SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

El prodigiós senyor Duran

pesolbullit | 20 Novembre, 2007 00:37

Sensacional article publicat per l'economista MIQUEL ESTEBA al diari El Punt on queda ben retratat el farsant Duran i Lleida.-

 

Veure la plana major de CDC embadalits com babaus escoltar amb unció el «mag» de la Franja al Cercle Financer de «la Caixa» és un espectacle entre decebedor i fantàstic.

Com de costum, Duran va enlluernar el bo i millor de l'establiment barceloní amb el seu discurs fluid i acerat. Ja ho va fer fa uns anys al paranimf de la Universitat, però aleshores, a part dels concebuts tòpics, va dir molt poca cosa de relleu –encara que ben dita, com sempre.

L'audiència tenia davant seu l'entreguista quintaessenciat i l'etern ministrable; l'home que amb quatre gats pren la Bastilla als albats de Convergència com a number one en les llistes electorals per Madrid elecció rere elecció, en un exercici quasi tan rutinari com l'encapçalament permanent, sospitós i xocant de les enquestes de valoració de determinats mitjans de comunicació, guany o perdi les eleccions.

El martell d'heretges independentistes predica els tòpics reiteratius que han fracassat sempre en les nostres relacions amb l'Estat. La centralitat, l'estabilitat i el pacte que ofenen la intel·ligència i ens provoquen, als que hem viscut diverses legislatures i la batalla estatutària, la hilaritat i la indignació més que justificada. Es allò de «Voteu-nos que serem decisius», «Ens necessitaran» i altres sentències de les quals el fracassat Roca –presentador de l'acte– en sap un niu.


 (Segueix)

Els problemes de Catalunya

pesolbullit | 19 Novembre, 2007 23:56

carta d'un lector publicada al diari El Punt.-

Senyor Montilla, he de donar-li la raó. El problema que tenim molts catalans es diu –ves per on– com vostè, José Montilla.

També ho és el seu full de ruta. Diàriament queda palès que segueix un traçat erroni, fatal per al futur d'aquest país, i que vostè i els seus socis de l'esquerdat govern d'entesa volen tirar endavant peti qui peti.

Senyor President, rectificar és de savis. Ja sé que no ho farà, però seria molt positiu que canviés el rumb si sent alguna cosa per aquesta terra catalana.

 
ANTONI MUSELLAS. PALAMÓS (BAIX EMPORDÀ)..

El botifler Buenafuente intenta fer-li un massatge a ZP però al final tots dos queden en evidència

pesolbullit | 17 Novembre, 2007 03:01

Ja fa temps que Andreu Buenafuente se'n va donar compte que això de fer humor en català no era tan profitós com fer humor en la lengua del imperio i va decidir renegar dels seus origens i de la seva llengua. L'última temporada de Buenafuente a TV3 va ser senzillament repugnant, deixant de banda la suposada gràcia del seus personatges "el gilipolles" i "el neng" Buenafuente demostrava en tot moment que se'n avergonyia de ser català, buscava qualsevol excusa per posar-se a parlar en castellà. Jo l'havia admirat i m'agradava el seu humor però va arribar un moment en que ja en vaig tenir prou, els seus programes es van acabar convertint en un spot diari del PSOE i la veritat és que els discursos polítics d'aquest ignorant sense estudis no m'han interessat mai. Ara està a la cadena SEXTA, la nova telePSOE, suposo que és un lloc on es déu sentir molt a gust i per això va voler l'altre dia ensabonar al farsant ZP amb una de les seves entrevistes, però el que no s'esperava cap dels dos és que el tret els sortiria per la culata perquè això d'enfotre-se'n de la pobra gent que ha d'agafar les maleïdes rodalies de RENFE és de molt mal gust.

A continuació reprodueixo un article de Jordi Cabré a elsingulardigital.cat del mes d'octubre on es fa un retrat bastant ajustat del botifler Buenafuente:

LA CULPA DE BUENAFUENTE
És un títol d’article inexacte, però inevitable. Admiro, respecto i ric molt amb Buenafuente: és un grandíssim humorista i suposo que millor persona. Només penso ben sovint que alguna cosa es va relaxar en aquest país per culpa de l’abús que en vam fer, l’abús que va fer TV3 del seu estil desenfadat, descamisat, de carrer. Un abús possiblement no planificat, no previst ni calculat, però sens dubte real.  No és que TV3 hagués de renunciar a una figura excepcional com ell, parlo d’excés: d’una sobredosi de temporades, d’una manca de recanvis en un moment donat, que va fer que arribés a semblar que no hi havia alternatives humorístiques a Catalunya. Després de Mikimoto (més tibat, més subtil, més anglès) Buenafuente va aclaparar tots els riures i això va implicar un desmesurat elogi d’allò col·loquial, una desmesurada fascinació per les bromes de barra de bar, una progressiva dèria per introduir frases castellanes en els discursos, per tolerar el “bueno pues vale”, per retratar compulsivament allò que suposadament érem al carrer renunciant a equilibrar-ho amb quelcom que ens dignifiqués una mica més com a societat. A banda de retratar-nos (que tampoc no ens retratava: no tots som “nengs de castefa”, "folloneros" ni “gilipolles”) no hi va haver un complement que compensés aquesta laxitud extrema, un complement que subratllés que molts no hem deixat de ser i de viure sense excessives contaminacions de fora (llegeixi’s “contaminacions” sense cap intenció despectiva).

No van trigar a aparèixer arreu de TV3 els convidats de la resta de l’Estat, els actors de les sèries dels canals castellans, els personatges sempre (sempre) marcadament bilingües, l’equivocat orgull de ser de l’Hospitalet que va dur en José Corbacho (el “Sebas”) a afirmar fa poc en una revista que “l’Hospitalet és la Catalunya real”. Amb aquest excés, amb aquest missatge constant i no compensat per cap altre, amb aquesta saturació i repetició dels mateixos codis (set? Vuit? Nou temporades seguides?), es va començar a instal·lar en el nostre subconscient que potser sí que havíem estat ocultant entre tots la suposada “Catalunya real”. Cosa que és mentida, una colossal mentida. Que és el gran triomf de l’espanyolisme “amable” i "de bon rotllo". Allò que, de forma possiblement no intencionada, va aconseguir anar introduint l’estil Buenafuente: una renúncia a ser el que som perquè ens vam considerar massa poc simpàtics. Vam posar-nos a passar del tema. Vam creure’ns que no n’hi havia per tant. I n’hi havia per molt, per moltíssim més, i la prova és que ara en paguem les conseqüències en termes d'autoestima, nacional o simplement televisiva.

Perquè, senyor Corbacho, hi ha gent que parla o intenta parlar i viure només en català; que balla sardanes o va a Montserrat; que enyora en Puyal o que corregeix (fins i tot a si mateixa) els paranys lingüístics; que signa per les seleccions oficials pròpies; que no considera aquest últim assumpte una simple manera de fer el ridícul i de "barrejar l'esport i la política" (com va fer ahir, de forma hipòcrita, la ministra Chacón); que  beu en porró o que llegeix poetes catalans, i tot plegat sense deixar d'obrir-se al món. Aquesta gent també és la "Catalunya real", senyor Corbacho. I alguns d'ells també viuen a l'Hospitalet, i crec que representen la Catalunya real més que vostè. Gamarús.

Rut Carandell: la inutilitat del govern Montilla

pesolbullit | 17 Novembre, 2007 02:57

A continuació reproduïm l'article escrit per la Rut Carandell , de Reagrupament.cat, a elsingulardigital.cat denunciant la passivitat del senyor Montilla amb tot el caos de RENFE.-

L’única dimissió que es va veure ahir al Parlament és la del president de la Generalitat, a qui tant li fa que el seu govern pugui decidir sobre si funcionen els trens de rodalies o sobre si cal un model d’aeroports adequat a les nostres necessitats. Tampoc no sembla que li importi i no fa res, o no vol fer-ho, si mig Barcelona es queda a les fosques. No pot i no vol assumir tampoc cap responsabilitat sobre per on ha de passar el tren d’alta velocitat o les línies elèctriques de molt alta tensió, i no diem sobre la llengua en què han d’estudiar els nostres infants i joves. I amb la submissió mostrada fins ara al seu partit, segur que tampoc el model de finançament que cal negociar no li importarà gaire. El que sí que li preocupa és el nostre grau d’afecció a la metròpoli.

Del nostre Govern no depèn, pel que sembla, que puguem anar a Castelldefels en tren, encendre un llum, que puguem agafar un avió, que puguem decidir com organitzar l’educació dels nostres fills o l’atenció a les nostres persones dependents, que puguem decidir per on han de passar els trens o les línies elèctriques, que puguem ajudar a tenir fills, etc. I tot això a Montilla, en el ple del Parlament d’abans d’ahir, es veia que l’alleujava perquè formalment la seva responsabilitat es difumina.

Però, i els ciutadans? Per a què volem un Govern que no decideix res de tot això? Molts d’ells, més que en cap altra etapa de la nostra història recent, han decidit no anar a votar a les eleccions o bé anar a votar en blanc; molts d’altres s’organitzen en plataformes que contínuament apareixen en defensa de qüestions concretes, etc... Però el dia 1 de desembre tenim ocasió de fer sentir la nostra veu per a protestar contra el caos ferroviari i contra la manca de respecte de l’Estat espanyol cap als catalans. Llàstima que el nostre president no hi serà present. L’1 de desembre –com ja vam començar a fer el 18 de febrer de l’any passat– hem d’aconseguir deixar sense sentit els versos de Salvador Espriu:

Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.

Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.

SALA MARTIN: JO MAI VOTARIA ELS SOCIALISTES

pesolbullit | 14 Novembre, 2007 03:37

reproduït de elsingulardigital.cat

Jo mai votaria socialistes"


sala martin entre
Tot i anar vestit com un cantant de fira, el professor Xavier Sala i Martín és una de les ments més lúcides –i a voltes sarcàstiques i polèmiques- del panorama intel·lectual català. No s’acontenta amb les primeres lectures ni amb les mitges veritats. Res ni ningú escapa de l’anàlisi, la crítica o la defensa de l’economista. Ara, ha publicat un llibre, “Converses amb Xavier Sala i Martín”, escrit per Jordi Graupera, on aprofundeix en diferents escabroses qüestions. L’Àfrica, la pobresa, Montilla, Bush, Déu, el Barça o la roba. Res escapa de l’anàlisi d’un dels més ferms candidats al Nobel.

Avui en el món hi han menys pobres que fa 30 anys?

 Més o menys hi ha uns 450 milions menys de pobres respecte fa 30 anys. És a dir, si actualment som uns 6.000 milions de persones al món, una reducció de 450 milions és una reducció més que considerable.

I a què és degut?

Doncs a què la Xina i la Índia, que eren països socialistes, ara són països capitalistes. És cert que nominalment a la Xina encara domina el Partit Comunista, però han introduït i obert mercats i s’han obert a la globalització. I mira: aquest capitalisme que per molts és salvatge i perniciós, resulta que ha acabat traient 450 milions de persones de la pobresa.

Llavors, com alguns apunten, no és fruit ni de religions, cultures ni res que se’ls hi assembli?


Hi ha una cosa que ha canviat: la Xina abans era pobre i ara ja no; la India abans era pobre i ara ja no és. I hi ha una cosa que no ha canviat: la Xina abans era majoritàriament budista i ara ho continua sent; i la Índia era abans hinduista i encara ho és. Per tant: a la Xina i a la Índia han canviat moltes coses però la religió és una de les que no.

I a què és degut que no creixi l’Àfrica?

A la religió segur que no. L’Àfrica té una constel•lació de problemes greus. Per exemple: l’Àfrica té 22 guerres actives ara mateix. Però també té problemes de corrupció, de falta d’educació, de males o inexistents infraestructures. I bé, l’Àfrica, degut el seu baix nivell de desenvolupament, li és impossible fer coses molt complicades. No poden fer Boings 747 ni Airbus 380 però tampoc televisions, ràdios o rellotges. Només poden fer productes agrícoles. I bé, després aquest productes agrícoles no els poden vendre en els mercats mundials perquè estan protegits per polítiques agràries.

Com?

La política agrària comuna europea és el segon programa més obscè del planeta després del programa de política agrària americana.

Per què?

Perquè subsídia per un valor de 1.000 milions de dòlars al dia -1.000 milions de dolars al dia!- diferents productes agrícoles. Sobretot la llet. I això té conseqüències estratosfèriques. Subsidiar la llet, per exemple, vol dir que els productors de llet europeus poden produir llet per sota del preu de cost. I aquesta producció d’excés de cost entra en els mercats mundials i fa que acabin sent més barats. Però no només a Europa sinó a tot al món. I això ocasiona que una sèrie de gent, que podria produir productes agrícoles, no ho puguin fer.

Treure aquests subsidis seria la solució?


Més que una solució seria una fantasia ja que els pagesos europeus, americans i japonesos són molt poderosos. Tothom recorda quan es va parlar de treure els subsidis europeus com els pagesos francesos van treure els tractors al mig de l’autopista i van col•lapsar tot el trànsit del centre d’Europa. I aquest poder extraordinari l’utilitzen per aconseguir extraure diners a la resta de la societat. Fet molt perjudicial per tots els contribuents perquè els estan traient diners. Però molt més perjudicial per la gent més pobre del planeta ja que no els deixa vendre els seus productes.

Doncs si veu com una fantasia treure aquestes subvencions què s’hauria de fer?

Si s’és políticament intel•ligent es poden fer varies coses. Una, és fer que la gent, que fins ara tenia subsidis, en continuï tenint fins que es mori. Però un cop es mori el pagès no se’n donin més. És a dir, els fills dels pagesos o fan un curs d’Excel i van a treballar al banc Sabadell o no cobraran ni un duro més. Una altra cosa que es podria fer, que seria un mica obscè des del punt de vista intel•lectual, seria tirar la llet que ens sobra als europeus al mar enlloc d’enviar-la a Àfrica a competir amb els seus productes. Però ja he dit que seria una mica obscè.

La pobresa és un problema. Ho és el canvi climàtic?


No. Pot arribar a ser un problema important, segons els informes de l’ONU, però ara no ho és. Si la Terra s’ha escalfat 0,64 graus no és cap mena de problema. Però és que la pregunta no hauria de ser si és un problema o no, sinó “què s’hauria fer fer?”. I bé, jo crec que de tots els problemes que té ara i que pot tenir en un futur la humanitat, aquest, és el menys urgent. Ho són molt més la pobresa, la sida , la malària o la falta d’aigua potable.

A part de predicar i pregonar mai li han ofert un càrrec polític per dur-ho a la pràctica?


M’ho han ofert però jo mai ho he volgut.

Qui li ha ofert?

Gent. Però jo sempre he dit que no.

Ja ho crec que era gent. Però qui?


Diferents administracions.

De l’administració catalana també?

De la catalana especialment. Però sempre he dit que no i sempre diré que no. Jo no estic qualificat per fer feines de política. Jo sóc científic i em dedico a pensar. Estaria bé que molta gent, quan es fica en política, ho pensessin una mica abans. Ja que al final acaben sent uns incompetents. Per ser Director General, Ministre o President de la Generalitat s’ha d’haver estudiat molt abans. Si no serveixen per fer de polítics que es quedin a casa. I en fi, veient el que passa aquests dies per Catalunya tinc la impressió que més d’un no s’ho ha plantejat mai.

Vostè veu a Montilla competent pel seu càrrec?


Jo vaig intentar esbrinar això en l’entrevista que li vaig fer a la Vanguardia. Però vaig basar-me en les dades de la feina que havia fet com a ministre. I amb les dades a la mà, Montilla va ser un mal ministre. Ara bé: no vaig poder contrastar-ho gaire més ja que es va aixecar i va marxar.

I amb el temps que porta el Tripartit de Montilla com ho veu?


Crec que encara és d’hora per avaluar-ho.

Quan seria l’hora per avaluar-ho, doncs?

Més endavant. Ara Catalunya té un problema greu i haurem de veure com el gestiona. De fet, crec que el discurs que va fer Montilla a Madrid va ser un bon discurs. Però bé, crec que la gent se l’ha de jutjar pels fets i no per les paraules.

Doncs així vostè no pot valorar les polítiques que s’han fet des del Govern Montilla?


Jo crec que no. Només hi han estat un any.

Però la política de 80Km/h o la llei de memòria històrica són polítiques i es poden avaluar, no?


En democràcia, a diferència dels mercats, les coses es voten un cop cada quatre anys. I qualsevol govern sempre farà coses que t’agraden i altres que no. Llavors és quan has de decidir on hi poses més pes. I sí, aquest Govern fa coses que a mi no m’agraden. La llei de 80km/h i la llei d’habitatge són una gran bogeria. Però per jutjar-ho has d’esperar uns mesos.

Plantejo la pregunta de forma diferent. Si s’avancen les eleccions i demà s’ha de votar al Parlament de Catalunya votaria el PSC?

No. Però jo mai votaria socialistes. Primer perquè no sóc socialista però, després, perquè, com tot lliberal, estic en contra dels monopolis. Vinguin d’on vinguin. I ara mateix, el Partit Socialista ho controla tot. Però insisteixo: això no vol dir que tot el què fan ho fan malament.

Doncs em pot dir alguna política que hagi fet bé el Tripartit de Montilla?


No. Ara mateix no en sabria dir cap.

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb