SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

El senyor Ferran, que fa l'Espanya gran

pesolbullit | 29 Gener, 2008 00:53

El senyor Ferran, que fa l'Espanya granarticle de Victor Alexandre reproduït de elsingulardigital.cat

No sé per què han aixecat tanta polseguera les declaracions de Joan Ferran, portaveu adjunt del PSC al Parlament, queixant-se d'una suposada "crosta nacionalista catalana" a Catalunya Ràdio i a TV3. Ja fa molts anys que Joan Ferran es dedica a fer aquesta mena de pronunciaments i a exhibir la seva autofòbia sense el més mínim sentit del ridícul. Joan Ferran és un nacionalista espanyol que ja el 25 de maig de 2001 va expressar la seva indignació al Parlament perquè, segons ell, el nom d'Espanya se sentia massa poc a TV3. Com a bon hispanoaddicte, Ferran és d'aquells que pateixen una crisi nerviosa si algú al seu voltant no diu "Espanya" cada deu minuts. Per això, el 8 d'octubre de 2004, també al Parlament, va tornar amb la mateixa cantarella amb expressions pròpies de l'ultradreta espanyola. Deia, el senyor Ferran, que TV3 és "pancatalanista" i "colonialista" i va tornar a lamentar l'"excessiu" nombre de minuts d'emissió que transcorrien sense que se sentís el nom d'Espanya.

Es dóna el cas, però, que en l'estudi que vaig fer sobre aquestes qüestions per al meu llibre TV3 a traïció vaig descobrir que la televisió pública catalana, en mans del PSC, no sols ha eradicat el terme "Estat espanyol", sinó que també ha aconseguit que el nom d'Espanya sigui la paraula més repetida en els telenotícies. En una notícia de tres paràgrafs, per exemple, la diuen quatre cops. Però, és clar, amb això no n'hi ha prou per apaivagar la frisança espanyolista del senyor Ferran, que considera "tendenciosa" una visió catalana de la vida i "normal" una visió espanyola. Conscient que el PSC no té futur en una Catalunya nacionalment desacomplexada, el senyor Ferran veu en cada persona o en cada notícia catalanocèntrica un enemic dels interessos del PSC. No és estrany que retregui a CiU o a ERC la voluntat de fer país a través de TV3. Per al senyor Ferran i per al PSC, el país ja està fet i es diu Espanya i no cal "construir pàtries" perquè la pàtria dels catalans és l'espanyola. I, és clar, uns mitjans de comunicació desinfectats de catalanisme que parteixin d'aquest principi són el model que el Partit Socialista voldria instaurar per frenar l'espectacular creixement de l'independentisme a Catalunya. Al final, tot es resumeix a això: a més Espanya, més PSC. D'aquí que calgui agrair les declaracions del senyor Ferran, per aclaridores. Sense adonar-se'n, ha confessat el problema del seu partit: a més Catalunya, menys PSC.

Ferran Saez: La falsa hegemonia del PSC

pesolbullit | 27 Gener, 2008 02:27

reproduït del diari avui.-

EL PSC HA GENERAT TONES DE DISCURS ANTINACIONALISTA

L'hegemonia

Ferran Sáez Mateu / Escriptor i professor a la URL / ferransaez@hotmail.com

Se'n recorden, de quin va ser el primer acte públic com a consellera de Cultura d'aquella estrella fugaç del maragallisme anomenada Caterina Mieras? Efectivament: el primer acte públic de Caterina Mieras, consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, va consistir a anar expressament a Sevilla (!) a veure la darrera xarlotada d'Albert Boadella, la tardor del 2003. Allò era una solemne declaració de principis i alhora el rutinari pagament de la mensualitat d'una vella hipoteca. El contracte es va formalitzar en un moment indeterminat de la dècada del 1980, quan el PSC va constatar que mai no guanyaria unes eleccions al Parlament de la Catalunya, com així ha estat fins al dia d'avui.

EL PSC HAURIA POGUT APOSTAR FA VINT ANYS per intel·lectuals més o menys vinculats a la socialdemocràcia. No ho va fer mai, però. Com que només jugava a la contra, va preferir donar un tracte de favor mediàtic a la cridòria antinacionalista. El joc va funcionar. Va funcionar tant i tant, que el monstre creat artificialment amb bocins de ressentits patològics, genis incompresos, funcionaris expedientats i restes de sèrie de la Gauche Divine va prendre vida i es va emancipar. El juny del 2005 aquell monstre malgirbat, fet amb els sargits d'una dotzena de fracassos personals, va signar un manifest. El 2006 va obtenir tres diputats.

QUAN EL SENYOR JOAN FERRAN I SERAFINI feia referència fa poc a la "crosta nacionalista" en els mitjans públics catalans, estava encetant un debat que convindria no tancar en fals. S'equivoca qui creu que allò era una sortida de to que es pot corregir amb dues dotzenes d'articles indignats o fins i tot indignadíssims. Convé parlar-ne més, de les crostes. Naturalment, cadascú té el dret de fixar-se en la crosta que vulgui. Fa uns dies, Joan Ferran en gratava rabiosament una de molt concreta. Però a mi avui em ve de gust mostrar la infecció purulenta que han generat els 30 anys ininterromputs de trona socialista, que en les actuals circumstàncies de falsa hegemonia política i social pot degenerar en una discreta caça de bruixes.

AIXÒ DE LA FALSA HEGEMONIA POLÍTICA i social del PSC convé remarcar-ho, perquè sempre es diu amb la boca petiteta. El PSC controla gairebé tots els pressupostos públics que es mouen a Catalunya: la Generalitat, els grans ajuntaments, etc. Aquest control total del poder resulta grotescament asimètric amb la representativitat democràtica real d'aquest partit, que des d'una perspectiva numèrica és irrisòria. En les darreres eleccions al Parlament, el PSC va obtenir 37 escons (sobre 135); va guanyar en 86 municipis (sobre 946), en 3 comarques (sobre 41), etc. Aquesta situació de precarietat només resulta sostenible generant la il·lusió d'un món paral·lel, irreal però alhora convincent. D'això se n'encarreguen determinats mitjans de comunicació, rigorosament fiscalitzats. Ja fa molts anys que és així; per què, doncs, justament ara, al senyor Joan Ferran i Serafini li pica tant la "crosta nacionalista"?

PER RESPONDRE AQUESTA PREGUNTA necessitem apel·lar de nou a la criatura monstruosa a qui va donar vida l'escriptora Mary Shelley. Avui, el nucli dur de l'star system mediàtic antinacionalista auspiciat pel PSC entre les dècades del 1980 i el 1990 és una realitat autònoma i emancipada, fora del control de personatges com Joan Ferran. La majoria s'han passat a mitjans de comunicació obertament hostils a aquest partit. Es tracta, doncs, d'una crosta a la qual ja no poden arribar els tentacles dels comissaris polítics habituals. La denúncia de la crosta nacionalista obeeix precisament a aquesta sensació d'impotència: aquí sí que hi poden arribar, ni que sigui amb una hegemonia política irreal.

EL PROBLEMA DE FONS, EN TOT CAS, rau en el fet que, si anem gratant ambdues crostes, ens quedarem sense ningú. Hi ha la crosta nacionalista i hi ha la crosta antinacionalista. I res més. Les conseqüències d'haver polaritzat la política catalana només en aquesta clau al llarg de vint anys ara estan ben a la vista. El PSC ha generat tones i tones de discurs antinacionalista, però només un parell de frases fetes -i a hores d'ara ja molt passades de moda- de socialisme veritablement propositiu. I aquí, al marge de les conyetes sobre la crosta, hi ha qui s'apropa a un precipici: ser l'opció política dels pensionistes de l'extraradi de Barcelona i poca cosa més. De moment, la tendència és aquesta.

EL SENYOR JOAN FERRAN I SERAFINI ha obert un debat en què cal aprofundir, més enllà dels articles d'opinió i les peroracions radiofòniques. Es tracta d'una qüestió estrictament política que fa referència a la realitat o irrealitat de determinades hegemonies. De fet, desemboca en la delicada relació entre la representativitat electoral real i la legitimitat institucional. N'hem de parlar més, de tot això. Si Joan Ferran qüestionava fa poc l'hegemonia mediàtica -al seu entendre irreal- d'un determinat discurs, jo qüestiono directament la falsa hegemonia del seu partit en el si de les institucions catalanes. Potser els ho arreglarà Boadella, tot això.


El tirà Jan Laporta ordena l'acomiadament del periodista Miguel Rico

pesolbullit | 25 Gener, 2008 01:24

Avui llegint l'e-notícies me'n he assabentat que Miguel Rico ha estat acomiadat del diari Sport , l'acomiadament es va produir a mitjans d'octubre però no ho he sabut fins avui, suposo que els responsables del diari devien estar molt interessats en tapar el tema i als lectors ens ho han amagat, de fet he de dir que m'estranyava força no veure l'article del Miguel Rico a la contraportada del diari des de fa setmanes. Miguel Rico és juntament amb Enric Bañeres el millor periodista esportiu que tenim a Catalunya, almenys pel que fa a la premsa escrita. Sembla ser que l'acomiadament va ser fruit de les pressions del senyor Laporta cap al diari Sport, el senyor Laporta vol una premsa dòcil i domesticada que li rigui les gràcies a ell i als seus amiguets i no soportava que un periodista integre i independent com Miguel Rico el critiqués. El director del diari Sport, senyor Casanovas, enlloc de defensar al company Rico va preferir segui-li el joc al despòtic Jan i despatxar al Miguel Rico, deu n'hi do!! quin jeta aquest Casanovas!! 

  Vull expressar-li al Miguel Rico tot el meu suport i agrair-li tots els bons articles amb que ens ha obsequiat, respecte al despòtic Jan dir-li que al pas que va aviat es podrà comparar amb Pinochet, Mussolini, Musharraf, Honecker, Stalin o Ceaucescu, felicitats!! i respecte als directius del diari Sport senzillament dir que han demostrat tenir una gran "ètica professional" . A continuació reprodueixo un article de "elconfidencial.com on s'expliquen els fets:

http://www.elconfidencial.com

Joan Laporta tiene desde el lunes pasado un motivo de preocupación menos. Ahora, el presidente del Barcelona ya puede leer la contraportada del diario Sport sin tener que preocuparse. Y es que Miguel Rico, el que era según una encuesta encargada por el propio club barcelonista, el periodista más influyente en el entorno blaugrana, ha sido despedido del diario del Grupo Z que edita José María Casanovas y ya no podrá firmar más 'últimas' en el diario que fundó y en el que ha trabajado durante los últimos 25 años.

Más allá de los motivos que la empresa que edita el diario deportivo líder en ventas y difusión de Catalunya, haya podido considerar oportunos para prescindir de tan reputado periodista, lo cierto es que la noticia ha venido a aliviar a gran parte de la junta blaugrana. Especialmente al presidente y al secretario técnico. Rico, manteniendo una línea independiente de opinión que guardaba muy poca relación con la del periódico en la que publicaba, se había erigido como una de las pocas voces críticas con ciertas actitudes protagonizadas por Joan Laporta, Txiki Begiristain y el Barça en los últimos dos años.

Era un secreto a voces que muchas de sus columnas habían obstaculizado las relaciones que Casanovas, el editor del diario, trataba de mantener con el club blaugrana, cuya autorización comercial es fundamental para poder realizar ciertas promociones que el Sport ofrece regularmente a sus lectores.

La situación entre Casanovas y el Barcelona llegó a un punto de difícil convivencia cuando las críticas de Miguel Rico al club llevaron a Laporta a replantearse la renovación de la licencia de los 'campus' de fútbol oficiales del Barça, que en nombre del periódico organizaba la empresa de los hijos del editor del Sport. Esa misma empresa que, curiosamente, consiguió la organización de los eventos del 50 aniversario del Camp Nou. Cerrarse el contrato entre la empresa de los hijos del editor de Sport para el aniversario del estadio, la publicación (con todos los permisos del club) del libro de José María Casanovas, 'La Catedral del Barça' y despedir a Rico ha sido todo uno. ¿Casualidad?

 

Daniel Solano: Té sentit votar en unes eleccions espanyoles?

pesolbullit | 11 Gener, 2008 02:04

reproduït de poliblocs.cat

S'acosta la data dels comicis i segueixo pensant que cap català hauria d'anar a votar a les properes eleccions espanyoles. Es una bona manera de protestar pel menyspreu i el maltracte secular envers aquest pais nostre per part dels diversos governs de Madrid. Si Espanya desconecta de Catalunya, els ciutadans catalans desconectem de les institucions espanyoles. Una abstenció catalana massiva seria la resposta decisiva a tants anys de desgreuges.

Hi ha diversos motius per no anar a votar: Primer de tot, pel simple fet que són unes eleccions espanyoles. Aquest argument és vàlid pels independentistes. Per a la resta de catalans, segon motiu: perquè els polítics catalans ja han demostrat al llarg de tres-cents anys que no saben negociar amb els espanyols i que no ens serveix de res que vagin a fer el pasarell a Madrid. Ni CiU ni ERC saben treure rèdit quan els partits espanyols els necessiten per formar majoria. Tercer motiu, perquè els polítics espanyols ja ens tenen presa la mida i amb mentides i xerrameca ens pispen la cartera i les il·lusions cada any qque passa. El quart motiu per no anar a votar és el fet que no es pugui parlar en català al Congrés dels Diputats, mentre que al Parlament de Catalunya és possible parlar en castellà. El cinquè: perquè mai hi haurà un president espanyol català. Els mateixos espanyols no ho permetrien. I un llarg etcétera. De raons per abstenir-se a les eleccions espanyoles n'hi ha moltes.
 

 (Segueix)

Ricard Huguet: Aquí i avui no patim mes crosta que la ¨nacional espanyola socialista¨

pesolbullit | 10 Gener, 2008 02:28

reproduït de elsingulardigital.cat
ricard huguet rodona
arnau vilanova logo
Ricard Huguet
Club d’Opinió Arnau de Vilanova
L´eutanàsia del catalanisme
Explica el molt Honorable Heribert Barrera, que un alt dirigent del PSOE , ja fa temps va dir-li que la política del PSC-PSOE pel que fa a Catalunya era la d’aconseguir l´ eutanàsia del Catalanisme. És a dir: la seva mort natural, suau, indolent i sense agonia. Avui, després de les declaracions de Joan Ferran assegurant que cal arrencar la crosta nacionalista que domina TVC i Catalunya Radio, i del silenci còmplice dels Srs. Montilla i cia, cal ser molt babau per no adonar-se que amb compatriotes com els del PSOE de Catalunya no ens calen ni PP ni Ciutadans per témer el pitjor pel futur del nostre poble. Prova d’això es que han estat aquests dos partits els únics que han donat suport a les manifestacions d’odi al Catalanisme que va abocar l’inquisidor Ferran, amb el vist i plau- insisteixo – dels seus companys de partit. No hi ha dubte que en Ferran no ha llegit “TV3 a Traïció.Televisió de Catalunya o d’Espanya?”, de Victor Alexandre.

I és que la clau que ho explica tot es l’odi, alguns prefereixen dir-ne autodi. Aquest odi que els dirigents socialistes professen vers Catalunya i el Catalanisme, durant trenta anys quedà emmascarat en presentar-se com antipujolisme. Sense Pujol ha quedat al descobert que és el Catalanisme i la Catalanitat el què els fa nosa. Mentre el PP pretén igualment que el franquisme la seva extirpació directa i violenta si s’escau, el PSOE procura l´ eutanàsia. Potser per això molts catalans, ignorant que ambdós partits persegueixen el mateix fi, voten el PSOE com a mal menor. Però s’enganyen, perquè només votant partits d’obediència catalana podem rebel•lar-nos i exigir el nostre dret a viure tal com som.

El que ja costa més de comprendre es l’aposta estratègica dels Carod, Puigcercos i ERC fent d’escolanets de Montilla i facilitant així als socialistes d’aconseguir els seus objectius. Pot passar que en Montilla i el PSOE aconsegueixin en dues legislatures el que Franco i el Movimiento Nacional no reeixí en quaranta anys de dictadura.

Aquí i avui no patim mes crosta que la ¨nacional espanyola socialista¨. I és una crosta difícil d’arrencar perquè es molt gruixuda i molt arrelada. És la crosta que no accepta lliçons de Catalanisme ( Montilla dixit ), la dels pseudoprogressistes que consideren que el progrés ben entès comença per el d’un mateix., de manera que amb el modest sou d´alcalde es poden comprar residències de milions d´euros a Pedralbes o al Turó Park encara que, de fet, hom sigui alcalde de l´Hospitalet o de Santa Coloma de Gramanet. I emparant-se en el dret a triar l’escola dels fills, enviar-los a escoles d’èlit que costen més de 4.000 euros l’any per fill tot obviant que la major part dels seus votants no deuen tenir el mateix dret, car sovint és l’administració qui decideix quina escola pública els pertoca.

Aquesta és la crosta que es munta amb els diners de tots, un Centre d’Estudis d´Opinió amb un gran cuiner perquè prepari plats de resultats que asseguren que la crosta sempre guanyarà encara que si cal hagi de limitar la població enquestada als ciutadans de Cornellà. És la mateixa crosta que no reprova una ministra que ens ha fet 8 Kms d´autovia en 4 anys.

És la crosta que, front a la política de reconstrucció nacional del President Pujol, no té altra alternativa a presentar que la compra del vot a través de la subvenció, el xec o l’ajut per a tot i per a tots els seus potencials votants. És la represa del vell caciquisme andalús amb una sola diferència: els cacics dels segles passats compraven els vots amb els seus diners. Els d’ara ho fan amb diners públics.

Es la crosta ZP que no para de prometre i enganyar: ni retorn total dels papers de Salamanca, ni desplegament del nou Estatut, ni publicació de balances fiscals, ni TGV per al 21 de desembre del 2007, ni traspàs de trens de rodalies, ni res de res. TV3 i els Canals 33 i 3/24 agonitzen al país Valencià assassinats pel PP amb les armes legals que els subministrà Montilla i Clos. I és també la crosta Castells que menyspreant l’acord de nou finançament arrencat per CIU a un PP amb majoria absoluta, -recordeu quan va dir que aquell acord no donaria ni un euro més a Catalunya- ha permès, a la Generalitat doblar el seu pressupost. Què faria el tripartit avui si només disposés dels 17.000 milions que tenia el darrer govern de CiU ? Com s’ho farien per fer funcionar la repartidora ? Ara, amb pràcticament les mateixes competències en tenen més de 34.000 per anar tirant.

Finalment, creure que fent de crossa de la crosta socialista avançarem cap a la independència és propi de gent amb pa a l’ull o de pocavergonyes que treuen profit personal de la penosa situació que patim. Si no ens deslliurem de la crosta socialista i nacionalista espanyola el proper 9 de març, enviant-la a la mateixa marginalitat en que avui es troba el PP, Catalunya no serà mai més ni socialment avançada, ni culturalment rica ni políticament sobirana.

Marta Bosch em desperta els ànims

pesolbullit | 06 Gener, 2008 23:16

El país necessita aire fresc i un sotrac que ens permeti superar l'ensopiment en que ens ha sumit el PSOE i aquest senyor Montilla que només serveix per avorrir i fer adormir a tothom, espero que aquest any 2008 les coses canviin però entre tant veure per la tele a una preciositat com la Marta Bosch a mi personalment m'aixeca i m'escalfa els ànims, la periodista de Vilassar és un bombonet, un monument !!!  el xarop que necessitem per aixecar els ànims... només  cal veure la cara de felicitat del senyor del  darrere quan  la veu...

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb