SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Campanya del PRC per reclamar la independència

pesolbullit | 09 Febrer, 2007 06:23

Celebrem des d'aquí l'aparició del Partit Repúblicà Català, de clara ideologia independentista. La veritat és que durant un temps me'ls he mirat amb una certa distància perquè aquest partit agrupa una part important del que va ser en el seu dia el PI de l'Àngel Colom i la Pilar Rahola, un partit que se cimentava sobre les columnes corcades del transfuguisme i que va acabar desapareixent per la seva manca de credibilitat davant de l'electorat, però bé, crec que si aquestes persones volen treballar pel país i lluitar per la independència de Catalunya no se'ls hi ha de barrar el pas, benvinguts siguin. Seria bo que tots els que realment volem la independència de la nació catalana ens uníssim, penso en el PRC, la CUP, el Reagrupament de Joan Carretero o fins i tot la gent d'Unitat Nacional Catalana o d'Estat Català ens hauríem d'unir, la direcció d'ERC ens ha deixat tirats als independentistes i cal presentar a les successives eleccions candidatures independentistes potents que siguin el més fortes possible.

El Partit Republicà Català (PRC) ha engegat una campanya d’enviament de postals al president de la Generalitat, José Montilla, reclamant la convocatòria d’un referèndum per la independència de Catalunya dins d’aquesta legislatura. La campanya, que fins ara consisteix en l’edició i difusió de 150.000 postals, també inclou una possibilitat d’enviament de la missiva per internet, tot accedint a la web www.independentistes.cat. A la vegada, el PRC argumenta en el text del targetó que “la nació catalana continua sense tenir reconeguts els seus drets més fonamentals” i que “els insults i menyspreus continuats de què som objecte per part dels aparells mediàtics i polítics espanyols demostren que dins d’aquest estat els catalans no hi tenim res a fer”. Afegeixen que “si Montenegro ho acaba de fer, si el Quebec i Escòcia ja han anunciat que convocaran el seu referèndum en els propers anys, els catalans no ens podem quedar enrere”. D'altra banda, els republicans han aprofitat l’anunci de la campanya per avançar que presentaran llistes en diversos municipis a les properes eleccions locals, i que pretenen reforçar la campanya de forma especial de cara a la diada de Sant Jordi.

F.M. Àlvaro: Tornar al present

pesolbullit | 09 Febrer, 2007 06:16

de http://www.elsingulardigital.cat.-

Resulta irònic que El Singular ens convidi a reflexionar sobre el camí cap a la independència en el mateix moment en què el Tribunal Constitucional de les Espanyes és a punt de sotmetre el nou Estatut de Catalunya – aprovat democràticament pels ciutadans - a l’enèsima prova de puresa o impuresa, a partir dels recursos presentats en contra pel PP, el Defensor del Pueblo i algunes autonomies. Em sembla prou evident que ara ens toca ocupar-nos de qüestions més urgents i potser més prosaiques que la independència, un debat que sempre interessa a qui, com jo, pensa que Catalunya és una nació amb dret a exercir la seva plena sobirania. Però parlar d’independència mentre volen tombar l’Estatut (que jo vaig votar i que tornaria a fer-ho) és com preocupar-se pel color de les cortines del saló mentre la casa se’ns crema. Té, inevitablement, un punt de fugida endavant. En un sentit ben contrari, segur que no faltarà qui argumenti que és precisament ara, quan l’Espanya centralista torna a ensenyar les dents, que cal oblidar els estatuts i emprendre la marxa definitiva vers l’alliberament nacional, a imitació de Montenegro, Lituània o Eslovènia, segons el dia i l’humor. El problema és que abans d’arribar a aquest punt ens cal fer encara molta feina. Per afermar allò bàsic i per evitar perdre el que hem guanyat en 100 anys de catalanisme. Com a català, aspiro a la màxima llibertat, justícia i prosperitat per al meu país. Com a català que procura partir de l’anàlisi racional de la realitat, desconec quin és el camí cap a la independència i desconec també què vol dir exactament el mot independència a dia d’avui. Desitjo que Catalunya tingui el màxim poder per decidir sobre ella mateixa en el context d’un món cada cop més globalitzat. Més enllà d’aquesta premissa, no tinc cap pissarra amb el pla perfecte. I no conec ningú – ningú seriós, vull dir – que tingui un full de ruta creïble per superar el marc autonòmic amb garanties d’èxit. El que sí sóc capaç de dir és allò que, sense cap mena de dubte, ens porta a la frustració i ens allunya de ser un país respectat, condició imprescindible per poder plantejar-nos un horitzó d’independència o, si més no, una nova forma de relació amb el conjunt de l’Estat. Poso alguns exemples d’allò que és una política en sentit radicalment contrari al nostre fet nacional i, per tant, en contra de tota possibilitat de modificar l’statu quo actual: 1. Canviar el sentit de les paraules fins al ridícul, com assegurar que per ser independentista ja no cal ser nacionalista; 2. Dir que és més important ser de dretes o d’esquerres que compartir idees bàsiques sobre el caràcter nacional de Catalunya (recordeu que a Escòcia o Quebec només hi ha un gran partit nacionalista que fa de casa comuna de moltes sensibilitats); 3. Regalar el Govern i la presidència de la Generalitat a un dels dos partits nacionalistes espanyols (castigat terriblement a les urnes), que sempre posarà en primer lloc el poder de Madrid. 4. Renunciar tàcticament a millorar l’autogovern enmig de falses onades i proclames rupturistes i, poc després, amagar el cap sota l’ala i acceptar que el govern espanyol desmunti el país a trossos, cas de la llei de Dependència, el decret del castellà o el projecte harmonitzador del ministre Sevilla; 5. Malmetre el perfil del catalanisme i disminuir les institucions catalanes amb una barreja explosiva de verbalisme maximalista i gestió amateur de vol gallinaci; 6. Acusar de traïció d’altres catalanistes que segueixen pensant que el millor camí per avançar és picar pedra cada dia, per enfortir la musculatura del país i estendre una consciència nacional entre molts ciutadans que viuen al marge de tot això; 7. Parlar sempre d’un futur ideal on serem independents mentre el present es deixa en mans del sucursalisme més tronat i intervencionista, el que pretén reduir “l’anomalia catalana” a folklore inconsistent... Podríem seguir. La millor tradició del catalanisme és tenir un peu en el futur mentre es conquesta el present amb l’esforç quotidià, contra els adversaris de sempre, en tensió permanent amb Madrid, aprofitant escletxes per seguir endavant. Alguns prefereixen omplir-se la boca amb el mot independència mentre renuncien a fer política, que és barallar-se amb la realitat més lletja. Han perdut el nord. Recordem, més que mai, allò que deia el mestre Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”.

Hèctor López Bofill:El camí cap a la independència

pesolbullit | 09 Febrer, 2007 06:09

De http://www.elsingulardigital.cat.-

La primera condició per engegar un procés d’autodeterminació és la unió del catalanisme polític al voltant de l’objectiu comú. En el panorama comparat de les nacions sense Estat o de les nacions que han accedit recentment a la plena sobirania, a diferència del que s’esdevé a Catalunya, no trobem partits nacionalistes que sistemàticament esquivin la qüestió de la independència. El primer requisit és, doncs, que la majoria del catalanisme polític expressi sense embuts allò que vol. El verb és el preludi de l’acció. L’escenari del procés ha de passar per un seguiment escrupolós de les regles democràtiques expressades en un referèndum de sobirania amb determinats llindars de participació. Es podria tractar d’una consulta impulsada per un Parlament de Catalunya amb una majoria autodeterminista, tal vegada fent-se ressò dels moviments de la societat civil que reclamen el dret democràtic bàsic de decidir (com els que darrerament s’estan articulant al voltant de “Sobirania i Progrés” o de la “Plataforma pel Dret de Decidir” que encara podrien reforçar-se més davant escenaris de crisi com una possible declaració d’inconstitucionalitat de l’Estatut de 2006 pel Tribunal Constitucional espanyol). Però més enllà dels aspectes de procediment el camí cap a la independència requereix que el catalanisme es doti de factors reals de poder. Això és, que els agents econòmics, socials i culturals actuïn “mentalment escindits” d’Espanya. L’independentisme ha d’atraure empresaris catalans que s’adaptin a la realitat de la globalització i que deixin de considerar l’àmbit espanyol com l’únic mercat natural dels seus productes (cosa a la qual ja hi estem molt a prop atès que, aproximadament, només un 30% dels productes catalans tenen Espanya com a destí), cal que es construeixi un sindicat nacional fort, que la majoria de les classes populars identifiquin sobirania amb majors quotes de benestar (proporcionades per la plena capacitat de decisió sobre els recursos que generem) i que emergeixin estructures de cultura i comunicació que consolidin un imaginari nacional propi. Només així, sobre la base d’aquests ressorts empresarials, financers, socials, comunicatius i culturals que plantegin sense equívocs la voluntat de construcció d’un Estat podrem impulsar un projecte de modernització capaç d’atraure la majoria d’una societat cada cop més diversa. Ha arribat el moment de prendre’ns seriosament la democràcia i això significa reconèixer que tot es pot discutir en llibertat, inclòs el mateix marc on la democràcia es realitza. Només depèn de nosaltres.

Mas qualifica Carod de "sobiranista de nit"

pesolbullit | 09 Febrer, 2007 06:07

reproduït d'enoticies.- El president de CiU, Artur Mas, ha valorat també la conferència que va pronunciar Josep Lluís Carod-Rovira, al Palau de la Generalitat. Mas, que s'ha mostrat "sorprès", s'ha qüestionat "si Carod ha fet aquesta conferència en la seu de govern, se suposa que la va fer com a membre del govern; per tant, ens agradaria saber si la conclusió a la qual va arribar, si l'Estatut embarranca anem cap a la via sobiranista, és també la conclusió del Govern, per tant, si és la mateixa conclusió a la qual han arribat Montilla i Saura." Mas ha afirmat que "si la conferència va ser feta en nom del partit, no podia fer-la a Palau". "La conclusió de Carod sona a comèdia i a gesticulació. Perquè és sobiranista de nit, però fidel escuder de les tesis del PSOE de dia, i al costat de Montilla". Mas ha afegit que Carod "no pot fer declaracions d'aquest tipus i empassar-se contínuament mostres contínues de retallades de competències". Finalment, Artur Mas també ha parlat sobre el TC, "no hem de prejutjar la decisió del Tribunal Constitucional. L'únic que dic és, a igualtat de dret que té el TC a fer una sentència, tenim també les institucions catalanes i el poble de Catalunya, a triar el camí que ens permeti seguir mantenint l'esperança d'una Catalunya que pugui ser governada per si mateixa, amb capacitat de crear un projecte de país amb majúscules, i que serveixi a la societat i als interesos del poble". En tot cas, ha conclòs Mas, "si la sentència no fos favorable als interessos de Catalunya, el que el nostre país no pot fer és quedar-se de braços creuats i resignat a l'immobilisme. Catalunya hauria de treure pit i fer un plantejament de futur i seguir apostant per allò que vol el nostre poble". El líder de CiU ha anunciat, tanmateix, que "CiU plantejarà la celebració d'un ple extraordinari per debatre a fons sobre la defensa de les competències de Catalunya, el seu autogovern, i el desenvolupament en l'aplicació de l'Estatut." Mas ha volgut posar de manifest la preocupació que existeix en la Federació de CiU " per com el tripartit està defensant l'autogovern de Catalunya, i per la manera com està portant el desplegament de l'estatut i el finançament", "això", segons Artur Mas, "requereix un canvi de timó." En la seva opinió, els objectius que s'han de complir amb la celebració d'aquest ple extraordinari, "en primer lloc, fer una reflexió de com el tripartit està realitzant la defensa de Catalunya." Per Mas, "tenim lleis que es fan a Madrid i que són clarament invasores de les competencias de la Generalitat. I s'estan fent amb l'acceptació natural, però insòlita del tripartit i del senyor Montilla." És per això, que Mas ha plantejat la celebració d'un ple, "que permeti debatre en el Parlament i amb el temps suficient, i no només en dos minuts en una sessió de control al President." El segon objectiu que Mas planteja és el "de reorientar, de fer un gir, un canvi de timó en la política de dimissió i deserció del tripartit en la defensa de l'autogovern. Hem d'intentar consensuar l'aplicació del nou estatut des d'una òptica catalana, que permeti una unitat d'acció de les forces catalnes. I CiU, com a primera força, té l'obligació d'intentar donar aquesta reorientació al país."

Agustí Soler: La marca de l'esclau

pesolbullit | 09 Febrer, 2007 06:01

reproduït d'enoticies.- Diuen que vint-i-tres anys vivint amb allò que algú va anomenar "l'adormidera Pujol" demanaven a crits un canvi en el govern de Catalunya. Es jurava que aquest canvi portaria Catalunya a l'Olimp: "no la coneixerà ni la mare que la va parir", segons paraules del derrotat però alhora flamant nou president Pasqual Maragall. I el canvi es produí el desembre del 2003 amb el que s'anomenà govern tripartit. A les primeres de canvi, però, ja es va veure que no tot serien flors i violes i en el primer Consell de Govern es pujaven les tarifes d'uns peatges -que algú del govern havia promès abolir- molt per damunt de l'IPC, i s'acompanyava amb la imposició d'un nou impost a la castigada benzina. Per tapar forats, deien. Són dos exemples només. Als pocs dies una excursió a Perpinyà (molt legítima si es vol) i tot seguit, a partir d'una telefonada des d'un despatx del carrer Ferraz de Madrid, un mutis pel fòrum d'aquell que assegurava tenir la clau del futur de Catalunya. La resta de la història tothom la sap. Una reforma estatutària esquifida i els companys del de la clau van ser expulsats sense miraments. És ben cert allò que a un bon gust hi ve un disgust. Foragitats del govern, però a final de mes, això sí, passaven per caixa. Qui no es consola és perquè no vol. Sols se'n salvà un, de la crema: el conseller Carretero. Plantar cara a tant desgavell li costà perdre la conselleria, però també guanyar una credibilitat totalment merescuda. El primer tripartit, doncs, acabava com el rosari de l'aurora. Noves eleccions i tornà el tripartit amb un altre nom, amb la mateixa clau i amb un nou president també derrotat a les urnes i que, igual que el d'abans, mai ha cregut en Catalunya com a nació lliure entre els pobles lliures del món. No se sap si els que li donen suport estan en el mateix cas, però el que sí que sabem per la seva actuació és que al damunt d'aquest govern, dels seus responsables, hi plana la marca de l'esclau. Hi ha una evidència diària que així ens ho fa entendre. Si bé Tàcit fa dos mil anys ja deia que "la marca de l'esclau és parlar la llengua del senyor" i veiem com alguns Ciutadans estan encaparrats que els catalans oblidem qui som i d'on venim, la marca de l'esclau va més enllà i embolcalla un esperit mesell -en tota la seva accepció- que ha calat fins al moll de l'os dels nostres homes de govern. Posaré com a exemple tan sols dos fets recents: el decret del castellà i el debat econòmic. Primer. Davant una imposició -no pas per recurrent menys indigna- des del Ministeri de Madrid per continuar -ara sense dissimular-, amb la política marcada fa tres-cents anys per Felip V i tan ben explicitada en les ordres del Marqués de Villalpando als corregidors de Catalunya: "tomará las providencias más templadas a fin de introducir la lengua castellana... para que surja el efecto sin que se note el cuidado", el conseller d'Educació, el senyor Ernest Maragall -que a nivell personal em mereix tot el respecte-, acota el cap i encara demana perdó perquè uns nois d'Olot no saben exposar en un castellà prou perfecte unes proves de matemàtiques... Segon. El conseller d'Economia, el senyor Castells, davant la presa de pèl que representa la negociació fiscal i tributària (posposada al 2009) i l'espoli fiscal galopant que ens ofega any rere any, només se li acut (també acotant el cap davant els amos de Madrid) demanar -el passat 19 de gener- que es retallin els concerts econòmics d'Euskadi i Navarra! Increïble però és veritat, com diria el castís. Síndrome d'Estocolm o la marca de l'esclau? O totes dues coses alhora? Cada dia que passa es fa més palès que la tirania secular de l'antiga Corona de Castella sobre els seus dominis (potser hauríem de dir-ne colònies d'una vegada) no recula i ara sota una pàtina de "talante" democràtic. Imposició lingüística i espoli fiscal com a exemple. I nosaltres, mesells de mena, ho acceptem una i altra vegada i, no tan sols claudiquem, sinó que encara demanem que li prenguin el caramel al company de classe que se l'ha guanyat. Vergonya, senyors consellers! Vergonya, govern tripartit! (tristpartit és un acudit massa fàcil). Tot plegat em fa recordar unes paraules recents d'Heribert Barrera, que sense embuts digué: "Quan un país està dominat per un altre es pot considerar que moralment està en guerra". Està clar que al nostre govern això de la "dominació" els deu semblar totalment forassenyat. A tots. Fins i tot el senyor Carod que fa uns dies visità el ministre espanyol Moratinos i prometé "lleialtat" al govern espanyol quan vagi per aquests mons de Déu. No crec que en siguin conscients (o sí?) però d'això en podem dir sense més eufemismes portar la marca de l'esclau. Potser caldrà recordar-los aquella novel·la d'Harriet Beecher Stove, La cabana de l'oncle Tom, inspirada en fets reals -que l'any 1851 provocà un gran rebombori entre els esclavistes i els abolicionistes dels Estats Units-, on Tom, el vell esclau dòcil i manyac amb els seus amos a qui els riu totes les gràcies, és venut a uns altres amos i accepta amb resignació el seu maleït destí. Aquest relat de l'oncle Tom podria ser ben bé el relat del cas de Catalunya i els seus submisos governants: va canviant d'amos (ara el PSOE, ara el PP), uns amb més bones maneres que els altres, però sempre amos al cap i a la fi... i per tant, com el vell Tom, amb la marca de l'esclau al damunt. Ah! Per als que no heu llegit la novel·la, només explicar-vos que a l'oncle Tom l'acabà matant el seu darrer amo...

Agustí Soler

President del Partit Republicà Català

Els peperos de Kelme prenen represàlies contra Oleguer

pesolbullit | 09 Febrer, 2007 05:54

reproduït de vilaweb.- L'empresa de material esportiu Kelme ha rescindit el contracte de patrocini que la vinculava al jugador del FC Barcelona, Oleguer Presas. Kelme manifesta que ha pres aquesta decisió per 'les recents declaracions' expressades pel jugador, val a dir: les de l'article 'La bona fe', publicat ahir a Directa i reproduït per Berria i VilaWeb. A l'article, Oleguer comentava uns quants casos judicials recents, entre els quals el de De Juana.

Presentació

pesolbullit és el nom en clau escollit per l'agent secret 008, al servei de la Nació Catalana, del Barça i amb llicència per cometre infinitat de pecats relacionats amb la carn

Menú

Cerca

Calendari

«	Febrer 2007					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
			1	2	3	4
5	6	7	8	9	10	11
12	13	14	15	16	17	18
19	20	21	22	23	24	25
26	27	28