SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

10 anys de la mort d'Enric Valor

pesolbullit | 12 Gener, 2010 21:25

 www.vilaweb.cat

L'escriptor, rondallista i gramàtic es va morir el 13 de gener del 2000, ara fa deu anys

Enguany en fa deu que es va morir Enric Valor, un 13 de gener de l'any 2000. I el 2011 en farà cent del seu naixement. És per això que des d'institucions i entitats culturals es recordarà en els propers dos anys la figura d'Enric Valor, amb actes dirigits sobretot a les escoles i els instituts. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha nomenat Enric Valor Escriptor de l'Any i li vol dedicar una exposició. I demà Tàndem edicions organitza una marató de lectura de les trenta-sis rondalles que l'escriptor va recuperar.

'Recordem Enric Valor'

Tàndem Edicions, segell que ha editat l'obra literària completa d'Enric Valor (Castalla, l'Alcoià, 1911 - València, 2000), ha enviat una carta a totes les escoles i instituts del País Valencià recordant als mestres el doble aniversari i animant-los a difondre l'obra d'aquest escriptor, rondallista i gramàtic. La carta comença així:

'El 13 de gener fa deu anys que Enric Valor va morir. Des de Tàndem edicions, editorial que va tenir una relació ben intensa amb ell, en publicar la seua obra literària completa, i una admiració i un agraïment profunds per la seua vida i el seu treball gramatical i narratiu al servei de la llengua i la dignitat del País Valencià, volem convertir aquesta data en un dia de record sincer. L’any 2011 pensarem a celebrar-ne la vida —ja que serà el centenari del seu naixement (1911-2011)—, però enguany volem treballar-ne el record.'

Amb aquest objectiu, Tàndem ha organitzat una sèrie d'activitats i materials pedagògics que s'apleguen sota el títol 'Recordem Enric Valor'. Rosa Serrano, directora editorial de Tàndem, ha explicat a VilaWeb les diferents inicitatives entorn l'escriptor, que s'inicien aquest 13 de gener: 'Demà a partir de les onze del matí, alumnes de l'escola Rodríguez Fornos llegiran algunes de les trenta-sis rondalles que Enric Valor va escriure, a la Biblioteca Pública de València. D'aquesta manera començarà una marató de lectura de les rondalles d'Enric Valor  arreu del País Valencià. Hem triat la Biblioteca Pública de València perquè és una biblioteca emblemàtica i hi posarem uns quadres i fotografies d'Enric Valor, amb el seu barret inseparable i les ulleres d'intel·lectual, a fi que els alumnes interioritzin la seva imatge i per contribuir a crear un imaginari col·lectiu.'

Es llegirà l'adaptació de les rondalles que va fer la mateixa Rosa Serrano: 'Enric Valor em va donar permís per adaptar les seves rondalles de cara a un lector més jove. Perquè Enric Valor les va escriure en ple franquisme sota els criteris marcats per Manuel Sanchis Guarner, i feia unes profuses descripcions d'escenes com el parament d'una taula, una cacera… Jo em vaig limitar a retallar les descripcions sobreres, sense tocar el vocabulari, que és un tresor. Perquè Enric Valor era un guardià de les paraules.'

Tàndem també editarà unes propostes d'aprofitament didàctic de les rondalles a fi que es puguin treballar àmpliament a les escoles. I prepara dos DVD, un per a primària i l'altre per a secundària, amb imatges  i documents sonors de diferents fonts, com ara TV3. Es podrà escoltar la veu de Joan Fuster parlant d'Enric Valor i també la veu d'Ovidi Montllor llegint 'Sense la terra promesa'. Tàndem col·laborarà amb Escola Valenciana per retre homenatge a l'escriptor, prepararà una sorpresa de cara a la Fira del Llibre de València, i ha encarregat un logotip, obra de Juan Nava, que englobarà totes les activitats entorn Enric Valor que es facin tan el 2010 com el 2011.

Gramàtic, lexicògraf i novel·lista

Rosa Serrano destaca les tres vessants de la trajectòria d'Enric Valor. En primer lloc, la de gramàtic: 'Tot el professorat valencià hem estudiat els seus llibres de gramàtica i, en especial, 'La flexió verbal', un instrument que ens va servir de molt per evitar les vacil·lacions. També va ser molt eficaç en la difusió de la gramàtica catalana aplicada al País Valencià. Va fer molt per la unitat de la llengua. I sempre sense imposar res, sinó que ell suggeria. Una prova la tenim en el recull d'articles 'Millorem el llenguatge'.'

Serrano també destaca la recuperació de les paraules i la creació de nou vocabulari, sobretot en la seva vessant de rondallista. L'editora considera les trenta-sis rondalles com una part de la seva producció narrativa, ja que aquests relats sorgeixen de la tradició oral però Valor els literaturitza i els nacionalitza, amb noms propis adaptats a la geografia alacantina i deixant palesa la picardia pròpia de la gent del país.

En l'apartat de novel·lista, destaca la trilogia 'Cicle de Cassana' (Cassana, un poble imaginat) i integrada per 'Sense la terra promesa', 'Temps de batuda' i 'Enllà de l'horitzó'. També va publicar 'L'ambició d'Aleix' i 'La idea de l'emigrant'.

La seva obra va ser reconeguda amb el Premi de les Lletres Valencianes (1985), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1987) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993). I fou investit Doctor Honoris Causa per les Universitats de València, de les Illes Balears, de la Politècnica de València, de la Unviersitat Jaume I de Castelló i per la Universitat d'Alacant.

Rosa Serrano recorda que el va tractar molt a fons arran del llibre 'Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor', dins la col·lecció 'Tàndem de la memòria' i en destaca: 'Per a nosaltres és molt important, ho és pel país i ho fou per la unitat de la llengua. M'impressionava l'alegria amb la qual treballava. I ara, quan tornes a rellegir els seus llibres, les rondalles, t'adones que són un tresor que cal posar en valor, per la riquesa lèxica i pel domini que tenia del llenguatge.'

Només falten 2 dies perquè el PSOE faci la gran porcada de tallar els canals 33 i Super 3

pesolbullit | 10 Gener, 2010 02:57

http://www.lobbyperlaindependencia.org

Ara mateix, a Mallorca es poden veure 29 televisions per la TDT. 25 d'elles són forasteres, entre les quals hi ha canals de la ultradreta espanyola comPopular TVVeo TV(Pedrojota i Losantos) o Intereconomia. En canvi, el govern espanyol en mans del PSOE impedeix que arribin canals en català com el 33 i Super 3 (que a partir de l'11 de gener es deixaran de rebre en analògic) 300, etc. Això, afegit al fet que ens han canviat TV3 per un succedani que no emet pel·lícules ni futbol.

És a dir: el PSOE s'estima més difondre a ca nostra canals fatxes en foraster abans que complir la Llei de Normalització Lingüística, que diu que s'ha de garantir la recepció de tots els canals en català. Hi pot haver demostració més fefaent que PSOE i PP són pastats a l'hora de colonitzar-nos i esborrar-

 

Els traïdors, Antich i Manera, volen acabar amb els 128 anys d'independència de Sa Nostra

pesolbullit | 10 Gener, 2010 02:55


www.lobbyperlaindependencia.org

 

 

Reproduït de www.dbalears.cat 

Ara | Economia

L’aliança de Sa Nostra pot traspassar a Madrid els “negocis especialitzats”

Unió Obrera Balear denuncia que el pla estratègic de l’aliança que estudia la caixa balear pretén el trasllat de la gestió del personal, part dels serveis centrals i oficines fora de les Illes

Margalida Ramis | 09/01/2010

“Els negocis especialitzats, els que inclouen les operacions de fons d’inversió, assegurances i finançament especialitzat, es gestionaran de manera centralitzada des de la unitat de negocis especialitzats, en el marc de la direcció financera de la societat central, que serà responsable de l’organització de productes”.

Així consta en el pla estratègic d’integració que ja han subscrit les caixes de Navarra (CAN) i les Canàries i que, al seu torn, estudien Sa Nostra i Caixa Burgos.

Aquest fragment s’explicita en la darrera circular informativa del sindicat majoritari de Sa Nostra, Unió Obrera Balear (UOB), en la qual també es detalla que el consell d’administració de la societat central aprovarà la política general de recursos humans del Grup, que inclourà, entre d’altres, la planificació de la plantilla, reclutament i selecció de personal; formació i desenvolupament; compensació i beneficis; prevenció de riscos laborals; relacions de treball i gestió de persones; i comunicació interna. En aquest sentit, i en relació amb els serveis centrals ubicats a Son Fuster, la central sosté que el mateix director general de l’entitat, Pau Dols, en el marc d’una reunió amb el grup d’impositors, assegurà que la plantilla d’empleats es reduirà de 300 a 150.

D’aquesta manera, la circular del sindicat publica “dos fragments del document que ens amaguen” i posa de manifest que “una vegada més, hem rebut des de les altres caixes allò que la direcció no ens vol donar, tot i estar-hi obligada”.

Així mateix, el pla estratègic de l’aliança que la UOB fa públic en el seu comunicat també fa referència a la xarxa extraterritorial d’oficines per indicar que totes les obertures en llocs no compresos a les zones naturals de les caixes seran a càrrec de la societat central i sota la marca comuna. En aquesta línia, la secció de CCOO de Sa Nostra ha emès una circular relativa a les àrees naturals de les caixes i en la qual s’assenyala que Sa Nostra limitaria la seva a les Balears i que els treballadors d’una entitat ubicada fora del lloc d’origen passarien a ser-ne empleats a la seva zona d’influència. Així, les oficines de Sa Nostra a Catalunya i al País Valencià, devers 10 en total, passarien a ser Banca Cívica.

Per la seva banda, la zona natural de Caixa Navarra comprendria Navarra, Euskadi, la Rioja i Aragó; de Caixa Canàries, les Canàries; de Caixa Burgos, Castella i Lleó i Cantàbria; i, finalment, la resta de territori i els serveis centrals del grup s’inclourien sota la marca comuna de Banca Cívica. És en aquest sentit que des de la Unió Obrera Balear lamenten que “es limita el creixement individual de Sa Nostra en el futur”. De la mateixa manera, el sindicat expressa preocupació amb vista a lesaccions futures una vegada que Banca Cívica comenci a caminar, pel fet que Sa Nostra disposa de menys recursos que les altres caixes.

A continuació, afirmen que un estudi encarregat per Caixa Burgos posa en relleu una divisió en relació amb el vot ponderat de cada institució, de manera que CAN hi tindria el 31,75%, Caixa Canàries el 23,51%, Sa Nostra el 23,23% i Caixa Burgos, el 21,48. Amb aquestes dades al davant, el sindicat tem que “serà la CAN qui controlarà la nova entitat”, entitat que juntament amb la caixa de les Canàries controlaria més del 50 per cent de la nova societat.

En haver transcendit tota aquesta informació, des de la UOB lamenten, en la darrera circular, que l’àrea de persones, les oficines d’expansió i bona part dels serveis centrals “viuen els darrers dies si no ho aturam”. Això no obstant, fonts properes a Sa Nostra asseguren que de moment no s’ha pres cap decisió i que s’ha constituït un total de 15 grups de feina per estudiar les implicacions d’integració en les diferents àrees.

Pérez Burrull, un àrbitre fatxa espanyol racista enemic històric de bascos i catalans

pesolbullit | 08 Gener, 2010 00:43

www.lobbyperlaindependencia.org

Reproduït dewww.elmundodeportivo.es

 
Pérez Burrull, castigado hace un año por robar a Osasuna en Madrid, perjudicó al Barça
Birló un penalti al '9' y anuló un gol de Bojan por una falta inexistente del sueco
 
 
 
Mientras el partido estuvo asegurado, con Milito a su lado y el Sevilla contenido, pareció que el ucraniano ganaba confianza. Sin embargo, en los momentos de presión se le vio que volvía a dudar y a encontrarse fuera de lugar. En el penalti a Capel, que se le iba, el tiempo que tardó en decidir le impidió derribarlo antes de cruzar el área azulgrana. Estuvo lento de reflejos y cándido
Redacción - 06/01/2010 03:00

El 18 de enero de 2009, Alfonso Pérez Burrull pasó por el Santiago Bernabéu para robar y atracar literalmente a Osasuna en favor del Real Madrid. Con 0-0 en el marcador, amonestó a Juanfran por protestar tras un claro penalti de Fernando Gago y con 2-1, a siete minutos del final, se tragó otra pena máxima de Pepe al extremo rojillo, al que expulsó por 'simular' falta. Para colmo, le acusó de fingir en ambas ocasiones y le espetó desvergonzadamente: "Por lo menos, tírate bien". Sabiamente, el Comité Técnico de Árbitros sacó a Pérez Burrull del Espanyol-Barça de Copa del miércoles siguiente y lo metió un mes en la 'nevera'.

Un año después, el hombre que se concentra antes de los partidos escuchando U2 y AC/DC sigue dando palos de ciego con un silbato entre los labios. Si bien reservó lo peor para el segundo acto haciendo méritos para ser condenado a un congelador de forma perpetua, en el primero ya desató las iras de los 48.167 culés que se dejaron la voz pese al frío y la lluvia.

Cuando aún no habían salido de su asombro viendo cómo Romaric y Fernando Navarro cazaban reiteradamente por detrás los tobillos de Leo Messi sin castigo alguno, Pérez Burrull se cebó con el más débil. Como ya hiciera el madrileño Rubinos Pérez amargando el debut de Marc Muniesa la pasada campaña contra Osasuna expulsándole a las primeras de cambio por una falta en la banda, ayer sacó la primera de las seis amarillas locales a Thiago Alcántara en su estreno oficial en el Camp Nou por una chilena fuera del área. Era juego peligroso pero de ahí a sacarle cartulina hay un mundo. Pep Guardiola sonreía irónicamente pero tras el descanso, después de un fuera de juego inexistente de Bojan en su carrera hacia Palop, explotó. En la víspera ya había deslizado que "a Ibrahimovic le pitan faltas a veces sólo porque es más alto". Pues anoche Pérez Burrull escamoteó un penalti al sueco con 0-0 por un agarrón de Escudé y anuló luego un tanto a Bojan con 0-1 por una presunta falta de Ibra a Konko cuando únicamente movió un brazo para ganar la posición sin que desequilibrara al francés. Zlatan, a quien ya le pitan hasta las que no son, se contuvo esta vez y fue Bojan quien se llevó otra amarilla por hacerle ver al cántabro que había metido la pata una vez más. ¿Hablarán hoy en Madrid de 'Villarato'? 

Francesc de Paula Burguera: Al País Valencià necessitem opcions polítiques pròpies

pesolbullit | 05 Gener, 2010 22:00

www.valencianisme.com

    El diari Avui ha publicat una entrevista a Francesc de Paula Burguera, on el veterà valencianista relexiona sobre l'evolució del valencianisme polític des del franquisme i la seua situació actual, en la que afirma que cal una concentració dels valencianistes al voltant del "pal de paller" que representa el BLOC "fugint de les capelletes", alhora que opina sobre els darrers pactes d'esta formació i li nega tot valencianisme al PSOE i al PP. Pel seu interés, reproduïm l'entrevista:

 
Francesc de Paula Burguera (Sueca, 1928) és un històric del valencianisme. A la fi del franquisme funda el Partit Demòcrata Liberal del País Valencià (PDLPV) i és elegit diputat al Congrés el 1977 amb la coalició UCD. Quan aquesta es constitueix en partit passa al grup mixt i crea el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV) embrió, juntament amb l’Agrupament d’Esquerres, d’Unitat del Poble Valencià (UPV), predecessora del Bloc Nacionalista Valencià. El 1990 guanya el Joan Fuster dels Premis Octubre amb És més senzill encara: digueu-li Espanya, un assaig sobre la consciència nacional valenciana.

Vint anys després de la publicació del seu llibre, ¿és més senzill encara dir-li Espanya al País Valencià?
Sí, hem anat enrere. Durant el franquisme pensàvem que era qüestió de la dictadura, però els que han vingut després han fet el mateix. Sortosament, els valencianistes tenen representació a les Corts Valencianes, però s’ha de tenir molta paciència perquè s’ha de fer molt de canvi en la societat valenciana. Del que s’ha de fugir és de les capelletes. Ací, com deia Pujol, hi ha el pal de paller, que en aquest cas és el Bloc. Hem d’unir-nos i després ja ens repartirem el país, que encara no el tenim, ni els valencianistes d’esquerres ni els de dretes. Hem de despertar en la gent la necessitat de tenir opcions polítiques pròpies al País Valencià. El Bloc ha de ser un partit interclassista, com els que funcionen a Europa. L’esquerra nacionalista sola poca cosa farà en aquest país.

A quines capelletes es refereix?
Ara mateix hi ha una iniciativa interessant, la plataforma En Moviment, on hi ha, entre altres, els Obrint Pas però que acusen el secretari general del Bloc, Enric Morera, de ser de dretes. Un qualificatiu que, altrament, sempre se m’ha tirat a mi en cara. No tindria sentit que En Moviment fes un partit nou. Crec que haurien de fer un acostament al Bloc.

Creu que la coalició per a les eleccions de 2011 del Bloc amb Iniciativa del Poble Valencià i Els Verds -Esquerra Ecologista compleix amb l’interclassisme pel qual vostè advoca?
Sí, ha estat un encert tancar ara l’acord i tenir any i mig per davant perquè s’hi sume més gent. Fer una opció a l’esquerra del PSPV-PSOE no té cap mercat. Aquesta opció interclassista s’ha de situar enfront del PSOE i afegir el missatge de fer país. Això és el que ha faltat des de la Transició ençà, i això és el que vam intentar des del PNPV a les primeres eleccions, des d’UPV i actualment des del Bloc. Des del primer moment el Bloc estaria al Parlament si no fos per la barrera, al meu parer inconstitucional, del 5%. Tens molta presència a nivell municipal, però si ets extraparlamentari no arriba el teu projecte.

Què en pensa, que l’exsecretari del PCE-PV i d’EU-PV Joan Ribó encapçali la candidatura municipal de la coalició per València ciutat?
Ribó és molt assenyat i coneix bé el problema del País Valencià. No és a la coalició per ser comunista sinó perquè s’estima el país.

El PSPV-PSOE que lidera Jorge Alarte s’estima el país?
Però si el primer que volia fer era excloure les sigles de PSPV i continua renegant-ne! El PSPV que van fundar Alfons Cucó i Vicent Ventura ha estat una desgràcia històrica. Ells perden les primeres eleccions, s’acovardeixen i entren al PSOE. Jo ja li vaig dir a Alfons que si hagueren continuat jo no haguera creat el PNPV, m’hauria situat al seu voltant. Era qüestió de paciència, però s’uniren al PSOE i el PSOE del nacionalisme del PSPV no n’ha volgut mai saber-ne res. L’expresident de la Generalitat Joan Lerma més aviat era un blavero; el que passa és que necessitava gent de lletres i aquesta estava al PSPV.

I què pensa, de la valencianitat del PP que tant proclama Camps?
No són valencianistes. S’omplen la boca dient-ho, però després a la pràctica no ho demostren. No els preocupa la nostra llengua, ni assegurar una bona xarxa de col·legis, ni el territori. El senyor Camps, que és un mentider, com ho ha demostrat amb el cas Gürtel, sembla, però, que té la reelecció assegurada.

Es va iniciar en el valencianisme amb Joan Fuster. Què creu que diria avui si aixequés el cap?
Se’n riuria molt. Això ell ja ho veia venir. Deia: “El País Valencià serà d’esquerres o no serà”, però afegia que aquest país “és més de dretes que la mare que l’ha parit”. Jo li replicava, però, que el País Valencià “el faran els mestres o no serà”, que és una qüestió de formació i d’informació. I ell em deia: “Tens raó, tens raó, però tu digues això i jo diré l’altre”. Era de xerrades molt divertides.

Mirant enrere. On creu que va fallar el valencianisme polític?
Amb la Transició nosaltres vam haver de començar de zero, no hi havia quasi tradició valencianista, només quatre o cinc noms. Fuster amb Nosaltres els valencians crea una base d’universitaris, però no eren polítics. A sobre, s’impulsa el blaverisme, ens posen la gent en contra i no som més que quatre gats. L’única satisfacció política que tinc, però, és que el meu treball va servir per alguna cosa, que el PNPV no es tanqués, que anara a buscar l’Agrupament d’Esquerres i que després es fes la UPV i d’ella en sortís el Bloc.

 

El govern espanyol obliga a aturar els enderrocaments del Cabanyal de València

pesolbullit | 05 Gener, 2010 02:40

http://www.vilaweb.cat

Declara que són un 'acte d'espoli' del patrimoni històric i vol que se'n garanteixi els seus valors històrics i artístics

 

El ministeri de Cultura espanyol, en compliment de la sentència del Tribunal Suprem del mes de maig, ha declarat com a 'acte d'espoli' del patrimoni històric els enderrocs al barri del Cabanyal de València (vegeuel video de VilaWeb TV) i ha obligat que se suspengui immediatament l'execució del Pla Especial de Protecció i Reforma Interior de Cabanyal-Canyameral (PEPRI) fins que no s'adaptin i garanteixin els seus 'valors històrics i artístics'. La plataforma Salvem el Cabanyal ha dit que no hi havia cap millor notícia per a començar el 2010 i ha anunciat que exigiria 'la rehabilitació sense destrucció del barri'.

Segons un comunicat del Ministeri, l'ordre emesa representa una obligació del govern espanyol 'en l'exercici de la seva competència exclusiva en matèria de defensa del patrimoni històric contra l'espoli'. Així ho han ratificat les sentències del Superior de Justícia de Madrid ratificada per la del Tribunal Suprem, que imposava al Ministeri de Cultura 'l'obligació de pronunciar-se sobre l'espoli que suposa l'actuació urbanística derivada del PEPRI del conjunt històric Cabanyal-Canyameral'. 

El Ministeri diu que la decisió és 'avalada per informes tècnics' i que, amb aquesta, 'no es fa altra cosa que ratificar l'informe negatiu que ja va emetre l'any 2000 la Inspecció del Patrimoni Històric de la Direcció Territorial de Cultura i Educació de Cabanyal-Canyameral de València de la Conselleria de Cultura'. 

L'ordre aprovada pel govern espanyol és definitiva en la via administrativa, i contra ella només pot interposar-se un recurs contenciós-administratiu davant l'Audiència espanyola. 

La portaveu de la plataforma Salvem el Cabanyal, Maribel Domènech, ha celebrat la decisió del govern espanyol i ha avançat que ara exigirien la rehabilitació del barri: 'és el que sempre hem volgut, però una rehabilitació sense destrucció'.

 

Maxi Lopez jugarà a la Lazio a partir d'aquest mes de gener

pesolbullit | 05 Gener, 2010 01:31

www.clarin.com

 

 

El davanter argentí Maximilià López es sumarà a les files de Lazio, d'Itàlia, al gener, després que el club romà i el brasiler Gremi, de Porto Alegre, acordessin la transferència en la primera operació del mercat hivernal de passades del Calcio. 

L'equip de la capital italiana pagarà 3.500.000 euros a Gremi, van informar portaveus de l'entitat, que van precisar que l'operació es va plasmar divendres passat amb la signatura del contracte del jugador per tres anys i ingressos d'un milió d'euros per temporada. 

Amb la seva arribada, més el ja segur ingrés del juvenil uruguaià Gonzalo Barreto, Lazio incrementarà la seva àmplia colònia de sud-americans, que ja compta amb els argentins Mauro Zárate, Cristià Ledesma, Julio Cruz, Albano Bizzarri i Lionel Scaloni, l'uruguaià Fernando Muslera i els brasilers Matuzalem i Cribari
 
NOTA: VA SER UN GREU ERROR DESPRENDRE'S D'UN CRACK COM MAXI, MOLTS EL TROBEM A FALTAR, PER MI EL SEU GOL CONTRA EL CHELSEA HA ESTAT EL MILLOR DE LA DARRERA DÈCADA 

 

El món de la cultura acomiada l'actor Joan Monleon

pesolbullit | 04 Gener, 2010 17:14

http://www.valencianisme.com

El 29 de desembre es va oficiar al Cementeri Municipal de la ciutat de València l'acte d'acomiadament al gran artista Joan Monleon, amb escassa representació política, tan sols el secretari General del BLOC, Enric Morera, i cap de la televisió pública valenciana. Tot i això, el gran showman valencià va  comptar en el seu acomiadament amb el suport i caliu de representants de la música, l'esport, les falles, les dances, la literatura, el teatre i el cinema del país que tant estimava.

 
A banda de Morera, personalitats del món cultural valencià de tots els colors com ara Rosanna Pastor, Manuel Molins, Rosita Amores, Diego Braguinsky, Vicent Torrent, Antonio Llorens, Enric Tàrrega, Eliseu Climent, Ricard Bellveser, Vicent Soler, Empar Ferrer o el pare Riutort, entre molts altres, no van voler deixar d'estar presents en la despedida al mestre. Tampoc van faltar el president del Llevant UD dels seus amors, Francisco Catalán, ni la seua falla Corretgeria-Bany dels Pavesos, on l'artista va començar la seua carrera amb el grup Els Pavesos.

El BLOC ha feta pública hui un nota de premsa lamentant la gran pèrdua que per a la cultura valenciana representa el traspàs de Joan Monleon, que reproduïm íntegrament:

El secretari general del BLOC i síndic del grup Compromís, Enric Morera, participà ahir en el funeral de l'artista valencià Joan Monleón. Segons el parlamentari valencianista, "és un dia molt trist perquè la cultura valenciana ha perdut un gran referent amb la mort de Joan Monleón, qui potencià sempre la nostra llengua al teatre, la música i a la televisió".

Morera recordà la gran tasca valencianista realitzada per Monleón al grup Els Pavesos i la seua constant reivindicació de la música en valencià. "Monleón en moltes entrevistes reconeixia que era més fàcil cantar en valencià fora del País Valencià que ací, però ell mai defallí en continuar defensant la seua identitat i de ser profeta en la seua terra. Joan Monleón era un patriota".

Al seu bloc personal, Enric Morera li ha dedicat una entrada a Joan Monleón que podeu consultar clicant ací .

 

Milers de mallorquins per l’autodeterminació

pesolbullit | 31 Desembre, 2009 22:35

http://dbalears.cat

La tradicional marxa per la Diada de Mallorca, sense incidents, esdevé un crit per “la llibertat del país”. Alguns dels 3.000 manifestants cremaren reproduccions en paper de la bandera espanyola

Durant el recorregut es desplegà una gran estelada que arreplegà els aplaudiments dels assistents. Foto: J.M.

Les forces polítiques, socials i sindicals de Mallorca alçaren ahir la veu a favor del dret a decidir del seu poble.

Prop de 3.000 persones es manifestaren pels carrers de Palma sota el lema Ni Espanya, ni França. Decidim Països Catalans. Tot i la presència policial i el record de la bandera espanyola cremada l'any passat, a la marxa d'ahir no es registraren incidents. I és que el servei d'ordre contingué un reduït grup de neonazis, que intentà llançar ous (sense èxit) contra la comitiva. La presència d'efectius policials de paisà, igualment, hi fou notable.

La mobilització es dividí en tres grans blocs. Darrere les xeremies que l'obrien caminaven els principals dirigents del PSM, ERC i Entesa, com també del sindicat STEI-i. A la capçalera es pogué veure Biel Barceló, en alegre i fluida conversa, amb el republicà Joan Lladó. Per part d'Entesa, hi assistí, entre d'altres, Ramon Quetgles. Darrere el bloc del PSM, s'agrupà el d'ERC, un poc menys nombrós, amb el president del partit, Joan Puigcercós, i molts militants de les joventuts vinguts del Principat.

Finalment, s'obria pas el bloc de l'Esquerra Independentista (EI), en aquesta ocasió el més nombrós, que realitzà accions reivindicatives al llarg del recorregut. Sortint del Born, per exemple, hissaren una pancarta contra el Pla de carreteres a les obres de la façana del Casal Balaguer. A la costa de la Pols llegiren el seu manifest i a l'altura del carrer Oms cremaren desenes de reproducions en paper de la bandera espanyola. La Policia espanyola, destacada en el recorregut, no hi intervingué.

El parlament final a la plaça dels Patins, on més tard la festa continuà amb un concert de Brams, reivindicà "la dimissió dels polítics imputats en casos de corrupió" i criticà el "virrei Ramon Socies",delegat de Govern, pels "atacs al català que els mallorquins han patit amb el seu consentiment".

 

Montilla no era una opció política: era un vàter, i Esquerra va triar cagar-hi

pesolbullit | 31 Desembre, 2009 22:11

www.salvadorsostres.com

Aquest retardat que tenim de president de la Generalitat va tenir ahir l'ocurrència de demanar el vot per al tripartit durant el missatge de Cap d'any. Se n'ha de ser, de funcionari. De funcionari i de retardat. Cal tenir molt poca entitat. Pobre desgraciat. Hi ha qui diu: "li deus un respecte al president de la Generalitat". Quan se'l guanyi, com tothom. Montilla no era una opció política: era un vàter, i Esquerra va triar cagar-hi. Montilla és aquesta calamitat insòlita a la política catalana, i només podia ser president de la mà d'aquest gran error polític i moral que fa dir-se Carod. Fa molta llàstima que per culpa de 4 rebentaires Catalunya hagi quedat en aquestes mans.

Feancesc Xavier Hernàndez Cardona: El PSC prepara l'enfrontament

pesolbullit | 29 Desembre, 2009 06:19

Article reproduït de l'Avui escrit per l'historiador i catedràtic Francesc Xavier Hernandez.

 

 
Fins al segle XVIII la identitat catalana es va definir a partir de les lleis. Certament que la llengua i la cultura eren importants, però allò que definia els catalans eren les seves llibertats acumulades durant segles i concretades en les Constitucions de Catalunya. Els Borbons van liquidar aquesta florida de la modernitat europea basada en la llibertat, la llei i el comerç. Tanmateix, el model català va ser un precedent de revolucions democràtiques com la nord-americana. Els ianquis, com els catalans del XVII i principis del XVIII, van basar la nacionalitat no en un component ètnic o cultural, sinó en l’excel·lència de les seves lleis. La Declaració d’Independència i la Declaració de Drets van vertebrar la nació nord-americana com les Constitucions havien estructurat la nació catalana.

El republicanisme català del XIX encara va apostar per la llibertat política com a base de la identitat, tanmateix, la Renaixença, emmirallada en el model germànic, va fonamentar el nacionalisme en la cultura i la llengua. El parèntesi republicà del 31-39 hauria pogut segellar un projecte de fusió entre ambdues dialèctiques, però no va tenir temps, i la derrota del 39, perpetuada en la Constitució postfranquista del 79, va ser massa aclaparadora. I què ha vingut al darrere? Doncs gairebé res.

Pujol no va tenir projecte cultural ni polític més enllà del peix al cove i un Estatut de fireta. Això sí, la coartada d’impedir la fractura social va justificar la manca d’idees. On volia arribar Pujol? Què volia fer? Doncs el mateix que ara CDC: mantenir un oasi català d’aigües somes i pudentes, amb una bona llamborda ben clavada al cervell.

I el PSC? Quin ha estat el projecte polític i cultural del PSC més enllà del totxo i l’asfalt? La cohesió social s’hauria pogut potenciar a partir d’una cultura competitiva de qualitat, però això requeria intel·ligència, voluntat i projecte, i res d’això han tingut ni els convergents, ni els socialistes, ni els seus epígons. La via identitària germànica, tímidament plantejada a partir del binomi llengua-nació, no ha anat més enllà de les declaracions d’intencions.

D’altra banda, la via política de la identitat, la nostra opció primigènia, ni tan sols s’ha intentat. Res impedia que Catalunya fes lleis pròpies i justes que ens garantissin la llibertat, però no ha estat possible. La Constitució, les lleis orgàniques i l’escanyament fiscal no han donat marge per fer-ho, i a tot això s’ha sumat el terrible enemic endogen. La misèria intel·lectual que ens governa ha estat incapaç de generar una legalitat competitiva en la qual ens poguéssim emmirallar els catalans. Robatoris legals com la llei de successions, els successius desastres legislatius que han fet naufragar l’educació, la discriminació de la classe mitjana respecte als serveis fonamentals i la mateixa destrucció física de la classe mitjana han estat mèrit propi dels nostres polítics. Ells han construït una megaadministració ineficaç i moralment corrupta. Ells han decidit que la Generalitat era l’espai on havien de pasturar els pixavagants i inútils dels aparells dels partits. Una administració dirigida per un alt percentatge d’inútils, covards i corruptes, òbviament, no ha generat res.

Lleis potents, constitucions catalanes i administració eficaç és el que necessitava la identitat catalana, però això a ningú li ha interessat. A tall d’exemple, només heu de mirar la premsa recent. Fa setmanes que bramulen contra les consultes sobre la independència. Es perfila la possibilitat d’una ruptura democràtica, ni que sigui a la italiana, i això exigeix desqualificar qualsevol iniciativa popular, conjurar-la i exorcitzar-la . Bona feina del nostre Parlament: ofegar qualsevol iniciativa legislativa popular, diluir-la o desviar-la. Evidentment, no creuen en la via identitària a partir de lleis de progrés.

Per acabar-ho de rematar, també tenim en marxa un altre gest legislatiu premonitori i antiidentitari per antilegislatiu. Diuen que el PSC ordenarà als seus diputats que impedeixin l’abolició de les curses de braus a Catalunya. La posició del PSC és molt perillosa. És del tot normal que una societat avançada es plantegi impedir la tortura pública dels animals, en el seu dia fins i tot la República espanyola ho va fer... Tots ens podríem felicitar d’una modernitat catalana capaç d’eradicar espectacles degradants. Tanmateix, determinats sectors s’han apressat a manifestar que la defensa de les pobres bèsties és una agressió catalanista contra la cultura espanyola. I, efectivament, la iniciativa afavoreix la identitat catalana, però no perquè qüestioni una suposada tradició espanyola, sinó perquè referma la personalitat jurídica. És un acte identitari que no va contra ningú. No s’ataquen els toros perquè siguin espanyols, ningú ha dit això, sinó perquè la pena de mort no és opinable.

I el PSC ha polititzat el que simplement era un tema de sentit comú o, si voleu, d’humanitat. El més lògic hauria estat, com a partit de progrés, demanar la prohibició, o deixar llibertat de vot si es volia mantenir la hipocresia que la tortura és art i un tema opinable. Però el nostre PSC no fa això. El nostre PSC polititza el tema, boicoteja la capacitat legislativa de Catalunya i ordena defensar els toros en tant que festa espanyola. I aquesta és una dinàmica retrògrada. Catalunya ha de ser una sola comunitat oberta a les més distintes herències culturals. Però l’estratègia del PSC va als antípodes: passa per potenciar l’enfrontament de comunitats, la catalana (una suma canviant i plàstica d’aportacions) i l’espanyola fonamentada en la fossilització i les essències. Impulsar la defensa de les corrides de toros en contra de l’opinió majoritària a Catalunya no és un acte democràtic, ans al contrari. I al darrere hi ha una voluntat específica d’impedir la fusió cultural i garantir una bombolla diferenciada i immaculada de cultura espanyola a Catalunya. I, no ens enganyem, aquestes actituds evidencien que el projecte del PSC apunta a l’enfrontament civil.

És precisament per aquestes raons, i per garantir una sortida de progrés, que la ruptura democràtica i republicana esdevé una necessitat urgent. Cal obrir un marc en el qual Catalunya pugui tenir un desplegament legislatiu sense traves i una administració eficaç i honrada. El PSC ha mogut peça i, que ningú s’enganyi, la batalla dels toros serà molt important.

Les Corts d'Aragó aproven la llei de llengües pròpies que reconeix el català i l'aragonés

pesolbullit | 25 Desembre, 2009 17:47

www.valencianisme.com

El dimecres passat les Corts aragoneses van aprovar la nova Llei de Llengües Pròpies després d'un llarg procés de debats i campanyes a favor i en contra no extent d'entrebancs i dificultats, conforme hem anat informant a Valencianisme.com. El resultat, amb 34 vots a favor (PSOE i Cha), 32 en contra (PP i PAR) i una abstenció (IU), mostra la polaritat dels sectors enfrontats i li augura a la Llei un desenvolupament difícil.

 
PP i PAR ja han anunciat que d'arribar a governar la canviaran, sobretot en referència a la denominació de la llengua catalana. El PAR és el soci del PSOE al Govern d'Aragó, cosa que tampoc pronostica un futur fàcil per a l'Executiu de Marcel·lí Iglesias.
 
 
Durant el debat parlamentari, el socialista Carlos Álvarez, va defensar la creació de dos acadèmies lingüístiques, per al català i l'aragonés respectivament, subratllant que "científicament està comprovat que les parles locals de la Franja formen part del català, la paraula maleïda".

El portaveu de Chunta Aragonesista (Cha), Chesús Bernal, va assenyalar que la seua formació podia impedir l'aprovació de la Llei o tractar de millorar la proposta, cosa que va decidir fer. Segons Bernal, "el que defineix l'oficialitat d'una llengua és el reconeixement a tots els ciutadans del seu dret a comunicar-se amb les Administracions públiques en la llengua que trie, la qual cosa sí reconeix esta Llei, tot i que només allà on es parlen. Així, el català i l'aragonès podran ser utilitzats a les Administracions locals, s'impartiran classes en els centres educatius amb alumnes parlants d'ambdós llengües i es promocionarà la Història i la cultura".

El diputat d'Izquierda Unida (IU), Adolfo Barrena, es va abstenir, al·legant que "la Llei és un retrocés del dictàmen de 1997 aprovat per quatre grups parlamentaris". De fet va recordar "la incoherència que per llei l'anglés o el francés siguen assignatures obligatòries mentre que l'aragonés o el català no ho seran". Va rebutjar les "proclames catastrofistes de PP i PAR", recordant que la norma "no imposa res" i que "de fet deixa incomptables qüestions lligades a la voluntarietat o a diverses interpretacions".

Per la banda contrària, la diputada del Partit Aragonés Regionalista (PAR), María Herrero, va demanar "una Llei de tots, moderada i de consens", remarcant que la posició del PAR "és clarament contrària" a la nova Llei i posant l'accent en el cost econòmic que suposarà. Herrero va afegir que "esta Llei fractura la societat i de, fet, ja ha creat tensions". El PAR reclama la denominació "aragonés oriental" per al català de la Franja.

Més bel·licós es va mostrar el PP. El seu portaveu, Miguel Navarro, va criticar la Llei proclamant que "la majoria dels aragonesos poden pensar que no els afecta per a res, però això no és cert, ja que de forma encoberta la llei estableix que com una taca d'oli s'estenga l'ús del català a Aragó". Navarro va recordar que el PSOE va intentar negociar, sense resultat, la proposició de llei amb el PAR i, caent "en braços" de CHA en no aconseguir-ho. El portaveu del PP va rebutjat una iniciativa que "no acontenta a ningú" i és "un fracàs que una Llei tan trascendental siga aprovada sense consens", augurant-li "una vida de 18 mesos", el que queda fins a la fi de la legislatura.

Tots els diputats del PP van portar un adhesiu on es podia llegir "No a la imposición del catalán", nom de la campanya que han dut a terme durant estos mesos, entregant també a la seu del Govern d'Aragó un registre amb 43.000 signatures de ciutadans contraris a la Llei. El PP nega que l'aragonès i el català siguen llengües pròpies, originals i històriques d'Aragó i opina que "estem traspassant la línia vermella de l'Estatut", que mana al Parlament la regulació de la protecció de les "llengües i modalitats" d'Aragó sense esmentar-les expressament, tot assegurant que l'existència de zones de recepció de parlants d'aragonés i català és "un invent".

LA NOVA LLEI DE LLENGÜES PRÒPIES D'ARAGÓ

La Llei de Llengües Pròpies reconeix l’existència de l’aragonés i el català, encara que precisa que només el castellà és llengua oficial a Aragó, mentres que les altres dos són "llengües pròpies, originals i històriques" d’Aragó. Els aragonesos tenen dret a conéixer ambdós llengües; usar-les en la seua relació amb les Administracions Publiques; estudiar-les; utilitzar-les en la vida econòmica i social. La Llei recalca que "ningú podrà ser discriminat per raó de la llengua".

Esta Llei establix, sense concretar, l’existència d’una zona d’utilització històrica predominant de l’aragonés "junt amb el castellà" en el nord de la Comunitat Autònoma; una zona d’ús predominant del català "junt amb el castellà" en l’est d’Aragó i una zona mixta en l’àrea nororiental. També reconeix l’existència d’una zona d’ús exclusiu de l’aragonés amb modalitats i varietats locals.

La nova norma assenyala que es crearà un Consell Superior de les Llengües d’Aragó, un òrgan col·legiat que assessorarà a les institucions públiques i impulsarà la creació de l’Acadèmia de la Llengua Aragonesa i una Acadèmia Aragonesa del Català, que seran les autoritats lingüístiques d’ambdós llengües a Aragó, igual que ho és l’Acadèmia de la Llengua Vasca-Euskaltzaindia respecte de l’èuscar o la RAE respecte del castellà. Les modalitats i parles locals de l’aragonés i el català seran protegides.

El Govern d’Aragó recolzarà a les associacions que, històricament, han defés i promocionat l’aragonés i el català. El dret a l’Ensenyança reglada de l’aragonés i el català se circumscriu a les zones d’ús habitual i sempre serà voluntari. No s’arreplega la utilització de l’aragonés i el català com a llengües vehiculares en l’Ensenyança reglada.

Les Administracions públiques afavoriran la comunicació oficial amb els ciutadans en aragonés i català. Es reformarà el Reglament de les Corts autònomes per a regular l’ús d’ambdós en la institució parlamentària. El Justícia d’Aragó defendrà els drets lingüístics de tots els aragonesos. Els documents notarials podran redactar-se en qualsevol de les tres llengües. La toponímia serà la d’ús històric, en qualsevol de les tres llengües, però serà única. Cada ajuntament decidirà en quina llengua retola les vies públiques

 

El Barça Guanya la Copa Intercontinental, un altre miracle del Mag Fèlix

pesolbullit | 22 Desembre, 2009 03:52

www.europapress.cat

 

GUANYA EN LA PRÒRROGA A L'ESTUDIANTES PER 1-2

El Barça, campió del Mundial de Clubs, sisè títol de l'any

 ABU DHABI (EAU), 19 (EUROPA PRESS)

El FC Barcelona va remuntar (1-2) a l'Estudiants a la final del Mundial de Clubs disputada a Abu Dhabi, en què els culers es van reposar al tant inicial de Boselli.

   Els blaugranes van acabar guanyant amb un gol de Messi a la segona part de la pròrroga, que atorga als de Guardiola el seu primer Mundial de Clubs i el seu sisè títol de l'any 2009.

   Amb una barreja de bon joc durant els segons 45 minuts i la pròrroga i amb un poc de l'èpica i l'heroica que acompanyen aquestes cites, va remuntar el Barça. Pedro, que va entrar per Keita en la segona meitat, manava el partit a la pròrroga i neutralitzava el tant de Boselli. Ja a la segona part del temps extra, Messi va marcar, amb el pit, un gol que consagra al Barcelona com l'únic equip en la història a aconseguir sis títols en un any.

 Van haver de remuntar els de Guardiola, com ja els va ocórrer en la semifinal de dimecres davant de l'Atlante, ja que es van avançar els 'pincha rata' durant la primera part. Però, quan el partit agonitzava, va aparèixer Pedro per a --de cap-- enviar el partit a la pròrroga. El gran protagonista d'aquest començament de campanya al Barcelona no va faltar a la seva cita amb el gol i va propiciar de manera agònica que el partit tingués trenta minuts extres.

   El partit va tenir dues parts molt diferenciades. Mentre que a la primera el futbol va brillar per la seva absència i els dos conjunts van oferir un ritme pesat, en la segona el domini del conjunt de Guardiola ha estat total, sabedors que havien de remuntar el marcador per poder entrar en la història del futbol.

   Amb la baixa segura d'Andrés Iniesta per lesió, Guardiola va optar per tornar la titularitat a Henry a la zona esquerra de l'atac blaugrana, en detriment de Pedro. A més, Seydu Keita va tornar a l'onze després de recuperar-se de les molèsties musculars que el van impedir jugar la semifinal.

   Durant el primer acte els dos conjunts van tenir poca intensitat i es va jugar més a l'estil que volien els argentins. Partit travat i poc futbol en el qual el conjunt de Guardiola es va poder avançar en el minut vuit, però Xavi, que es va plantar sol a l'àrea d'Albil, va decidir passar i no tirar a porta quan tenia tot a favor seu per marcar.

   Després d'aquesta oportunitat, ha estat l'equip estudiantil qui va tenir les més clares i tot i que la possessió era per el Barcelona les ocasions les posaven els argentins. Al 27 Verón va poder marcar, però la seva rematada des de fora de l'àrea, després de la sortida d'un córner, es va perdre a l'esquerra de l'àrea de Valdés.

   En el minut 37 Boselli sí que va encertar i va avançar els seus. Un gran centre de Díaz des de l'esquerra ha estat aprofitat per l'ex del planter del Màlaga, que es va esmunyir entre Puyol i Abidal per a, d'un precís testarrada, posar el primer al marcador.

GUARDIOLA COMENÇA LA REVOLUCIÓ DES DE LA BANQUETA

   Després de la represa, Guardiola va prendre el comandament i va canviar la forma d'atacar del seu equip. Va donar entrada a Pedro en lloc de Keita, el qual trencava el 4-3-3 habitual dels blaugranes, per un 4-2-4 amb Messi i Ibrahimovic en punta i el canari i Henry per les ales. I la reacció del campió de la 'Champions' no es va fer esperar.

   Per mitjà d'Ibrahimovic van arribar les primeres ocasions clares dels culers. Un tret del suec amb l'esquerra, després d'una gran jugada individual, se'n va anar llepant el pal de la porteria i després una gran internada seva ha estat avortada per Albil, que veia com se li començava a acumular el treball.

   La persecució del Barça no ha aturat i va ser el recent incorporat Pedro qui va tenir la més clara per posar les taules. El del planter va poder marcar, però no va saber aprofitar un bon centre de Henry des de l'esquerra, per on arribaven totes les ocasions. Per aquest mateix flanc, '[Ibra' va assistir de vaselina a Pedro, però una altra vegada no va poder encertar de de cara a porteria.

   El domini era constant i quan semblava que el Barcelona perdia totes les opcions, va aparèixer Pedro. La sensació del Barcelona durant aquest ha iniciat de campanya, no va faltar a la seva cita amb el gol i al 89, una de les moltes pilotes penjades a l'àrea era tocada per Piqué de cap i Pedro ho va aprofitar per a, també amb el cap, batre per alt Albil.

   En el temps extra els dos conjunts seguien fidels a la seva filosofia, el Barcelona buscava per mitjà del toc i de la combinació arribar a l'àrea rival, mentre que els argentins, minvats moralment per la maçada soferta, buscaven arribar com més aviat millor a la tanda de penals, però intentat fer mal al Barça a la contra.

   Messi va emergir durant la pròrroga i va poder avançar els seus diverses vegades. Primer amb una falta llunyana que va sortir ajustada per sobre de la porteria i després amb un tret des de d'aquí a l'àrea a passi d''Ibra' que es va escapar per poc.

   Una altra de les joies de La Masia va sobresortir durant els trenta minuts extres. Jeffren, que va substituir a Henry en l'acaballes del temps reglamentari, va estar molt actiu per l'atac esquerre i arribant sempre a línia de fons, li va faltar estar més encertat en els últims metres per haver decantat la balança.

   Messi va resoldre a la segona part de la pròrroga. Com ja passés a la final de la 'Champions' va anotar el segon gol del seu equip. Alves va posar un gran centre des de la dreta i el 'Pilota d'Or' entrant des de enrere, va marcar amb el pit el gol de la victòria per el Barcelona que li va atorgar el seu primer Mundial de Clubs.

   La va tenir Estudiants a l'últim minut, però la falta lateral que va botar la 'bruixeta' se'n va anar desviada per poc. No hi ha hagut temps per més i el Barcelona tanca un any perfecte en què ha guanyat tots els títols que ha disputat.

 

Tiger Woods no troba el forat

pesolbullit | 17 Desembre, 2009 22:50

Darrerament s'ha parlat molt de les suposades infidelitats del golfista Tigger Woods, però res més lluny de la realitat, pel que sembla tot és fruit d'una confusió. Pel que sembla l'admirat Tigger no pot parar de jugar a golf, fins i tot per les nits,a les 2, a les 3 a les 4 de la matinada necessita jugar a golf, per això moltes fans d'aquest gloriós esport s'oferien voluntàries per a que En Tigger millorés amb elles el seu swing. L'únic que feien aquestes bones samaritanes era prestar-li el seu forat per a que fes punteria per les nits... tot lo altre que s'ha dit són infàmies.

Tiger Woods deu dones

Les dones: 1. Jaimee Grubbs, 2. Holly Sampson, 3. Jamie Jungers, 4. Mindy Lawton, 5. Cori Rist, 6. Kalika Moquin, 7. Rachel Uchitel, 8. Una cambrera no identificada, 9. Joslyn James i 10. Una presentadora britànica de televisió

 Woods és acusat de tenir relacions amb almenys deu dones, una barreja de les cambreres, senyoretes dels clubs, presentadores de televisió i estrelles porno.

Les vuit dones nomenat fins al moment són Rachel Uchitel, Kalik Moquin, Jamie Grubbs, Jamie Jungers, Mindy Lawton, Cori Rist, Holly Sampson i Joslyn James.

Una cambrera sense nom diu que hi havia un assumpte de dos anys amb el golfista Billionare i afirma que ell li va dir que el seu matrimoni era una farsa i "només per a la publicitat".

Primeres valoracions de les consultes

pesolbullit | 16 Desembre, 2009 02:24

    Diumenge es van fer al Principat 167 referèndums i , logicament no es poden analitzar tots per igual, la majoria han estat un gran èxit, tot i que hi ha hagut alguns llocs en que s'ha punxat, no tenim per que negar-ho, pero be, en general podem dir que ha estat una bona experiència que pot ajudar moltissim a accelerar el procès d'independència. Hem d'analitzar tots els resultats, poble per poble i d'aqui uns dies ja podrem fer una analisi a fons. Nomes vull dir una cosa, crec que ES MOLT IMPORTANT EL TEMA DEL CENS, el cens que s'ha utilitzar es un cens molt inflat perquè s'hi incloien els menors de 16 a 18 anys i els estrangers, que son gent que en unes eleccions convencionals no poden votar i que gairebe no han votat. Amb el cens de les eleccions al Parlament el percentatge de participacio de cada municipi hauria augmentat entre un 10 i un 15% ...COMPTE!!!  . Per exemple a Vic va votar màes de la meitat del cens de les eleccions al Parlament.

 

La segona conclusio que hem de treure es que el nostre gran enemic, mes que el PP, son les rates socialistes, el burleta Zaragoza, el senyor de les crostes o el camaleonic Montilla tota aquesta purria han fet tot el que han pogut per boicotejar-nos i putejar-nos, silenciar-nos, pressionar periodistes, intoxicar i manipular i malgrat tot  deu n'hi do!!! si els del NO s'han volgut quedar a casa no àes culpa nostra...contant com a NOS tots els abstencionistes i amb una participacio del 65%, que es la maxima que hi ha hagut mai a les eleccions catalanes, el SI hauria tret entre un un 61 i un 65%. 

Resultats de la consulta del 13-D per municipis

El referèndum sobre la independència de Catalunya s'ha convocat avui a 167 municipis.

A continuació podeu consultar, agrupats per comarques, els resultats de tots els municipis que fan la consulta.

 

 


 (Segueix)

ZP, Antich i Manera volen el que ni Franco va intentar: acabar amb la independència de Sa Nostra

pesolbullit | 16 Desembre, 2009 02:22

www.lobbyperlaindependencia.org

El PSOE està emprant d'una manera brutal el Banc d'Espanya per acabar amb tots els poders locals o autòctons com les caixes d'estalvis. Dins el futur d'Espanya no hi ha lloc per a la petita i mitjana empresa i tot ha d'acabar en mans des tres o quatre empreses controlades des de Madrid.

Ara el PSOE, és a dir, ZP, Antich, Manera i companyia estan fotent una pressió fora mida per acabar a amb la independència de caixes centenàries com Sa Nostra. La estratègia del PSOE a curt termini és que Sa Nostra perdi els seus orígens, la seva identitat i quedi vinculada a caixes d'altres comunitats autònomes espanyoles (Canàries, Navarra i Burgos). La segona passa és que una vegada desarrelades, totes aquestes caixes acabin absorbides pels tres o quatre bancs espanyols amb seu a Madrid.

Adéu, doncs, a l'obra social, a l'obra assistencial, a l'arrelament a la societat mallorquina... Ni en Franco es va atrevir a tant! El PSOE, amb ZP, Antich i Carles Manera al cap davant vol que SA NOSTRA deixa de ser NOSTRA, és a dir, del conjunt de la societat civil de les illes Balears i Pititüses, i passi a ésser SEVA, és a dir dels forasters de la península!

Reproduït de www.dbalears.cat

Ara | Economia

Sa Nostra estudia aliances amb altres caixes d’estalvi

L’entitat financera descarta una fusió i recorda que qualsevol decisió ha de passar pel consell d’administració

M. Ramis | 15/12/2009

Sa Nostra Caixa de Balears està en procés de negociació amb altres caixes d'estalvi de l'Estat per dur a terme possibles aliances que exclouen una possible fusió. Segons confirmaren ahir fonts de l'entitat, l'objectiu és "preservar la identitat pròpia". Segons les fonts informants, "en cas que s'arribàs a algun acord, seria per una col·laboració de caràcter complementari. Se cerquen aquestes participacions perquè, amb vista al futur, les exigències del mercat són de cada vegada més elevades". En aquest sentit, la direcció de Sa Nostra ha obert "bastants de processos, encara que de moment no s'ha pres cap acord respecte d'aquesta qüestió".

Pel que fa a les caixes amb les quals està negociant, les fonts ni desmentiren ni confirmaren cap de les opcions que han sonat al llarg dels darrers mesos i assenyalaren que, "en qualsevol cas, el consell d'administració de l'entitat haurà d'aprovar una decisió que també haurà de tenir la tutela de la Conselleria d'Economia del Govern balear. Finalment, és el Banc d'Espanya qui en dóna el vistiplau".

Malestar del sindicat

El sindicat majoritari de Sa Nostra, Unió Obrera Balear (UOB), va fer palès ahir mateix el malestar. En un comunicat, alerta de les negociacions amb les caixes de Canàries, Navarra i Burgos per tal subscriure un SIP (Sistema Institucional de Protecció). Des de l'entitat balear, no varen confirmar ni desmentir aquesta informació, tot i que sí varen reconèixer que la fórmula de SIP es troba entre les que estudia la direcció de Sa Nostra, perquè permetria a la caixa balear preservar la seva identitat centenària.

La UOB, així mateix, sosté que "som davant d'un moment històric clau per la supervivència de Sa Nostra". El comunicat envesteix contra el director general de l'entitat, Pau Dols. El sindicat titlla l'actuació de Dols "d'individualista" i assegura que "no ha disposat de la participació del propi equip directiu, al qual només informa, tard i malament, d'unes converses que ni tan sols es preparen". A més, UOB critica que Dols ha actuat "al marge dels òrgans competents".

Alfons López Tena: Els partits que no escoltin la decisió del poble ho pagaran a les properes eleccions

pesolbullit | 12 Desembre, 2009 17:30

www.tribuna.cat

 El proper 13 de desembre Osona es convertirà en l’epicentre de les consultes sobiranistes que se celebraran arreu del territori. I es que 34 dels 51 municipis de la comarca celebraran referèndum. Alfons López Tena, ex vocal del Consell General del Poder Judicial, és el coordinador d’Osona Decideix! i es mostra convençut que les consultes suposaran un fort pas endavant cap a una independència que considera indispensable per al futur de Catalunya.

Per primer cop una enquesta afirma que el 50% dels catalans votaria sí a un hipotètic referèndum per la independència. Què està canviant?

El procés autonòmic ha arribat a l’esgotament. La situació a Catalunya és d’estancament, se’ns acaben les eines per avançar i tirar endavant. I encara més un cop ha fracassat l’Estatut, i ens trobem amb la negativa permanent del PSOE a acceptar qualsevol cosa que suposi més autodeterminació per Catalunya. Constantment ens empenyen a ser independents i es fa més evident que l’única manera d’aconseguir el que es vol és amb un estat propi.

Els referèndums sempre són vinculants, encara que jurídicament no tinguin valor


Però al mateix temps, un 63% no creu que la independència arribi mai. És utòpica?

No ho és, en tant que com qualsevol altre decisió política es pot dur a terme sempre que una majoria dels ciutadans hi estigui a favor. La mateixa enquesta posa de manifest que hi ha més catalans que volen decidir si es pot o no votar a favor de l’autodeterminació. La concepció que no hi arribarem sovint prové de persones que han patit dictadura, la transició i que pensen que ens enviaran a la guàrdia civil, però això ara mateix ja s’ha vist que no passarà.


Què suposen les consultes?

El dret a votar, el dret a que aquells que tenen la possibilitat de votar a les eleccions, més els joves d’entre 16 i 18 anys i la població immigrant, puguin manifestar la seva opinió sobre si volen, o no, una Catalunya independent.


Però no són vinculants, l’endemà de les consultes generarà frustracions?

Va generar frustracions el referèndum sobre la Constitució Europea? O sobre la OTAN? No. Els referèndums sempre són vinculants, encara que jurídicament no ho siguin. I ho són perquè els partits no poden ignorar el que ha manifestat el poble. Els partits que no escoltin la decisió del poble, ho pagaran a les properes eleccions, tant al Parlament com les municipals.

El PSC està fent servir la campanya de la por per encobrir la voluntat de demanar el No


Tem que l’Estat intenti boicotejar-les? L’altre dia a Madrid va dir que estaven preparats per qualsevol intromissió d’última hora...

La nostra missió es vetllar perquè aquestes consultes se celebrin amb la més absoluta normalitat i per aquest motiu, sí, hem d’estar preparats per qualsevol intent d’impedir la celebració d’un acte de radicalitat democràtica. Nosaltres hi som per assegurar que tothom pugui votar lliurement, tant si és a favor com en contra de la independència o fins i tot en blanc. Osona Decideix no fa campanya a favor del Sí ni del No.


Com valora l’actitud dels partits envers les consultes?

Estan actuant de formes molt diferents: n’hi ha que es dediquen a cridar a la por i a instar al boicot, com ara el PSC i el PP; n’hi ha que estan instant a anar a votar Sí, com ara CiU, ERC o les CUP; i després hi ha qui, com Iniciativa, anima a participar sense pronunciar-se sobre el color del vot, però ho fan d’una forma molt baixa. Tot i això aquest és un tema en què els partits tampoc hi tenen molt a dir perquè neix d’una iniciativa social.

Acceptar les manifestacions de l’ultradreta és una maniobra política dels enemics de la democràcia; els senyors Joan Saura, Joan Delort i José Montilla


Però s’ha mostrat molt crític amb el PSC...

El PSC està fent servir la campanya de la por per encobrir la voluntat de demanar el No com a resposta a les consultes. Ho demostren quan lliguen les consultes amb les manifestacions feixistes i així fan arribar el missatge que les consultes equivalen a conflictes.


No comparteix la decisió de Interior d’avançar les manifestacions de l’ultradreta a dissabte?

No. Iniciativa en aquest cas prova de distreure l’atenció i intentar aplegar en un mateix sac un home que vota lliurement Sí o No en un referèndum i els manifestants de l’ultradreta. És una maniobra política dels enemics de la democràcia; els senyors Joan Saura, Joan Delort i José Montilla.


Es presenta una plataforma perquè a Barcelona també s’hi celebrin les consultes. Creu que és factible?

He sentit que la volen dur a terme, però prefereixo no pronunciar-me perquè encara no sé qui hi ha al darrere ni com ho plantegen. Prefereixo esperar a que els organitzadors es presentin oficialment per poder opinar.

l’única resposta que ens queda als catalans és la independència o la submissió absoluta


Què n’espera de la sentència del TC?

La sentència ja fa molts anys que se sap quina és. Una sentència que suposi una castració química de l’Estatut tal i com demana el Govern Zapatero, amb algun punt de sentència homicida com la que volen els magistrats del PP.


Quina opinió li mereix l’editorial conjunt publicat a la premsa catalana?

Ho valoro molt positivament perquè és necessari que des de la societat catalana es facin aquesta mena d’accions conjuntes. La reacció que va comportar aquesta editorial als mitjans de comunicació de Madrid és una prova més que l’única resposta que ens queda als catalans és la independència o la submissió absoluta. 

Salvador Sostres: Solé Tura va habitar sempre les trinxeres espanyoles i totalitàries

pesolbullit | 12 Desembre, 2009 02:30

www.salvadorsostres.com

El Jordi de la Torre es preguntava amb encert, en l’article sobre Solé Tura, com pot ser que es consideri defensor de la llibertat un comunista; algú que, ja en plena edat madura, es deia ell mateix maoista. Una gran part de l’antifrnquisme no va ser democràtic i defensava atrocitats molt pitjors de les que el franquisme practicava. Això que un noi de l’edat del Jordi veu ja amb total naturalitat, durant molts anys ha estat pecat dir-ho i fins i tot pensar-ho tant a Catalunya com a Espanya: perdura sense rubor ni màcula l’estructura tan totalitària de l’esquerra. El franquisme va ser totalitari i gran part de la seva oposició també ho fou. Va ser totalitari el Partit Comunista de Sacrsitán, van ser totalitaris els socialistes de Reventós, aquell home tan sinistre que predicava l’autogestió, van ser totalitaris la tropa de carcamals atrinxerats a Bandera Roja, va ser totalitari el PSAN de Carod Rovira i va ser totalitari tot quant animal que després, ja en democràcia, anà a parar als diferents partits d’esquerres, sobretot al PSC i al PSUC. Eren antifranquistes, sí, però eren igual o més totalitaris que el franquisme. Ni reclamaven la llibertat ni hi creien. Les presons antifranquistes van estar més aviat poc plenes de soldats de la llibertat. Altes excepcions, com sempre. El president Pujol, per exemple. I noti’s que faig la vista grossa, perquè el president era llavors -i durant els seus 23 anys- partidari de la socialdemocràcia sueca, que sense ser tan totalitària com el maoisme, és un teoria política que molt poc té a veure amb la llibertat i amb la confinça en l’individu. Les presons antifranquistes van acollir-hi gent molt pitjor que el franquisme, i que si Catalunya o Espanya haguessin viscut sota el terror ideològic i totalitari que aquests presos defensaven, les conseqüències per a tots dos països haurien estat molt més devastadores que les que va ocasionar el franquisme, el nombre de morts hauria estat molt més important i el règim hauria durant encara molts més anys. Posats a triar entre dues bèsties totalitàries, va ser una sort que Solé Tura passés per les presons franquistes i no a l’inrevés.

Després vingué la democràcia, que no ladugué l'antifranquisme sinó Franco i els franquistes que feren la transició d'un règim a l'altre, i Jordi Solé Tura va fer veure que reununciava al comunisme a canvi d’aconseguir poder, i fou així que mentint, com sempre fa l’esquerra, arribà a ser ministre. “Un ministre català!”, exclamaren alguns, i a banda de ser, en general, un molt mal ministre de cultura, tot ho negà a Cataluya i es comportà com el típic català acomplexat que per fer-se l’espanyolet és encara més jacobí que els jacobins de veritat. Com l’Ernest Lluch, tan lamentable. Solé Tura i Lluch van ser uns autèntics càncers per a les aspiracions nacionals de Catalunya.

No m’alegro de la mort de ningú. Però com a català que estimo la llibertat de les persones i dels països he de dir que Solé Tura va habitar sempre les trinxeres espanyoles i totalitàries. Quan no se’n va sortir la humanitat hi va guanyar -amb el comunisme- i quan se’n sortí -mentre fou ministre- el meu país hi perdé un llençol a cada bugada. No crec que d’un home és pugui res de pitjor. 

Montilla viu en una mansió de 1,8 milions d'euros gràcies la miraculosa loteria

pesolbullit | 06 Desembre, 2009 15:00

http://www.directe.cat

El "palauet" de Montilla 

 

Jaume Matas no ha estat l'únic president que ha viscut en un 'palauet' aparentment per sobre les seves possibilitats econòmiques. Segons informa el mitjà ultraconservador Intereconomia, el president de la Generalitat, José Montilla, viu en una luxosa finca de Sant Just Desvern valorada en 1,8 milions d'euros. 

Malgrat que el sou actual de Montilla (més de 169.000 euros anuals) sí que li permetria fer front a un habitatge d'aquestes característiques, la casa de Sant Just va ser pagada mentre Montilla era alcalde de Cornellà, amb un sou molt més modest. Segons Intereconomia, Montilla hauria pogut pagar la casa gràcies a la Loteria de Nadal, ja que com Carlos Fabra, la sort va agraciar-lo amb una bona picossada de milions. 

Segons aquestes informacions, Montilla va pagar l'actual casa de dues plantes, jardí i piscina gràcies a disposar de cinc dècims del segon premi de la Loteria de Nadal de 1995. Els números en qüestió, a més, no els hauria comprat el propi Montilla, sinó que haurien estat un regal de la constructora 'Cooperativa del Baix Llobregat', que aquell any va 'obsequiar' amb participacions de la loteria als funcionaris i polítics dels municipis on treballava: a Cornellà, sense anar més lluny, va ser la constructora encarregada de reformar l'antic edifici de l'Ajuntament.

Tal com recull un confidencial de l'òrbita convergent, aquell segon premi de la loteria espanyola va repartir 1.000 milions de pessetes entre cinc ajuntaments del Baix Llobregat i el Barcelonès, consistoris governats per l'actual ministre de Treball espanyol, Celestino Corbacho, el president de la Generalitat José Montilla i l'actual conseller de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar, entre d'altres. 

La polèmica que va crear aquell repartiment de milions en alcaldies i regidories d'urbanisme va arribar a la premsa i també als jutjats, que van determinar que els dècims rebuts per Celestino Corbacho no constituïen un delicte de suborn. 

 

Narcís Serra i Serra: càrrecs i retribucions

pesolbullit | 06 Desembre, 2009 04:16

 

Rafael del Barco Carreras

PRESIDENTE EJECUTIVO CAIXA DE CATALUÑA 275.000 EUROS

CONSEJERO DE GAS NATURAL 150.000 EUROS

CONSEJERO TELEFÓNICA
CONSEJERO TELEFÓNICA INTERNACIONAL
CONSEJERO TELEFÓNICA CHILE
CONSEJERO TELECOMUNICACIONES DE SAO PAULO 470.000 EUROS

CONSEJERO GRUPO APPLUS 120.000 EUROS

VICEDPRESIDENTE VOLJA PLUS ?


2-12-09. Transcribo tal cual la indignación de uno de los 1.300 despidos propuestos en la CAIXA DE CATALUNYA. 

1. Las cosas claras 27. novembre 2009 19:58 : 
Porque no publicáis lo que dice La Gaceta hoy:
Narcís Serra gana 1,2 millones al año gracias a Caixa Catalunya.
Narcís Serra se aferra a la presidencia de Caixa Catalunya. Quiere presidir, al menos durante dos años, la caja que resulte de la fusión de Catalunya con Manresa y Tarragona. Y es que el antiguo vicepresidente del Gobierno con Felipe González ha visto como sus ingresos anuales han experimentado un vertiginoso incremento desde que se convirtió en presidente de Caixa Catalunya en 2005.
Serra, que el pasado 30 de mayo cumplió 66 años, insiste en pilotar, junto al director general de Caixa Catalunya, Adolf Todó, un proceso de fusión cuya necesidad negaba hace tan sólo nueve meses y que supondrá un recorte de 1.300 empleos según el último principio de acuerdo alcanzado entre las direcciones de las tres cajas implicadas y los sindicatos. Buena parte de los recortes de personal se realizarán a través de prejubilaciones.
Fuentes financieras cifran en algo más de 1,2 millones de euros los ingresos de Narcís Serra. Directamente de Caixa Catalunya, sólo percibirá este año unos 275.000 euros –en 2008 percibió
175.000 euros en concepto de salario y 80.000 por dietas de asistencia–, según afirman fuentes próximas a la entidad financiera, pero su presencia en los consejos de administración de participadas de la caja como Gas Natural, la compañía de certificaciones Applus, propiedad en un 23% de Volja Plus, de la que Serra es también vicepresidente, le reportan unos nada despreciables ingresos complementarios.
En el consejo de Gas Natural, Serra sustituyó en 2008 al que hasta entonces era director general de Caixa de Catalunya, Josep Maria Loza. En realidad, Loza sólo representaba a Caixa de Catalunya en el consejo de Gas Natural, por lo que sus dietas las ingresaba directamente la caja. Serra, sin embargo, fue nombrado a principios de este año consejero de Gas Natural a título personal.
Según el informe de gobierno corporativo de la gasista, el consejo de administración, excluidos el presidente y el consejo de ejecutivos, se repartió 2, 82 millones en concepto de emolumentos, con lo que a cada consejero le correspondió algo más de 150.000 euros.
Del grupo Applus, según fuentes conocedoras de la compañía, las cantidades que percibe Serra al año no bajan de los 120.000 euros. A eso hay que sumar el dinero que percibe por su participación en consejos de varias empresas del grupo Telefónica. Eso sí, Serra no llegó a Telefónica de la mano de Caixa Catalunya, sino por recomendación de La Caixa. Fue en 2004, cuando Serra se postulaba para integrarse en la dirección de la entidad que ahora preside Isidre Fainé.
En Telefónica, Serra es vicepresidente del consejo asesor de Cataluña y, además, está presente en los consejos de administración de tres filiales: Telefónica Internacional, Telefónica Chile y Telecomunicaciones de Sao Paulo. Sumando las retribuciones que aparecen en los informes de gobierno corporativo de esas sociedades, la cifra que recibe Serra al año se aproxima a los 470.000 euros.

 

Les associacions d'immigrants deixen en evidència els colonitzadors de les "casas regionales"

pesolbullit | 05 Desembre, 2009 22:22


 

Reproduït de www.e-noticies.cat

03 / 12 / 2009

Immigrants per la independència

Associacions de nouvinguts s'implicaran en les consultes sobiranistes del 13-D

La Coordinadora de la Consulta sobre la Independència ha "unit esforços" amb les diferents associacions d'immigrants a Catalunya per "divulgar al màxim el dret a vot dels immigrants". En aquest sentit consideren que "el ciutadà inmigrant com a ciutadà Català té tot el Dret a estar informat i a saber que el dia 13D ell també pot participar en aquest exercici democràtic de la Consulta sobre la Independència".

"És per aixó que la Coordinadora impulsa col.loquis i actes d´informatius a nivell local amb la col.laboració d´associacions i/o col.lectius com IADD, Nous Catalans, etc…", afegeixen. La coordinadora oferirà una roda de premsa en la qual participaran alguns dels representants d'aquests col·lectius com ara:

1. Clàudia Videla, Responsable de l’àmbit d’empresa de l’Espai Latino.
2.  Jorge Cruz, President de l’Associació Casa de Mendoza a Espanya i Director General de l’Espai Latino.
3.  Èric Bertran, president de Nous Catalans Joves.
4.  Ahmed Benallal, President de l’Associació Llum del Nord.
5. Abdelhak Elhaddouti, del Col·lectiu Amazic.
6. Guillermo Anibal Morini, immigrant argenti, veí d’Arenys de Munt.
7. Mbaye Gaye, del col.lectiu Senegalès de Catalunya i membre de l’Associació Nous Catalans 
8. Omar Diatta, del Col·lectiu Senegales de Catalunya.
9. Oscar Carral Arriguchi: sol·licitant d’asil, del Col·lectiu d’immigrants del Vallès. Sabadell.
10. Diego Arcos, president del col·lectiu Argenti.
11. Mohamed Iqbal de la comunitat pakistanesa.
12. Javed Illyas de la comunitat pakistanesa.
13. Flavio Carvalho de la comunitat brasileira de Catalunya
14. Pedro Morón de la Fuente, Els altres Andalusos i Catalònia Acord

 

Una macroenquesta preveu la victòria del sí a la independència

pesolbullit | 05 Desembre, 2009 15:11

Una macroenquesta preveu la victòria del sí a la independència

MAJORIA Un 50,3% dels enquestats s'inclinarien pel sí en cas de ser convocats en un referèndum d'autodeterminació ORIGEN Els nascuts a Catalunya són els que menys creuen que això sigui possible
SALVADOR COT

 

 

Per sobre de tot, democràcia. Els ciutadans de Catalunya consideren que el seu país pot decidir el propi futur polític sense limitacions, sempre que es respectin els procediments democràtics. No només això, sinó que, per primera vegada, hi ha constància demoscòpica que la victòria del sí és perfectament possible. Ho demostra un macrosondeig encarregat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) al qual ha tingut accés l'AVUI, que ofereix uns resultats demolidors: un espectacular 83% dels enquestats creuen que Catalunya ha de tenir dret a decidir lliurement i democràticament el seu futur polític, mentre que els que s'hi declaren en contra no arriben al 15% del total. La xifra estrella, però, és el 50,3% dels ciutadans que responen que, en el cas d'un referèndum sobre la independència de Catalunya, votarien afirmativament. Crida l'atenció, en aquest sentit, que només un 17,8% tenen decidit que, davant l'urna, prendrien la papereta del no. En aquest cas, els que es declaren abstencionistes són un 24,6% i només un 7,2% entren en l'apartat del No ho sap / No contesta.

'Sí' racional, 'no' emocional

De tota manera, l'enquesta, que ha tingut el suport del Centre d'Estudis de Temes Contemporanis, que depèn de la Generalitat, ofereix resultats imprevistos. Els principals motius dels partidaris del sí addueixen un cert percentatge de resultats emocionals -com, per exemple, un 29,6% que confessen que pateixen un fort cansament respecte a Espanya-, però combinats amb d'altres de tipus econòmic i de relació amb l'aprofundiment democràtic. Curiosament, en canvi, el grup que més apel·la als sentiments és el dels que votarien en contra de la independència. La immensa majoria introduiria la papereta del no, segons l'estudi, bàsicament per sentiment o convicció personal. Hi ha més sorpreses encara en l'apartat de la percepció de la independència com a possibilitat. Per origen dels enquestats, són els nascuts fora d'Europa els que creuen que aquest escenari és probable. De fet, són els únics que confien que la independència de Catalunya serà tangible algun dia. Un 50,2% consideren que això passarà en una data sense determinar i només un 42,1% consideren que aquest escenari no es donarà mai. A partir d'aquí, com més proximitat a Catalunya, menys es creu en la possibilitat que s'arribi a disposar d'un Estat propi. Els originaris de la resta d'Europa i d'Espanya afirmen que Catalunya no serà mai independent en uns percentatges que superen el 50%. Però són els catalans de naixement els que veuen menys clar que el seu país esdevingui mai un Estat. Només s'ho creuen un 28,1%, per un contundent 63% que asseguren que això no passarà ni ara ni mai. És a dir, haver nascut a Catalunya disminueix molt la convicció en les prediccions independentistes i, per contra, els ciutadans provinents d'altres llocs se sorprenen menys del fet que un procés d'aquest tipus sigui possible.

Cau un mite

L'estudi està fet sobre un mapa de sis vegueries. Per territoris són les comarques gironines les que aportarien més vots afirmatius (64,5%). A poca distància se situa la vegueria de les comarques centrals, amb un 64,2% de partidaris del sí. Les Terres de l'Ebre (63,4%) també hi votarien favorablement, així com les de Ponent (56,3%). Per sota del 50% només hi ha dues vegueries, la del Camp de Tarragona, amb un 47,2%, i la de Barcelona, que baixa fins al 46,3%. Cal dir, però, que el sí seria l'opció guanyadora a tot arreu i que és Tarragona (25,9%) i no pas Barcelona (19,8%) la que registra un percentatge més alt de partidaris del no a la independència de Catalunya. Cauen els mites.

reproduit del diari avui 

Narcís Serra és un autèntic PERILL PÚBLIC

pesolbullit | 04 Desembre, 2009 22:25

 L'any 1991 Narcís Serra arribava al cim de la seva carrera política esdevenint Vicepresident del Govern espanyol amb Felipe Gonzàlez, càrrec que ocupà fins el 1995, quan esclatà l'escàndol sobre l'espionatge del CESID a polítics, empresaris, periodistes, i el rei i amics seus. L'any 84 no va aconseguir engarjolar al seu "amic" Jordi Pujol però entre el 1991 i 1995 s'ho devia passar de conya espiant a tothom. Va plegar per l'escàndol de l'espionatge però fins l'any 2000 va seguir de diputat a Madrid. Els amics del PSC li han buscat una jubilació daurada a la Caixa de Catalunya, entre tant s'ha fet autoatorgar la Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona i la Creu de Sant Jordi (honor que comparteix amb Fèlix Millet, el falangista Samaranch i Johan Cruyff, tots ells grans patriotes) . Es pot dir , sense exagerar, que Narcís Serra ha fet una tasca nefasta a la Caixa Catalunya, la seva gestió ha estat com un desastre, ha deixat la Caixa Catalunya en una situació delicadíssima i 1.300 persones que aniran al carrer. La seva gran aportació ha estat convertir aquesta històrica entitat en la caixa particular del PSC , li ha condonat un importantíssim deute al PSC, en nom de no se sap què, i ha finançat la tele socialista "SEXTA", seguint les directrius del PSC... ara mateix la seva gran idea és esborrar la paraula "CATALUNYA" del nom de la seva caixa particular, pel que sembla és una paraula que "no ven" i que no li agrada.
 
Actualment està de moda tirar merda contra el Laporta per independentista, en el seu dia contra l'Oleguer, abans contra el Carot... sorprèn que ningú se'n recordi del senyor Narcís i que ningú critiqui a aquest desastrós polític. Aquest senyor és un autèntic perill públic per la societat catalana.

Salvador Sostres: Esquerra va a la Llotja

pesolbullit | 04 Desembre, 2009 15:25

www.salvadorsostres.com

 

He sentit la secretària d’Esport de la Generalitat, Anna Pruna, queixant-se que el dia del Madrid li van regalar una entrada a la primera gradera de la tribuna en lloc de convidar-la a la Llotja. Esquerra fa un ús massiu i impresentable de la llotja del camp del Barça. El dia de l’Ínter el president Laporta m’hi convidà i hi havia els dos escuders de Carod, Nuibò i Pruna, i també Jordi Portabella, Joan Puigcercós i aquest jardiner que tenim de president del Parlament, amb tot l’aspecte de ser un actor retirat de pel·lícules pornogràfiques. Benach, com de costum, ignorant absolutament qualsevol conveniència protocolària, escoltava la ràdio a través d’un auricular. És molt humiliant per a un poble que la seva segona autoritat insititucional tingui aquesta  lamentable manera de comportar-se. Entre la llotja del camp del Barça, les dietes, els cotxes oficials i els viatges de Carod, Esquerra usa la seva posició a la Generositat per fer el mec com el més menyspreable dels nou-rics. Apel·les Carod a l’ambaixada francesa és la cirereta d’un dels pastissos més cínics que ha donat la política catalana en els darrers temps. Esquerra ha defraudat durant aquests sis anys de tripartits totes i cadascuna de les expectatives dels 500.000 votants que el 2003 es van fer a les urnes per dipositar-hi la seva confiança en Carod. No han estat políticament a l’alçada: al govern s’han diluït fins a desaparèixer a les ordres de Montilla, amb Carod fent la pantomima de la vicepresidència; i com a partit, per culpa de ser assemblearis i de les ganivetades interes tan marca de la casa, han ofert un espectacle molt poc edificant i difícilment calssificable. Ni l’enquesta més optimista els dóna més de 15 diputats -ara en tenen 21- i la tendència sembla abocada a la impossibilitat aritmètica de reeditar el pacte amb socialistes i ecocomunistes. La manca de decència exhibida pels seus dirigents, en espectacles tan denigrants com l'absuar compulsivament de la llotja del camp del Barça, no animen gens a tenir-hi cap mena de misericòrdia.  

Falten 29 dies perquè els falangistes forasters del PSOE ens deixin sense Canal 33 i K3

pesolbullit | 04 Desembre, 2009 04:17

www.lobbyperlaindependencia.org

 

El marit de Carme Chacón és l'enllaç entre Pedrito Piscinas i Zapatero

pesolbullit | 26 Novembre, 2009 06:11


 

Reproduït de www.directe.cat

Montilla va pressionar Narcís Serra perquè Caixa Catalunya financés La Sexta

Segons el periodista José Díaz Herrera a 'Pedro J. Ramírez al desnudo' · Relata les estretes relacions del director d'El Mundo amb el marit de Carme Chacón i el president del govern espanyol

18.11.2009 ! 05.00h

'Si algun dia haig d'acabar amb Pedro J. Ramírez, el mataré però a petons', ha dit en més d'una ocasió el president del govern espanyol, José Rodríguez Zapatero, segons el relat que fa el periodista José Díaz Herrera al seu darrer llibre, Pedro J. Ramírez al desnudo (Foca), presentat ahir al Col·legi de Periodistes amb la presència a la sala del seu degà, Josep Carles Rius, i de l'exdirector d'El Periódico, Antonio Franco. L'entesa Zapatero-Ramírez és tanta que, fins i tot, Díaz Herrera exposa que el president espanyol no va tenir inconvenient l'any 2005 en pressionar el llavors ministre d'Indústria, José Montilla, perquè al seu torn pressionés Narcís Serra perquè Caixa Catalunya concedís 150 milions d'euros als promotors de La Sexta, aliats amb el director d'El Mundo per arrabassar l'hegemonia mediàtica de l'esquerra al Grupo Prisa.

Díaz Herrera explica que Jaume Roures, José María Tacho Benet, José Miguel Contreras, Rafael Farrera i Emilio Aragón 'es van presentar a la 'Caixa xica', la de Narcís Serra, i li van demanar un crèdit de 150 milions d'euros. Serra els va dir que no, que no el portarien a la ruïna. I llavors va trucar José Montilla fet una pantera: 'Que els donis, cony, els 150 milions d'euros'. Serra va reunir el consell i per un 55% de vots enfront al 45% els van deixar anar els diners, així, bitllo-bitllo, perquè compressin els drets de retransmissió del Reial Madrid.'

Quatre anys després, Caixa Catalunya es troba immersa en un procés de fusió amb Caixa Manresa i Caixa de Tarragona que preveu l'acomiadament de 1.800 treballadors i el tancament de 500 oficines.

El paper clau de Barroso
Díaz Herrera exposa les mil i una maniobres que Pedro J. ha realitzat durant tota la seva carrera periodística per mantenir-se a la primera línia política estatal. I de com després de l'idil·li amb Aznar és capaç de ser el primer periodista a qui concedeix una entrevista el nou president del govern, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero.

Assenyala Miguel Barroso, actual marit de la ministra espanyola de Defensa Carme Chacón, com el nexe d'unió entre Pedro J. Ramírez i Zapatero. Vinculat durant la transició amb la revista àcrata El Viejo Topo -on va conèixer Federico Jiménez Losantos i Jaume Roures-, digué a Zapatero just abans que comencés la carrera cap a la secretaria general del PSOE i La Moncloa: 'Pedro J. és un perill públic, ja ho sabem. És per això que és millor tenir-lo d'amic que d'enemic', afirma Díaz Herrera.

Des de llavors, el trio Zapatero-Pedro J.-Barroso s'ha demostrat irrompible, considera Herrera. Barroso també seria qui hauria convençut el president espanyol de la necessitat de trencar els lligams amb El País i la SER i disposar d'un grup comunicatiu més afí, operació vista amb bons ulls per Pedro J., perquè per pocs lectors que el nou diari restés a El País, El Mundo esdevindria el periòdic més llegit.

Herrera relata que Roures i la resta de promotors de La Sexta són amics íntims de Miguel Barroso. Quan Zapatero va decidir de reordenar l'espectre radioelèctric espanyol i concedir dues noves llicències de televisió analògiques, el 2005, Barroso ostentava el càrrec de Secretari d'Estat per a la Informació. És en aquest context que Díaz Herrera circumscriu la trucada de Montilla a Serra.

A més, exposa: 'El més estrany de l'operació, que va indignar a gran part de la premsa, especialment a Antena 3 i Tele 5, va ser que Pedro J. Ramírez no es va ni immutar. El Mundo no va sortir a la palestra exigint la seva part de poder (...). Per què no va protestar Ramírez? Al Grupo Prisa tardarien mesos en saber-ho. I era perquè juntament amb Miguel Barroso, José Miguel Contreras, Antonio García Farreras, Julián Lacalle, Nacho Benet i Emilio Aragón, entre d'altres, s'havien aliat entre si i amb el director d'El Mundo per a arrabassar-li el poder mediàtic hegemònic a Polanco. (...) Es va muntar una nova pinça, aquesta vegada amb el suport del Nou Socialisme, per a acabar amb l'imperi del monopoli'.

'Les coses de la premsa no s'airegen a fora'
Durant la presentació, Díaz Herrera va explicar que s'havia plantejat el llibre amb l'ànim d'aportar llum a la trajectòria d'un dels periodistes espanyols 'que més s'ha envoltat amb la bandera de la llibertat d'expressió per a defensar els seus assumptes particulars i moltes vegades mesquins'.

Va ressaltar la contradicció que suposa que els mitjans demanen transparència a totes les institucions, mentre que 'les coses de la premsa no s'airegen a fora'. Considera positiu que quanta més informació aparegui sobre els responsables comunicatius, més s'afavorirà la democràcia, perquè els lectors disposaran de més dades per valorar correctament una o altra publicació.

Durant la presentació, l'exdirector d'El Periódico, Antonio Franco, acusà Pedro J. Ramírez de ser 'el prototip d'un dels desastres de la Transició' i d'esdevenir 'el gran obstacle que ha tingut la dreta democràtica a Espanya'. Alhora, considera que la paraula clau que el defineix no és 'periodisme', sinó 'poder'.

L'exdiputat al congrés espanyol i editor de directe!cat, Joan Puig, va reconèixer que el llibre li havia donat claus per entendre el comportament de determinats dirigents socialistes durant la seva batalla contra la piscina il·legal que Pedro J. té a Mallorca: 'Ara entenc per què Miquel Barroso em deia el que em deia, entenc per què De la Vega li deia a Joan Puigcercós que deixéssim d'apretar amb la piscina, entenc per què Narbona em va reconèixer que la piscina era il·legal, però que les ordres venien de dalt'.


 

 

Jaume Reixach: Excel.lentíssims cabrons del Tribunal Constitucional

pesolbullit | 26 Novembre, 2009 05:54


 

Reproduït dewww.radiocatalunya.ca

23.11.2009 - 19:20

"Excel·lentíssims cabrons"

JAUME REIXACH

 

Segons ens expliquen des de Madrid, hi ha sis excel·lentíssims magistrats del Tribunal Constitucional que no accepten, de cap manera: 

1. Que Catalunya és una nació 

2. Que Catalunya té drets històrics 

3. Que Catalunya té drets nacionals 

He de dir als excel·lentíssims senyors Guillermo Jiménez, Vicente Conde, Javier Delgado, Jorge Rodríguez-Zapata, Ramón Rodríguez i Manuel Aragón que són uns incults. 

Catalunya és una nació des que, al segle IX, els comtes de Barcelona van independitzar-se de l’Imperi Carolingi i van crear una entitat política i militar autònoma a la Marca Hispànica. 

La dinastia catalanoaragonesa va regnar sobre un extens domini de la península ibèrica i la Mediterrània durant 500 anys. El 19 d’octubre de 1469, amb el matrimoni del rei Ferran II d’Aragó i d’Isabel I de Castella, es va consumar la unió voluntària entre els dos grans regnes cristians que havien conquerit els territoris musulmans peninsulars. 

La unió catalanoaragonesa-castellana es fonamentava en la imparcialitat del monarca i en el respecte als drets i furs històrics d’ambdós territoris. Aquest equilibri es va mantenir durant 250 anys, fins que la mort del rei Carles II, a l’any 1700, va desfermar la Guerra de Successió. Com és sabut, la coalició castellano-francesa va imposar-se militarment sobre la coalició catalanoaragonesa-austríaca i va ser entronitzat monarca Felip Vè de Borbó. 

El nou rei va eliminar els furs i els drets de la confederació catalanoaragonesa i va implantar un sistema absolutista i centralista. Malgrat la derrota, durant 250 anys, els catalans hem lluitat amb voluntat de ferro i sense defallir per la recuperació de l’autogovern i de les nostres institucions. Ho vam aconseguir, fugisserament, a l’any 1931 amb la proclamació de la II República. I, de manera estable, després de la mort del dictador Francisco Franco. 

Catalunya és, des de fa mil anys, una nació. Tenim drets històrics i drets nacionals. Tot això, tan elemental, ho saben els excel·lentíssims magistrats del Tribunal Constitucional. Tot això, tan elemental, ho recull el Nou Estatut d’Autonomia refrendat pel poble català l’any 2006. 

Dit això, corregeixo i considero que els excel·lentíssims magistrats Guillermo Jiménez, Vicente Conde, Javier Delgado, Jorge Rodríguez-Zapata, Ramón Rodríguez i Manuel Aragón no són uns incultes. Els excel·lentíssims magistrats són uns cabrons. 

 


Mor l'activista cultural Feliu Matamala, destacat defensor de la llengua catalana

pesolbullit | 24 Novembre, 2009 04:56

www.tribuna.cat

El conegut llibreter i activista cultural Feliu Matamala i Teixidor (Amer, 1912) ha mort aquest diumenge passat als 97 anys d'edat. El patriota Matamala va destacar al llarg de tota la seva vida per la lluita pels drets lingüístics de Catalunya i per la seva vasta activitat cultural als Països Catalans. Matamala, un dels gironins que més s'han significat en la lluita per la recuperació de la llengua catalana, va ser impulsor de diverses iniciatives en favor del català, ja durant el franquisme i fins als últims anys de la seva vida, i va ser el responsable de campanyes com "En català, si us plau", "El català és cosa de tots", l’adhesiu CAT o el DNI en català.

Un dels seus principals projectes va ser la fundació de la llibreria Les Voltes de Girona, de la qual era president i administrador delegat, i a la qual hi va dedicar els últims anys de la seva vida. Com a empresari, també va fundar les empreses Stein i Establiments Linel.

Entre els guardons que Matamala va rebre en destaquen la Creu de Sant Jordi que el passat mes d’abril li va atorgar la Generalitat "per la seva contribució a la catalanització de la vida gironina i a la consolidació de les llibertats", la Medalla Francesc Macià de la Generalitat que va rebre l'any 2004 i la distinció de Ciutadania de l'Ajuntament de Girona amb la que va ser condecorat aquest 2009. Els funerals en memòria de Feliu Matamala tindran lloc aquest dimarts 24 de novembre a l’Església de Santa Susana del Mercadal de Girona.

 

Salvador Sostres revela la llista de l'ERO que vol fer Carles Flo, director de l'AVUI.

pesolbullit | 24 Novembre, 2009 04:44

www.salvadorsostres.com

 
Aquesta és la primera part de la llista de l'ERO que vol fer Carles Flo, director de l'AVUI.

Demà ens ocuparem de les seccions de Cultura, Opinió, Internacional, Societat, Avui.cat i Tancamanet. També farem referència a l'estrany cas dels subdirectors.


POLÍTICA
Marta Lasalas
Lluís Bou
Vicenç Relats
Xavier Tedó

ESPORTS
Antoni Castellà
David Caraltó
Eloi Redondo

ECONOMIA
Joan Armengol
Laia Bruguera
Marga Moreno
Marta Sardà

EDICIÓ
Tots al carrer, sense excepció. Externalitzar el "servei".


El director de l’Avui, Carles Flo, i el seu president executiu, Antoni Cambredó, creuen que la solució final per a la viabilitat del diari és fer un ERO que afecti més o menys 50 persones. Flo, que és un bocamoll, i que presumeix dels acomiadaments passats o futurs com trofeus de caça, per fer punts davant d’una remarcable personalitat lligada a una de les dues empreses propietàries de l’Avui, va cantar-li la llista de periodistes dels quals es vol desfer i que té pactada amb Cambredó, sense estalviar-se en alguns casos tot de sucoses explicacions sobre les motivacions de la seva tria. Flo, en un error més d’estartègia, va fer-li totes aquestes confidències a un que el primer que va fer quan es va acabar la conversa va ser telefonar-me i explicar-m'ho tot. Cal advertir dues coses: que pel caràcter sanguinari i arbitrari de Flo, i per la inconstistència intel·lectual i moral de Cambredó, aquesta llista pateix petits canvis cada dia o cada setmana; la segona cosa que cal dir, o que voldria dir, és que dubto molt que la Generalitat aporti finalment la suma de diners que calen per fer aquests acomiadaments i hauran per tant inútils totes les felacions editorials que Flo ha perpetrat i que és també inútil que es preocupin gaire els periodistes que a continuació surten citats.

Política.
Lluís Bou, Marta Lasalas, Xavier Tedó i Vicenç Relats.

En el cas de Lluís Bou, pateix Flo una autèntica obsessió. Davant meu l’ha arribat a acusar de “corrupte” per treballar en favor dels interessos de Convergència ino del diari. Bou, que s’ocupava fins fa poc de la informació de Convergència i Unió, havia manifestat sempre que ell el que volia era dedicar-se a la informació parlamentària. Bou és un dels millors cronistes parlamentaris de Catalunya, per no dir el millor. L’Avui havia rebut sempre diverses pressions de José Zaragoza i d’Esquerra Republicana per tal d’eliminar Lluís Bou, però els anteriors directors no n’havien fet mai cas per preservar la independència del diari. Una de les primeres decisions que va prendre Carles Flo com a director fou apartar Bou de la primera línia i posar-lo a cobrir el Partit Popular i aquesta fou la primera medalla que exhibí davant d’Esquerra i el PSC per reclamar que s’afanyessin per pagar els diners que s’esperen per a l’ERO. Per causa de la seva obsessió malaltissa contra Convergència i tot el que representi un cert catalanisme, li prohibí igualment d’escriure ni un sol article opinatiu o valoratiu, la qual cosa va ser finalment corregida gràcies a la intermediació del subdirector David Gonzàlez i Bou té ara mitja pàgina a la setmana.

Pel que fa a la Marta Lasalas, l’obsessió primera va ser del president Antoni Cambredó. Pels motius que sigui, Cambredó va viure la degradació com una tragèdia i sent un gran ressentiment contra el director de La Vanguardia. Aquest ressentiment, demostrant una intel·ligència i per descomptat una qualitat humana completament sobrenaturals, l’ha projectat sempre contra l’esposa del director de La Vanguardia, Marta Lasalas. Com que amb el seu marit ni s’hi atreveix, ni hi podria, ha volgut sempre fer-li la vida impossible a la Marta. Ja amb el director Vicent Sanchis va intentar algunes maniobres humiliants a les quals Sanchis sempre s’hi negà. Però amb Flo ha robat l’aliat perfecte per fer sang i a força d'indignitats. Marta Lasalas és una de les poques dones que escriu mot bé, encara que quan l'hi dic s’enfada, i la seva dedicació i porfessionalitat han fet que gaudís sempre del respecte dels seus companys i que no es fes mai safreig sobre les seves circumstàncies familiars. Una història que fa referència a les frustracions i les impotències de Cambredó projectades sobre ella és que mentre es buscava substitut per la plaça vacant que va deixar Xavier Bosch quan va dimitir (que va dimitir, per cert, perquè no volia aguantar ni un minut més les tonteries de Cambredó), el nom que sonava amb més intensitat era el del subdirector David Gonzàlez. Gonzàlez, que ja a la pràctica era qui feia el diari, sobretot durant l’època del director en funcions, Toni Cruanyes, havia estat cap del Política i té el respecte dels periodistes del diari, dels periodistes de fora del diari i de la classe polítca. Però Cambredó sempre el descartà perquè té una relació cordial  amb la Marta Lasalas i perquè quan el seu nom sonava, el de Gonzàlez, com a director, José Antich li havia recomenat a Javier Godó, amb tota la raó del món, que afavorís el seu nomenament perquè era una de les millors opicons per l’Avui; i que sent a més a més un home de la casa, podria posar-se a treballar de segudia sense haver de fer el procés d’integració. Bé, el cas és que Cambredó, foll de paranoia, va creure que si posava David Gonzàlez de director, seria el senyor Antich qui controlaria el diari. Cal aclarir que González i Antich només han parlat, de peu dret i perquè es trobaren, una sola vegada. La bogeria de Cambredó contra el senyor Antich l’ha dut a conspirar, també, contra Javier Godó, a qui s’hi refereix com “el tort”. El director Carles Flo va explicant pel món que Cambredó vol aconseguir que Godó deixi l’accionariat del diari i que tot el poder quedés en mas de José Manuel Lara.

De Vicenç Relats diu Flo que el fa fora per curt i per gandul.

Esports
David Caraltó, Eloi Redondo, Antoni Castellà.

Carles Flo té un informe redactat per un subdirector de la casa respecte de l'ascensió d'en Cortada com a cap d'esports. Aquest subdirector escriu que en Cortada està disposat a remodelar la secció després de l'ERO i sobre la secció d'Esports, influït lògicament per les opinios i informacions de l'ara ja cap d'Esporta, fa les segünets observacions: d'en Toni Brosa comenta que no valia, que era un "gandul". De l'Eloi Redondo assegura que està "caducat", a més de ser "antibarcelonista i anticatalanista". D'en David Caraltó que "passa de tot" i que de vegades va "col.locat" per la redacció. El subdirector afirma en conclusió que creu que Cortada és l'home i que milloraria la secció d'esports amb Isaac Lluch, Pep Lloveras i també Jordi Colomer, que podria entrar en lloc de l'Antoni Castellà.   

Economia
Joan Armengol (actual cap de secció), Marga Moreno, Marta Sardà i Laia Bruguera

Laia Brugura i el comitè d’empresa
Flo no s’ha cansat de comentar, d’ençà que és director, que té la intenció d’aprofitar l’EROper fer fora el comitè d’empresa en bloc. Afirma Flo que hi ha una argúcia legal, en aquesta mena de processos, per poder-te carregar el comitè d’empresa i que ell, en tot cas, sap com fer-ho. Ni la Laia Bruguera ni la Marta Sardà, ni tampoc l’Ana Alba (de la secció d’internacional) són persones de les quals Flo malparli excessivament, però es converteixen en víctimens col·laterals de la decisió de fe fora el comitè tot sencer, com qui extirpa un tumor. De qui sí malparla Flo, en canvi, de manera acarnissada i cruel, és de persoantges com Rosa Maria Barrieras, del departament d’edició, o un tal Guillamon, que fa el torn de nit a compaginació. De Rosa Barrieras diu que és tonta del cagar a banda de fer unes consideracions poc agradables sobre el seu aspecte físic, i de Guillamon diu que és l’home més limitat mentalment del món, fent unes paròdies molt divertides, per cert, sobre les seves intervencions a les reunions. D’altres personatges com un tal “Boni”, de cognom Bonilla, que treballa al departament de Fotografia, o Ramón Roqueta, que treballa al departament d’informàtics, també compten amb el total menyspreu del director.

Edició
El director Flo comenta com una de les seves grans decisions voler fer fora tot el departament d’Edició, que són els correctors del diari. Editors com l’Albert Pla Nualart, el Marc Ràfols o el Pere Herrero, que són uns magnífics professionals i que fan que, dins de les limitacions de ser tan pocs a corregir per tantes pàgines que cada dia es publiquen, l’Avui presenti en general un admirable nivell de correcció formal, Flo els vol fora del diari i que s’organitzin en empresa o el que vulguin i contractar-los llavors com a prveïrdors. Això és el que els ha explicat. El que diu Flo que farà, quan amb tot burleta presumeix com si fossin trofeus de caça dels acomiadaments que ja ha fet i dels que creu que farà, el que diu Flo és que un cop externalitzat aquest “servei” i acomiadats tots els membres de la secció, contractarà uns altres correctors per l’enorme ràbia que li té a la tal Rosa Barrieras.

Bé, demà continuem. Amb les seccions de Cultura (i Comunicació), Opinió, Societat, Tancament, i el curiós cas dels subdirectors.
 

Caixa Ontinyent, al marge de les fusions

pesolbullit | 24 Novembre, 2009 04:42


Mentre al Principat el procés de fusió de caixes topa amb oposicions diverses, ahir va esclatar al País Valencià el primer desencontre polític en el debat sobre la fusió que prova d’impulsar el govern valencià entre Bancaixa, la CAM i Caixa Ontinyent. Justament aquesta última, la més petita, veu amb preocupació la proposta, car els seus comptes demostren que no ho necessita i la seva força inversora al territori se’n ressentiria.Fonts de Caixa Ontinyent han explicat a VilaWeb que ja fa temps que es pregunten en què els beneficiaria una fusió amb altres caixes. I per més que hi rumien, arriben a la conclusió que desaparèixer, amb tot el que comporta, o diluir-se en una gran entitat amb el designi final d’ajudar a millorar tan sols una mica els balanços d’altres caixes no és una opció convenient. D’una banda, la inversió i l’obra social de Caixa Ontinyent a la Vall d’Albaida, que acaba de celebrar el 125è aniversari, és molt valorada, car supera i substitueix en molts àmbits la inversió del mateix govern valencià a la comarca. I, d’altra banda, l’entitat té una salut envejable, amb una taxa de morositat del 3,29%, força més baixa que la taxa actual del sector, que de mitjana supera el 5%, sense tenir en compte els immobles que les caixes s’han adjudicat per impagaments (que en el context de crisi actual no deixa de ser una forma de morositat) i que, a Caixa d’Ontinyent, representa una part proporcionalment petita respecte a altres caixes. Segons fonts de l’entitat, la posició econòmica a anys vista és bona i no necessita cap mena d’operació de rescat. Els perills del FROB En aquest context, les mateixes fonts, recorden que l’ús del FROB, el fons del govern espanyol per a promoure i accelerar les fusions de caixes, pot esdevenir un perill important sobre la funció social de la caixa i la inversió que fa al territori: el préstec del Banc d’Espanya a través del FROB es convertiria en pocs anys en una quotes participatives que, a més de ser inicialment controlades pel govern espanyol, qualsevol banc comercial podria adquirir amb facilitat. Aquesta adquisició eliminaria tota funció social i trencaria els òrgans de govern actuals de les caixes, on hi ha un representació social i política del territori. Un dels exemples europeus més clars d’aquest fenomen s’ha viscut a Itàlia, on les caixes van començar un procés de concentració que va culminar amb la separació dels òrgans de govern de la gestió econòmica d’una banda, i de l’obra social de l’altra, convertida en fundacions. A la pràctica, les caixes van començar a operar com els bancs i les fundacions responsables de l’obra social van acabar tenint un paper residual. Les xifres de la fusió Caixa Ontinyent té actualment un valor d’uns 2.000 milions d’euros, mentre que la CAM suposa uns 80.000 milions i Bancaixa uns 100.000 milions. Les mateixes fonts es pregunten, doncs, quin interès hi ha per a implicar aquesta caixa a la fusió tenint en compte que el valor econòmic absolut que hi aportaria vorejaria tan sols l’1% i, en canvi, la pèrdua en obra social i arrelament al territori podria ser molt important.

Informa: vilaweb.cat

L'armada reial britànica fa pràctiques de tir contra la bandera espanyola

pesolbullit | 22 Novembre, 2009 04:12

http://www.lobbyperlaindependencia.org/

I ara què? Els jutges espanyols duran a la barra la reina d'Anglaterra per injúries a la bandera? Ha, ha ha, ha!!!

Reproduït de www.libertaddigital.com

NUEVOS INCIDENTES EN EL PEÑÓN

La Guardia Civil sorprende a la Royal Navy disparando contra la bandera española

Aumenta la tensión en las aguas del Peñón ante indiferencia del Gobierno y la desesperación de la Guardia Civil por el acoso que sufren por parte de la Royal Navy. Este miércoles, la Benemérita sorprendió a la Armada Británica haciendo prácticas de tiro utilizando como blanco la bandera española.

La Royal Navy aumenta sus amenazas a la Guardia Civil en aguas del Peñón

2009-11-20

Las aguas del Peñón se están convirtiendo en un polvorín debido a los múltiples incidentes, que van en aumento, entre la Royal Navy y la Guardia Civil. Sin embargo, hay un matiz importante y es que los británicos actúan con gran agresividad mientras el Instituto Armado no tiene directrices y su única orden es realizar informes y no crear tensión. Todos estos sucesos se producen entre la indignación de los guardias civiles, desesperados por tener las manos atadas.

Según informa El Mundo, el último gran incidente se produjo el pasado miércoles cuando una de las patrulleras de la Guardia Civil, la Algeciras M-22, navegaba por la zona del Peñón de Gibraltar se llevó una desagradable sorpresa.

A unas siete millas de Punta Europa, ya en aguas internacionales, avistaron una embarcación que parecía un pesquero por lo que se acercaron a ella. Cuando estaban más cerca vieron que era una patrullera de la Armada Británica que procedió a recoger una boya de manera donde practicaban prácticas de tiro al percatarse de la presencia de la Benemérita.

En el informe de la Guardia Civil se dice que sobre la boya había una bandera "con los colores de la española" y que la embarcación británica "llevaba dos ametralladoras emplazadas en popa". De este modo, el escrito añade que "al percatarse de la aproximación de la patrullera de la Guardia Civil, procedió a tratar de recoger la boya con la bandera".

El principal objetivo de la patrullera de la Royal Navy era que los españoles no se acercaran y utilizando la megafonía advirtieron: "no pueden estar ustedes aquí, son aguas internacionales, están cortando nuestra proa, aléjense inmediatamente".

Mientras avisaban a la Guardia Civil, los británicos recogían apresuradamente la boya, donde la bandera española sobresalía un metro por encima. Los agentes españoles concluyeron en su informe que aunque no fueron testigos del uso de las ametralladoras, saben que estaban disparando contra la bandera española como blanco. Y es que también en ese instante empezaron a desmontar las armas que tenían en cubierta con el objetivo de evitar que se viese lo que estaban haciendo.

Salvador Sostres: el director de l’AVUI es passa tot el dia fent-li mamades al José Zaragoza

pesolbullit | 20 Novembre, 2009 02:55

http://www.salvadorsostres.com/

 
Quan vaig saber que ja no escriuria més a l’AVUI vaig enviar-li un sms al president Laporta fent-li saber la nova. Com ja he dit i agraït, he rebut moltes i molt dolces mostres de suport i de solidaritat; i també oferiments personals de tota mena que de cap manera considero menors al que ara vull explicar. El president es trobava amb el Joan Oliver a l’Àfrica, concretament a Burkina Faso, quan va rebre el meu missatge. Ahir a la nit vaig rebre una telefonada de part seva que tota sencera no la puc explicar encara, però que podré fer-ho ben aviat. El que sí puc explicar és que, com sempre, el president Laporta és la primera i l’última línia de defensa d’aquesta nació abandonada i que sempre sap ser allà on fa més falta. Va ser a la Fundació Catalunya Oberta donant la cara pel Lluís i pel Macià. Va ser al costat de Joan Oliver quan el volien destrossar. Va aguantar la moció de censura com un home i no com les rates que van desertar. Va ser al costat d’Eliseu Climent pagant la multa de 300.000 amb què Espanya sancionà Acció Cultural pel repetidor de TV3, i pagant-la, precisament, amb la recaptació d’un Barça-Madrid. No puc explicar la conversa sencera però aviat ho podré fer. Sí que puc explicar que hi ha gestos que et retornen de cop l’aplom secret, la claredat volguda i unes immenses ganes de viure. Més enllà de tot aspecte material i de tot càlcul, hi ha una grandesa i hi ha una ànima que et retorna la força quan et senties sense saber gaire on mirar. L’actual director de l’AVUI em deia que a ell no li agrada la política i que de fet en passa, i que procurés parlar a les meves columnes de coses més interessants. Al president Laporta se l’acusa sempre de barrejar el futbol amb la política. Al Jan vull dir-li que moltes gràcies per tornar-nos les senyeres dels nostres avis, que el Barça i Catalunya han estat sempre una mateixa raó de ser i que és un honor haver-te pogut conèixer. Al director de l’AVUI, que primer diu que no li agrada la política i encabat es passa tot el dia mamant-li al Zaragoza a canvi d’uns diners que no acaben d’arribar, voldria dir-li que s’afanyi a xumar -xuma, Carles!- no sigui que després de tanta netejar un membre del Baix al final no puguis cobrar ni un euro ni dos, perquè pensa que a Barcelona estan a punt de prohibir la prostitució. 
 

Cristina Sala, el bombonet del Canal Barça

pesolbullit | 18 Novembre, 2009 03:05

El millor fitxatge que ha fet mai Laporta des que és president és la locutora Cristina Sala Roig, quina preciositat!! quina davantera... el seu nòvio déu dormir ben calent.

La dona de Montilla té 11 càrrecs

pesolbullit | 06 Novembre, 2009 23:10

Sense títol

Els càrrecs de la dona del president serien: primera tinent alcalde i regidora Relacions Institucionals, urbanisme i habitatge de Sant Just Desvern, presidenta de Promunsa i Proecsa (empresa municipal d’Habitatge i Promoció Econòmica), representat de l’Ajuntament a l’Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics i Tractament de Residus, representant del Consorci de Turisme del Baix Llobregat, representant de l’Associació del Pla Estratègic Metropolità i del Pacte Estratègic de la Regió Metropolitana de Barcelona, diputada i presidenta de l’Àrea d’Infraestructures, urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona, representant de la Diputació a la societat del Túnel del Cadí S.A, a la Comissió Catalana de Trànsit i Seguretat Viària i en el Consorci del Barri de la Mina i Consellera general de La Caixa.

PSC = Partit Sospitós de Corrupció

pesolbullit | 02 Novembre, 2009 06:30

Joan Laporta duu sempre pijames i calçotets Calvin Klein

pesolbullit | 01 Novembre, 2009 03:27

Se'm queien les llàgrimes veient l'entrevista que li van fer a antena 3 a l'amant d'En Laporta, la senyora Flàvia, l'amic Jan estava massa ocupat perseguint altres pits i culs i ella  i la gata han hagut de fugir del país per por als espies i altres coses. Però per mi el més commovedor és quan explica que En Jan no pot viure sense els seus calçotets i pijames Calvin Klein. Quina vida més dura la de la Flàvia, la gata i el Jan!!!
 
 http://esports.e-noticies.cat/flavia-empastifa-laporta-34302.html

Victor Alexandre: PSOE i Esquerra contra Reagrupament

pesolbullit | 19 Octubre, 2009 12:25

PSOE i Esquerra contra Reagrupament

1a Assemblea de ReagrupamentResulta molt interessant, per bé que gens sorprenent, observar el neguit, la por i la ràbia que la força progressiva de Reagrupament ha desfermat tant al PSOE de Catalunya com a Esquerra. És ben cert que, des de sempre, tots dos han llançat insults i infàmies contra els reagrupats, en general, i contra Joan Carretero, en particular, però la certesa que el Parlament comptarà amb una força no claudicant i enemiga de tripartits espanyolistes després de les eleccions, els està traient de polleguera. Saben que tot té un final i que el seu ja ha arribat. Senzillament, el tripartit no sumarà. És lògic, per tant, que estiguin tan trasbalsats. Tenien el projecte d'emular els seus companys de l'Ajuntament de Barcelona amb trenta-dos anys remenant les cireres del poder i, ves per on, resulta que Reagrupament els ha aixafat la guitarra.

Davant aquest estat de coses, socialistes i republicans han ordenat foc a discreció i tot el seu aparell mediàtic ha començat a disparar a tort i a dret. De vegades el foc prové de Nicaragua i d'altres de Calàbria, però el fabricant de la munició i de l'armament sempre és el mateix. L'armament, llevat d'alguna excepció, es diu El Periódico, que és un diari amb dues redaccions. Una al carrer Consell de Cent, que fa de tapadora, i una altra al carrer Nicaragua, que és la real. La munició, per la seva banda, està feta en sèrie i té noms diversos: Jordi Garcia-Soler, Joan Ferran, Joan Tapia, Enric Marín... Vegem-ne algunes mostres:

  • Jordi García-Soler (15/9/2009): "[Joan Carretero] podria ser emparentat políticament, ideològicament i, àdhuc, temperamentalment amb el líder de la Lega Nord italiana, Umberto Bossi: neoliberal extrem, amb posicions sovint xenòfobes si no racistes, ferotgement antiinmigració, proisraelià i antipalestí, a més, és clar, d'independentista. Bossi preconitza la independència de la Padània, el ric nord italià, de la mateixa manera que Carretero aposta per la independència de Catalunya. Umberto Bossi ha arribat a defensar fins i tot l'ús de la força per assolir aquesta independència. Joan Carretero, per sort, per ara no ha arribat a tant. I Joan Laporta 'participa de la manera de pensar de Joan Carretero'".
  • Joan Tapia (4/10/2009): "Joan Carretero, líder de Reagrupament, el despropòsit maximalista. [...] El maximalisme crea conflictes. A Europa, el maximalisme nacionalista va provocar dues grans guerres el segle passat i, fa poc, més d'un genocidi als Balcans. I a Espanya va ser ciment de la dictadura de Franco".
  • Joan Ferran (4/10/2009): "De venedors de fantasies en coneixem uns quants, de populistes i demagogs també. Alguns pretesos salvadors de la pàtria ens han dut sovint al caos i a la confrontació. A Itàlia Umberto Bossi va iniciar la seva carrera política militant al partit comunista. Després va fundar la Lega Lombarda i més tard va crear la Lega Nord. Aquest histriònic i patètic personatge -somiant en la Padània independent- va afirmar que ‘o hi ha referèndum o hi haurà guerra civil'. Tot sembla indicar que a casa nostra s'està gestant el nostre particular Bossi català [Joan Carretero]".
  • Enric Marín (12/10/2009): "Si Carretero insisteix en un discurs populista de traç gruixut a l'estil d'Umberto Bossi podria comprometre les seves opcions".

Com veiem, vingui d'on vingui el foc, ja sigui del PSOE de Catalunya o d'Esquerra, la consigna és netament coincident. Coincident fins i tot amb Ciudadanos:

  • Jordi Cañas (5/10/2009): "Joan Carretero és el Bossi català. Una barreja entre Umberto Bossi i Jean-Marie Le Pen".

Potser després de les eleccions, quan es constati que la immensa majoria dels seus votants l'han abandonada, Esquerra farà bé de traslladar les seves oficines a la seu del Partit Socialista. Ara que ja s'ha vist que ambdós partits són exactament el mateix, no té cap sentit que Esquerra mantingui la costosa comèdia de l'edifici del carrer Calàbria. Fins i tot Ciudadanos, atesa l'afinitat, la pot ajudar a fer el trasllat.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

Inaugurat al Camp Nou el monument a Ladislau Kubala

pesolbullit | 24 Setembre, 2009 23:23

Avui per fi s'ha inaugurat el merescut monument a Ladislau Kubala , a continuació reprodueixo l'article sobre Kubala del bloc del senyor Emili Casademont i Comas:

http://emilicasademont.blogspot.com 

 

KUBALA I EL GRAN BARÇA

Just al final d’aquesta temporada futbolística tan exitosa del FC Barcelona (guanyador de la Lliga, la Copa i la Lliga de Campions, sota la direcció tècnica del jove i magnífic Pep Guardiola), serà col·locat un monument, en un lloc del Camp Nou, a Ladislau Kubala, el jugador que «obligà» a construir l’actual estadi blaugrana. Un estadi que havia de portar el nom de Joan Gamper, en honor del fundador del club, denominació que topà amb la prohibició del «catòlic» règim franquista. I és que Gamper, de nacionalitat suïssa, era protestant i, a més, acabà suïcidant-se.

A l’antic estadi de Les Corts, hi vaig veure jugar moltes vegades a «Laszy» Kubala i, fins i tot, vaig arribar a conèixer-lo personalment i entrevistar-lo per al Diario de África. I puc ben afirmar que era un futbolista que meravellava. Amb la pilota als peus, feia el que volia. Fitxà pel Barça el 1950, gràcies a Pepe Samitier, un fenomen blaugrana d’abans de la Guerra Civil que remenava força les cireres de l’entitat, però hagué d’esperar un any per vestir de forma oficial la samarreta barcelonista durant més d’una dècada, en la qual l’equip «culer» (això de «culer», en aquest article, no ho escriure més, atès que, potser, es refereix al cul, cosa lletja, i no pas a la col), entrenat per Fernando Daucik, guanyà quatre Lligues, sis títols de Copa, una Copa Llatina i dues Copes de Fires. En aquells primers temps de l’era Kubala, el «Barça de les 5 Copes», com així era anomenat, tenia una davantera sensacional (Basora, Kubala, César, Moreno i Manchón) que feia les delícies de l’afició, cantades magistralment per Joan Manuel Serrat. «Laszy» féu petit el camp de Les Corts. Tothom desitjava veure’l actuar, ja que exhibia una tècnica d’una altra galàxia i marcava fabulosos gols. I la directiva, al final, hagué de substituir aquella instal·lació esportiva, capaç per a uns 40.000 o 50.000 espectadors, per una altra que tingués el doble d’aforament. La fama del mag Kubala, malgrat que no hi havia televisió, era immensa pertot arreu.

El Barça de les Cinc Copes: Ramallets, Seguer, Biosca, Segarra,­ Flotats i Bosch; Basora, Cesar, Kubala, Moreno i Manchón.

«Laszy», nascut l’1 de juny del 1927 a Budapest i mort a Barcelona 74 anys més tard, considerat un dels més destacats futbolistes de la història, és l’únic jugador que ha arribat a ser internacional amb tres països diferents. Així, als 17 anys, militant a les files del Ferencvaros, formà part de la selecció absoluta hongaresa. Després de la II Guerra Mundial, emigrà a Txecoslovàquia, terra de la seva família, on fou onze vegades internacional, jugant amb el Bratislava. L’any 1949, la situació política d’Hongria, nació en què ell es trobava de nou, el féu fugír cap a Àustria. Aleshores, la FIFA li prohibí jugar i, en conseqüència, constituí, juntament amb d’altres futbolistes exiliats, un conjunt, l’Hungària, que realitzà gires europees, «menjant-s’ho» tot. I fou, arran d’una sèrie d’amistosos del citat Hungària a l’Estat espanyol, que Samitier aconseguí fitxar Kubala pel Barça, fet que creà molts problemes, fins que el davanter hongarès adquirí la nacionalitat espanyola i, a part de quedar solucionada la seva situació amb el club blaugrana, disputà un elevat nombre de partits internacionals amb Espanya.

Seria molt llarg d’explicar tot l’historial del genial Ladislau Kubala, que ha estat, per a mi, el millor jugador que ha tingut el Barça. Però esmentaré que, del 1969 al 1980, fou seleccionador espanyol -tot un rècord!- i que, en l’època gloriosa de la UE Figueres a Segona A (quan els empordanesos lluitaven per pujar a Primera Divisió), estigué a punt de dirigir tècnicament el conjunt de la ciutat de Salvador Dalí. L’última vegada que ens veiérem fou l’any 1974, amb ocasíó del Mundial disputat a Alemanya, quan els dos coincidírem al mateix hotel de la ciutat de Frankfurt, on s’hostatjava el meu també avui recordat amic Pedro Escartín, que havia estat àrbitre internacional i seleccionador espanyol i que llavors exercia la professió periodística. Al cap d’un temps, per cert, ambdós ens retrobaríem a les pàgines del diari madrileny Marca.

Dilluns passat, TV3 donà la notícia que Ladislau Kubala, el jugador que inicià l’arrencada del gran Barça, aquest mateix gran Barça que ara acaba de protagonitzar una gesta històrica, tindrà una escultura al Camp Nou, gràcies a l’aportació de molts barcelonistes. La peça, que immortalitza un moment en el qual Kubala assaja un tir a porteria, té 2 metres d’alçària, és fet en bronze i reposarà damunt un pedestal d’1,20 metres, que inclourà la inscripció dels noms dels jugadors de l’època d’en «Laszy». Montserrat Garcia, l’autora de l’escultura, ha manifestat que el seu principal compromís, en aquesta obra, és que la figura s’assembli el més fidelment possible a Kubala. «No vull que diguin «mira, un futbolista», sinó «mira, és en Kubala», ha recalcat. Segons s’ha anunciat, la inauguració tindrà lloc el proper 15 de juny, dia en què, el 1950, «Laszy» signà el seu primer contracte amb el Barcelona.

Ladislau Kubala mereix això i molt més, ja que era, en tots els aspectes, una persona realment extraordinària i modèlica. Joaquim Muntañola, el prestigiós dibuixant i escriptor, que durant els anys 1950 i 1960 publicà a Barcelona Deportiva una llegidíssima secció setmanal titulada Falso reportaje del domingo, ha dit, per exemple -i és ben cert-, que «Laszi», mercès als diners que guanyava, mantenia no només la seva família, sinó també una colla d’exfutbolistes, molts exiliats com ell, mancats de recursos econòmics…

L'antic camp de Les Corts

Emili Casademont i Comas

 

La independència arrasa a Arenys de Munt

pesolbullit | 14 Setembre, 2009 00:19

www.vilaweb.cat

DIUMENGE, 13/09/2009 - 21:57h

La independència arrasa a Arenys de Munt

El sí obté el 96% dels vots, amb un 41% de participació · Han votat més arenyencs per la independència que no per l'estatut · La participació supera de molt les expectatives dels organitzadors

Els arenyencs han votat avui majoritàriament en favor de la independència de Catalunya: un 96% dels votants han dipositat a les urnes del Centre Moral la papereta del sí i un 2,28% la del no (vegeu el vídeo de la proclamació dels resultats). Dels 2.671 electors que han votat, 2.569 ho han fet pel sí, una xifra més alta que no la que va obtenir l'estatut en el referèndum del 2006 (2.424 vots). La participació, a més, ha estat molt més alta que no la que s'esperaven els organitzadors: del 41%, un percentatge superior al del referèndum de la constitució europea (40,43%) i al de les eleccions europees (35,14%), si bé inferior al del referèndum de l'estatut (48,8%). I això que el cens avui era més gran que no en els altres processos electorals, perquè hi han pogut votar tots els empadronats de més de setze anys, tinguessin ciutadania espanyola o no.


La proclamació dels resultats, a les 21:58, ha anat a càrrec del regidor de la CUP i membre organitzador de la consulta, Josep Manel Ximenis, que ha agraït la tasca de la comissió organitzadora, de la junta avaluadora, de l'Ajuntament i del batlle, Carles Móra, que ha estat ovacionat. A la porta del Centre Moral, un miler de persones ha escoltat els resultats i ha celebrat la victòria del sí, cridant que aquest era el primer pas cap a la independència. Finalment, l'Ajuntament ha proclamat Arenys de Munt primer municipi català que havia votat lliurement i democràticament la independència.


A Arenys de Munt s'ha respirat avui un ambient extraordinari, de festa i de sentiment de jornada històrica, car per primera vegada un municipi del país feia una consulta per la independència (vegeu-ne aquest vídeo). La consulta ha suscitat una gran expectació, no solament a casa nostra, sinó a tot el món, com ho prova que s'hi hagin acreditat més de 300 periodistes, també de les principals agències internacionals, de la BBC i de la televisió alemanya.

El batlle, Carles Móra, ha manifestat que se sentia molt content de com havia anat la jornada, perquè la consulta era una defensa de la llibertat d'expressió, que és un dret 'constitucional i universal'. I no solament això, perquè també havia de fer palesa l'opinió dels ciutadans d'Arenys de Munt i ser una punta de llança perquè més pobles fessin consultes sobre la independència.

Els partits, a Arenys

Delegacions de Convergència, d'Esquerra i de la CUP han estat avui a Arenys de Munt per donar suport a la consulta. Quant a Iniciativa, que també hi donava suport, no hi ha enviat cap delegació.

Recordem que tots quatre partits van aprovar unitàriament al ple municipal de l'ajuntament de participar en l'organització del referèndum que, per decisió judicial, no s'ha pogut fer en cap dependència consistorial. De fet, el jutge va prohibir a l'ajuntament d'intervenir en cap sentit en l'organització del referèndum, fins i tot de cedir cap espai municipal per a cap activitat que s'hi relacionés.

Concentració ínfima de falangistes

La concentració de la Falange del migdia ha estat d'unes quantes desenes de manifestants, que han arribat amb dos autocars. Els falangistes s'han trobat envoltats d'un doble cordó: un de policíac i un de ciutadà, que no ha parat de cantar 'Els Segadors' i que ha minimitzat la concentració.

 

Nereida Gallardo em posa calent

pesolbullit | 10 Agost, 2009 01:31

     De totes les donzelles dels Països Catalans és sabut que les mallorquines són les més formoses i les que remenen millor el cul, una prova n'és el terratrèmol que va provocar la Janereta fa uns mesos o les barbaritats que per amor li feia dir la Mayol al Saura, però jo de totes aquestes al·lotes em quedo amb Na Nereida Gallardo, una al·lota virginal , pura i angelical que ha estat víctima de les males arts dels vividor Cristino Ronaldo, un xulopiscines que es passa el dia mirant-se al mirall i que com a jugador de futbol no val una merda. S'ha de ser cec i burru que deixar un tros de dona com Na Nereida, estic segur que el motiu del trencament en el fons ha estat que ella té el cor culé.

 

Na Nereida fent un anunci de licor del polo amb unes amigues del col·legi de monges on anava.

 

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 ... 18 19 20  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb