SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Sembla que hi ha hagut fumata blanca i el govern ha respirat alleugerit (especialment la direcció d'ERC) perquè s'ha arribat a un acord entre els socis de govern sobre la tercera hora d'espanyol a les nostres aules que estableix el decret d'ensenyaments mínims aprovat pel govern espanyol.

La solució salomònica és que el govern no governa ni es pronuncia sobre el tema i trasllada la possibilitat de l'aplicació de la tercera hora als centres educatius. En realitat és una no-decisió per tal d'evitar responsabilitats.

En certa mesura el mal ja està fet abans, quan l'executiu català va decidir recórrer el decret d'ensenyaments mínims del govern espanyol al Tribunal Constitucional, però no pas pel contingut, sinó per la forma, ja que considera que Madrid ha envaït competències pròpies de la Generalitat. El Constitucional encara s'ha de pronunciar sobre aquest recurs.

Contràriament al convenciment mostrat per consellers socialistes, especialment pel conseller Maragall, inicialment els membres del govern d'ERC tenien una posició ambigua sobre el tema, suposo perquè no volien fer enfadar el president de la Generalitat -si recorden el president Montilla els havia demanat ordre i disciplina i els havia fet cedir en l'assumpte de les banderes-. Finalment, però, per sort, els membres del govern d'ERC s'han espavilat. Els ha calgut, això sí una empenta de la societat civil, per exemple Òmnium, la Plataforma per la Llengua, etc.. i de les bases del partit, organitzades en Reagrupament.Cat o de militants a títol individual, que han denunciat amb contundència aquesta vergonyant i perillosa claudicació i han demanat fermesa en la defensa de la llengua.

Malgrat que ens argumentaran i voldran que acceptem aquest "mal menor", al meu parer no és una bona solució perquè es deixa en mans dels centres educatius afegir una hora més de castellà.

De fet el govern, i Carod i Puigcercós dins d'ell, estan acceptant que es pugui eixamplar encara més el predomini de la llengua castellana en l'ensenyament; en un moment en que la situació de la llengua catalana és encara d'una extremada feblesa. Tenim massa exemples (administració de justícia, exhibició cinematogràfica, etc.) en què la voluntarietat en l'ús de la llengua es decanta sistemàticament sempre a favor del castellà.

Amb la llengua no s'hi juga perquè ens hi juguem massa.