SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

http://www.vilaweb.cat

M'agraden els esports. Però m'agraden molt més quan són jugats per homes i dones que valen la pena per allò que són, per gent que no s'amaga darrere una pilota, ni d'un contracte publicitari. Per això admire aquell gran Sócrates que féu del Corinthians un equip de meravella que jugava contra la dictadura brasilera amb el millor futbol que es podia veure i que organitzava els jugadors en assemblees democràtiques. I Martina Navratilova, que després de fugir de la Txèquia sotmesa als russos, emprengué la defensa de la llibertat sexual de les dones. Deia que, per a una esportista, parlar clar era una obligació, no un privilegi. Per això admire també el canadenc Steve Nash, que va ensenyar una samarreta contra la guerra de l'Irac en l'All-Star de la NBA, el 2003. I Tommie Smith i John Carlos, medallistes dels Jocs de Mèxic que tots recordem per aquells punys negres alçats, orgullosos, sobre el podi dels vencedors, en representació del seu poble humiliat pel racisme i la rancúnia. Perquè crec que el futbol és més que un negoci m'agrada Lucarelli, el davanter comunista italià que es va negar a abandonar el Livornio, malgrat les ofertes milionàries dels altres clubs i que va arribar a rebaixar-se ell mateix el sou, decidit a no deixar de costat els seus amics i el seu club, orgullós de la seua identitat. I per això m'agradava Caszely, aquell xilè menut que va jugar al Llevant i a l'Espanyol i que era un símbol permanent de l'oposició a Pinochet. Caszely es va negar en públic i declaradament, davant les càmeres de televisió, a donar la mà al dictador, en una ocasió que aquest va fer una recepció a la selecció xilena. Pinochet havia fet una intensa campanya d'unitat al seu entorn aprofitant-se de la selecció nacional i Caszely, amb aquell gest simple, la va desmuntar. Uns quants anys després havia de ser un dels activistes més populars en favor del No a Pinochet, al referèndum que l'apartà del poder. Crec, per tant, que els esports serveixen, ateses l'enorme capacitat d'atracció i i la repercussió que tenen, per posar en relleu tota mena de causes justes i per ajudar a fer obrir els ulls. Ho van fer els atletes irlandesos que van desertar de la delegació britànica quan aquesta ja desfilava a l'estadi olímpic de Londres el 1908. Ho va fer Muhammad Alí, Cassius Clay, condemnat a tres anys de presó per haver-se negat a enrolar-se a l'exèrcit. Ho va fer Sam Ramsamy, l'atleta que va fugir de la Sud-àfrica de l'apartheid i dedicà tota la vida a organitzar des de Londres el boicot internacional al seu propi país per la política d'apartheid. I ho ha fet ara Oleguer Presas, un jugador del qual aquest Barça que diu que és més-que-un-club hauria de sentir-se especialment orgullós, del qual jo em declare admirador i per al qual reclame avui la solidaritat oberta i visible de tots els qui creiem que l'esport és molt millor encara quan ajuda a fer millor el món en què vivim.

Celebrem des d'aquí l'aparició del Partit Repúblicà Català, de clara ideologia independentista. La veritat és que durant un temps me'ls he mirat amb una certa distància perquè aquest partit agrupa una part important del que va ser en el seu dia el PI de l'Àngel Colom i la Pilar Rahola, un partit que se cimentava sobre les columnes corcades del transfuguisme i que va acabar desapareixent per la seva manca de credibilitat davant de l'electorat, però bé, crec que si aquestes persones volen treballar pel país i lluitar per la independència de Catalunya no se'ls hi ha de barrar el pas, benvinguts siguin. Seria bo que tots els que realment volem la independència de la nació catalana ens uníssim, penso en el PRC, la CUP, el Reagrupament de Joan Carretero o fins i tot la gent d'Unitat Nacional Catalana o d'Estat Català ens hauríem d'unir, la direcció d'ERC ens ha deixat tirats als independentistes i cal presentar a les successives eleccions candidatures independentistes potents que siguin el més fortes possible.

El Partit Republicà Català (PRC) ha engegat una campanya d’enviament de postals al president de la Generalitat, José Montilla, reclamant la convocatòria d’un referèndum per la independència de Catalunya dins d’aquesta legislatura. La campanya, que fins ara consisteix en l’edició i difusió de 150.000 postals, també inclou una possibilitat d’enviament de la missiva per internet, tot accedint a la web www.independentistes.cat. A la vegada, el PRC argumenta en el text del targetó que “la nació catalana continua sense tenir reconeguts els seus drets més fonamentals” i que “els insults i menyspreus continuats de què som objecte per part dels aparells mediàtics i polítics espanyols demostren que dins d’aquest estat els catalans no hi tenim res a fer”. Afegeixen que “si Montenegro ho acaba de fer, si el Quebec i Escòcia ja han anunciat que convocaran el seu referèndum en els propers anys, els catalans no ens podem quedar enrere”. D'altra banda, els republicans han aprofitat l’anunci de la campanya per avançar que presentaran llistes en diversos municipis a les properes eleccions locals, i que pretenen reforçar la campanya de forma especial de cara a la diada de Sant Jordi.

de http://www.elsingulardigital.cat.-

Resulta irònic que El Singular ens convidi a reflexionar sobre el camí cap a la independència en el mateix moment en què el Tribunal Constitucional de les Espanyes és a punt de sotmetre el nou Estatut de Catalunya – aprovat democràticament pels ciutadans - a l’enèsima prova de puresa o impuresa, a partir dels recursos presentats en contra pel PP, el Defensor del Pueblo i algunes autonomies. Em sembla prou evident que ara ens toca ocupar-nos de qüestions més urgents i potser més prosaiques que la independència, un debat que sempre interessa a qui, com jo, pensa que Catalunya és una nació amb dret a exercir la seva plena sobirania. Però parlar d’independència mentre volen tombar l’Estatut (que jo vaig votar i que tornaria a fer-ho) és com preocupar-se pel color de les cortines del saló mentre la casa se’ns crema. Té, inevitablement, un punt de fugida endavant. En un sentit ben contrari, segur que no faltarà qui argumenti que és precisament ara, quan l’Espanya centralista torna a ensenyar les dents, que cal oblidar els estatuts i emprendre la marxa definitiva vers l’alliberament nacional, a imitació de Montenegro, Lituània o Eslovènia, segons el dia i l’humor. El problema és que abans d’arribar a aquest punt ens cal fer encara molta feina. Per afermar allò bàsic i per evitar perdre el que hem guanyat en 100 anys de catalanisme. Com a català, aspiro a la màxima llibertat, justícia i prosperitat per al meu país. Com a català que procura partir de l’anàlisi racional de la realitat, desconec quin és el camí cap a la independència i desconec també què vol dir exactament el mot independència a dia d’avui. Desitjo que Catalunya tingui el màxim poder per decidir sobre ella mateixa en el context d’un món cada cop més globalitzat. Més enllà d’aquesta premissa, no tinc cap pissarra amb el pla perfecte. I no conec ningú – ningú seriós, vull dir – que tingui un full de ruta creïble per superar el marc autonòmic amb garanties d’èxit. El que sí sóc capaç de dir és allò que, sense cap mena de dubte, ens porta a la frustració i ens allunya de ser un país respectat, condició imprescindible per poder plantejar-nos un horitzó d’independència o, si més no, una nova forma de relació amb el conjunt de l’Estat. Poso alguns exemples d’allò que és una política en sentit radicalment contrari al nostre fet nacional i, per tant, en contra de tota possibilitat de modificar l’statu quo actual: 1. Canviar el sentit de les paraules fins al ridícul, com assegurar que per ser independentista ja no cal ser nacionalista; 2. Dir que és més important ser de dretes o d’esquerres que compartir idees bàsiques sobre el caràcter nacional de Catalunya (recordeu que a Escòcia o Quebec només hi ha un gran partit nacionalista que fa de casa comuna de moltes sensibilitats); 3. Regalar el Govern i la presidència de la Generalitat a un dels dos partits nacionalistes espanyols (castigat terriblement a les urnes), que sempre posarà en primer lloc el poder de Madrid. 4. Renunciar tàcticament a millorar l’autogovern enmig de falses onades i proclames rupturistes i, poc després, amagar el cap sota l’ala i acceptar que el govern espanyol desmunti el país a trossos, cas de la llei de Dependència, el decret del castellà o el projecte harmonitzador del ministre Sevilla; 5. Malmetre el perfil del catalanisme i disminuir les institucions catalanes amb una barreja explosiva de verbalisme maximalista i gestió amateur de vol gallinaci; 6. Acusar de traïció d’altres catalanistes que segueixen pensant que el millor camí per avançar és picar pedra cada dia, per enfortir la musculatura del país i estendre una consciència nacional entre molts ciutadans que viuen al marge de tot això; 7. Parlar sempre d’un futur ideal on serem independents mentre el present es deixa en mans del sucursalisme més tronat i intervencionista, el que pretén reduir “l’anomalia catalana” a folklore inconsistent... Podríem seguir. La millor tradició del catalanisme és tenir un peu en el futur mentre es conquesta el present amb l’esforç quotidià, contra els adversaris de sempre, en tensió permanent amb Madrid, aprofitant escletxes per seguir endavant. Alguns prefereixen omplir-se la boca amb el mot independència mentre renuncien a fer política, que és barallar-se amb la realitat més lletja. Han perdut el nord. Recordem, més que mai, allò que deia el mestre Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”.

De http://www.elsingulardigital.cat.-

La primera condició per engegar un procés d’autodeterminació és la unió del catalanisme polític al voltant de l’objectiu comú. En el panorama comparat de les nacions sense Estat o de les nacions que han accedit recentment a la plena sobirania, a diferència del que s’esdevé a Catalunya, no trobem partits nacionalistes que sistemàticament esquivin la qüestió de la independència. El primer requisit és, doncs, que la majoria del catalanisme polític expressi sense embuts allò que vol. El verb és el preludi de l’acció. L’escenari del procés ha de passar per un seguiment escrupolós de les regles democràtiques expressades en un referèndum de sobirania amb determinats llindars de participació. Es podria tractar d’una consulta impulsada per un Parlament de Catalunya amb una majoria autodeterminista, tal vegada fent-se ressò dels moviments de la societat civil que reclamen el dret democràtic bàsic de decidir (com els que darrerament s’estan articulant al voltant de “Sobirania i Progrés” o de la “Plataforma pel Dret de Decidir” que encara podrien reforçar-se més davant escenaris de crisi com una possible declaració d’inconstitucionalitat de l’Estatut de 2006 pel Tribunal Constitucional espanyol). Però més enllà dels aspectes de procediment el camí cap a la independència requereix que el catalanisme es doti de factors reals de poder. Això és, que els agents econòmics, socials i culturals actuïn “mentalment escindits” d’Espanya. L’independentisme ha d’atraure empresaris catalans que s’adaptin a la realitat de la globalització i que deixin de considerar l’àmbit espanyol com l’únic mercat natural dels seus productes (cosa a la qual ja hi estem molt a prop atès que, aproximadament, només un 30% dels productes catalans tenen Espanya com a destí), cal que es construeixi un sindicat nacional fort, que la majoria de les classes populars identifiquin sobirania amb majors quotes de benestar (proporcionades per la plena capacitat de decisió sobre els recursos que generem) i que emergeixin estructures de cultura i comunicació que consolidin un imaginari nacional propi. Només així, sobre la base d’aquests ressorts empresarials, financers, socials, comunicatius i culturals que plantegin sense equívocs la voluntat de construcció d’un Estat podrem impulsar un projecte de modernització capaç d’atraure la majoria d’una societat cada cop més diversa. Ha arribat el moment de prendre’ns seriosament la democràcia i això significa reconèixer que tot es pot discutir en llibertat, inclòs el mateix marc on la democràcia es realitza. Només depèn de nosaltres.

reproduït d'enoticies.- El president de CiU, Artur Mas, ha valorat també la conferència que va pronunciar Josep Lluís Carod-Rovira, al Palau de la Generalitat. Mas, que s'ha mostrat "sorprès", s'ha qüestionat "si Carod ha fet aquesta conferència en la seu de govern, se suposa que la va fer com a membre del govern; per tant, ens agradaria saber si la conclusió a la qual va arribar, si l'Estatut embarranca anem cap a la via sobiranista, és també la conclusió del Govern, per tant, si és la mateixa conclusió a la qual han arribat Montilla i Saura." Mas ha afirmat que "si la conferència va ser feta en nom del partit, no podia fer-la a Palau". "La conclusió de Carod sona a comèdia i a gesticulació. Perquè és sobiranista de nit, però fidel escuder de les tesis del PSOE de dia, i al costat de Montilla". Mas ha afegit que Carod "no pot fer declaracions d'aquest tipus i empassar-se contínuament mostres contínues de retallades de competències". Finalment, Artur Mas també ha parlat sobre el TC, "no hem de prejutjar la decisió del Tribunal Constitucional. L'únic que dic és, a igualtat de dret que té el TC a fer una sentència, tenim també les institucions catalanes i el poble de Catalunya, a triar el camí que ens permeti seguir mantenint l'esperança d'una Catalunya que pugui ser governada per si mateixa, amb capacitat de crear un projecte de país amb majúscules, i que serveixi a la societat i als interesos del poble". En tot cas, ha conclòs Mas, "si la sentència no fos favorable als interessos de Catalunya, el que el nostre país no pot fer és quedar-se de braços creuats i resignat a l'immobilisme. Catalunya hauria de treure pit i fer un plantejament de futur i seguir apostant per allò que vol el nostre poble". El líder de CiU ha anunciat, tanmateix, que "CiU plantejarà la celebració d'un ple extraordinari per debatre a fons sobre la defensa de les competències de Catalunya, el seu autogovern, i el desenvolupament en l'aplicació de l'Estatut." Mas ha volgut posar de manifest la preocupació que existeix en la Federació de CiU " per com el tripartit està defensant l'autogovern de Catalunya, i per la manera com està portant el desplegament de l'estatut i el finançament", "això", segons Artur Mas, "requereix un canvi de timó." En la seva opinió, els objectius que s'han de complir amb la celebració d'aquest ple extraordinari, "en primer lloc, fer una reflexió de com el tripartit està realitzant la defensa de Catalunya." Per Mas, "tenim lleis que es fan a Madrid i que són clarament invasores de les competencias de la Generalitat. I s'estan fent amb l'acceptació natural, però insòlita del tripartit i del senyor Montilla." És per això, que Mas ha plantejat la celebració d'un ple, "que permeti debatre en el Parlament i amb el temps suficient, i no només en dos minuts en una sessió de control al President." El segon objectiu que Mas planteja és el "de reorientar, de fer un gir, un canvi de timó en la política de dimissió i deserció del tripartit en la defensa de l'autogovern. Hem d'intentar consensuar l'aplicació del nou estatut des d'una òptica catalana, que permeti una unitat d'acció de les forces catalnes. I CiU, com a primera força, té l'obligació d'intentar donar aquesta reorientació al país."

reproduït d'enoticies.- Diuen que vint-i-tres anys vivint amb allò que algú va anomenar "l'adormidera Pujol" demanaven a crits un canvi en el govern de Catalunya. Es jurava que aquest canvi portaria Catalunya a l'Olimp: "no la coneixerà ni la mare que la va parir", segons paraules del derrotat però alhora flamant nou president Pasqual Maragall. I el canvi es produí el desembre del 2003 amb el que s'anomenà govern tripartit. A les primeres de canvi, però, ja es va veure que no tot serien flors i violes i en el primer Consell de Govern es pujaven les tarifes d'uns peatges -que algú del govern havia promès abolir- molt per damunt de l'IPC, i s'acompanyava amb la imposició d'un nou impost a la castigada benzina. Per tapar forats, deien. Són dos exemples només. Als pocs dies una excursió a Perpinyà (molt legítima si es vol) i tot seguit, a partir d'una telefonada des d'un despatx del carrer Ferraz de Madrid, un mutis pel fòrum d'aquell que assegurava tenir la clau del futur de Catalunya. La resta de la història tothom la sap. Una reforma estatutària esquifida i els companys del de la clau van ser expulsats sense miraments. És ben cert allò que a un bon gust hi ve un disgust. Foragitats del govern, però a final de mes, això sí, passaven per caixa. Qui no es consola és perquè no vol. Sols se'n salvà un, de la crema: el conseller Carretero. Plantar cara a tant desgavell li costà perdre la conselleria, però també guanyar una credibilitat totalment merescuda. El primer tripartit, doncs, acabava com el rosari de l'aurora. Noves eleccions i tornà el tripartit amb un altre nom, amb la mateixa clau i amb un nou president també derrotat a les urnes i que, igual que el d'abans, mai ha cregut en Catalunya com a nació lliure entre els pobles lliures del món. No se sap si els que li donen suport estan en el mateix cas, però el que sí que sabem per la seva actuació és que al damunt d'aquest govern, dels seus responsables, hi plana la marca de l'esclau. Hi ha una evidència diària que així ens ho fa entendre. Si bé Tàcit fa dos mil anys ja deia que "la marca de l'esclau és parlar la llengua del senyor" i veiem com alguns Ciutadans estan encaparrats que els catalans oblidem qui som i d'on venim, la marca de l'esclau va més enllà i embolcalla un esperit mesell -en tota la seva accepció- que ha calat fins al moll de l'os dels nostres homes de govern. Posaré com a exemple tan sols dos fets recents: el decret del castellà i el debat econòmic. Primer. Davant una imposició -no pas per recurrent menys indigna- des del Ministeri de Madrid per continuar -ara sense dissimular-, amb la política marcada fa tres-cents anys per Felip V i tan ben explicitada en les ordres del Marqués de Villalpando als corregidors de Catalunya: "tomará las providencias más templadas a fin de introducir la lengua castellana... para que surja el efecto sin que se note el cuidado", el conseller d'Educació, el senyor Ernest Maragall -que a nivell personal em mereix tot el respecte-, acota el cap i encara demana perdó perquè uns nois d'Olot no saben exposar en un castellà prou perfecte unes proves de matemàtiques... Segon. El conseller d'Economia, el senyor Castells, davant la presa de pèl que representa la negociació fiscal i tributària (posposada al 2009) i l'espoli fiscal galopant que ens ofega any rere any, només se li acut (també acotant el cap davant els amos de Madrid) demanar -el passat 19 de gener- que es retallin els concerts econòmics d'Euskadi i Navarra! Increïble però és veritat, com diria el castís. Síndrome d'Estocolm o la marca de l'esclau? O totes dues coses alhora? Cada dia que passa es fa més palès que la tirania secular de l'antiga Corona de Castella sobre els seus dominis (potser hauríem de dir-ne colònies d'una vegada) no recula i ara sota una pàtina de "talante" democràtic. Imposició lingüística i espoli fiscal com a exemple. I nosaltres, mesells de mena, ho acceptem una i altra vegada i, no tan sols claudiquem, sinó que encara demanem que li prenguin el caramel al company de classe que se l'ha guanyat. Vergonya, senyors consellers! Vergonya, govern tripartit! (tristpartit és un acudit massa fàcil). Tot plegat em fa recordar unes paraules recents d'Heribert Barrera, que sense embuts digué: "Quan un país està dominat per un altre es pot considerar que moralment està en guerra". Està clar que al nostre govern això de la "dominació" els deu semblar totalment forassenyat. A tots. Fins i tot el senyor Carod que fa uns dies visità el ministre espanyol Moratinos i prometé "lleialtat" al govern espanyol quan vagi per aquests mons de Déu. No crec que en siguin conscients (o sí?) però d'això en podem dir sense més eufemismes portar la marca de l'esclau. Potser caldrà recordar-los aquella novel·la d'Harriet Beecher Stove, La cabana de l'oncle Tom, inspirada en fets reals -que l'any 1851 provocà un gran rebombori entre els esclavistes i els abolicionistes dels Estats Units-, on Tom, el vell esclau dòcil i manyac amb els seus amos a qui els riu totes les gràcies, és venut a uns altres amos i accepta amb resignació el seu maleït destí. Aquest relat de l'oncle Tom podria ser ben bé el relat del cas de Catalunya i els seus submisos governants: va canviant d'amos (ara el PSOE, ara el PP), uns amb més bones maneres que els altres, però sempre amos al cap i a la fi... i per tant, com el vell Tom, amb la marca de l'esclau al damunt. Ah! Per als que no heu llegit la novel·la, només explicar-vos que a l'oncle Tom l'acabà matant el seu darrer amo...

Agustí Soler

President del Partit Republicà Català

reproduït de vilaweb.- L'empresa de material esportiu Kelme ha rescindit el contracte de patrocini que la vinculava al jugador del FC Barcelona, Oleguer Presas. Kelme manifesta que ha pres aquesta decisió per 'les recents declaracions' expressades pel jugador, val a dir: les de l'article 'La bona fe', publicat ahir a Directa i reproduït per Berria i VilaWeb. A l'article, Oleguer comentava uns quants casos judicials recents, entre els quals el de De Juana.

reproduït de tribuna.cat.- Francesc Ribera Titot, cantant d'Aramateix i exlíder de Brams, fa una crida als independentistes de tots els Països Catalans perquè recolzin les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) en les properes eleccions municipals, tant si al seu municipi s'hi presenta una llista de la CUP o no Segons Titot, aquest és un "moment clau" per a l'esquerra independentista, motiu pel qual exhorta tots els simpatitzants a recolzar aquest projecte polític. Francesc Ribera, que tancarà la llista de la CUP de Vic, comenta la impressió que li transmeten el conjunt de 45 candidatures que les CUP presentaran el 27 de maig: "les dinàmiques de treball seriós i continuat que requereix la preparació d'una candidatura ha fet emergir el millor de molta gent i també ha arraconat persones que no buscaven en l'Esquerra Independentista un referent polític sinó una distracció lúdica i un lloc on fer combats de radicalitat". Tot i això, Titot -un referent per a molts dels integrants de l'esquerra independentista i de les joventuts de certs partits polítics parlamentaris- es dirigeix molt especialment als independentistes que no tindran cap CUP a qui votar al seu municipi, instant-los "a no quedar-se plegat de mans esperant les condicions favorables al seu poble, sinó que 'apadrini' una CUP", és a dir, que s'ofereixi "a alguna CUP propera per a treballar", ja sigui collaborant en l'organització d'actes o confeccionant material de propaganda, entre moltes d'altres activitats. Des del punt de vista del cantant d'Aramateix, "la millor manera de treballar, ara per ara, per tal que d'aquí quatre anys hi hagi una CUP al vostre municipi és ajudar que a la comarca, en altres pobles, treguin regidors i esdevinguin un referent polític a la comarca o al país".

De Juana Chaos ha passat els últims vint anys a la presó. Reduïda pels beneficis penitenciaris que preveia la legislació anterior, s’havia computat i establert una condemna de divuit anys pels crims que va cometre. Tot i així, continua en presó preventiva, pendent de la resolució definitiva del procediment obert pel contingut de dos articles publicats al diari Gara. L’Audiència Nacional espanyola considera que, amb aquests articles d’opinió, De Juana Chaos ha comès delictes d’amenaces terroristes i l’ha condemnat a dotze anys i mig més de presó. Com a protesta per aquesta decisió, De Juana Chaos ha optat per fer vaga de fam fins a les últimes conseqüències. L’estat de dret (com tantes vegades ens repeteixen com si fos una campanya publicitària) no preveu la pena de mort ni la cadena perpètua. De la mateixa manera continua prohibint l’eutanàsia. Em guiaré per la bona fe i suposaré que l’estat de dret no ha deixat de confiar en les seves lleis i continua no volent aplicar la cadena perpètua o la pena de mort. Guiat per la mateixa bona fe, consideraré que els motius polítics no fan que l’eutanàsia sigui legal. Suposaré, també mogut per la bona fe, que el contingut dels articles que ha publicat De Juana Chaos és prou explícit i clar per a mantenir a la presó una persona en risc de morir. M’agradaria pensar que, a l’estat de dret, hi ha llibertat d’expressió i que, en aquest cas, així com el d’Egunkaria o el de l’actor Pepe Rubianes per esmentar-ne alguns, hi ha indicis suficients per a processar els responsables (en cas contrari, tothom ja hauria aixecat el crit al cel, com és costum, quan hi ha episodis de falta de llibertat d’expressió lluny d’aquestes contrades, posem per cas al Marroc, a Cuba o a Turquia). La bona fe m'impulsa a pensar que a l'estat de dret la justícia és igual per a tothom, que no hi influeixen les pressions polítiques i que realment hi ha independència judicial; que les declaracions del ministre de Justícia, López Aguilar, en què afirmava: 'el Gobierno construirà nuevas imputaciones para evitar dichas excarcelaciones', referint-se al cas de De Juana Chaos, no han influït la sentència judicial. Algú deia: Fets, no paraules. Doncs en David Fernàndez, al seu llibre 'Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial', ens informa dels fets següents: l’ex-general de la guàrdia civil i membre destacat dels horrors d’Intxaurrondo, Enrique Rodríguez Galindo, fou condemnat a setanta-cinc anys de presó per l’assassinat de Lasa i Zabala i tan sols en va complir poc més de quatre perquè al·legava problemes de salut. Julen Elorriaga també va ser excarcerat per motius de salut; condemnat a gairebé vuitanta anys de presó pels mateixos fets només ha complert un 3% de la condemna. De la Rosa, després d’estafar tot Espanya, gràcies a una depressió pot gaudir d’un generós règim de tercer grau. Rafael Vera, després de ser condemnat a deu anys de presó pel segrest de Segundo Marey, reivindicat pels GAL, només va passar vuit mesos reclòs per aquella causa... En David, al seu llibre, parla bàsicament de tortures i torturadors, de com la justícia mostra diferents graus de severitat segons l’acusat, de com funciona la maquinària informativa per criminalitzar determinades dissidències, de com la policia crea les proves necessàries per a imputar algú quan interessa políticament, com el govern no vol escoltar els informes del Relator Especial per la Qüestió de la Tortura de les Nacions Unides o d’organismes com Amnistia Internacional, que asseguren que en aquest estat de dret es tortura. Però també resulta, ara, que la fiscalia de l’Audiència Nacional demana l’arxiu del cas Egunkaria: no hi ha proves. Resulta que el novembre del 2004 el Tribunal d’Estrasburg condemna l’estat espanyol per 'no haver investigat' les tortures denunciades, dotze anys abans, per disset independentistes catalans; calia fer callar les veus discordants durant els Jocs Olímpics. Resulta també que, el novembre del 2005, Zapatero indulta quatre policies locals de Vigo, inhabilitats i condemnats en ferm a dos i quatre anys de presó per haver apallissat, insultat i vexat el ciutadà senegalès Mamadou Kane. I resulta que Aznar havia fet igual el desembre del 2000: catorze agents condemnats per tortures (un d'aquests reincident), indultats. I resulta que... Estic fet un embolic. Massa sovint aquest estat de dret té parts fosques que em fan dubtar. Tot això fa pudor d'hipocresia. I tanta hipocresia fa que se t'esgoti la bona fe.

** Aquest article es publica avui al setmanari ‘Directa’ dels moviments socials, d'on Oleguer Presas és col·laborador habitual. Simultàniament, es publica també al diari basc Berria i a VilaWeb. Oleguer Presas

reproduït d'enoticies.com.- El responsable nacional de política lingüística d'ICV, Enric de Vilalta, ha criticat al seu bloc el conseller d'Educació de la Generalitat, Ernest Maragall, en considerar "lamentable" la seva postura respecte al decret de la tercera hora de castellà. De Vilalta manifesta que és "lamentable sentir el conseller d'Educació del nostre Govern preocupant-se pel castellà dels pobres mossos d'Olot i oblidant-se del català dels afortunats xicons del Baix Llobregat, del Vallès o del Barcelonès. Lamentable que no vulgui saber que el nivell de castellà dels infants catalans és tan bo (o dolent) com el de la mainada madrilenya". El dirigent ecosocialista continua amb la seva llista d'aspectes per lamentar en afirmar que és "lamentable sentir que el Govern i els partits que li donen suport es preocupen (amb bon criteri) per les formes (les competències) però accepten el fons (cal més castellà). Lamentable que ens vulguin fer creure que una hora més de castellà no va en detriment del català quan no hi ha pas un augment del total d'hores de classe. Lamentable que cap partit tingui el valor de dir que si l'hora de més fos d'anglès, ningú se'n queixaria (tot i que el dèficit de català seria el mateix). Lamentable que ningú es recordi que el problema del català a les escoles no és tant el coneixement com l'ús". Finalment, De Vilalta sentencia que és "lamentable que pugui seguir amb la llista".

Després de quedarse a gust dient que l'Oleguer Presas no té dret a opinar lliurement sobre determinats temes i de renyar-lo perque amb les seves paraules la brunete mediàtica es podria molestar, avui Jan Laporta, el greixós president del Barça, ha anunciat a bombo i plateret que pensa tirar a terra el Miniestadi per fer-hi pisos. L'any 99, quan Laporta capitanejava l'Elefant Blau, va criticar durament el projecte especulatiu Barça 2000 que volia tirar endavant Josep Lluís Núñez, ara ell fa el mateix, amb l'agravant de la manca de memòria que demostra i de que el projecte especulatiu de Laporta és molt més faraònic y molt més nociu pel barri que el que proposava Núñez.

El reconegut antropòleg català Manel Delgado ha dit en declaracions al programa minoria absoluta de RAC1 que no entén com pot ser que algú com Joan Saura hagi assumit la direcció de la policia a Catalunya. Delgado ha dit: "el millor favor que li podem fer al Saura és pensar que és tonto i que l'han enredat".

El senyor Saura és un marcià que viu en un món de color verd i violeta on tothom és multicultural , un antisistema que va en cotxe oficial, un comunista que vol posar policia privada a les presons, un progre que viu a la zona més cara de Barcelona i estiueja a la part més "txic" de la costa brava. El que ha dit avui sobre la legalització de totes les drogues, TOTES!! , incloses la cocaïna i l'heroïna, demostra fins a quin punt aquest senyor viu aillat de la realitat, només algú que veu el món de colorins com ell pot dir aquestes barbaritats.

Aquests darrers dies he estat llegint per sobre el nou estatut i m'he acabat posant les mans al cap, si l'haguès de definir d'alguna manera seria amb la paraula "farragós". És un estatut escrit amb un llenguatge espés i carregós, llarguíssim, ple d'articles que no serveixen de res i que conté expressions extremadament ridícules que denoten una obsessió estúpida pel llenguatge políticament correcte ( suposem que per influència del senyor Saura) . Els articles diuen coses com "el president o presidenta" , "el conseller o consellera" "el o la...", suposem que per evitar el que alguns diuen "llenguatge sexista". Certament hi ha algunes persones treballant per la Generalitat que es dediquen a vetllar per aquestes collonades (gent molt ben pagada, per cert).

En moltes coses l'estatut actual és encara pitjor que el que teníem abans,em refereixo concretament al fet de que en l'anterior estatut per aprovar la llei electoral catalana no s'exigia cap majoria qualificada, en canvi en l'actual s'exigeix el vot favorable de 2/3 parts dels diputats del Parlament, és a dir, 90 diputats. Potser això a priori pot semblar poc important però jo crec que és molt lamentable perquè el que s'ha fet amb aquest article és limitar l'autonomia dels catalans, aconseguir el suport de 90 diputats equival pràcticament a que totas els partits es posin d'acord i això ja sabem tots que és molt difícil. Si els governs anteriors haguessin fet els deures ara ja tindríem una llei electoral pròpia, només calia majoria simple, ara en canvi, lograr això serà molt difícil. Per exemple, si volem una llei electoral que dongui més pes al territori serà impossible perquè hi ha determinats partits q hi votaran en contra, encara que hi hagi majoria absoluta a favor d'aquesta llei, o si volem canviar el sistema d'elecció del President per a que sigui com a França, on el trien els electors directament, serà impossible. No entenc aquesta autolimitació que s'han posat els propis diputats catalans, de fet al projecte que es va aprovar al Parlament el 30 de setembre de 2005 aquest nyap ja hi era, per tant no podem dir que és una imposició dels negociadors espanyol. És incomprensible, més si veiem que a la pròpia Constitució del 78 quan es demanen majories qualificades es parla de 3/5 parts, el que aquí Catalunya serien 81 diputats, no 2/3 parts!! . No ho entenc o jo sóc molt ruc , que pot ser , o els que són molt rucs i molt incompetents són els polítics catalans. Això és una autolimitació que ens hem posat sobrfe una matèria que sols era competència del Parlament català i ara , si ho volem treure haurem de reformar l'estatut i per tant tornar a anar a Madrisd a demanar almoina. El mateix passa amb el tema de la reforma de l'estatut, els bascos poden presentar una proposta de reforma del seu estatut si la meitat més un desl seus diputats ho demans, en canvi nosaltres necessitem 2/3 parts!! la qual cosa en la pràctica implica que s'hauran de fer sempre rebaixes perlograr el consens, i això no fa més que perjudicar-nos. El nou estatut és preocupa molt de coses molt banals com la paritat, o el capítol redundant de drets del principi, que no era necessari perquè es tracta d'un simple estatut d'autonomia, no d'una constitució (ja m'agradaria a mi!) i els drets ja estaven a la norma mare d'aquest estatut , que és la constitució, però en canvi està ple de nyap i de patinades greus que crec que pagarem molt cares, i molts d'aquests nyaps que quedi clar que no són obra de les rebaixes de Madrid sinó de la manca de diligència dels polítics catalans

Els bascos no estan fent cap nou estatut, l'hem fet els catalans, Canàries, Andalusia i la resta d'autonomies del vagó de cua. Per altra banda aquest estatut no soluciona els problemes amb els que topava l'estatut de 1979 i per tant en bona part tot això ha estat un esfç estèril, podríem dir que hem fet el préssec. Potser el millor seria que aquest estatut ni tan sols entrés en vigor i que els nostres polítics ineptes haguessin de tornar a començar de zero.

El que ha passat amb el senyor Pérez Tremps que possiblement haurà de plegar perquè ha estat recusat demostra dues coses: 1) Que el PP és un partit ple de feixistes que juga sempre brut i 2) Que qui va proposar a aquest senyor com a Magistrat del Tribunal Constitucional ha patinat, perquè si aquest senyor ja havia fet un informe sobre el tema de l'estatut en el seu dia, encara que no ens agradi, amb les llei processal a la mà hi han motius jurídics reals per recusar-lo.

La conclusió final de tot això és molt preocupant, els polítics catalans són uns incompetents, uns negats de cap a peus que estan portant el país pel mal camí. Per altra banda, on no arriben ells arriba la incompetència del PSOE , i sinó les males arts dels neofeixistes del PP. Cal un que un fort cataclisme sacsegi la vida política catalana, tal com va passar a Itàlia fa anys, cal que als ajuntaments se'ls hi retiri la competència d'urbanisme abans de que no venguin tot el país als constructors i que determinats aprofitats de la política acabin a la garjola. Esperem que de la societat civil sorgeixin iniciatives que ens permetin prescindir dels poca-vergonyes que avui en dia dominen la política catalana, iniciatives com les de Sobirania i Progrés, Joan Carretero o la CUP ens fan no ser tan pessimistes.

reproduït del tribuna.cat.- La paradoxa que avui domina el món nacionalista és, segons Francesc-Marc Álvaro, la següent: “els qui estan al Govern no tenen poder i els que estan a l’oposició veuen molt reduïda la seva tradicional influència”. El periodista afirma, en un article a La Vanguardia, que durant els 23 anys de presidència de Jordi Pujol “CiU va portar el timó del poder institucional –sempre limitat- i va tenir una influència modulable a Madrid”; en canvi, ara, “ERC no porta el timó institucional, el seu pes a la Generalitat és de segon ordre i la seva influència a Madrid no té mobilitat, ja que els republicans, pels seus principis, només poden pactar amb el PSOE o quedar-se fora”. I, afegeix, “mai seran frontissa, només crossa”. D’altra banda, el periodista creu que CiU es troba “davant el fals debat de convertir la seva estancada influència a Madrid en un trosset de poder nou (tenir ministres)”, tot plegat “a canvi d’oblidar que la seva raó de ser és dirigir el Govern de Catalunya, per augmentar el poder de decisió dels catalans i evitar que el nostre país es converteixi en una autonomia més”. Álvaro creu que CiU no ha de fer cas als consells que els ha donat l’”analista socialista” Josep Ramoneda, que en un recent article afirmava que si la federació nacionalista vol tornar al govern “haurà d’establir una aliança de centredreta”. La idea, segons Álvaro, és “convidar CiU a ubicar-se en un tauler on només existeix l’eix dreta-esquerra, el que sempre va evitar Pujol”. Així, poc a poc, “el PSOE tindrà dos catalanismes en miniatura per jugar: un dia ERC, un dia CiU”. Per això, alerta CiU del següent: “atenció: Mas i Duran i Lleida no s’han de confondre, res de consells enverinats, res de riques promeses. CiU ha de persistir en la seva fortalesa: mantenir, amb intel.ligència i paciència, la casa comuna del nacionalisme ampli, interclassista i constructiu, el que sap que tot es guanya o es perd, dia a dia, en cada petit detall”.

reproduït del setmanari El Temps.- El polèmic “Decret del castellà” ha posat a prova la cohesió del govern tripartit de José Montilla. Segons Salvador Cot, “el govern de la Generalitat només té un parell de mesos de vida i ja han aparegut unes discrepàncies (soterrades, per ara) profundes entre l’estratègia del PSC i la dels republicans”. Qüestions com la del "Decret del castellà" "no són salvables de cap altra manera que no sigui la renúncia d’un dels dos socis principals a la coherència política pròpia”. I és que, segons afirma el periodista en un article al setmanari El Temps, no hi pot haver matisos: “Si el Govern s’empassa la tercera hora de castellà, la col.loquin on la col.loquin, el PSOE s’haurà sortit amb la seva i el PSC haurà refermat la seva voluntat de gestionar la comunitat autònoma catalana sense insubordinacions ni daltabaixos polítics” i, en cas contrari, “el Govern català haurà d’entrar en conflicte jurídic i polític amb el de Madrid, amb la corresponent incomoditat del PSC, que s’haurà vist arrossegat per la dialèctica Catalunya-Espanya que ha aplicat ideològicament el nacionalisme català des de fa 150 anys”. Segons el periodista, “costa molt de creure que en quatre anys no apareguin mitja dotzena de qüestions bàsiques que contraposin les estratègies dels dos principals socis del tripartit d’una forma difícil de conciliar”. De moment, “sembla que ERC està disposada a aplicar la doctrina Montilla de gestió silenciosa i defugint, al preu que sigui, el conflicte amb l’Estat”. En aquest sentit, Cot els adverteix que “tard o d’hora les enquestes –i la crua realitat política– els convenceran que un govern d’aquest tipus pot complaure un determinat votant socialista, però de cap manera els electors que voten ERC perquè avanci en sentit justament contrari”.

reproduIt de tribuna.cat.- La plataforma ciutadana Sobirania i Progrés, que es va presentar fa quatre mesos al Petit Palau de la Música Catalana acomplirà aviat el seu primer objectiu: arribar a la xifra de 10.000 adherits. Des de la plataforma es considera aquesta xifra com “la clau de fins a quin punt havíem trobat un lloc a la societat catalana, si les propostes que s’exposaven generaven un interès tal entre els ciutadans i ciutadanes que mereixés el seu suport”. I així ha estat. S’ha demostrat que les inquietuds a l’hora de reclamar els drets nacionals del país no són minoritàries, cosa imprescindible per plantejar-se la independència de Catalunya. Per Sobirania i Progrés, aquesta només es pot construir “amb la força i el convenciment de la majoria i no des dels despatxos dels grups de pressió. Perquè és des d’aquests despatxos des d’on es poden bloquejar les legítimes aspiracions sobiranistes, com ha passat en temps anteriors”. Amb la primera fase gairebé completada, i després d’haver-ho fet amb calma i sense escarafalls, per a Sobirania i Progrés comença una nova etapa. D’entrada, l’objectiu és iniciar una campanya de recollida de signatures per presentar al Parlament amb la reivindicació que aquest tingui la competència sobre la convocatòria de consultes populars, cosa que obriria la porta a un referèndum sobre el dret d’autodeterminació. Des de la plataforma, però, s’és conscient de la magnitud de la idea, ja que per poder presentar una Iniciativa Legislativa Popular són necessàries mig milió de signatures. Per això es vol crear una xarxa de voluntaris “disposats a liderar la recollida”. En aquest sentit s’obrirà un apartat al web per aquells que s’hi vulguin inscriure.

reproduït de elsingulardigital.cat.- Si una cosa ha reconegut Catalunya a Esquerra Republicana ha estat la seva esplèndida tasca com a responsable de la conselleria d’Educació. Fins i tot l’oposició l’ha reconeguda. Per això, davant la renúncia d’aquest partit a continuar-la, els primers desconcertats han estat els seus propis votants. És molt probable que els republicans, en assabentar-se de la intenció del govern Zapatero d’imposar una hora més d’espanyol en l’ensenyament primari, pensessin que la millor estratègia era fer el mateix que fan molts marits quan la dona els diu “Hem de parlar”. És a dir: no ser-hi. Així, en arribar el decret, les crítiques i el descrèdit caurien demolidorament sobre el PSC, en general, i sobre Ernest Maragall, en particular, i l’estratègia d’erosió del soci faria el seu efecte. Sembla un raonament astut, no hi ha dubte, però només en aparença. La prova és que no són pas els socialistes els qui estan patint el desgast polític del polèmic decret, sinó la pròpia Esquerra. I això és així per la senzilla raó que és Esquerra qui ha lliurat el govern del país a l’autor de dues promeses que constitueixen un frau històric al poble català. Una, la que deia que el govern espanyol acceptaria l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya; i l’altra, la que insistia que “si guanya Zapatero, guanya Catalunya”. És innegable que en les crítiques més ferotges a Esquerra hi ha una certa dosi de demagògia i malignitat, perquè, des d’un punt de vista sobiranista -ho hem vist durant un quart de segle-, PSC i CiU són el foc i les brases, però sembla que és el preu que ha de pagar per la seva docilitat davant els decrets espanyolitzadors i per ser l’únic partit en qui bona part de la societat catalana havia dipositat esperances de canvi. La decepció, ja ho sabem, aboca sovint a la desmesura. Així les coses, em pregunto si Esquerra és conscient que la seva estratègia és a punt d’explotar-li a les mans. Em pregunto si els republicans s’adonen que el seu catalanisme, lluny d’enfortir-se -per contrast a l’espanyolisme del PSC-, queda entelat per una opció de govern que amb només tres mesos ja s’ha revelat com a suïcida i que els mostra, cada dia més, com una força subordinada. No dic que ho sigui, però és així com la gent la veu. I això és el pitjor que li pot passar a una força independentista: que hom la vegi subordinada als interessos nacionals d’una altra nació.

reproduït de elsingular.cat.- La portaveu d’ERC, Marina Llansana, ha assegurat que per al seu partit és "fonamental" que el recurs d'inconstitucionalitat que presentarà el Govern català al decret estatal d'ensenyaments mínims en Educació Primària inclogui específicament la tercera hora de castellà com objecte del conflicte. Aquesta postura topa amb la del conseller d’Educació, Ernest Maragall, que ha ja ha dit, anteriorment, que el recurs que el Govern català interposarà contra el decret estatal d’ensenyament no s’oposarà a l’augment d’hores de castellà. En canvi, sí que qüestionarà l’invasió de competències. Sobre l’estat del decret que interposarà el Govern català, Llansana ha dit que encara es troba “en fase molt embrionària” i ha afegit que “tots els partits estan treballant amb tots els canals de diàleg oberts per assolir un acord”.

reproduït de elsingular.cat.- No deixa de sorprendre’m la capacitat de la societat catalana de mirar cap a una altra banda quan els problemes són imminents, m’alarma la mescla d’abúlia i de frivolitat amb la qual el sistema polític i els agents econòmics semblen encarar els reptes de futur. Estem avançant de manera indefectible cap a un país fracturat per la pobresa i per la desigualtat però mantenim una confiança cega en què alhora de la veritat res no tremolarà i continuarem gaudint d’un oasi de renda. Però en algun moment també es notaran les conseqüències d’estar massa acostumats a no arriscar res. En acabat, acabarem ressentits amb aquesta casta empresarial cada cop més incapaç de competir en el món tan aferrats als guanys del mercats captius i a l’explotació insostenible de recursos, acabarem cremats de les grans proclames sobre les polítiques d’esquerres sense plantar cara l’hora d’obtenir els mitjans per a pagar-les, ens anirem enfonsant, devorats per la colla d’indicadors negatius que finalment, quan ja sigui massa tard, ens refermin en la nostra precarietat existencial. Perquè de la mateixa manera que no sabem el que som a nivell nacional tampoc no ho sabem a nivell econòmic: no som una economia capaç de bregar amb un mercat desregularitzat i preparada per promoure una revolució tecnològica que asseguri el nostre benestar ni som un Estat social que tingui unes estructures fermes de redistribució de la riquesa; no som cap potència industrial ni energètica però no veiem alternativa a un creixement que no passi per acabar-nos de carregar el medi ambient; hem presumit de la nostra empenta però les nostres aspiracions no van més enllà del funcionariat i d’abocar les nostres inversions a pagar un crèdit hipotecari. Vet aquí cap a on ens portarà tanta dependència de la seguretat indolora: cap un increment demogràfic que ni les estructures productives ni les estructures assistencials seran capaces d’absorbir, cap a la caiguda de la renda familiar disponible (que ja està arrossegant-se per l’onzè lloc en el conjunt de l’Estat Espanyol, sort en tenim de l’entrada de Bulgària i Romania a la UE perquè en relació amb el continent les estadístiques encara serien més esfereïdores), cap a l’extensió del mileurisme com una taca d’oli, sempre dins la proverbial resignació de viure mal pagat per molt que t’escarrassis en formar-te en un complex educatiu i universitari cada cop més desballestat. Tot plegat signes ben inquietants, una societat dividida entre els citats mileuristes cada any més desnonants amb la pujada de l’Euribor i els promotors que arrepleguen plusvàlues i tot seguit arrenquen a córrer cap algun paradís fiscal, o cap a alguna empresa deslocalitzada, així fins el dia que pengem l’adjectiu de miserable a la pàtria catalana, potser amb la secreta esperança que aleshores, entotsolats en els nostres residus i en la nostra insignificància, ens deixin anar d’una vegada.

pesolbullit és el nom en clau escollit per l'agent secret 008, al servei de la Nació Catalana, del Barça i amb llicència per cometre infinitat de pecats relacionats amb la carn

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Febrer 2007					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
			1	2	3	4
5	6	7	8	9	10	11
12	13	14	15	16	17	18
19	20	21	22	23	24	25
26	27	28

