SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

Salvador Cardús: "L’únic instrument d’emancipació que ens queda és el de ser més radicalment democràtics"

pesolbullit | 29 Novembre, 2008 04:58

www.tribuna.cat

Salvador Cardús: "L’únic instrument d’emancipació que ens queda és el de ser més radicalment democràtics"

El sociòleg Salvador Cardús ha arribat a aquesta conclusió a l'article "El camí no era l'Estatut" publicat a l'Avui. Per l'autor, "només si fem un gran pas endavant d’aprofundiment democràtic podrem assumir la responsabilitat del nostre futur amb les màximes garanties. ¿No és això el que ens faria immediatament més sobirans?", reflexiona Cardús. "I tanmateix –explica- resulta que és el nostre propi sistema", que qualifica "d'autodestructiu", "el principal entrebanc per a qualsevol progrés". El sociòleg fa una dura critica als partits, afirmant que "han deixat de ser l’instrument per construir el futur i ens tenen atrapats en el present, si no ens fan recular cap al passat". "Ara ho veig més clar que mai: en lloc d’haver reformat l’Estatut, que ha portat tanta frustració, n’hi hauria hagut prou fent una llei electoral per tal de regenerar i enfortir la política catalana", conclou l'autor.

 

Cardús comença l'article explicant que, parlant amb un grup de persones, van "acabar discutint sobre si els partits actuals eren capaços de dur a terme la reforma del sistema electoral que hauria de permetre l’emergència de bons lideratges i, en general, l'arribada de millors professionals a la política", és a dir, si eren capaços de crear un sistema amb "llistes obertes" i "polítics realment vinculats al territori", entre d'altres. Un sistema que, per Cardús, és "tot al contrari del model actual, que afavoreix la docilitat dels mediocres que neixen, creixen i es perpetuen als partits, i que expulsa els millors fora de la política".

 

"Just l’endemà –explica l'autor- poso la ràdio del cotxe i sento que al programa del Graset pregunten a Joan Ridao [...] sobre si al seu partit hi haurà primàries per elegir el candidat a president. I Ridao respon, gairebé literalment, això: 'És del gènere tonto voler primàries', i deixa clar que cap partit no en vol i que ells –que no són “tontos”– miraran d’estalviar-s’ho". Aquestes declaracions deixen clar, a parer de Cardús, que "els canvis que urgeixen al nostre país no vindran dels mateixos partits", ja que no tenen, ni tan sols "aquell que el 2003 va fer un gran salt electoral amb la promesa d’una nova radicalitat democràtica", "el coratge de liderar el tipus de canvis que els obligaria a posar a prova el seu model de direcció, promoció i control intern".

 

Per l'autor, les declaracions de Ridao són la constatació que "els partits no faran res per canviar" les "regles de joc actuals", que no permetran mai la possiblitat que pugui aparèixer "cap Barack Obama a la catalana, per dir-ho amb una exageració". Així, el sociòleg es dirigeix a CDC, on creuen que "mig copiant les tècniques electorals avançades de l’equip d’Obama, deslligant-les de la mateixa fabricació del lideratge, n’hi ha prou per guanyar eleccions", amb "militants de sempre ara reconvertits en voluntaris, aportacions econòmiques populars sense renunciar a les subvencions públiques ni garantir la transparència de la despesa, ús d’internet i YouTube amb el sectarisme habitual...". Aquesta actitud de Convergència porta a pensar a Cardús que el partit "encara no ha escarmentat sobre què passa quan s’usen instruments de campanya d’un sistema veritablement obert i ple de riscos en un altre model electoral, tancat i fora del mercat". "Els costa d’entendre –conclou- que determinades estratègies de mercadotècnia electoral només són bones quan hi ha mercat polític de veritat".

 

L'autor travessa l'Atlàntic per parlar de les eleccions nord-americanes que, al seu parer, "han mostrat que, quan la competència és franca, la victòria és acceptada per l’oponent amb una elegància aquí inimaginable". Cardús ho exemplifica amb la possible entrada al govern d'Obama de Hillary Clinton "la seva principal rival al partit". Per Cardús, aquest fet es produeix "precisament perquè Hillary va acceptar lleialment la seva derrota". L'autor torna a Catalunya i afirma que "en un sistema polític com el nord-americà, la constant erosió entre CDC i UDC seria absolutament inimaginable, perquè les urnes haurien posat tothom al seu lloc. I el lamentable espectacle pel lideratge d’ERC entre Puigcercós i Carod-Rovira hauria acabat amb la carrera política de tots dos", diu Cardús de forma taxativa.

