diferents sectors. Un model que representava un trencament amb el lideratge unipersonal amb que tradicionalment Maria Antònia Munar havia dirigit UM. El partit va elegir una executiva presidida per Miquel Nadal, líder del sector dretà i allunyat del nacionalisme, amb el sector nacionalista ocupant càrrecs important, com la secretaria general (Miquel Ferrer) o la vicepresidència (Miquel Àngel Grimalt).

Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

Tot hauria anat bé si les estratègies no haguessin estat antagòniques. Miquel Nadal, portaveu d’UM a Palma, va ser l’únic dirigent del partit que, durant la negociació del pacte de centreesquerra, va proposar un pacte amb el PP a canvi d’arribar a la batlia de Palma. Una vegada convertit en president d’UM, tot i no tenir majoria ni a l’executiva ni al Consell Polític, ha fet tots els esforços possibles per dinamitar el pacte i aconseguir avançar les eleccions autonòmiques o fer una moció de censura amb el PP. En aquest sentit, han estat de domini públic les reunions de Nadal amb la presidenta del PP, Rosa Estaràs. Els atacs de Nadal al pacte han estat constants: primer desmarcant-se en algunes votacions a l’Ajuntament de Palma; després demanant i aconseguint la destitució del Conseller de Turisme, Francesc Buils, conegut membre de la vella guàrdia, que va ser substituït per ell mateix davant la conselleria; o presentant una esmena que permetia la construcció del camp de golf de Son Baco, a Campos, que havia estat desclassificat pel Consell de Mallorca. El darrer cas va posar sobre avís el sector nacionalista d’UM, que en va intentar frenar la presentació conscient de que podia dinamitar el pacte. La votació de l’esmena, tot i que presentada, s’ha retardat per a després de l’estiu, temps més que suficient per trobar una solució a l’embolic.

 

La gota que ha fet vessar el tassó han estat les eleccions europees. Miquel Nadal va proposar com a candidat sorpresa el conseller d’Esports i Joventut, el nadalista Mateu Cañellas, davant el nacionalista Joan Carles Verd, batle de Sencelles. I ho va fer enganant l’executiva del partit, a la qual va assegurar que Cañellas podia ser candidat sense haver de dimitir del seu càrrec de conseller. Quan es va fer pública la realitat el president Antich va anunciar mesures dràstiques en el cas que es materialitzàs la dimissió de Cañellas. El ridícul va forçar l’executiva d’UM a rectificar i va acabar de decidir el sector crític amb Nadal a presentar batalla a següent executiva. A la reunió, que va ser tensa, el vicepresident Grimalt, amb el suport de la majoria, va demanar la dimissió del president. Finalment, es va decidir per unanimitat fer un congrés extraordinari l’11 de juliol, passades les eleccions europees, en el que s’enfrontaran dos models de partit: el liderat per Miquel Nadal, que concep UM només com a una plataforma de poder, molt escorada a la dreta i propera al PP; la segona, liderada per Grimalt, que considera que UM ha de ser una formació nacionalista de centredreta seguint el model de CiU, és hostil al PP i partidària de la continuïtat del pacte de centresquerra.

 

El xoc de trens està assegurat. Nadal té el suport de Palma, l’agrupació més gran, amb més d’una tercera part dels delegats -si bé Mateu Cañellas i Antònia Vidal, les dues persones que controlen l’aparell a capital se n’han distanciat i podrien donar suport a Grimalt-, d’algunes agrupacions de la badia de Palma (Marratxí) i de l’interior (Ariany, Petra). Grimalt comptaria amb el suport de la majoria d’agrupacions de la Part Forana. La persona que podria decidir el final del duel, Maria Antònia Munar, encara amb un nombre de partidaris important, de moment guarda silenci, si bé tots els observadors sospiten que s’ha decantat per Grimalt. El resultat del congrés condicionarà la política mallorquina durant els propers anys.


 

 

CAMPIONS DE COPA!!! Barça 4-Athletic-1 !!! ...que segueixi la festa!

pesolbullit | 14 Maig, 2009 01:43

 

www.vilaweb.cat.-

El Barça ha aconseguit el primer títol d'aquesta temporada extraordinària: ha guanyat la vint-i-cinquena Copa de la seva història en una final memorable, en què ha vençut l'Athletic de Bilbao (4-1), després de capgirar un marcador advers. En efecte, l'Athletic ha fet el primer gol, al començament de la primera part. Però el Barça s'ha refet, i ha pogut empatar amb un gran gol de Touré Yaya. Des d'aleshores, el domini del Barça ha estat absolut, però la primera part ha acabat sense més gols. A la segona, el domini s'ha traduït en gols (vídeo amb tots els gols): Messi, Bojan i Xavi han fet els gols que han fet guanyar aquest títol i embogir els milers d'afeccionats blau-grana que hi havia a Mestalla.

Llevat dels primers minuts, quan Toquero ha marcat el primer gol i ha donat esperances a l'afecció de l'Athletic, el Barça ha dominat absolutament el partit, amb un gran joc, cercant sempre la porteria defensada per Gorka. Gràcies a tanta insistència, ha pogut empatar amb un gol extraordinari de Touré. A la segona part, la superioritat encara ha estat més evident, i el Barça ha capgirat el marcador i ha aconseguit el primer títol de la temporada. I en poden venir més. Aquest cap de setmana l'equip del Pep Guardiola pot guanyar la lliga, i el 27 de maig ha de disputar al Manchester United la final de la Champions, a Roma. El triplet és més a prop.


Germanor de les afeccions

L'ambient a les graderies del Mestalla ha estat extraordinari, amb una majoria d'afeccionats de l'Athletic, que els primers minuts han empès el seu equip a estrenar el marcador. Després, quan el Barça ha fet valer la seva superioritat, els seguidors de l'Athletic no han deixat de cridar i de saltar, i fins i tot d'aplaudir els jugadors del Barça quan eren substituïts. Els blau-grana, en acabat el partit, han aplaudit l'afecció del Bilbao.


Gran xiulada als Borbons

I totes dues afeccions també han sintonitzat quan han fet una espectacular xiulada en el moment que han entrat els Borbons a la llotja de Mestalla i quan ha sonat l'himne espanyol. TVE, que feia la transmissió del partit, no ha emès el moment de la gran xiulada, ans ha fet unes connexions amb Bilbao, i a la mitja part ha ofert l'himne espanyol, però sense els xiulets.


Sisena final Athletic-Barça

Amb el partit d'avui, l'Athletic de Bilbao i el FC Barcelona han disputat sis vegades la final de la Copa. La darrera va ser fa vint-i-cinc anys, en què un gol d'Endika va sumar la vint-i-tresena Copa de l'Athletic, l'última per ara. El Barça en té ara dues més, vint-i-cinc: la penúltima, obtinguda el 1998 a la tanda de penals amb el Mallorca. De totes les finals Athletic-Barça, els bascos n'han guanyada una i els catalans, cinc.

 

Gràcies Iniesta

pesolbullit | 09 Maig, 2009 04:41

no tinc paraules...

MIRACLE al camp del Chelsea !!!!

pesolbullit | 07 Maig, 2009 04:10

LA SANTÍSSIMA TRINITAT, LA MORENETA, EL MAG FÈLIX I ANDRÉS INIESTA PORTEN AL BARÇA A LA FINAL DE LA CHAMPIONS.

Estàvem tots desesperats mossegant-nos les ungles dels peus i resant totes les oracions possibles quan s'ha produït el miracle, el Mag Fèlix ho va anunciar , ell amb el seu pèndol ha inflluït decisivament en els astres, la moreneta ha escoltat les nostres oracions i després de salvar-nos de la sequera i salvar l'Espanyol de segonaens ha tornat a ajudar i finalment el gran Andrés Iniesta, el profeta de Fuentealbilla ha, consumat el miracle, gràcies a tots tres, serem a Roma a la final , gaudint de la meravellosa ciutat eterna. Amen.

Dos de Maig de 1808 - Dos de Maig de 2009 : 201 anys després nova tragèdia als Madriles

pesolbullit | 04 Maig, 2009 02:42

 

Guardem un minut de silenci per les mares dels futbolistes del Real Madrid que no s'atraveixen a sortir al carrer després de l'exhibició d'ahir... 2 a 6 !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!   2 a 6!!!!!!!!!!!!!!!!!

 ja! ja! ja!

Carles Bonaventura: ERC: el pacte de la menjadora

pesolbullit | 04 Maig, 2009 02:31

www.e-noticies.cat

Fa poc més d’una setmana, poc abans del terratrèmol polític que va significar per a Esquerra l’article publicat per Joan Carretero, vam poder assistir a una mena de representació teatral en què Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós van segellar el seu “amor” incondicional –ja se sap que de l’amor a l’odi només hi ha un pas i suposo que de l’odi a l’amor també, sobretot si la necessitat hi empeny– davant d’uns 150 quadres del partit –una “gran” capacitat de convocatòria per a un anunci tan important…–. És bastant significatiu que aquesta comèdia romàntica tingués lloc dos dies abans del toc d’atenció de l’exconseller de Governació; que la majoria de militants assistents a l’acte no tinguessin ni la més remota idea de l’aparació de Carod en la que havia de ser una anodina conferència de Puigcercós, i que el teòricament crític Uriel Bertran fos present en la cerimònia d’enllaç. A partir d’aquí, que cadascu tregui les seves conclusions. Jo ja fa temps que sé que les casualitats, en política, rarament existeixen.

Un sector de la premsa catalana va sortir enlluernada de l’espectacle: “Que bonica que és, la unitat”, deien en els seus articles i en alguns editorials; “quina lliçó de democràcia interna”, hi afegien uns altres; “quin exemple de generositat, la de Carod-Rovira”… Doncs bé, com es va demostrar 48 hores després, res més lluny de la realitat: ni hi havia unitat, ni Esquerra és un exemple de democràcia interna, ni en Carod és tan  generós com el pinten. Anem per parts.

La divisió per la divisió és una estupidesa, però la unitat per la unitat sempre es fa per interès. Quines diferències estratègiques, tàctiques, polítiques… hi ha entre Carod i Puigcercós? Cap ni una, doncs per què fa anys que estan a mata-degolla? Per una simple qüestió de poder, de manteniment de càrrecs, de col·locació dels partidaris respectius en l’administració. Si això per si sol ja és impresentable de totes totes, que a sobre una determinada premsa ho aplaudeixi sota la falsa etiqueta de la “unitat” és doblement impresentable. Quina democràcia interna representa que dues persones que lideren el partit des de fa anys, que estan d’acord en la política de pactes i que accepten l’actual marc juridicopolític espanyol s’entenguin? Cap ni una. La cohesió interna d’un partit es fa arribant a acords amb els sectors que pensen diferent, no entre els que pensen igual i que només es barallen pels càrrecs. El pacte entre Carod i Puigcercós no és un pacte per la unitat del partit és el pacte de la menjadora. És el pacte dels que ja han vist que això de la pluja fina de tan fina com era s’ha evaporat abans d’arribar a terra i s’arreceren abans no arribi la tempesta del Pirineu.

Carod ha jugat bé les seves cartes. Ell és conscient que el seu sector (també oficial) no té res a fer a l’hora de competir per encapçalar la candidatura d’Esquerra el 2010 contra Puicercós, l’actual líder del partit (del sector més oficial encara) i, per tant, en un aparent gest de generositat, cedeix el relleu al “company” de Ripoll quan totes les enquestes diuen que la patacada que es fotrà ERC en les eleccions al Parlament serà monumental. Carod sempre podrà dir que amb ell al capdavant Esquerra ha fet els millors resultats de la seva història recent i, a més, a preguntes d’algun periodista no ha descartat tornar al capdavant del partit el 2014. Sí senyor, tot un exemple de “generositat” fet de bon grat sempre que el president del partit li asseguri un càrrec remunerat pels propers anys; només faltaria, amic Josep-Lluís.

Crec, sincerament, que Esquerra, a hores d’ara, s’ha convertit en una nosa per al projecte independentista. No tan sols és un instrument inútil, una eina inservible per fer avançar l’independentisme, sinó que representa un obstacle que fa que una bona part dels centenars de milers de persones que estan disposades a manifestar-se a favor dels drets nacionals de Catalunya, quan arriba l’hora de votar es quedin a casa perquè no volen optar per aquells que han convertit de la política el seu “modus vivendi”, per aquells que han lliurat el capital independentista que havien atresorat a les mans dels socialistes espanyols. Arribaran temps millors, en podeu estar ben segurs.

 

Col·lectiu Joan Crexell : ‘Quo vadis’ ERC: seguir restant?

pesolbullit | 04 Maig, 2009 02:27

www.tribuna.cat

  

Fa uns dies ens felicitàvem per l’acord Carod-Puigcercós. Esquerra sumava. Però alguns observadors afinats van adonar-se que el discurs d’ambdós tenia un denominador comú: el de deixar absolutament clar que ERC es col·locava a l’esquerra, sense matisos.


I això, si ho van fer sense estudiar-ho rigorosament, tenia els seus perills, perquè a ERC hi ha moltes sensibilitats, i una d’elles és la suma de persones i grups, que més que l’expressió i els continguts d’’esquerra’, el que valoren és una denominació que ha desaparegut en els seu anagrama: ‘república’. A ERC hi ha un percentatge important de militants que se senten a prop dels partits republicans europeus i liberals. Volien realment, Carod i Puigcercós, allunyar-los? Volen fer una força alternativa i que ocupi el mateix espai que el PSC i Iniciativa per Catalunya? O pretenen sumar la composició històrica d’ERC?

D’altra banda, es dirà que hi ha els personalismes, l’actitud de grups compactes de militants que procedeixen de l’independentisme radical, que avui ocupen la cúpula d’ERC. Tot plegat és una composició complicada, diversa, que hauria de permetre diferents veus per sumar. Que poc ha après ERC del ‘pujolisme’ pel que fa a concentrar forces, per sumar, a pesar de les equivocacions que ara, al cap dels anys, van aflorant. Però no es pot negar que el ‘pujolisme’ va saber sumar, a costa, això sí, d’haver de renunciar i aigualir els seus plantejaments.

A ERC, l’actual direcció, portant el partit amb mà de ferro, no ha d’oblidar que Joan Carretero és fill del sector Puigcercós, com ho ha sigut també Uriel Bertran. I a més, el president d’Esquerra ha comès la gran equivocació de permetre l’allunyament de Xavier Vendrell, maquinista principal del tren cap al futur que representa ERC.

Ara, l’error està comès: es va posar una catifa vermella a Joan Carretero perquè marxi del partit. Serà el mateix ERC sense els sectors de Carretero si realment el segueixen? Rotundament no. Pot sorgir un espai que ha de preocupar, i molt, a ERC i a CiU, perquè els dos partits tenen sectors independentistes i sobiranistes que poden arribar a entendre’s, i crear un nou partit liberal, independentista, que reculli des de l’esquerra tradicional liberal fins a sectors emergents i històrics de CDC.

Com dèiem a la nostra anterior crònica, el que pot passar és que es parcel·li més encara l’espai sobiranista. Quedaria, doncs, ERC com a força d’esquerra i alternativa al PSC i ICV; un nou espai de centre-dreta independentista, amb els sectors de Joan Carretero i els sobiranistes de CDC; més la tradicional Convergència i Unió ocupant la centre-dreta pactista tradicional del país.

ERC ha de ser conscient que això comporta un nou mapa d’aliances, i una reducció del seu espai electoral, i que l’única manera d’ampliar-lo, ara sí ja, és entrar a sac a l’espai socialista. El que cal preguntar-se, però, és si ja és el moment, i si hi ha sectors madurs per trencar amb la supeditació material i mental al socialisme espanyol i marxar cap al sobiranisme. A un any i escaig de les nostres properes eleccions nacionals, el panorama es complica, però a la vegada dóna més riquesa al sobiranisme, que ocupa totes i cadascuna de les franges electorals. De produir-se aquesta nova situació, caldria que els nostres polítics, repetim una vegada més, tinguessin sentit d’estat i capacitat de pacte, per actuar, ni que sigui una vegada, amb mentalitat nacional com han fet els espanyols a Euskadi.

 

EA carrega contra la direcció d’ERC al ser relegada al cinquè lloc de la llista de les europees

pesolbullit | 04 Maig, 2009 02:19

www.tribuna.cat


  

La setmana passada el PSM quedava fora de la coalició europea encapçalada per ERC per desavinences entre els dos partits, i ara és EA, a través de l’eurodiputat Mikel Irujo, la que ha expressat el seu malestar –tot i que seguirà a la candidatura- als republicans perquè no han tingut “encara la vergonya” d’explicar-los perquè els han relegat al cinquè lloc de la llista, per darrera de BNG, Aralar, i Els Verds.


“Esquerra té una solera i un passat impecables”, però per “desgràcia” ara està “dirigida per persones” que “s'obsessionen amb els números i marginen els principis i la feina feta”. Així de contundent s’ha mostrat Irujo aprofitant la presentació del programa electoral republicà. Tot i donar suport a Junqueras i Ana Miranda, número dos i candidata del BNG, als que ha qualificat de “referents de l'independentisme i de les nacions sense estat a l'Eurocambra”, l’eurodiputat d’EA ha lamentat que la direcció d’Esquerra no hagi tingut encara “la delicadesa, la vergonya o el valor d'asseure's amb nosaltres per explicar-nos per què han posat fi a 22 anys de feliç i pròsper matrimoni”. Irujo, que plegarà com a eurodiputat, ha anat més enllà i ha donat “per finalitzada la relació de 22 anys de feina continuada” amb ERC.

Per la seva banda, Oriol Junqueras ha respost a “títol personal”, recordant que no milita a ERC, que a pesar de la “consideració enorme”, el “respecte extraordinari' i la “simpatia extrema” que senten els republicans per EA, és possible que “aquest reconeixement no sempre s'hagi sabut expressar de la forma més adequada”. En un to conciliador, Junqueras ha mostrat la seva voluntat que els dos partits superin les “importants i doloroses” dificultats i siguin capaços de “reconduir adequadament” la relació per poder seguir treballant conjuntament.

 

Victor Alexandre: L’enfonsament d’ERC

pesolbullit | 28 Abril, 2009 05:25

www.elsingulardigital.cat.-

"Només hi ha una sortida a aquesta deriva i és la retirada de Carod i de Puigcercós de la primera línia política"
 


Esquerra Republicana s’enfonsa per moments. El partit polític que l’any 2003 va aplegar els anhels de llibertat de milers i milers de catalans és avui una força que cotitza a la baixa en el mercat de valors nacionals. L’Esquerra Republicana que havia de transgredir una legalitat injusta i retornar la dignitat i l’autoestima a Catalunya s’ha convertit en un partit claudicant i subordinat als interessos del PSC-PSOE i ha perdut la confiança de la immensa majoria dels seus votants. Hi ha errors que es paguen molt cars, i el segon tripartit és un gravíssim error històric que no sols ha causat una profunda decepció sinó que ha creat una fractura en la militància i en els seus simpatitzants que cada dia que passa sembla més difícil que s’arribi a tancar. Per fer-ho, caldrien mesures que la direcció no vol prendre. En primer lloc, caldria que reconegués el seu error i també que fes autocrítica davant l’espectacular nombre de baixes de la seva militància i encara més davant l’escandalosa davallada electoral que ha patit. Però ni la glacial evidència dels números aconsegueix que la direcció republicana, èbria d’arrogància, baixi els fums i faci un cop de timó. És capaç de fer un cop d’efecte per intentar salvar els mobles, això sí, però no pas un cop de timó. Per fer un cop de timó cal dignitat, per fer un cop d’efecte n’hi ha prou amb vanitat. I a la direcció d’Esquerra n’hi ha molta, de vanitat.

És simptomàtica, per altra banda, la baixa recent de Jaume Renyer, el jurista que havia acompanyat Carod-Rovira en el famós viatge a la Catalunya del Nord per enraonar amb ETA i que, posteriorment, va formar part del corrent crític Esquerra Independentista al costat d’Uriel Bertran. En un article excel•lent al diari Avui, Renyer afirma que subscriu de dalt a baix el patriotisme i l’opció de Joan Carretero i denuncia que “la direcció actual no té ni la voluntat ni la capacitat necessàries per sostenir un conflicte polític i jurídic amb l’Estat espanyol orientat a exercir el dret d’autodeterminació”. Doncs sí, aquesta és la realitat. I és que per defensar els drets nacionals de Catalunya –cosa que no és possible sense obrir un conflicte polític amb Madrid- calen polítics amb capacitat de lideratge, i Carod i Puigcercós ja han demostrat que tenen una gran capacitat per subordinar Catalunya a un partit espanyolista però que no en tenen gens per conduir aquest poble a la seva independència. Amb Carod convertit en l’escuder de José Montilla i amb Puigcercós convertit en l’ajudant de cambra del Partit Socialista, el nostre país no té cap possibilitat de reeixir nacionalment. Al contrari, entre els uns i els altres han fet que deixi de ser Catalunya per convertir-se en la Comunitat Autònoma Catalana. Malauradament, només hi ha una sortida a aquesta deriva –a la del país i a la d’Esquerra- i és la retirada de Carod i de Puigcercós de la primera línia política. S’estalviaran hores molt doloroses. Sempre és més elegant marxar que no pas que et facin fora.

 

El set-ciències Carod es nega a reconèixer que ZP i Montilla li han pres el pèl

pesolbullit | 28 Abril, 2009 05:18

http://www.lobbyperlaindependencia.org/

 

27/04/2009


18:10 


Esquerra seguirà al Govern encara que signin un mal acord de finançament
Carod creu que abandonar l’Executiu seria un acte de covardia política
 
El vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, descarta que Esquerra surti de l’Executiu en el supòsit que signin un mal acord de finançament perquè, a parer seu, seria un acte de covardia política. En una entrevista a la televisió pública basca, l’exlíder d’ERC ha advertit que si els republicans abandonessin el Govern, no tornarien a formar part de l’Executiu fins al cap d’una generació perquè cap partit tindria interès a pactar amb una formació que abandona el Govern a la més mínima, segons recull el 3cat24.cat. No obstant, el president d’Esquerra, Joan Puigcercós, va supeditar fa uns dies l’estabilitat del Govern al desenllaç del nou sistema de finançament.

Reproduït de www.elsingular.cat

 

Alfons López Tena: Pujol i liquidar Catalunya

pesolbullit | 28 Abril, 2009 01:17

 EL BALANÇ DE LA RELACIÓ AMB ESPANYA I L'OPCIÓ MÉS VIABLE PER AL FUTUR

Pujol i liquidar Catalunya

Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

"Ells sempre ens han volgut liquidar, des del segle XVI, i ara tenen la sensació que ho poden fer. És feina nostra, un cop més, impedir-ho". Aquestes paraules del president Pujol a Elsingulardigital.cat palesen on ens han dut trenta anys de pertinença dels catalans a l'Estat espanyol democràtic: a la mateixa casella on érem amb Franco, Negrín, Primo de Rivera i tots els reis espanyols, la mera lluita per la supervivència: ells ens volen liquidar i ens toca a nosaltres, dècada rere dècada i segle rere segle, impedir-los-ho. De res han servit la democràcia ni l'autonomia, son on érem, els espanyols com a liquidadors i els catalans com a liquidats, i a veure qui se'n surt. Els darrers trenta anys s'han formulat tota mena de propostes d'encaix, al llarg de vint-i-tres anys fetes pel mateix president Pujol; totes les forces polítiques catalanes han col·laborat i contribuït a la seva governabilitat, totes han donat suport a uns governs espanyols o uns altres, i el balanç que treu el president Pujol no pot ser més angoixant i fosc: només dels catalans depèn que els espanyols no ens liquidin, perquè això és el que volen i tenen les eines per fer.

NOMÉS UNA COSA PERMET ALS ESPANYOLS dur a terme la seva voluntat d'aniquilar-nos: que pertanyem al seu Estat. La solució, la supervivència, salta als ulls: no pertànyer al seu Estat, tenir Estat propi. Quina altra hi ha, si no? Una autonomia escanyada i degradada a descentralització administrativa? Un Estatut i lleis que els governs espanyols incompleixen impunement? Un federalisme que a Espanya ningú no vol? Aquesta democràcia espanyola, aquesta autonomia, en trenta anys ens ha dut de tenir la renda per càpita més alta a baixar a la posició 11a entre 19, per sota de Melilla, i en només set anys, del 2000 al 2006, ens ha fet baixar de la posició 14a a la 18a a l'índex de desenvolupament humà de Nacions Unides, mentre Espanya (Catalunya inclosa) s'enlairava de la posició 21a a la 13a. La Catalunya que rebé el president Pujol pagava un 12% anual de la seva riquesa en impostos, i vivia del mercat espanyol proteccionista; ara paguem el 40% en impostos, però la Generalitat només en rep el 17%, i el 10% de la nostra riquesa se l'emporta cada any Espanya, més que mai, i no vivim del mercat espanyol, sinó de l'europeu i mundial, on venem més que a Espanya i comprem més del doble que a Espanya. No depenem d'ells econòmicament, ja no tenen ni moneda, ni capacitat per establir barreres comercials i no ens beneficia gens pertànyer al seu Estat perquè competim, allà i arreu, amb tots els productes i serveis d'un mercat únic europeu i un món globalitzat. 20.000 milions d'euros anuals, 3.000 euros per persona, és el que ens costa Espanya, sense cap contrapartida. A més, ens manen, ens menyspreen, ens insulten i ens volen liquidar. Algú troba cap raó per continuar a Espanya?

ÉS CERT, COM INDICA EL PRESIDENT Pujol, que alguns països, sense tenir Estat, tenen "més poder, més sobirania", com ara "un finançament com el de Navarra, les seleccions esportives com Gal·les i un model aeroportuari com el land de Baviera", però no els catalans, que a l'Estat dels espanyols no ho hem aconseguit en trenta anys ni ho aconseguirem mai, perquè els espanyols no volen: volen fixar, recaptar i gastar els seus impostos i els nostres; volen tenir seleccions esportives i que nosaltres no en tinguem; volen gestionar els seus aeroports i els nostres, per escanyar-los al seu servei i benefici. Volen manar-nos per liquidar-nos.

EL CERT ÉS QUE TOTS ELS ESTATS tenen seleccions esportives, gestionen els seus aeroports i recapten i gasten els seus impostos, i que molt pocs països sense Estat poden fer-ho. La pretensió catalana dels darrers trenta anys ha estat no tenir Estat però tenir allò que tenen els Estats, col·laborant amb Espanya i fent pedagogia, convencent els espanyols. S'havia d'intentar, però el balanç és el fracàs més rotund, ni tan sols hem aconseguit que no vulguin liquidar-nos. Podia haver sortit bé, encara que era l'opció més difícil, com qui per travessar el riu pretén aprendre a caminar sobre les aigües, en lloc de fer el més fàcil i assolible, aprendre a nedar. La lliçó és clara i dolorosa: si els catalans volem tenir el que tenen tots els Estats, hem de tenir un Estat propi; si continuem a l'Estat dels espanyols, res no tindrem més enllà de, a còpia d'esforços i sacrificis, una perpètua resistència a la liquidació, fins que guanyin i ens liquidin. Només una cosa hem aconseguit i consolidat, i és l'única que ens fa possible assolir un Estat propi per als catalans: la democràcia. Enguany complim setanta anys del darrer bombardeig de Barcelona per l'Estat espanyol, el període més llarg en tres segles, contra la llei inexorable que indicava Azaña: per mantenir Espanya unida, s'ha de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Els espanyols això ja no ho volen, i sobretot no ho poden fer perquè els costos per a ells són exorbitants, ja no es poden permetre la ruïna sèrbia i tornar a ser la Birmània d'Europa, una dictadura violenta, pobra i aïllada. Va ser la seva opció el 1923, i liquidaren la Mancomunitat; ho tornà a ser el 1936, i liquidaren la Generalitat, però el preu per a ells fou la dictadura i la pobresa, perquè no és possible simultàniament reprimir violentament els catalans i tenir llibertats i prosperitat per als espanyols.

CONTRA LA VOLUNTAT DEMOCRÀTICA majoritària i pacífica dels catalans, ara no hi ha violència espanyola que pugui prevaler. Si volem, podem: quan vulguem, podrem. Perduda per a Espanya l'opció de la repressió violenta dels catalans, consolidada una democràcia que ens permet votar, integrats en una Europa que garanteix la pau i les llibertats, i sense dependència econòmica, només dels catalans depèn optar per la continuïtat de les fórmules fracassades, la pertinença a una Espanya que ara i sempre només ens vol per liquidar-nos; o acabar per sempre amb aquesta història sinistra assolint un Estat propi, com han fet al món més de dos-cents països, tres quartes parts dels quals en els darrers seixanta anys. Tots ells tenen el que els catalans volem i necessitem, i ho tenen perquè s'han dotat del millor instrument que hi ha per als pobles, l'Estat propi, el que tenen els espanyols i els francesos i que no volen de cap manera perdre. Si és bo per a ells, també és bo per nosaltres; si ells hi tenen dret, nosaltres també.

DES DE L'ADMIRACIÓ PER LA VOSTRA ingent tasca, que ha contribuït com ningú a la supervivència dels catalans: president Pujol, quina opció viable proposeu per impedir que Espanya ens liquidi? Molts no en veiem d'altra que la independència. I vós?

 

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 30. Diumenge, 26 d'abril del 2009

Salvador Cardús: Dins la ratera

pesolbullit | 26 Abril, 2009 03:21

www.avui.cat.-

 


Salvador Cardús

No tinc ni idea de com es por sortir de l’atzucac en què s’ha ficat la política catalana. Ho dic perquè dins la ratera no hi ha només el govern, sinó també l’oposició. El més grotesc és que a vegades sembla que els nostres dirigents no s’han adonat que ni uns ni altres no estan en condicions de sortir-ne, i que el seu combat per veure qui governa dins la ratera és més aviat ridícul. L’obsessió partidista, sovint els porta a discutir per repartir-se l’esquer. L’incompliment de l’Estatut i l’amenaça del Constitucional; l’espoli fiscal i la impossibilitat de gestionar la crisi econòmica i el seu impacte en la indústria del país; la intromissió pràctica de l’Estat en la supervivència de la llengua, en el model escolar o en el sistema financer català representat per les caixes d’estalvis, per posar alguns exemples, no està en mans dels nostres partits resoldre-ho. De cap partit, per molt que tots facin el valent. No n’hi ha cap que tingui una estratègia pensada per sortir de la ratera i tot es redueix a tàctiques per veure qui la governa. I vet aquí la causa del ridícul: amenaçar el gat quan s’és dins de la ratera.

Probablement per tot això, la reflexió de Joan Carretero a l’AVUI, feta des de fora de la gàbia –per un “metge de Puigcerdà”, com irònicament es presentava al cap de pocs dies en un acte públic– ha produït una enorme inquietud dins la ratera. A la ratera no estan per bromes. Allà dins, s’hi han vist uns nervis desigualment repartits segons la manera com cada partit ha pensat que una possible nova oferta electoral independentista el podria afectar en el repartiment de l’espai disponible, certament escàs. Si han cregut que no els afectava directament, s’ho han mirat –equivocadament– amb displicència. Si ho han vist com una intromissió en el propi espai electoral, hi han reaccionat amb ira, fent judicis d’intencions temeraris, sense voler entendre de què va l’envit.

Vist a una certa distància –els tacticismes polítics a la gàbia fa temps que m’han deixat d’interessar–, m’atreveixo a fer algunes observacions a propòsit de l’incident. En primer lloc, l’article de Carretero diria que parlava en nom d’allò que passa fora de la gàbia. En una proporció difícil d’establir però cada dia creixent, hi ha un independentisme que se situa per damunt de l’eix dreta-esquerra i que en té prou de pensar que la situació actual és econòmicament insostenible i políticament inacceptable. Hi ha des d’empresaris, passant per professionals liberals de tots els nivells i sectors, fins a assalariats, funcionaris, estudiants, policies, jubilats i vídues. L’independentisme és interclassista, com el Barça. Com ha de ser per poder triomfar políticament... No és que aquesta gent no tingui interessos a dreta o esquerra, sinó que sap que hi ha un obstacle previ i comú: Espanya. I, ni que mai no ho diria d’aquesta manera, cada vegada que el president Montilla ha advertit els espanyols que o es resolien les qüestions pendents de manera favorable o es produiria un gran desafecte, crec que ha partit exactament de la meva mateixa constatació, per bé que amb prudència ho hagi volgut situar en el futur hipotètic. Cada dia hi ha més població catalana que té la convicció que és esquilada, que a més se’n foten i que sap que, de fet, l’autonomisme de què tant havien lluït els espanyols, està a punt de fer fallida. De manera que no és una estupidesa pensar que una oferta electoral estrictament independentista i ideològicament transversal, pensant en ara mateix, podria recollir no tan sols el vot desenganyat d’ERC i CiU –que ja és molt–, sinó part del que encara té però que cada vegada que va a votar, vacil·la.

La reacció dins la ratera ha estat de nervis, perquè s’ha interpretat com si Carretero també volgués entrar-hi. No ho sé, però crec que s’equivoquen. Si es tractés d’entrar a la gàbia, un cop dins, Carretero personalment o el projecte que el metge de Puigcerdà sembla que suggeria a l’AVUI, es trobaria amb les mateixes limitacions de la resta de partits. És per això que tinc la impressió que la novetat del que proposa l’antic conseller de Governació –estem parlant en el pla del discurs polític– és que se situa fora de la ratera. No conec prou el doctor Carretero, però, fins i tot quan era al govern, pensava i actuava com un outsider. Sembla que amb Maragall es van clissar de seguida, i automàticament la desconfiança va ser mútua. Qui millor que Maragall per veure venir un altre outsider com ell mateix? I és que entrar al Parlament amb el projecte principal de promoure una declaració unilateral d’independència, des del meu punt de vista, ja és situar-se just fora de la ratera on s’han ficat tota la resta de partits i de la qual no volen sortir ni tan sols en el pla retòric del discurs. Ja sabem que ERC vincula la possibilitat de la independència a l’expectativa d’ocupar, sembla que prèviament, l’espai polític d’esquerres. Al PSC no tan sols no han tremolat, sinó que han vist que ERC els confortava en el seu catalanisme tebi. I a CiU, el sector més sobiranista, ha dit que de la independència “no en fa cavall de batalla”. Encara bo que Oriol Pujol situava aquesta aspiració “en la neurona de qualsevol nacionalista”, perquè –tot i confiar que els nacionalistes en tinguin més, de neurones– com a mínim aquesta mena de sentiments ja queden més ben localitzats que no pas on fa anys els havien col·locat honorables antecessors del seu mateix partit: a les vísceres.

Una altra cosa és discutir la possibilitat real de desenvolupar el projecte polític que s’intuïa en l’article de Joan Carretero al nostre diari. Calen diners, caldria superar obstacles mediàtics, caldria joc net per part de la resta de partits i, sobretot, caldria comptar amb lideratges sòlids, resistents a l’enorme risc personal de qui s’hi comprometés. Vistes algunes reaccions, potser ni tan sols els que comparteixen l’objectiu polític i que ara militen en els altres partits, farien un salt en el buit tan gran i sense xarxa. Les gàbies, les rateres, tanquen, però també protegeixen.

He dit que no sé com es pot sortir de la ratera de la política catalana. I menys aquests dies, que els gats es passegen per aquí, vetllant-la. Però si la situació d’encallament s’allarga, si es resolt malament el finançament, és difícil d’imaginar amb quin programa els actuals partits podran anar a les eleccions del 2010 sense parlar de gats i només discutint de com repartir-se l’esquer. Serà en aquella circumstància, doncs, quan potser és veurà més clarament l’oportunitat de posar en qüestió l’existència de la mateixa gàbia. Tot i que el millor seria que tots els que ara són dins s’atrevissin a parlar-ne. I a sortir-ne, esclar.

 

Víctor Alexandre: La calúmnia de Carod

pesolbullit | 22 Abril, 2009 01:54

Reproduït de www.elsingulardigital.cat

Opinió


Víctor Alexandre 


La calúmnia de Carod


"Mai Carod no havia caigut tan baix"


Deu haver-hi molta desesperació en la cúpula d’Esquerra per recórrer a l’estirabot, a la mentida i a la calúmnia com a arma d’atac contra els militants i simpatitzants que no pensen com ella. La desesperació, ja ho sabem, fa dir (i fer) moltes barbaritats. Tanmateix, cal admetre-ho, de motius per al neguit no li manquen, a l’esmentada cúpula, ja que no sols s’ha convertit en l’ombra d’un altre partit sinó que amb aquesta acció ha fet créixer les expectatives electorals de CiU, la força rival que volia fer desaparèixer. “És que si nosaltres no haguéssim pactat amb el PSC, ho hauria fet CiU”, diu la direcció republicana. I hi afegeix: “Per què CiU ha de poder pactar amb el Partit Socialista i nosaltres no?”. Doncs per una raó molt senzilla: perquè un partit que es proclama independentista només pot pactar amb un partit espanyolista si aquest s’avé a defensar els drets nacionals de Catalunya. Per penjar la bandera espanyola al balcó de Governació, per aplicar la tercera hora de castellà a les escoles o per demanar que Barcelona sigui subseu de Madrid en els Jocs Olímpics no cal cap independentista al govern.


Aquest estat de coses, per tant, explica el neguit perillosament tenyit de ràbia que empeny la direcció d’Esquerra a emprar el recurs de la difamació per salvar algun moble abans que el vaixell s’enfonsi. Aquesta, si més no, era la intenció de Carod quan, referint-se a la possibilitat que Joan Carretero impulsi una nova opció política, responia: “Em sembla molt respectable que l’independentisme de dretes vulgui tenir el seu referent polític”. Mai Carod no havia caigut tan baix. Mai Carod no havia recorregut a una fal•làcia tan miserable per atacar algú. Però, qui sap, potser el Carod que coneixíem era només una màscara i ara, a poc a poc, es va situant en el lloc polític on se sent més còmode: a la dreta del pare Montilla. Al capdavall, Carod deu a Montilla els darrers tres anys de la seva vida política. Recordem que és Montilla qui el salva de les urpes de l’ambiciós Puigcercós i qui crea expressament per a ell un càrrec honorífic. Hi ha un preu, però. Un preu que obliga Carod a explicar acudits com aquest: “Algú s’imaginava fa uns anys escoltar el president Montilla dient el que diu, en matèria lingüística, per exemple?”. Doncs sí, és un acudit. Però un acudit que produeix vergonya aliena, perquè cal haver perdut el sentit del ridícul per presentar Montilla –l’home que va rebaixar l’Estatut 24 hores després de ser aprovat pel Parlament- com un abanderat del catalanisme. Tanmateix, encara veurem coses més galdoses. Qui sap, potser l’ingrés de Carod a les files del PSC-PSOE.

..

Sóc d'esquerres i d'en Carretero

pesolbullit | 22 Abril, 2009 01:51

Font: Bústia al diari AVUI
Autor: Francesc X. Oliva i Castro

Sóc independentista, d'esquerres, militant d'ERC i simpatitzant de Reagrupament.Cat i estic plenament d'acord amb en Joan Carretero. Dissabte, la direcció d'ERC va afirmar precipitadament que el sector d'en Carretero tenia les portes obertes per marxar i que veia bé que algú volgués donar veu a l'independentisme de dretes. Això és fals.
 

El projecte que encapçala Carretero és d'independentisme transversal i va adreçat a tots els independentistes i sobiranistes que anteposin el país al partit i l'eix nacional a l'eix ideològic. Quan tinguem un Estat propi ja decidirem si volem ser d'esquerres, de dretes, de centre... Però ara, l'objectiu principal i inajornable és la independència. També diu la direcció d'ERC i algunes veus de CiU que en Carretero i el seu projecte només aconseguirà dividir més el catalanisme. Això també és fals.

A les passades eleccions generals, més de 400.000 patriotes catalans que abans votaven ERC i CiU es varen quedar a casa; qui divideix i desmotiva el sobiranisme? Aquest nou projecte ha de donar veu i engrescar de nou tots els ciutadans que ja s'han adonat que ni Esquerra ni CiU són eines útils per avançar cap a la llibertat nacional, ja que el seu objectiu és només gestionar l'statu quo regional. El pas endavant d'en Joan Carretero serà seguit per molts catalans, també d'esquerres, aquí raurà la grandesa, la pluralitat i esperem que l'èxit d'aquest nou Reagrupament Nacional Català.

Cal que un nou partit nacionalista català entri al Parlament

pesolbullit | 20 Abril, 2009 08:35

Reprodueixo a continuació l'article que vaig publicar en aquest mateix bloc el 20/11/2006 i que torna a ser de plena actualitat després de l'article de Joan Carretero a l'Avui el dia 18 d'abril:

 

Des del 1980 el Parlament de Catalunya té dos partits d'orientació diguem-ne nacionalista, CiU i ERC. Durant molts anys CiU va governar a Catalunya gràcies a l'obtenció d'amplies majories parlamentàries, però l'evolució que ha acabat seguint aquest partit no ha estat bona, una política de pactes tronada i una manca absoluta de credibilitat per part dels seus dirigents els han portat cap a un atzucac. Dissortadament queda molt lluny l'època en que CiU estava dirigida per polítics honorables que defensaven el país per damunt de tot, com Ramon Trias Fargas, Miquel Sellarés, Miquel Coll i Alentorn , Max Canher o Josep Laporte. Avui en dia aquest partit està dirigit per gent molt mediocre, sense cap carisma, amb poquíssima credibilitat i que defensa únicament interessos partidistes. Cap independentista, ni tapant-se el nas pot votar avui en dia aquest partit. L'altre partit nacionalista català, ERC, en els últims 15 anys havia experimentat un creixement considerable, en gran part gràcies a la carta de l'independentisme. Molta gent en els darrers anys havia fet confiança a aquest partit, veient-lo com l'unica opció nacionalista realment creïble, però amb la direcció política que actualment té aquest partit les coses comencen a tenir mal aspecte. Els actuals dirigents d'ERC ja fa temps que patinen, demostren una obsessió malatissa pel tacticisme i unes ganes irrefrenables de tocar poder, unicament defensen interessos partidistes , no interessos de país, i això comença a ser molt preocupant. Per les direccions actuals de CiU i d'ERC són massa importants determinats ressentiments personals, són incapaços d'empassar-se l'orgull i no volen veure que amb aquesta actitut estan perjudicant molt greument al país. En la política catalana actual s'ha instal·lat la pràctica del maquiavel·lisme, cosa que està tenint uns efectes nefastos. El pacte d'ERC amb els socialistes no té cap justificació possible, l'any 2003 es podia entendre però actualment des d'una òptica nacionalista i independentista aquest pacte és injustificable i pot acabar convertint ERC en un partit satel·lit del PSOE a l'estic d'ICV. L'actitut de la direcció d'ERC és altament censurable, però l'actitut de CiU de voler pactar també amb el PSC és igualment preocupant. L'únic pacte que podia servir per tirar el país endavant era un pacte CiU-ERC, però el ressentiment i les males arts de les direccions d'aquests dos partits no ho han permés. Aquests dos partits són responsables de que la Generalitat de Catalunya hagi acabat en mans del PSOE, i de que tinguem un president que no dóna la talla i que governarà el país al dictat del que li vagin dient per telèfon des de la Moncloa i això és molt , molt penós. A curt termini el millor que podria passar és que els senyors Mas, Duran, Carod, Puigcercos i companyia pleguessin de la política, a CiU i a ERC hi ha gent molt més preparada i molt menys orgullosa que pot tirar el país endavant. La nostra esperança seria que el senyor Mas decidís no tornar-se a presentar i que les bases d'ERC en el proper Congrés Nacional d'ERC fessin fora als vividors de la direcció. De totes maneres això actualment és només una esperança i abans de les properes eleccions, en teoria l'any 2010, sembla difícil de que passi, per tant si tots els nacionalistes i independentistes volem que hi hagi un partit al Parlament de Catalunya que ens defensi i que no pacti ni amb el PP ni amb el PSOE no tenim cap més remei que fundar un nou partit nacionalista català que entri amb força al Parlament a les properes eleccions. A priori pot semblar un repte difícil d'assolir però amb els numeros a la mà crec que és una opció perfectament viable. L'any 88 el CDS va aconseguir entrar al Parlament amb menys de 80.000 vots i ara el 2006 Ciutadans ha entrat amb 89.000 vots, si fem números veurem que l'objectiu és possible. Dels 544.000 vots que va treure ERC el 2003 ara n'ha perdut 130.000, molts dels quals han anat a parar a l'abstenció, a això s'hi ha d'afegir que entre un 25% i un 50% dels 414.000 votants d'ERC el 2006 no estan d'acord amb el pacte i probablement no els tornaran a votar, es a dir , entre 100.000 i 200.000 persones i a això s'hi ha d'afegir els votants de CiU decebuts amb Mas i els centenars de milers de votants de CiU que porten ja vàries eleccions abstenint-se, es a dir , de 200.000 a 300.000 persones i els molts abstencionistes de tendència nacionalista que s'abstenen habitualment i el vot jove. En total podem estar parlant de vora 500.000 persones o potser més i només que aquest partit nou aconseguís mobilitzar 90.000 ó 100.000 d'aquestes persones ja entraria. Crec que és perfectament possible. Aquest partit nacionalista nou és del tot necessari si volem evitar que una part subtancial dels votants nacionalistes s'abstingui en les properes eleccions i és un partit que hauria de servir per unir al nacionalisme català i no per dividir-lo, per evitar pactes penosos amb el PP i amb el PSOE i per tenir una opció independentista real al Parlament.

Puigcercós , Carot i cia , la mateixa porqueria

pesolbullit | 18 Abril, 2009 17:08

Continua la gran farsa dels senyors Carot i Puigcercós,

ara el sr Carot ens vol fer creure que fa un gran sacrifici pel país,
 
però Les diferències entre Carod i Puigcercós a nivell estratègic,

ideològic i organitzatiu són zero, desenganyem-nos tot això és una

gran comèdia, aquests dos senyors han enganyat i segueixen enganyant

als seus propis electors i s'han entregat a canvi de res al PSC.

Suposo que algun dia els socialistes recompensaran a aquests dos

senyors pels favors prestats, es mereixerien un monument al carrer

Nicaragua .

Adéu a Magdalena Álvarez

pesolbullit | 09 Abril, 2009 04:07

Per fi ha marxat la senyora Magdalena Álvarez i ara toca celebrar-lo amb cava, a la foto la veiem en una reunió dels màxims mandataris de la RENFE...

L'endemà de les eleccions

pesolbullit | 02 Març, 2009 23:13

Imatge gran de la noticia

www.vilaweb.cat

Passades vint-i-quatre hores del tancament de les urnes, els resultats no ofereixen dubtes a Galícia. El PP hi recupera el govern de la mà d'Alberto Núñez Feijoo i el president sortint, el socialista Emilio Pérez Touriño, ja ha presentat la dimissió com a secretari general del PSdeG. Més dubtes ofereixen els resultats al País Basc. D'una banda, l'aritmètica electoral deixa opcions al bloc espanyolista (PSE, PP i Unión Progreso y Democracia) per governar, amb el socialista Patxi López al capdavant. L'actual president basc Juan José Ibarretxe, amb tot, no renuncia a la presidència per al PNB, com a força més votada l'1-M. I, d'una altra banda, els dubtes sorgeixen amb el recompte dels vots nuls, 100.924, molt superiors als de 2005. La crida abertzale pel vot nul arran de la il·legalització de D3M i Askatasuna, doncs, ha tingut resposta, si bé es perden 50.000 vots respecte dels resultats obtinguts per l'anterior força electoral abertzale, EHAK, el 2005. Si s'hagués pogut presentar D3M, hauria obtingut set escons i l'aritmètica actual, per tant, no seria la mateixa.

Aquest últim factor és tingut en compte en la majoria d'especials electorals dels mitjans bascos (Berria, Correo, Deia, Diario Vasco, EiTB i Gara), però, en canvi, queda en segon terme o minimitzat als dossiers sobre l'1-M que han preparat els mitjans espanyols (Abc, El Mundo, El País).

Els sis diputats de la CUP

pesolbullit | 19 Gener, 2009 04:39

 www.victoralexandre.cat

per Víctor Alexandre   

dimecres, 14 gener 2009

La CUP ha celebrat a Mataró l'assemblea nacional més transcendent de la seva història, la que havia de decidir la seva candidatura al Parlament de Catalunya en les properes eleccions. Finalment, però, s'ha supeditat aquesta decisió a l'esdevenidor polític que marquin els propers divuit mesos. Si no hi ha avançament d'eleccions, la CUP, probablement, presentarà candidatura. Si s'avancen, la seva migrada infraestructura no li ho permetrà. Tanmateix, no tots els seus militants estan a favor de fer aquest pas. N'hi ha, per exemple, que ho veuen precipitat. Consideren que caldria esperar una legislatura més per tal d'obtenir una major implantació en l'àmbit municipal. És una posició comprensible, ja que els creixements sobtats són armes de doble tall. Però també és cert que gràcies a la conjuntura actual, amb una ERC totalment lliurada al PSC fins al punt que en les properes eleccions pot patir un fortíssim correctiu que la deixi amb només 15 o 12 diputats, la CUP es trobarà davant d'una oportunitat única per entrar al Parlament i obtenir una projecció mediàtica espectacular. Crec, per tant, que la CUP ocuparà aviat un espai en el ventall parlamentari de Catalunya.

No cal dir que l'actual direcció d'Esquerra veu amb molta inquietud la silueta de la CUP a l'horitzó. És lògic, ja que els vots que donaran representació parlamentària a aquesta formació sortiran precisament de la bossa republicana i de la frustració que la seva subordinació al PSC-PSOE ha generat. No és un bon panorama per a Esquerra, certament, però ha estat ella qui l'ha propiciat. Ha estat ella qui ha decebut les expectatives dels seus electors practicant la política del possibilisme en lloc de la política de la dignitat. Quan, l'endemà de la formació del segon tripartit, vaig escriure que Esquerra cometia un error històric que pagaria durant molts anys em referia a això: a la pèrdua de confiança de milers i milers de persones que li van fer costat i a la debacle electoral que s'esdevindria. La volatilització de més de la meitat dels votants en les passades eleccions espanyoles parla per si sola. Diuen que qui bé sembra, bé cull. Esquerra, malauradament, no ho ha fet, i això ha propiciat que les mirades es desviessin en direcció a la CUP. Doncs bé, d'aquesta situació la CUP en traurà, si més no, sis diputats. Seran sis diputats que donaran un aire nou a la política catalana. El país ho necessita, tant perquè ERC recuperi les seves tres sigles i puguem sortir d'aquesta letargia que ens tenalla, com per fixar un horitzó plenament nacional.

 

 

Tremosa, un sobiranista de consens

pesolbullit | 13 Gener, 2009 00:33

www.tribuna.cat

Finalment no ha estat Alfons López Tena, però CiU ja té el seu candidat independent i sobiranista per a les eleccions europees. Artur Mas ha escollit l'economista Ramon Tremosa per representar la federació nacionalista al Parlament europeu. Després de força setmanes de dubtes i d'especulacions sobre nous candidats i d'una campanya del sector crític amb la direcció perquè el candidat continués sent Ignasi Guardans, s'ha imposat l'estratègia del pinyol de Mas i s'ha escollit un perfil de candidat coherent amb l'estratègia de la Casa Gran del Catalanisme que impulsa CDC.


Alguns sectors del nacionalisme han posat en entredit l'estratègia de Mas d'acostar-se a l'electorat d'ERC amb la creació de la Casa Gran i el fitxatge d'independents que podrien figurar a les llistes de qualsevol dels dos partits nacionalistes. Afirmen aquests sectors que així com ERC ha intentat robar vots al PSC amb els dos pactes de govern, CiU ha de fer el mateix amb el PP -evitant que creixi- i deixar de rivalitzar amb ERC.


El cert, però, és que en un context de desmobilització general, que afecta especialment el nacionalisme, l'estratègia de combat entre CiU i ERC per aquesta part del pastís electoral no necessàriament ha de ser dolenta. Sempre que els dos partits es respectin i juguin amb fair play, el debat pot ser enriquidor i ajudar a motivar novament l'electorat nacionalista. A més, cal premiar la valentia de CiU d'escollir un independent, fet que hauria de servir d'exemple a altres formacions. En temps en què la credibilitat dels partits està tan tocada recórrer a candidats del món acadèmic o de la societat civil pot ser una bona manera de reconduir la situació.


A més, la persona escollida, tot i tenir un perfil marcadament sobiranista, no és un radical, per la qual cosa els sectors més moderats de CiU no li donaran l'esquena. El seu bagatge, diferent per exemple al d'Alfons López Tena -molt més radical en les formes- o al d'Àngel Colom, també li dóna punts davant dels sectors més crítics amb el pinyol de Mas. Essencialment, Tremosa és un home que s'ha guanyat el respecte denunciant l'ofec econòmic a què l'Estat sotmet Catalunya i ha estat al capdavant d'iniciatives com la demanda de publicació de les balances fiscals o la reivindicació del traspàs de l'aeroport del Prat.


Amb aquest bagatge, Tremosa iniciarà l'aventura europea, tot i que és probable que ha mitjà termini Artur Mas compti amb ell per tasques més importants. CiU s'està prenent molt seriosament les eleccions europees com un assaig per a les catalanes, tant si s'avancen a la tardor vinent com si el tripartit esgota la legislatura. Sense dubte la posada en escena d'aquest candidat serà un bon termòmetre per saber si el projecte de Casa Gran d'Artur Mas va per bon camí.

 

La CUP supera l'àmbit municipal i deixa la porta oberta a participar a les eleccions nacionals

pesolbullit | 13 Gener, 2009 00:31

www.tribuna.cat.-

L'opció intermitja ha estat l'escollida. Enfront els que consideraven "prioritària" la presència institucional de la CUP a nivell nacional, i els que volien que seguís estrictament a l'àmbit municipal, ha resultat guanyadora la ponència que referma que, "tot i que la principal punta de llança de la CUP ha de ser el treball municipal", el seu discurs polític ha d'anar més enllà i ha de donar "respostes  a aquelles qüestions que afecten al territori". Un fet que, entre d'altres, podria desembocar en la participació de la CUP a les eleccions nacionals, tot i que la decisió queda supeditada a un "debat previ i participatiu conjunt amb totes les assemblees locals".


En una Assemblea Extraordinària amb 300 persones, la CUP ha decidit aquest diumenge apostar per "esdevenir un referent nacional" i, per tant, a no limitar-se a l'àmbit municipal en les seves actuacions. "Entenem que la CUP ha de dir la seva en qüestions d'àmbit supramunicipal, a temes que no afectin directament als municipis com el finançament, o a posicionar-se en conflictes internacionals", ha explicat a Tribuna el portaveu del Secretariat Nacional de l'entitat, Adam Major. De les quatre ponències que s'han presentat, una d'elles, la de Berga, s'ha retirat abans de la votació. La primera en ser descartada de les tres restants ha estat la presentada per les CUP de Badalona, Cerdanyola del Vallès, Ripollet i Sabadell, que considerava “prioritària” la presència institucional de la CUP a nivell nacional. D'altra banda, enfront la ponència que apostava perquè la CUP continués actuant estrictament en el mateix àmbit, ha resultat guanyadora la proposta de Manresa, Lleida i Sant Celoni, amb 161 vots a favor i 94 en contra.

Els resultats, doncs, mostren que des de la CUP no es descarta la possibilitat d'entrar a les eleccions nacionals, tot i que tan sols es donaria el pas si hi haguessin les condicions necessàries. "El que està clar –ha explicat Major- és que si les eleccions són ara segur que la CUP no es presentarà, i si són al 2010, ja veurem. Ara com ara, segur que no tindríem capacitat per anar-hi amb possibilitats d'èxit, i el que no farem es presentar-nos per reflotar a altres grups".

El que sí que està clar és que, tal com ha explicat un dels membres del secretariat nacional, Josep Anton Vilalta, les CUP aposten per esdevenir "el referent polític unitari de l'esquerra independentista a nivell nacional", superant la fase "purament municipal". Això comporta, per exemple, "obrir les portes a tenir relacions més directes amb sindicats o la PDD", tal com ha afirmat Major. 

Un altre objectiu que fixa la ponència és el de potenciar la coordinació amb l’espai de l’Esquerra Independentista. En aquest sentit, Major ha dit que "si volem ser la projecció pública més important dins de l'EI, el que hem de fer és reforçar lligams amb organitzacions d'aquesta", tot i que el portaveu ha recordat que des de la CUP també es busca la unitat popular amb "els sectors descontents amb l'actual marc polític i econòmic".

 

El nou tripartit: Carot, Campoy, Montilla

pesolbullit | 30 Desembre, 2008 05:34

S'ha parlat molt del partit d'ahir de Catalunya amb Colòmbia, que si hi havia més o menys gent, que si aquests partits tenen més sentit o no, però no s'ha parlat de la gran notícia de la nit: l'espectacular look vanguardista del president de la Federació Catalana de Fumbol , el senyor Campoy. Aquesta tofa que porta és impressionant i més d'un l'enveja per això, a la foto podem veure els alopècics Carot i Montilla que parlen amb admiració del pentinat de Campoy. Aquesta foto pot passar a la història, igual que va passar a la història la foto de les Açores... no m'extranyaria que aquests tres superheois de Catalunya governessin junts algun dia, de fet entre Campoy i Saura no hi ha tanta diferència. El món no sap el que es perd, tan de bo poguessin arribar a cotes més altes i dirigir el món... jo estaria disposat a fer un sacrifici com a català i a enviar-los al planeta Júpiter a que poguessin extendre els seus valors per tota la galàxia.

Vicent Partal: Borbons

pesolbullit | 18 Desembre, 2008 00:46

Reproduït de www.vilaweb.cat

per Vicent Partal



Del primer dels borbons, en van dir Felip V. En mala hora va nàixer aquell qui cremà Xàtiva i en volgué canviar el nom pel de San Felipe, el lladre roder que ens va robar les institucions, la llengua i la llibertat. El segon volien que es diguera Lluís I, però es va morir de seguida. Si més no, va ser discret. Però, mort ell, va tornar son pare, ple de sang. Del tercer, en van dir Ferran VI. Va morir boig. Acabat. Del quart, en van dir Carles III. Va exigir als gitanos que deixaren de parlar romaní i de vestir com tenien costum de fer. Va expulsar els jesuïtes i els va confiscar els béns. Tota una peça. Del cinquè, també en van dir Carles, però IV. El molt cregut va envair França amb la pretensió d'aturar una revolució que havia de canviar el món per sempre i va acabar havent d'abdicar en favor del seu fill mentre els carrers li cridaven contra. Covards, els borbons van cedir el tron a Napoleó. Després arribà el borbó sisè, 'el Desitjat' que deien, veges tu. Com a resposta al desig va suprimir la constitució i governà com un monarca absolut. Dissolgué totes les institucions anteriors, tret d'una: la inquisició. En això de reprimir els borbons s'han equivocat poques voltes. Continuem la llista. De la borbó que feia set, en van dir Isabel II, i la Gloriosa la va engegar al carrer, tot proclamant la república. Au. I del borbó que feia vuit, en van dir Alfons XII, un fill bord de la d'abans. Els cubans li van alçar l'estelada i li van fer pam-i-pipa. Després vingué el borbó que fa nou, aquell Alfons XIII que va portar la dictadura de Primo de Rivera i que la república va enviar al carrer. I darrere seu, cridat pel generalot Franco, vingué el desè. Li diuen Juan Carlos I. Va legitimar la dictadura fins que va ser impossible de fer-ho, i quan arribà la democràcia encara va jugar amb un altre cop d'estat. Deu són, doncs, els borbons que hem hagut d'aguantar en tres-cents anys i, de cap, no en tenim una memòria agradable. La llibertat no ha estat mai la divisa d'aquell casal i cap no ha respectat els drets del nostre poble, que el primer dels seus va arrabassar per la força de les armes. Hi ha qui vol esperar a veure si l'onzè és millor, però per mi que no ho siga. Amb deu ja n'he tingut prou i massa per a entendre què volen dir quan criden 'Mori el Borbó'.
Vicent Partal   director@vilaweb.cat

Salvador Cardús: "L’únic instrument d’emancipació que ens queda és el de ser més radicalment democràtics"

pesolbullit | 29 Novembre, 2008 04:58

www.tribuna.cat

Salvador Cardús: "L’únic instrument d’emancipació que ens queda és el de ser més radicalment democràtics"

El sociòleg Salvador Cardús ha arribat a aquesta conclusió a l'article "El camí no era l'Estatut" publicat a l'Avui. Per l'autor, "només si fem un gran pas endavant d’aprofundiment democràtic podrem assumir la responsabilitat del nostre futur amb les màximes garanties. ¿No és això el que ens faria immediatament més sobirans?", reflexiona Cardús. "I tanmateix –explica- resulta que és el nostre propi sistema", que qualifica "d'autodestructiu", "el principal entrebanc per a qualsevol progrés". El sociòleg fa una dura critica als partits, afirmant que "han deixat de ser l’instrument per construir el futur i ens tenen atrapats en el present, si no ens fan recular cap al passat". "Ara ho veig més clar que mai: en lloc d’haver reformat l’Estatut, que ha portat tanta frustració, n’hi hauria hagut prou fent una llei electoral per tal de regenerar i enfortir la política catalana", conclou l'autor.

 

Cardús comença l'article explicant que, parlant amb un grup de persones, van "acabar discutint sobre si els partits actuals eren capaços de dur a terme la reforma del sistema electoral que hauria de permetre l’emergència de bons lideratges i, en general, l'arribada de millors professionals a la política", és a dir, si eren capaços de crear un sistema amb "llistes obertes" i "polítics realment vinculats al territori", entre d'altres. Un sistema que, per Cardús, és "tot al contrari del model actual, que afavoreix la docilitat dels mediocres que neixen, creixen i es perpetuen als partits, i que expulsa els millors fora de la política".

 

"Just l’endemà –explica l'autor- poso la ràdio del cotxe i sento que al programa del Graset pregunten a Joan Ridao [...] sobre si al seu partit hi haurà primàries per elegir el candidat a president. I Ridao respon, gairebé literalment, això: 'És del gènere tonto voler primàries', i deixa clar que cap partit no en vol i que ells –que no són “tontos”– miraran d’estalviar-s’ho". Aquestes declaracions deixen clar, a parer de Cardús, que "els canvis que urgeixen al nostre país no vindran dels mateixos partits", ja que no tenen, ni tan sols "aquell que el 2003 va fer un gran salt electoral amb la promesa d’una nova radicalitat democràtica", "el coratge de liderar el tipus de canvis que els obligaria a posar a prova el seu model de direcció, promoció i control intern".

 

Per l'autor, les declaracions de Ridao són la constatació que "els partits no faran res per canviar" les "regles de joc actuals", que no permetran mai la possiblitat que pugui aparèixer "cap Barack Obama a la catalana, per dir-ho amb una exageració". Així, el sociòleg es dirigeix a CDC, on creuen que "mig copiant les tècniques electorals avançades de l’equip d’Obama, deslligant-les de la mateixa fabricació del lideratge, n’hi ha prou per guanyar eleccions", amb "militants de sempre ara reconvertits en voluntaris, aportacions econòmiques populars sense renunciar a les subvencions públiques ni garantir la transparència de la despesa, ús d’internet i YouTube amb el sectarisme habitual...". Aquesta actitud de Convergència porta a pensar a Cardús que el partit "encara no ha escarmentat sobre què passa quan s’usen instruments de campanya d’un sistema veritablement obert i ple de riscos en un altre model electoral, tancat i fora del mercat". "Els costa d’entendre –conclou- que determinades estratègies de mercadotècnia electoral només són bones quan hi ha mercat polític de veritat".

 

L'autor travessa l'Atlàntic per parlar de les eleccions nord-americanes que, al seu parer, "han mostrat que, quan la competència és franca, la victòria és acceptada per l’oponent amb una elegància aquí inimaginable". Cardús ho exemplifica amb la possible entrada al govern d'Obama de Hillary Clinton "la seva principal rival al partit". Per Cardús, aquest fet es produeix "precisament perquè Hillary va acceptar lleialment la seva derrota". L'autor torna a Catalunya i afirma que "en un sistema polític com el nord-americà, la constant erosió entre CDC i UDC seria absolutament inimaginable, perquè les urnes haurien posat tothom al seu lloc. I el lamentable espectacle pel lideratge d’ERC entre Puigcercós i Carod-Rovira hauria acabat amb la carrera política de tots dos", diu Cardús de forma taxativa.

 

"Aquí, en canvi, es desafia l’adversari dient que no hi ha intenció de 'llançar la tovallola'. Exactament: aquí no hi ha primàries sinó combats de boxa, sempre amb possibilitat de revenja", conclou l'autor. Però no només ERC i CDC reben les crítiques de Cardús, també PSC i PP. Del partit de Montilla recorda "com van fer saltar el mateix president Maragall" i dels populars en remarca "la imposició del lideratge de la Sánchez-Camacho al PP". Aquest anàlisi porta a Cardús a concloure que "el nostre és un sistema autodestructiu. Però els partits pensen que canviar les regles, com diu Ridao, seria 'del gènere tonto'".

 

"La meva opinió és que Catalunya mai no podrà encarar el seu futur sense la base d’un sistema democràtic molt més sòlid que l’actual. Aquest és el blindatge que necessitem", diu Cardús. "Si és cert que ja no som gaire millors –tampoc gaire pitjors– que la resta d’Espanya, si ja no som més cultes, ni més rics ni més cosmopolites, l’únic instrument d’emancipació que ens queda és el de ser més radicalment democràtics". Però és precisament "el nostre propi sistema el principal entrebanc per a qualsevol progrés". I això porta a la conclusió final del sociòleg: "en lloc d’haver reformat l’Estatut, que ha portat tanta frustració, n’hi hauria hagut prou fent una llei electoral per tal de regenerar i enfortir la política catalana. I, ai las, això només depenia de nosaltres".

Prima de dues pel·lícules porno per guanyar

pesolbullit | 26 Novembre, 2008 02:00

 

http://www.deportesadictos.com 

  És l'últim que em faltava per saber, en el país de les llibertats, el club de futbol de la capital, el Copenhaguen FC, prima als seus jugadors amb dos pelis pornogràfiques per cada partit que guanyin.
No se si és que són tots lletjos i lliguen un pebrot, o és que necessiten inflar moltes pilotes donant-li a la bomba, però l'estímul és original on ho posis.
Els jugadors estan pensant a formar una videoteca amb totes les pelis guanyades al final de la temporada.
Un dels patrocinadors del club és una distribuïdora de cinema X, que a més es jacta de donar als jugadors els darrers estrenes (com si els nois no coneguessin el final de la pel · lícula). Però el cas és que sembla que això els estimula (¿a qui no?), Tal és així que de 15 partits en porten 10 guanyats (vint pel·lícules pornogràfiques per jugador), que amb una plantilla de 24 fa un total de 480 pel·lícules; segur que ha d'haver repetides, ja que si no ...
En fí, que amb aquest mètode els jugadors corren que se les pelen o viceversa.

 

Gran desgavell dins el PP: Catalina Soler esclata i se'n va

pesolbullit | 21 Novembre, 2008 00:14

Crisi de lideratge dins el PP

Reproduït de www.diaridebalears.cat

L’exbatlessa de Felanitx té previst presentar avui la seva dimissió com a portaveu del PP davant el comitè de direcció. Considera que no té la confiança de la cúpula i que existeix una manca de coordinació interna

Lluís Planas | 20/11/2008 |

La portaveu del PP balear, Catalina Soler, té previst presentar avui dematí davant el comitè de direcció del partit la seva dimissió en el càrrec i també el seu lloc en aquest òrgan. Ha pres aquesta decisió perquè considera que ha perdut la confiança de la cúpula, encapçalada per Rosa Estaràs, i perquè ara mateix creu que manca coordinació interna suficient per poder exercir la seva tasca.

Soler esclatà ahir dematí al Parlament després de comprovar que qualcú molt proper a la direcció –com publicà ahir dB a la seva secció No vagi per dit– ha criticat i ha posat en entredit la seva figura com a portaveu, de manera especial arran de la seva compareixença de dilluns migdia per explicar el posicionament del PP sobre la condemna a Lluc Tomàs. L’exbatlessa de Felanitx assegurà a aquest diari que gran part de la filtració contra ella és falsa, perquè les instruccions que li donaren abans de sortir davant els mitjans de comunicació foren, assegura, les que ella seguí al peu de la lletra. Aleshores, però, el partit encara no tenia clar que el batle de Llucmajor acceptàs presentar de manera voluntària la seva dimissió. No ho va fer fins passades les tres.


Sense voler confirmar aquest darrer extrem, Soler es queixa que la fessin sortir en roda de premsa mentre al mateix temps una part de la direcció es reunia en un gabinet de crisi a la seu del partit sense que ella tingués coneixement del que vertaderament estava succeint. Després de conèixer les intencions de Soler, la presidenta Rosa Estaràs s’hi posà ahir en contacte per intentar que fes marxa enrere en la seva decisió. No tingué èxit i la felanitxera té intenció d’exposar avui els motius de la seva dimissió davant els membres del comitè de direcció.


Portaveu des del passat congrés autonòmic, el mes de juliol, Soler assegura que ha notat la manca de confiança en ella després d’haver donat suport a la candidatura d’Antoni Pastor a la presidència del PP de Mallorca, en contra de l’opinió de la direcció. Ara seguirà el mateix camí que el batle de Manacor sortint del comitè directiu. En la decisió de la diputada també ha influït la pressió d’haver desenvolupat la seva tasca sota diverses imputacions judicials, una de les quals fou pel cas Cavallistes, el judici del qual començarà l’1 de desembre. Soler no ha estat gens còmoda quan ha hagut de donar la cara pels casos de corrupció a les files populars. El solleric Carles Simarro, actual portaveu adjunt, està cridat a ser el seu substitut, encara que caldrà esperar la decisió de la direcció.

 

El PP balear: Crisi o desfeta?

pesolbullit | 21 Novembre, 2008 00:11

www.tribuna.cat

Abel Matutes es dóna de baixa del PP.

“A ca magre tot són puces” seria una de les moltes maneres de definir l’actual situació del Partit Popular a les Illes Balears. A les moltes calamitats que us hem anat relatant puntualment, cal afegir-hi la llarga llista de les produïdes aquesta setmana.

Aquesta setmana es va fer pública la sentència en la qual el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears condemna a l’actual batlle del municipi mallorquí de Llucmajor a 3 anys de presó i 8 d’inhabilitació absoluta per haver malversat doblers públics a través de la seva participació en la trama de corrupció política i empresarial ordida per l’exregidor del consistori i líder de la formació d’extrema dreta espanyolista ASI, Joaquín Rabasco, que ha estat condemnat a 6 anys de presó i 8 d’inhabilitació absoluta.

També aquesta setmana, l’Audiència de Palma ha emès la sentència corresponent a la peça 32 del 'cas Andratx' en què condemna l’exdirector general d’Ordenació del Territori del govern balear de Matas, Jaume Massot, a cinc anys de presó per prevaricació i falsedat documental.

El tribunal també ha condemnat a l’exbatlle, Eugenio Hidalgo, a set anys d’inhabilitació per càrrec públic per un delicte de prevaricació de funcionari.

Deixant de banda els tribunals, encara que tractant-se del PP Balears mai no s’abandona del tot, l’actual direcció dels conservadors s’ha trobat amb dues situacions desagradables més: l’exbatllessa de Felanitx i fins ara portaveu del PP, Catalina Soler, ha dimitit perquè considera que ha perdut la confiança de la direcció, encapçalada per Rosa Estaràs.

Soler, que està imputada per un cas de falsificació documental, anomenat cas Cavallistes, continuarà afiliada al partit i conservarà la seva acta de diputada al parlament.

Però des del modest punt de vista del cronista, l’autèntica bomba informativa de la setmana ha estat un fet que ha passat molt desapercebut en els mitjans de comunicació de fora d’Eivissa: l’exministre d’Afers Exteriors, Abel Matutes, s’ha donat de baixa del PP. Segons Matutes, ha pres la decisió per tal de “desvincular el partit de la seva denúncia personal sobre “la persecució” contra el seu patrimoni que segons el seu parer està sofrint per part del Consell d’Eivissa.”

Matutes ha volgut deixar clar que “la decisió en cap moment no ha estat motivada per temes interns del partit”, sinó que es deu a la seva voluntat de protestar contra la política de la

Institució que dirigeix Xicu Tarrés, sense que es relacionin les seves manifestacions amb el PP.

Matutes, avesat a controlar tots els mecanismes de poder d’Eivissa des de fa molts anys, no ha paït la derrota electoral del partit que ha defensat històricament els seus interessos. Una derrota causada, en bona part, per la revolta civil que es va viure a causa de la construcció d’una autopista que xapa en dos l’illa d’Eivissa.

 

 

El periodista Miquel Gimenez també n'esta tip de les parides dels socialistes a l'ajuntament de Barcelona i afirma que "Cal un canvi a Barcelona"

pesolbullit | 19 Novembre, 2008 00:42

Miquel Giménez assegura, a la columna d'opinió publicada aquest dimarts a El Mundo, titulada "La Barcelona de Xavier Trias", que és necessari un canvi en l'Ajuntament de Barcelona. Giménez, proper al PSC, afirma que "Xavier Trias ha iniciat la precampanya com a candidat a alcalde d'aquesta Barcelona dels nostres pecats. Aquest metge pediatre té una sèrie d'avantatges sobre el seu màxim rival, el socialista Jordi Hereu. Verbigràcia, la seva experiència, les ganes de portar aires nous a una Administració que hi ha en les mateixes mans des de les primeres eleccions municipals, el seu coneixement amplísimo de la política catalana, espanyola i barcelonina i, especialment, la seva passió cap a les persones".

"L'Ajuntament barceloní ha adquirit, especialment en aquesta última etapa, un aire de castell de Kafka gris, somort, desangelat. No hi ha emoció, no existeix l'impuls, l'espurna, l'energía. S'ha convertit en una fortalesa burocràtica on els que manen se'l cuinen i se'l mengen solets", afegeix el periodista, que va ser l'encarregat de presentar el míting de final de campanya del PSC a les generals, que es va celebrar al Palau Blaugrana.

"Reconeguem-ho: és precís un canvi, obrir les finestres de la Casa Gran i que els expedients que acumulen tones de pols i les velles reivindicacions veïnals que adormen el son dels justos voletegin i volin de Collserola al Morrot, de Sant Martí a Les Corts; és temps ja en cas de fer la política al carrer i no als despatxos, política dialogant, política dirigida a les persones. Fora d'una vegada les obres faraòniques i els projectes que tan sols produeixen molta foto a la premsa i poc o nul benefici social! S'ha que fer dissabte a fons a Barcelona: deixar de fer política d'aparador i fer autèntiques polítiques que afavoreixin al comerç; intensificar l'atenció cap als nostres vells i deixar-se de places dures; atendre, en suma, als quals pitjor el passen", explica.

Giménez considera que "cal recuperar els barcelonins per a Barcelona. Aquests s'allunyen cada vegada més i més d'ella, de la brutícia, de la borratxera i l'esbronc nocturn, del bloc granític de l'Ajuntament, impermeable als seus desigs, a les seves justes queixes. Perquè les ciutats són el que senten els seus habitants. I existeix una pulsió que demanda més atenció a la gent. Ja sé que em diran que ens han nomenat capital de no sé que de la Mediterrània. Perfecte. D'acord. Però, em volen dir en què afecta això a les persones que tenen una pensió de viduïtat de misèria, als barris dels quals s'expulsa els seus veïns pel mobbing immobiliari, als districtes on falten serveis, als quals pateixen les deficiències del transport públic i suma i segueix? ".

"La grandesa està en el dia a dia i aquest projecte ho representa, al meu modest entendre, Xavier Trias. Un home que, curiosament, és molt més gran en edat que Jordi Hereu, l'actual alcalde socialista, i té en canvi una vitalitat política que a Hereu li falta, i molt em temo que li faltarà sempre", afegeix.

"Trias desitja recuperar la nostra capital per a tots. Amb rigor i amb humanitat. Amb tot el cor. Em sembla una persona molt sincera i eficaç. I m'és igual que sigui de Convergencia. Com si vol ser el Dalai Lama, mira. Hi ha gent bona i gent dolenta en tots els partits i els valors que defensa m'agraden, així com la seva concepció del que ha de ser un alcalde. De manera que podria ser, perfectament, que davant de l'abúlia oficial triomfés l'energia de Xavier Trias, una persona sap que entusiasmar i ser proper sense caure en el populisme barat. No els dic més", conclou.

Salvador Cardús tracta M. Reid (The Economist) com a corresponsal de guerra al servei d'Espanya

pesolbullit | 19 Novembre, 2008 00:20


Reproduït de www.avui.cat

REFLEXIONS SOBRE EL POLÈMIC ARTICLE DE 'THE ECONOMIST'Corresponsals de guerraSalvador Cardús i Ros / Sociòleg i escriptor salvador.cardus@uab.cat

Tots tranquils: l'articlet objecte de tanta atenció de The Economist es desqualifica tot sol, i desqualifica la revista que l'ha publicat. És clar que mai no agrada que li diguin cacic al teu antic president, un home que ha estat qualificat com "el polític català més important dels últims segles, el més influent a Espanya i el de més projecció a Europa", ni que te'l comparin amb un franquista juràssic. Tampoc no agrada que es menteixi, com quan s'afirma que un professor espanyol que no parli català no té oportunitats de ser contractat en una universitat catalana. Però, si tot el que publica The Economist té aquest grau de rigor, que pleguin!


ÉS CLAR QUE EL PERIODISTA DE The Economist ha tingut la col·laboració interessadíssima d'insignes informants que han ajudat a conformar la seva visió distorsionada de la realitat catalana. Que sigui Antonio Muñoz Molina, antic director de l'Instituto Cervantes a Nova York, qui ha tractat de cacic Jordi Pujol no ha d'estranyar. Aquest institut té per missió invertir ingents quantitats de diners -també de catalans- a favor del prestigi internacional del nacionalisme espanyol, la naturalesa del qual es basteix sobre la voluntat políticament annexionista i culturalment genocida de tot el que destorbi la seva essència unitarista. Potser més trist és que Josep Ramoneda s'hagi afegit a la festa, ironitzant sobre si a Espanya es volen tenir disset Hollywoods mentre als EUA només en tenen un. Hi hauria deu mil contraexemples de respecte per la diversitat cultural i política als Estats Units, com ara la pluralitat de sistemes electorals Estat per Estat, i fins comtat per comtat, o el nombre de museus d'art modern i contemporani, o el cas de les homologacions acadèmiques i professionals (als Estats Units, un metge o un advocat d'un Estat no pot exercir en cap altre sense la corresponent convalidació del seu col·legi professional). Però, amb consciència o sense, a Ramoneda, director vitalici del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona -també n'hi deuen haver ben bé disset més, a Espanya, d'aquesta mena de canongies- l'apunten al discurs antiautonomista que volia escoltar el dit corresponsal.


EL CAS DE 'THE ECONOMIST' NO ÉS EL PRIMER, ni és l'únic. Només cal fer memòria de com la premsa alemanya va tractar la presència catalana a Frankfurt. És més, fins i tot quan la premsa estrangera ha parlat bé de Catalunya, ha estat amb segones. Fa anys, el president Pujol confessava la incomoditat que sentia cada vegada que parlaven bé d'ell, perquè sempre era per destacar-ne la moderació i, per dir-ho així, la lleialtat espanyola, més que no pas per allò que representava la seva acció de govern des del punt de vista de la nació catalana. El mal és antic, i el seu origen, fàcil d'identificar i localitzar.


I ÉS QUE LA FIGURA DEL CORRESPONSAL de premsa té una dimensió política indiscutible. No tornaré a repetir la meva vella tesi sobre la "política de paper", és a dir, sobre com la política es representa i es fa a les pàgines impreses dels diaris i els setmanaris internacionals. El corresponsal internacional acaba sent encara més important que un cònsol o un ambaixador, que mai no es permetrien la imprudència ni la impertinència d'una interferència pública tan directa en els afers interns del país.


LES CONCLUSIONS SÓN CLARES. EN PRIMER lloc, cal entendre que el problema de l'articlet no és de desinformació. El periodista que ens ocupa hauria pogut trobar informació més exacte sobre Catalunya a Google que la que va aconseguir amb totes les seves entrevistes "qualificades". Però és que no es tractava d'informar, sinó de comprometre's amb una causa. El corresponsal de guerra de The Economist ha escrit una peça de combat polític, alineat a favor del projecte nacionalista que, per convicció o per interès, ha escollit com a propi. Per tant, cal que sapiguem que qualsevol resposta catalana a la defensiva, institucional o popular, serà llegida i integrada per The Economist com la prova definitiva que ha encertat no tant en la diagnosi com en l'objectiu de trepitjar l'ull de poll a través del qual ens ha volgut fer mal a nosaltres i el corresponsal ha complagut els seus benemèrits i generosos amics.


EN SEGON LLOC, L'ÚNICA REACCIÓ RAONABLE és aprofitar l'evident incompetència professional i, per tant, la feblesa del setmanari, per girar la situació a favor nostre. Els responsables de The Economist no necessiten més informació, perquè ja la tenen, però han de saber, i ho poden entendre, que els han enredat i que els han desacreditat en mostrar tan ingènuament la seva complicitat amb un projecte nacionalista determinat, ben il·lustrat pel famós Manifiesto liderat per Fernando Savater, que citen i donen per bo. Un país no pot trontollar per un articlet manipulador, però la revista sí que hauria de notar que la relliscada d'enfrontar-se injustament a tot un país li surt cara. Finalment, el cas posa en evidència que ens cal molta més intel·ligència en les nostres relacions amb l'exterior. Tenim una xarxa internacional de catalans al món de primer nivell, abandonada a la seva sort. I només tenim "corresponsals de guerra" a les files enemigues. Fins que no tinguem ben activats els uns i desactivats els altres, haurem d'aguantar xàfecs d'aquesta mena.

Quim Monzó: Esquerra Republicana porta anys donant arreu el pitjor de si mateixa

pesolbullit | 27 Octubre, 2008 00:29

Font: La Vanguardia


Abans d'ahir, a l'Ajuntament barceloní es va votar una proposició de CiU perquè el Consistori demani a l'Autoritat del Transport que l'estació de la línia 9 del metro que quedarà més a prop de l'estadi del FC Barcelona rebi el nom de Camp Nou. Van votar a favor de la proposta tots els grups menys un: Esquerra.

CiU, PSC, ICV-EUiA, PP... Partits de tendències ben diferents, uns al govern municipal i uns altres a l'oposició, es van posar d'acord per a demanar una cosa assenyada: que la futura estació (situada a Doctor Marañón, al costat de Xile) rebi el millor nom que pot rebre, el que permetrà, tant al barceloní com al visitant, situar-la d'immediat. I en canvi, Esquerra hi va votar en contra. Per què? "Per considerar que la parada no estava programada", sento en una ràdio. "El regidor republicà prefereix que els veïns expressin la seva opinió", llegeixo en un diari, anunciant, com a mínim, un referèndum. "Esquerra dubta que el Camp Nou hagi de ser el referent de la zona", expliquen a la tele. "Deixin de posar nomenclàtors caiguts del cel!", va demanar el regidor republicà llegeixo en un altre paper.

Les objeccions d'Esquerra per a no votar amb la resta dels partits són tan de cartó pedra que és evident que els motius reals són uns altres. Que la proposta la va presentar CiU? Que Esquerra vol fer-se notar, desmarcant-se d'una petició que, amb el seu vot, hauria estat aprovada per unanimitat? En un espectacular desplegament d'insensateses, Esquerra porta anys donant arreu el pitjor de si mateixa i deixa desconcertats moltíssims dels seus antics votants, que, jornada electoral rera jornada electoral, no saben a qui donar el vot que abans els donaven a ells. La seva actitud amb el nom de l'estació Camp Nou és un exemple clar d'aquest vagar erràtic, precisament perquè no es tracta de res que requereixi grans estratègies republicanistes ni astuts càlculs de poder. Conec bastant aquest barri, hi vaig viure anys i encara avui el visito gairebé cada dia, per a tancar-me en un pis i escriure-hi. I sé com n'és de dur per als veïns haver de suportar les molèsties que provoca aquesta institució gegantina que és el Barcelona. Sobretot els dies de partit, quan els carrers de la zona queden col·lapsats i els seus habitants gairebé empresonats als seus pisos. Precisament per això -perquè són ells els que saben el que té de bo i de dolent el seu veïnatge amb el Camp Nou-, si cal demanr-los la seva opinió sobre alguna cosa, demanin-la sobre la requalificació del Miniestadi i sobre les filigranes immobiliàries que hi volen muntar. Si l'Ajuntament ha de plantejar un referèndum, que el plantegi sobre això i no pas sobre una cosa tan irrebatible com que l'estació de metro més propera a l'estadi del Barcelona ha de portar el nom de Camp Nou.

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 ... 18 19 20  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb