SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Jaume Lòpez, politòleg: Tres apunts sobre els resultats de les eleccions del 2006

pesolbullit | 16 Novembre, 2006 02:49

reproduït de tribunacatalana.cat 1. En clau catalana o en clau espanyola: Les comarques on CIU obté els millors resultats també és on ERC obté els seus millors resultats. Igualment, les comarques on PSC obté més bons resultats, també ho fan PP, ICV i Cs. (Aquesta correlació es dóna sense excepcions a les demarcacions de Barcelona i Girona, i no és tan forta, tot i seguir aquesta mateixa tendència, a Lleida i Tarragona.) Com interpretar-la? Doncs, tentativament, afirmant que no hi ha comarques d’esquerres i comarques de dretes (perquè si fos així, hi hauria una correlació entre ERC i ICV, i CIU i PP que no es dóna en cap cas), sinó comarques catalanocèntriques i comarques hispanocèntriques. És a dir, hi ha entorns territorials (que la divisió comarcal aproxima) on la majoria de la població viu en clau catalana i des d’aquesta clau escull una opció de dretes o d’esquerres. I altres entorns on el marc d’opcions socialment rellevant està definit per un enfocament espanyol que vindria construït per múltiples factors (mitjans de comunicació predominants, elements culturals més presents, etc). En les comarques catalanocèntriques CIU i ERC cobreixen entre el 54% i el 69% dels vots emesos. És a dir, conformen una majoria més o menys àmplia. On PSC, PP i ICV treuen més bons resultats la forquilla dels seus vots sumats va del 37% al 57%. Naturalment, les reflexions de base territorial no són traslladables al nivell individual. Les característiques socioeconòmiques i culturals d’un ciutadà ens poden explicar perquè, per exemple, el seu transvasament de vot es produeix entre ERC i ICV i no entre ERC i CIU. És a dir, quin eix ha estat preponderant en la seva elecció. Però aquesta sembla venir determinada per una oferta més en clau catalana o espanyola i localment segregada. En altres paraules, les correlacions observades porten a pensar en l’existència d’un ambient simplificador de les alternatives que es presenten predominantment en una o altra clau depenent del territori. Cosa que els polítics haurien de tenir en compte si volen guanyar vots. Sortirà rentable subratllar certs temes en algunes comarques i no en altres. Una altra reflexió és que el discurs cívic sobiranista (en el que es busca vincular els valors d’esquerres amb els del nacionalisme) no ha calat. Si fos així (o el dia que sigui així) hauríem d’esperar una major correlació entre ICV i ERC (positiva o negativa), o una total absència de correlacions entre aquesta força i les altres (al poder jugar en la doble dimensió, que és el que passa més aviat, tot i que no del tot, amb ICV). El perquè d’aquesta distinta clau té a veure amb molts factors de tota mena. Si volem anar a parar al típic rural-urbà, cal dir que allà on es dóna la majoria CIU-ERC no hi ha ciutats de més de 50.000 habitants, amb excepció de Reus i Manresa (naturalment, la grandària de les poblacions per si mateix no ens explica res). Però, el PSC no només aconsegueix els seus millors resultats en zones urbanes. Per exemple, treu alguns dels seus millors resultats percentuals a l’Alta Ribagorça, Vall d’Aran o Montsià. Segurament podem comparar l’eix nacional o cultural catalanocèntric-hispanocèntric amb el que es dóna en altres països amb minories nacionals, o fins i tot amb un eix com el religiós, també territorialment assentat. De totes maneres, aquest darrer no es presenta tan deslligat d’altres valors com ho fa l’eix nacional-cultural català, ja sigui amb correlacions ideològiques (USA) o nacionals (Irlanda). 2. Participació: segona correlació: Les comarques amb més participació és on el tàndem CIU-ERC tenen junts millors resultats. On hi ha més abstenció és on PSC i PP treuen més vots (ICV presenta una correlació més feble però s’enganxaria a aquest grup). Aquesta dada reforça l’hipòtesi de la clau cultural. Allà on el centre de referència és Catalunya les eleccions al Parlament són més importants (i les opcions partidàries són catalanocèntriques), i així ho valoren els votants anant a votar més (estiguin més o menys satisfets amb la tasca dels partits). 3. Puja la insatisfacció amb la lògica elitista-representativa :Les opcions que han crescut en aquestes eleccions són les d’Iniciativa per Catalunya-Verds, el Partit de la Ciutadania, i el vot en blanc. Què tenen en comú? Totes elles s’han desmarcat o es desmarquen d’una concepció de la política que ha subratllat contínuament els interessos i la lògica partidària. El vot en blanc, naturalment, es desmarca de qualsevol opció partidista però no de la democràcia. El Partit de la Ciutadania es presentava subratllant, a més del seu antinacionalisme, la crítica al sistema representatiu actual (defensa de les llistes obertes, crítica a l’elitisme representatiu). Pel que fa a ICV és un bon exemple de com les percepcions de les elits poden tenir tan poc a veure amb la dels ciutadans: un líder tan denostat en els ambients político-comunicacionals de signe divers com Saura (“quin paperàs ha fet!”, “és un titella!”) ha arribat a la gent no apel•lant a la força, o al seu paper decisiu, sinó a l’honestedat. (I minimitzant la incertesa negociadora declarant des del principi amb qui pactaria.) Per alguns ha estat una sorpresa que aquest valor encara cotitzi.

Salvador Cardús: “Si ara es fes una enquesta sobre qui deixaria de votar pel ‘mal ús’ del seu vot, no m’estranyaria que el resultat fos d’infart”

pesolbullit | 16 Novembre, 2006 02:37

reproduït de tribunacatalana.cat “La desconfiança de l’elector amb el que es pot fer amb el seu vot ha estat la causa directa del descens espectacular de votants en les passades eleccions entre els tres primers partits i la raó de l’augment de vots d’ICV-EU”. Això és el que afirma el sociòleg i periodista, Salvador Cardús, en un article publicat a ‘La Vanguardia’, en el que assegura que el descontent dels ciutadans és tan descomunal que “si ara es fes una enquesta sobre qui deixaria de votar pel ‘mal ús’ del seu vot, no m’estranyaria que el resultat fos d’infart”. I és que, segons Cardús, els partits polítics es regeixen per l’antic principi de “Santa Rita, lo que se da no se quita”. És a dir, que amb els vots a la cartera, fan amb ells el que els ve de gust, “al marge del que s’ha promès en campanya i de les línies ideològiques de fons”. Però la necessitat de justificar una decisió política “que irrita a propis i a estranys té conseqüències directes i profundes en els partits”. Segons Cardús, en el cas de CiU i ERC les conseqüències del pacte poden ser greus. Pel que fa a CiU, “de no reconèixer l’error d’una campanya que li va tancar les portes al govern que estava a les seves mans, li pot succeir el que li va passar al PSC des de 1980 fins el 2003”. És a dir, “si insisteix en interpretar la realitat política catalana a l’estil de “o ells o nosaltres”, acabarà per menysprear a la majoria dels ciutadans que avalen el govern d’’entesa’ i es quedaran –o podriran- a l’oposició”. I, pel que fa a ERC, les conseqüències de la decisió encara són més greus. Segons Cardús, "la necessitat de justificar la seva decisió els porta a anunciar canvis de fons en la línia ideològica del partit" i a dir que "cal repensar el catalanisme del segle XXI per fer-lo menys identitari". El sociòleg conclou que l'obsessió dels republicans per convertir la necessitat del pacte en virtut fa pensar que, potser, el seu horitzó final no sigui sinó "romandre com sigui en el poder" de manera que de cara als propers comicis podrien fer seva la frase "que nos quiten lo bailado" i convertir-la en eslògan electoral.

ERC tem que l'independentisme en massa els giri l'esquena

pesolbullit | 12 Novembre, 2006 06:10

Reproduït de www.e-noticies.com ERC tem una fuga de vots a les municipals La direcció nacional d'Esquerra tem que alguns votants decebuts passin factura a les properes eleccions municipals -previstes pel 27 de maig de l'any vinent- i ha decidit fer una campanya per explicar la seva opció per un nou pacte amb el PSC i ICV, segons s'ha reconegut al consell nacional de la formació celebrat a Solsona (Solsonès). El nou Govern d'Entesa ha rebut, tanmateix, un suport majoritari dels quadres d'ERC amb 162 vots a favor, només dos en contra i 10 en blanc, amb cap intervenció a favor d'un pacte amb CiU i només una de mantenir-se a l'oposició.

Carod i Puigcercós lliuren amb cos i ànima ERC a l'espanyolisme del PSOE

pesolbullit | 12 Novembre, 2006 06:08

Reproduït de www.e-noticies.com Puigcercós demana seny als seus diputats a Madrid Joan Puigcercós, amb Joan Tardà, a la seu d'ERC Les rígides normes de conducta que s'ha imposat el futur Govern de l'Entesa també regiran per a ERC a Madrid. L'encara portaveu republicà al Congrés, Joan Puigcercós, va reunir dijous passat els seus diputats per ordenar-los que evitin qualsevol intervenció altisonant que, convenientment explotada pel PP i els seus mitjans, pugui posar en dificultats el PSOE i, de rebot, José Montilla. Adéu a les picabaralles per l'ús del català a la tribuna i a les proclames independentistes. Almenys, per un temps, segons informa El Periódico."Ordre, serenitat i formes". Així resumeix Puigcercós la consigna que ha transmès als vuit diputats d'Esquerra al Congrés, encapçalats pel valencià Agustí Cerdà, que la setmana que ve el substituirà com a portaveu. El secretari general d'ERC renunciarà d'aquí a uns quants dies al seu escó per assumir la cartera de Governació, però abans ha volgut alliçonar els seus perquè no dinamitin a Madrid la imatge de cohesió institucional que s'està començant a forjar l'encara no constituït Govern de la Generalitat."És un problema d'estètica. Hem estat durant més de dos anys recolzant Zapatero en gairebé totes les iniciatives, començant per la seva investidura, però l'únic que ha transcendit han estat alguns gestos", reflexiona en veu alta Puigcercós.Aquests "gestos" que ERC vol desterrar són, entre altres: les polèmiques protagonitzades pel parlamentari Joan Tardà en utilitzar el català a la Cambra, vorejant el reglament; la seva proposta de reformar la Constitució perquè l'Exèrcit no pugui "envair Catalunya" si aquesta s'independitza; l'encadenament de joves d'Esquerra a la seu de la Cope a Madrid; i la irrupció del republicà Joan Puig, en banyador i amb el carnet de diputat a la boca, a la piscina pública que el director d'El Mundo, Pedro J. Ramírez, usa com si fos pròpia a Mallorca.En el que queda de legislatura, els diputats republicans hauran d'exercir a la Cambra baixa una "oposició constructiva i sense provocacions", segons Puigcercós. La qual cosa significa seguir negociant amb el PSOE "llei a llei", sense renunciar als principis però amb disposició a arribar a acords. I significa, abans que res, no cometre "excessos" que brindin "pretextos" a la dreta per desgastar el president del Govern central, José Luis Rodríguez Zapatero, i legitimin els que, entre les files socialistes, s'han oposat a la reedició del tripartit i no oculten el seu desig que fracassi aviat.Puigcercós també va advertir els seus diputats que, si no mantenen les formes, posaran Zapatero en braços de CiU, que tot i que menys constant en el seu suport al Govern, gaudeix a Madrid d'una imatge molt més moderada que ERC, cosa que la converteix en una aliada desitjable per al PSOE. L'altra gran prioritat d'Esquerra és que el desenvolupament legislatiu de l'Estatut compti amb el concurs de CiU, per la qual cosa el republicà Cerdà li ha demanat aquesta setmana que no posi pals a les rodes.

L'objectiu de Carod mai no ha estat la independència sinó obrir la Generalitat al PSOE

pesolbullit | 12 Novembre, 2006 06:01

reproduÏt de lobbyperlaindependencia.org Ara tot s'explica! Les persones que vam militar dins ERC i que vam assistir astorats a la guerra bruta de Carod Rovira contra Àngel Colom no enteníem a què venia aquella campanya, aquell afany conspiratiu i el joc brut que arribà a escampar la brama que Colom patia la sida, per exemple. Ara les peces del puzzle comencen a encaixar perfectament. El gran obstacle per convertir ERC en un satèl.lit del PSOE i fotre fora de la Generalitat Jordi Pujol, eren Àngel Colom i la seva gent. Un cop llevats d'enmig els militants i dirigents d'ERC que primer eren independentistes i després d'esquerres, tot era qüestió de temps. Enmig de l'operació de setge i enderroc, l'11 de setembre de l'any 1996, Carod Rovira ja va declarar al diari AVUI: "No ens calen líders independentistes sinó que gent que governi el país". Qui vulgui entendre a fons el que ha passat aquests dies s'ha de remuntar com a mínim als inicis dels anys 90 però ha d'analitzar també a fons els orígens i la trajectòria de Carod Rovira, començant pel seu pare guàrdia civil que traballava per als servicis d'informació de Franco, la detenció de l'Assemblea de Catalunya del 28 d'octubre de 1973, els darrers anys del franquisme, el seu pas pels Nacionalistes d'Esquerres, la seva entrada a ERC, el congrés de Lleida, el cop d'estat que va provocar dins ERC ara el 1996; i així fins avui, etc. El servici d'informació del Lobby ja està treballant en una biografia no autoritzada de Josep Lluís Carod Rovira, el màxim responsable d'haver impossibilitat per doble vegada un pacte nacional, l'home que ja va provocar una "guerra civil" dins ERC el 1996 i que ara l'ha tornada a provocar dins el si del nacionalisme català i que ha catapultat un home del PSOE a la presidència de Catalunya. En tornarem parlar... Reproduït de www.diaridebalears.com ERC, canvi de tren Hi ha una línia de continuïtat dins ERC que, partint de la seva fundació, arriba fins a Àngel Colom. Jo, ho he de confessar, no vaig entendre l'embolic que desembocà en la seva sortida i en la consegüent substitució per Josep-Lluís Carod. Els dos, crec, havien estat seminaristes, i sé del cert que de joves visqueren junts a un pis de Barcelona. Eren molt amics i es coneixien bé. Colom fundà La Crida i Carod fou dirigent i candidat a les llistes de Nacionalistes d'Esquerra. Els seus camins es tornaren a trobar quan junts entraren, amb bona part de les seves respectives organitzacions, a ERC. Heribert Barrera féu possible la seva incorporació perquè significava un rejoveniment de la militància (ben necessari, per cert). Després d'Heribert Barrera, i convivint ja amb el tàndem Colom-Carod, hi hagué l'etapa transitòria de Joan Hortalà, economista gens nacionalista (ni esquerrà, ni republicà), que no hi deia gens, en aquell partit. A Hortalà, li disputaren la Secretaria General Colom i Carod per separat en el congrés de Lleida. Allà, Carod intentà entendre's amb Hortalà per derrotar l'independentisme de Colom, però hagué de desistir davant els crits dels militants, que repetien: «Carod Rovira, Catalunya et mira». Aquell fou un precedent clar del relativisme moral que Carod ha aconseguit traslladar ara a tota la cúpula d'ERC. Colom guanyà per poc més de trenta vots Hortalà i reestablí l'independentisme com a principal tret distintiu de la ideologia del partit. Aviat, però, les discrepàncies entre els dos líders es convertiren en font de tensions internes i, finalment, Colom ho deixà estar. Afirmava que davall la capa de crítiques que el sector de Carod li dedicava hi havia la determinació d'acostar ERC als hereus del PSUC (que no record si ja es deien Esquerra Unida, tants de noms han tingut els comunistes). Però jo sempre vaig pensar que eren manies d'en Colom i que no hi havia res més que un enfrontament per ocupar la Secretaria General. Les turbulències que produïa (i produeix) la frivolitat de Pilar Rahola en tots els òrgans de direcció provocaven pertorbacions en qualsevol intent d'anàlisi de la política interna i externa d'ERC. A hores d'ara, malgrat tot, tenc clar que, amb la informació de primera mà de què disposava, havia d'haver estat capaç de capir la raó que tenia Colom i de detectar el paper principal que devia jugar Puigcercós (més que Carod) en tota la conspiració. Joan Puigcercós, sempre pròxim a Colom d'ençà de La Crida, nacionalista de veres, aparcà cínicament les seves conviccions polítiques i s'alià amb els marxistes de Catalunya Lliure i de Nacionalistes d'Esquerra per assegurar-se en poc temps el control del partit. La decisió d'ERC de fer Montilla president de la Generalitat obliga a reinterpretar així la conjura contra Colom. N'és, en realitat, el darrer acte. L'etapa que comença amb el nacionalisme ingenu i balbucejant dels primers temps d'ERC i arriba fins a l'independentisme dels anys 90 deixa pas a una de nova on ja no serà creïble l'equidistància d'ERC ni la seva autonomia envers l'esquerra espanyola. Ara els polítics d'ERC ja no podran citar Macià ni Companys als seus mítings. «Dreta? Esquerra? República? Monarquia?...Catalunya!» és una frase de Macià que haurà de ser arraconada. I l'himne d'Els Segadors. Ara escau més allò de «Proletaris de tot el món, uniu-vos», i després La Internacional. Aquells que som nacionalistes i d'esquerres, per mor de la decisió d'ERC (i d'altres), vivim una tragèdia íntima que es presenta com a inevitable: la incompatibilitat d'aquestes dues conviccions dins les organitzacions polítiques. L'esquerranisme, enlloc d'ideologia alliberadora, molt especialment de les nacions oprimides, esdevé un fanatisme que només és tolerant davant les agressions a la pàtria. Ja no hi ha líders com Macià o Barrera, capaços de voler una Catalunya socialment justa, però, sobretot, lliure. I els que hi ha tapen la seva impostura amb un joc de mans pervers: criminalitzen l'adversari per fer oblidar que s'entenen amb l'enemic. Joan Mir. Professor de la UIB....

Carod ja no parla de les Seleccions Catalanes. Ara no toca!

pesolbullit | 11 Novembre, 2006 04:01

Reproduït de www.e-noticies.com Carod ja no parla de les Seleccions Nacionals Carod-Rovira, durant un moment de l'entrevista El president d'Esquerra i proper vicepresident de l'executiu de Montilla, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha confirmat que l'àrea d'esports dependrà d'ell. En una entrevista a El Món a RAC-1, el dirigent republicà s'ha limitat a dir que amb les seleccions catalanes s'haurà d'"aplicar estrictament el que diu l'Estatut i l'Estatut té un article que permet una certa presència de l'esport català a nivell internacional. Això per nosaltres sempre ha estat prioritari, però ens equivocaríem si reduïm la política esportiva només a això, que és molt important i que mai com en aquests darrers anys havia estat tant sobre la taula". Carod ha prioritzat per sobre de les seleccions l'impuls de "l'esport de base, els programes que s'han fet de relacionar esport i salut, i els equipaments esportius als pobles".

Salvador Cardús: “ERC ha oblidat qui la va fer fora del govern”

pesolbullit | 11 Novembre, 2006 03:58

Reproduït de www.tribuna.cat Salvador Cardús: “ERC ha oblidat qui la va fer fora del govern” 10/11/2006 · BarcelonaSalvador Cardús considera que el nou govern, que ara s’anomena d’’entesa pel progrés’, “no és el govern que Catalunya necessitava”. Creu que ERC, per justificar el seu acord amb els socialistes, ha fet un gran exercici de desmemòria quan diu, per exemple, “que el PSC no va enganyar sobre l’Estatut del 30 de setembre, i que CiU sí”. De fet, segons el sociòleg i periodista, “CiU el va defensar a Madrid, acceptant finalment un pacte en solitari [...], però el PSC va mentir quan el va votar al nostre Parlament per, l’endemà, presentar-hi esmenes i seure a l’altra banda a la negociació a Madrid”. Però, sobretot, ERC oblida una cosa: “qui la va fer fora del govern tripartit, l’exigència electoral d’ocupar la conselleria primera o el compromís de fer aliances segons programes i no segons retrets partidistes, com fa ara”. També creu que ERC “ignora que té un 25% menys de vots, un terç perdut pels decebuts pel seu paper dubitatiu en el procés estatutari, un terç perquè no es fiaven que finalment fes Mas president, i un terç que temien que en fes Montilla”. És per tot això que afirma que el govern que tindrem és “l’entesa de dues covardies”, la del PSC i la d’ERC, “sumades al conservadorisme ideològic de l’esquerra benpensant que ICV-EU representa”. Per una banda, hi ha “la covardia d’un PSC que, vista la seva davallada, no s’atreveix a pactar amb CiU, cosa que hauria fet en el cas d’una relació més equilibrada”; i ERC, per la seva banda, “tampoc s’ha atrevit a fer un ‘pacte nacional’”. Cardús creu que “ERC deu haver calculat que era preferible fer president el candidat feble d’un partit derrotat a les urnes que no pas haver de competir amb el que la majoria de catalans havia considerat el millor candidat d’entre tots”. Cardús diu que escriu aquest article a l’Avui, “decebut, però no sota l’impacte de cap sensació d’engany”, perquè ja s’ensumava la reedició del tripartit i veia el “pacte nacional” com una “quimera”: “un pacte CiU i ERC no, perquè són com l’aigua i el salfumant”. El sociòleg i periodista finalitza l’article afirmant que no sent cap afecte per aquest govern i de Montilla diu que “no sé si realment té al cap la Catalunya que necessitem per als primers 25 anys, perquè no ho va saber explicar”. Tenim, en definitiva “el govern que suma els interessos partidistes del major nombre de diputats. El país, a la foto, amb prou feines hi surt”

Joan B. Culla acusa ERC d'obrir un cisma irreperable en el si del nacionalisme català

pesolbullit | 11 Novembre, 2006 03:55

Reproduït de www.tribuna.cat 10/11/2006 · BarcelonaEl PSC és l’organització política més reeixida que ha tingut Catalunya en la seva història contemporània, però ha tingut durant molt de temps una assignatura pendent: guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya i governar la Generalitat. D’això i de l’estratègia d’aliances d’ERC en parla l’historiador Joan B. Culla en un article al diari ‘El País’. Segons Culla, la novetat es va produir fa tres anys, quan el PSC va ser rescatat pel “salvavides d’ERC”. Ara, davant d’un nou naufragi socialista molt més greu, “el salvavides d’ERC ha tornat a actuar amb més diligència encara”. Però, segons Culla, les dues operacions de salvament no són ben bé iguals, ja que al 2003, les urnes van enregistrar un empat tècnic que algú havia de desfer, “l’apel•lació a la necessitat de l’alternança tenia bastant sentit” i la desintegració de CiU semblava plausible. En canvi, al 2006, l’alternança ja s’ha produït, CiU es manté i la derrota dels socialistes “no admet pal•liatius”. Alguns argumenten que és justament la debilitat del PSC el que ERC pretén explotar però, segons Culla, les primeres impressions que ens arriben sobre el segon tripartit “no fan pensar en una Esquerra crescuda i un PSC prostrat”. Tot fa pensar que “ERC ha llançat el seu salvavides més contra Convergència que a favor del PSC”, creient que “mentre ells exercien de paladins nacionalistes dins del Govern [...] CiU es pansirà per fi en quatre anys lluny del poder, de manera que en el 2010 sigui possible d’una vegada l’anhelat “sorpasso”. Culla qualifica de “miop” aquesta aposta d’ERC. Creu que, des de la perspectiva de la propera generació, la decisió d’Esquerra “obre un cisma irreparable en el si el nacionalisme català”: “no em refereixo als dirigents [...], sinó al desànim, la impotència, la decepció que senten aquests dies cents de milers d’electors nacionalistes de bona fe, votants mòbils entre CiU i ERC; [...] parlo del trencament de les transversalitats o complicitats que encara hi pogués haver en l’espai intel•lectual nacionalista. Parlo de la probabilitat de que el sobiranisme d’ERC en el poder i el de CiU a l’oposició es neutralitzin mútuament”.Davant d’això, es pregunta: “amb qui compta Esquerra per nuclear a mitjà termini una majoria social a favor de l’autodeterminació? Amb les bases socialistes del Baix Llobregat i el Barcelonès Nord?”. Culla creu que Montilla, en nom de la normalització, s’esmerçarà “en adormir la reivindicació identitària i en potenciar la polaritat esquerra-dreta, en detriment de l’eix catalanisme-espanyolisme, com a esquema vertebrador de la política catalana”. Si se’n surt, pot passar que “quan Esquerra estigui en disposició d’assumir l’hegemonia del nacionalisme català..., ja no quedi nacionalisme per hegemonitzar”, que de tant “normalitzada i absorbida per l’agenda social, Catalunya s’hagi convertit en una mansa comunitat autònoma espanyola, una més, amb una esquerra i la seva dreta, però sense qüestió nacional”. .

Les raons foradades del submarí del PSOE, Carallot Rovira

pesolbullit | 11 Novembre, 2006 03:39

reproduït de lobbyperlaindependencia.org Com més parla el botifler Carallot Rovira més s'emmerda i més es posa en evidència.A l'entrevista que va concedir l'altre dia al diari AVUI, Carod va fer el ploricó dient que a CiU tot se li perdona i que en canvi a ERC se li exigeix molt més, que CiU podia pactar amb qui fos (el PP o el PSOE) per exemple, i que en canvi als pobrets d'ERC se'ls aplicava un sedàs diferent i rigorós. Bé, com demostrarem tot seguit, això és rotundament fals: 1.- CiU ha pagat un preu molt car per haver donat suport el 1996 al PP. Ho ha pagat amb la pèrdua del poder, amb una davallada brutal de vots i de credibilitat fins al punt que 10 anys després Artur Mas durant la campanya va haver d'anar davant un notari i signar un document on es comprometia solemnement a no pactar amb el PP. I així i tot, CiU s'ha quedat molt lluny de les majories absolutes del temps de Jordi Pujol. 2.- A conseqüència d'haver pactat amb el PP, els primers que van acusar de botiflers i de traïdors els dirigents de CiU fou la cúpula d'ERC amb Carod, Puicercós, Ridao al davant. 3.- Quan Artur Mas se'n va anar pel seu compte a signar un pacte amb ZP en el qual acceptava la retallada de l'Estatutet, també va rebre les acusacions de botifler i de traïdor per haver-se venut per un plat de llenties i a canvi d'una promesa vaga i incerta, com així s'ha demostrat després. Des d'aquest web, el Lobby va carregar molt fort contra Artur Mas i CiU i els articles estan a disposició de tothom. En aquella ocasió, els primers que van acusar-lo de traïdor, venut i botifler foren els dirigents d'ERC. Aleshores, de què se queixa ara Carallot Rovira? I ara, per què plora? 4.- Precisament per això, perquè el Lobby va criticar Mas al seu moment ara estam en condicions morals i tenim tota la legitimitat del món per acusar ERC de botiflers i de traïdors ja que al final estan fent exactament el mateix que tant van criticar al seu dia a CiU i a Mas. 5.- Com ja vam dir l'altre dia ERC pagarà un preu molt alt per aquest acte de traïció. De fet ja l'està pagant: a les eleccions de l'1 de novembre ha davallat tres diputats, ha perdut milers i milers de vots i això tan sols és el principi. El 2003, quan Carod es va destapar com un submarí del PSOE, molts independentistes li van concedir encara el benefici del dubte i li van donar una oportunitat per demostrar fins on podia dur el seu projecte il.lús i ingenu de reformar l'Estatut de la mà del PSOE i ZP. Bé, els resultats del Tripartit I són a la vista de tothom i tothom recorda com Carod volia demanar el SÍ per a l'Estatutet "cepillado" (Alfonso Guerra dixit) i que només les bases indignades li van aturar els peus. 6.- Amb tots aquests antecedents, està clar que a Carod i a ERC el crèdit se li ha acabat i ara, després de reeditar Tripartit II en el qual Montilla ha fermat curt ERC i les JERC els independentistes en massa els castigaran a les urnes. Perquè una cosa comença a estar clara: Carod ha donat ordres taxatives de desmobilitzar el partit i les joventuts: s'ha acabat, doncs, anar a protestar davant la COPE, denunciar la piscina il.legal de Pedro J. Ramírez a Mallorca, reclamar el castell de Montjuïc amb una estelada gegant, rompre un exemplar de la Constitució espanyola, reclamar seleccions catalanes amb manifestacions, etc... La consigna que ha donat Carallot al partit és contundent: "Ara tot això no toca. Ha arribat l'hora de fer bonda i el primer que se passi, consell de guerra i expulsat. A ZP i a Montilla no se'ls ha de crear problemes perquè si no feim molta bonda i ens comportam com uns bons espanyolets me tornaran a fotre fora del govern, primer a mi i després als consellers". 7.- Sobra dir que quatre d'anys d'ERC i les JERC domesticades, castrades i submisses al PSOE i a Montilla provocaran un descrèdit total i absolut entre els independentistes i a les properes eleccions locals de 2007 la davallada pot ser històrica.

Els dirigents d'ERC ara intenten vendre la imatge d'un Montilla convers al catalanisme

pesolbullit | 09 Novembre, 2006 02:07

reproduït a lobbyperlaindenpendència.org Després de la barbaritat que han fet, als dirigents d'ERC no els queda més remei que portar als altars del patriotisme José Montilla i a qui avui Joan Ridao es veu obligat a presentar com un possible convers al catalanisme. Especular sobre el futur i fer judicis d'intencions és bo de fer i qualsevol cap de fava pot amollar la barbaritat més monstruosa. Una altra cosa diferent, però són els fets. Ara que la cúpula d'ERC ha decidit fer José Montilla nou president de Catalunya, és bo fer una passada per l'hemeroteca i a veure què en surt. Per exemple: 1.- Just aprovat el Projecte d'Estatut, el 30 de setembre de 2005, per la Cambra catalana, amb els vots inclosos el PSC, el ministre José Montilla ja va avançar que a Madrid el PSOE presentaria recursos amb la qual cosa se passava pels collons la promesa solemne de ZP quan va dir que respectaria la decisió del Parlament català. 2.- Aquest estiu passat Montilla es va proclamar partidari que a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, on és convidada d'honor la cultura catalana, hi havia d'haver els escriptors botiflers i renegats que escriuen en espanyol. José Montilla va afirmar "que no pot entendre la cultura catalana sense la creació en castellà". 3.- Montilla va proposar debats en castellà durant la campanya electoral i a més emesos a tot Espanya, fet sense precedents. 4.- Titular del diari AVUI de dia 15 de setembre de 2006: "MONTILLA ALERTA A MADRID DELS RISCOS D'UN ACORD CIU-ERC. El candidat del PSC diu que aspira a governar en solitari. Per Montilla un pacte entre CiU i ERC "seria nociu perquè considera que en disputar-se el mateix camp polític es dedicarien a competir sobre qui és més sobiranista". 5.- Montilla defensa un projecte transversal que no s'ompli la boca amb la paraula nació (Avui, 6.7.06) 6.- Com a ministre d'Indústria de ZP, Montilla va presentar un recurs al Tribunal Constitucional contra la llei de l'audiovisual de Catalunya que havia estat aprovada per Parlament català amb el vot del PSC. 7.- Titular AVUI 21/04/04: "Huguet reclama a Montilla que no aigualeixi l'acord del tripartit". 8.- Titular AVUI 8/09/04: "Montilla veu inviable la petició del tripartit que els pressuposts generals de l'estat puguin incloure una solució econòmica al dèficit de la sanitat pública". Etc. etc. Aquest és l'historial del nou heroi dels botiflers d'ERC, José Montilla. Hi ha més coses encara que regirarien el ventrell d'un mort: AVUI, titular de dia 5 de novembre: MONTILLA TENDRÀ DRET DE VET SOBRE CONSELLERS I ALTS CÀRRECS PROPOSATS PER ERC I ICV. Això és el que hen fet la colla d'insensats, d'inútils i d'ineptes d'ERC! Han reconegut a Montilla fins i tot el dret de vet sobre consellers i càrrecs d'ERC quan de fet és ERC qui l'ha fet president! Decididament i sense cap mena de dubte, els dirigents d'ERC amb Carallot Rovira al capdavant, estan sonats! Només un militant d'ERC que sigui un fanàtic, un boig, un estúpid o un sectari de caldéu pot aprovar la barrabassada que ha fet el submarí del PSOE, Carallot Rovira.

Carod atribueix el rebuig d'un Pacte nacional a qüestions personals

pesolbullit | 09 Novembre, 2006 02:00

reproduït de lobbyperlaindependència.org Carod Rovira cada vegada que obri la boca per intentar justificar el pacte i la rendició davant el PSOE, es posa en evidència. Ara diu que "CiU sempre ha mirat ERC per sobre l'espatlla". Ah, ja va sabreu! I els seus socis espanyolistes del PSOE, com han mirat ERC durant aquests tres anys? Bono, Ibarra, Guerra, ZP... com han tractat ERC? Els han tractat bé? Han respectat les seves promeses o per contra els han fotut puntada de peu i ganivetada darrere ganivetada? Au venga, Carallot, respon: com és que ERC pot pactar amb el PSOE quan hi ha hagut per enmig ganivetades, cops baixos com el de Fresno, expulsions, linxaments, mentides... i en canvi no pot pactar amb CiU, que d'entrada ja els oferia el 50% del govern, senzillament perquè "els mira per damunt de l'espatlla"? El que posa en evidència Carod és que és una "vedette" carrinclona amb un complex d'inferioritat brutal plena de resentitiment, odi i rancúnia contra els catalans de CiU que no li han fet prou afalacs. Deu ser per això que ha preferit tenir devora com a President un espanyolista mediocre com Montilla que no li pugui fer ombra a l'hora de fer els seus discursos tan "brillants"? El discurs de Carad Rovira no s'aguanta per enlloc. Seria creible si ERC no hagués fet ni Montilla ni Mas president i haguès romàs a l'oposició, per exemple. Però no, aquests tres anys de Tripartit han existit i tothom té fresc a la memòria com anat, que hà passat i com ha acabat.

La direcció d'ERC practica la política del calamar per ocultar la seva actuació

pesolbullit | 09 Novembre, 2006 01:56

reproduÏt de lobbyperlaindependencia.org Per tal de defugir la seva responsabilitat, els dirigents d'ERC practiquen la política del calamar i escampen tinta per mirar de sembrar la confusió i evitar no haver de respondre pels seus actes abominables davant la ciutadania catalana. Joan Ridao ara ha qualificat "Mas de traïdor al catalanisme perquè després de pactar un estatut potent i ambiciós a Catalunya, el va rebaixar únicament per recuperar poder i centralitat política". Doncs amb això, Joan Ridao té tota la raó del món i des d'aquest web vam criticar durament Artur Mas per anar a besar el cul a ZP a la Moncloa i rompre la unitat d'acció. Però, és clar, la història no acaba aquí, com ja voldrien Carallot Rovira, Ridao i companyia. El fet innegable però és que a la traïció de CiU ara ERC ha respost no amb un acte de dignitat nacional sinó amb una traïció igual o encara més greu. Perquè, és clar, el màxim responsable del nyap i l'estafa de l'Estatutet no és Artur Mas sinó Rodríguez Zapatero i José Montilla que havien donat la paraula solemne que respectarien la decisió del Parlament de Catalunya i després no ho van fer. Aleshores, què fan ara els botiflers d'ERC tornan a donar un xec en blanc a uns falsaris, poquesvergonyes i mentiders com ZP i Montilla que han demostrat de sobres que la seva paraula no val una merda d'hipopòtam? Qui va expulsar Carod i els consellers del govern Tripartit no fou Artur Mas ni tampoc CiU sinó Rodríguez Zapatero, Maragall, Montilla, etc. amb qui ara d'una manera totalment irresponsable i inadmissible han tornat pactar. El responsable de la canallada de Fresno no fou Artur Mas sinó el "soci" d'ERC José Montilla, aleshores ministre de ZP. Si Catalunya no té les competències d'aeroports no és per culpa de CiU sinó per culpa del PSOE i dels seus escolanets d'amèn amèn del PSC, etc.

ERC ha cedit "a la temptació del poder", segons 'Le Monde'

pesolbullit | 08 Novembre, 2006 10:53

Reproduït de www.e-noticies.com Le Monde, el diari de major referència a França i un dels més importants de tota Europa, considera que "la temptació del poder ha estat més forta" que els ideals d'Esquerra. Segons recorda el corresponsal del vespertí francès, "els independentistes catalans estimaven- l'Estatut- massa tímid, reclamant per exemple que la nació catalana no figurés únicament en el preàmbul". No obstant això, i a la vista que qui governi a Catalunya haurà de fer-ho amb l'Estatut pactat per Rodríguez Zapatero i Artur Mas, Le Monde sembla veure en la reedició del tripartitt una resistència d'Esquerra per no desprendre's del poder, malgrat haver de bregar amb un text que no és del seu gust.El diari gal tampoc oblida el que, a hores d'ara, ja és un secret a veus, que és la preferència de Rodríguez Zapatero per la denominada sociovergencia. "Zapatero preferia una coalició inèdita entre els socialistes catalans i CIU", a més d'assenyalar que d'haver-se complert aquest esquema "Zapatero hauria tingut una majoria sòlida en el parlament nacional, i no hauria estat sotmès a l'oposició creixent i violenta de la dreta, des d'on li retreuen les seves aliances amb els independentistes". ..

Nerviosisme i perplexitat al cos dels Mossos d'Esquadra

pesolbullit | 08 Novembre, 2006 01:40

reproduït de tribunacatalana.cat Que la classe política catalana té una escassa cultura de sentit d'estat vers la seguretat és una evidència amb CiU i amb el PSC, però com a mínim es mantenien les formes. El fet, però, d'utilitzar el departament d'interior com a segon plat en una negociació per acabar encabint-lo en el nou i estrembòtic departament de Relacions Institucionals i Interior, demostra l'escassa sensibilitat dels negociadors del nou govern i el poc respecte per l'interès nacional de un dels pocs elements de poder polític real que representa la policia de Catalunya. Un cos que és, sens dubte, un element emblemàtic i diferencial de la nostra autonomia com l'hertzaintza ho és a Euskadi. A tot això, caldria recordar que el passat 11 de setembre portaveus oficials d'ICV varen manifestar una manca de sensibilitat vers el cos dels Mossos d'Esquadra al qualificar de militarista la desfilada d'una quarantena d'efectius davant la nostra ensenya amb uniforme tradicional. I més, si tenim en compte que aquests mateixos portaveus no digueren res quan un mes després durant la desfilada del 12 d'octubre a Madrid, l'estat va fer desfilar milers de militars, avions, carros de combat i la legió amb cabra inclosa. També hi ha una gran confusió al Departament d'Interior ja que tothom donava per segura la continuïtat de Montserrat Tura i el seu equip.

Josep Sort: Tio Pepe Montilla, un president autonòmic

pesolbullit | 08 Novembre, 2006 01:29

Reproduït de http://josepsort.blogspot.com/2006/11/montilla-un-president-autonmic-que-en.html#comments dimarts, novembre 07, 2006 Que en Montilla, alies Tio Pepe, o Cabòries, hagi arribat a ser president de la CAC, demostra fins on arriba l'autonomisme. Vull dir, que si fóssim un estat independent, una República Lliure, un individu com aquest mai hauria arribat a la Presidència de l'Estat Català. L'autonomisme és un sistema on el que predomina és l'obediència als aparells i on no té cap mena d'importància la vàlua dels individus que es dediquen a la cosa pública. L'únic important és l'obediència cega i, com va dir un dels pocs intel.lectuals ecspanyols que respecto, Ignacio Sotelo, tot referint-se, però, al felipisme, el sistema només premia la selecció dels mediocres.Voleu autonomia? Doncs aquí teniu el Montilla... un funcionari de la política, un analfabet carregat de complexos i de rancúnia. És la persona perfecta per un càrrec funcionarial com és el de ser president d'una de les 19 CCAA que hi ha dins de l'estat ecspanyol (comptant-hi Ceuta i Melilla). Res més.Si el resultat del referèndum del nyap ja va ser la sentència de mort de l'autonomisme, el nomenament de Montilla com a president de la cosa, no és més que el seu certificat de defunció.En una República Catalana, el seu President serà un individu de prestigi, respectat, fins i tot admirat, culte i patriota. Una referència.

El beneitet Carallot Rovira ara deposita la seva confiança en Montilla

pesolbullit | 08 Novembre, 2006 01:22

reproduït de lobbyperlaindependencia.org Qui fa tres, ase és! El 2003 el submarí del PSOE infiltrat dins les files de l'independentisme, Carallot Rovira, va depositar tota la seva confiança en la persona de Rodríguez Zapatero i els resultats són a la vista: "nos hemos cepillado el Estatut", va dir tot cofoi Alfonso Guerra. "Hemos ganado", va afegir més content que unes castanyetes Rodríguez Ibarra. Temps després, quan la relació ERC-ZP va acabar amb una trencadissa espectacular Artur Mas va aparèixer en escena i CiU es va oferir a salvar els mobles de l'Estatutet retallat i es va tornar a posar en mans de ZP a canvi que li facilitàs el retorn al govern de la Generalitat. Resultat? Doncs ara ho acabam de veure: ZP tampoc no ha mantingut la paraula donada i nova presa de pèl i nou ridícul espantós. I així anam: sumant i col.leccionant fracassos i ridículs enmig de la riota general. Ara Carallot Rovira, en comptes d'aprendre la lliçó i d'enviar definitivament a porgar fum el PSOE i Espanya, s'ha tornat a posar en mans de Montilla i li ha tornat a fer un acte de confiança. Ens tornam trobar, doncs, una altra vegada a l'inici del procés infernal. I això fins quan? Doncs fins que José Montilla li roti perquè el dia que es cansi d'ERC perquè Carallot Rovira ha fet una altra collonada de les seves ja sap per avançat que sempre trobarà CiU disposada a perdonar les infidelitats, a davallar-se les bragues i a omplir el buit d'ERC a qualsevol preu. I així anam i teniu resumits els últims vints anys de la història de les relacions tempestuoses entre Espanya i Catalunya. Després de tot plegat, l'imperi espanyol es comporta com aquell masclista dèspota, sense escrúpols, que juga capritxosament i a benefici propi amb l'esposa oficial i l'amant igualment oficial. I és clar, segons li convé, va passant d'una a altra i així una i altra vegada. Artur Mas fa el paperet de la muller oficial, abnegada, submissa, depenent i sempre disposada a sacrificar-se i a perdonar les infidelitats si el marit bavós li assegura que s'han acabat les aventures. Carallot Rovira, per la seva part, fa el paperet complementari de l'amant oficial, igualment submissa, depenent, abnegada i disposada a deixar-matar per tal de continuar mantenint la relació. Fins quan durarà aquesta història perversa, tèrbola i malaltissa de dependència emocional i nacional? Doncs fins al dia que tant l'esposa oficial (Artur Mas) i l'amant oficial (Carallot Rovira) deixin de rivalitzar entre si, de fer-se travetes mútuament i de protagonitzar baralles de negres per tal de guanyar-se els favors del Mascle dèspota, explotador, sàdic, maltractador, fals, mentider, hipòcrita, miserable i malparit. El dia que CiU i ERC deixin de banda lluites fraticides i es posin d'acord per visitar plegats la cambra del Gran Monstre i allà li enverguin tal estreta d'ous que el deixin sanat per sempre; aquest dia gloriós, Catalunya haurè fet un passa irreversible cap a l'emancipació nacional i la independència.

Vicent Partal: De rendicions

pesolbullit | 08 Novembre, 2006 01:19

reproduït de lobbyperlaindependència.org Estam convençuts que avui milers i milers d'independentistes comparteixen aquest article de Vicent Partal. La frustració, la ràbia, la impotència, el desànim, la indignació i el desconcert que ha provocat la classe política que està al davant dels "nostres" partits i que han convertit la política en sinònim de rendició i de mercadeig, estam convençuts que serà un revulsiu per a totes aquelles persones que pensam que la força d'un país està en els seus ciutadans i no en els seus representants. Al cap i a la fi, els partits no són més que instruments i eines per aconseguir un objectiu i quan un instrument es torna obsolet o ineficaç per aconseguir la independència, per exemple, el que cal fer és crear-ne un altre i s'ha acabat. Com acaba l'article Vicent Partal: "si som molts els qui decidim de no rendir-nos tot serà per fer i tot serà possible". Reproduït de www.vilaweb.cat per Vicent Partal DIMARTS, 07/11/2006 - 06:00h De rendicions Sóc nacionalista. De Bétera. Em sembla que ho sóc des dels disset anys o divuit i no canviaré ara. Crec que el meu país arriba a Salses i salta sobre la mar, i treballe per convèncer els qui m'envolten que podem ser un país europeu normal, un país independent (o tan dependent com Espanya o França). Això sóc jo i no puc dir gran cosa més avui. Hi ha moments en què sents l'escalf del país i moments en què et penses que tot se n'anirà per l'aigüera. Ara únicament sé pensar que he de fer la meua feina (escriure aquest article per exemple) com a únic antídot que em resta contra el mercadeig polític i el desànim. Potser hi ha milers de persones que pensen com jo. No sé quantes, però sé que n'hi ha. En conec moltes personalment i, aquests dies, moltes m'apareixen cada pocs minuts a la safata d'entrada del correu. No sé si totes se senten avui tan impotents per això que passa com jo m'hi sent. N'hi ha que m'ho han dit, però no he comptat quantes són ni m'importa. Allò que m'importa és saber on som. He fet costat sempre als partits nacionalistes: són els meus. He intentat amb més fortuna o menys no oblidar allò que m'ensenyaren els més vells valencianistes, aquells que van viure el pitjor moment de la dictadura: que els mals sempre vénen d'Almansa i que hem d'unir-nos. Hi ha hagut ocasions en les quals això ha semblat possible. N'hi ha hagut en què ha semblat impossible. I jo no estic segur d'haver contribuït sempre de la millor manera a respectar aquest ensenyament tan senzill i complicat alhora. Però, com més temps passa, més d'acord hi estic. I ara veig, a l'una banda i l'altra de la Sénia, que el futur polític immediat és més confús que mai. I que els polítics que em representaven, de partits diversos, no saben, no poden o no volen canviar de rumb. És clar que hi ha matisos i que no tots són iguals i que hi ha actituds molt més greus que no pas unes altres. Però com a col·lectiu, en conjunt, no tinc el menor dubte que els polítics nacionalistes avui no són capaços de fer-me sentir còmode amb el meu vot, amb les meues preferències o amb les meues actituds. I no per això deixe de ser què sóc. En conseqüència, únicament sé allò que puc saber segur: que no m'amagaré. El meu nacionalisme no es desfà perquè els uns pacten rebaixes, perquè els altres formen en quatre dies govern aberrants o perquè els de més enllà no siguen capaços ni tan sols de fer una coalició, qualsevol, per a representar-me a les corts. M'agradaria que aquest país fóra diferent. M'agradaria que els nacionalistes foren diferents (i ja fa anys que no em baralle pel nom: digueu-me valencianista, catalanista, nacionalista, independentista, sobiranista... podeu triar). M'agradaria confiar en els meus polítics. M'agradaria més generositat i més humilitat, més diàleg i més intel·ligència, menys oportunisme i menys prepotència. M'agradaria no tenir la sensació que el vent va movent els camps d'ordi mentre ningú no sembla disposat a respectar l'opinió d'altri sense fer sortir tots els seus fantasmes particulars i no veure-hi sinó una posició contrària o interessada. Jo no diré que el país estiga malalt. El país no està malalt. Un país no cau malalt. Potser la seua gent cau o està malalta. O una part de la seua gent. O els qui diuen que el representen. Però el país no viu fora de cadascun dels seus ciutadans, i el futur del país, la seua salut, no depèn de ningú que no sigam nosaltres. Avui no sé aquest 'nosaltres' qui designa, quanta gent representa, però sé que hi ha molta feina a fer i que no ens podem permetre el luxe de plegar els braços i rendir-nos, per més desil·lusionats que estigam. I si som molts els qui decidim de no rendir-nos tot serà per fer i tot serà possible. Vicent Partal director@vilaweb.com

Crits de 'botiflers' davant la seu d'ERC

pesolbullit | 07 Novembre, 2006 00:45

www.e-noticies.com Crits de "botiflers" a la seu d'Esquerra Un centenar de persones -entre les quals hi havia joves, però també persones grans- s'han concentrat davant la seu d'Esquerra al carrer Villarroel de Barcelona des de les vuit del vespre per protestar contra el pacte amb el PSC per a la reedició d'un segon tripartit. Els assistents han corejat tota mena de lemes com "Botiflers, botiflers", "Us heu venut Catalunya", "Mas president", "Sou espanyols, no catalans" i d'altres. Qui ha sortit més malparat ha estat el president d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, al qual han dedicat diverses frases, fins i tot insults. Els manifestants, de bon començament, no sabien què fer llevat d'algun crit esporàdic, però s'ha encès l'espurna quan ha sortit del local el dirigent d'ERC Josep Vall, que ha estat reconegut. Els Mossos d'Esquadra han situat dues furgonetes antiavalots a uns metres de distància al mateix carrer Villarroel. La convocatòria s'ha transmès via SMS des d'ahir, quan es va saber l'entesa entre PSC i ERC per aquesta legislatura.

Ja convoquen manifestacions i tot contra el fals independentista Carod Rovira

pesolbullit | 07 Novembre, 2006 00:41

reproduÏt de lobbyperlaindependència.org Aquesta vegada el fill del guàrdia civil espanyol que va treballar per als servicis d'informació del franquisme, Josep Lluís Carod Rovira, l'ha feta molt grossa. Perquè, és clar, una cosa és fer president de Catalunya un nét del poeta Joan Maragall -tot i que militi al PSC- i una altra molt diferent és fer president un colonitzador espanyol com José Montilla. Ja ens agradaria a nosaltres que l'andalús José Montilla fos el José Martí o el Simón Bolívar de la independència de Catalunya. El primer fou un fill de sergent de l'exèrcit espanyol i el segon descendent de pobladors bascos; això no obstant Martí es convertí en un cabdill de la independència de Cuba i Bolívar de la independència de Colòmbia. Però no, José Montilla, de moment no és ni ha estat un Martí o un Bolívar de catalunya. Ans tot al contrari. Fins avui Carod Rovira duia el seu resentiment i el seu rencor contra Catalunya i els catalans ben amagat però ara ja s'ha llevat la careta del tot. Això de fer amb els vots de molts independentistes president de Catalanya un espanyolista com José Montilla ja passa de mida. A Madrid i a l'Espanya profunda a Carod Rovira l'insulten i l'amenacen de mort. Això és a causa que no el coneixen de prop perquè si el PP i Jiménez Losantos coneguessin de bondeveres el veritable tarannà de Carod Rovira li donarien la màxima condecoració espanyola i els Borbons, com a justa paga, li donarien el títol de marquès per la seva tasca meritoria de sabotejar l'independentisme de les colònies des de dintre de les pròpies files independentistes. Ja té collons la història! Una cosa, però, se li ha de reconèixer a Carod Rovira: les seves aptituds teatrals i la seva professionalitat en el doble joc. Les coses són com són i cal treure's el capell davant l'habilitat de Carod Rovira ja que amb els vots d'independentistes ha fet president de Catalunya tot un espanyolista andalús com José Montilla, que el 5 d'agost de 2005 va dir "que els drets històrics de Catalunya no existeixen", que el 9 de febrer de 2006 va votar en contra de la unitat de la llengua catalana, que ha treballat a favor de la retallada de l'Estatut, que s'ha negat a votar a favor del traspàs de ports i aeroports a Catalunya, etc. Reproduït de www.e-noticies.com Convocada una manifestació contra ERC Cartell de la convocatòria El partit polític Unitat Nacional Catalana convoca una concentració contra ERC sota el lema, "ens heu traït, Catalunya no perdona. Pel Pacte Nacional!". La concentració, prevista per dijous 9 de novembre a les 8 del vespre a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, ja havia estat convocada anteriorment a les reunions per reeditar el tripartit, reclamant l'anomenat Pacte Nacional. Segons el comunicat d'UNC, "el dia 1 de novembre els resultats de les eleccions van atorgar, per setè cop consecutiu, una majoria nacional en el Parlament que possibilitava la formació d'un govern d'unitat nacional que és, sens dubte, la millor opció per al nostre país. D'ençà mitjan anys 80 que aquesta majoria possible ha estat evitada, tant per CiU com per Esquerra, per interessos partidistes, que han comportat o bé la verinosa influència del PP en la política catalana, o bé, des de l'adveniment del tripartit, que el PSOE, una força espanyolista, hagi fet i desfet, des de la Plaça Sant Jaume, per descatalanitzar i espanyolitzar la nostra nació. Un cop més, i ja en són molts, ens han tornat a deixar a l'estacada. Esquerra ha optat, com fa tres anys, per pactar amb el PSOE, amb l'agreujant que ara el president serà un personatge que ha votat en contra de la unitat de la llengua, que ha dit que Catalunya no té drets històrics i que ens nega el dret d'autodeterminació. Ara és l'hora, però, de dir prou. Ara és l'hora que els catalans alcem la veu per cridar, tots junts i ben alt, que no és això el que volem per al nostre país, i que ja no n'esperem res, d'aquests partits que ens han tornat a fallar i que fa anys que no estan a l'alçada. La gent del país havia respost, tot i els desencisos, proporcionant una nova majoria a aquestes dues formacions, tot esperant, a canvi, una aposta decidida per caminar vers l'augment de la sobirania i la recuperació de les nostres llibertats nacionals. Ara ens han tornat a fallar, però han de ser conscients que aquesta haurà estat la seva última oportunitat. El poble català camina vers l'horitzó de la sobirania, amb o sense ells. Han preferit el partit al país durant dues dècades. Ells han triat aquest camí. Nosaltres n'hem triat un altre: Catalunya". .

La decisió espanyolista d'ERC provoca un daltabaix dins el sobiranisme

pesolbullit | 07 Novembre, 2006 00:37

reproduÏt de lobbyperlaindependència.org Carod Rovira ja va ficar la pota fins abaix de tot quan proposava el "Sí crític" en el referèndum de l'estatutet "cepillado" al gust d'Alfonso Guerra, Montilla, Bono, Ibarra, etc. En aquella ocasió les bases d'ERC van saber reaccionar ràpid, van donar una lliçó als seus dirigents i assemblea per assemblea van aconseguir inclinar la balança cap al NO. El temps, per descomptat ha donat la raó a les bases que imposaren al NO i l'ha llevada a Carod que, una vegada més, es movia dins l'ambigüitat espanyolista i la farina blana. Aquesta segurament és la raó profunda per la qual la cúpula d'ERC ha posat en pràctica la política dels fets consumats i ha pres una decisió històrica que sens dubte tindrà greus conseqüències per a ERC sense donar cap tipus de possibilitat a les bases a fer sentir la seva veu. Si hom és molesta a visitar els blocs vinculats a ERC podrà comprovar com la cúpula del partit intenta d'una manera desesperada presentar qualsevol persona que no està d'acord amb la decisió de fer Montilla president de Catalunya i de posar per davant l'eix dreta - esquerra a la qüestió nacional com si fos un agent a sou del pujolisme. Idò no! S'equivoquen Carod i Puigcercós quan desqualifiquen d'aquesta manera els independentistes que criticam d'una manera clara i contundent la seva decisió. A persones com Víctor Alexandre, Gabriel Bibiloni, Vicent Partal, Miquel Sellarès, per exemple, no se les pot presentar com a sermonejadors del Bruc mediàtic. Sense anar més lluny, des del Lobby per la independència - i aquest web n'és un testimoni fidel -, hem defensat moltes vegades els dirigents d'ERC davant els atacs de què han estat objecte per part del colonialisme espanyol i precisament per això, ara els hem de criticar molt durament pel fet d'haver convertit ERC en un apèndix del PSOE i en l'avantguarda de l'espanyolització de Catalunya. El que acaben de fer Carod i Puigcercós és molt bèstia i com a independentistes no ens podem quedar amb les mans aturades. A la vista dels fets, és evident que en aquests moments ERC, Carod i Puigcercós, s'han convertit en el tap de botella que obstaculitza l'avanç del sobiranisme i, el que encara és pitjor, han provocat una divisió interna a la reraguarda de Catalunya que no té perdó

Presentació

pesolbullit és el nom en clau escollit per l'agent secret 008, al servei de la Nació Catalana, del Barça i amb llicència per cometre infinitat de pecats relacionats amb la carn

Menú

Cerca

Calendari

«	Juliol 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
	1	2	3	4	5	6
7	8	9	10	11	12	13
14	15	16	17	18	19	20
21	22	23	24	25	26	27
28	29	30	31