 

"Aquí, en canvi, es desafia l’adversari dient que no hi ha intenció de 'llançar la tovallola'. Exactament: aquí no hi ha primàries sinó combats de boxa, sempre amb possibilitat de revenja", conclou l'autor. Però no només ERC i CDC reben les crítiques de Cardús, també PSC i PP. Del partit de Montilla recorda "com van fer saltar el mateix president Maragall" i dels populars en remarca "la imposició del lideratge de la Sánchez-Camacho al PP". Aquest anàlisi porta a Cardús a concloure que "el nostre és un sistema autodestructiu. Però els partits pensen que canviar les regles, com diu Ridao, seria 'del gènere tonto'".

 

"La meva opinió és que Catalunya mai no podrà encarar el seu futur sense la base d’un sistema democràtic molt més sòlid que l’actual. Aquest és el blindatge que necessitem", diu Cardús. "Si és cert que ja no som gaire millors –tampoc gaire pitjors– que la resta d’Espanya, si ja no som més cultes, ni més rics ni més cosmopolites, l’únic instrument d’emancipació que ens queda és el de ser més radicalment democràtics". Però és precisament "el nostre propi sistema el principal entrebanc per a qualsevol progrés". I això porta a la conclusió final del sociòleg: "en lloc d’haver reformat l’Estatut, que ha portat tanta frustració, n’hi hauria hagut prou fent una llei electoral per tal de regenerar i enfortir la política catalana. I, ai las, això només depenia de nosaltres".

Prima de dues pel·lícules porno per guanyar

pesolbullit | 26 Novembre, 2008 02:00

 

http://www.deportesadictos.com 

  És l'últim que em faltava per saber, en el país de les llibertats, el club de futbol de la capital, el Copenhaguen FC, prima als seus jugadors amb dos pelis pornogràfiques per cada partit que guanyin.
No se si és que són tots lletjos i lliguen un pebrot, o és que necessiten inflar moltes pilotes donant-li a la bomba, però l'estímul és original on ho posis.
Els jugadors estan pensant a formar una videoteca amb totes les pelis guanyades al final de la temporada.
Un dels patrocinadors del club és una distribuïdora de cinema X, que a més es jacta de donar als jugadors els darrers estrenes (com si els nois no coneguessin el final de la pel · lícula). Però el cas és que sembla que això els estimula (¿a qui no?), Tal és així que de 15 partits en porten 10 guanyats (vint pel·lícules pornogràfiques per jugador), que amb una plantilla de 24 fa un total de 480 pel·lícules; segur que ha d'haver repetides, ja que si no ...
En fí, que amb aquest mètode els jugadors corren que se les pelen o viceversa.

 

Gran desgavell dins el PP: Catalina Soler esclata i se'n va

pesolbullit | 21 Novembre, 2008 00:14

Crisi de lideratge dins el PP

Reproduït de www.diaridebalears.cat

L’exbatlessa de Felanitx té previst presentar avui la seva dimissió com a portaveu del PP davant el comitè de direcció. Considera que no té la confiança de la cúpula i que existeix una manca de coordinació interna

Lluís Planas | 20/11/2008 |

La portaveu del PP balear, Catalina Soler, té previst presentar avui dematí davant el comitè de direcció del partit la seva dimissió en el càrrec i també el seu lloc en aquest òrgan. Ha pres aquesta decisió perquè considera que ha perdut la confiança de la cúpula, encapçalada per Rosa Estaràs, i perquè ara mateix creu que manca coordinació interna suficient per poder exercir la seva tasca.

Soler esclatà ahir dematí al Parlament després de comprovar que qualcú molt proper a la direcció –com publicà ahir dB a la seva secció No vagi per dit– ha criticat i ha posat en entredit la seva figura com a portaveu, de manera especial arran de la seva compareixença de dilluns migdia per explicar el posicionament del PP sobre la condemna a Lluc Tomàs. L’exbatlessa de Felanitx assegurà a aquest diari que gran part de la filtració contra ella és falsa, perquè les instruccions que li donaren abans de sortir davant els mitjans de comunicació foren, assegura, les que ella seguí al peu de la lletra. Aleshores, però, el partit encara no tenia clar que el batle de Llucmajor acceptàs presentar de manera voluntària la seva dimissió. No ho va fer fins passades les tres.


Sense voler confirmar aquest darrer extrem, Soler es queixa que la fessin sortir en roda de premsa mentre al mateix temps una part de la direcció es reunia en un gabinet de crisi a la seu del partit sense que ella tingués coneixement del que vertaderament estava succeint. Després de conèixer les intencions de Soler, la presidenta Rosa Estaràs s’hi posà ahir en contacte per intentar que fes marxa enrere en la seva decisió. No tingué èxit i la felanitxera té intenció d’exposar avui els motius de la seva dimissió davant els membres del comitè de direcció.


Portaveu des del passat congrés autonòmic, el mes de juliol, Soler assegura que ha notat la manca de confiança en ella després d’haver donat suport a la candidatura d’Antoni Pastor a la presidència del PP de Mallorca, en contra de l’opinió de la direcció. Ara seguirà el mateix camí que el batle de Manacor sortint del comitè directiu. En la decisió de la diputada també ha influït la pressió d’haver desenvolupat la seva tasca sota diverses imputacions judicials, una de les quals fou pel cas Cavallistes, el judici del qual començarà l’1 de desembre. Soler no ha estat gens còmoda quan ha hagut de donar la cara pels casos de corrupció a les files populars. El solleric Carles Simarro, actual portaveu adjunt, està cridat a ser el seu substitut, encara que caldrà esperar la decisió de la direcció.

 

El PP balear: Crisi o desfeta?

pesolbullit | 21 Novembre, 2008 00:11

www.tribuna.cat

Abel Matutes es dóna de baixa del PP.

“A ca magre tot són puces” seria una de les moltes maneres de definir l’actual situació del Partit Popular a les Illes Balears. A les moltes calamitats que us hem anat relatant puntualment, cal afegir-hi la llarga llista de les produïdes aquesta setmana.

Aquesta setmana es va fer pública la sentència en la qual el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears condemna a l’actual batlle del municipi mallorquí de Llucmajor a 3 anys de presó i 8 d’inhabilitació absoluta per haver malversat doblers públics a través de la seva participació en la trama de corrupció política i empresarial ordida per l’exregidor del consistori i líder de la formació d’extrema dreta espanyolista ASI, Joaquín Rabasco, que ha estat condemnat a 6 anys de presó i 8 d’inhabilitació absoluta.

També aquesta setmana, l’Audiència de Palma ha emès la sentència corresponent a la peça 32 del 'cas Andratx' en què condemna l’exdirector general d’Ordenació del Territori del govern balear de Matas, Jaume Massot, a cinc anys de presó per prevaricació i falsedat documental.

El tribunal també ha condemnat a l’exbatlle, Eugenio Hidalgo, a set anys d’inhabilitació per càrrec públic per un delicte de prevaricació de funcionari.

Deixant de banda els tribunals, encara que tractant-se del PP Balears mai no s’abandona del tot, l’actual direcció dels conservadors s’ha trobat amb dues situacions desagradables més: l’exbatllessa de Felanitx i fins ara portaveu del PP, Catalina Soler, ha dimitit perquè considera que ha perdut la confiança de la direcció, encapçalada per Rosa Estaràs.

Soler, que està imputada per un cas de falsificació documental, anomenat cas Cavallistes, continuarà afiliada al partit i conservarà la seva acta de diputada al parlament.

Però des del modest punt de vista del cronista, l’autèntica bomba informativa de la setmana ha estat un fet que ha passat molt desapercebut en els mitjans de comunicació de fora d’Eivissa: l’exministre d’Afers Exteriors, Abel Matutes, s’ha donat de baixa del PP. Segons Matutes, ha pres la decisió per tal de “desvincular el partit de la seva denúncia personal sobre “la persecució” contra el seu patrimoni que segons el seu parer està sofrint per part del Consell d’Eivissa.”

Matutes ha volgut deixar clar que “la decisió en cap moment no ha estat motivada per temes interns del partit”, sinó que es deu a la seva voluntat de protestar contra la política de la

Institució que dirigeix Xicu Tarrés, sense que es relacionin les seves manifestacions amb el PP.

Matutes, avesat a controlar tots els mecanismes de poder d’Eivissa des de fa molts anys, no ha paït la derrota electoral del partit que ha defensat històricament els seus interessos. Una derrota causada, en bona part, per la revolta civil que es va viure a causa de la construcció d’una autopista que xapa en dos l’illa d’Eivissa.

 

 

El periodista Miquel Gimenez també n'esta tip de les parides dels socialistes a l'ajuntament de Barcelona i afirma que "Cal un canvi a Barcelona"

pesolbullit | 19 Novembre, 2008 00:42

Miquel Giménez assegura, a la columna d'opinió publicada aquest dimarts a El Mundo, titulada "La Barcelona de Xavier Trias", que és necessari un canvi en l'Ajuntament de Barcelona. Giménez, proper al PSC, afirma que "Xavier Trias ha iniciat la precampanya com a candidat a alcalde d'aquesta Barcelona dels nostres pecats. Aquest metge pediatre té una sèrie d'avantatges sobre el seu màxim rival, el socialista Jordi Hereu. Verbigràcia, la seva experiència, les ganes de portar aires nous a una Administració que hi ha en les mateixes mans des de les primeres eleccions municipals, el seu coneixement amplísimo de la política catalana, espanyola i barcelonina i, especialment, la seva passió cap a les persones".

"L'Ajuntament barceloní ha adquirit, especialment en aquesta última etapa, un aire de castell de Kafka gris, somort, desangelat. No hi ha emoció, no existeix l'impuls, l'espurna, l'energía. S'ha convertit en una fortalesa burocràtica on els que manen se'l cuinen i se'l mengen solets", afegeix el periodista, que va ser l'encarregat de presentar el míting de final de campanya del PSC a les generals, que es va celebrar al Palau Blaugrana.

"Reconeguem-ho: és precís un canvi, obrir les finestres de la Casa Gran i que els expedients que acumulen tones de pols i les velles reivindicacions veïnals que adormen el son dels justos voletegin i volin de Collserola al Morrot, de Sant Martí a Les Corts; és temps ja en cas de fer la política al carrer i no als despatxos, política dialogant, política dirigida a les persones. Fora d'una vegada les obres faraòniques i els projectes que tan sols produeixen molta foto a la premsa i poc o nul benefici social! S'ha que fer dissabte a fons a Barcelona: deixar de fer política d'aparador i fer autèntiques polítiques que afavoreixin al comerç; intensificar l'atenció cap als nostres vells i deixar-se de places dures; atendre, en suma, als quals pitjor el passen", explica.

Giménez considera que "cal recuperar els barcelonins per a Barcelona. Aquests s'allunyen cada vegada més i més d'ella, de la brutícia, de la borratxera i l'esbronc nocturn, del bloc granític de l'Ajuntament, impermeable als seus desigs, a les seves justes queixes. Perquè les ciutats són el que senten els seus habitants. I existeix una pulsió que demanda més atenció a la gent. Ja sé que em diran que ens han nomenat capital de no sé que de la Mediterrània. Perfecte. D'acord. Però, em volen dir en què afecta això a les persones que tenen una pensió de viduïtat de misèria, als barris dels quals s'expulsa els seus veïns pel mobbing immobiliari, als districtes on falten serveis, als quals pateixen les deficiències del transport públic i suma i segueix? ".

"La grandesa està en el dia a dia i aquest projecte ho representa, al meu modest entendre, Xavier Trias. Un home que, curiosament, és molt més gran en edat que Jordi Hereu, l'actual alcalde socialista, i té en canvi una vitalitat política que a Hereu li falta, i molt em temo que li faltarà sempre", afegeix.

"Trias desitja recuperar la nostra capital per a tots. Amb rigor i amb humanitat. Amb tot el cor. Em sembla una persona molt sincera i eficaç. I m'és igual que sigui de Convergencia. Com si vol ser el Dalai Lama, mira. Hi ha gent bona i gent dolenta en tots els partits i els valors que defensa m'agraden, així com la seva concepció del que ha de ser un alcalde. De manera que podria ser, perfectament, que davant de l'abúlia oficial triomfés l'energia de Xavier Trias, una persona sap que entusiasmar i ser proper sense caure en el populisme barat. No els dic més", conclou.

Salvador Cardús tracta M. Reid (The Economist) com a corresponsal de guerra al servei d'Espanya

pesolbullit | 19 Novembre, 2008 00:20


Reproduït de www.avui.cat

REFLEXIONS SOBRE EL POLÈMIC ARTICLE DE 'THE ECONOMIST'Corresponsals de guerraSalvador Cardús i Ros / Sociòleg i escriptor salvador.cardus@uab.cat

Tots tranquils: l'articlet objecte de tanta atenció de The Economist es desqualifica tot sol, i desqualifica la revista que l'ha publicat. És clar que mai no agrada que li diguin cacic al teu antic president, un home que ha estat qualificat com "el polític català més important dels últims segles, el més influent a Espanya i el de més projecció a Europa", ni que te'l comparin amb un franquista juràssic. Tampoc no agrada que es menteixi, com quan s'afirma que un professor espanyol que no parli català no té oportunitats de ser contractat en una universitat catalana. Però, si tot el que publica The Economist té aquest grau de rigor, que pleguin!


ÉS CLAR QUE EL PERIODISTA DE The Economist ha tingut la col·laboració interessadíssima d'insignes informants que han ajudat a conformar la seva visió distorsionada de la realitat catalana. Que sigui Antonio Muñoz Molina, antic director de l'Instituto Cervantes a Nova York, qui ha tractat de cacic Jordi Pujol no ha d'estranyar. Aquest institut té per missió invertir ingents quantitats de diners -també de catalans- a favor del prestigi internacional del nacionalisme espanyol, la naturalesa del qual es basteix sobre la voluntat políticament annexionista i culturalment genocida de tot el que destorbi la seva essència unitarista. Potser més trist és que Josep Ramoneda s'hagi afegit a la festa, ironitzant sobre si a Espanya es volen tenir disset Hollywoods mentre als EUA només en tenen un. Hi hauria deu mil contraexemples de respecte per la diversitat cultural i política als Estats Units, com ara la pluralitat de sistemes electorals Estat per Estat, i fins comtat per comtat, o el nombre de museus d'art modern i contemporani, o el cas de les homologacions acadèmiques i professionals (als Estats Units, un metge o un advocat d'un Estat no pot exercir en cap altre sense la corresponent convalidació del seu col·legi professional). Però, amb consciència o sense, a Ramoneda, director vitalici del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona -també n'hi deuen haver ben bé disset més, a Espanya, d'aquesta mena de canongies- l'apunten al discurs antiautonomista que volia escoltar el dit corresponsal.


EL CAS DE 'THE ECONOMIST' NO ÉS EL PRIMER, ni és l'únic. Només cal fer memòria de com la premsa alemanya va tractar la presència catalana a Frankfurt. És més, fins i tot quan la premsa estrangera ha parlat bé de Catalunya, ha estat amb segones. Fa anys, el president Pujol confessava la incomoditat que sentia cada vegada que parlaven bé d'ell, perquè sempre era per destacar-ne la moderació i, per dir-ho així, la lleialtat espanyola, més que no pas per allò que representava la seva acció de govern des del punt de vista de la nació catalana. El mal és antic, i el seu origen, fàcil d'identificar i localitzar.


I ÉS QUE LA FIGURA DEL CORRESPONSAL de premsa té una dimensió política indiscutible. No tornaré a repetir la meva vella tesi sobre la "política de paper", és a dir, sobre com la política es representa i es fa a les pàgines impreses dels diaris i els setmanaris internacionals. El corresponsal internacional acaba sent encara més important que un cònsol o un ambaixador, que mai no es permetrien la imprudència ni la impertinència d'una interferència pública tan directa en els afers interns del país.


LES CONCLUSIONS SÓN CLARES. EN PRIMER lloc, cal entendre que el problema de l'articlet no és de desinformació. El periodista que ens ocupa hauria pogut trobar informació més exacte sobre Catalunya a Google que la que va aconseguir amb totes les seves entrevistes "qualificades". Però és que no es tractava d'informar, sinó de comprometre's amb una causa. El corresponsal de guerra de The Economist ha escrit una peça de combat polític, alineat a favor del projecte nacionalista que, per convicció o per interès, ha escollit com a propi. Per tant, cal que sapiguem que qualsevol resposta catalana a la defensiva, institucional o popular, serà llegida i integrada per The Economist com la prova definitiva que ha encertat no tant en la diagnosi com en l'objectiu de trepitjar l'ull de poll a través del qual ens ha volgut fer mal a nosaltres i el corresponsal ha complagut els seus benemèrits i generosos amics.


EN SEGON LLOC, L'ÚNICA REACCIÓ RAONABLE és aprofitar l'evident incompetència professional i, per tant, la feblesa del setmanari, per girar la situació a favor nostre. Els responsables de The Economist no necessiten més informació, perquè ja la tenen, però han de saber, i ho poden entendre, que els han enredat i que els han desacreditat en mostrar tan ingènuament la seva complicitat amb un projecte nacionalista determinat, ben il·lustrat pel famós Manifiesto liderat per Fernando Savater, que citen i donen per bo. Un país no pot trontollar per un articlet manipulador, però la revista sí que hauria de notar que la relliscada d'enfrontar-se injustament a tot un país li surt cara. Finalment, el cas posa en evidència que ens cal molta més intel·ligència en les nostres relacions amb l'exterior. Tenim una xarxa internacional de catalans al món de primer nivell, abandonada a la seva sort. I només tenim "corresponsals de guerra" a les files enemigues. Fins que no tinguem ben activats els uns i desactivats els altres, haurem d'aguantar xàfecs d'aquesta mena.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb