SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Vostè va ser el primer conseller de Cultura de la Generalitat democràtica. S'han acomplert els objectius que es va marcar?
Mai, en cap acció política de govern, s'assoleix tot. Sempre hi ha una cosa que forma part de la voluntat de fer-ho, però que no sempre es pot fer. Especialment quan es comença de zero. Em va tocar fer tot un departament! Van ser moltes coses que, quan somiàvem com seria el país quan el poguéssim gestionar, hi havia molts aspectes que ni t'esperaves que hauries de tocar.

Com quins?
Com arreglar teatres vells, donar subvencions als castellers... Com que no pretenia entendre-hi de tot, donava confiança al departament. Crec que això va anar molt bé, perquè tothom hi estava implicat. Mai havíem fet res semblant a Catalunya, era una màquina nova. Jo vaig tenir sort. Diuen que sóc el conseller que va fer això i allò. No sé si ho vaig fer bé o malament, però vaig tenir la sort de tenir un equip que no me'l mereixia. Va haver-hi molta cohesió.

Ara, hi ha qui diu que l'actual equip que comanda la conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació encarna el que vostè va representar. Com veu l'actual conselleria?
És molt difícil dir-ho, perquè no hi sóc. Quan van nomenar el Govern, el conseller Tresserras em va demanar que ens reuníssim i vam estar conversant cinc hores sobre els problemes que em vaig trobar, sobre com ho havia de fer... Després, al cap d'uns dies, encara vam fer una altra reunió amb tots els exconsellers de Cultura. Ha fet un esforç d'integració, de no ser prepotent.

Quan era diputat de CiU, va propiciar que el Parlament reclamés el dret a l'autodeterminació del poble de Catalunya.
El Parlament va aprovar que "no renunciava" al dret de l'autodeterminació. És com si demanes el dret de viure. No! Aquest ja el tens, el que es tracta és de no renunciar-hi. No ens l'inventàvem.

Va costar molt, d'aconseguir-ho?
Es va fer en comissió, un dia que a mi em va tocar presidir-la. Hi va haver una època que vaig militar a Convergència, quan era diputat. En una reunió del partit, el dia anterior, vaig dir què tenia intenció de fer. En Miquel Roca no va obrir la boca i en Jordi Pujol va dir que sí. No ho van valorar. Van pensar que seria una cosa qualsevol. A part de la mala cara d'en Roca, no es van assabentar de què volia dir. I per què serveix, això? És clar que serveix! Queda escrit al Diari Oficial!
L'endemà ho vaig proposar. Va ser d'avui per demà, perquè era l'única manera que hauria pogut sortir. Si no, hi haurien hagut pressions sobre uns i altres. Un cop es va aprovar, en Pujol no va poder dir que s'havia fet sense el seu consentiment. Tots hi van passar de puntentes, perquè ningú no s'atrevia a dir "hem fet això", però tampoc no s'atrevien a dir que no s'hauria d'haver fet.
Va sortir bé per casualitat. Només que els socialistes haguessin demanat que se suspengués la sessió, que és el que em feia por, perquè no tenien instruccions, això s'hagués perdut.

Estem dins d'Espanya no per voluntat, sinó perquè la història ens hi ha portat

Què el va motivar a impulsar aquesta declaració autodeterminista?
Sóc partidari que tinguem un país que sigui suficient. Per exemple, si no podem ser independents, almenys siguem el més autònoms possible. Estem dins d'Espanya no per voluntat, sinó perquè la història ens hi ha portat. Si no hi ha més remei, haurem de suportar aquesta situació.
Aquell era un moment en què els socialistes van prescindir del grup parlamentari propi a Madrid, però en què a tothom li agradava molt el "bla, bla, bla". Va ser una reacció. Un país que pugui aprovar una cosa d'aquestes, és que és seriós. No és una utopia.
Quina importància va tenir? Que no renunciïs al dret de l'autodeterminació, vol dir que un dia o altre tindràs ganes d'autodeterminar-te. No hi renuncies. Si els diputats voten que sí, vol dir que els catalans no volen renunciar a l'autodeterminació. És un acte voluntarista, però precisament val més això que res. Per la història sempre pot ser útil.

Fa uns mesos, el Parlament va ser l'escenari d'un altre debat sobre el dret de l'autodeterminació. Per què aquest cop no va tirar endavant?
L'Esquerra de la transició no té res a veure amb la d'ara. Per començar, encara no hi havia en Carod. Era l'Esquerra dels que tenien l'enyorança de la Catalunya que havia perdut la guerra.

I la Convergència actual és la mateixa que la d'abans?
Convergència és una creació d'en Pujol. Tenia una visió política que no partia de l'enyorança de la Catalunya de l'Estatut del 32, sinó que era una cosa nova. Eren catalanistes, barrejaven l'herència de la República i també la de Torras i Bages, volien modernitzar el país... Pujol va saber tractar bé a ERC. Les relacions entre els dos partits van ser bones mentre hi havia en Pujol.

I després, les relacions es van refredar?
Perquè volien ser més d'esquerres. No veig cap on va Esquerra. Comprenc que no vulguin anar amb CiU, perquè els marquen per la dreta, però els socialistes, amb les seves vinculacions absolutes al telèfon amb el senyor Zapatero... això no lliga amb Esquerra. El país està en un moment difícil, políticament.

La situació actual no s'entendria sense el viatge de Carod a Perpinyà, pel qual el van treure del Govern i va veure la feblesa d'un polític

Pot ser que a la Catalunya actual li manqui una classe dirigent, no només política, sinó cultural, de la societat civil...?
Hi ha un canvi de generació dels polítics, i diria que això és important. La situació actual no s'entendria sense el viatge de Carod a Perpinyà, pel qual el van treure del Govern i va veure la feblesa d'un polític. Aleshores, ERC es va adonar que el que havia de fer era aferrar-se al càrrec, passi el que passi. Espero que tot això sigui una mena de ventada provisional.
Durant molt de temps, Catalunya va fer una política partint del què érem i del què volíem ser. Ara hi ha una realitat diferent, ja no podem parlar que sota el franquisme no ens deixaven fer allò... Ara, tot depèn de les coses que vol la gent. Ara hi ha unes tendències diferents, fins i tot unes ideologies molt més reduïdes.

Què volen, catalanitzar Catalunya o guanyar diners amb TV3? La televisió no és només un mitjà de comunicació, també és d'educació. Crec que s'ha cedit massa

Al llibre Servir Catalunya, Antoni Vives diu que vostè és "un home amb un pla". S'ha acomplert, aquest pla per al conjunt dels Països Catalans?
Mai es compleixen els plans. Ho pot fer un dictador, però en democràcia t'has de posar d'acord amb els altres. Jo tenia unes idees, el que passa és que a Cultura vam tenir la gran sort que hi havia un gran vuit. Estava tot per fer. Si tens un pla, sempre és millor partir de zero, perquè no hi ha interessos creats.
La batalla de la llengua era i encara és molt important. Per exemple, durant l'època en què la televisió va dependre de Cultura, que van ser els primers mesos, la publicitat no podia sortir en castellà. I ara? Si resulta que fem un país, que intentem que sigui normal, i si fem servir la televisió per introduir la llengua, és bàsic que tot sigui en català. Per acabar no sent nacionalistes, valia la pena haver fet tot això? Què volen, catalanitzar Catalunya o guanyar diners amb TV3? La televisió no és només un mitjà de comunicació, també és d'educació. Crec que s'ha cedit massa. Diuen: "Hem de ser normals". Si hem d'acabar sent 'normals', acabarem tots parlant en castellà, ja serem molt normals! Per què s'ha de fer en castellà la publicitat més tonta d'un suc de poma qualsevol? S'ha de fer en català, a la televisió catalana. Vénen estrangers, no tenim instruments per ensenyar-los el català... Llavors, no ens queixem, si som els primers a amagar la llengua!
I això, pots dir que és perquè s'han fet unes majories no catalanistes. Però, en el Tripartit, no hi ha a dins Esquerra? Esquerra no s'hi fica. No volen fer res que els pugui fer perdre la possibilitat de continuar amb el Tripartit. Això no pot ser.
Quin exemple donarem als valencians i als mallorquins? Si aquí ja comencem a fer la tercera hora de castellà, com els podem demanar que reforcin la catalanitat de l'ensenyament? Perquè no els puguin treure del seu lloc, els d'Esquerra Republicana no obren la boca. El més important d'ERC no és que seguin a la cadira, és que actuïn.

Comparteix l'anàlisi de Jordi Pujol respecte el debat estatutari, en què afirma que Catalunya "s'ha mirat al mirall i no s'ha agradat"?
A mi em sembla que hi ha un canvi generacional en la política i ara hi ha una certa ambició de molta gent d'arribar a fer política, que era el seu somni, i ara que poden, no volen deixar perdre l'oportunitat. Això fa que sigui més important ser-hi que no pas que es facin les coses. És nefast, quan els polítics estan massa pendents de que no els treguin.

Segurament, CiU ha menystingut ERC, però aquest període dels tripartits crec que ha estat negatiu. Han sigut pactes contra natura

Veig que es mostra molt crític amb el paper d'ERC al Govern.
No. És que és llàstima. No és en contra d'Esquerra Republicana, és que no ha sabut, pel que sigui, trobar el seu paper. Segurament, Convergència ha menystingut ERC, però aquest període dels tripartits crec que ha estat negatiu. Han sigut pactes contra natura. Ningú s'hagués imaginat mai que Carod i Montilla serien del mateix Govern. No és bo, perquè estan primant les aspiracions personals i les estratègies de partit, l'agafem-nos a les cadires i, quan sapiguem que no ens en trauran mai més... Per exemple, no he vist cap diputat d'Esquerra que vagi en contra de la tercera hora de castellà.

El normal seria que Esquerra i Convergència haguessin governat

I quin paper hi juga Convergència?
A Artur Mas li falta mà esquerra: allò d'anar al notari, el DVD... són accions fàcilment desmuntables. Ha fet més mal que bé, ha crispat.. El normal seria que Esquerra i Convergència haguessin governat. Entre Imma Mayol i Agustí Barrera, no hi ha una distància infinita? Això són les perversions, entre cometes, del sistema polític que tenim aquí. Tot es fa als despatxos, i no pot ser.

Se'l coneix com un 'forjador de patriotes'. De quines persones i grups se sent vostè més satisfet en aquests moments i en qui confia?
No em sento forjador de ningú, perquè no sóc pedagog. Sóc organitzador. M'he dedicat a tirar coses endavant, com una enciclopèdia.