SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

Ricard Biel: Reagrupament: l'opció independentista

pesolbullit | 30 Octubre, 2010 02:55

 http://in.directe.cat/ricard-biel/blog/4482/reagrupament-lopcio-independentista 

 

CiU practica la contradicció fins i tot en els seus envitricolls més inconfessables. Ha estat secreta instigadora des del despatx del seu secretari executiu, David Madí, de la seva marca blanca anomenada Solidaritat Catalana, i alhora dispara a matar contra el seu líder de palla, aquesta trista figura anomenada Joan Laporta. El ridícul que farà Laporta quan vegi que de cop el fan desaparèixer com un globus punxat l'endemà de les eleccions del 28-N serà d'antologia. Perquè, què es pretén de Laporta? Esdevenir l'espoleta del torpede SI. El seu paper no és altre que provocar la màxima explosió en la línia de flotació enemiga, en aquest cas l'independentisme de veritat, o sigui Reagrupament. Un cop ha explotat, per a què serveix el torpede? Per a res. Talment un preservatiu usat.

Pobre Laporta, pobra criatura inflada a còpia de càrrec i consentiment. Ara l'han ensabonat i ensibornat vestint-lo amb les millors gales, escortat pels millors guardians, els dos més destacats fatxendes porters de discoteca del país, i val a dir que en perfecta sintonia amb el tarannà Laporta: els inefables López Tena i Uriel Bertran. L'un a la seva dreta i l'altre a l'esquerra, suposo. Així Laporta se sent cofoi, protagonista absolut i ben protegit pels mateixos que l'acabaran deixant a l'estacada així que la missió de fragmentar l'independentisme i, doncs, afeblir-lo, s'hagi acomplert el 28-N. És el que té tenir un gran rei al cos. Et fas posar la corona més gran perquè et faci sentir Mr. Univers, però la corona et ve gran i et tapa els ulls.

No hi ha dubte que Madí pensa amb el cap. Primer té ocupat el mercenari López Tena durant tres anys, temps en què es va dedicar a fer conferències a les seus de CiU d'arreu del país per entabanar el sector independentista del partit, i evitar així frenar la possible fuga de militants que optarien per l'emergent Reagrupament. Després, hi va haver les consultes, on el gran Tena va tenir de seguida un paper destacat, però curiosament sense encara abandonar el partit. Però, ai! A mesura que avançaven les consultes, en comprovar el sagaç Madí que la cosa independentista s'escalfava fins a graus perillosos per a l'eterna tranquil·litat i bons aliments anestèsics del votant, va decidir fer un pas més enllà i "sacrificar" el mercenari perquè creés aquest engendrament amb part precoç anomenat Solidaritat. I com que en tota comèdia infantil en tant que adreçada a un poble infantil necessita una titella, l'escollit va ser Laporta, el candidat perfecte en el moment perfecte perquè precisament buscava una núvia perfecta. N'hi van sortir dues i s'hi va casar. I casant-s'hi, la va vessar. Temps al temps.

I Esquerra? Diligent com sempre, va aportar el seu millor candidat per a la guàrdia Laporta, no endebades el gallet Bertran és tot un expert a desactivar efervescències alliberadores. El nen maco de l'escola Puigcercós, acostumat a alçar la cresta davant la mediocritat que li llepa el cul, ja va demostrar el seu talent d'espanyolàs dividint la dissidència d'Esquerra quan Carretero la liderava. I després, espavilat com és, juntament amb el gall major Tena es van repartir els pretesos mèrits de les consultes. Això sí, sense deixar de formar part d'Esquerra i CiU respectivament, dos partits que curiosament, tot i definir-se com a nacionalistes, no van moure un dit per impulsar les consultes i per això va haver de ser el poble qui agafés el timó de l'empresa. I finalment, l'obra mestra on lluir-se Bertran: Solidaritat, aquest artefacte fet i fet preservador de la Catalunya autonòmica, i, doncs, ben espanyola. Atenent les magistrals actuacions prèvies del nen, ara el paper de desactivador li escau que ni pintat. Ni els serveis secrets espanyols actuarien millor. Ah, però passa que no els cal actuar. Per això ja tenim a casa nostra els dos inefables i el seu holograma Solidaritat, que aviat desapareixerà com Obi Wan davant dels incrèduls ulls del galàctic Skywalker Laporta i dels babaus que el votaran.

Tot plegat paranoic, retorçat, oi? Bé, doncs un suggeriment al lector. Apunteu-vos a l'agenda rellegir aquest article al mes de desembre. I no, no caldrà que em digueu res. Bé, tampoc no us ho permeto en aquest blog, oi?

 

Carretero: “Els espanyols no ens han enganyat mai, som nosaltres que ens autoenganyem”

pesolbullit | 29 Octubre, 2010 04:09

 

www.tribuna.cat

 

Les darreres promeses d’aconseguir el concert econòmic, o el fet de presentar com “el millor de la història” l’acord de finançament al que va arribar el tripartit, han centrat part de les declaracions que el dirigent de Reagrupament, Joan Carretero, ha fet en un acte celebrat al Priorat. L’exconseller ha recordat que des de la Generalitat s’afirmava que, a més de ser el millor finançament, aviat el notarien els ciutadans: “l'hem notat quan ens han abaixat el sou –ha afirmat Carretero irònicament-, quan la Generalitat no pot pagar a proveïdors, quan no podem ni pagar el deute...”. Pel líder de RCat, en aquest llarg procés “no hem aconseguit res”: “Espanya ens ha dit que això és el màxim que podem aconseguir”. En aquest sentit, Carretero ha afirmat que “els espanyols no ens han enganyat mai – ZP és l'excepció que confirma la regla– som nosaltres que ens autoenganyem”.

Involució
Per la seva banda, la cap de llista de RCat per Barcelona, Rut Carandell, ha declarat que "ja ha començat el procés d'involució arran de la sentència del TC", en referència a la decisió presa pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per la qual decretava la suspensió cautelar dels reglaments d'usos lingüístics de l'Ajuntament de barcelona i la Diputació de Lleida. Carandell ha criticat també que les resolucions considerin que "mantenir la vigència de les normatives comportaria un perjudici d'impossible o difícil reparació" i es va demanar quin era el perjudici que una administració faci servir la llengua pròpia del país. "I que ningú no s'enganyi: la culpa no és del PP o de qui presenta els recursos, sinó del marc de la Constitució espanyola, el TC i els òrgans de l'Estat espanyol que ho emparen, i, en bona mesura, és també culpa dels mateixos catalans que ho consentim i tolerem el règim autonòmic”, ha conclòs.

Mor Joan Solà, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

pesolbullit | 29 Octubre, 2010 03:51

L’any 2009, Òmnium Cultural lliurà el 41è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Tot i que no se sabia en aquell moment, seria la darrera vegada que els socis d’Òmnium assistien al lliurament del Premi sense conèixer el nom del guardonat. El jurat reunit el dia abans, trucava al premiat,  amb poques hores de marge, per informar-lo que havia estat seleccionat. Amb el Palau de la Música ple de gom a gom, només els periodistes i els més pròxims al guardonat sabien qui seria l’elegit. Enguany, amb un nou format, es perd el factor sorpresa tot i que es guanya en difusió i en el fet que es pugui preparar un autèntic homenatge al guardonat.

Així, en les antigues edicions, el públic rebia amb un oh! el nom del Premi d’Honor. Hem vist en els darrers anys Premis d’honor mediàtics i d’altres reconeguts sobretot pels especialistes literaris. Tothom està d’acord que el lliurament de 2009 es convertí en una vetllada molt especial. Sense ser una escriptor mediàtic, dels que surten a televisió, els dos mil assistents reberen amb un gran somriure l’anunci que el premiat seria el filòleg i lingüística Joan Solà. El sentiren i el reconeixen com a seu, com a alumnes, com a lectors dels seus articles i llibres. Solà s’havia fet familiar a molta gent. El discurs punyent del mestre, ple d’energia i esperança pel país i per la llengua, acabà posant unànimement el Palau dempeus amb una ovació històrica. El poble retornava al mestre part del que havia rebut. Avui, dolor per la pèrdua de Joan Solà, però sobretot reconfortats que el país disposi de referents del seu nivell.  
 
reproduït de tribuna.cat 

Ramon Carner: Tena i Bertran són “mercenaris del poder anticatalà”

pesolbullit | 24 Octubre, 2010 03:15

 

 Cada cop hi ha més gent que s'atreveix a dir el que pensem molts, Tena i Bertran són uns aprofitats i uns mercenaris que només volen dividir.

www.somnoticia.cat

 El president del Cercle Català de Negocis (CCN), Ramon Carner, va carregar fort ahir contra l’aparició i el comportament de Solidaritat Catalana durant un col·loqui sobre la unitat independentista, celebrat a Girona. Carner va acusar Alfons López Tena i Uriel Bertran de ser “mercenaris del poder anticatalà”, i va opinar que “hi ha hagut poders que han sigut més forts que Reagrupament” i que responen a interessos antiindependentistes. Carner va explicar que el CCN estava formant Joan Laporta i el seu equip abans que plegués de la presidència del Barça, però que en un moment determinat, i sense saber perquè, “va desaparèixer”. “No ens feia cas en res”, va dir. Carner va assegurar que Solidaritat “ho divideix tot” i que està provocant greus problemes dins del CCN, fet que ha provocat la dimissió de Joan Canadell com a secretari general del Cercle, disconforme amb l’actitud dels candidats del CCN a Solidaritat, que “han col·locat les seves dones a les llistes”, i altres maniobres. El president del CCN també va revelar que a principi d’any Emili Valdero, ara candidat de Solidaritat i mà dreta de Laporta, anava dient que l’expresident del Barça era “un impresentable” i que “no el votaria ningú”. Per la seva part, Enric Canela, promotor de Deu Mil.cat i de Suma Independència, va opinar que l’aparició de Solidaritat Catalana feia pinta a “factoria Madí”.

Francesc Puigpelat: La fi de Joan Laporta

pesolbullit | 18 Octubre, 2010 11:38

 
 
Serà la fi del Joan Laporta? Representa el final de la seva carrera pública la decisió dels socis del Barça de dur-lo davant del jutge? Sí i no. L’assemblea de dissabte representa un punt d’inflexió, és veritat. Però també cal considerar que la figura i el prestigi de Laporta ja dibuixen des de fa temps una corba clarament descendent.

Hi ha molta gent amb ganes de destruir-lo però crec que, en essència, a Joan Laporta només el destruirà una persona: ell mateix. I això, malgrat que aviat començarem a sentir tota mena de teories conspiratives (que si ERC, que si CiU, que si La Vanguardia, etc) que només convenceran als quatre friquis de sempre. Sense comptar episodis com el de l’escorcoll a l’aeroport, el sogre Echevarría, els espionatges a directius o les gresques amb Moët Chandon, crec que Laporta ha comés tres errors clau:

1. Creure’s que els èxits del Barça eren mèrit seu. Estic convençut que Joan Laporta passarà a la història com a un gran president del club, però no tot és mèrit seu. Ni de lluny. Només cal recordar una anècdota: a Messi el va dur a la Masia el president més nefast de la història recent del Barça, Joan Gaspart. El Barça és un segle d’història i més de 100.000 socis, i la megalomania de Laporta volent posar-se totes les medalles és fora de lloc.

2. Haver estat incapaç de resoldre la seva successió. Laporta ha estat un president brillant, però ha mostrat sempre una total incapacitat de liderar, cohesionar i dirigir equips. El seu candidat va treure a les eleccions de juny un resultat ridícul i, a damunt, Laporta es va desgastar sense necessitat amb atacs furibunds contra Sandr0 Rosell que ara li passen factura.

3. Haver passat a la política en fals. La imatge de Laporta era un gran actiu que l’expresident ha estat incapaç de gestionar. Amb menys ego i més capacitat de diàleg, hauria pogut fer una brillant carrera, o amb CiU o amb Reagrupament. Però ha optat pel mer personalisme disfressat de pit i collons i, amb una mica de sort, obtindrà dos o tres diputats que no pintaran res al Parlament.

Qui serà responsable d’aquest fracàs anunciat? El mateix Laporta: la seva arrogància gegantina, el seu orgull desorbitat.

Marc Cros: El muntatge de SCI

pesolbullit | 17 Octubre, 2010 10:23

 

La immensa majoria de mitjans de comunicació posen injustament Reagrupament i Solidaritat al mateix sac, tot fent-los culpables per igual de la no coalició. Ho redueixen a un afer de llistes o personalismes, i avall! Molts periodistes no gosen o no poden assenyalar el muntatge solidari, uns perquè ho veuen de massa lluny i uns altres perquè ho veuen de massa a prop, però la realitat és contundent: Solidaritat, en els escassos dos mesos de vida, no ha fet ni un sol pas creïble per a la unitat.
L’assemblea de solidaris i reagrupats de base de la setmana passada ho va tornar a il·lustrar a la perfecció: candidats capdavanters de Reagrupament hi van assistir, de Solidaritat cap; Carretero va elogiar la iniciativa dels “patriotes de pedra picada”, Laporta els va titllar de “ploramiques”. Tot i això, molts mitjans encara van culpar Carretero de la no coalició. Doncs res d’això és cert, la unitat real era fa dos mesos, entre Laporta i Carretero. Les llistes mai van ser un problema ni tampoc els noms. Reagrupament, fins al darrer moment i a petició dels associats, pot modificar les llistes; i els candidats han assegurat per activa i per passiva que estan disposats a fer un pas enrere per la unitat. Res d’això passa amb els candidats oficials de Solidaritat, tot el contrari, resten muts i atrinxerats.
Si no hi va haver un pacte fa dos mesos, no va ser per llistes ni personalismes. L’entrebanc més important, que crec que va dinamitar el pacte, va ser el control del grup parlamentari. Carretero estava disposat a no anar a les llistes per conservar el control del grup, a l’estil Arzalluz. També cedia els llocs que Laporta hagués de menester –no eren gaires- i el nom del partit. Quan tu negocies una coalició i ofereixes les sigles i tants llocs a les llistes com calguin, què més pots fer?
El problema és que Laporta volia aterrar i manar, i no només manar a Reagrupament, sinó també entrar al govern dels seus amics convergents…potser voldria ser conseller? D’aquesta manera posava en perill el full de ruta grana. Per Reagrupament és tan important entrar al Parlament com, una vegada dins, créixer. Créixer a partir de la coherència en el discurs, de les formes valentes i d’una gestió austera i incorruptible. Si Esquerra no hagués abandonat l’eix nacional i s’hagués quedat a l’oposició, molt probablement ara seria la segona força del Parlament i en les properes eleccions optaria a la majoria absoluta. Va preferir la poltrona, els cotxes oficials i les dietes enlloc del país. Ara no ens podem permetre entrar en un govern de gestió de les misèries, ara toca el patriotisme insubornable. Ara toca independència!

 

www.somnoticia.cat 

Les xifres del que deuen els partits polítics

pesolbullit | 10 Octubre, 2010 22:17

 Fa unes setmanes vaig començar a rumiar com podia demanar a un col·lectiu de persones la seva col·laboració econòmica per a un projecte de gran magnitud: la independència de Catalunya. Es tractava de mirar de fer entendre la conveniència de la idea de ‘dèficit zero’ que la Junta de Reagrupament Independentista ha decidit que seguirà per finançar la campanya electoral mitjançant la venda de talonaris. Jo treballo a l’Àrea comercial d’una gran empresa i entenc que les coses s’han de ‘vendre’ d’alguna manera, l’embolcall és important. I vaig anar pensant en diferents arguments, potser obvis però vàlids: un resum de la història del projecte de Reagrupament, recordar que venim d’una manifestació com la del 10 de juliol, remarcar la urgència de la petició mostrant que no hi ha gaire temps fins a les eleccions, … Sí, està be, jo em deia, però em calia un argument potent, conclusiu.

I me’l va donar una entitat espanyola: el Tribunal de Cuentas . Cada any presenta els resultats econòmics dels partits polítics amb un petit compte d’explotació i un balanç. I a aquest balanç hi vénen detallats els deutes dels diferents partits amb el sistema d’entitats de crèdit. Les xifres que hi vaig trobar són, penso, esfereïdores:

  Deute Milions EUR
Convergència Democràtica de Catalunya 2,9
Unió Democràtica de Catalunya 9,0
Convergència i Unió 16,1
Total 28,0
   
Esquerra Republicana de Catalunya 3,7
   
Iniciativa per Catalunya Verds 9,1
   
Partido Popular 55,7
   
Partido Solialista Obrero Español 45,9
Partit dels Socialistes de Catalunya 21,5
Total 58,4
   
Altres 46,4
   
TOTAL 201,3

Cal destacar també que, tot i presentades aquest any 2010, les xifres es corresponen a l’any 2006. Sembla que el sistema de partits s’ha autodotat de la possibilitat de no haver de presentar les xifres de l’any anterior sinó que presenten les de quatre anys enrera.

Amb aquest quadre sinòptic es va fer molt fàcil passar el missatge als assistents als actes que és molt important poder assolir l’objectiu de finançar-nos sense quedar amb lligams ni hipoteques amb entitats que més tard poden demanar-nos ‘favors’ a canvi de la condonació de deutes com ha passat en altres ocasions.

Ara ja fa dies que aquestes xifres corren per diferents actes i presentacions que els membres de les llistes de Reagrupament fan diàriament per tot Catalunya i, com aquells primers als quals vaig mostrar les xifres, estic segur que tots entenen per què és tan important la independència financera per defensar la independència política. 

Escrit per Joan Llacuna
Associat de Reagrupament Independentista

Èxit sense precedents del nacionalisme valencià en la processó cívica del 9 d'Octubre

pesolbullit | 10 Octubre, 2010 08:42

 

 

www.valencianisme.com 

Hui al migdia, el valencianisme ha participat en la baixada de la Senyera i la processó cívica del 9 d’Octubre, en resposta a laconvocatòria unitària del Centre d’Actuació Valencianista, a la qual s’havien adherit el BLOC, Units per València, Estat Valencià, l’ACV Tirant lo Blanc, Valencianisme.com, Opció Jove i el Bloc Jove. Vora un centenar de persones han marxat darrere de la pancarta “Valencians: som una nació” i han fet tot el recorregut oficial, malgrat els intents dels ultres per impedir-ho. Han sigut ben nombroses les consignes corejades pel públic assistent, els aplaudiments i les mostres de suport al llarg d’una jornada històrica per al valencianisme.

 

La celebració ha començat a les 11:30 h. amb la baixada de la Senyera des de la llotja de l’Ajuntament. Acte seguit, ha sorprés a tots els assistents que sonara l’himne espanyol sense anar precedit (ni sonar en cap moment) l’himne valencià, un fet sense precedents en tota la història de l’acte. En resposta, els valencianistes, indignats, han fet ús de xiulets i crits i han fet pràcticament inaudible per a la plaça l’himne d’Espanya.

A les 12:00 h., portant una gran pancarta amb el lema “Valencians: som una nació” i precedits per la Real Senyera, vora un centenar de persones han iniciat la marxa del sector valencianista de la processó. En un ambient d’alegria reivindicativa, cridaven consignes com ara “Visca València lliure” o “Que vullguen que no, València, una nació” i cantaven visques al monument a Francesc de Vinatea. Mentrestant, molts assistents s’interessaven pel lema i mostraven el seu suport.

El moment més tens ha tingut lloc quan un grup d’ultres, que avançaven per davant, han detingut la seua marxa per a intentar barrar el pas als valencianistes. Individus d’estètica skin, símbols i consignes ultraespanyolistes i una actitud clarament violenta, es col•locaven en u dels costats, mentres un altre grupuscle pretenia avançar en direcció contrària al recorregut per a encarar-se amb els valencianistes, desplegant una pancarta amb el lema “BLOC, catalanistes=terroristes” i sense deixar d’increpar-los i insultar-los.

Veent que els integrants del bloc valencianista de la marxa, que cantaven “Som, som i serem, i serem valencians”, no pensaven retrocedir davant de les amenaces dels violents i que estaven decidits a fer pacíficament la marxa en ús dels drets i llibertats democràtiques de tots els valencians, uns quants ultres s’han dirigit a la desesperada contra els valencianistes, amb la intenció d’arribar a ells i agredir-los.

En eixe moment, les forces de seguretat, que han tingut un comportament exemplar durant tot l’acte, han impedit els intents dels ultres de violentar l’acte del poble valencià i agredir els valencianistes, fins al punt que, durant uns segons, han hagut de carregar contra ells. És aleshores quan ha quedat ben clar per a tots els assistents qui era cadascú: uns intolerants, feixistes, violents, que només saben respondre als arguments amb la força bruta; que pretenen guanyar en el carrer, usant la violència i la intimidació, allò que són absolutament incapaços de guanyar en els urnes; i que són totalment aliens al sentiment del dia del Poble Valencià, obligaven la policia a parar-los els peus per a garantir la participació lliure i pacífica dels ciutadans demòcrates i valencianistes en un acte de tots.

A continuació, dispersats aquells, el bloc valencianista ha seguit avançant cap a la plaça de la Reina per a endinsar-se en el carrer de la Pau, on han sigut ben importants el seguiment de les consignes i els aplaudiments per part de la gentada als valencianistes. Als crits de “¡Visca València!”, els veïns del Cap i Casal aplegats responien unànimement “¡Lliure!”, provocant en tots una alegria i una emoció contingudes. I, a més dels lemes ja nomenats, sense dubte va triomfar el de “¿On estan, on estan els diners dels valencians?”, corejat per bona cosa d’espontanis.

Ja arribats al Parterre, passant per davant del monument al rei En Jaume, els valencianistes han donat per acabada la seua participació en la processó cívica, que enguany, a diferència de l’any anterior, sí que n’ha inclòs el recorregut complet. Ha sigut una jornada històrica per al valencianisme, que ha assolit la seua presència més destacada en anys en l’acte, fent-lo sencer i comptant, per primera volta, amb l’adhesió d’organitzacions provinents de diferents tradicions valencianistes. I el més important: que significa un pas més en la recuperació del carrer i del país pels valencians de bé, demòcrates, pacífics i favorables als interessos d’una societat plural, democràtica i, a pesar (i per al pesar) d’alguns, cada volta més lliure.

El Bloc Nacionalista Valencià podria entrar amb dos regidors a l'Ajuntament de València

pesolbullit | 10 Octubre, 2010 08:27

 

http://www.valencianisme.com 

 L'efecte Joan Ribó es traduiria en dos regidors de Compromís a l'Ajuntament de València, segons l'ABC

 

El diari ABC es fa ressò hui d'una enquesta interna encarregada pel PPCV segons la qual si les eleccions  valencianes se celebraren ara els populars aconseguirien un avantatge històric respecte del seu principal competidor electoral, el PSPV-PSOE. A nivell de país, però, no fa referència a Compromís, tot i que sí que ressalta que al Cap i Casal hi hauria un transvasament de vots des dels socialistes cap a la coalició formada pel BLOC, Iniciativa i els Verds.

Segons el diari conservador, els de Blanqueries s'afonarien fins arribar a un suport electoral mínim, ja que perdrien al voltant d'uns 80 000 vots respecte dels comicis de 2007. Els populars, malgrat el desgast patit pel govern de Camps, revalidarien la seua majoria absoluta i es distanciarien en vint punts de la formació liderada per Jorge Alarte.

El sondeig, que segons revela l'ABC es donarà a conéixer en els pròxims dies, no fa cap referència als altres grups de l'oposició, Compromís i EU. Això no obstant, sí que esmenta que a la ciutat de València el descontent d'antics votants socialistes provocaria una pèrdua d'un parell d'escons del PSPV-PSOE, cosa que permetria Compromís aconseguir entre un i dos regidors al Cap i Casal i trencar, així, el bipartidisme actual.

 

El 16 d'octubre Laporta pot ser denunciat, inhabilitat i expulsat com a soci del Barça

pesolbullit | 06 Octubre, 2010 11:37

http://www.diariogol.es/?mod=noticias&tipo=1&id=8855

 

Mai de la vida, en els 110 anys d’història del Futbol Club Barcelona, un president resultarà tan noquejat, tan grogui en l’aspecte social, en l’econòmic i en el laboral com Joan Laporta. La ‘Due Dilligence’ que l’empresa KPGM està elaborant sobre la gestió de l’anterior junta directiva és tan rotunda que podria significar la inhabilitació de l'expresident.

 

La ‘Due Dilligence’ que l’empresa KPGM està elaborant sobre la gestió de l’anterior junta directiva és tan rotunda, tan concluent i tan brutal que, d’explicar-se amb tots els pèls i senyals en la propera assemblea, podria significar, a més de la injusta vergonya de milers i milers de socis barcelonistes, la inhabilitació de per vida (si més no com a socis de l’entitat) de tot un seguit de directius que han tingut les majors responsabilitats econòmiques del club, començant per l’expresident Laporta, passant per l’economista Xavier Sala i Martín, per l’exdirector general, Joan Oliver, i fins i tot arribant a algun exvicepresident, com l’actual màxim dirigent d’Spanair, Ferran Soriano, que en la venda de patrimoni (Can Rigalt) com, sobretot, en el cas Sogecable (un altre gran pal econòmic per al club), ha demostrat ser un economista escassament seriós, gens rigorós i sense cap responsabilitat, és a dir, tot el contrari de la imatge que d’ell s’ha donat per un grup de plomes que amb tant entusiasme l’han deïficat i l’han presentat davant l’opinió pública com el número u de tot, quan en realitat han estat tots ells màsters de la manipulació, l’engany i la mentida.

Els números que el club presentarà a l’assemblea vindran a ratificar, desgraciadament per al soci, totes les previsions que els barcelonistes més responsables i més ben informats han vingut vaticinant durant aquests últims anys, a la vista dels dispendis econòmics que la directiva presidida per Laporta venia realitzant. 

Les vendes reiterades de patrimoni, les operacions immobiliàries confuses i gens transparents i l’alegria financera que es desprenia de l’actuació pública de l’expresident i d’alguns dels seus més fidels col·laboradors eren símptomes inequívocs de la dolentíssima gestió empresarial i de l’enganyat que estava el soci de carrer que, enlluernat pels èxits esportius de l’equip, poc podia imaginar que l’actuació de la directiva fos tan diametralment oposada al que representava sobre la gespa. 

I és que, mentre els futbolistes perforaven les xarxes contràries, els màxims responsables de l’entitat perforaven la tresoreria del club, segons es desprèn d’aquesta ‘Due Dilligence’ que està a punt de ser servida en la pròxima assemblea i que només falta saber si es farà amb tota la seva cruesa o s’intentarà suavitzar, si més no en les formes, perquè el resultat de la mateixa no constitueixi el major escàndol financer –i no financer– de la història del club, que a més pot significar responsabilitats de tot tipus per a alguns dels dirigents anteriors, si és que alguns socis assembleistes volen posar les coses al seu lloc i demanen que els autors del daltabaix financer –i moral– dels anteriors exercicis no marxin de rosetes.

Tota una ‘bomba’
Així doncs, la imminent Assemblea, que per primera vegada en els últims anys se celebra fora del Gamper, potser que sigui la més sonada –en negatiu– de tota la història del club. I aquí es dóna la paradoxa que els grans aduladors del laportisme que van qualificar a Laporta com un president irrepetible, a Sala i Martín com el més preparat economista, no ja del Barça i de Catalunya, sinó del món global, i a Joan Oliver com el millor gestor de tots els temps, hagin d’amagar els seus pronòstics en els propers anys, quan es facin públiques les auditories posades en marxa: la laboral, l’econòmica i la legal, com durant la passada campanya electoral va anunciar el soci número 12.556, i aleshores candidat ,Sandro Rosell. 

L’actual president, fidel a la seva promesa electoral de mantenir informat al soci – “l’autèntic propietari del club”–, manté amb fermesa la seva voluntat de no amagar dades i d’actuar amb la major transparència de tot el que succeeix en el club. Per això, encara guardant l’estil i les formes, la propera assemblea serà tota una bomba, no només per la confirmació dels gairebé 80 milions de pèrdues de l’últim any, que ja va anunciar al seu dia la nova junta i els més de 400 milions d’euros de deute global, sinó per la posada en evidència i el contrast amb els números presentats per la junta liderada en el social per Joan Laporta i en el financer per Xavier Sala i Martín, que van presentar, amb el major dels cinismes, unes xifres que deixaven un superàvit per al club.

Fa tres mesos, en el diari La Vanguardia, un dels seus prestigiosos articulistes, Manel Pérez, titulava la seva anàlisi “Prácticas sospechosas”, on preveia i anunciava dies negres per a l’anterior president, després de conèixer el primer informe realitzat per Deloitte, en què ja es detectava la foscor del futur. “El informe dibuja un retrato inquietante”, deia el columnista, que afegia: “Rasgos de nepotismo, el viejo vicio de comprar activos (terrenos) con dinero ajeno a un precio muy superior a su valor de tasación (¿cuál era el objetivo real de la operación?), opacidad, como la de firmar contratos sin garantías, y capricho irresponsable, al negarse a reconocer como pérdidas las indemnizaciones pagadas por orden judicial. Métodos de quien se ha sentido amo sin límites más que gestor fiscalizado por los socios”. Deia també Manel Pérez que moltes coses són sospitoses. “Si sus siete años al frente del club son como Deloitte dice que ha sido el último, nos espera un dramático culebrón a cuenta del método Laporta”.

I això es deia abans, molt abans de conèixer tots els detalls que dóna la ‘Due Dilligence’, que són aclaparadorament dramàtics per als socis i, molt particularment, per a aquells milers d’associats que els costa sang, suor i llàgrimes pagar la seva quota, per no parlar d’aquells altres que ni poden pagar el seu carnet, el carnet més preuat de tots, per l’alt índex d’atur que viu el país.

El piset del Passeig Sant Joan
La ‘Due Dilligence’ que es presentarà a l’Assemblea, sigui completa, parcial i /o es faci només una lectura en majúscules de la mateixa sense entrar en interioritats és ja demolidora, molt demolidora, i desqualifica a qualsevol dirigent, sigui d’un club o d’ una empresa: és el més terrorífic que han vist els ulls dels pocs directius que han tingut accés als milers de folis, sorpresa que no ha estat aliena als propis auditors i als juristes que els ha tocat visionar papers, factures i diners de plàstic. Molts d’ells no se’n saben avenir.

Gairebé tots els que han tingut accés, ja sigui per la seva responsabilitat dins de la directiva, ja sigui per la seva comesa jurídica, coincideixen en els punts més espinosos: les operacions de Sant Just Despí i la de Viladecans, les comissions pagades a tot tipus d’intermediaris i les despeses sumptuoses, extraordinàriament sumptuoses, com, per citar alguns exemples, la utilització de les targetes vises (inclosa la del xofer del president), el lloguer d’avionetes privades, moltes d’elles sense cap justificació, l’alt preu pels serveis de seguretat i/o espionatge, etcètera, etcètera, etcètera. 

Els pocs revisionistes d’aquests comptes s’han trobat amb tantes i tantes sorpreses (negatives totes) que fins i tot algunes d’elles els han produït estranyesa, com lloguers de pisos en el Passeig de Sant Joan, un passeig freqüentat per l’exdirector general, Joan Oliver, i un passeig que ha vist néixer i créixer al president, i del que no fa molts mesos una brasilera (contractada pel club per a no se sap què) va dir posseir el niu d’amor que compartia amb el seu president-cap-amic.

No tinc cap mena de dubte que el president Rosell complirà amb la seva promesa, com no va fer Laporta amb Gaspart, per cert, tot i que alguns directius del moment, Rosell entre d’altres, van demanar-li la màxima transparència. Laporta, però, després d’un pacte força estrany amb el seu antecessor, es va tancar en banda. Fa pocs dies, Xavier Bosch, en la seva llegida pàgina d’El Mundo Deportivo, deia que la història del Barça tenia un buit: “Sigue siendo un misterio lo que pasó con la economía del club en los primeros quince días de Laporta como presidente, en el año 2003... La pregunta jamás resuelta, es ¿por qué Joan Gaspart permitió que le imputaran un déficit de 150 millones de euros cuando Enric Reyna, ante los compromisarios, había presentado un déficit de 55 millones en esa temporada 2002-03? Han pasado siete años, el laportismo ha caducado y seguimos sin tener la respuesta de Gaspart”.

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb