SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

"La candidatura independentista esdevindrà la 3a força política al Parlament de Catalunya"

pesolbullit | 29 Maig, 2010 16:54

http://www.reagrupament.cat

       "La candidatura independentista transversal que promou Reagrupament esdevindrà la 3a força política al Parlament de Catalunya a les properes eleccions". "Si es fa bé i va unit, l'independentisme reuneix les condicions per a aconseguir aquests resultats perquè compta amb les idees, la força i les persones".


Frases com aquesta s'han pogut sentir aquest dimecres durant la presentació del llibreDeclaració unilateral d'independència. Catalunya, estat de la Unió Europea, de Josep Pinyol, que ha estat acompanyat pel president de Reagrupament, Joan Carretero i per l'alcalde d'Arenys de Munt, Carles Móra. Carretero és autor del pròleg i Móra, de la cloenda del llibre, respectivament.acte, que ha tingut lloc a Barcelona, ha comptat amb la participació d'unes 120 persones.
 
Durant la presentació s'han esbossat les propostes que conté el llibre que, segons el seu autor, es pot entendre com un manual pràctic sobre com aconseguir la independència de Catalunya. Pinyol aposta pel que ell anomena "unilateralisme", que considera l'única via factible per a aconseguir l'emancipació nacional, superant les diverses formes de gradualisme.Pinyol ha recordat que la Constitució espanyola de 1978 impedeix la separació de mutu acord entre Catalunya i el Regne d'Espanya. Per això, el Tribunal Constitucional va anul·lar l'acord del Parlament basc, a instàncies del lehendakari Ibarretxe, per convocar una consulta sobre la voluntat del poble basc sobre el seu dret a decidir. La Constitució Espanyola tanca la via de resoldre el dret a decidir dels catalans dins la legalitat espanyola. A més, el fracàs del procés de l'Estatut d'Autonomia del 2006 ratifica de forma clara la impossibilitat de qualsevol estratègia gradual d'assoliment progressiu d'autogovern.

Per a l'autor, el bloqueig constitucional espanyol només deixa oberta la via de la declaració unilateral d'independència, la qual arribarà quan una majoria amb intenció de proclamar Catalunya com a estat de la Unió Europea guanyi les eleccions. I això només serà possible si s'aconsegueix constituir una candidatura transversal que, arran de la repulsa per les escorrialles del procés estatutari, doni lloc a una nova Solidaritat Catalana, encapçalada per personalitats de prestigi del país, en els termes en què ho recollia l'article Patriotisme i dignitat que Joan Carretero va publicar al diari AVUI a finals d'abril del 2009.

Els negocis tèrbols de Sandro Rossell

pesolbullit | 24 Maig, 2010 23:39

http://www.eldebat.cat

Una empresa controlada per ell, presumptament embolicada en un procés per frau en l'organització d'un amistós Brasil-Portugal
 
Sin título
        Els negocis de Sandro Rosell tornen a posar-lo en dificultats

 
 
 
        La campanya electoral del Barça s'escalfa. Si dies enrere van ser notícia els negocis de l'encara president Laporta amb la "princesa de l’Uzbequistan”, ara són les activitats empresarials de Sandro Rosell les que estan en primer pla... 
Es tracta d'un assumpte que està subjudice al Brasil i té el seu origen al partit amistós Brasil-Portugal jugat el 19 de novembre de 2008. Segons els escrits de la Fiscalia de Brasília, el govern regional del Districte Federal hauria contractat l'empresa Ailanto Marketing per 9 milions de reals (al voltant de 3,5 milions d'euros) per organitzar l'esdeveniment. Ailanto Marketing és una societat de la que Sandro Rosell, almenys segons el document de constitució de la societat, tenia el 99% del capital social. La Fiscalia considera que la contractació va ser irregular i per això demanda de forma solidària a la mateixa juntament amb els responsables polítics de la contractació. Es demana la devolució de les quantitats percebudes, a més d'altres mesures, com la prohibició de contractar amb l'administració pública, etc... Un dels polítics implicats ha estat empresonat per altres fraus. El secretari d'estat d'esports va ser cessat arran d'aquest i d’altres escàndols. 

La demanda de la Fiscalia es basa en què considera l'empresa Ailanto com una empresa "ad hoc" per facilitar la contractació irregular de l'esdeveniment sense seguir els procediments legals. Se l'acusa també de no haver fet front presumptament a les despeses que segons contracte li corresponien i que haurien estat pagades al final per la federació a càrrec de les entrades de l'esdeveniment. A la premsa brasilera apareixen altres societats presumptament vinculades a Rosell. En concret, s'assenyala que els drets de la selecció brasilera estan cedits a ISEC, una empresa domiciliada a les Illes Caiman, que al seu torn els té cedits a BonusSport Marketing, domiciliada a Barcelona, qui els va cedir a Ailanto, constituïda pocs dies abans de la signatura del contracte. La defensa dels demandats al·lega que no hi va poder haver concurs perquè no disposa de llibertat per contractar en estar cedits els drets. De moment, s'està pendent que es completin els escrits dels demandats i que el jutge determini o no l'obertura del procés. 

Sandro Rosell va ser responsable de Nike al Brasil, lloc des d'on va crear un entramat de relacions al més alt nivell dins de l'esport brasiler. Una de les claus de les properes eleccions a la presidència del Barça és si els vincles empresarials de Rosell amb el món de l'esport són vistos pels socis com un actiu que pot beneficiar el club o, per contra, són percebuts com una possible font de subordinació del club a interessos econòmics. Sandro Rosell es juga la presidència en aclarir aquesta qüestió.

 

Salvador Cardús: LA INDEPENDÈNCIA NO ÉS UNA QUIMERA

pesolbullit | 18 Maig, 2010 21:58

reproduït del diari avui

"QUIMERES I ESPERANCES"

 

SALVADOR CARDÚS /Professor de sociologia a la UAB i periodista. sociòleg i escriptor 

“Quimera”, diu Coromines, és “un monstre fabulós representat vomitant flames, el cap de lleó, el cos de cabra i la cua de dragó”. Prové de la mitologia grega i és present en l’heràldica medieval. I d’aquí deriva el sentit que té la paraula com a “creació de l’esperit que es pren com una realitat”. Doncs bé, és molt important que cada època sàpiga reconèixer quines són les seves quimeres, o sigui, que pugui distingir de manera lúcida què és realitat i què és creació –monstruosa– de l’esperit. I és així perquè la quimera sol acabar en inquietud i aflicció, sovint en malvolença i còlera, i encara en dèria i mania. Ens cal, doncs, poder distingir amb el màxim sentit de la realitat, tocant de peus a terra i sense autoenganys còmodes, què són fets, què vagues o falses idealitats i què afanys i esperances possibles o fins i tot necessàries. 

Discernir tot això, fets, quimeres o ambicions honestes i factibles, ara és més urgent que mai, perquè som enduts per una gran riuada política que ho està trasbalsant tot i encara no sabem on anirem a parar. I, precisament, una de les principals transformacions polítiques que deriven dels temps que vivim és que allò que fins ara era vist com una realitat, si no tangible com a mínim realitzable, ara és vist com a quimèric. I viceversa, el que semblava quimèric ara és vist com una oportunitat a l’abast. Sí: la gran virtut del procés de reforma estatutària iniciada el 2004 pel president Pasqual Maragall, i a punt d’acabar a la guillotina del Tribunal Constitucional espanyol, és que ha permès fer llum sobre un dels principals errors que es van cometre en l’opacitat de la transició de la dictadura a la democràcia. Ho ha escrit Ferran Mascarell a La Vanguardia (España como problema, otra vez, 13 de maig): “La sentencia liquidarà l’Espanya del 78. Destrueix la millor Espanya construïda i trenca l’Estat”. Només matisaria Mascarell en el sentit que la sentència no destrueix l’“Espanya construïda”, sinó que liquida l’Espanya insinuada i, certament, l’Espanya somniada per alguns, com ell mateix. Per ser més exactes: la sentència farà transparent que l’Espanya en què alguns van creure era una quimera. El veritable monstre fabulós, que vomita flames, té el cap de lleó, cos de cabra i cua de dragó, ara ho sabem, és l’autonomisme i sobretot ho és la seva interpretació federalista. 

Reconec que escric aquestes ratlles esperonat per la tossuda i cega insistència –a què aquesta setmana s’afegia Antoni Dalmau en aquest mateix diari (A l’hora del cafè, del 12 de maig)– de seguir considerant la independència de Catalunya com una quimera. I és que aquesta qualificació de l’expectativa independentista com a “creació de l’esperit que es pren com una realitat” ara ja no és altra cosa que l’expressió d’una vana resistència a reconèixer on és el veritable monstre polític. Repetir que la independència és una quimera és un ancoratge desesperat en un model que ja sabem acabat per sempre. Presentar l’afany d’independència com una dèria és el darrer obstacle a vèncer per, precisament, saber distingir què és quimèric i què és plausible. A finals dels anys setanta del segle passat els catalans vam ser enganyats per la vaga promesa –més aviat per un sobreentès que ens va convenir donar per fet– d’una via democràtica constitucional que ens havia de permetre arribar a la nostra plenitud nacional. Trenta anys després, sabem amb tota evidència empírica que l’autonomisme no duu on havíem volgut creure que portava, i ningú amb dos dits de front –i quatre lliçons d’història– pot seguir confiant en una Espanya federal o plurinacional. La quimera, ara ho sabem del cert, era el federalisme. 

Per ser honestos, però, ens cal reconèixer que saber que el federalisme o l’Espanya plurinacional són una quimera, un monstre que vomita flames sobre Catalunya, no ens diu que una Catalunya independent no hagi de ser, també, una il·lusió de l’esperit. Ara bé, la diferència és que en aquest segon cas l’única pregunta que cal respondre és si una majoria de catalans la volen, o la voldran, la independència. Vull dir que, mentre que ja sabem que no existeix aquella Espanya sobreentesa fruit d’un no menys sobreentès pacte amb Catalunya al final de la dictadura i que ara produeix tanta aflicció als que hi havien cregut, en canvi, l’expectativa d’independència és un projecte obert, només subjecte a la voluntat democràtica dels catalans. Per Mascarell, per Dalmau, la majoria de catalans encara viuen aferrats a la vella quimera de l’Espanya federal. “Quimeres i desenganys fan tornar els cabells blancs”... En canvi, els qui creiem que la independència no és una quimera, sinó l’esperança d’un país finalment emancipat i capaç de refer tots els llaços possibles i imaginables amb Espanya, Europa i el món sencer, sabem que la majoria dels catalans encara no s’han expressat en un marc lliure, sense pors ni coaccions. I estem convençuts que el dia que ho fem amb llibertat, un dia no gaire llunyà, més d’un i més de dos tindran una sorpresa. 

Sobretot el que em fa pensar que som més a prop del que sembla d’aquest nou horitzó és que a hores d’ara la majoria dels que insisteixen a dir que la independència és una quimera ja no diuen que no la volen, sinó que és impossible. Des del punt de vista retòric, dels arguments, l’avenç és enorme. A Catalunya, podríem dir que ara ja hi ha tres grans blocs polítics: els qui volen la independència, i la veuen possible; els que la voldrien, però creuen que no arribarà; i els que ni que fos possible, no la voldrien. I, molt possiblement, ara constitueixen tres blocs molt propers des del punt de vista quantitatiu, però completament diferents des d’una perspectiva qualitativa: el terç que no la vol representa un segment social conservador i reaccionari incapaç d’estirar el país; el terç que la voldria però –encara– no la veu possible no pot oferir altra alternativa que l’anar tirant, com es veurà en les properes eleccions. I el terç que confia en la independència és l’únic capaç de mobilitzar-se i representa el país d’èxit. 

 

D’acord: la independència, de moment, no passa de ser una creació de l’esperit. Però ara mateix és l’única esperança realista d’un país sòlid capaç de retornar la confiança en la política. La independència no és una quimera, no és un monstre, no provoca aflicció ni malvolença. És una voluntat democràtica i madura de llibertat, és bella, i produeix goig i asserena l’esperit.  

Hereu... probablement el pitjor alcalde del món

pesolbullit | 18 Maig, 2010 02:53

  Fa uns anys hi havia una anunci de cerveses que deia: " Calsberg... probablement la millor cervesa del món" , de Jordi Hereu es podria dir just el contrari, és probablement el pitjor alcalde del món. A continuació reprodueixo dos articles que el deixen ben retratat:

 "Hereu és el pitjor alcalde des de l'època dels romans"

 El periodisa i escriptor Manuel Trallero ha afirmat en una entrevista amb e-notícies, feta en plena Diagonal, que Jordi Hereu "és el pitjor alcalde de Barcelona des de l'època dels romans". "No crec possible trobar un alcalde pitjor de Barcelona des de la fundació de Barcino", insisteix.

 


En la seva opinió, encara és pitjor que el seu predecessor, Joan Clos, perquè "és la Llei de Murphy: tota situació dolenta pot emptijorar". "La reforma de la Diagonal és una collonada com diria Josep Pla: el que hauríem de fer és deixar-la tal i com està", reitera el columnista 'estrella' d'e-notícies.

Trallero també denuncia que Catalunya no és que estigui en decadència, sinó que es troba "en una agonia inacabable". "La gran culpa és dels catalans, ens vam pensar que érem els reis del mambo", afegeix.

També es mostra crític amb tot el procés de l'Estatut: "no he parlat amb cap membre de cap partit polític català que no m'hagi dit que era inconstitucional: d'Esquerra al PP". Al seu parer, "la gran lliçó la va donar el president Pujol, que es va passar 23 anys governant amb un Estatut que anava dient que s'havia de canviar, però que no va fer mai res per canviar-ho".

 

MANUEL TRALLERO: A què espera Hereu per dimitir?

 

 

Després de l'esperpent de la suposada consulta popular sobre el futur de la Diagonal -digne d'una pel·lícula dels Germans Marx-, el que un servidor de vostès no entén és que el senyor alcalde de Barcelona no hagi presentat encara la dimissió. Semblava difícil superar Clos tocant els timbals un dissabte a la tarda en ple Passeig de Gràcia. Però encara s'entén menys que el cap de l'oposició, el senyor Xavier Trias, un veritable tita freda es limiti a pregar-li que demani perdó als ciutadans per dir que havia votat quan no havia pogut votar, és a dir, per mentir. Tot aquest esguerro de la Diagonal fa pudor i no precisament a Dinamarca.

 

Bon dia i bona sort. 

 

www.racocatala.cat

 

La consulta de la Diagonal de Barcelona acaba amb un 12,1% de participació i l'opció C escombrant (80%)

L'Ajuntament de Barcelona clou el bunyol amb un ridícul històric · Cauen els primers caps polítics pel nyap informàtic · L'alcalde Hereu admet errors 'inadmissibles'

 La consulta sobre el futur de la Diagonal de Barcelona ha acabat aquest matí. Ho ha fet amb una plantofada política a l'equip de govern amb l'alcalde Jordi Hereu al capdavant, ja que malgrat la possibilitat de vot fraudulent inidentificable, només hi ha votat un 12,1% (172.161 persones, d'un total 1,4 milions que ho podien fer), i a més a més la gran majoria, pràcticament un 80% (137.454) ho han fet per l'opció C, que implicava rebutjar les dues propostes del consistori: A (bulevard, 11,88%) i B (rambla, 8,28%). 83.118 persones han votat presencialment en un dels 108 punts preparats per l'Ajuntament, i la majoria , 89.043 (el 52%) ho han fet per internet. Vora 90.000 vots doncs que gràcies al sistema informàtic no es pot garantir que no siguin fraudulents. Jordi Hereu ha comparegut avui en roda de premsa per donar explicacions, on ha parlat de "missatge inapel·lable" dels barcelonins i d'errors "inadmissibles", i ha anunciat les primeres dimissions polítiques: són Carles Martí, primer tinent d'alcalde, i Pilar Conesa, gerent de sistemes d'informació. Martí ja ha admès aquest matí que la consulta "no s'hauria d'haver fet" i que no tenia justificació social. Mentrestant però Jordi Hereu apunta ja a cadàver polític, mentre els partits de l'oposició municipal exigeixen comptes a un nivell polític més elevat. CiU i PP ja han demanat avui mateix la dimissió d'Hereu.

 

Per a la història quedarà ja el veritable bunyol social i polític que ha representat la consulta organitzada per l'Ajuntament de Barcelona sobre l'avinguda Diagonal. Un desastre que està acorralant el govern municipal. Des de l'esperpent que ha comportat que qualsevol pugui votar fraudulentamentnomés coneguent número de DNI i data de naixement d'algú del cens, fins a la impossibiltat de detectar-ho si no hi ha vot duplicat, fins a la baixíssima participació (12%) malgrat que les urnes han estat obertes set dies seguits. Tampoc no es pot passar per alt la despesa que haurà suposat tot el conjunt del procés per les arques municipals, i que en cap cas baixarà dels 3 milions d'euros (es calcula que haurà rondat els 5 milions).

 

Pel que fa al vot fraudulent, que el sistema de la consulta ha facilitat i permès, l'Ajuntament ja va admetre que no es pot conèixer si un vot és o no correcte si no hi ha vot duplicat (coincidència de números de DNI), i que qualsevol ha pogut votar per un altre coneixent DNI i data de naixement. Tot i això García-Bragado va assegurar que el vot electrònic era "segur". Si el dimarts un ciutadà va assegurar a un digitalque havia votat en nom d'Alberto Fernández Díaz per evidenciar que la consulta era un frau, dos dies després fou La Vanguardia qui va vulnerar la "no seguretat" de la consulta votant en lloc de dues persones "amb el seu consentiment".

 

Mentrestant encara cuegen també les mentides que van dir Jordi Hereu i responsables municipals quan l'alcalde va provar de votar, dilluns, per posteriorment -malgrat no haver pogut- assegurar que ho havia fet sense problemes. Pocs dies després l'alcalde va admetre que va haver de tornar a votar perquè el primer cop, malgrat haver-ho fet veure, no havia aconseguit fer-ho.

Ni els àrbitres espanyols ni Florentino Pérez no poden amb el Barça: CAMPIONS!!

pesolbullit | 17 Maig, 2010 07:56

 

       http://www.lobbyperlaindependencia.org/

EL BARÇA, CAMPIÓ DE LLIGA

Pòquer de campió

Ho tenia tot a les mans i no ha fallat. El FC Barcelona s'ha proclamat aquest 16 maig 2010 campió de Lliga. És el vintè títol de Lliga del conjunt blaugrana i posa punt i final a una altra gran temporada

Josep Capdevila

S'ha acabat. I es va acabar molt bé. Després de guanyar la Supercopa d'Espanya, la Supercopa d'Europa i el Mundial de clubs, el FC Barcelona ha tancat una altra gran temporada guanyant la Lliga Espanyola. No ha estat gens fàcil, perquè davant s'ha trobat amb un Reial Madrid que, tot i ser el millor Madrid de la història, s'ha hagut de conformar amb acabar segon.

Després de guanyar la temporada passada la Copa, la Lliga i la Champions, el llistó havia quedat molt alt. I quan el 19 de desembre, encara en ple 2009, ja s'havien guanyat les Supercopes d'Espanya i Europa i el Mundial de clubs, semblava que l'equip es podia quedar sense fam de títols. Però res d'això. Ni quedar eliminats primer a la Copa del Rei i posteriorment a la Champions va poder tombar un equip guanyador. Quedava la Lliga per davant. No es podia fallar. I no ha fallat.

El Barça, campió de Lliga. Amb pràcticament 7-8 jugadors del planter sempre en l'onze inicial, s'ha tornat a fer història. És igual que alguns sorrut diguin que és una pedrera camuflada. D'això res. La pedrera l'ha tornat a guanyar la batalla a la cartera. I aquest és un motiu més d'alegria per a tota l'afició barcelonista.

Alguns s'han gastat 300 milions per no guanyar res. Nosaltres, aquests 300 milions els gastem per donar-li les gràcies a tota la plantilla ia tot el cos tècnic del primer equip del FC Barcelona. 300 milions de gràcies!


El sàtrapa Francisco Camps ja torna a estar imputat, ja falta menys per veure'l a la banqueta dels acusats

pesolbullit | 13 Maig, 2010 02:24

  

El patriota espanyol Francisco Camps torna a tenir problemes amb la Justícia, per desviar l'atenció se li ha ocorregut el de sempre, canya contra tots els valencians que no l'estimen, canya contra els malvats catalanistes i ara a tancar repetidors de Catalunya Ràdio... des d'aquí li desitgem a aquest gran estadista una llarga i prolongada gastroenteritis, amb una mica de sort acabarà ofegat per la seva pròpia merda...

www.valencianisme.com

La Sala Penal del Tribunal Suprem espanyol ha rebutjat hui la decisió del Tribunal Superior de Justícia valencià que va acordar el passat agostl'arxivament de la causa oberta contra el president de la Generalitat, Francisco Camps, per un suposat delicte de suborn passiu impropi, en una polèmica interlocutòria esguitada per l'amistat declarada entre Camps i el president del TSJ, Jaun Luis de la Rúa, que va ocasionar els recursos del PSPV i la Fiscalia davant del TS acceptats ara per l'alt tribunal. Amb això, la situació torna al jutge instructor, José Flors, i amb Camps a un "escalonet" de tindre el dubtós honor de ser el primer president de la Generalitat a seure en la banqueta dels acusats.

 

Segons diu el TS en la sentència, "hem de declarar hi haver lloc als recursos de casació amb estimació del primer dels motius per infracció de llei adreçats pel Ministeri Fiscal i per l'acusació particular (PSPV) front a la interlocutòria dictada per la sala civil i penal del TSJ de València en data 1/08/2009, casant i anulant parcialment la mateixa en allò atenent al sobreseïment de la causa per a què continue la seua tramitació en la forma legalment procedent, amb declaració d'ofici de les costes d'ambdós recursos".

El Suprem demana ara a l'instructor del cas del TSJ de València, José Flors, seguir investigant sobre si Camps va acceptar els regals de la trama, cosa que amb molta probabilitat portarà Camps a la banqueta dels acusats en un judici oral. També es reobre la causa per a l'exsecretari general del PPCV, Ricardo Costa, l'expresident del Consell, Víctor Campos i el cap de protocol de la Diputació de València, Rafael Bertoret.

L'alt tribunal ha revisat també la decisió del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) del passat novembre d'arxivar la queixa de l'advocat José Luis Mazón contra el president del Tribunal Superior de Justícia valencià, Juan Luis de la Rúa, de no haver-se inhibit, malgrat que el president Camps havia reconegut l'estreta amistat que l'unia a De la Rúa.

El cas se li complica ara a Camps i al PP valencià molt més del que estava el passat agost, donat que la instrucció sí tindrà ara el compte els informes del jutge Baltasar Garzón i de la Policia Nacional que el TSJ va ignorar en el seu moment sobre un suposat finançament irregural del PP valencià relacionat amb la trama Gürtel, així com el darrer informe de l'Agència Tributària en el mateix sentit fet públic ahir i que ha rebut de moment com a única resposta del PP una querella contra el funcionari que la va redactar.


Així, Francisco Camps resta ara a "un escalonet" de ser acusat de rebre trages i altres peces de roba valorades en més de 12.000 euros de la trama corrupta que va aconseguir contractes de la Generalitat per més de 7,2 millions, molts d'ells fragmentats per baix del màxim de 12.000 euros a partir dels quals la llei exigeix concurs públic, i que també es va encarregar dels actes institucionals i de partit del PP valencià. Si no abandona el càrrec, serà el primer president de la Generalitat en seure a la banqueta dels acusats.

 

Els vots necessaris per entrar al Parlament

pesolbullit | 06 Maig, 2010 23:38

www.tribuna.cat

A les properes eleccions al Parlament de Catalunya, diverses candidatures de nova creació s’estan plantejant aconseguir diputats al Parlament. Davant seu tindran un mur mediàtic, però també un sistema electoral determinat. Els 135 escons estan molt disputats i molts dels que es presenten es quedaran sense premi.

Tot i que es tracta d’un sistema força proporcional, els diputats es divideixen en quatre circumscripcions i s’imposa la barrera del 3% dels vots vàlids a cada circumscripció per participar en la distribució d’escons per la llei d’Hondt. En el cas de Barcelona, superar el 3% equival a obtenir d’entrada 2 o 3 diputats. Els vots necessaris per aconseguir el 3% sobre els vots vàlids dependran del percentatge de participació i també de si augmenta o disminueix el cens electoral. A les convocatòries de 2003 i 2006 ha suposat al voltant de 70.000 vots. 

Aquesta barrera del 3% ha tingut els seus efectes en tres de les 8 convocatòries anteriors al Parlament: el 1980 la CUPS, que agrupava formacions d’esquerra radical, Nacionalistes d’Esquerra i la conservadora Solidaritat Catalana; el 1984 l’Entesa de l’Esquerra Catalana i, el 1999, Esquerra Unida i Alternativa. Aquestes formacions haguessin obtingut 1 o 2 diputats si no hagués existit aquesta barrera. 

Pel que fa a les altres tres circumscripcions, Girona, Lleida i Tarragona, la barrera del 3% no fa efecte, ja que és necessari un percentatge més alt de vots per aconseguir alguns dels escons que es reparteixen. A les darreres eleccions els últims diputats van assignar-s’hi amb el 4,6% a Tarragona, el 4,8% a Girona i el 5,7% a Lleida. El que mai ha passat fins ara és que una llista electoral hagi obtingut representació a una d’aquestes tres circumscripcions i no n’hagi obtingut a Barcelona.

Amb la participació de les darreres eleccions, més baixa que la mitjana, es necessitarien el següents mínims de vots per aconseguir representació en cada una de les quatre circumscripcions (Vots necessaris, amb el cens i la participació de les eleccions al Parlament de 2006, per obtenir Diputats a les quatre circumscripcions.):

 

 

Vots mínims

% mínim

Diputats

Barcelona

66.724

3

3

Girona

13.200

4,8

1

Lleida

10.417

5,7

1

Tarragona

13.325

4,6

1

 

Victor Alexandre: Esquerra, un vaixell a la deriva

pesolbullit | 06 Maig, 2010 03:07

   Esquerra ja fa temps que és un vaixell que va a la deriva i que, veient-se impotent per salvar-se a causa de la inèpcia del seu comandament, intenta mantenir contenta i enganyada la poca tripulació que li queda. Per això, abans que la nau s'estavelli contra les roques, continua publicant un full parroquial que canta les excel·lències d'aquest comandament. De fet, si els catalans no tinguéssim cap més mitjà d'informació que aquest, ens enamoraríem d'Esquerra, perquè tot ho fa meravellosament bé. Absolutament tot. I és que la humilitat, prou que ho sabem, no és el fort de l'actual direcció d'Esquerra. El seu fort és l'arrogància. L'arrogància vàcua. En lloc de reflexionar sobre els motius pels quals és l'únic partit de Catalunya amb més exvotants que votants, ha optat per satanitzar els primers. "Qui no està amb mi, està contra mi", és el seu lema bíblic. I en el seu full parroquial hi afegeix que els crítics són dolents per naturalesa, perquè només els mouen "finalitats econòmiques o polítiques". Es veu que ja plenament convençuts que el contacte amb les roques és imminent, els dirigents d'Esquerra cerquen culpables fora de la nau. No els estimba la seva inèpcia, diuen, els estimba tot aquell que ha tingut la gosadia d'advertir-los que seguien una ruta equivocada. "Ens voleu mal!", criden mentre la tripulació els abandona a la seva follia. I hi afegeixen: "Sou els nostres enemics!". Pobres. Són tan arrogants que ni els passa pel cap que a Catalunya hi pugui haver persones que, a diferència d'ells, no es mouen ni per diners ni per misèries de partit. No els passa pel cap que hi pugui haver gent plenament lliure i insubmisa, gent que no està en venda i a la qual no se la pot subornar amb un càrrec ben remunerat o amb uns copets a l'esquena que li engreixin la vanitat. No, no els passa pel cap, perquè al llarg d'aquests anys d'estada al poder, com a bons deixebles del Partit Socialista, han teixit una teranyina de subordinacions estratègicament situades que, en qualitat de quota mediàtica, els fan vestits a mida a tant la peça. La roïnesa és així. I el tret més característic de la roïnesa no és que existeixi, sinó que no concep que existeixi algú que no sigui com ella.

El full parroquial d'Esquerra, per tant, té la missió d'escampar aquesta actitud: la fatuïtat al servei d'una sigla -E, com la "E" d'Espanya- sense cap més objectiu que la retenció del poder mentre el país davalla vertiginosament i es constata que mai, d'ençà de la mort d'en Franco, Catalunya no havia estat tan espanyolitzada com avui. I, en aquest sentit, la política de balcó d'Esquerra és prou el·loqüent. Tant la invitació a Zapatero al balcó de la Generalitat com la bandera espanyola penjada per Puigcercós al balcó de Governació ja han passat a la història com el que són: una declaració de principis. No és estrany, per tant, que ara que s'acosten eleccions, Esquerra, com fa el totalitarisme de manual, cerqui desesperadament un enemic exterior a qui carregar els neulers per desviar l'atenció. Es nota que l'empremta que Franco va deixar en alguns dirigents republicans va ser ben forta, perquè la voluntat de tallar els caps desafectes o, si més no, d'emmudir-los, recorda força la de l'antic règim. Deu ser per això que aquests dies han homenatjat, ensabonat i venerat un feixista com Juan Antonio Samaranch.

 

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

 

Fabià Estapé: Jordi Hereu és una bleda podrida

pesolbullit | 04 Maig, 2010 02:51

www.enoticies.cat

  L'economista Fabià Estapé considera l'alcalde de Barcelona "una bleda podrida"

"El gran bé de Catalunya serà que Hereu perdi les eleccions"

 L'economista Fabià Estapé, en la seva secció a la revista El Temps, considera que la resposta al TC davant una possible retallada de l'Estatut "depén de com estigui l'ànim dels ciutadans". En aquest sentit lamenta que "mentre es tolerin bestieses com les d'Hereu fent la consulta de la Diagonal, tindrem poru moral".


L'economista augura que "el gran bé per a Catalunya serà que Hereu perdi les eleccions. En tot país hi ha bledes podrides, i ell n'és una".

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb