SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

Daniel Solano: Ningú és indispensable

pesolbullit | 14 Juny, 2007 14:32

www.poliblocs.cat

Hi ha qui pensa que  només Carod pot conduir be ERC. Jo crec que Esquerra és molt més que Carod i que ha tingut presidents molt millors al llarg de la seva història, que van portar la formació a liderar el país. L'estratègia de Carod porta dues eleccions en caiguda lliure. Què hi farem? Son coses de l'electorat, que te capricis. Jo, com ja és sabut, aposto pel seu relleu definitiu.

Carod no és indispensable. I cal recordar que tampoc ha estat un mal líder. Ho va fer be fins a l'inici del procés estatutari. Tanmateix, a partir d'aquí, i del seu viatget inoportú a Perpinyà, l'home va perdre els papers i encara no els ha trobat. Ni els trobarà, perquè el seu projecte ha tocat sostre. La desorientació absoluta en el trist afer de l'estatut i la reedició d'un tripartit sense solta ni volta han conduit ERC a una pèrdua progressiva d'electors. Carod ha de deixar pas als altres. Es trist que la seva pròpia militància li ho hagi de demanar a crits en el proper Congrés. Però una cosa és clara: L'objectiu d'ERC és la independència de Catalunya, i no pas la santificació d'en Carod.

A Carod el van fer plegar del govern per una entrevista amb ETA que ell mateix va reconèixer que era un error. Però, en canvi, no va dimitir del seu partit. Si era un error, si la va cagar en el moment clau, que accepti les conseqüències i també dimiteixi del seu càrrec dins ERC i passi a segona fila, com han fet altres. Allí la seva aportació haguera estat més valuosa. Però no. En molt poca consideració té aquest home a Esquerra... Li agrada massa la poltrona i es creu indispensable. I es va seguir equivocant. Perquè va quedar tocat. Si Carod hagués plegat en el seu dia, ens hauríem estalviat aquest segon tripartit que no ha aportat res i està desacreditant ERC.

He vist l'entrevista de Carretero a Vilaweb i m'ha agradat força. Aquest home, de moment és coherent. El prefereixo a en Puigcercós, el dofí de Carod, que m'ha decepcionat per la seva manca de coratge i el seu excessiu tactisme. Una mica d'orgull i sinceritat! Que treballem pel país i no per a la nostra glòria eterna! En fi, preveig que el culebrot s'allargarà fins el proper Congrés, on hi hauran estomacades ideològiques perquè ERC tindrà diversos candidats. En Carretero n'és un, en Puigcercós un altre. Espero que en Carod plegui d'una vegada i passi a segona fila. I ja veurem si no surten més candidats.

De totes maneres, Puigcercós ha començat a tallar caps. I això no m'agrada. No és tallant caps que s'arreglen les coses. Uriel Bertran i Pere Aragonès volen el millor pel partit i constaten l'existència d'un problema de lideratge i de confiança dintre la formació. Puigcercós també és responsable de la deriva ideològica d'ERC i, per tant, no és ningú per fer plegar els qui li ho fan saber. De fet, si fos un dirigent realment responsable presentaria la seva dimissió, que seria el més adient pel partit. Però en política s'ha instal·lat aquesta patètica pràctica de successions pactades que, a no ser que es doni una revolució per part dels militants, es difícil d'erradicar.

Puigcercós vol prendre el relleu, això està clar. Ja ho ha anunciat als mitjans. I els militants potser s'empassen el gripau. Puigcercós té molta experiència com a clàssic conspirador de partit, igual que en Carod. Però en canvi no en té gaire com a dirigent i creu que ara és el seu moment. Des de l'època de l'Hortalà que ho està esperant. Si ens atenim als seus darrers actes, cal constatar que no pensa massa en el país ni en els objectius del partit i sí, en canvi, en la seva persona i en el seu sistema d'aliances dintre ERC. No hi confio massa en aquest home, la veritat. Des del moment que va anar a Madrid li he vist un canvi d'actitud en els seus plantejaments que no m'ha agradat gens. A més, com dèiem, el fet de ser la parella de ball de Carod durant tan temps l'ha cremat molt a nivell electoral. Carod tampoc ha estat generós i no li va facilitar el relleu quan era necessari. Però ell ha pecat de covardia en els moments de màxima desorientació de Carod. I qui sap en quin grau no ha contribuit a aquesta deriva ideològica.

Cal veure com reaccionen els militants. El canvi és necessari dintre ERC. I encara que jo em decantaria obertament per en Carretero, a qui veig molt més enraonat i amb les idees molt més clares, és possible que Puigcercós tingui més suport dintre la formació. L'important és el canvi de rumb. Esperem que, sigui quin sigui el nou conductor, ERC arribi a reorientar el vaixell i canvii definitivament l'estratègia.

1política | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

El paperot d'ERC i ICV a Girona

pesolbullit | 14 Juny, 2007 14:24

Ahir pel matí semblava que ERC i ICV tenien decidit un pacte amb CiU per fer fora al PSC de l'Ajuntament de Girona després de 28 anys al poder, 28!!!! Per higiene democràtica i per evitar els mals hàbits és bo que un partit polític no s'eternitzi en el càrrec, però això sembla ser que per ERC i ICV a Girona no és important. El més trist és tota la comedieta del pacte, flirtejar amb CiU per acabar treient més del PSC, d'això se'n diu fer de calentapolles, un comportament que èticament no és gaire lloable. Cap a on va ERC? L'actitut de la CUP de mantenirse al marge de tots aquests pactes pestilents em sembla molt més ètica i lloable, els votants ja li han donat un toc d'atenció als dirigents d'ERC, si continuen per aquest camí ERC acabarà malament i els independentistes ens haurem de buscar un altre partit al que votar.

1política | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

Francesc-Marc Alvaro: El montillisme (només la punteta)

pesolbullit | 14 Juny, 2007 13:48

www.elsingulardigital.cat

El Govern tripartit demana suaument al "Gobierno amigo" de Zapatero que li llenci aviat un os per poder mostrar al poble català que no anem tan malament com sembla. Urgeix un os per rosegar, que el de Ripoll es posa nerviós i necessita marcar paquet (ell ho diu així de bonic) dins la seva campanya personal per enviar el de Cambrils a les golfes (ho ha explicat públicament). Si guanya Zapatero, guanya Catalunya, però el temps s'acabava i cal un Castell de Montjuïc o unes calces de lluentons per fer els regals i les comèdies de sempre. S'acaba el temps i Zapatero encara no ha vingut a donar-nos els collarets de coloraines. Ridao, que ahir tenia nostàlgia de ser a l'oposició, va dir en seu parlamentària una gran veritat: el tripartit no ha aconseguit posar en marxa els traspassos.

El montillisme consisteix a gestionar Catalunya com una diputació gran i sense molestar Madrid, excepte si a la Moncloa hi ha el PP, que, llavors, surt de franc fer el maulet. El montillisme és reclamar com de passada, quan no hi ha més remei, posant-hi només la punteta i demanant perdó. O parant la popa sense vaselina i amb un somriure d'orella a orella, cas de la Llei de Dependència. Per al montillisme, la tensió inherent a la cosa autonòmica s'ha de refredar sempre, no fos cas. Vinga gel i més gel a la punteta. Per això el montillisme ven com a tranquil"litat el que només és anestèsia. A sobre, alguns empresaris li abonen la mentida i lloen aquesta situació. Finalment, ens farà mal la collonada amb tanta anestèsia.

Recordaria a certs empresaris (per sort n'hi d'altres més joves que tenen clara quina és la nació) que els morts també estan tranquils, però d'ells no n'esperem res. És el que té arribar a mort. Del Govern de Catalunya - el formi qui el formi - jo encara n'espero algunes coses. N'espero que no serveixi per convertir-nos en València, per exemple. Digueu-me ingenu. L'escenari ideal del montillisme és que Catalunya acabi sent com una València en mans del PSOE, foto que ja va existir i sense les desgràcies de la qual no s'entendria avui la València controlada pel PP. O com una Galícia marginal, on el nacionalisme només pot fer de crossa dels socialistes i per això és el més simpàtic davant dels progrés de Madrid. El montillisme, per completar la seva missió, ha d'aconseguir que, en les properes eleccions al Parlament, CiU i ERC no tinguin ja la possibilitat de sumar. Visca València! Tot controlat de dalt a baix i, a més, sense amenaça d'alternativa. Aquell dia, si això passa, alguns veuran la llum i, tot seguit, potser es suïcidaran.

Fa pocs dies, vaig tenir ocasió d'escoltar de primera mà les línies d'actuació del conseller Tresserras al capdavant del departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Em va semblar que tenia les idees clares i que els seus propòsits eren molt plausibles, amb un accent sobiranista intel.ligent i ben articulat. En sortir d'aquella trobada, la majoria vam ponderar el seu full de ruta. Però tot el que vol fer Tresserras, com tot el que volen fer els seus lloctinents Voltas i Sáez, només té sentit perquè el PSC sap que ERC encara suma, teòricament, amb CiU. Si no hi hagués aquesta dada, el conseller de Cultura no seria d'ERC, n'estic completament segur. I l'amic Voltas no em parlaria del dia en què "plegats saltem la paret".

Ara, al Govern tripartit mana qui mana i Tresserras no és pas ministre d'una ideal República Catalana, cal recordar-ho per evitar miratges. El programa de Tresserras, tan interessant i necessari per al país, acabarà sotmès a la lògica anestesiant i centralista del montillisme. Perquè existeix només sota el paraigua del montillisme i ningú va per lliure en aquest negoci. Recordo que va ser precisament Tresserras qui va justificar l'actuació del socialista Toni Bolaño quan es van demanar comptes al Govern per les amenaces al periodista Jordi Barbeta. El montillisme, és evident, sap crear un clima de germanor.

I el montillisme només té un objectiu primordial a la vida, a més d'eternitzar Montilla com a encarregat general: fer tot el que calgui perquè el PSOE no perdi mai la Moncloa.

1política | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb