SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

ERC admet "discrepàncies" a la militància pel suport a Montilla

pesolbullit | 08 Desembre, 2006 03:57

reproduït d'e-noticies.com.- La direcció d'Esquerra van enviar als militants una carta, segons ha sabut ara e-notícies, exposant els arguments a favor de donar suport a José Montilla "davant les discrepàncies que heu manifestat respecte a l'acord de govern Entesa Nacional pel Progrés signat pel PSC, Esquerra i ICV-EUiA". La carta en qüestió exposa que "des de la direcció del partit ens agradaria fer-vos arribar els raonaments que ens han fet prendre aquesta decisió: 1. Esquerra no decideix la seva participació en cap govern en base a quotes de poder, si fos així, tant el 2003 com enguany, CiU oferia molt més. 2. Esquerra no decideix la seva participació en cap govern en base a les simpaties personals cap a uns o altres dirigents polítics. 3. Esquerra no decideix donar suport a un o altre candidat a la presidència de la Generalitat en base a la seva partida de naixement o la seva llengua materna sinó, com a força política que treballa per un país obert i inclusiu, en base a la seva voluntat d'avançar cap a la plenitud nacional. 4. Esquerra decideix la seva participació en un o altre govern, en base a raons de país, estratègiques i programàtiques. En aquest sentit Esquerra ha decidit formar el govern d'Entesa Nacional pel Progrés perquè és el que millor assegura la cohesió social i nacional de Catalunya i el desenvolupament de polítiques públiques en suport a les classes mitjanes i populars del país. Entenem que pugueu no compartir algun o tots aquests raonaments, però esperem que no dubteu de l'honestedat de la nostra decisió".

1política | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Primeres reaccions després del reconeixement internacional del patinatge català

pesolbullit | 08 Desembre, 2006 03:18

Després de mesos i mesos de males notícies i disgustos, per fi podem tenir els catalans un motiu d'alegria, el reconeixement de Catalunya per part de la Confederació Sud-americana de patinatge pot ser un important pas endavant en el reconeixement internacional de les seleccions catalanes i ve a confirmar que dins la FIRS hi ha molta gent que veu amb simpatia la causa catalana. L'actual president de la FIRS, Sabatino Aracu, i el President de la federació espanyola, Carmelo Paniagua, deuen estar molt emprenyats, no només perquè els hi han colat un gol per tot l'escaire sinó també perquè ha quedat palés que hi ha moltes federacions que no estan d'acord amb les actituts mafioses d'aquests dos senyors i això podria significar que el bloc de paÏsos contraris a Catalunya que dirigeixen aquests dos barruts podria acabar perdent l'hegemonia que té ara mateix dins la FIRS i això podria desembocar en un futur reconeixement del patinatge català o en una escisió definitiva dins la FIRS. Carmelo Paniagua i Sabatino Aracu en una reunió recent de la FIRS

1política | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

La Federació Catalana de Patinatge, admesa a la Confederació Sud-americana

pesolbullit | 08 Desembre, 2006 02:27

reproduït d'e-noticies.com.- Miami, Macau, Fresno, Lausana, Roma... i Buenos Aires. La Federació Catalana de Patinatge (FCP) no estava morta en la seva lluita per poder competir internacionalment. Des del dia 11 de novembre, a Buenos Aires, la FCP és entitat adherida a la Confederació Sud-americana de Patinatge (CSP). És a dir, pot disputar oficialment els campionats sud-americans en les quatre modalitats: hoquei patins, hoquei en línia, patinatge de velocitat i patinatge artístic. Administrativament té veu però no vot a les assemblees, segons informa l'Avui. L'estranya, espectacular i, segons alguns dels mateixos implicats, surrealista maniobra no és més que una nova via per poder competir, però obre també noves opcions per acabar aconseguint l'ingrés a la Federació Internacional de Patinatge (FIRS). La votació d'admissió a Buenos Aires es va resoldre per aclamació, amb la qual cosa la FCP, teòricament, podria controlar d'entrada prop d'un 30 per cent dels delegats en una futura assemblea de la FIRS en què se sotmetés a votació el seu ingrés. A aquesta xifra caldria afegir-hi altres països favorables, com bona part dels africans i del sud-est asiàtic, amb la qual cosa les opcions catalanes augmentarien considerablement. La idea va sorgir arran de l'assemblea de la FIRS a Roma, el novembre de l'any passat. "La guerra no està perduda; és un pas més en què s'ha demostrat amb la resolució del TAS que tenim raó, i l'únic que passa és que hem perdut una votació. Ara toca replantejar-se l'estratègia", va avançar llavors el president de la FCP, Ramon Basiana. A banda de l'històric suport de la Federació Argentina, per l'amistat del desaparegut Ernesto González Molina, el Gordo, i l'expresident de la FIRS Isidre Oliveras de la Riva, la FCP havia teixit múltiples complicitats amb federacions sud-americanes per preparar la cita a la capital romana. "Les mateixes federacions es van mostrar encantades pel fet de poder disposar en els seus tornejos d'un país potent", ha explicat Basiana a l'Avui. Es van ultimar els contactes en la Copa Amèrica d'hoquei patins femení, torneig celebrat el setembre passat a Viña del Mar, a Xile, on va participar com a convidada Catalunya, i al Mundial B celebrat a continuació a Montevideo. Finalment, el 20 de setembre l'executiva de la CSP va aprovar a Buenos Aires sotmetre l'admissió a l'assemblea de l'11 de novembre. El silenci i el secretisme han estat absoluts, amb la qual cosa superar el graó Fresno, en l'assemblea de la CSP a Buenos Aires de l'11 de novembre, va resultar un tràmit. "Tampoc no és estrany el silenci, perquè la CSP és sobirana i no té per què comunicar cap decisió a la FIRS; la representació al buró central de la FIRS la té la Confederació Panamericana", ha detallat Basiana. L'únic dubte va ser Orlando Ferreira, president de la Federació Colombiana i de la Panamericana i, per tant, membre del buró central de la FIRS. Però el colombià es va limitar a fer introduir el matís que Catalunya s'admetia com a federació "i no com a país".

1política | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Josep Gifreu: El dret d'Estat

pesolbullit | 08 Desembre, 2006 02:15

Reproduït de www.avui.cat L'estat del món durant el 2006 ens confirma una tendència imparable: el camí d'emancipació dels pobles passa per la vindicació del dret universal de l'Estat. No figura (encara) en cap declaració universal, però els pobles, les nacions i les cultures "sense història" esperen exercir el mateix dret que, de moment, han pogut fer reconèixer els actuals 192 Estats membres de les Nacions Unides. El número 192 d'aquest el més selecte club correspon a la República de Montenegro, que amb els seus 620.000 habitants i 13.812 quilòmetres quadrats així ho va decidir democràticament en el referèndum d'independència del 21 de juny. A qui tocarà el 193? El Parlament del Canadà acaba d'acceptar que Quebec és una nació, això sí, "en el si d'un Canadà unit" (de moment). A Escòcia, la campanya Independence first, promoguda pel partit nacionalista (NSP), el socialista (SSP), els dels verds (Greens) i altres, reclamen al Parlament d'Edimburg la realització d'un referèndum d'autodeterminació (que podrien guanyar). Els moviments i partits per la independència són presents a molts llocs de forma visible o encoberta, segons els casos i la capacitat de repressió o de negociació per parts dels Estats ja constituïts. Txetxènia seria el cas extrem dels primers i Flandes l'exemple dels segons. A l'Estat espanyol, la realitat és rebeca. Euskadi arriba a les portes d'algun acord que haurà d'incloure l'exercici del dret d'autodeterminació. Els nous Estatuts de Catalunya, d'Andalusia i de Galícia inclouen o inclouran un reconeixement més o menys velat al caràcter nacional de la respectiva comunitat. PSOE i PP s'han vist obligats, en diferent mesura, a fer "concessions". I la Conferència Episcopal ha evitat de beneir com a sagrada la unitat d'Espanya. A Catalunya, després de les recents eleccions de l'1-N, hi ha evidències incontestables. Més enllà del legítim joc de combats tàctics entre partits per aconseguir parcel·les de poder, els favorables en teoria al dret d'autodeterminació (CiU, ERC i ICV-EUiA) sumen una majoria absoluta molt folgada (81 diputats sobre 135). D'altra banda, ERC, l'únic partit que defensa la independència com a objectiu final, ha mantingut a grans trets i contra tot pronòstic un espai electoral que sembla consolidar-se i amb cert potencial de creixement. El moviment cap al reconeixement internacional del dret a tenir Estat propi és irreversible. Ho mostra i demostra la contínua creació de nous Estats sobretot des de la postguerra. Només cal resseguir el registre oficial d'Estats que ha significat l'ingrés a les Nacions Unides. Dels 51 membres inicials que donaren suport el 1945 a la Carta de San Francisco i fundaren l'ONU, s'ha passat als 192 membres actuals. Quan l'Espanya de Franco hi fou acceptada, el 1955, eren 76 Estats. Després, el procés de descolonització transformà profundament la composició de l'organisme: el 1968 els Estats ja sumaven 126. I quan Andorra i el català aconseguien veu i vot a la seu de l'ONU -era el 1993, any que també hi entraren Eritrea, Macedònia, Mònaco, Txèquia i Eslovàquia-, la xifra de socis sobirans era de 184. Aquesta multiplicació d'experiències històriques d'autogovern al màxim nivell, que equival a l'adopció de la forma Estat, ha avançat paral·lelament amb el procés de globalització. Casual o causal? A la vista de l'actual mapa mundial dels Estats (nacionals), resulta patent que el que importa és la forma, no tant la substància o el contingut. Importa tenir Estat i parlar des de l'Estat. Si tens Estat, sigui micro (Andorra) o macro (Xina), federal (EUA) o unitari (França), ric (Japó) o miserable (Haití), no importa. Se t'aplica el primer principi de la Carta de les Nacions Unides, que estableix la "igualtat sobirana de tots els seus membres". Iguals en la forma, diferents en la substància. En definitiva, si una comunitat manifesta la voluntat majoritària d'accés al màxim reconeixement polític entre iguals, no hi ha raons (democràtiques) per negar-li aquest dret. Perquè el dret a l'Estat, en un món progressivament uniformat i global, esdevé el grau zero de la representació de la diferència i de la comunitat. Catedràtic de comunicació a la UPF .

1política | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb