SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

BARÇA 2 MANCHESTER UTD 0 CAMPIONS D'EUROPA 2009

pesolbullit | 28 Maig, 2009 15:39

Gràcies Barça!!! ha estat un orgasme total...

La piscina de Pedro Jota és il·legal, victòria dels mallorquins sobre el torrapipes foraster, Pedro Jota Ramírez

pesolbullit | 25 Maig, 2009 02:15

www.lobbyperlaindependencia.org

  

AVUI: L'Audiència Nacional restableix l'ús públic de la piscina de Pedro J. Ramírez

 

 

Reproduït de http://www.avui.cat/cat/notices/2009/05  

L'Audiència Nacional restableix l'ús públic de la piscina de Pedro J. Ramírez 


L'Audiència Nacional ha sentenciat que el contracte de gestió de la piscina de Pedro J. a la Costa dels Pins (Son Servera) que el periodista va signar amb l'antiga propietària es contrari a la legislació de costes


ACN Palma Ult. Act. 24/05/2009 13:25  


L'Audiència Nacional ha sentenciat que el contracte de gestió de la piscina de Pedro J. a la Costa dels Pins (Son Servera) que el periodista va signar amb l'antiga propietària es contrari a la legislació de costes. Segons la sentència, Pedro J. va voler "camuflar" la transmissió i això pot provocar la seva caducitat. D'aquesta manera s'obre la porta a la petició de nul·litat de la concessió ja que incompliria les condicions establertes. La Secció Primera de la Sala del Contenciós Administratiu ha anul·lat l'Ordre Ministerial que ratificava la suspensió de l'ús públic de la piscina del director de El Mundo, així com una segona Ordre Ministerial que donava un termini al periodista per presentar un projecte que li permetés fer servir la instal·lació juliol i agost i compartir-la amb escolars maig, juny, setembre i octubre.


Segons publica dBalears, l'Audiència Nacional ha anul·lat la regulació feta pel Ministeri de Medi Ambient a través de dues Ordres Ministerials perquè Pedro J. Ramírez fes servir de manera privada la piscina que té a Son Servera els mesos de juliol i agost, i fos accessible a estudiants de la zona la resta de l'any. La qüestió es fonamenta en què Ramírez no és titular de cap dret perquè la concessió la va obtenir l'antiga propietària del xalet, Giuliana Arioli. "La realitat és que s'ha produït una transmissió de la concessió i s'ha pretès camuflar-la amb un contracte de gestió en base a un precepte reglamentari que no està previst", assegura el tribunal.


 


El conflicte legal que ha trobat l'Audiència Nacional és que es tracta d'una "piscina domèstica situada al costat d'un habitatge particular", el que provoca que "no hi ha el suficient sentit lògic per entendre que, en realitat, s'està acordant la gestió d'una concessió. Tot sembla indicar, per contra, que es pretén donar aparença de legalitat a una transmissió entre vius que afecta una concessió a la qual s'ha d'aplicar la prohibició expressa de transmissibilitat que recull la Llei de costes".


La Secció Primera de la Sala del Contenciós Administratiu ha anul·lat l'Ordre Ministerial que ratificava la suspensió de l'ús públic de la piscina del director de El Mundo així com una segona Ordre Ministerial que donava un termini al periodista per presentar un projecte que li permetés fer servir la instal·lació juliol i agost i compartir-la amb escolars maig, juny, setembre i octubre.


No es pot reconèixer la privacitat d'un terreny de domini públic


Argumenten els magistrats que si no s'anul·len les dues ordres s'estaria reconeixent per omissió una privacitat a un terreny que se situa clarament dins el domini públic. Pel que fa a les qüestions de seguretat que va demanar el director de El Mundo, la Sala assegura que ha de ser "l'Administració competent la que adopti les mesures que consideri oportunes, però ho haurà de fer en el si del procediment que ha d'obrir l'autoritat encarregada de vetllar per la seva seguretat". En aquest cas es desestima la nul·litat de la concessió que va atorgar l'expresident Jaume Matas, tot i que reconeix que es "clarament extemporània".


L'Audiència Nacional no es pronuncia sobre la demolició"


Aquesta Sala no es pot pronunciar sobre si és més convenient per al domini públic el manteniment o la demolició, i això perquè la valoració del domini públic en relació a aquesta qüestió no ha estat objecte exprés de la resolució", assegura el tribunal, que no entra a debatre si la piscina en sòl de domini públic a de ser demolida. Tot i així, la Sala insta al Ministeri competent a obrir un expedient "per la declaració de caducitat per incompliment de les condicions en les quals s'atorgà la concessió

 

ALFONS LOPEZ-TENA: LLIÇONS DE LA XIULADA. LA IMPOTÈNCIA DELS ESPANYOLS

pesolbullit | 25 Maig, 2009 02:06

www.radiocatalunya.ca

ALFONS LÓPEZ TENA/ Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes


L'espectacular xiulada que desenes de milers de catalans i bascos van dedicar a l'himne i al rei d'Espanya a la final de la Copa del seu títol, a València, ha dut els espanyols a reaccions molt reveladores de l'estat actual de la seva mentalitat envers les nacions no espanyoles que dominen i neguen. La primera i sobtada fou el xoc davant una realitat que ni coneixen ni esperen. Cal haver-se immergit en la societat espanyola, nomenklatura inclosa, per copsar fins a quin punt, nodrits exclusivament pels mitjans, opinadors, intel·lectuals i polítics que ells mateixos generen, i amb una forta dosi d'odi, els espanyols es creuen la seva pròpia propaganda, i s'astoren quan no poden amagar-se ni amagar l'evidència del rebuig popular i massiu de catalans i bascos a ser una possessió espanyola sense ni existència pròpia. La sorpresa espanyola és genuïna: viuen en un circuit tancat d'intoxicacions provincianes on el seu rei és unànimement lloat al planeta Terra i la seva nació l'única existent dins del seu Estat. No distingeixen entre ciutadania i nacionalitat, han decidit per nosaltres que tots som espanyols, i cada dia es repeteixen incansables unes mentides que els són molt útils per assimilar catalans i convertir-nos en espanyols si ens les creiem; però si els únics que se les creuen són els espanyols, esdevenen letals per a ells mateixos perquè els prenen el coneixement necessari de la realitat per vèncer-nos.

MALGRAT LES IL·LEGALS INTERVENCIONS policials per requisar cartells legals i el control de les persones assistents, tal com va fer la dictadura xinesa als Jocs Olímpics, l'actual democràcia espanyola no permet, a diferència de la Xina, un control total, omplint el camp de figurants i policies, ni detencions massives, ni repressions multitudinàries (sí individuals, entre elles les agressions policials a Gerard Figueras, de la JNC, i Enric Morera, del BNV i diputat). No poden emmordassar desenes de milers de persones en la realitat, però ho van fer a la televisió pública espanyola, amb el descrèdit afegit i més gran repercussió que la censura provoca quan ha perdut el monopoli dels mitjans. Pitjor que un crim, un error, palès quan al Marca i As els comentaris a la notícia de la xiulada triplicaven els dedicats al mateix partit, i els diaris i televisions europees recullen àmpliament xiulada i censura. Encara hi ha qui continua propugnant el boicot informatiu, sense adonar-se que la Jihad Hispànica ja no té aquest poder.

LES IRADES REACCIONS ESPANYOLES, com sempre, han desafiat la lògica de la ment humana, basant-se en el conegut principi de blasmar la palla a l'ull aliè sense copsar la biga en el propi. Quan l'himne xiulat és l'espanyol, els sembla inadmissible i una intolerable manca de respecte, però els aficionats espanyols van xiular tant l'himne de Turquia com el d'Anglaterra en les darreres conteses futbolístiques i ningú no ho va condemnar. És el que sempre fan: quan uns espanyols ultratgen la bandera letona a Letònia, l'Estat espanyol, eurodiputats inclosos, es mobilitza per evitar-los cap pena, però si algú ultratja la bandera espanyola a l'Estat espanyol, el processen i condemnen. Només l'espanyola, malgrat que el seu Codi Penal consideri també delicte l'ultratge a les banderes "de las Comunidades Autónomas", mai aplicat per cap fiscal ni jutge quan la bandera ultratjada és la catalana. Una democràcia orwelliana: tots som iguals, però els espanyols són més iguals que els altres. Ells poden imposar el seu himne i el seu rei en un partit entre clubs privats, i això no polititza l'esport, com tampoc el polititza prohibir les seleccions catalanes, pressionar i comprar voluntats per evitar que altres seleccions estrangeres les reconeguin, ni obligar els nostres esportistes a integrar-se en les seves seleccions, ni incloure en els equips olímpics tots els fills del rei d'Espanya, l'única família al planeta Terra on pare, mare i tots tres fills han estat olímpics, en un prodigi de genètica i esforç. Els polititzadors de l'esport són només els que xiulen el rei i l'himne espanyols, no els que els aplaudeixen. Lògica de l'embut: estar-hi en contra és política, estar-hi a favor, no.

COM QUE MANEN ELLS I L'ESTAT ÉS SEU, exigeixen ara, com a represàlia, que per participar a les seves conteses esportives assumim com a propis la seva nació, himne i rei, a més de prohibir-nos competir internacionalment. Patètica i impossible pretensió, han caigut en la seva pròpia trampa: mentre siguem ciutadans del seu Estat, se'ns apliquin les seves lleis, i paguem els seus impostos, no poden impedir-nos els drets que ens pertoquen com a espanyols que ells ens imposen ser. Per molt que els agradi tractar-nos com a negres sota l'apartheid, no poden.

NO CAL REPRODUIR L'HABITUAL REPERTORI d'insults i mentides que els espanyols ens han dedicat, els pacients lectors i lectores ja se'l saben prou (si no és així, llegeixin els comentaris que els jihadistes hispànics faran d'aquest article). L'interessant és comprovar clars símptomes d'esgotament del discurs de l'odi contra els catalans, que necessita un nou imaginari. Tres són les matrius d'aquest discurs: la tradicional, que aplica als catalans els insults antisemites (els catalans com a primitius egoistes, insolidaris i conxorxats que s'ho queden tot); la dels anys 70, que va afegir-hi el component violent (els catalans com a terroristes), i la troballa dels 90, els catalans com a nazis. Fa vint anys que combinen aquests imaginaris en el seu discurs d'odi, amb una creixent intensitat i repetició, i no acaba de quallar l'intent recent dels catalans com a violadors dels indefensos nens i nenes. ¿Què se n'ha fet de la creativitat de la Jihad Hispànica? Renovin els insults, sisplau, avorreixen.

COM ÉS COSTUM, NINGÚ A ESPANYA s'ha preguntat per les raons de la xiulada: o no ha existit o no significa res (ínfima minoria, no representatius, joves eixelebrats, pobres manipulats, etc.), o s'ha de castigar i reprimir (retorna el clàssic rebentapistes: boicot als productes catalans!), o un max-mix de tot això amanit amb molt d'odi. Cap argument, cap reflexió, cap empatia.

ÉS LA PRINCIPAL LLIÇÓ DE LES REACCIONS espanyoles a la xiulada: revelen una mentalitat de perdedor que només poden sustentar en una violència verbal repetitiva que amaga la seva impotència. S'ensumen que l'únic fonament real del seu domini és el nostre consentiment, i embogeixen quan albiren la possibilitat de no tenir-lo. És l'hora d'aplicar-los la frase espanyola: "Cuando el enemigo se equivoca, no le distraigas".




Informa: AVUI 

Guerra a mort a UM

pesolbullit | 25 Maig, 2009 02:02

www.tribuna.cat


Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4 Unió Mallorquina, el partit fundat per Jeroni Albertí i que va viure amb la direcció de Maria Antònia Munar els seus millors moments, ha encetat una etapa convulsa de lluita pel poder. Una lluita de la qual depèn, en bona mesura, la continuïtat de la formació i, per extensió, del pacte de centreesquerra.

 

 L’enfrontament és el resultat d’un tancament en fals del darrer congrés, que va triar una executiva de consens entre els diferents sectors. Un model que representava un trencament amb el lideratge unipersonal amb que tradicionalment Maria Antònia Munar havia dirigit UM. El partit va elegir una executiva presidida per Miquel Nadal, líder del sector dretà i allunyat del nacionalisme, amb el sector nacionalista ocupant càrrecs important, com la secretaria general (Miquel Ferrer) o la vicepresidència (Miquel Àngel Grimalt).

Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

Tot hauria anat bé si les estratègies no haguessin estat antagòniques. Miquel Nadal, portaveu d’UM a Palma, va ser l’únic dirigent del partit que, durant la negociació del pacte de centreesquerra, va proposar un pacte amb el PP a canvi d’arribar a la batlia de Palma. Una vegada convertit en president d’UM, tot i no tenir majoria ni a l’executiva ni al Consell Polític, ha fet tots els esforços possibles per dinamitar el pacte i aconseguir avançar les eleccions autonòmiques o fer una moció de censura amb el PP. En aquest sentit, han estat de domini públic les reunions de Nadal amb la presidenta del PP, Rosa Estaràs. Els atacs de Nadal al pacte han estat constants: primer desmarcant-se en algunes votacions a l’Ajuntament de Palma; després demanant i aconseguint la destitució del Conseller de Turisme, Francesc Buils, conegut membre de la vella guàrdia, que va ser substituït per ell mateix davant la conselleria; o presentant una esmena que permetia la construcció del camp de golf de Son Baco, a Campos, que havia estat desclassificat pel Consell de Mallorca. El darrer cas va posar sobre avís el sector nacionalista d’UM, que en va intentar frenar la presentació conscient de que podia dinamitar el pacte. La votació de l’esmena, tot i que presentada, s’ha retardat per a després de l’estiu, temps més que suficient per trobar una solució a l’embolic.

 

La gota que ha fet vessar el tassó han estat les eleccions europees. Miquel Nadal va proposar com a candidat sorpresa el conseller d’Esports i Joventut, el nadalista Mateu Cañellas, davant el nacionalista Joan Carles Verd, batle de Sencelles. I ho va fer enganant l’executiva del partit, a la qual va assegurar que Cañellas podia ser candidat sense haver de dimitir del seu càrrec de conseller. Quan es va fer pública la realitat el president Antich va anunciar mesures dràstiques en el cas que es materialitzàs la dimissió de Cañellas. El ridícul va forçar l’executiva d’UM a rectificar i va acabar de decidir el sector crític amb Nadal a presentar batalla a següent executiva. A la reunió, que va ser tensa, el vicepresident Grimalt, amb el suport de la majoria, va demanar la dimissió del president. Finalment, es va decidir per unanimitat fer un congrés extraordinari l’11 de juliol, passades les eleccions europees, en el que s’enfrontaran dos models de partit: el liderat per Miquel Nadal, que concep UM només com a una plataforma de poder, molt escorada a la dreta i propera al PP; la segona, liderada per Grimalt, que considera que UM ha de ser una formació nacionalista de centredreta seguint el model de CiU, és hostil al PP i partidària de la continuïtat del pacte de centresquerra.

 

El xoc de trens està assegurat. Nadal té el suport de Palma, l’agrupació més gran, amb més d’una tercera part dels delegats -si bé Mateu Cañellas i Antònia Vidal, les dues persones que controlen l’aparell a capital se n’han distanciat i podrien donar suport a Grimalt-, d’algunes agrupacions de la badia de Palma (Marratxí) i de l’interior (Ariany, Petra). Grimalt comptaria amb el suport de la majoria d’agrupacions de la Part Forana. La persona que podria decidir el final del duel, Maria Antònia Munar, encara amb un nombre de partidaris important, de moment guarda silenci, si bé tots els observadors sospiten que s’ha decantat per Grimalt. El resultat del congrés condicionarà la política mallorquina durant els propers anys.


 

 

CAMPIONS DE COPA!!! Barça 4-Athletic-1 !!! ...que segueixi la festa!

pesolbullit | 14 Maig, 2009 01:43

 

www.vilaweb.cat.-

El Barça ha aconseguit el primer títol d'aquesta temporada extraordinària: ha guanyat la vint-i-cinquena Copa de la seva història en una final memorable, en què ha vençut l'Athletic de Bilbao (4-1), després de capgirar un marcador advers. En efecte, l'Athletic ha fet el primer gol, al començament de la primera part. Però el Barça s'ha refet, i ha pogut empatar amb un gran gol de Touré Yaya. Des d'aleshores, el domini del Barça ha estat absolut, però la primera part ha acabat sense més gols. A la segona, el domini s'ha traduït en gols (vídeo amb tots els gols): Messi, Bojan i Xavi han fet els gols que han fet guanyar aquest títol i embogir els milers d'afeccionats blau-grana que hi havia a Mestalla.

Llevat dels primers minuts, quan Toquero ha marcat el primer gol i ha donat esperances a l'afecció de l'Athletic, el Barça ha dominat absolutament el partit, amb un gran joc, cercant sempre la porteria defensada per Gorka. Gràcies a tanta insistència, ha pogut empatar amb un gol extraordinari de Touré. A la segona part, la superioritat encara ha estat més evident, i el Barça ha capgirat el marcador i ha aconseguit el primer títol de la temporada. I en poden venir més. Aquest cap de setmana l'equip del Pep Guardiola pot guanyar la lliga, i el 27 de maig ha de disputar al Manchester United la final de la Champions, a Roma. El triplet és més a prop.


Germanor de les afeccions

L'ambient a les graderies del Mestalla ha estat extraordinari, amb una majoria d'afeccionats de l'Athletic, que els primers minuts han empès el seu equip a estrenar el marcador. Després, quan el Barça ha fet valer la seva superioritat, els seguidors de l'Athletic no han deixat de cridar i de saltar, i fins i tot d'aplaudir els jugadors del Barça quan eren substituïts. Els blau-grana, en acabat el partit, han aplaudit l'afecció del Bilbao.


Gran xiulada als Borbons

I totes dues afeccions també han sintonitzat quan han fet una espectacular xiulada en el moment que han entrat els Borbons a la llotja de Mestalla i quan ha sonat l'himne espanyol. TVE, que feia la transmissió del partit, no ha emès el moment de la gran xiulada, ans ha fet unes connexions amb Bilbao, i a la mitja part ha ofert l'himne espanyol, però sense els xiulets.


Sisena final Athletic-Barça

Amb el partit d'avui, l'Athletic de Bilbao i el FC Barcelona han disputat sis vegades la final de la Copa. La darrera va ser fa vint-i-cinc anys, en què un gol d'Endika va sumar la vint-i-tresena Copa de l'Athletic, l'última per ara. El Barça en té ara dues més, vint-i-cinc: la penúltima, obtinguda el 1998 a la tanda de penals amb el Mallorca. De totes les finals Athletic-Barça, els bascos n'han guanyada una i els catalans, cinc.

 

Gràcies Iniesta

pesolbullit | 09 Maig, 2009 04:41

no tinc paraules...

MIRACLE al camp del Chelsea !!!!

pesolbullit | 07 Maig, 2009 04:10

LA SANTÍSSIMA TRINITAT, LA MORENETA, EL MAG FÈLIX I ANDRÉS INIESTA PORTEN AL BARÇA A LA FINAL DE LA CHAMPIONS.

Estàvem tots desesperats mossegant-nos les ungles dels peus i resant totes les oracions possibles quan s'ha produït el miracle, el Mag Fèlix ho va anunciar , ell amb el seu pèndol ha inflluït decisivament en els astres, la moreneta ha escoltat les nostres oracions i després de salvar-nos de la sequera i salvar l'Espanyol de segonaens ha tornat a ajudar i finalment el gran Andrés Iniesta, el profeta de Fuentealbilla ha, consumat el miracle, gràcies a tots tres, serem a Roma a la final , gaudint de la meravellosa ciutat eterna. Amen.

Dos de Maig de 1808 - Dos de Maig de 2009 : 201 anys després nova tragèdia als Madriles

pesolbullit | 04 Maig, 2009 02:42

 

Guardem un minut de silenci per les mares dels futbolistes del Real Madrid que no s'atraveixen a sortir al carrer després de l'exhibició d'ahir... 2 a 6 !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!   2 a 6!!!!!!!!!!!!!!!!!

 ja! ja! ja!

Carles Bonaventura: ERC: el pacte de la menjadora

pesolbullit | 04 Maig, 2009 02:31

www.e-noticies.cat

Fa poc més d’una setmana, poc abans del terratrèmol polític que va significar per a Esquerra l’article publicat per Joan Carretero, vam poder assistir a una mena de representació teatral en què Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós van segellar el seu “amor” incondicional –ja se sap que de l’amor a l’odi només hi ha un pas i suposo que de l’odi a l’amor també, sobretot si la necessitat hi empeny– davant d’uns 150 quadres del partit –una “gran” capacitat de convocatòria per a un anunci tan important…–. És bastant significatiu que aquesta comèdia romàntica tingués lloc dos dies abans del toc d’atenció de l’exconseller de Governació; que la majoria de militants assistents a l’acte no tinguessin ni la més remota idea de l’aparació de Carod en la que havia de ser una anodina conferència de Puigcercós, i que el teòricament crític Uriel Bertran fos present en la cerimònia d’enllaç. A partir d’aquí, que cadascu tregui les seves conclusions. Jo ja fa temps que sé que les casualitats, en política, rarament existeixen.

Un sector de la premsa catalana va sortir enlluernada de l’espectacle: “Que bonica que és, la unitat”, deien en els seus articles i en alguns editorials; “quina lliçó de democràcia interna”, hi afegien uns altres; “quin exemple de generositat, la de Carod-Rovira”… Doncs bé, com es va demostrar 48 hores després, res més lluny de la realitat: ni hi havia unitat, ni Esquerra és un exemple de democràcia interna, ni en Carod és tan  generós com el pinten. Anem per parts.

La divisió per la divisió és una estupidesa, però la unitat per la unitat sempre es fa per interès. Quines diferències estratègiques, tàctiques, polítiques… hi ha entre Carod i Puigcercós? Cap ni una, doncs per què fa anys que estan a mata-degolla? Per una simple qüestió de poder, de manteniment de càrrecs, de col·locació dels partidaris respectius en l’administració. Si això per si sol ja és impresentable de totes totes, que a sobre una determinada premsa ho aplaudeixi sota la falsa etiqueta de la “unitat” és doblement impresentable. Quina democràcia interna representa que dues persones que lideren el partit des de fa anys, que estan d’acord en la política de pactes i que accepten l’actual marc juridicopolític espanyol s’entenguin? Cap ni una. La cohesió interna d’un partit es fa arribant a acords amb els sectors que pensen diferent, no entre els que pensen igual i que només es barallen pels càrrecs. El pacte entre Carod i Puigcercós no és un pacte per la unitat del partit és el pacte de la menjadora. És el pacte dels que ja han vist que això de la pluja fina de tan fina com era s’ha evaporat abans d’arribar a terra i s’arreceren abans no arribi la tempesta del Pirineu.

Carod ha jugat bé les seves cartes. Ell és conscient que el seu sector (també oficial) no té res a fer a l’hora de competir per encapçalar la candidatura d’Esquerra el 2010 contra Puicercós, l’actual líder del partit (del sector més oficial encara) i, per tant, en un aparent gest de generositat, cedeix el relleu al “company” de Ripoll quan totes les enquestes diuen que la patacada que es fotrà ERC en les eleccions al Parlament serà monumental. Carod sempre podrà dir que amb ell al capdavant Esquerra ha fet els millors resultats de la seva història recent i, a més, a preguntes d’algun periodista no ha descartat tornar al capdavant del partit el 2014. Sí senyor, tot un exemple de “generositat” fet de bon grat sempre que el president del partit li asseguri un càrrec remunerat pels propers anys; només faltaria, amic Josep-Lluís.

Crec, sincerament, que Esquerra, a hores d’ara, s’ha convertit en una nosa per al projecte independentista. No tan sols és un instrument inútil, una eina inservible per fer avançar l’independentisme, sinó que representa un obstacle que fa que una bona part dels centenars de milers de persones que estan disposades a manifestar-se a favor dels drets nacionals de Catalunya, quan arriba l’hora de votar es quedin a casa perquè no volen optar per aquells que han convertit de la política el seu “modus vivendi”, per aquells que han lliurat el capital independentista que havien atresorat a les mans dels socialistes espanyols. Arribaran temps millors, en podeu estar ben segurs.

 

Col·lectiu Joan Crexell : ‘Quo vadis’ ERC: seguir restant?

pesolbullit | 04 Maig, 2009 02:27

www.tribuna.cat

  

Fa uns dies ens felicitàvem per l’acord Carod-Puigcercós. Esquerra sumava. Però alguns observadors afinats van adonar-se que el discurs d’ambdós tenia un denominador comú: el de deixar absolutament clar que ERC es col·locava a l’esquerra, sense matisos.


I això, si ho van fer sense estudiar-ho rigorosament, tenia els seus perills, perquè a ERC hi ha moltes sensibilitats, i una d’elles és la suma de persones i grups, que més que l’expressió i els continguts d’’esquerra’, el que valoren és una denominació que ha desaparegut en els seu anagrama: ‘república’. A ERC hi ha un percentatge important de militants que se senten a prop dels partits republicans europeus i liberals. Volien realment, Carod i Puigcercós, allunyar-los? Volen fer una força alternativa i que ocupi el mateix espai que el PSC i Iniciativa per Catalunya? O pretenen sumar la composició històrica d’ERC?

D’altra banda, es dirà que hi ha els personalismes, l’actitud de grups compactes de militants que procedeixen de l’independentisme radical, que avui ocupen la cúpula d’ERC. Tot plegat és una composició complicada, diversa, que hauria de permetre diferents veus per sumar. Que poc ha après ERC del ‘pujolisme’ pel que fa a concentrar forces, per sumar, a pesar de les equivocacions que ara, al cap dels anys, van aflorant. Però no es pot negar que el ‘pujolisme’ va saber sumar, a costa, això sí, d’haver de renunciar i aigualir els seus plantejaments.

A ERC, l’actual direcció, portant el partit amb mà de ferro, no ha d’oblidar que Joan Carretero és fill del sector Puigcercós, com ho ha sigut també Uriel Bertran. I a més, el president d’Esquerra ha comès la gran equivocació de permetre l’allunyament de Xavier Vendrell, maquinista principal del tren cap al futur que representa ERC.

Ara, l’error està comès: es va posar una catifa vermella a Joan Carretero perquè marxi del partit. Serà el mateix ERC sense els sectors de Carretero si realment el segueixen? Rotundament no. Pot sorgir un espai que ha de preocupar, i molt, a ERC i a CiU, perquè els dos partits tenen sectors independentistes i sobiranistes que poden arribar a entendre’s, i crear un nou partit liberal, independentista, que reculli des de l’esquerra tradicional liberal fins a sectors emergents i històrics de CDC.

Com dèiem a la nostra anterior crònica, el que pot passar és que es parcel·li més encara l’espai sobiranista. Quedaria, doncs, ERC com a força d’esquerra i alternativa al PSC i ICV; un nou espai de centre-dreta independentista, amb els sectors de Joan Carretero i els sobiranistes de CDC; més la tradicional Convergència i Unió ocupant la centre-dreta pactista tradicional del país.

ERC ha de ser conscient que això comporta un nou mapa d’aliances, i una reducció del seu espai electoral, i que l’única manera d’ampliar-lo, ara sí ja, és entrar a sac a l’espai socialista. El que cal preguntar-se, però, és si ja és el moment, i si hi ha sectors madurs per trencar amb la supeditació material i mental al socialisme espanyol i marxar cap al sobiranisme. A un any i escaig de les nostres properes eleccions nacionals, el panorama es complica, però a la vegada dóna més riquesa al sobiranisme, que ocupa totes i cadascuna de les franges electorals. De produir-se aquesta nova situació, caldria que els nostres polítics, repetim una vegada més, tinguessin sentit d’estat i capacitat de pacte, per actuar, ni que sigui una vegada, amb mentalitat nacional com han fet els espanyols a Euskadi.

 

EA carrega contra la direcció d’ERC al ser relegada al cinquè lloc de la llista de les europees

pesolbullit | 04 Maig, 2009 02:19

www.tribuna.cat


  

La setmana passada el PSM quedava fora de la coalició europea encapçalada per ERC per desavinences entre els dos partits, i ara és EA, a través de l’eurodiputat Mikel Irujo, la que ha expressat el seu malestar –tot i que seguirà a la candidatura- als republicans perquè no han tingut “encara la vergonya” d’explicar-los perquè els han relegat al cinquè lloc de la llista, per darrera de BNG, Aralar, i Els Verds.


“Esquerra té una solera i un passat impecables”, però per “desgràcia” ara està “dirigida per persones” que “s'obsessionen amb els números i marginen els principis i la feina feta”. Així de contundent s’ha mostrat Irujo aprofitant la presentació del programa electoral republicà. Tot i donar suport a Junqueras i Ana Miranda, número dos i candidata del BNG, als que ha qualificat de “referents de l'independentisme i de les nacions sense estat a l'Eurocambra”, l’eurodiputat d’EA ha lamentat que la direcció d’Esquerra no hagi tingut encara “la delicadesa, la vergonya o el valor d'asseure's amb nosaltres per explicar-nos per què han posat fi a 22 anys de feliç i pròsper matrimoni”. Irujo, que plegarà com a eurodiputat, ha anat més enllà i ha donat “per finalitzada la relació de 22 anys de feina continuada” amb ERC.

Per la seva banda, Oriol Junqueras ha respost a “títol personal”, recordant que no milita a ERC, que a pesar de la “consideració enorme”, el “respecte extraordinari' i la “simpatia extrema” que senten els republicans per EA, és possible que “aquest reconeixement no sempre s'hagi sabut expressar de la forma més adequada”. En un to conciliador, Junqueras ha mostrat la seva voluntat que els dos partits superin les “importants i doloroses” dificultats i siguin capaços de “reconduir adequadament” la relació per poder seguir treballant conjuntament.

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb