SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

És un títol d'article inexacte, però inevitable. Admiro, respecto i ric molt amb Buenafuente: és un grandíssim humorista i suposo que millor persona. Només penso ben sovint que alguna cosa es va relaxar en aquest país per culpa de l'abús que en vam fer, l'abús que va fer TV3 del seu estil desenfadat, descamisat, de carrer. Un abús possiblement no planificat, no previst ni calculat, però sens dubte real.  No és que TV3 hagués de renunciar a una figura excepcional com ell, parlo d'excés: d'una sobredosi de temporades, d'una manca de recanvis en un moment donat, que va fer que arribés a semblar que no hi havia alternatives humorístiques a Catalunya. Després de Mikimoto (més tibat, més subtil, més anglès) Buenafuente va aclaparar tots els riures i això va implicar un desmesurat elogi d'allò col·loquial, una desmesurada fascinació per les bromes de barra de bar, una progressiva dèria per introduir frases castellanes en els discursos, per tolerar el "bueno pues vale", per retratar compulsivament allò que suposadament érem al carrer renunciant a equilibrar-ho amb quelcom que ens dignifiqués una mica més com a societat. A banda de retratar-nos (que tampoc no ens retratava: no tots som "nengs de castefa", "folloneros" ni "gilipolles") no hi va haver un complement que compensés aquesta laxitud extrema, un complement que subratllés que molts no hem deixat de ser i de viure sense excessives contaminacions de fora (llegeixi's "contaminacions" sense cap intenció despectiva).

No van trigar a aparèixer arreu de TV3 els convidats de la resta de l'Estat, els actors de les sèries dels canals castellans, els personatges sempre (sempre) marcadament bilingües, l'equivocat orgull de ser de l'Hospitalet que va dur en José Corbacho (el "Sebas") a afirmar fa poc en una revista que "l'Hospitalet és la Catalunya real". Amb aquest excés, amb aquest missatge constant i no compensat per cap altre, amb aquesta saturació i repetició dels mateixos codis (set? Vuit? Nou temporades seguides?), es va començar a instal·lar en el nostre subconscient que potser sí que havíem estat ocultant entre tots la suposada "Catalunya real". Cosa que és mentida, una colossal mentida. Que és el gran triomf de l'espanyolisme "amable" i "de bon rotllo". Allò que, de forma possiblement no intencionada, va aconseguir anar introduint l'estil Buenafuente: una renúncia a ser el que som perquè ens vam considerar massa poc simpàtics. Vam posar-nos a passar del tema. Vam creure'ns que no n'hi havia per tant. I n'hi havia per molt, per moltíssim més, i la prova és que ara en paguem les conseqüències en termes d'autoestima, nacional o simplement televisiva.

Perquè, senyor Corbacho, hi ha gent que parla o intenta parlar i viure només en català; que balla sardanes o va a Montserrat; que enyora en Puyal o que corregeix (fins i tot a si mateixa) els paranys lingüístics; que signa per les seleccions oficials pròpies; que no considera aquest últim assumpte una simple manera de fer el ridícul i de "barrejar l'esport i la política" (com va fer ahir, de forma hipòcrita, la ministra Chacón); que  beu en porró o que llegeix poetes catalans, i tot plegat sense deixar d'obrir-se al món. Aquesta gent també és la "Catalunya real", senyor Corbacho. I alguns d'ells també viuen a l'Hospitalet, i crec que representen la Catalunya real més que vostè. Gamarús.