• Un nou cas de corrupció plana sobre el govern de Matas
• Sabrina i Angela Cavagna
• La Diada Nacional de Catalunya
• Maradona: Messi és massa individualista
• Intent desesperat de Matas i Ramírez per aturar el rum-rum de la cocaïna i de sexe amb Mapau Janer
• S'ha mort Joan Segarra, jugador mític del Barça dels anys cinquanta
• Torna "El coche fantástico" ... pilotat pel "político fantàstico"
• La guerra de la piscina: Banesto es nega a admetre el pagament de la multa amb monedes
• Joan Lladonet: Insubmissió fiscal
• Així funcionava la màquina d'extorsió del govern Matas: o pagues comissions o no no tens feina!
• El fatxa foraster Ramírez deixa tirat al peu dels cavalls el seu company de malifetes, Matas
• Sabrina Salerno
• L' Ajuntament de Barcelona deixa tirats als ciutadans que tornaven del concert de Bruce Springsteen
• Els 12 manaments del bon progre
• "A Bassas li han dit passi-ho bé" Espinàs acusa Catalunya Ràdio de "programicidi"
• Els veïns de Barcelona denuncien la "passivitat policial” durant la celebració de l’Eurocopa
• Colom prepara la formació d'una nova Crida com a resposta a l'espanyolisme
• Salvador Cardús, sociòleg i periodista, s'ha posicionat a favor de Joan Carretero
• Entrevista de Joan Carretero a El Temps
• Un estudi de la UOC assegura que una majoria de catalans votaria a favor de la independència
• Ramon Tremosa creu que la diagnosi de Carretero és la més encertada
• Les Terres de l'Ebre mostren al carrer el rebuig al transvasament amb una multitudinària manifestació a Amposta
• Manel Mas , del PSC , un altre espanyolista carregat d'autoodi que vol manipular els mitjans de comunicació
• La Feria de Abril del PSC
• Maxi Lòpez es casa
• Profund malestar a les Terres de l'Ebre pel transvasament de l'Ebre a Barcelona
• Més sobre el barrut Baltasar... Baltasar replica als dirigents d'ICV de Terres de l'Ebre que "tenen les portes obertes" per anar-se'
• Francesc Baltasar, biografia no autoritzada
• Les ministres descartades...
• CORRENT CRÍTIC A CDC: "Convergència ha d'optar per la independència"
• Francesc Baltasar, un penques al que caldria expulsar de la política catalana
• En Carod marxa per la porta del darrera
• Mor l’historiador, editor, advocat i polític Josep Benet
• El Barça demana aturar el "genocidi al Tibet"
• Ramon Tremosa: "ERC se'n va als 7-8 diputats si dóna suport a Montilla"
• Marta Bosch, la presentadora més eròtica
• El govern francès vol que la UE estudiï un boicot a la cerimònia dels Jocs de Pequín
• Marta Ferrussola té raó, a mi també em molesta tenir un president com Montilla
• Cau un altre putero del PP balear que es pagava les seves festes amb els diners dels ciutadans
• RAMON TRERMOSA: Més PSC = menys tripartit
• ERC, partit independentista o crossa nacionalista?
• Daniel Solano: Crónica d'una patacada anunciada
• Salvador Cardús: " Paràbola del mal servent"
• Les legions romanes deixen el Reial Madrid amb el cul enlaire
• Agustí Colomines: On és ERC al Senat?
• Agustí Soler (partit republicà català): a què esperem?
• Titot no votarà ERC pel seu "poltronisme i covardia"
• ELS NACIONALISTES BALEARS FAN BÉ LA SEVA FEINA, ELS DEL PAÍS VALENCIÀ I ELS DEL PRINCIPAT NO.
• El Partit Republicà Català es presenta amb la intenció de proclamar la independència
• La CUP demana que no es voti cap dels partits que es presenten al nou de març
• Salvador Cardús: "Llops amb pell de xai"
• Homenatge a Jaume I en motiu dels 800 anys del seu naixement
• El senyor Ferran, que fa l'Espanya gran
• Ferran Saez: La falsa hegemonia del PSC
• El tirà Jan Laporta ordena l'acomiadament del periodista Miguel Rico
• Daniel Solano: Té sentit votar en unes eleccions espanyoles?
• Ricard Huguet: Aquí i avui no patim mes crosta que la ¨nacional espanyola socialista¨
• Marta Bosch em desperta els ànims
• Eliseu Climent reclama a Clos que assumeixi la seva responsabilitat en el cas del repetidor de la Carresqueta
• Vicent Partal: Tan fàcil ens ho vols fer, Joan Ferran?
• El prodigiós senyor Duran
• Els problemes de Catalunya
• El botifler Buenafuente intenta fer-li un massatge a ZP però al final tots dos queden en evidència
• Rut Carandell: la inutilitat del govern Montilla
• SALA MARTIN: JO MAI VOTARIA ELS SOCIALISTES
• Ridao rebutja la unitat nacional per fer front a Espanya i confirma ERC com una sucursal del PSOE
• Carod admet que els del PSC "em són simpàtics"
• CiU,ERC i ICV s'uneixen al Parlament per demanar la dimissió de la ministra Alvarez
• LA CONFERÈNCIA NACIONAL DE 20 D’OCTUBRE
• Laporta i un exempleat es barallen al mig del carrer
• El 43% d'ERC vol renegociar el pacte amb el PSC. A Mallorca el BLOC és una titella d'Antich
• Iniciativa s'equivoca en un estudi i s'enfronta al RACC i al Col·legi d'Enginyers
• Corrupturbanisme
• Vicent Partal : Senyors de CiU i ERC, "ja n'hi ha prou"
• El farsant Duran i Lleida fuig a Xile per amagar-se dels xiulets
• Cuminal assegura que cal "desbancar" aquells que "tant se'ls en fot" la sobirania de Catalunya
• Victor Alexandre: La necessària entesa entre CiU i ERC
• 'Els segadors' a Wembley
• TVC amaga el nostre himne
• Cop de falç a l'himne
• Joan Carretero creu que apareixerà un nou partit si Esquerra no canvia
• Maxi Lòpez se'n va del Barça
• Els Segadors sonarà a Wembley davant d'Isabel II
• Xirinachs
• Casaus: Un barcelonista de tota la vida
• Dol al barcelonisme per la mort de Nicolau Casaus
• RENFE torna a petar un dia després de que la ministra visités les colònies
• Una petició a CiU i ERC
• El clan Janer Manila desesperat toca a les portes del nou Govern
• Enderroquen el toro d'Osborne del Bruc una setmana després de la seva col·locació
• La visita de Zapatero a Catalunya ha sigut un dels espectacles més ridículs dels últims anys
• Després de trair Catalunya i Balears, ZP ara traeix Navarra per afavorir el PP
• Alejandro Echevarría va facturar a Mútua Universal
• El nou viratge del Bloc Nacionalista Valencià
• Entre el 2003 i el 2006 el patrimoni d'Eduard Planells va augmentar espectacularment
• La fiscalia investiga la mútua del sogre de Laporta
• Ricard Huguet: Catalunya, última colònia d’Espanya
• Iñaki Anasagasti: "Els borbons són una família impresentable"
• L’estrategia d’ERC de mantenir-se al govern tripartit és nefasta
• Segresten "El jueves"
• Carretero propugna el relleu de Carod i Puigcercós
• Esquerra barra el pas a un congrés extraordinari
• Cardús: "que els partits referents del catalanisme polític passin una mala temporada no diu res de la voluntat política dels catalans"
• DanielSolano: Carod i Duran
• Bertran qüestiona la política "gradualista" de Carod
• Carod-Rovira acabarà com Joan Gaspart
• Reagrupament.cat es constitueix com a corrent d'Esquerra
• Na Janereta plega però continua intentant prendre'ns el pél
• Mapau Janer resisteix, de moment, les pressions del PP i no dimiteix mentre augmenten els rumors
• Crisi total al PP balear per la pèrdua de les institucions
• PSPV: hem tocat fons, però seguim excavant
• Quan trigarà Duran i Lleida en anar-se'n al PP?
• Cardús afirma que l'estratègia de fons de l'adversari és que quedem nacionalment exhaustos després de crispar la nostra vida cultural
• Daniel Solano: Abstenció i topada d'ERC i ICV
• Matas, com les rates, és el primer que abandona el vaixell del PP que s'enfonsa
• El PP pressiona Mapau Janer perquè abandoni l'escó
• Matas fuig
• Repressió policial als independentistes d'Elx
• Salvador Cardús: La sordesa del PSC
• Salvador Cardús: CiU, quequeja
• 300 anys de la crema de Xàtiva
• El pacte per Palma tancat
• Daniel Solano: Ningú és indispensable
• El paperot d'ERC i ICV a Girona
• Francesc-Marc Alvaro: El montillisme (només la punteta)
• Rut Carandell: La no-decisió: la tercera hora d’espanyol
• Ball de bastons dins el PP balear per culpa de la derrota
• Salvador Cardús: l'Esquerra bòrnia
• Comunicat del grup promotor de Reagrupament.Cat
• Francesc-Marc Álvaro: ERC, gràcies pel monòleg
• Les JERC demanen un canvi de rumb per combatre l’abstenció independentista
• Col·lectiu Prisma: Senyors dirigents d'ERC, heu malbaratat el somni
• Albert Pereira: De l’avís de l’1-N a la trompada del 27-M
• Rut Carandell: ERC, la direcció equivocada
• Anàlisi dels resultats electorals al Principat
• El president d'ERC a Vic critica durament a la direcció del partit
• Vicent Partal: Hi ha moviment a ERC
• Adéu Matas, adéu Janereta, FOTEU-vos!!!
• Amb la CUP, el Compromís pel País Valencià i el Bloc per Mallorca
• Max Cahner: "ERC no vol fer res que li pugui fer perdre la possibilitat de continuar amb el Tripartit"
• "Hi ha interessos ocults i inconfessables en el traçat del TGV per Barcelona"
• Joan B. Culla es queixa que els polítics ens tracten d'estúpids
• Xavier Roig: "el bon periodisme és cosa del passat"
• Salvador Cardús: “Els polítics han substituït les idees per les marques i el contingut per la forma”
• La plataforma antiautopistes d'Eivissa denunciarà el grup d'Abel Matutes
• David Bajona: la policia adulta al país preadolescent
• Marçal Sintes: El govern i les arques d’ERC
• Francesc-Marc Álvaro: l'infame manifest contra els mossos
• Titot: No puc comprendre certes tàctiques d’ERC"
• Jordi Cabré: cal sobiranitzar ERC
• Matas expropia una finca a Matutes per un preu 15 vegades superior al real
• El PP recorr al reclam del sexe i l'alcohol per demanar el vot als oients de la Kope
• Guerra bruta del PP contra l'oposició
• Francesc-Marc Álvaro: "La concentració de poder socialista és tan alta que hi ha un problema de manca de contrapesos"
• JosepMª Pascual: no cal que ERC tingui el 75% de representació per liderar un procés d'independència.
• Continua el linxament mediàtic contra els mossos
• Vicent Partal: Votar, també, contra les enquestes
• El Bloc fa una crida als abstencionistes per evitar un nou govern 'corrupte' del PP
• L'augment espectacular del patrimoni de Matas: un fet habitual dins el PP
• Una enquesta de la Universitat de València dóna moral al PSPV-Compromís
• Dues enquestes situen el PP valencià i balear fora de la majoria absoluta
• El Fòrum ha estat un cementiri de milions d’euros”
• Un jutge veu «enriquiment il·lícit» de Matutes amb la terra de les autovies
• Victor Alexandre: Cal rellevar el PSC a l'Ajuntament de Barcelona
• ERC: s'acosten les eleccions i tornen les mentides
• Clos ara rectifica i anuncia mesures per legalitzar TV3 al País valencià
• Agustí Soler: "ERC ha col·locat una persona a la Generalitat que no creu en els drets històrics de Catalunya"
• El PP torna a amenaçar de tancar TV3 i de multar Acció Cultural amb 300.000 euros
• Més sobre el nou ESTAFATut
• Salvador Cardus: els polítics catalans
• La botiflera i traïdora Mapau Janer s'ha situat en terra de ningú i rep de totes bandes
• Acció Cultural celebra la victòria de la llibertat d'expressió avui a la Carrasqueta
• Els canvis de camisa de na Janereta
• La llarga mà del PSC rere la Feria de Abril de Barcelona
• Mentre la traïdora Janereta s'apunta al PP l'ex del Barça Gabri s'apunta a l'independentisme
• El 50% dels catalans vol que Catalunya sigui un Estat
• Convocada una concentració al repetidor del Montdúver, si es manté el tancament de TV3
• Miquel Calzada i Joel Joan titllen de xenòfob i manipulador el reportatge de Telemadrid
• Objectiu: evitar les errades del cas balear en el probable acord TV3-Canal 9
• ERC imposa silenci a Xavier Vendrell per l'autodeterminació
• Salvador Cot: “Qui perd més amb el tripartit?”
• Crítiques internes a ERC per la polèmica de l'autodeterminació
• TELEMADRID, ALS TRIBUNALS
• Vicent Sanchis: “El catalanisme amb pretensions sobiranistes passa un dels pitjors moments de la seva història”
• Tresserras descarta que TV3 faci servir "Comunitat Valenciana
• Vicent Partal: TV3 al País Valencià
• Oriol Junqueras i Gemma Cots: Un deure dels catalans
• Entrevista a Enric Morera (BNV)
• Augmenta el rebuig contra la 'Feria de Abril' pagada amb doblers dels contribuents
• Torna la polèmica sobre la 'Feria de Abril'
• Alfons López Tena: "Sense Estat, Catalunya està abocada a una crisi social"
• La mansió milionària de Matas
• Esquerra demana per carta la dimissió de la ministra de Foment
• Joan Carretero: "No era això"
• Heribert Barrera: "Lamento la imatge deplorable d'ERC d'aquests últims temps"
• I si els nostres parlamentaris fessin un any sabàtic?
• El PP valencià segueix tocant els collons
• Nova edició del Saló de sexe en català a Manresa
• Ruth Carandell: Carod no té gaire cosa a fer
• Llena no pot continuar de conseller
• El PSOE tanca el programa "135 escons"
• L'espanyolista José Zaragoza elogia a Carod-Rovira
• L'alcaldessa d'Alt àneu, on Baquèira-Beret vol fer 379 pisos, és la pròpia advocada de Baqueira Beret
• ERC, disposada a fer Mas president si accepta fer un referèndum d'autodeterminació
• PSOE i PP porten 18 anys intentant tancar TV3
• Joel Joan: Catalunya serà independent abans del 2020
• Barrera dóna la raó a Carretero sobre la "satel·lització" d'ERC
• El barrut Joaquim Llena no vol plegar
• Més mentides de Carod
• Carretero ja té els suports necessaris per a formar un corrent dins d'ERC
• EL SENYOR CAROD I ELS SEUS JOCS INVENTATS
• A favor del Bailèn 22
• Desenes de televisions emeten sense llicència, i sense ser perseguides, al País Valencià
• ZP segueix enfotent-se'n dels catalans
• Vicent Partal: Poli bo ,Poli dolent
• El franquista Camps intenta carregar-se TV3 i el "multicultural" Clos es renta les mans
• Cardús: "és autoritarisme del vell el que veiem en el PP i que ens transporta a altres temps"
• ELS ULTRES INTENTEN BOICOTEJAR EL MÍTING D' ERC A VALÈNCIA
• Canal 9 emetrà 'de franc' set campanyes de publicitat institucional en període electoral
• El vídeo de 'Ja en tenim prou' , que denuncia els abusos del PP valencià arriba a les 40.000 visites en una setmana
• El Bloc per Mallorca també denuncia la manipulació d'IB3
• Salvador Cardús: l'exercici de la crítica
• Julià de Jòdar: PP, una "democràtica" marea de merda
• EL PP NOMÉS APLEGÀ 3 000 PERSONES EN TOTES LES MANIFESTACIONS AL PRINCIPAT DE CATALUNYA
• Fan passar bou per vaca grossa
• OLEGUER I THURAM PRESENTARAN A PERPINYÀ EL 14 UN MANIFEST A FAVOR DEL CATALÀ A LA CATALUNYA NORD
• El PP no s’atreveix a prometre més obres
• En Matas està deprimit i ni ell mateix ja creu en la victòria
• Comunicat del grup promotor de Reagrupament.Cat
• ERC opta per pactar amb el Bloc per Mallorca
• Alejandro Echevarría va ser de la Francisco Franco fins el 2006
• Noves trampes del PP valencià
• Agustí Colomines: I tú més
• Miquel Sellarès: Immigració, policia i demagògia
• La màfia madrilenya d'El (In)Mundo i del PP ataca els mallorquins que denuncien l'especulació
• Què més ha de passar per a que la ministra de foment dimiteixi?
• El traspàs de Renfe no es tractarà fins el 15 d'abril
• Els usuaris de RENFE ocupen les vies a Passeig de Gràcia
• Francesc Puigpelat: Catalanisme i demagògia
• Salvador Cardús: CiU i ERC cada cop més semblants
• Carretero parla clar
• Matas a darrera hora intenta fer-se perdonar
• Transcripció de l'entrevista a José Mª Garcia que va ordenar censurar el PSOE
• L'Ajuntament de Barcelona segueix llençant els diners
• Crítiques indepedentistes a Esquerra pel decret del castellà
• Víctor Alexandre: La croada espanyolitzadora de TV3
• El Compromís pel País Valencià demana al PSPV que no renunciï a la rebaixa del 5%
• Alfons Quintà: La llibertat al Japó, França i Catalunya
• Carretero: "Si el TC tomba l'Estatut, ens farà un favor"
• El PP pretén presentar 7 presumptes corruptes
• IB3, TV3 i la censura dels partits de futbol
• Marçal Sintes: "ERC perd suports entre els intel·lectuals"
• El "cas Carretero"
• Miquel Calçada a TV3, tant de bo!
• El Reagrupament de Carretero és necessari
• Salvador Cardús: el discurs de Carod és inquietant
• L' intoxicador Puigcercós
• Ernest Maragall: un espanyolista que fa de conseller d'ensenyament
• Declaració fundacional del reagrupament de Carretero
• Marina Llansana és la catalana més eròtica
• Sintes: "El tripartit propicia el desistiment identitari, però l'espanyolisme d'Estat ni desisteix ni es desarma, tot al contrari
• Alfons Quintà: la vilesa de TV3
• Les al·lucinacions de Xavier Vendrell
• PRISA desballesta Ona Catalana
• A Eivissa la unitat ha estat possible, a Mallorca No
• El pacte PSC-ERC: apareixen les proves de l'engany
• L'alleujament de no ser espanyol
• LA FEDERACIÓ ESPANYOLA DE PATINATGE FALSIFICA L´ACTA DE LA REUNIÓ DE LA CONFEDERACIÓ SUD-AMERICANA PER DEMOSTRAR QUE CATALUNYA NO HI HA ESTAT ADMESA
• Clos afirma que Barcelona "es el reino de la comodidad"
• "Simulacre d'ocupació" de la segona residència de Saura
• Domènech Garcia: Adéu al patrimoni del Barça
• Bones notícies pel hockey patins català
• Laporta fa el ridícul
• Segons Carod la culpa de tot és de CiU
• Rafel Vallbona: "Carretero ha aconseguit unir Carod i Puigcercós"
• Salvador Cardús: no vull una TV3 de segona
• ESQUERDAR LA SAGRADA FAMÍLIA
• Vicent Sanchis denuncia la propaganda descarada en favor del diari socialista El Periódico que va fer TV3 a la gala del "català de l'any"
• Vicent Partal: Per això m'agrada Oleguer
• Campanya del PRC per reclamar la independència
• F.M. Àlvaro: Tornar al present
• Hèctor López Bofill:El camí cap a la independència
• Mas qualifica Carod de "sobiranista de nit"
• Agustí Soler: La marca de l'esclau
• Els peperos de Kelme prenen represàlies contra Oleguer
• Titot anima els independentistes a recolzar les CUP
• Oleguer Presas: La bona fe
• Un dirigent d'ICV troba "lamentable" Ernest Maragall
• Torna Pinotxo Laporta
• Manel Delgado: "Saura déu ser tonto"
• Saura: un marcià que fa de conseller
• Per què serveix el nou estatut?
• F.M. Àlvaro: ERC governa però no té poder
• Salvador Cot: "ERC està disposada a aplicar la doctrina Montilla de gestió silenciosa i defugint, al preu que sigui, el conflicte amb l’Estat”
• Sobirania i Progrés assoleix el primer dels seus objectius i es prepara per als següents