SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

Xavier Roig: ZP és un triler nacionalpopulista

pesolbullit | 06 Gener, 2007 07:05

reproduït del diari avui.- No sóc expert en negociacions de pau, però des d'un bon començament he manifestat que les negociacions amb ETA no podien acabar bé -el meus amics i coneguts m'ho han sentit dir i, a més, ho vaig insinuar a l'article publicat aquí el dia 24 de novembre titulat Barrut-. El meu punt de vista sobre aquest afer és resultat de la més absoluta de les perplexitats ingènues: la que prové del contribuent que observa amb atenció com es comporten aquells que haurien de ser servidors públics. Des del principi del seu mandat tinc la convicció que l'inquilí de la Moncloa no reuneix les condicions per construir res tangible. No és amic dels resultats precisos fruits d'un acte de responsabilitat concret -va arribar al poder per sort, i es pensa que la casualitat és una tècnica-. És un nacionalpopulista, el típic producte de verbositat inflamada que massa sovint destil·la l'Espanya tradicional. Ja els vaig dir que a Llatinoamèrica tenen el Chávez (subproducte secular de l'Espanya fatxenda), mentre que a Europa tenim el Zapatero. Les seves activitats han estat permanentment més orientades a acorralar el PP, a enlluernar el populatxo demagog i minories que creen opinió progre, que no pas a governar: no posar-se dret al pas de la bandera dels Estats Units, aprovar una llei de matrimoni entre homosexuals (i el consegüent aberrant dret d'adopció), fer una llei d'assistència (sense dotació pressupostària!), retirar les forces de l'Iraq de manera impresentable, aprovar d'una llei de la memòria històrica absolutament demagoga, regularitzar estrangers de forma salvatge, etc. Davant de tanta frivolitat, els catalans semblem ser els més babaus. En Bush és un animal, però no és pas tonto i el va calar el primer dia. Els de la Unió Europea també el van veure venir, i ja li han cridat l'alto diversos cops. Nosaltres, res de res. I amb ETA i el problema basc, el senyor Zapatero ha ensopegat. Ha comès errors propis d'aquell que acumula un superàvit de confiança -alimentat, en part, pel pragmatisme català-. L'han enxampat, com al típic triler refiat que pensa que pot estar entabanant tothom indefinidament. L'experiència demostra que aquest home no coneix el significat del mot negociar. Com ho ha de saber si aquesta és una activitat que no ha desplegat mai? Ha manipulat, enredat, emmerdat, falsificat, aprofitat, mentit... Activitats que res tenen a veure amb negociar. Negociar (i ara parla un negociador econòmic) vol dir arribar a situacions en què cap de les dues parts se sent estafada. Per tant, cap de les dues parts s'ha de sentir triomfadora. Totes dues parts han d'arribar a un punt de trobada comú mullant-se i tornant a casa amb la desagradable missió d'explicar als propis que tot el que ells pretenien no s'obtindrà. M'imagino que negociar amb ETA no vol dir només que es belluguin els terroristes, per molt il·legals que siguin. Quan un negocia, ha d'estar disposat a alguna cosa més que parlotejar -activitat predilecta del líder del PSOE-. Si un xerra i xerra i res no es belluga, els de l'altra banda de la taula s'aixequen i se'n van. Suposo que quan, per afegitó, les negociacions són amb gent acostumada a matar, el tema encara esdevé més cru. L'única noció que tinc d'aquest tipus de gent prové de les pel·lícules de la Màfia: si els assassins detecten que vas de farol, s'impacienten i la situació esdevé compromesa. Per si tot l'afer no és prou enrevessat, afegim-li que, en algun moment, calia parlar de referèndum. Ja veuen que l'escenari esdevenia al·lucinant, impossible. En resum, no sóc especialista a negociar amb assassins, però si algú creia que amb els elements disponibles s'arribaria a algun lloc, permetin-me que el tracti d'il·lús. Comparar aquest procés amb el d'Irlanda del Nord és estúpid. Per a un projecte d'aquesta envergadura cal una visió i unes complicitats que l'Espanya eterna encara no permet. Però, per sobre de tot, cal l'esforç d'un home d'Estat. No pas d'un saltimbanqui. Enginyer i escriptor

1política | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

Interior: cal reflexionar

pesolbullit | 06 Gener, 2007 07:01

reproduit de tribuna.cat.- 03/01/2007 · Col·lectiu Coronel Escofet del CEEC En el col•lectiu policial català regna una certa perplexitat de les maneres de fer de l'actual equip d'Interior. Primer es negocia una certa devaluació del departament afegint-li unes competències que res tenen a veure amb les d'un departament d'Interior dedicat exclusivament a la seguretat pública. Un departament que havia estat difícil d'aconseguir doncs la manca de sentit d'estat el va situar al macro departament de Governació durant algunes legislatures i després se'l va relacionar, aquesta vegada amb certa lògica, amb justícia. Creant-se així el departament d'Interior i Justícia. Davant d'aquestes crítiques la resposta política és que la negociació és la que és i que la distribució del pastís és aquesta. D'altra banda, sense haver fet una reflexió prèvia, i, més greu encara, sense haver entrat en contacte d'una manera seriosa amb el col•lectiu de la seguretat de Catalunya i les institucions relacionades amb aquesta, es fan una sèrie de nomenaments polítics i tècnics amb massa urgència que demostren una manca de coneixement de les necessitats i sensibilitats de la policia de Catalunya i de tots els col•lectius de la seguretat que depenen d'Interior. A més a més, el necessari diàleg professional i sindical amb el col•lectiu policial es fa amb el mateix estil d'etapes anteriors, que van portar a una ja històrica tensió entre les bases policials i la direcció política. La policia de Catalunya és ja un col•lectiu molt professional que s'ha sacrificat molt per arribar al nivell actual, tot i no haver comptat moltes vegades amb la complicitat d'uns comandaments polítics més preocupats pels seus interessos electoralistes que pel futur del model policial català i els seus professionals. Ara, poques setmanes després de la nova direcció política aquesta fa afirmacions parlant "d'una seguretat d'esquerres o progressista" sense entendre que la nostra policia és i serà una policia integral, nacional, al servei dels ciutadans i primordialment depenent de la justícia. S'ha reflexionat prou sobre el futur Institut de la Seguretat de Catalunya? Com quedarà l'Escola de Policia de Catalunya i l'Escola de Bombers de reconegut prestigi? Des del nostre col•lectiu demanem als polítics del departament d'Interior menys nomenaments d'urgència i unes setmanes de reflexió per enfrontar-se amb èxit als nous reptes de la seguretat pública, que requereixen un departament menys polititzat, amb més sentit transversal d'estat. Un departament que generi menys polèmica mediàtica vers els seus comandaments polítics. El nostre sistema de seguretat no és de CiU, ni del PSC, ni d'ERC ni d'IC. El col•lectiu policial català està molest i no desitja que el vinculin amb cap opció política. Ells són i volen ser la policia nacional de Catalunya al serveis de tots i cadascun dels ciutadans del país: "dèbils i no dèbils", "poderosos i no poderosos". Una policia al servei de la justícia, de les lleis i del govern de Catalunya. (CEEC-Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya)

1política | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Domènec Garcia: "Els mossos d'en Saura"

pesolbullit | 06 Gener, 2007 06:58

reproduït d'enoticies.- Els Mossos d'Ensaura ja ens van demostrar a Can Ricart que eren al servei del okupes, dels quals fins i tot van fer de conserges i maleters. Ara, el passat cap de setmana sembla que van arribar a fer de disc jòqueis durant la festa rave de Polinyà. Si més no, tampoc van impedir la celebració del sarau sense límits ni tampoc van escurçar-ne la durada, davant la justificada indignació del veïnat. Llibertat total per al transgressor, davant l'acovardiment de l'autoritat. En aquest aspecte Joan Saura, el conseller d'Interior, és un clon de la seva cònjuge Imma Mayol, que farà qüestió d'uns deu anys va permetre una festa rave a la platja de la Barcelona, que va acabar tres dies després de Sant Joan malgrat les queixes dels veïns de la Barceloneta. Sembla que la parella Saura i Mayol rivalitzin en aquest tipus de despropòsits... i a veure quin dels dos és més inútil. El que més ens va estranyar de la rave de Polinyà és que, segons les imatges de televisió i fotos de diaris, cap dels cotxes mal aparcats als vorals de la carretera de Polinyà portava la corresponent denúncia al parabrisa, ni tampoc cap immobilització a les rodes. Segons el balanç oficial es van posar 16 multes. Aquests nois són uns herois. Jo recordo com en un Ral·li Catalunya de no fa gaire van esgotar els talonaris, en una zona prop de Sant Hilari Sacalm, multant els seguidors que havien aparcat malament... en una carretera tallada i sense circulació. Amb aquesta política policial Catalunya i els catalans no anem enlloc. Els ciutadans honrats cada cop són més perseguits i castigats, mentre els xoriços i delinqüents han trobat aquí una mina per fer de les seves, amb la complaença de les autoritats. Ara, però, el tic de covardia detectat en els responsables dels Mossos d'Ensaura és el més preocupant.

1política | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

Qui mana realment al Barça?

pesolbullit | 06 Gener, 2007 06:38

En català diem que "qui paga mana" i certament es així, qui posa els diners , qui s'ha de gratar la butxaca és qui realment té el poder, qui realment decideix. En el cas del senyor Laporta molta gent es preguntava com podia ser que un simple advocat com ell s'havia pogut gastar de la seva butxaca 400 milions de pessetes per pagar una campanya electoral o d'on sortien els diners del seu aval, no dubtem de que el senyor Laporta és un bon professional i es guanya bé la vida fent d'advocat, però per ser president del Barça calen molts, molts diners i fent simplement d'advocat no es guanyen. Per tant és més que evident que qui posa els diners és el sogre del senyor Laporta, Juanito Echevarria Puig, que està forrat, però que també és conegut per les seves idees d'extrema dreta i per ser un fan declarat de Jose Antonio Primo de Rivera i de Francisco Franco, el cunyat , Alejandro Echevarria suposem que déu ser el guardià que vigila que el senyor Laporta no malbarati els diners que posa el sogre. Així doncs , Laporta només és un titella, l'autèntic president del Barça és el senyor Juan Echevarria Puig, un personatge que admira a Franco i a Pimo de Rivera, deu n'hi do!!!! . A la foto veiem al president a l'ombra del Barça, al cunyat que vigila els calers de la família que s'han posat al club i al titella Laporta.

4barça | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb