SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

Carod-Rovira és un mentider professional

pesolbullit | 09 Desembre, 2006 07:41

Ahir per la tarda el senyor Carod va fer unes declaracions en les que deia que "valoro molt positivament la nova actitut que está tenint CiU des de fa unes setmanes i això pot tenir conseqüències a l'hora de fer pactes despres de les eleccions municipals de la primavera" . Realment increïble!!!! el senyor Carod es déu pensar que els electors catalans som uns cretins o que ens xupem el dit. Durant tota la campanya electoral el senyor Carod-Rovira va utilitzar la seva famosa "equidistància" , va estar dient que no sabia amb qui pactaria, que era igual de possible un pacte amb CiU que amb els socialistes i que tot estava obert, que ell no tenia res decidit i que no hi havia cap preferència. L'endemà mateix de les eleccions i amb els vots al sarró, va quedar palès que tot allò era pur teatre, resulta que la seva preferència passava a ser un pacte amb els socialistes (ho podia haver dit durant la campanya si ho tenia tan clar) i es va estar 3-4 dies fent comedia, fent veure que era possible un pacte amb CiU, amb l'unic objectiu de guanyar força de cara a la negociació amb els socialistes i finalment el el diumenge 6 de novembre va aparéixer en aquella tristíssima compareixença per anunciar el pacte vergonyant amb els socialistes. El que més em va cridar l'atenció d'aquella compareixença, era la cara que feia el senyor Carod, mentre intentava justificar el pacte amb uns motius força pintorescos i curiosos, anava girant els ullls a dreta i esquerra, deixant entreveure amb els seus gestos que no les tenia totes i que estava explicant una cosa que ni ell mateix es creia. No m'estranya que no les tingués totes si tenim en compte la presa de pèl a una part important dels seus electors, el fet de que s'havia pres la decisió amb presses i sense consultar als militants del partit (no fos cas que opinessin diferent) , o si tenim en compte el que va dir el senyor Carod fa uns mesos quan ERC va ser expulsada del Govern, en el sentit de que la decisió que havia pres el PSC tindria greus conseqüències de cara al futur per als socialistes i que veia molt dificil de cara al futur estar en un govern amb la gent que els havia expulsat. Ara, només un mes i pocs dies després de les eleccions, el senyor Carod ens intenta tornar a vendre la seva suposada "equidistància" de cara a les properes eleccions municipals, ens intenta tornar a prendre el pèl i a enganyar, de fet el primer engany és aquesta suposada "nova actitut constructiva de CiU" , una actitut que només veu el senyor Carod, ja que l'actitut de CiU no ha canviat, és tan constructiva o destructiva com abans. El senyor Carod intenta fer-nos creure de cara a les municipals que no té res firmat ni acordat amb els socialistes i que ERC no s'ha convertit en un partit satèl.lit del PSC a l'estil d'ICV, tot això amb l'objectiu de seguir enganyant a una part del seu electorat i de poder pressionar al PSC a l'hora de fer els pactes. Els enganys tenen un limit i des de la direcció d'ERC no les deuen tenir totes si amb tants mesos d'antelació ja pretenemarcar distàncies amb els socialistes, s'ha d'estar molt apurat per continuar-li dient mentides a una part de l'electorat que saps que t'ha vist el llautó i que ja no et creu. El senyor Carod sap que si a les properes municipals ERC es fot una petacada molta gent els hi demanara responsabilitats a ell i al senyor Puigcercós i potser el que li acaben demanant és la dimissió. No m'estranya que estiguin nerviosos, s'enxampa abans a un mentider que a un coix i els votants no toleren que els enganyin i els hi prenguin el pèl. El senyor Carod ha perdut la credibilitat que tenia i si continua amb els seus enganys té unfutur polític molt negre.

Artur Mas la continua vessant

pesolbullit | 08 Desembre, 2006 23:16

Aquesta mateixa tarda el senyor Artur Mas ha dit que Montilla hauria de fer fora del Govern de Cartlunya a ERC i a ICV perquè s'oposen al quart cinturó. Aquestes declaracions no venen a dir res de nou, ja sabem de fa temps com pensa el senyor Mas, però són molt preocupants perquè demostren que el senyor Mas no entén res i que reincideix des de fa anys en el mateix error. El que ha de fer CiU és treballar per fer fora del Govern de Catalunya al PSC, no a ERC ni a ICV, si el senyor Mas diu el que diu déu ser perquè encara té com a primera opció un pacte amb el PSC i això no és gens tranquilitzador. CiU només sortirà del seu aïllament si demostra que és un partit nacionalista de veritat i això no ho aconseguirà amb pactes amb el PSC sinó treballant de veritat per un pacte nacionalista a Catalunya, acostant-se a ERC i oblidant-se de tacticismes i de pactes rocambolescos amb el PSOE i amb el PP. Si el senyor Mas no entén això o és incapaç de veure-ho el millor seria que plegués i que deixés pas a altres persones del seu partit amb més credibilitat. Suposem que a CiU encara queda alguna persona amb credibilitat, tot i que no déu ser fàcil trobar-la.

Xavier Roig: Tres propostes per combatre la corrupció municipal

pesolbullit | 08 Desembre, 2006 23:11

reproduït del diari avui.- Aquests dies estem assistint a un espectacle que tard o d'hora havia d'esclatar: la corrupció municipal. Davant del que va succeir a Marbella es va tendir a fer veure que aquest tipus d'actuacions tenien lloc perquè s'havia prescindit dels partits polítics tradicionals. Es va voler fer veure que era una mena "d'efecte Berlusconi" -com si Berlusconi fos pitjor que els polítics que el van precedir-. Aquest corporativisme dels partits, que aprofita escàndols per demostrar que només la societat civil es perd pels diners, ja el vaig denunciar aquí en un article (A Marbella no eren del ram, 22-04-06). Ara, però, ha saltat un altre escàndol, i els demagogs que tenen com a sant patró l'inquilí de la Moncloa pretenen fer veure que delictes d'aquest tipus només els comet el PP. La fortor va augmentant, i les denúncies, lamentablement i sospitosament, no provenen mai d'actuacions d'ofici iniciades pels fiscals. Són particulars els que, a més de pagar els impostos, s'han de preocupar de destapar els afers bruts públics que el nostre sistema permet. Alguns polítics es mantenen contents i es creuen salvats mentre algunes coses no aflorin als diaris ni a la televisió. Però en els afers de poble, a la gent no li cal publicitat. El contribuent municipal s'ho ensuma gairebé tot, i sap que el desprestigi de la classe política catalana no l'ha provocada pas en Bush. A Catalunya ens queden dues opcions: seguir dissimulant fins que allò que tots sabem esclati també i es munti un sidral, o arremangar-nos i posar-nos a treballar per aplicar-hi solucions. I per no ser acusat de manca de positivisme, voldria suggerir tres actuacions concretes que ajudarien -ni que fos una mica- a evitar que Catalunya continués baixant desbocadament, com ho està fent, pel pendent del desprestigi. Primera. Instaurar les llistes obertes mixtes per a l'elecció d'ajuntaments. No parlo de ciència-ficció, o de solucions existents només en cultures llunyanes. Les llistes mixtes les utilitzen a Portugal, França, Alemanya, etc. Consisteix en aquell mètode pel qual els ciutadans poden elegir l'alcalde entre els noms d'una llista oberta. Noms de persones que no cal que siguin de cap partit. En paral·lel, mitjançant una altra llista tancada, s'elegeix la composició del consistori; i això es fa votant llistes confeccionades per partits. Resultat: l'alcalde és independent dels partits i presideix l'ajuntament, però la tasca municipal s'executa segons la composició política del consistori. El marro i les irregularitats estan mínimament controlades. L'equilibri és evident. Segon. Llei nova de finançament de partits. S'ha d'acabar amb el fet lamentable que els ajuntaments actuïn d'oficines de recaptació dels partits -mitjançant aportacions que es duen a terme, això sí, pel bonic mètode dels donatius anònims "desinteressats"-. La irregularitat a les institucions (públiques o econòmiques com, per exemple, són les empreses) acaba portant a la corrupció de les persones. Una empresa poc honorable no genera empleats honrats. La vida és així i no descobreixo res nou. Els partits, els seus membres, i els ajuntaments, no poden gaudir de privilegis que els permetin saltar-se principis de transparència i honradesa que són evidents i universals. Tercer. Els comptes municipals, degudament auditats, s'han de penjar a la web corresponent. No cal que els ajuntaments ens enviïn propaganda sobre la feina feta on, a sobre, se'ns tracta d'imbècils. Que els ajuntaments facin com fan les corporacions privades: la memòria econòmica de l'any s'ha de penjar a la web per a qui vulgui descarregar-se-la per Internet i llegir-la. Cal saber d'on vénen i a on se'n van els diners. I volem saber l'opinió dels auditors sobre la legalitat de les operacions. Ja ho veuen. Tres accions concretes i específiques -que no sigui dit que només es tracta de criticar, sense aportar-hi res-. Aquest afer, la irregularitat municipal, és un problema que només els polítics poden solucionar. És seva la responsabilitat. Mentre no ho facin, la traducció al sicilià d'oasi seguirà sent omertà. Xavier Roig és enginyer i escriptor.

Anasagasti considera una "castaña" la "pluja fina" de Carod

pesolbullit | 08 Desembre, 2006 23:08

reproduït d'e-noticies.com.- El dirigent del PNB Iñaki Anasagasti qüestiona en el seu bloc la "lluvia fina" que va defensar el president d'Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, el passat 24 de novembre durant el debat d'investidura de José Montilla com a nou president de la Generalitat. L'exportaveu del PNB al Congrés afirma que "Carod Rovira, socio de la señora Errazti, aseguró el 24 de noviembre en el pleno de investidura de Montilla que el nuevo gobierno tripartito catalán no practicará un catalanismo de fin de semana sino que éste será de lluvia fina, de la cotidianidad y de la construcción diaria y pidió que se consensúen los grandes temas del país. Sería bueno que esta fórmula se la haga llegar a sus amigos Errazti, Ziarreta y Lasagasbaster que de palabra reivindican el chaparrón y de hecho el butacón". "No sé -afegeix- por aquí cómo tanto abertzale que anda suelto no analiza con mayor desapasionamiento lo ocurrido en Catalunya y sobre todo este buen discurso nacionalista de Artur Mas que desmiente todas las cosas que se han dicho sobre su regionalismo. A mí me ha parecido bueno el discurso de Mas y una castaña para Carod". L'ara senador ja es va mostrar molt crític amb Esquerra en una altra entrada al seu bloc arran del suport a Montilla.

Angel Casas denuncia la incompetència i les males arts dels polítics catalans

pesolbullit | 08 Desembre, 2006 23:07

El periodista i director del programa Senyores i senyors a TVE Catalunya, Àngel Casas, ha criticat el tancament de la programació catalana de La 2 en un article d'opinió a El Periódico. Casas ha recordat que "aquelles 20 hores de desconnexió, arrencades amb esforç i negociacions àrdues -entregades amb garreperia i, sovint, incomprensió, regatejades amb poquíssima sensibilitat, arraconades en horaris impossibles i com qui diu de saldo- a la programació estatal de La 2, desapareixen. D'una revolada. És una ordre. Ja està". El periodista també ironitza en puntualitzar que "queda el cafè per a tothom. Queda aquella mitja hora diària en què la Primera desconnecta al migdia per donar pas a l'"informatiu regional", com passa a tots els centres territorials: Extremadura, Castella i Lleó, Aragó, Comunitat Murciana...". Àngel Casas també passa comptes a l'article amb alguns polítics en recordar que "suport incondicional és el que van dir que va oferir Benach a les emissions en català de Ràdio 4 i Televisió Espanyola. I molts ens ho vam creure. Com ens vam creure la solidaritat de Joan Ridao, d'ERC, i Joan Boada, d'ICV-EUiA, i la seva insistència que el Govern central ha de garantir les emissions en català dels seus mitjans públics de comunicació a Catalunya i assumir els seus costos davant la proposta nova de crear un Consorci de comunicació integrat pel Govern central, la Generalitat i la Diputació de Barcelona. Fins i tot a alguns se'ns va reviscolar l'esperança quan el president Montilla, en resposta al portaveu de Ciutadans durant el debat d'investidura, li va aconsellar que visités una llibreria per comprendre l'estat del català davant del castellà. Així que Montilla posi la tele i faci una mica de zàping, vaig pensar jo, entendrà per què la desconnexió catalana de La 2 no pot desaparèixer". Per Àngel Casas "s'ha de ser molt desmemoriat o molt ingrat per ignorar el paper que va jugar el centre de Sant Cugat -i en el seu moment el de Miramar- en el restabliment de les llibertats i en la normalització del català. Perquè les llibertats i la normalització d'una llengua maltractada -encara avui- no són únicament patrimoni dels informatius, sinó que s'estén a totes les fórmules de la comunicació audiovisual fetes d'una manera digna". A més afegeix que "

ERC admet "discrepàncies" a la militància pel suport a Montilla

pesolbullit | 08 Desembre, 2006 02:57

reproduït d'e-noticies.com.- La direcció d'Esquerra van enviar als militants una carta, segons ha sabut ara e-notícies, exposant els arguments a favor de donar suport a José Montilla "davant les discrepàncies que heu manifestat respecte a l'acord de govern Entesa Nacional pel Progrés signat pel PSC, Esquerra i ICV-EUiA". La carta en qüestió exposa que "des de la direcció del partit ens agradaria fer-vos arribar els raonaments que ens han fet prendre aquesta decisió: 1. Esquerra no decideix la seva participació en cap govern en base a quotes de poder, si fos així, tant el 2003 com enguany, CiU oferia molt més. 2. Esquerra no decideix la seva participació en cap govern en base a les simpaties personals cap a uns o altres dirigents polítics. 3. Esquerra no decideix donar suport a un o altre candidat a la presidència de la Generalitat en base a la seva partida de naixement o la seva llengua materna sinó, com a força política que treballa per un país obert i inclusiu, en base a la seva voluntat d'avançar cap a la plenitud nacional. 4. Esquerra decideix la seva participació en un o altre govern, en base a raons de país, estratègiques i programàtiques. En aquest sentit Esquerra ha decidit formar el govern d'Entesa Nacional pel Progrés perquè és el que millor assegura la cohesió social i nacional de Catalunya i el desenvolupament de polítiques públiques en suport a les classes mitjanes i populars del país. Entenem que pugueu no compartir algun o tots aquests raonaments, però esperem que no dubteu de l'honestedat de la nostra decisió".

Primeres reaccions després del reconeixement internacional del patinatge català

pesolbullit | 08 Desembre, 2006 02:18

Després de mesos i mesos de males notícies i disgustos, per fi podem tenir els catalans un motiu d'alegria, el reconeixement de Catalunya per part de la Confederació Sud-americana de patinatge pot ser un important pas endavant en el reconeixement internacional de les seleccions catalanes i ve a confirmar que dins la FIRS hi ha molta gent que veu amb simpatia la causa catalana. L'actual president de la FIRS, Sabatino Aracu, i el President de la federació espanyola, Carmelo Paniagua, deuen estar molt emprenyats, no només perquè els hi han colat un gol per tot l'escaire sinó també perquè ha quedat palés que hi ha moltes federacions que no estan d'acord amb les actituts mafioses d'aquests dos senyors i això podria significar que el bloc de paÏsos contraris a Catalunya que dirigeixen aquests dos barruts podria acabar perdent l'hegemonia que té ara mateix dins la FIRS i això podria desembocar en un futur reconeixement del patinatge català o en una escisió definitiva dins la FIRS. Carmelo Paniagua i Sabatino Aracu en una reunió recent de la FIRS

La Federació Catalana de Patinatge, admesa a la Confederació Sud-americana

pesolbullit | 08 Desembre, 2006 01:27

reproduït d'e-noticies.com.- Miami, Macau, Fresno, Lausana, Roma... i Buenos Aires. La Federació Catalana de Patinatge (FCP) no estava morta en la seva lluita per poder competir internacionalment. Des del dia 11 de novembre, a Buenos Aires, la FCP és entitat adherida a la Confederació Sud-americana de Patinatge (CSP). És a dir, pot disputar oficialment els campionats sud-americans en les quatre modalitats: hoquei patins, hoquei en línia, patinatge de velocitat i patinatge artístic. Administrativament té veu però no vot a les assemblees, segons informa l'Avui. L'estranya, espectacular i, segons alguns dels mateixos implicats, surrealista maniobra no és més que una nova via per poder competir, però obre també noves opcions per acabar aconseguint l'ingrés a la Federació Internacional de Patinatge (FIRS). La votació d'admissió a Buenos Aires es va resoldre per aclamació, amb la qual cosa la FCP, teòricament, podria controlar d'entrada prop d'un 30 per cent dels delegats en una futura assemblea de la FIRS en què se sotmetés a votació el seu ingrés. A aquesta xifra caldria afegir-hi altres països favorables, com bona part dels africans i del sud-est asiàtic, amb la qual cosa les opcions catalanes augmentarien considerablement. La idea va sorgir arran de l'assemblea de la FIRS a Roma, el novembre de l'any passat. "La guerra no està perduda; és un pas més en què s'ha demostrat amb la resolució del TAS que tenim raó, i l'únic que passa és que hem perdut una votació. Ara toca replantejar-se l'estratègia", va avançar llavors el president de la FCP, Ramon Basiana. A banda de l'històric suport de la Federació Argentina, per l'amistat del desaparegut Ernesto González Molina, el Gordo, i l'expresident de la FIRS Isidre Oliveras de la Riva, la FCP havia teixit múltiples complicitats amb federacions sud-americanes per preparar la cita a la capital romana. "Les mateixes federacions es van mostrar encantades pel fet de poder disposar en els seus tornejos d'un país potent", ha explicat Basiana a l'Avui. Es van ultimar els contactes en la Copa Amèrica d'hoquei patins femení, torneig celebrat el setembre passat a Viña del Mar, a Xile, on va participar com a convidada Catalunya, i al Mundial B celebrat a continuació a Montevideo. Finalment, el 20 de setembre l'executiva de la CSP va aprovar a Buenos Aires sotmetre l'admissió a l'assemblea de l'11 de novembre. El silenci i el secretisme han estat absoluts, amb la qual cosa superar el graó Fresno, en l'assemblea de la CSP a Buenos Aires de l'11 de novembre, va resultar un tràmit. "Tampoc no és estrany el silenci, perquè la CSP és sobirana i no té per què comunicar cap decisió a la FIRS; la representació al buró central de la FIRS la té la Confederació Panamericana", ha detallat Basiana. L'únic dubte va ser Orlando Ferreira, president de la Federació Colombiana i de la Panamericana i, per tant, membre del buró central de la FIRS. Però el colombià es va limitar a fer introduir el matís que Catalunya s'admetia com a federació "i no com a país".

Josep Gifreu: El dret d'Estat

pesolbullit | 08 Desembre, 2006 01:15

Reproduït de www.avui.cat L'estat del món durant el 2006 ens confirma una tendència imparable: el camí d'emancipació dels pobles passa per la vindicació del dret universal de l'Estat. No figura (encara) en cap declaració universal, però els pobles, les nacions i les cultures "sense història" esperen exercir el mateix dret que, de moment, han pogut fer reconèixer els actuals 192 Estats membres de les Nacions Unides. El número 192 d'aquest el més selecte club correspon a la República de Montenegro, que amb els seus 620.000 habitants i 13.812 quilòmetres quadrats així ho va decidir democràticament en el referèndum d'independència del 21 de juny. A qui tocarà el 193? El Parlament del Canadà acaba d'acceptar que Quebec és una nació, això sí, "en el si d'un Canadà unit" (de moment). A Escòcia, la campanya Independence first, promoguda pel partit nacionalista (NSP), el socialista (SSP), els dels verds (Greens) i altres, reclamen al Parlament d'Edimburg la realització d'un referèndum d'autodeterminació (que podrien guanyar). Els moviments i partits per la independència són presents a molts llocs de forma visible o encoberta, segons els casos i la capacitat de repressió o de negociació per parts dels Estats ja constituïts. Txetxènia seria el cas extrem dels primers i Flandes l'exemple dels segons. A l'Estat espanyol, la realitat és rebeca. Euskadi arriba a les portes d'algun acord que haurà d'incloure l'exercici del dret d'autodeterminació. Els nous Estatuts de Catalunya, d'Andalusia i de Galícia inclouen o inclouran un reconeixement més o menys velat al caràcter nacional de la respectiva comunitat. PSOE i PP s'han vist obligats, en diferent mesura, a fer "concessions". I la Conferència Episcopal ha evitat de beneir com a sagrada la unitat d'Espanya. A Catalunya, després de les recents eleccions de l'1-N, hi ha evidències incontestables. Més enllà del legítim joc de combats tàctics entre partits per aconseguir parcel·les de poder, els favorables en teoria al dret d'autodeterminació (CiU, ERC i ICV-EUiA) sumen una majoria absoluta molt folgada (81 diputats sobre 135). D'altra banda, ERC, l'únic partit que defensa la independència com a objectiu final, ha mantingut a grans trets i contra tot pronòstic un espai electoral que sembla consolidar-se i amb cert potencial de creixement. El moviment cap al reconeixement internacional del dret a tenir Estat propi és irreversible. Ho mostra i demostra la contínua creació de nous Estats sobretot des de la postguerra. Només cal resseguir el registre oficial d'Estats que ha significat l'ingrés a les Nacions Unides. Dels 51 membres inicials que donaren suport el 1945 a la Carta de San Francisco i fundaren l'ONU, s'ha passat als 192 membres actuals. Quan l'Espanya de Franco hi fou acceptada, el 1955, eren 76 Estats. Després, el procés de descolonització transformà profundament la composició de l'organisme: el 1968 els Estats ja sumaven 126. I quan Andorra i el català aconseguien veu i vot a la seu de l'ONU -era el 1993, any que també hi entraren Eritrea, Macedònia, Mònaco, Txèquia i Eslovàquia-, la xifra de socis sobirans era de 184. Aquesta multiplicació d'experiències històriques d'autogovern al màxim nivell, que equival a l'adopció de la forma Estat, ha avançat paral·lelament amb el procés de globalització. Casual o causal? A la vista de l'actual mapa mundial dels Estats (nacionals), resulta patent que el que importa és la forma, no tant la substància o el contingut. Importa tenir Estat i parlar des de l'Estat. Si tens Estat, sigui micro (Andorra) o macro (Xina), federal (EUA) o unitari (França), ric (Japó) o miserable (Haití), no importa. Se t'aplica el primer principi de la Carta de les Nacions Unides, que estableix la "igualtat sobirana de tots els seus membres". Iguals en la forma, diferents en la substància. En definitiva, si una comunitat manifesta la voluntat majoritària d'accés al màxim reconeixement polític entre iguals, no hi ha raons (democràtiques) per negar-li aquest dret. Perquè el dret a l'Estat, en un món progressivament uniformat i global, esdevé el grau zero de la representació de la diferència i de la comunitat. Catedràtic de comunicació a la UPF .

L'ajuntament eivissenc de Sant Josep podria ser el següent en caure

pesolbullit | 06 Desembre, 2006 22:50

reproduÏt d'eivissaconfidencial.com .- El nerviosisme del PP per l’activitat de la Fiscalia Anticorrupció és evident. Després de l’escàndol que suposa la filtració de l’actuació policial a Andratx, que va permetre la destrucció de documents, i després que hagi transcendit que el president i el secretari general del PP (Jaume Matas i J. M. Rodríguez, respectivament) es reuniren amb l’alcalde detingut poques hores abans de l’actuació policial, surt la suposada trucada anònima avisant d’una nova actuació contra 5 ajuntaments del PP. El fet de fer públic aquest avís als corruptes ha desfermat la polèmica. Segons alguns mitjans pròxims al PP, un dels ajuntaments que es tem que podria rebre una visita de la policia és el de Sant Josep. Pel que sabem la situació en aquesta corporació municipal era de calma en els últims dies, encara que tothom parla de les accions policials i judicials contra la corrupció. Ningú no ha detectat cap moviment estrany, que en tot cas podria ser més perillós que la inactivitat si hi hagués alguna cosa que amagar. El fet més significatiu és que ningú no se sorprèn que el nom de Sant Josep surti insistentment quan es parla de corrupció urbanística.

Corrupció i colonialisme a Mallorca

pesolbullit | 06 Desembre, 2006 16:43

Reproduït de www.diaridebalears.com.- Per ventura valdria la pena que els mallorquins víctimes de la corrupció institucionalitzada, com fan alguns col·lectius activistes del País Basc, féssim servir samarretes amb un eslògan a l'esquena. Aquí la tortura, la colonització i la pressió que exerceix el poder té un nom. Aquesta realitat està associada a una forma concreta de fer política, sobretot a una, a aquella versió autòctona del caciquisme històric que es reprodueix de forma cíclica, més enllà del règim polític conjuntural. La corrupció és, també, un dels símptomes evidents de la colonització i de la genètica dels països colonitzats. El colonitzat no confia en el colonitzador, però hi col·labora i n'extreu un rèdit personal. Els països colonitzats tendeixen a desinteressar-se de tot allò que saben que tanmateix no està en les seves mans solucionar-ho, i deleguen aquesta funció als funcionaris de la metròpoli, conscients que la seva tasca principal és obtenir el màxim resultat econòmic de la seva situació de precarietat social i política. De tal manera que, en aquestes colònies, hi funcionen paral·lelament dos sistemes, dos models, dues formes de poder. El poder visible, que pertany a les institucions i que és essencialment dèbil; mentre que el poder invisible està controlat per aquells individus i col·lectius que tenen una habilitat especial per actuar omplint tots aquells buits que permet la foscor de la legalitat. En aquests territoris, generalment, les institucions estan governades per partits o agrupacions conservadores, peces essencials en l'engranatge funcional d'aquesta societat. És així, fonamentalment, perquè la majoria d'individus que donen forma a aquesta societat depenen econòmicament o bé de les institucions o d'empreses relacionades directament o indirectament amb el sector econòmic dominant, controlat, també, des de les institucions. Aquest populisme corrupte, colonitzador i conservador, tanmateix té els dies comptats. Mirau, si no, allò que està passant en la majoria d'estats llatinoamericans i el procés d'incorporació de l'indigenisme a la democràcia. Pere Fullana. Historiador

La direcció d'ERC segueix patinant, Josep Huguet vol acabar amb el sistema assembleari d'ERC

pesolbullit | 06 Desembre, 2006 05:59

El dilluns 4 de desembre en el programa de TV3 "els matins amb Josep Cuní" el dirigent d'ERC i ja nou conseller de la Generalitat, Josep Huguet, va demostrar el perfil cada cop més "democràtic" que té l'actual direcció d'ERC, afirmant que des de la direcció seguiran intentant que ERC deixi de ser un partit assembleari. ERC des de sempre ha estat un partit assembleari, és a dir, un partit on es permet que tots els militants assisteixin al Congrés Nacional on s'elegeix a la direcció del partit. A la resta de partits als congressos només hi poden assistir les persones escollides a dit pels òrgans de direcció del partit, es a dir, que la pasterada està garantida, a no ser que el partit s'estabelli de forma espectacular en unes eleccions o que els que manin vulguin plegar per iniciativa pròpia és virtualment impossible que els que ocupen la direcció del partit siguin moguts de la cadira. A ERC la situació és diferent i això fa que les bases tinguin molta més força i que la cúpula del partit pugui saltar pels aires si gira l'esquena als militants i no escolta a les bases. Això és el que fa que els senyors Carod, Puigcercós, Huguet i companyia no dormin tranquils, saben que la decisió unilateral que han pres de pactar amb els socialistes no ha agradat a molts militants i a molts votants i que ho poden pagar car en el proper Congrés. Ja van intentar el juliol del 2004 en el Congrés de Lleida suprimir l'assemblearisme i les bases ho van tombar per àmplia majoria, però seguiran insistint perquè se'ls hi enfot la democràcia interna del partit, el que ells volen és aferrar-se bé a la cadira i poder fer el que els roti sense haver de donar cap explicació a la militància. És molt trist.

Dimiteix un regidor pel suport d'ERC a Montilla

pesolbullit | 06 Desembre, 2006 05:28

reproduït d'e-notícies.com .- El regidor per ERC a l'ajuntament d'Arenys de Munt, Josep Manel Jiménez i Gil, ha renunciat a la seva acta de regidor per "no poder defensar un pacte el qual, com a independentista, no l'entenc i no hi puc creure", fent referència al govern tripartit de la Generalitat. En una carta oberta publicada a la revista local Batec, el regidor discrepa del camí escollit pel seu partit per aconseguir la sobirania: "Penso, i és la meva opinió personal, que un partit independentista ha de treballar per aconseguir la plena sobirania de la nació i que quan accedeixi al poder, o a governar, sigui perquè es donen les condicions mínimes favorables per intentar assolir aquest objectiu". "No entenc que un partit polític, la finalitat del qual és aconseguir la independència, pugui fer President del Principat una persona que públicament ha dit que els drets històrics de Catalunya no existeixen; o que ha votat en contra de la unitat de la llengua catalana; o que va presentar esmenes a l'Estatut del 30 de setembre de 2006 l'endemà mateix de la seva aprovació pel Parlament català. Tampoc entenc que es pugui fer un pacte estable amb aquells que , respecte a l'Estatut, estiguin als antípodes del posicionament que vàrem defensar nosaltres; o amb aquells que, justament per aquest motiu, ens van fer fora del Govern", afegeix Jiménez en el seu escrit. Malgrat tot, el fins ara regidor no deixarà de militar a ERC per seguir treballant "des de l'ombra" per la sobirania. Jimenez ha expressat que molts companys han "entès" la seva decisió i ha assegurat que "si el pacte s'hagués fet amb CiU hauria actuat de la mateixa manera". Josep Manel Jiménez és el segon regidor d'ERC del Maresme que renuncia al seu càrrec després del pacte entre les tres forces del nou govern de la Generalitat; el primer va ser el regidor de Mataró, Genís Bargalló.

Puigcercós i el numeret de la bandera espanyola

pesolbullit | 06 Desembre, 2006 04:57

Ens sembla molt bé que es despengi la banderota espanyola dels edificis oficials de Catalunya, per tant no criticarem al senyor Puigcercós per treure aquest drap del mig, tan si porta la banderota a la tintoreria com si la llença a un abocador de residus nuclears ens sembla bé, la nostra crítica va per un altre camí. Si el patriota espanyol Joseíto Montilla és President de Catalunya és perquè el senyor Puigcercós i els seus amics de la direcció d'ERC ho han volgut, per tant és la direcció d'ERC la responsable de que la banderota en qüestió torni a onejar a la conselleria de Governació. Per altra banda sorpren la velocitat amb la que el senyor Puigcercós ha accedit a abaixar-se els pantalons. Si decideixes treure la banderota ho has de fer amb totes les conseqüències i peti qui peti, en cas contrari la imatge que dones és la d'algú poc seriós, algú incapaç de fer respectar les seves decisions. Puigcercós podria dir el mateix que deia Grouxo Marx: "aquests són els meus principis i si no li agraden en tinc uns altres"

Perilla l'hegemonia del PP al País Valencià

pesolbullit | 06 Desembre, 2006 04:53

reproduÏt de tribuna.cat.- Com ha caigut entre el PP valencià el pacte a què han arribat cinc formacions progressistes, nacionalistes i ecologistes per tal de presentar-se unides a les eleccions autonòmiques del 27 de maig? Podríem resumir-ho amb la frase que el president d¹ERC, Josep Lluís Carod-Rovira, va pronunciar al Congrés dels Diputats durant la presa en consideració del nou Estatut català; una frase que, al seu torn, evocava el Quixot: ³Ladran, luego cabalgamos². El Compromís pel País Valencià, que es resumeix en setze punts, ha representat un sotrac en la línia de flotació dels conservadors, que controlen les principals institucions valencianes, gràcies, en part, a la tanca del 5% de vots a àmbit autonòmic, per sota dels quals els partits no obtenen representació ­el Bloc va obtenir un 4,6% al 1999, i un 4,75% al 2003, mentre els secessionistes d¹Unió Valenciana, competidors directes del PP, van quedar-se al 4,8% i al 3%, respectivamentS i amb la llei d¹Hondt, ja se sap, el partit més votat se¹n beneficia directament, d¹aquesta tanca única a tot l¹estat­. Una tanca que els populars s¹entesten a no modificar a la llei electoral, tot i que de ben segur, apunten experts electoralistes, que els interessaria la confluència d¹EUPV i Bloc per separat. El pacte ³atempta contra l¹Estatut i la Constitució, va contra els interessos del poble, proposa un canvi del model d¹estat i la paralització econòmica de la Comunitat², ha etzibat el president valencià, Francesc Camps. Poc abans, Vicente Rambla, portaveu del Govern que presideix Camps, va inaugurar el que es preveu com una cataracta inesgotable d¹anatemes contra la coalició, en comparar-la amb l¹esquerra abertzale: ³És un intercanvi de cromos, com al pati d¹un col·legi; una suma d¹interessos, un cóctel explosiu. És la barreja d¹un partit comunista i marxista amb un de nacionalista, és com barrejar l¹oli i l¹aigua, són elements impossibles de barrejar, que tan sols donen resultat en casos molt extrems, com en el d¹Herri Batasuna, salvant les distàncies². Unes distàncies que, si atenem les contundents explicacions de Rambla, semblen que només siguen geogràfiques. ³No és comparable² amb Batasuna, ha dit Camps, per qui, la de Rambla, era ³una reflexió de ciència política, resultant de sumar el marxisme d¹EUPV i el nacionalisme del Bloc². Acompanyat pel vicepresident del Consell, Víctor Campos; el portaveu Rambla; la secretària general del PP valencià, Adela Pedrosa; el vicesecretari general, Ricardo Costa, i el portaveu parlamentari, Serafín Castellano ­és a dir, per tota la plana major del seu partit, com feia mesos i mesos que no passavaS i això que tots ells són campsistes­, el president valencià ha anunciat que remetrà a tots els càrrecs públics de la seua formació una còpia de l¹acord signat entre Esquerra Unida i el Bloc Nacionalista Valencià, a fi que el facen públic a les seues comarques: ³No pot passar inadvertit, aquest acord, han de saber què està passant. Aquest no és un document qualsevol, ni les conclusions d¹unes jornades o d¹un seminari. És el document base d¹un programa electoral que Ignasi Pla ha dit que està disposat a encapçalar. Si Joan Ignasi Pla [candidat del PSPV-PSOE] l¹accepta, serà la major errada política comesa per un dirigent polític en la història de la democracia espanyola². Segons Camps, ³Pla ­que, en conèixer l¹acord, ha afirmat que està ³disposat a encapçalar el canvi: si els valencians volen canvi, tindran canvi²­ ha d¹explicar a la societat si accepta o no el document subscrit entre EUPV i Bloc. És importantíssim conèixer les seues intencions. El pacte proposa un canvi de model d¹estat, ja que parla de república federal; elimina les diputacions provincials, buidant-les de competències en favor de les comarques; consolida el projecte dels Països Catalans partint de la unitat de la llengua, i proposa la paralització econòmica valenciana, impossibilitant el transvasament de l¹Ebre, l¹AVE, a més d¹augmentar els impostos i la implantació de l¹ecotaxa². La premsa conservadora tampoc no ha dubtat a manipular el document subscrit per EUPV i Bloc. Las Provincias, tot i no ser el diari anticatalanista i ultraconservador dels anys vuitanta i noranta, ha recuperat una mica aquell discurs per tal de posar contra les cordes l¹aspirant socialista: ³Pla evita aclarir si dóna suport a la república, l¹autodeterminació i els Països Catalans², ha titulat, sense tenir en compte que l¹acord entre les dues formacions no recull, en cap moment, cap referència a la unitat més enllà del reconeixement explícit de la llengua compartida amb Catalunya i les Illes Balears. Les comparances amb Catalunya, el País Basc, les Illes Balears o Galícia, on els socialistes o bé governen o bé han governat amb partits nacionalistes, no han tardat gaire ha brollar, per boca dels principals dirigents del PP. No hem d¹oblidar que el pacte, al 2003 i sobre els 99 diputats de què disposaran les Corts valencianes des del juny vinent, hauria menat a un hemicicle en què el PP tindria 50 diputats ­la majoria absoluta més ajustada possible, que potser ja hauria perdut i tot, tenint en compte que pel camí ha pedut un diputat trànsfuga, fugit a l¹extremista Coalició Valenciana­; per 39 del PSPV-PSOE i 10 del Compromís pel País Valencià. Així doncs, només que al maig el PP patesca el més mínim desgast ­va recollir el 47,9% dels vots, al 2003, per sota del 45% perdria la seua hegemonia­, podria dir adéu a un dels seus més importants feus de l¹estat. Quallarà o no, doncs, el discurs de la por? El PSPV-PSOE s¹ha mostrat satisfet, per l¹entesa multipatida, però ha de mesurar les passes que fa als pròxims cinc mesos. No debades, tothom té més o menys clar quins són els aliats preferents dels socialistes, i que el PP només podria somiar amb suports a les Corts si hi accedeix el regionalisme secessionista. Alhora, però, els socialistes tenen clar que han de marcar distància amb els seus possibles companys de Govern. Més encara: des de les files d¹EUPV i Bloc, qui sap si després d¹haver-ho parlat amb la direcció de Pla, han deixat clar que, en cas que el PP perda la majoria absoluta, no tenen clar si formaran part del Govern o només li donaran suport puntualment. Alguns sectors del PP, de fet, saluden l¹acord d¹esquerra perquè entenen que deixa lliure l¹espai de centre als conservadors. Seria una situació semblant a la que, al 2000, va permetre José María Aznar obtenir la majoria absoluta, quan el PSOE i Izquierda Unida, gràcies a l¹acord entre Joaquín Almunia i Francesc Frutos, van concórrer amb llistes conjuntes a les circumscripcions on els segons no tenien possibilitat d¹obtenir representació al Congrés. El temps dirà, per tant, si serà caixa o faixa. Queda clar, però, que qualsevol moviment de l¹electorat serà fatídic, tenint en compte que la relació 50-39-10 és molt i molt estreta. Al 2004, en les eleccions espanyoles, PSOE, Esquerra Unida i Bloc ja van superar, de dos punts, el PP, que malgrat tot no va baixar del 47,5%. Ara els vots del Bloc, però hi computaran. Com a Match Point, la pilota pot caure a qualsevol banda de la xarxa. I allà on caiga, vés per on, l¹un o els altres guanyaran aquest emocionant partit.

Qui avisà a qui de la detenció del batlle d'Andratx?

pesolbullit | 06 Desembre, 2006 04:46

Reproduït de www.diaridebalears.com Operació Vora Mar Qui avisà a qui de la detenció? La conseqüència va ser la destrucció de documents municipals a corre cuita J. RIERA. Palma.Eugenio Hidalgo continua a la presó per la destrucció dels documents de l'Ajuntament el diumenge 26 de novembre, un dia abans de ser detingut. La desaparició de proves és prou greu perquè el jutge Latorre no vulgui sentir parlar, de moment, de llibertat sota fiança. Per això adquireix un gran valor per dimensionar l'abast del cas Andratx qui digué a Hidalgo que el detendrien, amb temps suficient perquè es triturassin proves, però amb les presses per fer-ho a darrera hora i malament, ja que es tiraren a un contenidor. El president Matas, que es reuní amb Hidalgo l'horabaixa del dissabte dia 25 de novembre, nega que sabés que dilluns detendrien Hidalgo. Afirma que l'entrevista era en realitat una audiència que havia sol·licitat l'aleshores batle uns dies abans, i només reconeix que des de feia temps tenia notícies d'una possible imputació d'Hidalgo, però no d'un imminent emmanillament. El fet essencial, la clau de l'escàndol, no és tenir notícies d'una possible imputació, sinó gaudir d'una informació concreta, directa, precisa i clara que es produiria la privació de llibertat del batle a les 10.30 hores del dematí 27 de novembre. El fet és que a Andratx es dugué a terme una destrucció ràpida i barroera just després de l'entrevista Matas-Rodríguez-Hidalgo. Qui avisà el batle in extremis? Tenia mitjans Hidalgo per gaudir d'un alt talp privilegiat dins la Guàrdia Civil o la Fiscalia que l'alertàs? O va ser a l'inrevés? Va ser la Conselleria d'Interior la que s'assabentà que detendrien Hidalgo i l'avisà a ell i al president Matas? Si fos així, algunes persones de l'Executiu balear podrien ser acusades de col·laboradors necessaris en l'obstrucció a la justícia, ja que l'avís hauria resultat imprescindible per a la destrucció de proves, que a sobre són documents públics (ambdós supòsits estan castigats pel Codi Penal). Ara correspon al jutge dirimir les passes que seguirà d'aquí endavant amb Hidalgo a la presó i sense perspectives, de moment, de poder tornar a Andratx. Per resoldre l'enigma, sembla a hores d'ara imprescindible que el president Jaume Matas, com a testimoni, presti daclaració davant el jutge Latorre, instructor del sumari (la imputació d'un president només la pot fer el TSJB). No seria la primera vegada. La primavera del 1996 el jutge instructor del cas Calvià, José Castro, cità a declarar l'aleshores president Cristòfol Soler, quan es va fer pública una cinta de vídeo en què Soler apareixia en un hotel de Varadero (Cuba) entrevistant-se amb Andreu Bordoy, exvicepresident del PP de Calvià i ja condemnat per l'escàndol. La imatge del vídeo era perfecta, però el so no, perquè la persona que enregistrà la conversa estava amagada darrere una gàbia de cacatues. Soler acceptà declarar davant Castro amb la condició que fos al Consolat de la Mar i en català. El jutge s'hi va avenir. Soler reconegué tenir un coneixement bastant aproximat de l'escàndol de corrupció calvianer, encara que se'n desmarcà per complet. Negà que ell mogués els fils a l'ombra per desprestigiar Gabriel Cañellas, que encara tenia moltíssim poder tot i que havia dimitit de president per l'afer del túnel de Sóller. Un mes després de declarar davant Castro, Cristòfol Soler Cladera era destituït pel seu propi grup parlamentari i passava per sempre a l'ostracisme polític. Jaume Matas fou designat el seu successor amb la benedicció de José María Aznar, i el juny del 1996 es convertí en el nou president del Govern balear.

De “Cas Andratx” a “Cas Matas”

pesolbullit | 06 Desembre, 2006 04:43

reproduït de tribunamallorca.org.- Hidalgo i Gibert continuaran a la presó. Així ho va decidir el jutge Latorre. El motiu de no haver acceptat la llibertat sota fiança ha estat la destrucció de documents, que ha estat considerada un agreujant. Aquest fet amenaça d’esquitxar Jaume Matas i José María Rodríguez. La reunió mantenguda al Consolat de la Mar amb Hidalgo, el dia abans que intentàs destruir les proves, ha augmentat la indignació popular contra el president. La justícia està investigant una filtració procedent de la cúpula de la Guàrdia Civil, que n’hauria informat un alt càrrec del Govern. Si s’acaba demostrant el que a hores d’ara sembla – que Matas i Rodríguez varen avisar Hidalgo perquè destruís les proves- el president i el conseller serien acusats de complicitat amb un delicte greu. El “cas Andratx” es podria transformar en el “cas Matas”. L’estratègia desesperada dels darrers dies sembla indicar que el PP té coses a amagar. El ple del Consell va ser escenari ahir d’una plantada de l’oposició, resultat de la negativa de la majoria entre el PP i UM a debatre el “cas Andratx” i a assumir les competències en matèria d’urbanisme de l’Ajuntament. Avui el ple del Parlament també ha estat tens, amb un Govern a la defensiva. L’oposició ha acusat al Govern d’haver encoratjat la corrupció, mantenint i ratificant Hidalgo a la batlia i mantenint a la direcció general d’ordenació un presumpte corrupte. El PSOE ha atribuït a Massot entre 236 i 300 informes en matèria d’urbanisme municipal, als quals ha responsabilitzat del desgavell existent a Mallorca. El PSM, per la seva banda, ha demanat al president que abandoni el càrrec pel bé de les Balears, després de recordar-li també els casos Formentera i Bitel.

Matas perd els papers

pesolbullit | 06 Desembre, 2006 04:35

reproduït de tribunamallorca.org.- El cronista ha fet una enquesta entre diversos milenars de persones amb la següent pregunta: “si vostè fos president del Govern i sabés que la policia està investigant els comptes de diversos ajuntaments del seu partit i que, entre d’altres actuacions, s’han intervingut telèfons i altres comunicacions de quina manera faria arribar la informació als seus companys de partit?” El cent per cent dels enquestats han coincidit en respondre que convocarien una roda de premsa i dirien que una telefonada anònima els ha advertit que ben aviat es reproduiran els fets ocorreguts a l’Ajuntament d’Andratx a altres sis ajuntaments. No sabem si aquesta és la manera més lògica d’actuar, però així és com va procedir el president Jaume Matas divendres passat. Comparegué davant els mitjans de comunicació i va afirmar que havia rebut una telefonada anònima en la qual se l’avisava de què avui dimarts serien intervinguts sis ajuntaments més, tots ells governats pel Partit Popular. Hi havia certa expectació per saber si avui passaria qualque cosa, però no hi ha hagut res de nou. Bé, res de nou a altres ajuntaments, perquè sí que han passat moltes coses des del dilluns de la setmana passada quan es destapà l’anomenat “cas Andratx”. Sense anar més lluny, ahir dilluns els membres dels partits de l’oposició al Consell de Mallorca abandonaren el plenari que s’estava celebrant, en negar-se la majoria formada per PP i UM a debatre una moció d'urgència presentada pel PSM sobre el cas Andratx. La moció condemnava els casos de corrupció i demanava que el Consell assumís la gestió de les competències d'urbanisme de l'ajuntament intervingut. O avui mateix quan els partits de l'oposició al Parlament de les Illes (PSIB, EU-els Verds i PSM ) han demanat la dimissió del president, Jaume Matas, per la trama de corrupció urbanística d'Andratx i per les mentides que ha dit. Però sobretot ha passat que els ciutadans de les Illes Balears que hagin estat una mca atents als fets que s’han anat produint, ara saben que Jaume Matas ha mentit. Matas va mentir quan va afirmar que el batle d’Andratx Eugenio Hidalgo havia dimitit. Matas va mentir quan va afirmar que havia destituït el seu director general d’Ordenació del Territori, Jaume Massot. Matas va mentir quan va afirmar que no coneixia l’operació d’intervenció de l’ajuntament d’Andratx amb anterioritat. Matas va mentir quan va dir tot allò de la telefonada anònima. Matas va mentir quan va ocultar la reunió que va mantenir al Consolat amb l’ara ja l'ex-batle d'Andratx, Eugenio Hidalgo, dos dies abans que aquest fos detingut. Mentrestant, el jutge ha prorrogat l’empresonament provisional i sense fiança a Eugenio Hidalgo, i a l'ex-zelador d'Urbanisme, Jaume Gibert. Aquesta mesura els va ser imposada dijous al vespre i ahir dilluns el jutge la va refermar, si bé sense la mesura d'incomunicació. A hores d’ara, l'ex-director d'Ordenació del Territori, Jaume Massot, es troba en llibertat amb càrrecs. Segons l’acta del jutge que porta el cas de la trama de corrupció, els imputats formaven part “d’una trama de societats que sembla que emparava delictes contra la ordenació del territori, falsedat i prevaricació urbanística, associació il·lícita, emblanquiment de capitals, delictes contra la hisenda pública i de negociacions prohibides”. Ja s’ha comprovat que Hidalgo, després de la reunió amb Matas i abans de la detenció, intentà fer desaparèixer documents. En canvi, és impossible saber quants ajuntaments s’han dedicat a destruir papers després de l’avís del president de les Illes Balears. Sí que sembla evident que Matas ha perdut els papers.

Joan B. Culla: `"Per ERC no suposa el mateix fer president a Maragall que fer president a Montilla"

pesolbullit | 03 Desembre, 2006 05:53

El catedràtic d'Història Contemporània de la UAB Joan B. Culla afirma, en un article publicat a El País, que “a partir d’ara ens avorrirem moltíssim” en referència a l'executiu que presidirà José Montilla, on no es preveuen les “relliscades” que va cometre el govern en l’anterior etapa del govern de coalició PSC/CpC-ERC-ICV/EUiA presidit per Pasqual Maragall. L’historiador ho argumenta en base al caràcter de Montilla i al clima polític que hi ha instal.lat en les forces d’esquerres i catalanistes que governen el país. Així, Culla considera, de forma simptomàtica, grossa la "diferència entre l'atmòsfera regnant al Palau de la Generalitat el 20 de desembre de 2003, dia en que Maragall va prometre el càrrec, i la del 28 de novembre de 2006, en que ho ha fet Montilla" i minso "l'entusiasme públic" a excepció de la "càlida ovació d'adéu a Maragall". El comunicador expert en la història del catalanisme polític i el conflicte arabo-israelià analitza, en especial, el paper d'ERC aquests darrers temps i el seu pas cap a "un ànim desacomplexat , sense els escrúpols, ni les prevencions, ni l'afany justificador de tres anys enrera". Culla es demana si la gestió governamental de l'Entesa, centrada només en "l'estricta eficàcia adminsitrativa" i "l'oblit de les polítiques identitàries" no tendrà repercusió negativa en les borses de vot d'Esquerra Republicana i, en hipotètica conseqüencia, portarà aun mal resultat electoral independentista als comicis municipals de maig de 2007. El professor apunta que, potser, seria important per a ERC tornar, al cor de l'executiu, a "recuperar la fibra nacionalista i buscar un cert grau de tensió amb el PSC" i recorda que, la primavera de 2008, vendran les eleccions estatals en les que el partit republicà té "la difícil tasca de defensar un score altíssim, el millor de la seva història recent: 650.000 sufragis i 8 diputats". Culla clou afirmant que el nou govern li porta sentiments "contraposats", des de la "satisfacció enfront de la continuïtat de noms amb grossor i eficàcia gestora com Antoni Castells i Joaquim Nadal" fins als "dubtes en relació al paper i el pes de la vicepresidència que exercirà Josep-Lluís Carod-Rovira", tot passant "pels bons auguris per a Joan Manuel Tresserras a Cultura"

Jordi Cabré: “Si ser catalanista és defugir la idea d’independència, jo no sóc catalanista”

pesolbullit | 30 Novembre, 2006 03:31

L’escriptor Jordi Cabré creu que ser catalanista vol dir defensar el reconeixement de la personalitat política del país, reivindicar la pròpia identitat, elevar el prestigi i diferenciació nacional en positiu i contribuir a l’assoliment de la màxima quota de govern. La resta, segons assegura en un article a l’Avui, són excuses: “Si ser catalanista és no tenir cap inconvenient a presentar una devoció als interessos nacionals catalans, i defensar el reconeixement de la personalitat política d’aquest país; si és reivindicar la pròpia identitat, i contribuir a l'assoliment de les màximes cotes d'autogovern sense excloure en cap cas la plena sobirania; si és preservar allò que fa que una comunitat nacional sigui ella mateixa, i procurar elevar el seu prestigi i la seva diferenciació en positiu, que és el que l’ha mantinguda viva; si és no tenir cap dubte de quin tipus de govern pot ajudar millor a fer que tot això tiri endavant, sense buscar excuses semàntiques ni electorals; aleshores no és que jo sigui catalanista: és que el catalanisme és això. La resta és una altra cosa”. En aquest article, l’escriptor també afirma que “si ser catalanista és promoure un exagerat concepte de “patriotisme social”, que pretén fer oblidar tot el que fa referència a coses tan essencials com les essències, i convertir-nos a la llarga en una gran gestoria d’esquerres o de dretes; si ser catalanista és parlar de xecs contra serveis, d’impostos contra rebaixes, d’ecologisme contra desenvolupament, defugint el centre de la qüestió, que no és cap altre que l’alliberament nacional d’un poble; si ser catalanista és això, jo no sóc catalanista”. Tampoc se sent catalanista si això significa “parlar de ponts de diàleg i al mateix temps propinar constants puntades de peu; si és posar l’orgull ferit per davant de l’interès nacional, les antipaties personals per davant de les urgències col·lectives, l’ànim de revenja per davant de la construcció; si ser catalanista és desactivar el debat sobre Catalunya, per passar a reduir-ho tot a la dogmàtica entre progressisme i conservadorisme només perquè aquest és el tipus de debat que interessa per provar d’enfonsar les formacions més centrades; si ser catalanista és, també, defugir la idea d’independència i ni tan sols admetre que mereix ser considerada per tot partit que aspiri a ser la “casa gran”; si ser catalanista és això, jo no sóc catalanista”.

José Maria Rodríguez, secretari general del PP de les Illes Balears: “Hidalgo continua sent una persona boníssima”

pesolbullit | 30 Novembre, 2006 01:46

reproduït de tribunamallorca.org.- Fa dues setmanes el secretari general del Partit Popular, José Maria Rodríguez va presentar Eugenio Hidalgo com a candidat a la batlia d’Andratx. Les paraules que va dir el dirigent del PP i conseller d’Interior es poden consultar a la pàgina web de la SER. Rodríguez va afirmar que “el senyor Hidalgo és igual de demòcrata que quan governava en coalició amb altres partits” i afegí que “si abans era una persona boníssima, ara continua sent una persona boníssima”

Salvador Cardús qüestiona el "catalanisme de pluja fina" de Carod

pesolbullit | 30 Novembre, 2006 01:42

reproduït d'e-noticies.com .- El sociòleg Salvador Cardús, considerat molt proper a Esquerra, ha qüestionat el "catalanisme de pluja fina" que va defensar el passat divendres el president d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, en el debat d'investidura per justificar el suport a José Montilla com a nou president de la Generalitat. Cardús ha afirmat, en concret, que "ara mateix en aquest Govern parlen del catalanisme de pluja fina". "Hem passat de l'independentisme tranquil del qual parlava Ramon Barnils al catalanisme de pluja fina que no cal ni obrir el paraigua, ja ni mulla". El conegut sociòleg ha fet aquestes declaracions durant la presentació del nou llibre de l'economista Ramon Tremosa Estatut, aeroports i ports de peix al cove en un hotel Barcelona. Cardús ha posat com a exemple l'escriptor Manuel de Pedrolo per no "perdre el punt de vista del referent, el camí que hem de seguir" enfront "la covardia política del nostre país". L'exconseller Francesc Sanuy ha afegit, en la seva intervenció, que "pluja fina a Euskadi es diu ‘txirimiri', però també ‘calabobos'".

JAUME MATAS ÉS EL RESPONSABLE

pesolbullit | 28 Novembre, 2006 00:38

reproduït de tribunamallorca.org.- La detenció del batle d’Andratx, Eugenio Hidalgo i del director general d’ordenació del territori, Jaume Massot, és un punt culminant de la degradació de la vida pública a Balears, comparable al cas Túnel de Sóller, a Bitel o a Mapau. En la seva situació es poden trobar ben prest els batles de Santa Margalida, Llucmajor i Calvià. En tots els casos es tracta d’apostes personals de Jaume Matas, líder d’un partit que presumeix de ser disciplinat i ultracentralitzat, fins al punt que no hi ha cap decisió que no prengui ell en persona. Per molt que ara vulgui passar amb cançons i donar excuses de mal pagador, Jaume Matas és l’únic responsable del clima de corrupció existent a Balears. Un clima que té ramificacions a altres àmbits: la corrupció periodística promoguda pel mateix Matas, que ha tenallat la premsa lliure; la corrupció existent a l’àmbit judicial, que permet deixar lliures sempre els militants populars que organitzen tupinades electorals o espien correus electrònics d’institucions rivals; la corrupció econòmica, que permet a quatre o cinc grups empresarials espanyols fer-se els amos de Mallorca. És la seva responsabilitat perquè ha pres les decisions que ens han duit on ens trobam: amb l’ajuntament d’Andratx i la direcció general d’ordenació territorial precintades per ordre judicial. Jaume Matas. Perquè ha fet Hidalgo batle (i l’ha ratificat com a candidat per a les properes eleccions municipals) i perquè ha nomenat Jaume Massot director general. I això no és més que la punta de l’iceberg. Per molt que els detinguts acabin exonerats per un tribunal nomenat pel PP, tots sabem que Matas és l’únic responsable. Que ho assumeixi d’una vegada i deixi de fer el que fa sempre: tirar pilotes fora amb la seva camarilla de periodistes cortesans mirant cap a una altra banda.

Judici de més de cinc hores per desmuntar les mentides de Pedro J. Ramírez

pesolbullit | 28 Novembre, 2006 00:33

reproduït de tribunamallorca.org.- Més de cinc hores ha durat el judici a Jaume Sastre per l’afer de la piscina d’ús públic ocupada il·legalment pels “famosos” espanyols Pedro J. Ramirez i Àgatha Ruíz. La defensa de Jaume Sastre ha anat desmuntant una a una totes les mentides que s’havien dit sobre el suposat “assalt” a la suposada propietat privada del matrimoni de la Jet madrilenya. S’ha pogut demostrar que a l’orígen de tot el cas s’hi situa la denuncia d’una il·legalitat per part de Jaume Sastre i l’acusació particular a càrrec de l’advocada de Ramirez no ha aportat ni una sola prova, ni un sol document que poguessin comprometre Jaume Sastre. Davant tot això, la Fiscalia s’ha decidit per mantenir una lleu acusació de faltes, davant l’intent per part de l’acusació particular de que els fets fossin considerats delicte. La defensa ha demanat la lliure absolució de Sastre.

El batle d’Andratx i un alt càrrec del Govern Matas detinguts per corrupció

pesolbullit | 28 Novembre, 2006 00:15

reproduït de tribunamallorca.- Emmanillat, amb les mans al darrera i custodiat per dos agents de la Guàrdia Civil, així ha abandonat l’ajuntament d’Andratx el seu batle, Eugenio Hidalgo. Hidalgo ha estat detingut aquest matí. Cinc minuts abans havia sortit de l'Ajuntament, d'igual manera detingut, Jaume Gibert, zelador del Consistori. També ha estat detingut Jaume Massot, director general d'Ordenació del Territori del Govern balear i antic assessor d’urbanisme d’Andratx. Des de poc després de les 9 del matí la Guàrdia Civil ha envoltat l'edifici municipal, en un desplegament sense precedents a la localitat, a càrrec del nucli de reserva de la Guàrdia Civil i de la Policia Judicial. Aquestes policies actuaven per ordre del jutjat d'instrucció número 12 de Palma, que investiga les denúncies per delictes urbnístics que pesen sobre Hidalgo, així com del fiscal anti corrupció, Juan Carrau, present durant l’escorcoll en companyia del també fiscal Pedro Horrach. Els detinguts estan acusats dels delictes de prevaricació, blanqueig de diners, contra l'ordenació del territori i per haver comès suposadament actes prohibits a càrrecs públics. L'alcalde, que té diverses causes judicials obertes, havia de comparèixer justament demà davant el jutjat número 1, que investiga suposades irregularitats en relació a un aparcament construït al nucli urbà de Sant Telm, a Andratx.

Fort cop a la màfia de l'especulació urbanística lligada al PP de les Balears

pesolbullit | 28 Novembre, 2006 00:06

reproduït de tribuna.cat . 27/11/2006 · Palma .- Aquest matí, allò que molts mallorquins i mallorquines anaven reclamant des de feia anys, s’ha fet realitat. La xarxa d’especulació urbanística i negoci il.legal que ha teixit un cert lligam entre determinats sectors empresarials illencs i càrrecs públics del Partit Popular –PP-, ha estat, pública i judicialment, destapada. La justícia, i en aquest cas la Fiscalia Anticorrupció de les Illes Balears, ha procedit a la detenció de sis persones entre les que es troben dos alts càrrecs del Partit Popular: Eugenio Hidalgo, alcalde d’Andratx, un dels municipis turístics més importants de Mallorca, i Jaume Massot, director general d’Ordenació del Territori del Govern de les Illes Balears. Prevaricació, blanqueig de capital, atemptat contra l’ordenació del territori i la consecució, suposadament, d’actes prohibits a càrrecs públics són els delictes que s’imputen als detinguts. A les deu del matí, una vintena d’efectius de la guàrdia civil i quatre membres de la UDYCO –cos especial de la policia judicial estatal- han irromput al consistori andritxol procedint a un intens registre de totes les dependències, al mateix temps que emmanillaven a Eugenio Hidalgo, sobre qui ja pesaven, des de feia temps denúncies per suposades irregularitats fiscals i delictes de corrupció urbanística. Simultàniament han estat detinguts, al mateix municipi i al seu domicili particular, Jaume Gibert, zelador de l’ajuntament d’Andratx, i la seva dona, mentre, a Palma, queien Jaume Massot director general d’Ordenació del Territori del Govern de les Illes Balears, secretari del Col.legi Oficial d’Aparelladors de Balears i ex-tinent d’alcalde d’urbanisme del municipi del ponent mallorquí, l’arquitecte Carlos Arenas ( al despatx del qual, es troba la seu de diverses empreses en que participa el tàndem Hidalgo-Massot, com Langeland SA, suposadament investigada per la justícia per la seva relació amb el blanqueig de diners) i a una sexta persona d’identitat desconeguda. L’escàndol ha pres dimensions majúscules quan la policia ha registrat, també, i durant bona part del matí, l’edifici de la Direcció General d’Ordenació del Territori. El president de les Balears, Jaume Matas, ha reaccionat suspenent de militància al Partit Popular a tots els detinguts i cessant a aquells que són càrrecs públics, alhora que “demanava excuses a la societat pels fets ocorreguts”. En qualsevol cas, el líder del PP no ha explicat quina relació exacte tenien aquestes persones amb els fets que se’ls imputen ni si reclamarà l’assumpció de responsabilitats a Mabel Cabrer, consellera d’Obres Públiques. La reacció de la societat civil i de les formacions polítiques de l’oposició ha estat, instantàniament a prendre coneixement de l’operació policial anti-corrupció, unànime i satisfactòria. Gabriel Barceló, secretari general del PSM-EN i candidat del Bloc per Mallorca a la presidència de les Illes Balears s’ha mostrat “molt satisfet” per una notícia “esperada i que trenca amb una situació d’impunitat flagrant”. El dirigent nacionalista afirma que la societat mallorquina “no pot conformar-se amb senzilles responsabilitats penals” i caldria que s’ampliessin a les “de tipus polític i institucional”. Barceló ha afegit que aquesta legislatura “hi ha hagut molts casos de corrupció urbanística que s’extenen a molts altres municipis del litoral balear i que també cal resoldre”. Per Miquel Àngel March, portaveu del GOB, l’organització unitària de l’ecologisme a les Illes Balears, “la marbellització de Mallorca ha arribat al seu punt culminat”, amb un nivell d’especulació urbanística “dels més greus i, malauradament, pioners, del país i de l’Estat Espanyol” i “l’operatiu de la fiscalia és una molt bona nova”. March ha explicat a Tribuna Catalana que “el GOB portava molt de temps denunciant irregularitats de diferents tipus al municipi d’Andratx, que s’havien accentuat els darrers temps” i que esperen que “la utilització de la via penal contra els suposats infractors sigui disuasòria de cara al futur”. En definitiva ens trobam, de moment, amb una notícia molt positiva per a la preservació, sempre tan fràgil, del territori i el medi ambient

Xavier Bosch: "On ets, Esquerra Republicana, que no et reconec?"

pesolbullit | 28 Novembre, 2006 00:02

El periodista Xavier Bosch ha escrit un article d'opinió a l'Avui en el qual es pregunta "On ets, Esquerra Republicana, que no et reconec?". Bosch també pregunta als dirigents d'ERC "què té Montilla que us asserena, us apaivaga i us hipnotitza? Quatre conselleries i un vicepresident? Quin encant ocult té Joseíto -que és com l'anomenen les tietes d'Iznájar- que heu fet president un senyor que creu que l'Estatut (que vosaltres trobeu insuficient) és la meta assolida, pel cap baix, per a un parell de generacions? On queden els anhels d'independència? On queda el somcomsom si esteu deixant el tarannà a marxes forçades?". El director de El Món a RAC 1, d'altra banda, també denuncia a l'article que "Joan Puigcercós demana que ningú no els doni lliçons de patriotisme. Déu me'n reguard, Joan, no és cap lliçó. És la constatació dolorosa d'una decepció. És haver cregut que eren més importants els principis que els càrrecs". És per aquest motiu que Bosch afirma que "potser l'autèntic líder que ens queda d'ERC, el qui encara parla sense embuts, es diu Joel Joan. Ves per on, l'únic que és actor i que, en canvi, no ha de fer cap paper. Ni paperet, ni paperot, ni paper d'estrassa. Potser, comptat i debatut, no serà catalanisme de pluja fina. Potser serà de pluja daurada, perquè se'ns ho faran al damunt i direm que ens agrada".

Barrera no hauria votat Montilla

pesolbullit | 27 Novembre, 2006 01:36

reproduït d'e-noticies.com .- L'expresident del Parlament, Heribert Barrera, en una entrevista amb e-notícies durant el debat d'investidura, ha assegurat que "jo hauria optat per una altra fórmula" en comptes del suport d'Esquerra a José Montilla. "Hi havia varies fórmules possibles", afegeix però sense referir-se explícitament a un pacte amb CiU. Barrera afirma també que la intervenció de Josep-Lluís Carod-Rovira està feta "més com a vicepresident que no pas com a portaveu del seu grup parlamentari", tot i que són "unes línies d'acció en les que estem d'acord". El líder històric d'Esquerra adverteix, tanmateix, que el partit "no pot renunciar al sobiranisme" i que "no era pas avui el moment de plantejar aquestes qüestions". "Confio que Esquerra no renuncïi al seu sobiranisme" perquè, en la seva opinió, "no és un partit catalanista com els altres, és una cosa més".

El GALTES DE ZAPATERO

pesolbullit | 25 Novembre, 2006 04:54

reproduït del diari avui/// Xavier Roig, enginyer i escriptor...- L'actual president del govern espanyol ha merescut diversos sobrenoms: Bambi, Mr. Tarannà, etc. A casa fa temps que el coneixem com el Galtes. I no pas perquè sigui galtainflat, sinó perquè, simplement, el senyor José Luis Rodríguez Zapatero és allò que en aquest país coneixem com un penques. Un frívol populista. A Amèrica del Sud han destil·lat en Chaves. Aquí tenim en Zapatero. El d'allà parla amb l'entonació típica del demagog local, del revolucionari bananer tradicional. El d'aquí parla amb la veu engolida del demagog castellà, amb la tonalitat pedant que caracteritza l'hidalgo degustador de perdius escabetxades. La setmana passada el nostre "amic" es va reunir a Girona amb un altre impresentable: Jacques Chirac. Com que l'afer de la línia d'alta tensió els emprenya en aquest moment, tots dos han dut a terme un exercici d'alta responsabilitat política: que es mulli la Comissió Europea. Aquesta ja els ha respost: d'acord, però la responsabilitat és dels governs espanyol i francès. No hem estat pas els catalans els que li hem cridat l'alto al Zapatero. Mentre hem fet repetidament el préssec, a Europa no li deixen passar una. I és que sempre ens quedarà Europa -algú ha de recordar-nos, als catalans, que vigilem de no caure en trepitjar-nos els cordons de les sabates-. La primera ocasió en què li han picat la cresta a "l'amic de Catalunya" ha estat amb motiu de l'opa d'E.ON. Després de practicar el truc dels daus i el gobelet una bona estona, els de Brussel·les li han dit que prou. La segona oportunitat en què el nostre "amic" s'ha vist en un compromís ha estat quan ha demanat ajut per als afers d'immigració. Li han recordat que qui és capaç de regularitzar tot sol, ha d'arreglar-se-les tot sol, també. Catalunya encara li riu les gràcies. Ens fem els tolerants i el convidem a dinar i tot. Ja se sap que Catalunya, dins d'Espanya, té assignat per voluntat pròpia el rol del tonto del poble. Ep! I contents, eh? Les anem encaixant tal com baixen. L'amic Zapatero en va engaltar diverses a ERC; darrerament ho ha fet amb CiU. Als primers els va convèncer que els mostraria les balances fiscals i que l'Estatut que sortiria del Parlament seria decent. Moooc! Ni tan sols els aeroports, ens han donat. Als convergents els va fer creure que el PSC estava controlat i que, per tant, podien pactar tranquil·lament l'Estatut deixant de banda el Parlament. Moooc! A l'oposició hi falta gent! Simultàniament, el senyor Zapatero s'ha anat fent un nom dins del món de la demagògia: sonora retirada de tropes de l'Iraq sense respectar les formes amb els aliats (i silenciat enviament posterior de tropes a l'Afganistan), promulgació de lleis "socials" absolutament innecessàries i populistes.... La darrera, en associació amb el penques de l'altra banda dels Pirineus, una demencial iniciativa de pau al Pròxim Orient. I és que la seva gosadia no té límits. Amb un ministre d'exteriors fervent col·laborador de Iàsser Arafat (recorden aquell terrorista bavós que viatjava amb un mocador al cap?), ara pretén encapçalar un procés de pau amb Israel! No és pas gaire viatjat, el Galtetes. Darrerament, però, no sembla que les coses se li acabin de posar prou bé. I és que "l'amic de Catalunya" ha comès un error similar però de més calat que la demagògica proposta del Pròxim Orient: s'ha cregut que els bascos són tan ingenus com els catalans. El joc del trilero cansa si dura massa, i els espectadors comencen a mostrar signes de fatiga evident. Aquí, els catalans, ja se sap: Rodalies de Renfe no funciona, a Sant Cugat hi ha acumulades 400.000 cartes, el corrent elèctric es talla cada dos per tres (sense l'ajut d'E.ON), la immigració està descontrolada, etc. Jo no me n'amago: tinc ganes que un dia d'aquests el nostre amic se la foti. Me n'alegraré. I no em jutgin pas malament. A casa som caritatius i ens fan pena els desafortunats. Ara: a condició que no siguin uns estafadors.

Joan Carretero impulsa una plataforma al marge d'ERC

pesolbullit | 22 Novembre, 2006 02:42

reproduït d'e-noticies.com L'exconseller de Governació i exalcalde de Puigcerdà, Joan Carretero, impulsa la plataforma Catalunya Acció (CA), un projecte polític que té com a objectiu "únic i innegociable" portar Catalunya fins a la independència cap a l'any 2014. A la sala d'actes del Museu Cerdà de Puigcerdà, amb uns 150 assistents, Carretero va fer la presentació de l'acte, que comptava amb la presència de Josep Castany, director general de Catalunya Acció, i Santiago Espot, president executiu de CA, en el qual va criticar els plans del nou tripartit, afirmant que "només amb polítiques socials no es pot aconseguir la cohesió nacional, ja que si no es fan polítiques de reivindicació nacional tindrem una societat fracturada, i aquesta factura al final es paga". El dirigent d'ERC també va fer una crida oberta "a la unió de tots aquells que volem un Estat català independent, i a deixar d'anatemitzar-nos els uns als altres", fent també referència directa a les pressions rebudes per no presentar Catalunya Acció a Puigcerdà.

Una carta d'un lector de l'Avui demana que es crei un nou partit nacionalista català

pesolbullit | 22 Novembre, 2006 02:35

Reconciliació nacional La conseqüència més negativa de tot el procés electoral que hem viscut és el fet que molts catalans i catalanes que tenim una visió de país similar, tot i defensar-la a les urnes de maneres diferents, estem totalment dividits per interessos de partits. Com podrem fer avançar la nostra nació, si entre els que volem que això passi no ens entenem? Fa només tres anys va néixer la Plataforma per la Ciutadania, que després es convertí en un partit que ha aconseguit guanyar tres escons al Parlament de Catalunya (des d'una perspectiva que ells anomenen anti-nacionalista, tot i que per mi fan el joc al nacionalisme espanyol) i que demostra que amb una bona campanya i noms rellevants al darrere es pot créixer ràpidament. Aprofito l'oportunitat que em brinda el diari AVUI per animar a la creació d'una formació (no necessàriament electoral) que sigui clarament independent en relació amb els partits existents, amb una vocació sobiranista, en què càpiga tothom i que estigui impulsada des de sectors intel·lectuals de la nostra societat, per tal d'aglutinar totes les tendències nacionalistes. Només d'aquesta manera aconseguirem reconciliar postures radicalitzades com a conseqüència del procés electoral, que fomenten l'abstenció, i de les quals només se'n beneficia la gent que no vol que el nostre país avanci. David Salas i Espasa (Tarragona)

Cal que un nou partit nacionalista català entri al Parlament

pesolbullit | 20 Novembre, 2006 13:45

Des del 1980 el Parlament de Catalunya té dos partits d'orientació diguem-ne nacionalista, CiU i ERC. Durant molts anys CiU va governar a Catalunya gràcies a l'obtenció d'amplies majories parlamentàries, però l'evolució que ha acabat seguint aquest partit no ha estat bona, una política de pactes tronada i una manca absoluta de credibilitat per part dels seus dirigents els han portat cap a un atzucac. Dissortadament queda molt lluny l'època en que CiU estava dirigida per polítics honorables que defensaven el país per damunt de tot, com Ramon Trias Fargas, Miquel Sellarés, Miquel Coll i Alentorn , Max Canher o Josep Laporte. Avui en dia aquest partit està dirigit per gent molt mediocre, sense cap carisma, amb poquíssima credibilitat i que defensa únicament interessos partidistes. Cap independentista, ni tapant-se el nas pot votar avui en dia aquest partit. L'altre partit nacionalista català, ERC, en els últims 15 anys havia experimentat un creixement considerable, en gran part gràcies a la carta de l'independentisme. Molta gent en els darrers anys havia fet confiança a aquest partit, veient-lo com l'unica opció nacionalista realment creïble, però amb la direcció política que actualment té aquest partit les coses comencen a tenir mal aspecte. Els actuals dirigents d'ERC ja fa temps que patinen, demostren una obsessió malatissa pel tacticisme i unes ganes irrefrenables de tocar poder, unicament defensen interessos partidistes , no interessos de país, i això comença a ser molt preocupant. Per les direccions actuals de CiU i d'ERC són massa importants determinats ressentiments personals, són incapaços d'empassar-se l'orgull i no volen veure que amb aquesta actitut estan perjudicant molt greument al país. En la política catalana actual s'ha instal·lat la pràctica del maquiavel·lisme, cosa que està tenint uns efectes nefastos. El pacte d'ERC amb els socialistes no té cap justificació possible, l'any 2003 es podia entendre però actualment des d'una òptica nacionalista i independentista aquest pacte és injustificable i pot acabar convertint ERC en un partit satel·lit del PSOE a l'estic d'ICV. L'actitut de la direcció d'ERC és altament censurable, però l'actitut de CiU de voler pactar també amb el PSC és igualment preocupant. L'únic pacte que podia servir per tirar el país endavant era un pacte CiU-ERC, però el ressentiment i les males arts de les direccions d'aquests dos partits no ho han permés. Aquests dos partits són responsables de que la Generalitat de Catalunya hagi acabat en mans del PSOE, i de que tinguem un president que no dóna la talla i que governarà el país al dictat del que li vagin dient per telèfon des de la Moncloa i això és molt , molt penós. A curt termini el millor que podria passar és que els senyors Mas, Duran, Carod, Puigcercos i companyia pleguessin de la política, a CiU i a ERC hi ha gent molt més preparada i molt menys orgullosa que pot tirar el país endavant. La nostra esperança seria que el senyor Mas decidís no tornar-se a presentar i que les bases d'ERC en el proper Congrés Nacional d'ERC fessin fora als vividors de la direcció. De totes maneres això actualment és només una esperança i abans de les properes eleccions, en teoria l'any 2010, sembla difícil de que passi, per tant si tots els nacionalistes i independentistes volem que hi hagi un partit al Parlament de Catalunya que ens defensi i que no pacti ni amb el PP ni amb el PSOE no tenim cap més remei que fundar un nou partit nacionalista català que entri amb força al Parlament a les properes eleccions. A priori pot semblar un repte difícil d'assolir però amb els numeros a la mà crec que és una opció perfectament viable. L'any 88 el CDS va aconseguir entrar al Parlament amb menys de 80.000 vots i ara el 2006 Ciutadans ha entrat amb 89.000 vots, si fem números veurem que l'objectiu és possible. Dels 544.000 vots que va treure ERC el 2003 ara n'ha perdut 130.000, molts dels quals han anat a parar a l'abstenció, a això s'hi ha d'afegir que entre un 25% i un 50% dels 414.000 votants d'ERC el 2006 no estan d'acord amb el pacte i probablement no els tornaran a votar, es a dir , entre 100.000 i 200.000 persones i a això s'hi ha d'afegir els votants de CiU decebuts amb Mas i els centenars de milers de votants de CiU que porten ja vàries eleccions abstenint-se, es a dir , de 200.000 a 300.000 persones i els molts abstencionistes de tendència nacionalista que s'abstenen habitualment i el vot jove. En total podem estar parlant de vora 500.000 persones o potser més i només que aquest partit nou aconseguís mobilitzar 90.000 ó 100.000 d'aquestes persones ja entraria. Crec que és perfectament possible. Aquest partit nacionalista nou és del tot necessari si volem evitar que una part subtancial dels votants nacionalistes s'abstingui en les properes eleccions i és un partit que hauria de servir per unir al nacionalisme català i no per dividir-lo, per evitar pactes penosos amb el PP i amb el PSOE i per tenir una opció independentista real al Parlament.

Iñaki Anasagasti creu que ERC està "vendiendo Catalunya"

pesolbullit | 20 Novembre, 2006 03:17

reproduÏt de e-noticies.com L'exportaveu del PNB al Congrés, Iñaki Anasagasti, compara en el seu bloc ERC amb Euskadiko Ezkerra, el partit de l'esquerra abertzale que es va acabar integrant en el PSE, i afirma que "en cuestión de meses, ha contorsionado sus mensajes, hasta extremos increíbles. Hace unos meses, su secretario general, Joan Puigcercós, declaraba a un diario vasco (Deia, 8 de mayo de 2006) que la vocación de su partido consistía en conformar un núcleo independentista y de izquierdas, frente al regionalismo de CiU que, en su opinión, estaba, cada vez, más cerca del PSC. ¿No teme un futuro pacto de gobierno de CiU y PSC en la Generalitat?, le preguntaba el periodista. Su respuesta era terminante: "Sí me da miedo la sociovergencia, pero es legítima. Si deciden pactar, que lo hagan. Eso clarificaría mucho las cosas, porque Cataluña avanza hacia un modelo de tres espacios políticos, que se van a poder ver en el referéndum: el regionalismo centrista de CiU y el PSC, el españolismo de derechas del PP, y el independentismo de izquierdas de ERC" La izquierda abertzale auténtica era ERC. Auténtica en lo abertzale y auténtica en lo izquierdoso. Si CiU pactaba con el PSC, estaría contribuyendo a la conformación de una suerte de "regionalismo centrista", entregado a la causa española. Pero con ellos no existía ese riesgo. Ellos eran "el independentismo de izquierdas". Una vez celebradas las elecciones, todo el mundo ha podido comprobar que quien se ha ido con el PSC, arrinconando al partido más votado en todas las circunscripciones, no ha sido el "regionalista" CiU, sino el "independentista" ERC. ¿Cómo ha podido ocurrir semejante cosa? Fácilmente. De la misma manera que ocurrió con Mario Onaindía. La izquierda es, para ellos, una coartada que les permite hacer lo que quieren sin que nadie pueda acusarles de traidores, porque ellos, ya se sabe, son "independentistas". Más nacionalistas que nadie. Y como son más nacionalistas que nadie, nadie puede sospechar que estén vendiendo Catalunya al PSOE. Si lo hace CiU, estaría contribuyendo a conformar, junto con el PSC, un sano "regionalismo centrista". Pero ERC es independentista y lo puede hacer sin que de ello derive peligro alguno para Catalunya. Las explicaciones que han dado los líderes de ERC para explicar esta maniobra, no tienen pérdida. Carod Rovira argumentaba en un artículo publicado el pasado sábado en EL PAIS (el órgano oficial del Gobierno del PSOE) que el acuerdo con el PSC tenía que ver con la idea de que "Para Ezquerra, cohesión social y cohesión nacional no son sino dos caras de un mismo objetivo". Y para los que no entienden la retórica enrevesada de algunos políticos, precisaba: "Ni PSC, ni CiU, como ya se ha observado en el largo debate del Estatut y en sus programas, tienen voluntad de ir más allá del marco legal vigente. Nosotros seremos la garantía de su desarrollo máximo. Pero somos conscientes de que ni unos ni otros quieren ni han querido nunca la soberanía completa para nuestro país. Partiendo, pues, de las bases de bloque del horizonte nacional, prefijado en el techo estatutario, la elección tenía que poner acento en las cuestiones sociales" Ya ven con qué descaro se puede defender una cosa y la contraria, si quien lo hace goza de cara suficiente. Veamos: - Ellos votaron que No al Estatut, porque no era un instrumento adecuado para una nación como Catalunya. Sin embargo, como ya está aprobado y en vigor, arrinconan a CiU y pactan con el PSC argumentando que "la garantía de su desarrollo máximo" es ERC y sólo ERC. ¿No era previsible que un gobierno de coalición nacionalista hiciera un desarrollo estatutario más ambicioso? No porque la garantía de "su desarrollo máximo" es ERC y sólo ERC, que para eso es independentista. - Ellos quieren la "soberanía completa" para Catalunya. Pero como ni CiU ni el PSC la desean, arrinconan a CiU, se olvidan de la soberanía completa y pactan con el PSC, poniendo el acento "en las cuestiones sociales". En su intervención ante el Consell Nacional, Carod Rovira desarrollaba este argumento, haciendo notar que "ni CiU ni PSC disponen de un horizonte nacional que vaya más allá del Estatus que hay ahora, puesto que más allá de la autonomía no hay para ellos horizonte". Por lo tanto, añadía, "tenemos que buscar las diferencias en otro lado, en las políticas sociales, y aquí sí que hay diferencias". Por ello han optado por Montilla. ¿Significa esto que están perjudicando al nacionalismo catalán? No, evidentemente. Porque ellos son la garantía de que el nacionalismo catalán se mantendrá reivindicativo y en tensión. No en vano son independentistas. Por ello dice Carod Rovira que el pacto con el PSC no es una traición a la causa nacional catalana. En puridad, si pactan con el PSC, es para el bien del nacionalismo catalán, porque van a "reformular, desde la izquierda y desde los valores republicanos y democráticos, el discurso y las políticas del catalanismo". ERC desea "un catalanismo renovado en sus discursos y en sus políticos. Más abierto, más inclusivo, más atractivo para aquellos que aún no se sienten partícipes". Lo que están haciendo, pues, es por el bien de Catalunya. Una apuesta "en clave de futuro", para cuyo éxito resultaba, al parecer, imprescindible, marginar al partido político que ganó las elecciones en todas las circunscripciones. Se va a reformular el catalanismo, sin contar con el principal partido de Catalunya. ¿Quién da más? El mismo día, el diario EXPANSIÓN publicaba una entrevista con Joan Puigcercós. Sus respuestas son de traca. Cuando el entrevistador le pregunta sobre si Ezquerra primará a partir de ahora el eje ideológico sobre el nacional, responde: "Para Ezquerra el eje nacional sólo, no tiene sentido, porque somos un partido de izquierdas. En Cataluña tenemos tres problemas muy graves: reconducir la deslocalización, que muchas son lógicas y comprensibles, pero que se pueden y se deben afrontar mejor, asumir la inmigración, con todo lo que implica, que es también una cuestión nacional y el problema de la gente joven, con el acceso a la vivienda. Con todo esto, era mejor un acuerdo progresista" Si no lo entienden vuelvan a leer el fragmento, por favor. Probablemente seguirán sin entenderlo. Si es así, desistan. Es ininteligible. O, cuando menos, lo es en términos racionales. Puigcercós dice que han marginado al partido que ha ganado las elecciones…sólo para afrontar la deslocalización, la inmigración y el problema de la gente joven con el acceso a la vivienda. Increíble, pero cierto. ¿Era realmente necesario arrinconar a CiU para eso? ¿Cree, de verdad, Puigcercós, que en estos tres temas, que entroncan directamente con políticas que van a ser diseñadas en Madrid y en Bruselas, los planteamientos del tripartito van a ser esencialmente diferentes a los que defiende CiU? ¡Hace falta rostro! Si planteasen la nacionalización de la banca o de las empresas energéticas, vale. CiU no les hubiese acompañado, es evidente. Pero…en las políticas tendentes a frenar la deslocalización de empresas, facilitar la inmigración y promover el acceso de los jóvenes a la vivienda, lo cierto es que no van a ser capaces de diseñar políticas sociales que no puedan ser asumidas por CiU. ¿Es esa toda la apuesta social que les ha llevado al tripartito? ¡Menudas alforjas para tan poco viaje! La operación es, como se ve, redonda. ERC se olvida de lo nacional, argumentando que "somos un partido de izquierda", para centrase exclusivamente en lo social. Pero su planteamiento sobre lo social es tan Light que podría ser suscrito por cualquier partido de centro. Y en algunos casos, hasta por el PP, Fíjense. Puigcercós afirma en la entrevista que quiere atraer multinacionales a Catalunya y, para ello, apuesta por las infraestructuras y la formación. Es decir, CiU en estado puro. Muestra también su preocupación por las normas fiscales y medioambientales, que "pueden perjudicar la competitividad en la economía catalana". Nuevamente, CiU en estado puro. Y sobre las deducciones fiscales que Esperanza Aguirre está aplicando en la Comunidad de Madrid, asegura que "nos deben hacer reflexionar porque son un elemento competitivo que debe ser tenido en cuenta". ¡Viva la política social! ¡Viva el tripartito y su voluntad progresista! Y mientras tanto, ¿Qué ocurrirá con lo nacional? Puigcercós nos decía hace unos meses en DEIA que "la única solución es reconocer el derecho a la autodeterminación o reconocer las naciones. Si no se reconoce que Euskadi es una nación, los vascos deberán exigir su derecho a la autodeterminación cuando una mayoría democrática y pacífica así lo permita". Muy bien. Gracias por el consejo. Pero ahora, cuando le preguntan sobre si planteará o no el tema de la autodeterminación responde: "Ezquerra no piensa plantear un debate sobre la autodeterminación. Después de un proceso estatutario con tanto desgaste, lo que queremos hacer es desplegarlo desde el Gobierno, aunque lo votáramos en contra. Esa es una de las cosas que no debe plantear un Gobierno. Sobre el Estatus hay cosas que pensamos que son insuficientes, pero con el 15% de los votos no podemos imponer al resto del arco parlamentario una posición de fuerza" Consejos vendo, que para mí no tengo. ERC, la suprema garantía de que la tensión nacional de Catalunya no fenecerá, aúpa al gobierno a un presidente del PSC, para hacer políticas que, bajo el título de progresistas, serán de centro o incluso estarán inspiradas en las de Esperanza Aguirre. Y sobre todo, NO PIENSA PLANTEAR UN DEBATE SOBRE LA AUTODETERMINACIÓN. ¿Se puede decir con esto, que es ella, ERC, la que tiende a ocupar ahora el espacio político "autonomista" que Pugcercós reprochaba a CiU para el supuesto de que pactase con el PSC? ¿O esa acusación vale para CiU, pero no vale para ERC? En fin. ¿Alguien quería lecciones sobre lo ocurrido en Catalunya? Ahí las tiene. Carod y Puigcercós en vías de transformarse en Mario Oinandia. Lo mismo que harán los que todavía, en Euskadi, siguen afirmando que son independentistas y de izquierda. Al tiempo.

El paperot que està fent ERC

pesolbullit | 18 Novembre, 2006 04:04

reproduït de llibertat.cat Vertebrar l'espai independentista Les queixes d'ERC contra CiU pels pactes amb Zapatero, que segons els republicans havien trencat el consens en la negociació de l'estatut d'autonomia,ara tenen ben poc sentit. L'argument d'ERC segons el qual CiU havia fet prevaler els interessos sectaris de partit per davant dels interessos de Catalunya, a hores d'ara ha perdut tot valor. Només cal observar quines han estat les raons d'ERC per a fer president de la Generalitat de Catalunya el líder d'una organització sucursalista orgànicament i espanyolista ideològicament. Tampoc no és seriosa l'excusa de prioritzar suposadament una política d'esquerra, per mitjà d'una aliança amb un grup com elPSC-PSOE, obsessionat en l'especulació urbanística i en l'obra pública, sense escrúpols ecologistes i sempre al servei dels grans empresaris. Més ràpidament del que semblava, ERC s'ha situat al mateix nivell que CiU ensectarisme partidista i implicació en la conxorxa política dels sectors dominants. És evident que des d'aquest posicionament de rendició ideològica i política no es contribuirà gens a l'enfortiment de l'independentisme: ERC ens mostrarà, com abans ho feia CiU, les petites conquestes en algun camp polític concret, mentre la "gran política" la continuarà dominant el PSC-PSOE amb tot el suport de l'Estat i del poder de Madrid. Així, no és estrany que Puigcercós s'hagi afanyat a dir que ERC no plantejarà el debat sobre l'autodeterminació, ja que no és una prioritat per a la seva organització. Quan ho serà, doncs? L'independentisme només podrà avançar treballant per crear un moviment polític alliberat de les maniobres d'aquest parlamentarisme de curta volada. Les persones que havien confiat en les estratègies d'ERC, ara s'emporten una greu decepció. L'Esquerra Independentista ja ho havia advertit. L'única cosa que ha sorprès realment és la velocitat meteòrica d'ERC per a situar-se en el mateix camí de CiU. Caldrà que l'independentisme de debò abandoni algunes inèrcies i caminem conjuntament cap aquest objectiu: la Independència. 17.11.06

Una plataforma pròxima a ERC qüestiona el nou Govern

pesolbullit | 16 Novembre, 2006 01:58

Reproduït de www.e-noticies.com Una plataforma pròxima a ERC qüestiona el nou Govern La plataforma pel Dret de Decidir, pròxima a ERC, ha afirmat, en un comunicat, que el Govern d'Entesa "no permetrà avançar en el dret a l'autodeterminació", i per això continua "impulsant el treball des de la societat civil en el reconeixement nacional i el dret a decidir". La Plataforma també manifesta que "examinats els resultats electorals del passat 1 de novembre, considerem que la situació política esdevinguda dins el nou Parlament i el govern que en sorgirà no portaran a assolir la demanda del poble català manifestada massivament el passat 18 de febrer". És per aquests fets que continuen "prenent com a punt de partida el nostre lema Som una nació i tenim el dret de decidir, i per aquest motiu continuarem treballant perquè la societat civil faci de motor impulsor i el dret de decidir sigui una realitat".La Plataforma pel Dret de Decidir també ha comunicat que està preparant "noves accions, que seran discutides en una assemblea el 16 de desembre, en la qual hi participaran totes les entitats adherides (fins al moment més de set-centes) i altres col·lectius invitats", a més d'anunciar que "abans d'acabar l'any, comunicarem les accions més immediates".

Víctor Alexandre: Catalanisme 69, espanyolisme 54

pesolbullit | 16 Novembre, 2006 01:55

Reproduït de http://www.victoralexandre.cat/ Catalanisme 69, espanyolisme 54 Articles per Víctor Alexandre dilluns, 13 novembre 2006 És evident que moltes persones s'han sentit decebudes davant el resultat de les recents eleccions catalanes, sobretot si tenim en compte que les enquestes i les prepotents expectatives de Convergència i Unió van crear un miratge que presagiava una victòria d'aquesta força política al voltant dels 52 escons. El cert, però, és que s'ha quedat amb 48, només dos més que en la legislatura anterior, i que ha perdut noranta mil vots. La seva victòria, per tant, té un regust amarg que només l'espectacular caiguda del Partit Socialista, amb una pèrdua de 5 escons i de quasi un quart de milió de vots, permet endolcir. Sense aquesta derrota del PSC, el fracàs de CiU hauria resultat molt més visible encara. Tot i així, voldria fer notar dues coses. Una: que el catalanisme no ha cedit terreny, ja que el nombre d'escons a repartir entre ERC i CiU continua essent el mateix d'abans; i dues: que la gran abstenció –un 43%– i el vot en blanc –60.000– indiquen que hi ha un sector sobiranista de la societat catalana que ha castigat aquestes dues opcions polítiques. A CiU per la traïció del pacte Mas-Zapatero i a ERC por haver lliurat la presidència de Catalunya a un partit espanyolista com el PSC. Però hi ha una lectura més, i és que el sobiranisme creix a Catalunya com ho demostra la consolidació del vot independentista. Si haguessin tingut raó els qui deien que la majoria dels vots d'ERC en el 2003 –que va passar de 12 a 23 diputats– procedien de CiU, com és que ara, malgrat la ferotge campanya mediàtica en contra, només n'ha perdut dos? Un altre aspecte a destacar és que el catalanisme, amb 69 escons, supera l'espanyolisme, que sols en té 54. Fins i tot sumant-hi els 12 d'ICV en queda per sota. Què lluny podran arribar ERC i CiU juntes el dia que s'ho proposin. Tot això obre un horitzó molt interessant, per bé que incert. Interessant, perquè l'independentisme no sols està consolidat sinó que és una força en alça; incert, perquè ERC, com a partit independentista amb pes específic al Parlament, genera moltes antipaties en la resta de forces polítiques. ERC molesta a CiU perquè desperta la consciència nacional de Catalunya i despulla el programa regional-victimista d'aquesta formació, i molesta també a PSC, PP i Ciudadanos perquè mostra allò que realment els uneix: la imposició a ultrança de la nació espanyola. La lluita, per tant, s'entaula entre el nacionalisme defensiu d'ERC, la covardia de CiU i la hispanoaddicció de la resta. Si a això hi afegim l'odi visceral que ERC desperta a Espanya, es comprèn que una de les condicions del pacte Mas-Zapatero fos l'exclusió dels independentistes del poder i la suma d'esforços per desacreditar-los políticament. Això no obstant, opino que Esquerra s'ha equivocat pactant de nou amb el PSC. S'ha equivocat, perquè un sector de les seves bases i bona part de la societat catalana no entendran que hagi pactat amb el partit que la va expulsar del govern i que hagi fet president precisament l'home que va dir que els drets històrics de Catalunya no existeixen. És una simple qüestió de principis, i la factura més immediata arribarà amb les eleccions municipals. Però també s'equivoquen els qui pensen que l'objectiu d'Esquerra és la destrucció de CiU. És cert que ara hi ha un flux de vots entre aquestes dues formacions, però això només és degut a la anormalitat en què viu la segona. N'hi hauria prou que CiU abracés la independència perquè els votants d'ambdós partits quedessin clarament delimitats. CiU encarnaria la dreta moderada nacionalment conseqüent, i ERC tindria l'hegemonia de l'esquerra amb els mateixos objectius nacionals. Per tant, per més que molts sobiranistes de CiU no ho creguin, l'enemic a qui ERC espera batre molt aviat no són ells, sinó el PSC. Aquest és l'autèntic objectiu dels republicans: convertir-se en l'esquerra nacional i deixar el PSC com una força residual defensora dels interessos de l'esquerra nacionalista espanyola. El dia que això sigui realitat, gràcies al vot desacomplexat de la gent jove, Catalunya estarà a molt a prop de la seva normalització política. Mentrestant, malauradament, la política catalana continuarà en mans dels qui necessiten anar al notari per donar versemblança a unes promeses en les quals ningú no hi creu i també en les d'aquells que han convertit Catalunya en una simple comunitat autònoma governada des de la Moncloa. Aquesta és una de les raons de la gran abstenció i del vot en blanc, el desencís davant un govern que no pot governar. I en això darrer té una gran responsabilitat ERC. Esquerra es queixa de l'espanyolització de la política catalana, i té raó, però ha d'assumir que ha estat la seva falta de caràcter, la seva tebior davant els socialistes, el que ha abocat Catalunya a aquesta situació. ¿O és que és suïcidant-se, com ERC pensa ocupar el lloc del PSC? Tenir la clau de la política catalana és molt útil, sens dubte, però el benefici d'aquest privilegi no està en la possessió sinó en l'ús de la clau. De la mateixa manera que la facultat de parlar engrandeix la saviesa del silenci, també l'oportunitat en l'ús de la clau indica la intel·ligència del qui la té. Vull dir amb això que no és necessàriament des del poder com ERC aconseguirà convertir-se en la força que ha de governar Catalunya, sinó deixant que siguin els seus adversaris –els mateixos que han jurat que el nou Estatut és la solució a tots els problemes dels catalans– els qui, atrapats en la mentida, s'ofeguin en la seva pròpia incontinència verbal. Quant a la presència en el Parlament de la formació catalanofòbica Ciudadanos, crec que, si se'm permet la ironia, és una de las millors notícies dels darrers anys. Significa que l'independentisme català comença a ser una força tan poderosa que ja intimida i preocupa seriosament als qui hi estan en contra. Així ha succeït sempre en tots els processos d'emancipació nacional i així serà també a Catalunya. Que la culminació d'aquest procés arribi aviat, dependrà de la capacitat de CiU per adonar-se que en la covardia hi ha el germen de la seva destrucció.

Jaume Lòpez, politòleg: Tres apunts sobre els resultats de les eleccions del 2006

pesolbullit | 16 Novembre, 2006 01:49

reproduït de tribunacatalana.cat 1. En clau catalana o en clau espanyola: Les comarques on CIU obté els millors resultats també és on ERC obté els seus millors resultats. Igualment, les comarques on PSC obté més bons resultats, també ho fan PP, ICV i Cs. (Aquesta correlació es dóna sense excepcions a les demarcacions de Barcelona i Girona, i no és tan forta, tot i seguir aquesta mateixa tendència, a Lleida i Tarragona.) Com interpretar-la? Doncs, tentativament, afirmant que no hi ha comarques d’esquerres i comarques de dretes (perquè si fos així, hi hauria una correlació entre ERC i ICV, i CIU i PP que no es dóna en cap cas), sinó comarques catalanocèntriques i comarques hispanocèntriques. És a dir, hi ha entorns territorials (que la divisió comarcal aproxima) on la majoria de la població viu en clau catalana i des d’aquesta clau escull una opció de dretes o d’esquerres. I altres entorns on el marc d’opcions socialment rellevant està definit per un enfocament espanyol que vindria construït per múltiples factors (mitjans de comunicació predominants, elements culturals més presents, etc). En les comarques catalanocèntriques CIU i ERC cobreixen entre el 54% i el 69% dels vots emesos. És a dir, conformen una majoria més o menys àmplia. On PSC, PP i ICV treuen més bons resultats la forquilla dels seus vots sumats va del 37% al 57%. Naturalment, les reflexions de base territorial no són traslladables al nivell individual. Les característiques socioeconòmiques i culturals d’un ciutadà ens poden explicar perquè, per exemple, el seu transvasament de vot es produeix entre ERC i ICV i no entre ERC i CIU. És a dir, quin eix ha estat preponderant en la seva elecció. Però aquesta sembla venir determinada per una oferta més en clau catalana o espanyola i localment segregada. En altres paraules, les correlacions observades porten a pensar en l’existència d’un ambient simplificador de les alternatives que es presenten predominantment en una o altra clau depenent del territori. Cosa que els polítics haurien de tenir en compte si volen guanyar vots. Sortirà rentable subratllar certs temes en algunes comarques i no en altres. Una altra reflexió és que el discurs cívic sobiranista (en el que es busca vincular els valors d’esquerres amb els del nacionalisme) no ha calat. Si fos així (o el dia que sigui així) hauríem d’esperar una major correlació entre ICV i ERC (positiva o negativa), o una total absència de correlacions entre aquesta força i les altres (al poder jugar en la doble dimensió, que és el que passa més aviat, tot i que no del tot, amb ICV). El perquè d’aquesta distinta clau té a veure amb molts factors de tota mena. Si volem anar a parar al típic rural-urbà, cal dir que allà on es dóna la majoria CIU-ERC no hi ha ciutats de més de 50.000 habitants, amb excepció de Reus i Manresa (naturalment, la grandària de les poblacions per si mateix no ens explica res). Però, el PSC no només aconsegueix els seus millors resultats en zones urbanes. Per exemple, treu alguns dels seus millors resultats percentuals a l’Alta Ribagorça, Vall d’Aran o Montsià. Segurament podem comparar l’eix nacional o cultural catalanocèntric-hispanocèntric amb el que es dóna en altres països amb minories nacionals, o fins i tot amb un eix com el religiós, també territorialment assentat. De totes maneres, aquest darrer no es presenta tan deslligat d’altres valors com ho fa l’eix nacional-cultural català, ja sigui amb correlacions ideològiques (USA) o nacionals (Irlanda). 2. Participació: segona correlació: Les comarques amb més participació és on el tàndem CIU-ERC tenen junts millors resultats. On hi ha més abstenció és on PSC i PP treuen més vots (ICV presenta una correlació més feble però s’enganxaria a aquest grup). Aquesta dada reforça l’hipòtesi de la clau cultural. Allà on el centre de referència és Catalunya les eleccions al Parlament són més importants (i les opcions partidàries són catalanocèntriques), i així ho valoren els votants anant a votar més (estiguin més o menys satisfets amb la tasca dels partits). 3. Puja la insatisfacció amb la lògica elitista-representativa :Les opcions que han crescut en aquestes eleccions són les d’Iniciativa per Catalunya-Verds, el Partit de la Ciutadania, i el vot en blanc. Què tenen en comú? Totes elles s’han desmarcat o es desmarquen d’una concepció de la política que ha subratllat contínuament els interessos i la lògica partidària. El vot en blanc, naturalment, es desmarca de qualsevol opció partidista però no de la democràcia. El Partit de la Ciutadania es presentava subratllant, a més del seu antinacionalisme, la crítica al sistema representatiu actual (defensa de les llistes obertes, crítica a l’elitisme representatiu). Pel que fa a ICV és un bon exemple de com les percepcions de les elits poden tenir tan poc a veure amb la dels ciutadans: un líder tan denostat en els ambients político-comunicacionals de signe divers com Saura (“quin paperàs ha fet!”, “és un titella!”) ha arribat a la gent no apel•lant a la força, o al seu paper decisiu, sinó a l’honestedat. (I minimitzant la incertesa negociadora declarant des del principi amb qui pactaria.) Per alguns ha estat una sorpresa que aquest valor encara cotitzi.

Salvador Cardús: “Si ara es fes una enquesta sobre qui deixaria de votar pel ‘mal ús’ del seu vot, no m’estranyaria que el resultat fos d’infart”

pesolbullit | 16 Novembre, 2006 01:37

reproduït de tribunacatalana.cat “La desconfiança de l’elector amb el que es pot fer amb el seu vot ha estat la causa directa del descens espectacular de votants en les passades eleccions entre els tres primers partits i la raó de l’augment de vots d’ICV-EU”. Això és el que afirma el sociòleg i periodista, Salvador Cardús, en un article publicat a ‘La Vanguardia’, en el que assegura que el descontent dels ciutadans és tan descomunal que “si ara es fes una enquesta sobre qui deixaria de votar pel ‘mal ús’ del seu vot, no m’estranyaria que el resultat fos d’infart”. I és que, segons Cardús, els partits polítics es regeixen per l’antic principi de “Santa Rita, lo que se da no se quita”. És a dir, que amb els vots a la cartera, fan amb ells el que els ve de gust, “al marge del que s’ha promès en campanya i de les línies ideològiques de fons”. Però la necessitat de justificar una decisió política “que irrita a propis i a estranys té conseqüències directes i profundes en els partits”. Segons Cardús, en el cas de CiU i ERC les conseqüències del pacte poden ser greus. Pel que fa a CiU, “de no reconèixer l’error d’una campanya que li va tancar les portes al govern que estava a les seves mans, li pot succeir el que li va passar al PSC des de 1980 fins el 2003”. És a dir, “si insisteix en interpretar la realitat política catalana a l’estil de “o ells o nosaltres”, acabarà per menysprear a la majoria dels ciutadans que avalen el govern d’’entesa’ i es quedaran –o podriran- a l’oposició”. I, pel que fa a ERC, les conseqüències de la decisió encara són més greus. Segons Cardús, "la necessitat de justificar la seva decisió els porta a anunciar canvis de fons en la línia ideològica del partit" i a dir que "cal repensar el catalanisme del segle XXI per fer-lo menys identitari". El sociòleg conclou que l'obsessió dels republicans per convertir la necessitat del pacte en virtut fa pensar que, potser, el seu horitzó final no sigui sinó "romandre com sigui en el poder" de manera que de cara als propers comicis podrien fer seva la frase "que nos quiten lo bailado" i convertir-la en eslògan electoral.

ERC tem que l'independentisme en massa els giri l'esquena

pesolbullit | 12 Novembre, 2006 05:10

Reproduït de www.e-noticies.com ERC tem una fuga de vots a les municipals La direcció nacional d'Esquerra tem que alguns votants decebuts passin factura a les properes eleccions municipals -previstes pel 27 de maig de l'any vinent- i ha decidit fer una campanya per explicar la seva opció per un nou pacte amb el PSC i ICV, segons s'ha reconegut al consell nacional de la formació celebrat a Solsona (Solsonès). El nou Govern d'Entesa ha rebut, tanmateix, un suport majoritari dels quadres d'ERC amb 162 vots a favor, només dos en contra i 10 en blanc, amb cap intervenció a favor d'un pacte amb CiU i només una de mantenir-se a l'oposició.

Carod i Puigcercós lliuren amb cos i ànima ERC a l'espanyolisme del PSOE

pesolbullit | 12 Novembre, 2006 05:08

Reproduït de www.e-noticies.com Puigcercós demana seny als seus diputats a Madrid Joan Puigcercós, amb Joan Tardà, a la seu d'ERC Les rígides normes de conducta que s'ha imposat el futur Govern de l'Entesa també regiran per a ERC a Madrid. L'encara portaveu republicà al Congrés, Joan Puigcercós, va reunir dijous passat els seus diputats per ordenar-los que evitin qualsevol intervenció altisonant que, convenientment explotada pel PP i els seus mitjans, pugui posar en dificultats el PSOE i, de rebot, José Montilla. Adéu a les picabaralles per l'ús del català a la tribuna i a les proclames independentistes. Almenys, per un temps, segons informa El Periódico."Ordre, serenitat i formes". Així resumeix Puigcercós la consigna que ha transmès als vuit diputats d'Esquerra al Congrés, encapçalats pel valencià Agustí Cerdà, que la setmana que ve el substituirà com a portaveu. El secretari general d'ERC renunciarà d'aquí a uns quants dies al seu escó per assumir la cartera de Governació, però abans ha volgut alliçonar els seus perquè no dinamitin a Madrid la imatge de cohesió institucional que s'està començant a forjar l'encara no constituït Govern de la Generalitat."És un problema d'estètica. Hem estat durant més de dos anys recolzant Zapatero en gairebé totes les iniciatives, començant per la seva investidura, però l'únic que ha transcendit han estat alguns gestos", reflexiona en veu alta Puigcercós.Aquests "gestos" que ERC vol desterrar són, entre altres: les polèmiques protagonitzades pel parlamentari Joan Tardà en utilitzar el català a la Cambra, vorejant el reglament; la seva proposta de reformar la Constitució perquè l'Exèrcit no pugui "envair Catalunya" si aquesta s'independitza; l'encadenament de joves d'Esquerra a la seu de la Cope a Madrid; i la irrupció del republicà Joan Puig, en banyador i amb el carnet de diputat a la boca, a la piscina pública que el director d'El Mundo, Pedro J. Ramírez, usa com si fos pròpia a Mallorca.En el que queda de legislatura, els diputats republicans hauran d'exercir a la Cambra baixa una "oposició constructiva i sense provocacions", segons Puigcercós. La qual cosa significa seguir negociant amb el PSOE "llei a llei", sense renunciar als principis però amb disposició a arribar a acords. I significa, abans que res, no cometre "excessos" que brindin "pretextos" a la dreta per desgastar el president del Govern central, José Luis Rodríguez Zapatero, i legitimin els que, entre les files socialistes, s'han oposat a la reedició del tripartit i no oculten el seu desig que fracassi aviat.Puigcercós també va advertir els seus diputats que, si no mantenen les formes, posaran Zapatero en braços de CiU, que tot i que menys constant en el seu suport al Govern, gaudeix a Madrid d'una imatge molt més moderada que ERC, cosa que la converteix en una aliada desitjable per al PSOE. L'altra gran prioritat d'Esquerra és que el desenvolupament legislatiu de l'Estatut compti amb el concurs de CiU, per la qual cosa el republicà Cerdà li ha demanat aquesta setmana que no posi pals a les rodes.
«Anterior   1 2 3 ... 14 15 16 17 18 19 20  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb