SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

Mapau Janer resisteix, de moment, les pressions del PP i no dimiteix mentre augmenten els rumors

pesolbullit | 24 Juny, 2007 21:59

www.lobbyperlaindependencia.org

 

A remolc de la dimissió sobtada de Matas l'afer Mapau Janer ha donat una volta inesperada. Na Janereta va dir des d'un principi que anava a les llistes del PP com a independent per una qüestió personal amb en Matas. Després de la debacle electoral, el cap del clan Janer va dir que na Mapau aguantaria mentre aguantàs en Matas. Ara que en Matas ha tocat el dos per la porta falsa, el clan Janer se sent maltractat pel PP i s'ha rebotat contra les pressions del PP. Segons ha pogut saber el Lobby, dins el clan Janer Manila no decarten utilitzar l'escó de Mapau per desmarcar-se del PP, per fer-se valor davant el PSOE i emprar-lo com a moneda de canvi perquè el vell Janer continuï a l'IEB i Mapau a IB3.

Això per una banda perquè per l'altra la rumorologia i l'especulació més sarcàstica i contradictòria s'ha desfermat entorn de l'escó núm. 8 del PP que conserva Mapau Janer. Així, mentre hi ha qui diu que el clan Janer emprarà l'escò de na Mapau per venjar-se del PP, per negociar amb el PSOE i per intentar reconciliar-se amb Catalunya i el catalanisme; d'altres afirmen que tant en Matas com Mapau estan enrotllats des de fa mesos, que en aquests moments estan en procés de separació de les seves parelles respectives (la princesa Maite Orinal i el psiquiatra Corbella) i que van camí de protagonitzar tots dos plegats una sonada escapada cap als Estats Units. Com veis, l'olla de la rumorologia bull a les totes!

.

Crisi total al PP balear per la pèrdua de les institucions

pesolbullit | 24 Juny, 2007 21:57

Autor: Eivissa Confidencial

És innegable que el PP és el partit amb més representació al Parlament, i que va ser la força més votada a totes les illes de l’arxipèlag. A més, crida l’atenció que en tots els casos les llistes populars al Parlament varen treure més sufragis que les dels Consells. Només d’aquesta manera s’explica que 3 dels 4 consells tenguin majories absolutes d’esquerres malgrat els bons resultats del PP en número de diputats. A pesar d’aquestos bons resultats, la política de terra cremada de Jaume Matas li ha costat molt car.
Sense majoria absoluta i sense aliats, els PP queda completament fora de les principals institucions illenques. Els dos únics nuclis de poder rellevants seran els ajuntaments de Calvià (que ja es prepara per posar en nòmina una important quantitat de polítics professionals que s’han quedat sense càrrec) i Inca. Les conseqüències internes per al partit s’han fet esperar menys del que estava previst. Matas abandona el vaixell i el deixa en una profunda crisi. El fins ara president ni tan sols es preocupa de deixar lligada una successió tranquil·la i condemna el PP a lluites de poder que a partir d’ara no faran més que intensificar-se. Pel que sembla, és qüestió de temps que la crisi arribi a Eivissa amb totes les conseqüències.

PSPV: hem tocat fons, però seguim excavant

pesolbullit | 24 Juny, 2007 21:51

www.racocatala.com.-

   
joan_ignasi_pla_psoe_pspv_petit_20.jpegL'espectacular enfonsament del PSPV-PSOE amb Joan Ignasi Pla al capdavant confirma allò que diu la Llei de Murphy de que les coses sempre poden anar a pitjor, i si no hi van, és senzillament perquè encara no ens n'hem adonat. La topada amb la realitat valenciana del 27 de maig és molt dura i caldrà reflexionar profundament per analitzar-la. D'entrada cal preparar el viatge pel desert dels propers 4 anys, un desert encara més sec i desèrtic que els 4 anteriors, amb Francisco Camps i el PP al capdavant d'una majoria absoluta reforçada de forma espectacular.

Els motius són molts i diversos, però és evident que una de les claus d'aquesta victòria popular, sinó la principal, és Joan Ignasi Pla i el seu PSPV agònic i inoperant. Que al davant del PSPV-PSOE hi havia un personatge mediocre, incompetent i profundament ignorant ja ho sabíem. El que no sabíem era que ho fos fins a l'extrem d'haver aconseguit els pitjors resultats de la història del PSPV, uns resultats que, per oposats, s'assemblen a les primeres eleccions a la Generalitat valenciana l'any 1982, quan Joan Lerma, també del PSPV, va ser elegit president, derrotant el candidat del PP per un marge espectacular semblant al que s'ha donat el 27 de maig d'enguany.

I és que el PSPV s'ha anat enfonsant cada dia una miqueta més des que va decidir renunciar al seu país i deixar de creure fins i tot en les seues pròpies sigles (País Valencià - substituïnt-les per Comunitat Valenciana). A cada renúncia, a cada claudicació enfront la dreta valenciana i el regionalisme "blavero", el descens imparable del PSPV es feia més evident. L'any 1995 un Zaplana exultant guanyava per majoria simple les eleccions a Corts Valencianes, i pactava amb el blaverisme accedir a la presidència de la Generalitat. Precisament aquella legislatura Joan Ignasi Pla accedia, l'any 97, a la secretaria d'organització del PSPV-PSOE. Mentrestant, Zaplana l'any 1999 renovava la presidència, aquest cop amb majoria absoluta.

Una majoria absoluta que el PP no ha deixat anar des d'aleshores, sinó que al contrari, l'ha anat eixamplant, amb el beneplàcit del PSPV, que restava impassible comici rere comici. Posteriorment Joan Ignasi Plaesdevindria el secretari general del PSPV i candidat del partit a la presidència de la Generalitat. L'any 2002 Zaplana va deixar aquesta presidència de la Generalitat per incorporar-se com a ministre a l'executiu espanyol de José María Aznar, com a ministre de Treball. Ni tant sols aquest punt va servir al PSPV per acostar-se mínimament al PP a les Corts Valencianes.

Les següents eleccions, l'any 2003, van donar la presidència també amb majoria absoluta a Francisco Camps, i novament un vergonyant resultat del PSPV, el pitjor -fins ahir- de la seua història. Però com que tot és superable, el candidat més mediocre i menys preparat de la història dels partits valencians dits d'esquerres va collir el diumenge passat el pitjor resultat de la història del PSPV, una fita digna d'estudi i fins a cert punt meritòria. És segur que més avall no es pot caure, tot i que amb el PSPV no se sap mai.

És en aquest punt on EUPV semblava que podria aprofitar l'enfonsament socialista, però també ha fracassat en l'intent. La coalició Compromís pel País Valencià no ha acabat funcionant com s'esperava, i només el Bloc Nacionalista Valencià ha aguantat el "tipus" a nivell municipal, i també a nivell parlamentari, ja que entra a Corts Valencianes amb 2 escons -els que li corresponent dels 7 del Compromís-. Les causes de la manca d'enlairament d'una coalició en teoria il·lusionant, com el Compromís, són diverses, però segurament la que més ha pesat ha estat les excessives diferències ideològiques entre els diversos partits que la composaven. Sobretot entre els dos principals partits de la coalició, EUPV i el Bloc, que no han aconseguit ni de lluny retenir els vots que havien rebut cadascú per separat l'any 2003. Segurament molts votants del Bloc (ideològicament situats al centre-esquerra valencianista) han trobat poc il·lusionant votar una candidata d'EUPV o directament una coalició on hi ha Esquerra Unida, un referent espanyol. Així mateix, molts votants d'EUPV (ideològicament situats a l'esquerra espanyola) probablement també han vist impediments ideològics -o almenys poc il·lusionants- en votar una candidatura que incloïa al Bloc. Per cert que EUPV s'ha enfonsat també a nivell municipal (no com el Bloc).

Sigui com sigui potser el problema del nacionalisme valencià/català més important dels últims temps és no haver trobat fins ara un camí viable per accedir a la Generalitat que no hagués de passar pel PSPV. Potser ara seria el moment de començar a posar les bases i oblidar un partit en descomposició, un partit cadàver polític com és el PSPV, i un ésser mediocre com Joan Ignasi Pla. Un partit que al seu moment va aprovar totes les exigències de la dreta regionalista valencianoespanyola, durant la transició, i va acceptar-ne les imposicions en bandera, nom de llengua i nom del país. D'ençà que encara n'estem pagant la factura, i per molts anys que la pagarem. Tot gràcies al PSPV, l'enfonsament de l'esquerra que va abandonar el seu país.

Potser de tot el que va succeir el passat 27 de maig el més positiu és que el secessionisme lingüístic i cultural encarnat per Unió Valenciana -ja marginal- i Coalició Valenciana -dirigida per l'ultra Sentandreu- han recollit també una espectacular plantofada electoral, que queden a anys llum d'entrar a les Corts, amb menys del 0.5% i del 0.75% dels vots, respectivament. Especialment significatiu és el cas de Coalició Valenciana i el senyor Sentandreu, que recullen el 0.71% dels vots després d'una campanya en la que han dilapidat diversos milions d'euros en publicitat.

En conclusió, el PSPV ha tocat fons, però encara furga per arribar més avall. És el moment d'aprofitar aquest camí de penúries absolutes fins l'any 2011 per bastir un projecte que pugui fer créixer una alternativa catalana/valenciana de debò de debò, i que pugui il·lusionar algú. I si us plau, que no tingui ni el més mínim paregut amb Joan Inútil Pla.

Quan trigarà Duran i Lleida en anar-se'n al PP?

pesolbullit | 24 Juny, 2007 21:25

La notícia de que Duran i Lleida podria estar pensant en trencar amb Convergència Democràtica és esplèndida, Duran és l'exemple del que no ha de ser un bon polític, sense ètica, sense moral, sense escrúpols, obsessionat amb tocar poder, és una persona que ja fa temps que se'n hauria d'haver anat al PP, no aporta ni un sol vot i en resta moltíssims, realment és difícil d'entendre que hi fa realment aquest individu en un partit teòricament nacionalista, nacionalista catala, es clar. Només s'ha presentat un cop a les eleccions com a cap de llista i els resultats han estat horrorosos, pensem que el senyor Mas, tot i treure uns resultats mediocres ha guanyat les dues eleccions a les que s'ha presentat i Trias acaba de fer un resultat força digne, en canvi Duran l'any 2004 quan es va presentar va obtenir uns resultats patètics, amb ell de cap de llista CiU va passar de 15 a 10 diputats i sort en va tenir de que molts electors del PP emprenyats amb el que va passar després del 11-M van decidir que no votarien al PP i com a mal menor van optar per votar-lo a ell. Duran retira't!! veste'n ben lluny!! deixa d'emprenyar o veste'n a un partit nacionalista espanyol perquè no sé que hi pintes al "nacionalisme catala" (si és que es pot titllar a CiU de partit nacionalista català

Cardús afirma que l'estratègia de fons de l'adversari és que quedem nacionalment exhaustos després de crispar la nostra vida cultural

pesolbullit | 24 Juny, 2007 21:11



salvadorcardus22/06/2007 · Barcelona
"M'agradaria viure en un país amb més pols nacional, capaç de bastir un futur culturalment ric i socialment just". Això afirma el sociòleg Salvador Cardús en un article a l'Avui. En canvi, "el que tenim és un país que cada dia es lleva sotraguejat per una nova provocació nacional a la qual responem estúpidament, malbaratant bona part de les pròpies i cada vegada més escasses energies".

Salvador Cardús parla en el seu article sobre "la polèmica per la Fira de Frankfurt de 2007 on la convidada és la cultura catalana". Explica que "hi ha qui ha mirat de transformar aquesta oportunitat -discreta, d'altra banda- per a la projecció de la cultura catalana en una amenaça i una ocasió per a l'erosió internacional dels catalans".

"En el cas de la cultura catalana, no es convidava un Estat amb límits territorials, sinó una realitat d'ordre cultural, fonamentalment vinculada a l'excepcionalitat de l'existència d'una llengua viva, capaç de crear un àmbit de pertinença i identificació de límits difusos". Així, "els convidats per l'Institut Ramon Llull ho són per raons polítiques, en un sentit ampli del terme. L'IRL català, com l'Instituto Cervantes espanyol, el Goethe-Institut alemany o el British Council britànic, són institucions polítiques al servei de la promoció de les seves cultures nacionals, enteses segons les seves particularitats històriques, socials o lingüístiques".

Insisteix en la idea que el "convidat anual" té una fonamentació política, perquè és habitual "que es produeixi aquesta simbiosi entre política i cultura: la política troba en la cultura pròpia un instrument de legitimació -la utilitza per crear adhesió i realitat nacional- i la cultura troba en la política nacional la via més eficaç per aconseguir el seu reconeixement inter-nacional".

Malgrat tot, constata que "l'Institut Ramon Llull ha fet bé la seva feina", i que "hagués fet el que hagués fet l'IRL, hauria estat sotmès a la mateixa pressió política des de fora". I conclou l'article afirmant que "l'estratègia de fons de l'adversari" és "que quedem nacionalment exhaustos després de crispar la nostra vida cultural".

Daniel Solano: Abstenció i topada d'ERC i ICV

pesolbullit | 24 Juny, 2007 21:06

www.poliblocs.cat.-

Ha passat el que es veia a venir. L'abstenció ha crescut i amenaça la legitimitat dels resultats. Això és fruit de la sensació de desconfiança en totes les forces polítiques majoritàries. Com ja he dit més d'una vegada, l'actual generació de dirigents de les sis forces parlamentàries és una generació fracassada i cremada. A més, el fet que l'abstenció creixi entre els joves, que són els més preparats a nivell cultural, no és fortuït i sí, en canvi, molt preocupant. Les seves espectatives de vida, d'habitatge, d'estabilitat laboral, de salari i de sentiment identitari han quedat frustrades per una colla de cinc o sis polítics nefastos. I en comptes de reaccionar optant per votar forces minoritàries o per el vot nul, com hauria estat desitjable, han decidit "passar de la política" perquè "no serveix per a res anar a votar". Perquè tenen la sensació que "passen els anys, passen els partits, i res no canvia". Es la decepció absoluta i la desconfiança més plena en el sistema democràtic. Una vertadera llàstima que espero que es pugui revertir amb les mesures urgents necessàries.


 (Segueix)

Matas, com les rates, és el primer que abandona el vaixell del PP que s'enfonsa

pesolbullit | 24 Juny, 2007 21:01

www.lobbyperlaindependencia.org.-

 

Sempre s'ha dit que el capità és el darrer que abandona el vaixell abans que s'enfonsi del tot. En aquest cas ha estat a l'inrevés. Com les rates, Jaume Matas és el primer que ha abandonat el vaixell, ha deixat tirada la seva tripulació i ha canviat el caminar pel córrer per anar a cercar la seva salvació personal: unes vacances daurades als Estats Units. I a la resta de càrrecs del PP (uns 500!) que s'han quedat sense feina per culpa de les "genialitats madrilenyes" de Matas, que els bombin!

Ja és definitiu: Matas ha abandonat la política i no ha fet cas a Rahoy i companyia que li demanaven que aguantàs com sigui fins a les generals de 2008. Finalment a molts peperos els ha caigut la bena que duien davant els ulls amb en Matas. I és que en Jaumet sempre ha estat així: un nin aviciat de cocou que menja merda amb un ou, capritxós, petulant, tecnòcrata, virtual, acostumat sempre a nedar a favor del corrent d'aigua i que no suporta estar a l'oposició ni travessar el desert. Matas ha demostrat que sempre s'ha servit del PP - no al PP, que és molt diferent- i ara quan ha estat l'hora de la veritat i d'estirar el carro encallat dins el fang de la derrota, "Puja aquí i veuràs Portopí", ha dit als seus companys de partit. Idò!

 (Segueix)

El PP pressiona Mapau Janer perquè abandoni l'escó

pesolbullit | 24 Juny, 2007 20:51

www.lobbyperlaindependencia.org

Reproduït de www.diariodemallorca.es

El PP quiere que Janer renuncie a su acta


La ganadora del Planeta ha de decidir si toma posesión el martes y se incorpora al grupo popular


 

 (Segueix)

Matas fuig

pesolbullit | 24 Juny, 2007 20:45

Reproduït de www.diaridebalears.com

Editorial

Matas fuig


L’estratègia electoral de Jaume Matas en aquestes eleccions va ser el tot o res. Abans dels comicis del passat dia 27 ja avisàrem en diferents articles publicats en aquesta secció que si el Partit Popular no obtenia majoria absoluta seria molt difícil que pogués reconstituir un pacte de governabilitat amb el seu soci Unió Mallorquina, massacrat pels mitjans de comunicació afins a la dreta i menystingut des de la pròpia direcció conservadora. El que no sabíem és que Jaume Matas tenia preparada una sortida personal en cas que es produís el desastre: passar a l’activitat privada. I el que mai no imaginàvem és que seria capaç de deixar al seu darrere un partit derrotat i una militància entre desconcertada i decebuda. Quan un i l’altra més el necessitaven per liderar la previsible oposició i administrar la pèrdua del poder, més lluny ha dit que se’n va: als EUA.

Jaume Matas no ha esperat ni tan sols que Unió Mallorquina rebutjàs la seva proposta de pacte per plegar amb uns arguments inconsistents. Ha mirat per ell i per res més. El fet és lamentable perquè el protagonitza una persona que ha tingut altes responsabilitats de govern, que ha marcat un lideratge social, i que tres setmanes enrere generava il·lusió per revalidar una majoria absoluta amb la qual modelar la realitat insular.

El Partit Popular de les Balears, que no era mereixedor d’una sorpresa com aquesta, té ara al seu davant un panorama molt complicat. Ha de cercar un relleu que aglutini les diferents corrents d’opinió, cada vegada més divergents. La qüestió és delicada, perquè resta en una situació de provisionalitat i en espera d’un congrés que no es durà a terme abans de les eleccions generals de març de 2008. El PP s’enfronta a la pitjor travessa del desert que hagi recorregut mai: sense líder, sense cap institució autonòmica o insular a les Balears, sense l’Ajun-tament de Palma i sense l’Executiu de Madrid.

Repressió policial als independentistes d'Elx

pesolbullit | 24 Juny, 2007 20:35

reproduït del bloc de Jordi Manyes, militant d'ERC a Sueca.-

El jovent independentista estem amenaçats sobre l'ala feixista de la policia. Jo pense que la policia està per protegir al ciutadà i combatre els lladres, a bojos, maltractadors, assassins.. i no al jovent dels Països Catalans que vol l'independència.

Episodis així hi ha un cabàs i entre altres morts i apallissats. Crec que la fòbia cap el nostre poble esdevé que som més intel·ligents en la manera de tractar les coses. La vida està per viure-la no per ofegar-la.

I si més no! Encara ens insulten per dirigir-nos a les forces d'ocupació en la nostra llengua, la catalana. Fa poc que he llegit que a tres joves de maulets d'Elx els han detingut de males maneres. I jo pense que no es casualitat les formes dels agents, perquè no és normal que sempre tenim que rebre dels mateixos. Esquerra d'Elx ja s'ha mogut per aquest afer i ho proposarà (ja he perdut el compte) al Congrès Espanyol aquestes situacions violentes. 

 

A mi em passà una cosa semblant, però vaig tindre..digueu-m'ho així sort. Vaig caure en gracia dos agents de paisà que em seguien tota l'estona des l'Edifici Octubre (eixia d'ACPV de arreplegar uns cartells per al Casal Jaume I de Sueca) fins a l'Estació del Nord.

Una vegada allí mirant l'horari dels trens cap a Sueca s'aturen i els posen al davant i tot seguit ensenyant-me la placa policial. Després vingué l'interrogatori... de dónde venia? ¿ A dónde iba? ¿Que llebava? ¿De que era los carteles? ¿El nombre de pila de tus padres?.... fins aleshores tot eren preguntes estúpides i més amb el carnet d'identitat en les seues mans. En un principi li vaig trauré el carnet de militant de les JERPV sense adonar-me'n.

Bé! La pregunta que em varen amollar fou la següent: ¿De dónde eres? ¿Eres de cataluña? La meua resposta va ser al moment: sí! de Sueca.

Bo a tot açò un d'ells em parlava en un valencià aixina tirant tirant. I no és quedaren amb res i vaig pillar el tren a temps.

Salvador Cardús: La sordesa del PSC

pesolbullit | 17 Juny, 2007 22:38

www.avui.cat

El PSC és, sobretot, una màquina de manar. Té una retòrica ideològica antiga però eficaç que li permet dissimular a la perfecció la seva veritable missió: ocupar el màxim de poder possible. Paradoxalment, el socialisme a Catalunya és una ideologia política que ha aconseguit perpetuar-se a base de no ser aplicada. En el terreny personal, els seus dirigents dibuixen un mostrari perfecte d'aquesta incoherència constitutiva. I, oh miracle!, ha aconseguit que no se n'hi faci retret. Diguem que es tracta d'un partit amb una enorme capacitat d'acomodació a la realitat, a l'statu quo que dèiem abans. I és un partit, en definitiva, que s'ajusta com un guant al funcionament dels aparells de dominació estatals. Estructuralment, és el partit més conservador de tot el mapa polític català.

 (Segueix)

Salvador Cardús: CiU, quequeja

pesolbullit | 17 Juny, 2007 22:13

www.avui.cat

Si alguna cosa sorprèn de l'actual panorama polític català és la dificultat de CiU d'articular un projecte de futur a través d'un discurs clar i amb un estil convincent. Es donen totes les circumstàncies favorables, en relació als adversaris polítics, per poder-ho fer. La debilitat electoral mai no vista del PSC, la crisi de creixement d'ERC, l'encartonament ideològic d'ICV i el paper d'estrassa del PP en la defensa dels interessos nacionals dels catalans sembla que deixen pista lliure a un partit que ha tingut tanta requesta popular i que, si més no des d'una perspectiva europea, està ben posicionat en l'espai ideològic, a cavall de la socialdemocràcia i d'un cert liberalisme d'estil més anglosaxó que d'arrel francesa. En canvi, políticament, des de la seva frustrant victòria a les eleccions del 2003, CiU quequeja.


 (Segueix)

300 anys de la crema de Xàtiva

pesolbullit | 17 Juny, 2007 22:00

www.tribuna.cat Acció Cultural del País Valencià (ACPV), la Societat Coral El Micalet i l'associació Amics de la Costera han organitzat per al dissabte 16 de juny tot un programa d'activitats per recordar la crema de Xàtiva a mans de castellans i francesos. L'incendi de la ciutat començà el 19 de juny del 1707 i acabà a primeries de març del 1708. Sols se salvaren de la destrucció les esglésies i els béns dels botiflers. Felip V autoritzaria, més tard, la reconstrucció de la ciutat, ordenant, en un edicte del 17 d'abril del 1708, la tornada a Xàtiva de tots els habitants que provaren llur fidelitat al monarca. La ciutat s'havia de dir Colonia Nueva de San Phelipe. Ara, tres-cents anys després, les tres entitats commemoren aquella "agressió –seria la primera de tot un seguit de repressàlies a les ciutats i viles fidels a les nostres llibertats nacionals– com a part de la necessària recuperació de la memòria històrica i per reivindicar que som un poble viu i conscient de la seua història". La festa consistirà en un dinar d'agermanament als Salons Reina de Xàtiva seguit d'una cercavila reivindicativa, amb la presència del Grup de Dolçainers i Tabaleters de Nules, el ball de locos de l'Olleria, i tres grups d'escolars que interpretaran El Paloteig, Els Cavallets i La Magrana. Durant el recorregut de la cercavila es farà una aturada al Monument als Maulets, on es lliurarà una corona de flors i s'interpretarà la Muixeranga. La festa es clourà a 2/4 de 8 al jardí de la Pau, amb més actuacions i mostres de cultura popular.

El pacte per Palma tancat

pesolbullit | 17 Juny, 2007 21:55

www.tribuna.cat Els rumors dels darrers dies es fan realitat. El pacte que farà batlessa Aina Calvo està tancat, amb la incògnita de si Miquel Nadal estarà a l’equip de govern o donarà suport extern. El PSOE dirigirà urbanisme, seguretat ciutadana, mobilitat, hisenda, infrastructures, educació, turisme, govern interior i sanitat i consum; el Bloc s’encarregarà de serveis socials, participació ciutadana, cultura i patrimoni i habitatge; i UM durà medi ambient, joventut i esports i promoció econòmica i ocupació. Un destrossat Jaume Matas va explicar dijous en roda de premsa la seva reunió amb Maria Antònia Munar. El president en funcions va donar a conèixer que UM votarà dissabte Aina Calvo com a batlessa de Palma. Matas va explicar també la seva proposta de pacte, segons ell només programàtica, sense incloure la negociació de cap càrrec. El dirigent del PP va afirmar que havia quedat amb Munar perquè contestàs a la seva proposta de pacte al Consell i al Parlament dilluns que ve. L’afirmació no va enganar ningú, ni els incondicionals del president: si les negociacions entre PSOE, Bloc i UM a l’Ajuntament de Palma, que eren l’autèntic escull, s’han resolt positivament, amb més motiu ho faran les del Parlament i del Consell, que semblen ben encarrilades. La darrera proposta de Matas no és res més que una manera de passar a l’oposició amb el màxim de dignitat possible.

Daniel Solano: Ningú és indispensable

pesolbullit | 14 Juny, 2007 12:32

www.poliblocs.cat

Hi ha qui pensa que  només Carod pot conduir be ERC. Jo crec que Esquerra és molt més que Carod i que ha tingut presidents molt millors al llarg de la seva història, que van portar la formació a liderar el país. L'estratègia de Carod porta dues eleccions en caiguda lliure. Què hi farem? Son coses de l'electorat, que te capricis. Jo, com ja és sabut, aposto pel seu relleu definitiu.

Carod no és indispensable. I cal recordar que tampoc ha estat un mal líder. Ho va fer be fins a l'inici del procés estatutari. Tanmateix, a partir d'aquí, i del seu viatget inoportú a Perpinyà, l'home va perdre els papers i encara no els ha trobat. Ni els trobarà, perquè el seu projecte ha tocat sostre. La desorientació absoluta en el trist afer de l'estatut i la reedició d'un tripartit sense solta ni volta han conduit ERC a una pèrdua progressiva d'electors. Carod ha de deixar pas als altres. Es trist que la seva pròpia militància li ho hagi de demanar a crits en el proper Congrés. Però una cosa és clara: L'objectiu d'ERC és la independència de Catalunya, i no pas la santificació d'en Carod.

A Carod el van fer plegar del govern per una entrevista amb ETA que ell mateix va reconèixer que era un error. Però, en canvi, no va dimitir del seu partit. Si era un error, si la va cagar en el moment clau, que accepti les conseqüències i també dimiteixi del seu càrrec dins ERC i passi a segona fila, com han fet altres. Allí la seva aportació haguera estat més valuosa. Però no. En molt poca consideració té aquest home a Esquerra... Li agrada massa la poltrona i es creu indispensable. I es va seguir equivocant. Perquè va quedar tocat. Si Carod hagués plegat en el seu dia, ens hauríem estalviat aquest segon tripartit que no ha aportat res i està desacreditant ERC.

He vist l'entrevista de Carretero a Vilaweb i m'ha agradat força. Aquest home, de moment és coherent. El prefereixo a en Puigcercós, el dofí de Carod, que m'ha decepcionat per la seva manca de coratge i el seu excessiu tactisme. Una mica d'orgull i sinceritat! Que treballem pel país i no per a la nostra glòria eterna! En fi, preveig que el culebrot s'allargarà fins el proper Congrés, on hi hauran estomacades ideològiques perquè ERC tindrà diversos candidats. En Carretero n'és un, en Puigcercós un altre. Espero que en Carod plegui d'una vegada i passi a segona fila. I ja veurem si no surten més candidats.

De totes maneres, Puigcercós ha començat a tallar caps. I això no m'agrada. No és tallant caps que s'arreglen les coses. Uriel Bertran i Pere Aragonès volen el millor pel partit i constaten l'existència d'un problema de lideratge i de confiança dintre la formació. Puigcercós també és responsable de la deriva ideològica d'ERC i, per tant, no és ningú per fer plegar els qui li ho fan saber. De fet, si fos un dirigent realment responsable presentaria la seva dimissió, que seria el més adient pel partit. Però en política s'ha instal·lat aquesta patètica pràctica de successions pactades que, a no ser que es doni una revolució per part dels militants, es difícil d'erradicar.

Puigcercós vol prendre el relleu, això està clar. Ja ho ha anunciat als mitjans. I els militants potser s'empassen el gripau. Puigcercós té molta experiència com a clàssic conspirador de partit, igual que en Carod. Però en canvi no en té gaire com a dirigent i creu que ara és el seu moment. Des de l'època de l'Hortalà que ho està esperant. Si ens atenim als seus darrers actes, cal constatar que no pensa massa en el país ni en els objectius del partit i sí, en canvi, en la seva persona i en el seu sistema d'aliances dintre ERC. No hi confio massa en aquest home, la veritat. Des del moment que va anar a Madrid li he vist un canvi d'actitud en els seus plantejaments que no m'ha agradat gens. A més, com dèiem, el fet de ser la parella de ball de Carod durant tan temps l'ha cremat molt a nivell electoral. Carod tampoc ha estat generós i no li va facilitar el relleu quan era necessari. Però ell ha pecat de covardia en els moments de màxima desorientació de Carod. I qui sap en quin grau no ha contribuit a aquesta deriva ideològica.

Cal veure com reaccionen els militants. El canvi és necessari dintre ERC. I encara que jo em decantaria obertament per en Carretero, a qui veig molt més enraonat i amb les idees molt més clares, és possible que Puigcercós tingui més suport dintre la formació. L'important és el canvi de rumb. Esperem que, sigui quin sigui el nou conductor, ERC arribi a reorientar el vaixell i canvii definitivament l'estratègia.

El paperot d'ERC i ICV a Girona

pesolbullit | 14 Juny, 2007 12:24

Ahir pel matí semblava que ERC i ICV tenien decidit un pacte amb CiU per fer fora al PSC de l'Ajuntament de Girona després de 28 anys al poder, 28!!!! Per higiene democràtica i per evitar els mals hàbits és bo que un partit polític no s'eternitzi en el càrrec, però això sembla ser que per ERC i ICV a Girona no és important. El més trist és tota la comedieta del pacte, flirtejar amb CiU per acabar treient més del PSC, d'això se'n diu fer de calentapolles, un comportament que èticament no és gaire lloable. Cap a on va ERC? L'actitut de la CUP de mantenirse al marge de tots aquests pactes pestilents em sembla molt més ètica i lloable, els votants ja li han donat un toc d'atenció als dirigents d'ERC, si continuen per aquest camí ERC acabarà malament i els independentistes ens haurem de buscar un altre partit al que votar.

Francesc-Marc Alvaro: El montillisme (només la punteta)

pesolbullit | 14 Juny, 2007 11:48

www.elsingulardigital.cat

El Govern tripartit demana suaument al “Gobierno amigo” de Zapatero que li llenci aviat un os per poder mostrar al poble català que no anem tan malament com sembla. Urgeix un os per rosegar, que el de Ripoll es posa nerviós i necessita marcar paquet (ell ho diu així de bonic) dins la seva campanya personal per enviar el de Cambrils a les golfes (ho ha explicat públicament). Si guanya Zapatero, guanya Catalunya, però el temps s’acabava i cal un Castell de Montjuïc o unes calces de lluentons per fer els regals i les comèdies de sempre. S’acaba el temps i Zapatero encara no ha vingut a donar-nos els collarets de coloraines. Ridao, que ahir tenia nostàlgia de ser a l’oposició, va dir en seu parlamentària una gran veritat: el tripartit no ha aconseguit posar en marxa els traspassos.

El montillisme consisteix a gestionar Catalunya com una diputació gran i sense molestar Madrid, excepte si a la Moncloa hi ha el PP, que, llavors, surt de franc fer el maulet. El montillisme és reclamar com de passada, quan no hi ha més remei, posant-hi només la punteta i demanant perdó. O parant la popa sense vaselina i amb un somriure d’orella a orella, cas de la Llei de Dependència. Per al montillisme, la tensió inherent a la cosa autonòmica s’ha de refredar sempre, no fos cas. Vinga gel i més gel a la punteta. Per això el montillisme ven com a tranquil•litat el que només és anestèsia. A sobre, alguns empresaris li abonen la mentida i lloen aquesta situació. Finalment, ens farà mal la collonada amb tanta anestèsia.

Recordaria a certs empresaris (per sort n’hi d’altres més joves que tenen clara quina és la nació) que els morts també estan tranquils, però d’ells no n’esperem res. És el que té arribar a mort. Del Govern de Catalunya – el formi qui el formi – jo encara n’espero algunes coses. N’espero que no serveixi per convertir-nos en València, per exemple. Digueu-me ingenu. L’escenari ideal del montillisme és que Catalunya acabi sent com una València en mans del PSOE, foto que ja va existir i sense les desgràcies de la qual no s’entendria avui la València controlada pel PP. O com una Galícia marginal, on el nacionalisme només pot fer de crossa dels socialistes i per això és el més simpàtic davant dels progrés de Madrid. El montillisme, per completar la seva missió, ha d’aconseguir que, en les properes eleccions al Parlament, CiU i ERC no tinguin ja la possibilitat de sumar. Visca València! Tot controlat de dalt a baix i, a més, sense amenaça d’alternativa. Aquell dia, si això passa, alguns veuran la llum i, tot seguit, potser es suïcidaran.

Fa pocs dies, vaig tenir ocasió d’escoltar de primera mà les línies d’actuació del conseller Tresserras al capdavant del departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Em va semblar que tenia les idees clares i que els seus propòsits eren molt plausibles, amb un accent sobiranista intel.ligent i ben articulat. En sortir d’aquella trobada, la majoria vam ponderar el seu full de ruta. Però tot el que vol fer Tresserras, com tot el que volen fer els seus lloctinents Voltas i Sáez, només té sentit perquè el PSC sap que ERC encara suma, teòricament, amb CiU. Si no hi hagués aquesta dada, el conseller de Cultura no seria d’ERC, n’estic completament segur. I l’amic Voltas no em parlaria del dia en què “plegats saltem la paret”.

Ara, al Govern tripartit mana qui mana i Tresserras no és pas ministre d’una ideal República Catalana, cal recordar-ho per evitar miratges. El programa de Tresserras, tan interessant i necessari per al país, acabarà sotmès a la lògica anestesiant i centralista del montillisme. Perquè existeix només sota el paraigua del montillisme i ningú va per lliure en aquest negoci. Recordo que va ser precisament Tresserras qui va justificar l’actuació del socialista Toni Bolaño quan es van demanar comptes al Govern per les amenaces al periodista Jordi Barbeta. El montillisme, és evident, sap crear un clima de germanor.

I el montillisme només té un objectiu primordial a la vida, a més d’eternitzar Montilla com a encarregat general: fer tot el que calgui perquè el PSOE no perdi mai la Moncloa.

Rut Carandell: La no-decisió: la tercera hora d’espanyol

pesolbullit | 10 Juny, 2007 03:05

http://www.elsingulardigital.cat

carandell rut
Sembla que hi ha hagut fumata blanca i el govern ha respirat alleugerit (especialment la direcció d’ERC) perquè s’ha arribat a un acord entre els socis de govern sobre la tercera hora d’espanyol a les nostres aules que estableix el decret d’ensenyaments mínims aprovat pel govern espanyol.

La solució salomònica és que el govern no governa ni es pronuncia sobre el tema i trasllada la possibilitat de l’aplicació de la tercera hora als centres educatius. En realitat és una no-decisió per tal d’evitar responsabilitats.

En certa mesura el mal ja està fet abans, quan l’executiu català va decidir recórrer el decret d’ensenyaments mínims del govern espanyol al Tribunal Constitucional, però no pas pel contingut, sinó per la forma, ja que considera que Madrid ha envaït competències pròpies de la Generalitat. El Constitucional encara s'ha de pronunciar sobre aquest recurs.

Contràriament al convenciment mostrat per consellers socialistes, especialment pel conseller Maragall, inicialment els membres del govern d’ERC tenien una posició ambigua sobre el tema, suposo perquè no volien fer enfadar el president de la Generalitat -si recorden el president Montilla els havia demanat ordre i disciplina i els havia fet cedir en l’assumpte de les banderes-. Finalment, però, per sort, els membres del govern d’ERC s’han espavilat. Els ha calgut, això sí una empenta de la societat civil, per exemple Òmnium, la Plataforma per la Llengua, etc.. i de les bases del partit, organitzades en Reagrupament.Cat o de militants a títol individual, que han denunciat amb contundència aquesta vergonyant i perillosa claudicació i han demanat fermesa en la defensa de la llengua.

Malgrat que ens argumentaran i voldran que acceptem aquest “mal menor”, al meu parer no és una bona solució perquè es deixa en mans dels centres educatius afegir una hora més de castellà.

De fet el govern, i Carod i Puigcercós dins d’ell, estan acceptant que es pugui eixamplar encara més el predomini de la llengua castellana en l’ensenyament; en un moment en que la situació de la llengua catalana és encara d’una extremada feblesa. Tenim massa exemples (administració de justícia, exhibició cinematogràfica, etc.) en què la voluntarietat en l’ús de la llengua es decanta sistemàticament sempre a favor del castellà.

Amb la llengua no s’hi juga perquè ens hi juguem massa.


Rut Carandell i Rieradevall

Ball de bastons dins el PP balear per culpa de la derrota

pesolbullit | 10 Juny, 2007 02:45

www.eivissaconfidencial.com

Jaume Matas és un mer espectador dels esdeveniments polítics que li donen i li treuen el govern. Eivissa li ha donat el govern (2003) i li ha llevat (1999), per dinàmiques polítiques que ell controla molt relativament. Aquesta vegada li ha fet perdre la majoria absoluta que li garantia el Govern i ja es veurà com acaben les negociacions amb UM. La política que es fa a Eivissa per part dels dirigents i cacics locals ha tengut fins ara més influència a la carrera política de Matas que la seua gestió com a president en dos mandats diferents (durant tot aquest temps a Mallorca no ha variat l’equilibri de forces).La situació en què queda el PP balear és delicada, sobretot si perd el poder a totes les institucions. El ball de bastons que s’entreveu a Eivissa entre partidaris i detractors de Matutes i els seus negocis, també es dóna a Mallorca. Allà hi ha dos sectors molt importants i molt enfrontats. Són precisament els que controlen els dos principals alcaldes del partit a dia d’avui: Carlos Delgado (Calvià) i Pere Rotger (Inca). A Mallorca es diu que en un altre país militarien en partits polítics diferents. L’espanyolista Delgado és el màxim exponent de la dreta reaccionària guiada pels ideòlegs madrilenys de la Cope i El Mundo. Rotger és el contrari: defensor de la llengua i els valors propis, fill legítim de l’antic conservadorisme autòcton. Representen dues ànimes antagòniques dins el PP, que fora del govern estan condemnades a no entendre’s.

Salvador Cardús: l'Esquerra bòrnia

pesolbullit | 04 Juny, 2007 11:53

www.tribuna.cat

salvadorcardus01/06/2007 · Barcelona
Salvador Cardús, considera que “l’opció estratègica d’ERC de regalar tot el poder polític de Catalunya a un PSC en caiguda lliure electoral l’ha portat pel camí de la pèrdua de perfil polític”. El sociòleg i periodista recorda, en un article a l’Avui, que a les eleccions de l’1-N del 2006 ERC va perdre “un 25% de vots respecte de tres anys abans” i el 27-M del 2007, “ha perdut prop d’un 20% de vot respecte de fa quatre anys”. “Massa poc temps”, diu Cardús, “per començar a recular”. D’ERC “no es pot dir que s’hagi eternitzat en el poder”; ni que “tants anys al poder l’hagin erosionat”; ni que “el missatge que portava el 2003 ha envellit”.

Cardús explica que sempre ha cregut que va ser a partir de finals dels anys noranta que ERC va saber situar-se en el centre del debat polític català: “No era una qüestió d’equidistància i prou, sinó de centralitat. El merescut triomf electoral del 2003 va ser resultat de sumar la radicalitat democràtica que s’expressava amb el discurs fresc, renovador, intel·ligible i intel·ligent de Carod-Rovira, amb un independentisme desacomplexat i tranquil. Uns van acabar votant ERC per la promesa de radicalitat democràtica, d’altres pel discurs polític que s’entenia, d’altres per l’independentisme, i encara uns altres per respondre a les provocacions del PP. Ah, sí: alguns també van votar ERC perquè era d’esquerres”. Tanmateix, des de llavors, “les decisions d’ERC amb els vots aconseguits han desdibuixat i reduït aquest perfil ampli. La radicalitat democràtica republicana ha donat pas a la prudència. El discurs fresc i renovador ha envellit de cop”. Cardús augura una “patacada electoral” d’ERC a les properes eleccions generals: “Fem memòria: ERC va treure fins a vuit diputats a Madrid fa tres anys gràcies a l’espanyolisme més bestialment anticatalà d’Aznar i havent posat al capdavant de la llista un Carod fet tot un eccehomo”. El país “va veure un màrtir”. D’altra banda, creu que Jordi Portabella “sembla que ha vist que per a un bon grapat dels seus antics votants -43.405 dels 96.868 que va obtenir el 2003, és a dir, gairebé la meitat- l’haver de passar per ERC per acabar fent alcalde Jordi Hereu era fer un camí massa llarg. Qui vulgui l’Hereu –devien pensar- que se’l voti!”. Finalment, es pregunta sobre quin futur té “una Esquerra bòrnia, on uns veuen a venir la patacada, i els altres no?" Cardús respon el següent: “L’article, dimecres al matí”, abans de l’anunci de Jordi Portabella, “hauria acabat així: “Topa de morro amb l’esmolada urna / i recula afrontada... Però torna, / i abaixa el cap a la menjadora, calmosa”. Però la recuperació de la vista en un ull, em fa pensar en uns altres versos, aquests inspirats en Pere Quart: “Temps era temps, hi hagué una ERC cega: / que torni l’ERC de la mala llet”.

Comunicat del grup promotor de Reagrupament.Cat

pesolbullit | 03 Juny, 2007 23:25

http://www.reagrupament.cat

Comunicat del grup promotor de Reagrupament.Cat


 

  •  
      1. El grup promotor del corrent d’opinió d’ERC Reagrupament.Cat (RCat) constata que la desorientació política de la direcció d’ERC, de l’actuació de la qual no es desprèn cap altra estratègia que la satel·lització respecte del PSC, ha provocat un important retrocés electoral en les eleccions del proppassat diumenge, dia 27 de maig, que aprofundeix en la línia descendent iniciada a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’1 de novembre de l’any passat.
      2. D’acord amb les previsions que havíem fet abans de les eleccions del 27-M, anunciem que l’acte de constitució de RCat, que compta hores d’ara amb 736 militants d’ERC adherits, tindrà lloc a la ciutat de Barcelona el proper dissabte, dia 30 de juny.
      3. RCat, des del convenciment que la militància d’ERC és capaç de donar al partit un nou impuls que superi la situació actual, promourà, en el proper Consell Nacional d’ERC del proper dia 7 de juliol, la presentació d’una proposta de resolució de convocatòria d’un Congrés Nacional extraordinari que tingui lloc durant la propera tardor, l’ordre del dia del qual hauria d’incloure, com a mínim, la fixació d’una estratègia política per als propers anys i l’elecció d’una nova direcció nacional.
  •  

     

 

Rut Carandell, Jaume Fernández
Portaveus, en representació dels 35 integrants del grup promotor

 

Santa Coloma de Farners (La Selva), 2 de juny de 2007

 

Francesc-Marc Álvaro: ERC, gràcies pel monòleg

pesolbullit | 03 Juny, 2007 23:07

alvaro rodona
www.elsingulardigital.cat
 

En l’època en què Carod encara parlava amb la gent (ara fins i tot cessa algunes de les persones que més suport li han donat) i molts crèiem de bona fe que hi havia un espai entre CiU i ERC que podia regenerar el nacionalisme, el líder republicà reiterava la necessitat de posar fi a la Catalunya dual, la qual consistia en un pesat diàleg – sovint de sords – entre CiU i PSC. Quan, a petició d’Enric Marin, vaig entrevistar Carod per al llibre de l’exposició sobre els 70 anys del naixement d’Esquerra, aquesta idea era un dels fils que relligava les seves reflexions sobre el passat i el futur del partit. Sempre em va semblar que un dels arguments més ben trobats de la direcció de la nova ERC era aquest missatge sobre la necessitat de superar la tensió pujolisme-antipujolisme. Per als que no vam viure la transició, aquest objectiu esdevenia una obligació vital.

Igual com d’altres amics, vaig entendre que la fi d’aquest diàleg bloquejat entre CiU i PSC havia de portar una nova esperança per al nacionalisme o sobiranisme. No per a CiU o per a ERC, sinó per al país, més enllà dels partits. La tesi implícita d’aquest plantejament de Carod era anar a enfortir el camp de la gent que pensem que Catalunya és una nació. Amb dret a ser allò que la majoria de catalans vulguin ser. Avui, després de molts avatars, Carod i Esquerra han aconseguit, efectivament, posar fi a la Catalunya dual. Però no en benefici d’una Catalunya on el nacionalisme sigui més fort i més decisiu, al contrari. Els independentistes han ajudat a crear la Catalunya del monòleg socialista. El PSC avui ho controla tot: Govern de la Generalitat, Ajuntament de Barcelona i la resta de capitals provincials, molts consells comarcals, ajuntaments de l’àrea metropolitana, capitals de comarques destacades i, si res no ho atura, tres de les quatre diputacions. Tot això balla al so mecanitzat del carrer Nicaragua, a més de l’Administració central de l’Estat present a Catalunya, representada pel virrei Rangel, criatura grisa crescuda a imitació de Montilla. Per cert, fa quatre dies que Rangel va negar que Catalunya fos un focus de captació de terrorisme islamista. Espero que ara dimiteixi per decència institucional, a la vista de les detencions realitzades aquesta mateixa setmana.

Gràcies ERC, per aquest monòleg socialista que ens heu regalat i que tant us aprofita, per cert. Pregunteu a Jordi Portabella sobre les virtuts de ser una crossa més del tripartit. Pregunteu-ho també al meu cosí, Josep Tomàs Álvaro, cap de llista d’ERC a Vilanova i la Geltrú, que ha baixat de dos a un regidor. Gràcies, republicans, per haver afavorit amb les vostres intel•ligents decisions la més alta concentració de poder mai vista a Catalunya en mans de la sucursal del PSOE, partit espanyol i espanyolista que, a més, ha recanviat molts alcaldes a mig mandat amb la vostra submisa acceptació. Si tot plegat us fes profit, l’operació s’entendria. El més impressionant és que els socialistes s’enforteixen mentre vosaltres, amics d’ERC, no aconseguiu ni enfonsar CiU ni substituir el PSC. Bravo, cracks.

Em diuen que a CiU estan molt preocupats perquè sembla que només governaran a la diputació de Tarragona. La veritat, no entenc aquesta preocupació. Fins i tot tenint en compte que les diputacions, com tothom sap, són repartidores en mans dels partits. Però la paciència és important en política, sobretot si ets al desert. Cal que ERC completi bé la seva feina patriòtica, palangana en mà. Cal que el país arribi al punt màxim de saturació socialista. Cal que els socialistes ens surtin a tots per les orelles, fins arribar a una densitat tal que ja ni els veiem o que, en girar-nos una nit al llit, en comptes d’abraçar la parella ens enganxem al cos d’un secretari d’organització comarcal del PSC. Cal que escoltem, encara, moltes més entrevistes al president Montilla, aquestes boniques digressions farcides de silencis oceànics que expressen, sens dubte, la claredat i riquesa conceptual que avui en guia. Cal que toquem fons de debò, fins que l’avorriment anestesiant ens aixafi tots els porus de l’ànima.

Aleshores, i segons la llei de la supervivència i totes les teories de la física i la química, començarem a tenir prou empenta, idees i gònades per sortir del monòleg d’aquest Matrix on vivim.



Les JERC demanen un canvi de rumb per combatre l’abstenció independentista

pesolbullit | 03 Juny, 2007 23:04

http://www.jerc.cat

2.6.2007 Països Catalans

Les JERC, el jovent independentista, han valorat avui en la seva Direcció Nacional els resultats de les darreres eleccions municipals. En primer lloc, els joves independentistes han volgut destacar que “els resultats no són bons, ja que no només no s’han assolit les expectatives sinó que en bastants municipis s’ha anat enrere”. Segons la direcció juvenil independentista, les causes d’aquests mals resultats són diverses: l’abstenció, la falta d’il•lusió i d’un horitzó esperançador, i l’extensió entre el votant independentista de la sensació d’una manca de perfil propi d’Esquerra al govern de la Generalitat del Principat.

Les JERC consideren que és “el moment de fixar una estratègia de l’esquerra independentista”, i posen els recursos polítics i humans de l’organització al servei d’aquest objectiu immediat. Segons els joves independentistes, cal reorientar i enfortir el paper d’Esquerra a la Generalitat, fixar les línies vermelles de l’actuació governamental, impulsar una agenda política d’esquerra independentista a les institucions, i treballar per consolidar el moviment independentista més enllà de la lògica electoral.

En aquest sentit, les JERC es comprometen a “impulsar immediatament un procés de consulta a tota la militància” a través de les assemblees territorials de l’organització juvenil, per tal de renovar el discurs i l’estratègia independentista i d’esquerres. En aquest sentit, l’organització juvenil s’ha mostrat preocupada per l’alta abstenció, i creuen que “cal fer l’autocrítica necessària per revertir aquesta situació”, i emprendre mesures immediates, “basades en la radicalitat democràtica i la capacitat transformadora dels independentistes d’esquerres presents a les institucions”.

Finalment, les JERC han mostrat la seva satisfacció pels resultats obtinguts a les eleccions autonòmiques a les Illes Balears, on Esquerra ha aconseguit la primera diputada independentista al parlament balear i una notable presència municipal, i al País Valencià, on Esquerra ha augmentat el suport electoral.

Col·lectiu Prisma: Senyors dirigents d'ERC, heu malbaratat el somni

pesolbullit | 01 Juny, 2007 13:52

www.reagrupament.cat

Heu malbaratat el somni

--> tecnic -->

Les eleccions municipals del passat diumenge no han anat bé per Esquerra. Només cal llegir els resultats electorals amb atenció i es pot comprovar que Esquerra baixa en totes les capitals de l’àrea metropolitana i perd 40.000 vots a Barcelona. Aquest fet és especialment greu quan se’ns proposava, des de la direcció, que l’estratègia era sumar al projecte independentista aquells ciutadans de l’àrea metropolitana que n’estaven lluny, però als quals calia convèncer que una Catalunya independent ( a una velocitat de tren de RENFE, no us penséssiu… i sense incomodar gens el president Montilla….) els beneficiaria. Feu-nos confiança, demanàvem en campanya. Doncs no hem aconseguit la confiança de nous votants i una tercera part dels qui ens havien atorgat la seva confiança, ens han abandonat. No ens han volgut utilitzar. Ben segur que són ells i elles els qui s’han sentit ben mal utilitzats massa vegades per nosaltres….. i han dit: prou!!.

A la Catalunya interior tampoc no hem aconseguit millorar els resultats. S’han perdut alcaldies en pobles on fa quatre anys s’havien aconseguit majories absolutes. I s’han perdut molts regidors en benefici d’una alternativa independentista més radical.

Ens preguntem el perquè de tot plegat. Creiem que la resposta la podem trobar en el fet que les decisions que l’actual direcció d’Esquerra ha pres no han aconseguit desvetllar la il·lusió per un projecte independentista en aquells que no hi creien i han aconseguit que, molts dels qui crèiem i hi continuarem creient, no ens sentim representats pels nostres dirigents que han utilitzat una estratègia, han propiciat uns pactes, han realitzat un seguit d’actuacions absolutament equivocades.

Podeu estar segurs que la davallada no ha estat més gran perquè encara som molts els qui pensem que la possibilitat d’anar a votar és un valor democràtic que cal exercir. Molts dels qui, fa pocs anys, posaven la papereta d’Esquerra a dintre del sobre i la dipositaven amb orgull dintre de l’urna o bé s’han abstingut, o han votat altres opcions més radicals o han continuat votant Esquerra, però sense cap il·lusió… I aquí estan els resultats. Una tercera part de l’electorat perdut i una gran part dels nacionalistes de “pedra picada” desorientats, decebuts i emprenyats.

Feu-nos confiança, ens demana la direcció. Més confiança? Fins quan? Ben aviat tindrem les eleccions generals. I si continuem així no només no tindrem la clau sinó que ens quedarem sense ni el pany de casa nostra.

I, francament, quan veus els nostres dirigents, fent pinya, alguns amb un somriure als llavis, manifestant que som la tercera força municipal de Catalunya, et cau l’ànima als peus. A qui volen convèncer? A qui volen enganyar? Sembla impossible que no s’adonin dels seus errors, que no s’adonin fins a quin punt han devaluat la seva imatge i la del nostre partit. ¿És que no parlen amb la gent del carrer, la gent del nostre entorn ideològic, amb els amics, els fills, els parents…?. Només cal parar l’orella per saber que no anem bé. S’han de canviar moltes coses a Esquerra. No es pot enfonsar tot un sector del nacionalisme català per uns quants homes sols….

Els votants d’Esquerra, però sobretot els militants i simpatitzants que hem donat i donem la cara pel nostre partit ens mereixem una mica més de respecte. Ens agradaria sentir que s’han equivocat d’estratègia, que lamenten no haver estat a l’alçada de les circumstàncies… però això no ho sentirem. Seria el primer pas per presentar la seva dimissió. I , de dimissions, no en volen ni sentir parlar.

Senzillament: heu malbaratat el somni. Volem passar comptes. Volem un congrés extraordinari.

Col·lectiu PRISMA

Albert Pereira: De l’avís de l’1-N a la trompada del 27-M

pesolbullit | 01 Juny, 2007 13:50

www.reagrupament.cat

De l’avís de l’1-N a la trompada del 27-M

31 Maig 2007 by tecnic -->

Els que coneixem el món municipal sabem que no és un conjunt homogeni. Els recursos materials i humans a l’abast d’alcaldes i regidors als grans ajuntaments i als petits municipis no s’assemblen gens. És com comparar les condicions en les que juguen a futbol els jugadors del Barça amb les d’un equip de tercera regional: practiquen el mateix esport, amb les mateixes regles, però no tenen res a veure.

Les diferències entre ajuntaments de municipis grans i petits no es limiten a les facilitats per a la tasca dels càrrecs electes. El diferencial de participació entre uns i els altres en les eleccions del passat diumenge prova que els petits ajuntaments (on van ser freqüents votacions del 70 o 80% del cens, o més encara) són realment sentits com a propers pels ciutadans, que, en canvi, se senten ben allunyats dels ajuntaments de les ciutats grans (o dels polítics que els regeixen), com va demostrar l’altíssima abstenció que s’hi va produir.

Tampoc és el mateix l’impuls principal que guia el vot dels veïns dels pobles i de les localitats amb més habitants. En els primers, la pràctica totalitat de la gent decanta les seves preferències en funció de les qualitats dels candidats o, si és el cas, de la seva gestió anterior al consistori. A mesura que el tamany de les poblacions augmenta, s’incrementa el nombre de ciutadans que emeten el seu vot en funció dels partits que representen les diferents candidatures al municipi, i de la seva línia d’actuació a escala general. Als sondeigs preelectorals publicats per La Vanguardia, una significativa tercera part dels enquestats de les ciutats de Girona i Tarragona responien que decidien el seu vot en funció del partit, i poc més de la meitat deien que ho feien segons el candidat a l’alcaldia. A Barcelona hi havia més respostes (45%) afirmant que allò primordial per a decidir el vot era el partit que no pas el candidat que el representa a la ciutat (38%).

La interpretació diferenciada del vot en els municipis petits i en les ciutats és clau per analitzar els resultats d’ERC en les eleccions del passat diumenge. Els resultats d’ERC han estat dolents segons l’opinió de la majoria d’observadors, i han deixat un regust ben amargant entre la militància, però des de la direcció (Carod, amb posat de satisfacció, la mateixa nit electoral, o Xavier Vendrell el mateix dia que escric aquestes ratlles, 30 de maig, a l’AVUI) s’insisteix en dades objectives que, aparentment, conviden a l’optimisme, com l’augment del nombre de regidors i de consellers comarcals, al costat d’un matisat descens (del 12,78% a l’11,67%) del percentatge de vots.

Però la percepció de derrota d’ERC no és equivocada. Esquerra perd vots justament a les ciutats, allà on més compten les sigles i menys els candidats. Si hi descomptem Mollet del Vallès, on ERC va presentar-se dins una candidatura amb altres grups polítics l’any 2003, i per tant no poden establir-se comparacions acurades, al Principat de Catalunya hi ha 22 ciutats de més de 50.000 habitants, de les quals ERC ha millorat el seu percentatge de vots en 2, i l’ha empitjorat en 20. L’any 2003 va obtenir-hi 50 regidors, i enguany 37 (n’ha perdut 14 i n’ha guanyat 1, al Prat de Llobregat). Ha perdut la seva representació a la segona ciutat de Catalunya, l’Hospitalet de Llobregat, i a Cerdanyola del Vallès.

ERC ha perdut en les ciutats de més de 50.000 habitants més de 78.000 vots dels prop de 80.000 que ha perdut a Catalunya. Si al Principat ha perdut, aproximadament, el 19% dels vots absoluts obtinguts el 2003, a les ciutats de més de 50.000 habitants n’ha perdut el 41%. Poca broma!

Si ampliem el ventall a les poblacions d’entre 20.000 i 50.000 habitants (de les que excloem Ripollet i Sant Pere de Ribes per la mateixa raó que hem exclòs Mollet), on les pèrdues ja han estat força més moderades, trobem que el número de vots obtinguts el passat diumenge en el conjunt de poblacions que superen els 20.000 habitants va ser inferior en més de 87.000 als obtinguts el 2003. En conseqüència, en els municipis de menys de 20.000 habitants en el seu conjunt ERC va guanyar vots absoluts malgrat el descens de la participació.

Els guanys en la franja de municipis menors de 20.000 habitants s’explica perquè aquí (i molt especialment entre els municipis més petits, per sota dels 5.000, o fins i tot dels 1.000 habitants) van concentrar-s’hi gairebé totes les 140 noves candidatures presentades per ERC. És en els municipis més petits, doncs, en els que el vot a les eleccions municipals té menys en compte la component de partit (fins el punt que moltes de les candidatures són llistes associades en les que ni tan sols hi figura el logotip d’ERC), on s’han obtingut els millors resultats, que han permès maquillar l’evident descens a les àrees urbanes.

Està clar, doncs, que s’han perdut més vots allà on la conjuntura política nacional pesa més en la decisió del vot dels ciutadans. Malgrat això, els dirigents nacionals d’ERC (Carod, Vendrell) insisteixen que l’estratègia del partit a nivell nacional no té res a veure amb la davallada electoral. Quina n’és la causa, doncs? Que el retrocés se l’han guanyat a pols els regidors, els candidats i els militants de les ciutats més grans perquè han fet una mala feina? Aquesta és la conclusió que es dedueix del posicionament dels nostres dirigents, i que ha fet enfadar de valent molts companys i companyes d’aquestes ciutats.

Jo penso més aviat que és l’estratègia de la satel·lització respecte del PSC, que molts denunciem de fa temps, la causant de la batzacada. Una estratègia en la que s’entossudeixen els nostres dirigents negant l’evidència (tot i que, mentre vaig escrivint, veig que Jordi Portabella, un dels principals damnificats, s’ho comença a repensar). Una estratègia que cada cop comparteixen menys militants i, el que és pitjor, menys electors, que ja van avisar-nos les últimes eleccions al Parlament. Com que els nostres dirigents no van fer-ne cas, de l’avís de l’1-N hem passat a la trompada del 27-M.

No puc deixar passar, abans d’acabar, que la pèrdua de vots a les ciutats s’ha produït, també, a les de l’àrea metropolitana de Barcelona. Allà on la nostra aposta per fer president Montilla “gratis total” ens havia de portar a substituir el PSC com a referent de l’esquerra, hem reculat amb força. Ja ho deia Joan Carretero a l’AVUI, el 21 de gener: “La direcció d’ERC manté que l’estratègia del partit l’ha de portar a substituir a llarg termini el PSC com a partit referent de l’esquerra catalana, per nacionalitzar-la. Creuen que això ho aconseguiran des del paper de soci complaent d’un govern encapçalat per un socialista” quan “per fer forat entre l’electorat socialista, objectiu que comparteixo, no seria millor presentar-nos-hi com a alternativa que com a complement?”

Un últim destacat: a més del Priorat, l’altra comarca on ERC ha guanyat les eleccions és la Cerdanya, superant CIU per primer cop, i augmentant el nombre de vots absoluts, malgrat la menor participació. Algun malpensat s’ha atrevit a dir-me que aquesta victòria és significativa…

Per acabar, un reconeixement als milers de persones que han participat, arreu dels Països Catalans, en les candidatures d’ERC i en la preparació de les eleccions del 27-M. Ells són els mariners que amb el seu esforç han aconseguit que, mentre el comandant i la resta de la tripulació gaudien tranquil·lament de les seves cabines de luxe, amb la carta de navegar perduda de fa temps, el vaixell, malgrat la trompada, continuï surant. Ells són els que, si no queda més remei, pujaran aviat al pont de comandament i redreçaran el rumb.

Albert Pereira i Solé
Membre del grup promotor de Reagrupament.Cat

(Article publicat al diari AVUI el 31 de maig del 2007)

Rut Carandell: ERC, la direcció equivocada

pesolbullit | 01 Juny, 2007 13:46

www.elsingulardigital.cat

L’any 2003 ERC va prendre una decisió estratègica que s’ha demostrat totalment equivocada: estendre la mà al socialisme espanyol per anar amb ell fins a l’estació federal per a, després, en imatges d’en Carod, continuar el viatge fins a l’estació final de la independència. Aquest va ser el motiu pel qual les bases d’Esquerra Republicana de Catalunya van donar suport al primer pacte tripartit.

Dos anys més tard era evident que aquesta estació federal no existia i que els socialistes no eren uns bons companys de viatge.

Les bases ho van entendre ràpidament i van forçar el no al mini-estatut pactat per Mas i Zapatero en contra de l’opinió de la direcció, que apostava per buscar una solució de compromís per no fer enfadar als socialistes i continuar al govern.

El resultat: un divorci entre les bases i la direcció en l’estratègia a seguir que no es va voler afrontar a temps, malgrat que uns quants ho vam demanar després de l’expulsió del govern d’ERC. Se’ns va dir l’“ara no toca” i es va tancar els ulls al fet que sense estratègia clara compartida entre les bases i la direcció no tindríem un full de ruta establert per als pactes que es poguessin fer amb altres forces polítiques.

La resta ja se sap: davallada a les eleccions al Parlament i pacte amb els socialistes, aquest cop sense cap aposta estratègica en clau nacional, sinó una aposta estratègica únicament en clau social per ocupar l’espai socialista. I per si de cas, aquest cop sense cap consulta a les bases, a diferència de com s’havia fet abans de la constitució del primer tripartit.

Pel “patriotisme social” el tàndem Carod i Puigcercós han rebaixat el que ha estat l’ideari d’ERC des de la seva fundació: la lluita per les llibertats nacionals de Catalunya, concretada ja fa prop de vint anys en un projecte decididament independentista; i en la seva acció de govern ha actuat de forma no prou contundent en la seva defensa, com ha denunciat Reagrupament.cat .

I ara l’estratègia del “patriotisme social” ha estat també qüestionada per les urnes. Recomano l’anàlisi dels resultats electorals de l’article d’Albert Pereira a Reagrupament.cat “De l’avís de l’1-N a la trompada del 27-M”, on es veu clarament mitjançant l’estudi de les dades que on ERC ha perdut més vots és allà on la “pluja fina” hauria d’haver penetrat amb més força segons el tàndem Carod-Puigcercós: el cinturó metropolità i les ciutats mitjanes-grans de Catalunya i en els llocs de vot independentista més fidel on el vot és més ideològic, sense que s’hagi produït cap traspàs de vot socialista.

El que dol és que els resultats d’aquestes eleccions eren previsibles i la direcció d’ERC no només no ha reaccionat a temps, sinó que ha parlat de “victòria moderada”.

La solució és fàcil: només cal canviar la direcció actual d’Esquerra i recuperar l’ideari de l’Esquerra Republicana de Catalunya per tal de tornar a guanyar la confiança dels ciutadans i anar en la bona direcció.

Anàlisi dels resultats electorals al Principat

pesolbullit | 01 Juny, 2007 13:43

www.tribuna.cat



 

montilla_hereu30/05/2007 · Roger Buch
En aquestes eleccions tothom es resisteix a proclamar-se perdedor. Ja s’ha dit que “resistir és vèncer”. De fet, la gran novetat destacada és la caiguda en picat d’ICV i sobretot d’ERC a la ciutat de Barcelona i en part a altres poblacions metropolitanes. Però, de fet, els cinc partits grans, tot i perdre vots absoluts, argumenten motius per estar contents. El PSC, tot i baixar del milió de vots, continua sent el partit més votat i acumula cada vegada més poder. Guanya diputats provincials, consellers comarcals i regidors, tot i que baixa en percentatge de vot al conjunt de Catalunya.

 

Evolució dels vots a Barcelona ciutat
 

 

Per la seva banda, CiU, gràcies a l'estirada de Barcelona, recupera posicions al conjunt del país, on de tota manera aguanta molt bé en moltes poblacions mitjanes. Perd regidors i consellers comarcals a la Catalunya interior però atura, per primera vegada en moltes legislatures, una tendència constant a la baixa, que d'haver continuat, hagués posat la federació en molts problemes. CiU, a més, guanya diputats provincials a Barcelona.

Per la part d'ERC, la sagnia de vots a Barcelona ciutat ha estat espectacular, així com també simbòlicament li ha fet molt mal les poblacions on ha patit en la pròpia pell l'ascens de la CUP. Però ERC ha guanyat regidors, diputats provincials i, sobretot un bon grapat de consellers comarcals. A més, si descomptem els resultats de la ciutat de Barcelona, els independentistes en percentatge de vots en el global del país, ja que les noves llistes i en general els resultats de poblacions de les comarques de ponent, de Girona i de camp de Tarragona compensen amb escreix les pèrdues a la majoria de ciutats de la circumscripció de Barcelona. En definitiva, ERC té un problema sobretot a Barcelona, ciutat on el comportament global ha estat estrany i on l'abstenció ha batut rècords.

 

Evolució % vots a Catalunya sense Barcelona

 

ICV guanya en regidors al conjunt de Catalunya però perd 3 diputats provincials a Barcelona. En percentatge de vots baixa lleument a tot Catalunya, però de manera contundent al cap i casal. De fet ICV, perd a tot Catalunya més percentatge de vot del que perd ERC.

Per la seva banda, el PP baixa en nombre total de regidors i també en percentatge de vots. El fet que es mantingui a Barcelona i al cinturó no amaga l'erosió en moltes comarques que ni la presentació de llistes fantasma ha pogut aturar.

Finalment cal dir que la suma d'ERC i CIU davalla una mica respecte el 2003 però és més alta que del 1999. En les eleccions de 2003, ERC va pujar més del que va baixar CiU i en aquesta ocasió, CiU ha pujat una mica menys del que ha baixat ERC.

 

Evolució vot ERC-CIU

 

El president d'ERC a Vic critica durament a la direcció del partit

pesolbullit | 01 Juny, 2007 12:32

www.e-noticies.com

EL TRIPARTIT ENS HA FET MOLT MAL"

"És urgent que canviem la direcció d'Esquerra"

El president d'ERC a Vic, Aleix Andreu, amb Àngel Andreu, alcaldable d'ERC
El president d'ERC a Vic, Aleix Andreu, amb Àngel Andreu, alcaldable d'ERC

El president d'ERC a Vic, Aleix Andreu, ha denunciat que militants de la formació "ens han boicotejat en actes públics" i que, "des de la seu nacional, no solament ens han girat l'esquena, sinó que han intentat fer fora el candidat, ens han imposat una llista". "Ens han amenaçat de totes maneres, fins i tot d'anar a la presó", ha afegit.
 
Andreu, fill de l'alcaldable Àngel Andreu, atribueix també la baixada d'Esquerra al Govern d'Entesa: "el que més mal ens ha fet ha sigut el tripartit". "La gent percep que Esquerra és un partit que ja no és independentista", ha insistit.
 
El dirigent local considera també, respecte a la direcció nacional, que "és urgent pel bé del país i del partit que la canviem". "Aquestes eleccions han anat mol malament", ha afegit en referència a les caigudes de vots a Terrassa, Sant Celoni o Reus. "Ens ha votat la gent més fidel", ha reiterat.
 
Andreu ha denunciat "l'abandonament del projecte independentista i s'ha difuminat el programa d'esquerres sota el paraigües del PSC". "Si no el corregim, aquest partit pot tenir problemes més greus en endavant", ha acabat.

Les declaracions han estat arran de la dimissió de l'alcaldable d'ERC a Vic, Àngel Andreu, que ha renunciat a recollir l'acta de regidor. L'executiva local acusa el sector del parit que va resultar derrotat a les primàries (amb un 42% de vots a favor) d'haver-los fet "la vida impossible". Val a dir que, durant la campanya, el sector crític s'ha mantingut absolutament al marge de la mateixa, sense recolzar ni criticar la llista o l'alcaldable.

Andreu ja va ser objecte de polèmica mesos enrere per les seves crítiques al president de la Generalitat, José Montilla, que es van repetir posteriorment.

Vicent Partal: Hi ha moviment a ERC

pesolbullit | 01 Juny, 2007 12:23

Jordi Portabella va protagonitzar ahir un acte inesperat: va anunciar que Esquerra no entraria automàticament al govern de Barcelona. No sé si acabarà entrant-hi o no però crec que és interessant que Esquerra protagonitze una mínima rebel·lió contra la inevitabilitat de ser una crossa del PSC, tan aplaudida pels propagandistes del règim. És evident que això, i allò que ha passat a Vic, i que ha passat a Matadepera, i que ha passat a Berga, no ha passat perquè sí. Esquerra ha començat a tastar l'enuig notable de molts dels seus electors per la formació del segon tripartit i segurament provarà de rectificar perquè comença a veure les orelles del llop. Vejam si aquests dies vinents hi ha més sorpreses; que se n'anuncien de ben sonades.

Vejam, sobretot, si Esquerra entra al govern municipal o no hi entra, perquè podria ser que tot plegat fóra una mera estratègia de negociació. Però, a l'espera de saber-ho, crec que tot allò que allunye Esquerra o ICV de l'obseqüència respecte del PSOE és bo per al país. L'estratègia dels socialistes ha estat, aquests darrers anys, molt efectiva: crear un cordó sanitari anti-PP, domesticar ICV i Esquerra i, amb aquests dos elements, deixar sense aire CiU, que, simplement, no pot pactar amb ningú ni fer cap acord amb ningú. La jugada els ha eixit molt bé, però potser no dóna per a més, perquè el PSC és un partit amb més poder que mai, però també amb menys projecte que mai i segurament més afeblit, malgrat les aparences, que mai. I, a més a més, és molt prepotent: els qui en formen part o el seu entorn més fanàtic (com a exemple, ahir El Periódico titulava una entrevista amb Jordi Hereu dient que era l'entrevista a 'l'alcalde electe', per més que encara no l'haja votat ningú).

L'actitud adoptada per Esquerra aquestes darreres hores (en diuen 'canvi de rumb' als passadissos del Palau) pot brindar emocions polítiques fortes que espere que es concreten i que no ens porten a una nova decepció. No dic que Esquerra haja de canviar-ho tot ni tota la seua política d'aliances. Això fóra segurament excessiu. Però els canvis comencen a poc a poc. I el tripartit va nàixer als ajuntaments i qui sap si no morirà també als ajuntaments.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb