SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Un militant d'ERC titlla Puigcercós d'"encarregat de Montilla"

pesolbullit | 12 Desembre, 2006 01:58

reproduït d'e-noticies.com.- Pere Vilarrasa, el dirigent d'ERC de Vic que es va afegir a les crítiques a Montilla que havia fet el seu alcaldable, Àngel Andreu, basades en el nom i l'origen de l'aleshores candidat del PSC a la presidència de la Generalitat, i de les quals es va fer ressò e-notícies, dedica ara un dels comentaris del seu bloc a criticar directament el secretari general d'ERC, Joan Puigcercós, pel tema de les banderes que onegen a les seus dels departaments de la Generalitat: "Fins ara Joan parlaves amb en José de tu a tu. Ell l'amo de la sucursal catalana de la franquicia espanyola més important i tu copropietari d'un negoci autòcton, més petit però en creixement. Quan t'hi reunies, Joan, això no tenia importància. Us necessitàveu. Et necessitaven, Joan, per fer negocis junts, per fer un govern. I així ho vau fer el 2003 quan en José i tu vau teixir laboriosament el tripartit. Però després ni ell ni tu us vau embolicar amb el tripartit-dragonkhan. Us veieu a Madrid: ell de ministre i tu de cap del grup parlamentari republicà. Però sempre de tu a tu, al mateix nivell, entre iguals. Ara, Joan, les coses han canviat. Pepe és el president de la Generalitat i tu 'només' un conseller de Governació a les seves ordres. Ara ja no hi ha una relació de tu a tu. Hi ha una relació desigual, de subordinació. Ets un 'encarregat' d'en Montilla, Joan, un encarregat de luxe, boníssim, però un encarregat al capdavall a les ordres de l'amo. I per això quan en Montilla diu que la bandera constitucional espanyola ha d'onejar al vent, a la teva conselleria, tu Joan obeeixes. Montilla pone firmes a Puigcercós, se sent a la seu de la franquicia del carrer Nicaragua o a la seu de Madrid. No pots fer res més, ni amb aquesta anècdota de les banderes ni en temes més seriosos que ja vindran. Perquè sabeu que l'Entesa no pot esdevenir l'anterior tripartit. No s'ho pot permetre en José però tampoc tu. Per això et te collat, Joan, l'electorat ara no us pemetria un tripartit 2. El que ha fet en José no ens pot estranyar. Ell és un espanyol constitucional que creu que presideix una autonomia espanyola filla de la Constitució. No és un detall menor. Ens hem equivocat, Joan, ens hem equivocat i molt: expulsats del Govern d'en Maragall, traïts per en Rodriguez Zapatero, ara en Carod degradat a vicepresident -un conseller ras en comptes de conseller en cap- i la Presidència de la Generalitat en mans d'un buròcrata del PSOE, lerrouxista el vas anomenar... El Palau de la Generalitat convertit en un bastió de l'espanyolitat a Catalunya. Vols dir que ha valgut la pena tot plegat?".

Miquel Sellarès demana que CiU i ERC ens diguin la veritat

pesolbullit | 12 Desembre, 2006 01:46

reproduït de tribuna.cat.- Aquests últims dies de descans he tingut ocasió de parlar amb gent diversa, votants de base d'ERC o de CiU, gent que té una opció clara pel nacionalisme català però que no milita en el dia a dia encara que té el seu cor en el projecte d'una Catalunya sobirana. I una gran part d'aquesta gent estava "emprenyada": no havien entès perquè no s'havia fet el pacte nacional. Jo els preguntava: "les direccions de CiU i ERC donaven suport a aquest pacte com vosaltres haguéssiu volgut?". I mirant-me amb cara de certa perplexitat em repetien els eslògans dels líders polítics d'ambdues opcions. Però quan reflexionaven una estona els entrava el dubte de si les direccions d'ERC i CiU els havien enganyat i de si uns i altres havien actuat per una pura i simple estratègia partidista, deixant els interessos nacionals del país de banda. Tot plegat em fa reflexionar: cal que se'ns digui la veritat a tots aquells que volem que la ferida oberta i encara sagnant entre els entorns i els militants de CiU i ERC es tanqui. Volia algun dirigent d'aquestes dues formacions el pacte nacional? A mi personalment em sembla que no i no entraré en més consideracions, perquè podria semblar partidista; simplement demanaria que no es torni a prendre el pèl a la gent. Les enquestes que han sortit aquests últims dies i els resultats electorals, amb el lideratge de l'abstenció, ens haurien de preocupar més que la ferida entre els sobiranistes que hem de superar. Ara hi ha un govern de la Generalitat d'aquells que van poder fer majoria absoluta, un govern que cal respectar i en el qual hi ha persones que, per la seva trajectòria nacional, asseguren que faran bona feina al servei del país. Però els sobiranistes, tot i respectar l'actual govern de la Generalitat, són conscients que cal canviar moltes coses, que l'Estatut descafeïnat -i que encara corre perill de ser-ho més- és només un petit pas endavant i per aquest motiu, ja que sembla que la nostra classe política preveu una llarga temporada poc reivindicativa, haurà de ser la societat civil la que haurà d'agafar la senyera per anar més lluny, sense tenir por d'aquells que es puguin sentir instal•lats en l'establishment.

Josep Gifreu: "No hi ha raons democràtiques per negar el dret a l'autodeterminació dels pobles"

pesolbullit | 12 Desembre, 2006 01:39

reproduït de tribunacatalana.cat.- El catedràtic de comunicació de la UPF Josep Gifreu, reflexiona, en un article a l’Avui, sobre el concepte de la sobirania nacional plena i la seva vigència com a horitzó referencial i objectiu últim per als pobles sense estat com el nostre. L’acadèmic explica que “durant el 2006 ens confirma una tendència imparable: el camí d'emancipació dels pobles passa per la vindicació del dret universal de l'Estat”. Així, afirma que l’exemple més recent i paradigmàtic és el de Montenegro, un país balcànic que “amb els seus 620.000 habitants i 13.812 quilòmetres quadrats va decidir democràticament en el referèndum d'independència del 21 de juny” entra a formar part del “més selecte club”, els actuals 192 estats membres de les Nacions Unides. Sota la pregunta de “A qui tocarà el 193?” el doctor Gifreu passa revista a diversos casos de nacions amb processos autodeterministes propers, com Escòcia, on comenta que “la campanya Independence first, promoguda pel partit nacionalista (SNP), el socialista (SSP), els dels verds (Greens) i altres, reclamen al Parlament d'Edimburg la realització d'un referèndum (que podrien guanyar)”; Euskadi, en que “s’arriba a les portes d'algun acord que haurà d'incloure l'exercici del dret d'autodeterminació” o el Quebec, la petita nació francòfona de l'Amèrica del Nord, on “El Parlament del Canadà acaba d'acceptar que els quebequesos són una nació, això sí, en el marc d'un Canadà unit (de moment)”. Gifreu contiua esmenatant que al Principat, després de les darreres eleccions, “ més enllà del legítim joc de combats tàctics entre partits per aconseguir parcel.les de poder, els favorables en teoria al dret d'autodeterminació (CiU, ERC i ICV-EUiA) sumen una majoria absoluta molt folgada (81 diputats sobre 135)” i, d’altra banda ERC, “l'únic partit que defensa la independència com a objectiu final, ha mantingut a grans trets i contra tot pronòstic un espai electoral que sembla consolidar-se i amb cert potencial de creixement”. L’articulista esmenta que “dels 51 membres inicials que donaren suport el 1945 a la Carta de San Francisco i fundaren l'ONU, s'ha passat als 192 membres actuals. Quan l'Espanya de Franco hi fou acceptada, el 1955, eren 76 Estats. Després, el procés de descolonització transformà profundament la composició de l'organisme: el 1968 els Estats ja sumaven 126. I quan Andorra i el català aconseguien veu i vot a la seu de l'ONU -era el 1993, any que també hi entraren Eritrea, Macedònia, Mònaco, Txèquia i Eslovàquia-, la xifra de socis sobirans era de 184”. Segueix comentant que “aquesta multiplicació d’experiències històriques d’ d'autogovern al màxim nivell, que equival a l'adopció de la forma Estat, ha avançat paral.lelament amb el procés de globalització. Casual o causal? A la vista de l'actual mapa mundial dels Estats (nacionals), resulta patent que el que importa és la forma, no tant la substància o el contingut. Importa tenir Estat i parlar des de l'Estat. Si tens Estat, sigui micro (Andorra) o macro (Xina), federal (EUA) o unitari (França), ric (Japó) o miserable (Haití), no importa”, ja que s’aplica la "igualtat sobirana de tots els seus membres". Gifreu clou amb l’afirmació que si una comunitat manifesta “la voluntat majoritària d'accés al màxim reconeixement polític entre iguals, no hi ha raons (democràtiques) per negar-li aquest dret”.

El pacte PSC-ERC i la direcció general de consum

pesolbullit | 11 Desembre, 2006 06:13

L'any 98 quan es va fer l'actual llei de política lingüística el senyor Carod va explicar que s'havia de votar no perquè aquesta llei no permetia sancionar a les persones que incomplissin aquesta llei, afirmació amb la que estem totalment d'acord, si una persona no respecta el límit de velocitat se la sanciona, per tant si una persona incompleix la llei de política lingüística també se la ha de sancionar, totes les lleis s'han de complir per igual. Finalment en la llei que es va aprovar no es preveu cap sanció, però resulta que hi havia una llei anterior en matèria de consum que sí que preveia sancions en aquesta matèria i el conseller Huguet molt encertadament va utilitzar aquesta normativa per sancionar des de la direcció general de consum als barruts que menystenen la nostra llengua. Ha passat molt desapercebut, però amb el nou pacte PSC-ERC consum ha anat a parar a mans dels socialistes i això no és casualitat, per evitar polèmiques el senyor Montilla ha decidit que aquest teme el portin els socialistes i que per tant se segueixi fent el que es feia quan manava CiU, fer els ulls grossos i no moure ni un dit per defensar la llengua catalana, no sigui que això pugui restar algun vot perquè el més important són els vots, no el país , ni la llengua, els vots perquè del que es tracta és de seguir xupant poder i escalfant cadires. L' actitut del PSC no sorprèn , el que sorprèn i emprenya és la nova demostració de desmemòria de la direcció d'ERC. A continuació podem llegir el que ha dit el conseller socialista Castells sobre aquest tema a La Vanguardia "el objetivo de toda política de consumo es proteger los derechos de los consumidores. Protegerles de los abusos, de la publicidad engañosa, darles mejor información... y en este último punto en Catalunya es importante el idioma. En este aspecto creo que es más efectivo convencer, incentivar y persuadir antes que sancionar. Ésta será la política del Govern". Els periodistes li pregunten aleshores si "¿está diciendo que no va a aplicar sanciones a las aerolíneas?" i respon que "debemos buscar una solución que sea satisfactoria para todos, sin renunciar a nuestro deber de contribuir al uso social del catalán". "Satisfactorio para las aerolíneas es

El Govern Balear prohibeix als agents forestals denunciar delictes urbanístics

pesolbullit | 11 Desembre, 2006 04:03

reproduït a trebunamallorca.org.- CCOO ha denunciat que els agents forestals de la Conselleria de Medi Ambient tenen prohibit denunciar al fiscal delictes urbanístics des de començaments de legislatura. Aquest fet, que ha revelat Diario de Mallorca, dóna una idea de la trama de corrupció instal·lada a les institucions governades pel PP. La Llei de Monts capacita els agents forestals per actuar com a policia judicial, per la qual cosa la instrucció del Govern seria il·legal. Malgrat el perill que suposava la nova normativa, hi ha hagut membres del cos que han fet arribar denúncies a la fiscalia, bé de manera anònima o a través del sindicat. En aquests moments el Govern continua obstruint la presentació de denúncies.

Carod-Rovira és un mentider professional

pesolbullit | 09 Desembre, 2006 08:41

Ahir per la tarda el senyor Carod va fer unes declaracions en les que deia que "valoro molt positivament la nova actitut que está tenint CiU des de fa unes setmanes i això pot tenir conseqüències a l'hora de fer pactes despres de les eleccions municipals de la primavera" . Realment increïble!!!! el senyor Carod es déu pensar que els electors catalans som uns cretins o que ens xupem el dit. Durant tota la campanya electoral el senyor Carod-Rovira va utilitzar la seva famosa "equidistància" , va estar dient que no sabia amb qui pactaria, que era igual de possible un pacte amb CiU que amb els socialistes i que tot estava obert, que ell no tenia res decidit i que no hi havia cap preferència. L'endemà mateix de les eleccions i amb els vots al sarró, va quedar palès que tot allò era pur teatre, resulta que la seva preferència passava a ser un pacte amb els socialistes (ho podia haver dit durant la campanya si ho tenia tan clar) i es va estar 3-4 dies fent comedia, fent veure que era possible un pacte amb CiU, amb l'unic objectiu de guanyar força de cara a la negociació amb els socialistes i finalment el el diumenge 6 de novembre va aparéixer en aquella tristíssima compareixença per anunciar el pacte vergonyant amb els socialistes. El que més em va cridar l'atenció d'aquella compareixença, era la cara que feia el senyor Carod, mentre intentava justificar el pacte amb uns motius força pintorescos i curiosos, anava girant els ullls a dreta i esquerra, deixant entreveure amb els seus gestos que no les tenia totes i que estava explicant una cosa que ni ell mateix es creia. No m'estranya que no les tingués totes si tenim en compte la presa de pèl a una part important dels seus electors, el fet de que s'havia pres la decisió amb presses i sense consultar als militants del partit (no fos cas que opinessin diferent) , o si tenim en compte el que va dir el senyor Carod fa uns mesos quan ERC va ser expulsada del Govern, en el sentit de que la decisió que havia pres el PSC tindria greus conseqüències de cara al futur per als socialistes i que veia molt dificil de cara al futur estar en un govern amb la gent que els havia expulsat. Ara, només un mes i pocs dies després de les eleccions, el senyor Carod ens intenta tornar a vendre la seva suposada "equidistància" de cara a les properes eleccions municipals, ens intenta tornar a prendre el pèl i a enganyar, de fet el primer engany és aquesta suposada "nova actitut constructiva de CiU" , una actitut que només veu el senyor Carod, ja que l'actitut de CiU no ha canviat, és tan constructiva o destructiva com abans. El senyor Carod intenta fer-nos creure de cara a les municipals que no té res firmat ni acordat amb els socialistes i que ERC no s'ha convertit en un partit satèl.lit del PSC a l'estil d'ICV, tot això amb l'objectiu de seguir enganyant a una part del seu electorat i de poder pressionar al PSC a l'hora de fer els pactes. Els enganys tenen un limit i des de la direcció d'ERC no les deuen tenir totes si amb tants mesos d'antelació ja pretenemarcar distàncies amb els socialistes, s'ha d'estar molt apurat per continuar-li dient mentides a una part de l'electorat que saps que t'ha vist el llautó i que ja no et creu. El senyor Carod sap que si a les properes municipals ERC es fot una petacada molta gent els hi demanara responsabilitats a ell i al senyor Puigcercós i potser el que li acaben demanant és la dimissió. No m'estranya que estiguin nerviosos, s'enxampa abans a un mentider que a un coix i els votants no toleren que els enganyin i els hi prenguin el pèl. El senyor Carod ha perdut la credibilitat que tenia i si continua amb els seus enganys té unfutur polític molt negre.

Artur Mas la continua vessant

pesolbullit | 09 Desembre, 2006 00:16

Aquesta mateixa tarda el senyor Artur Mas ha dit que Montilla hauria de fer fora del Govern de Cartlunya a ERC i a ICV perquè s'oposen al quart cinturó. Aquestes declaracions no venen a dir res de nou, ja sabem de fa temps com pensa el senyor Mas, però són molt preocupants perquè demostren que el senyor Mas no entén res i que reincideix des de fa anys en el mateix error. El que ha de fer CiU és treballar per fer fora del Govern de Catalunya al PSC, no a ERC ni a ICV, si el senyor Mas diu el que diu déu ser perquè encara té com a primera opció un pacte amb el PSC i això no és gens tranquilitzador. CiU només sortirà del seu aïllament si demostra que és un partit nacionalista de veritat i això no ho aconseguirà amb pactes amb el PSC sinó treballant de veritat per un pacte nacionalista a Catalunya, acostant-se a ERC i oblidant-se de tacticismes i de pactes rocambolescos amb el PSOE i amb el PP. Si el senyor Mas no entén això o és incapaç de veure-ho el millor seria que plegués i que deixés pas a altres persones del seu partit amb més credibilitat. Suposem que a CiU encara queda alguna persona amb credibilitat, tot i que no déu ser fàcil trobar-la.

Xavier Roig: Tres propostes per combatre la corrupció municipal

pesolbullit | 09 Desembre, 2006 00:11

reproduït del diari avui.- Aquests dies estem assistint a un espectacle que tard o d'hora havia d'esclatar: la corrupció municipal. Davant del que va succeir a Marbella es va tendir a fer veure que aquest tipus d'actuacions tenien lloc perquè s'havia prescindit dels partits polítics tradicionals. Es va voler fer veure que era una mena "d'efecte Berlusconi" -com si Berlusconi fos pitjor que els polítics que el van precedir-. Aquest corporativisme dels partits, que aprofita escàndols per demostrar que només la societat civil es perd pels diners, ja el vaig denunciar aquí en un article (A Marbella no eren del ram, 22-04-06). Ara, però, ha saltat un altre escàndol, i els demagogs que tenen com a sant patró l'inquilí de la Moncloa pretenen fer veure que delictes d'aquest tipus només els comet el PP. La fortor va augmentant, i les denúncies, lamentablement i sospitosament, no provenen mai d'actuacions d'ofici iniciades pels fiscals. Són particulars els que, a més de pagar els impostos, s'han de preocupar de destapar els afers bruts públics que el nostre sistema permet. Alguns polítics es mantenen contents i es creuen salvats mentre algunes coses no aflorin als diaris ni a la televisió. Però en els afers de poble, a la gent no li cal publicitat. El contribuent municipal s'ho ensuma gairebé tot, i sap que el desprestigi de la classe política catalana no l'ha provocada pas en Bush. A Catalunya ens queden dues opcions: seguir dissimulant fins que allò que tots sabem esclati també i es munti un sidral, o arremangar-nos i posar-nos a treballar per aplicar-hi solucions. I per no ser acusat de manca de positivisme, voldria suggerir tres actuacions concretes que ajudarien -ni que fos una mica- a evitar que Catalunya continués baixant desbocadament, com ho està fent, pel pendent del desprestigi. Primera. Instaurar les llistes obertes mixtes per a l'elecció d'ajuntaments. No parlo de ciència-ficció, o de solucions existents només en cultures llunyanes. Les llistes mixtes les utilitzen a Portugal, França, Alemanya, etc. Consisteix en aquell mètode pel qual els ciutadans poden elegir l'alcalde entre els noms d'una llista oberta. Noms de persones que no cal que siguin de cap partit. En paral·lel, mitjançant una altra llista tancada, s'elegeix la composició del consistori; i això es fa votant llistes confeccionades per partits. Resultat: l'alcalde és independent dels partits i presideix l'ajuntament, però la tasca municipal s'executa segons la composició política del consistori. El marro i les irregularitats estan mínimament controlades. L'equilibri és evident. Segon. Llei nova de finançament de partits. S'ha d'acabar amb el fet lamentable que els ajuntaments actuïn d'oficines de recaptació dels partits -mitjançant aportacions que es duen a terme, això sí, pel bonic mètode dels donatius anònims "desinteressats"-. La irregularitat a les institucions (públiques o econòmiques com, per exemple, són les empreses) acaba portant a la corrupció de les persones. Una empresa poc honorable no genera empleats honrats. La vida és així i no descobreixo res nou. Els partits, els seus membres, i els ajuntaments, no poden gaudir de privilegis que els permetin saltar-se principis de transparència i honradesa que són evidents i universals. Tercer. Els comptes municipals, degudament auditats, s'han de penjar a la web corresponent. No cal que els ajuntaments ens enviïn propaganda sobre la feina feta on, a sobre, se'ns tracta d'imbècils. Que els ajuntaments facin com fan les corporacions privades: la memòria econòmica de l'any s'ha de penjar a la web per a qui vulgui descarregar-se-la per Internet i llegir-la. Cal saber d'on vénen i a on se'n van els diners. I volem saber l'opinió dels auditors sobre la legalitat de les operacions. Ja ho veuen. Tres accions concretes i específiques -que no sigui dit que només es tracta de criticar, sense aportar-hi res-. Aquest afer, la irregularitat municipal, és un problema que només els polítics poden solucionar. És seva la responsabilitat. Mentre no ho facin, la traducció al sicilià d'oasi seguirà sent omertà. Xavier Roig és enginyer i escriptor.

Anasagasti considera una "castaña" la "pluja fina" de Carod

pesolbullit | 09 Desembre, 2006 00:08

reproduït d'e-noticies.com.- El dirigent del PNB Iñaki Anasagasti qüestiona en el seu bloc la "lluvia fina" que va defensar el president d'Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, el passat 24 de novembre durant el debat d'investidura de José Montilla com a nou president de la Generalitat. L'exportaveu del PNB al Congrés afirma que "Carod Rovira, socio de la señora Errazti, aseguró el 24 de noviembre en el pleno de investidura de Montilla que el nuevo gobierno tripartito catalán no practicará un catalanismo de fin de semana sino que éste será de lluvia fina, de la cotidianidad y de la construcción diaria y pidió que se consensúen los grandes temas del país. Sería bueno que esta fórmula se la haga llegar a sus amigos Errazti, Ziarreta y Lasagasbaster que de palabra reivindican el chaparrón y de hecho el butacón". "No sé -afegeix- por aquí cómo tanto abertzale que anda suelto no analiza con mayor desapasionamiento lo ocurrido en Catalunya y sobre todo este buen discurso nacionalista de Artur Mas que desmiente todas las cosas que se han dicho sobre su regionalismo. A mí me ha parecido bueno el discurso de Mas y una castaña para Carod". L'ara senador ja es va mostrar molt crític amb Esquerra en una altra entrada al seu bloc arran del suport a Montilla.

Angel Casas denuncia la incompetència i les males arts dels polítics catalans

pesolbullit | 09 Desembre, 2006 00:07

El periodista i director del programa Senyores i senyors a TVE Catalunya, Àngel Casas, ha criticat el tancament de la programació catalana de La 2 en un article d'opinió a El Periódico. Casas ha recordat que "aquelles 20 hores de desconnexió, arrencades amb esforç i negociacions àrdues -entregades amb garreperia i, sovint, incomprensió, regatejades amb poquíssima sensibilitat, arraconades en horaris impossibles i com qui diu de saldo- a la programació estatal de La 2, desapareixen. D'una revolada. És una ordre. Ja està". El periodista també ironitza en puntualitzar que "queda el cafè per a tothom. Queda aquella mitja hora diària en què la Primera desconnecta al migdia per donar pas a l'"informatiu regional", com passa a tots els centres territorials: Extremadura, Castella i Lleó, Aragó, Comunitat Murciana...". Àngel Casas també passa comptes a l'article amb alguns polítics en recordar que "suport incondicional és el que van dir que va oferir Benach a les emissions en català de Ràdio 4 i Televisió Espanyola. I molts ens ho vam creure. Com ens vam creure la solidaritat de Joan Ridao, d'ERC, i Joan Boada, d'ICV-EUiA, i la seva insistència que el Govern central ha de garantir les emissions en català dels seus mitjans públics de comunicació a Catalunya i assumir els seus costos davant la proposta nova de crear un Consorci de comunicació integrat pel Govern central, la Generalitat i la Diputació de Barcelona. Fins i tot a alguns se'ns va reviscolar l'esperança quan el president Montilla, en resposta al portaveu de Ciutadans durant el debat d'investidura, li va aconsellar que visités una llibreria per comprendre l'estat del català davant del castellà. Així que Montilla posi la tele i faci una mica de zàping, vaig pensar jo, entendrà per què la desconnexió catalana de La 2 no pot desaparèixer". Per Àngel Casas "s'ha de ser molt desmemoriat o molt ingrat per ignorar el paper que va jugar el centre de Sant Cugat -i en el seu moment el de Miramar- en el restabliment de les llibertats i en la normalització del català. Perquè les llibertats i la normalització d'una llengua maltractada -encara avui- no són únicament patrimoni dels informatius, sinó que s'estén a totes les fórmules de la comunicació audiovisual fetes d'una manera digna". A més afegeix que "

ERC admet "discrepàncies" a la militància pel suport a Montilla

pesolbullit | 08 Desembre, 2006 03:57

reproduït d'e-noticies.com.- La direcció d'Esquerra van enviar als militants una carta, segons ha sabut ara e-notícies, exposant els arguments a favor de donar suport a José Montilla "davant les discrepàncies que heu manifestat respecte a l'acord de govern Entesa Nacional pel Progrés signat pel PSC, Esquerra i ICV-EUiA". La carta en qüestió exposa que "des de la direcció del partit ens agradaria fer-vos arribar els raonaments que ens han fet prendre aquesta decisió: 1. Esquerra no decideix la seva participació en cap govern en base a quotes de poder, si fos així, tant el 2003 com enguany, CiU oferia molt més. 2. Esquerra no decideix la seva participació en cap govern en base a les simpaties personals cap a uns o altres dirigents polítics. 3. Esquerra no decideix donar suport a un o altre candidat a la presidència de la Generalitat en base a la seva partida de naixement o la seva llengua materna sinó, com a força política que treballa per un país obert i inclusiu, en base a la seva voluntat d'avançar cap a la plenitud nacional. 4. Esquerra decideix la seva participació en un o altre govern, en base a raons de país, estratègiques i programàtiques. En aquest sentit Esquerra ha decidit formar el govern d'Entesa Nacional pel Progrés perquè és el que millor assegura la cohesió social i nacional de Catalunya i el desenvolupament de polítiques públiques en suport a les classes mitjanes i populars del país. Entenem que pugueu no compartir algun o tots aquests raonaments, però esperem que no dubteu de l'honestedat de la nostra decisió".

Primeres reaccions després del reconeixement internacional del patinatge català

pesolbullit | 08 Desembre, 2006 03:18

Després de mesos i mesos de males notícies i disgustos, per fi podem tenir els catalans un motiu d'alegria, el reconeixement de Catalunya per part de la Confederació Sud-americana de patinatge pot ser un important pas endavant en el reconeixement internacional de les seleccions catalanes i ve a confirmar que dins la FIRS hi ha molta gent que veu amb simpatia la causa catalana. L'actual president de la FIRS, Sabatino Aracu, i el President de la federació espanyola, Carmelo Paniagua, deuen estar molt emprenyats, no només perquè els hi han colat un gol per tot l'escaire sinó també perquè ha quedat palés que hi ha moltes federacions que no estan d'acord amb les actituts mafioses d'aquests dos senyors i això podria significar que el bloc de paÏsos contraris a Catalunya que dirigeixen aquests dos barruts podria acabar perdent l'hegemonia que té ara mateix dins la FIRS i això podria desembocar en un futur reconeixement del patinatge català o en una escisió definitiva dins la FIRS.

Carmelo Paniagua i Sabatino Aracu en una reunió recent de la FIRS

La Federació Catalana de Patinatge, admesa a la Confederació Sud-americana

pesolbullit | 08 Desembre, 2006 02:27

reproduït d'e-noticies.com.- Miami, Macau, Fresno, Lausana, Roma... i Buenos Aires. La Federació Catalana de Patinatge (FCP) no estava morta en la seva lluita per poder competir internacionalment. Des del dia 11 de novembre, a Buenos Aires, la FCP és entitat adherida a la Confederació Sud-americana de Patinatge (CSP). És a dir, pot disputar oficialment els campionats sud-americans en les quatre modalitats: hoquei patins, hoquei en línia, patinatge de velocitat i patinatge artístic. Administrativament té veu però no vot a les assemblees, segons informa l'Avui. L'estranya, espectacular i, segons alguns dels mateixos implicats, surrealista maniobra no és més que una nova via per poder competir, però obre també noves opcions per acabar aconseguint l'ingrés a la Federació Internacional de Patinatge (FIRS). La votació d'admissió a Buenos Aires es va resoldre per aclamació, amb la qual cosa la FCP, teòricament, podria controlar d'entrada prop d'un 30 per cent dels delegats en una futura assemblea de la FIRS en què se sotmetés a votació el seu ingrés. A aquesta xifra caldria afegir-hi altres països favorables, com bona part dels africans i del sud-est asiàtic, amb la qual cosa les opcions catalanes augmentarien considerablement. La idea va sorgir arran de l'assemblea de la FIRS a Roma, el novembre de l'any passat. "La guerra no està perduda; és un pas més en què s'ha demostrat amb la resolució del TAS que tenim raó, i l'únic que passa és que hem perdut una votació. Ara toca replantejar-se l'estratègia", va avançar llavors el president de la FCP, Ramon Basiana. A banda de l'històric suport de la Federació Argentina, per l'amistat del desaparegut Ernesto González Molina, el Gordo, i l'expresident de la FIRS Isidre Oliveras de la Riva, la FCP havia teixit múltiples complicitats amb federacions sud-americanes per preparar la cita a la capital romana. "Les mateixes federacions es van mostrar encantades pel fet de poder disposar en els seus tornejos d'un país potent", ha explicat Basiana a l'Avui. Es van ultimar els contactes en la Copa Amèrica d'hoquei patins femení, torneig celebrat el setembre passat a Viña del Mar, a Xile, on va participar com a convidada Catalunya, i al Mundial B celebrat a continuació a Montevideo. Finalment, el 20 de setembre l'executiva de la CSP va aprovar a Buenos Aires sotmetre l'admissió a l'assemblea de l'11 de novembre. El silenci i el secretisme han estat absoluts, amb la qual cosa superar el graó Fresno, en l'assemblea de la CSP a Buenos Aires de l'11 de novembre, va resultar un tràmit. "Tampoc no és estrany el silenci, perquè la CSP és sobirana i no té per què comunicar cap decisió a la FIRS; la representació al buró central de la FIRS la té la Confederació Panamericana", ha detallat Basiana. L'únic dubte va ser Orlando Ferreira, president de la Federació Colombiana i de la Panamericana i, per tant, membre del buró central de la FIRS. Però el colombià es va limitar a fer introduir el matís que Catalunya s'admetia com a federació "i no com a país".

Josep Gifreu: El dret d'Estat

pesolbullit | 08 Desembre, 2006 02:15

Reproduït de www.avui.cat L'estat del món durant el 2006 ens confirma una tendència imparable: el camí d'emancipació dels pobles passa per la vindicació del dret universal de l'Estat. No figura (encara) en cap declaració universal, però els pobles, les nacions i les cultures "sense història" esperen exercir el mateix dret que, de moment, han pogut fer reconèixer els actuals 192 Estats membres de les Nacions Unides. El número 192 d'aquest el més selecte club correspon a la República de Montenegro, que amb els seus 620.000 habitants i 13.812 quilòmetres quadrats així ho va decidir democràticament en el referèndum d'independència del 21 de juny. A qui tocarà el 193? El Parlament del Canadà acaba d'acceptar que Quebec és una nació, això sí, "en el si d'un Canadà unit" (de moment). A Escòcia, la campanya Independence first, promoguda pel partit nacionalista (NSP), el socialista (SSP), els dels verds (Greens) i altres, reclamen al Parlament d'Edimburg la realització d'un referèndum d'autodeterminació (que podrien guanyar). Els moviments i partits per la independència són presents a molts llocs de forma visible o encoberta, segons els casos i la capacitat de repressió o de negociació per parts dels Estats ja constituïts. Txetxènia seria el cas extrem dels primers i Flandes l'exemple dels segons. A l'Estat espanyol, la realitat és rebeca. Euskadi arriba a les portes d'algun acord que haurà d'incloure l'exercici del dret d'autodeterminació. Els nous Estatuts de Catalunya, d'Andalusia i de Galícia inclouen o inclouran un reconeixement més o menys velat al caràcter nacional de la respectiva comunitat. PSOE i PP s'han vist obligats, en diferent mesura, a fer "concessions". I la Conferència Episcopal ha evitat de beneir com a sagrada la unitat d'Espanya. A Catalunya, després de les recents eleccions de l'1-N, hi ha evidències incontestables. Més enllà del legítim joc de combats tàctics entre partits per aconseguir parcel·les de poder, els favorables en teoria al dret d'autodeterminació (CiU, ERC i ICV-EUiA) sumen una majoria absoluta molt folgada (81 diputats sobre 135). D'altra banda, ERC, l'únic partit que defensa la independència com a objectiu final, ha mantingut a grans trets i contra tot pronòstic un espai electoral que sembla consolidar-se i amb cert potencial de creixement. El moviment cap al reconeixement internacional del dret a tenir Estat propi és irreversible. Ho mostra i demostra la contínua creació de nous Estats sobretot des de la postguerra. Només cal resseguir el registre oficial d'Estats que ha significat l'ingrés a les Nacions Unides. Dels 51 membres inicials que donaren suport el 1945 a la Carta de San Francisco i fundaren l'ONU, s'ha passat als 192 membres actuals. Quan l'Espanya de Franco hi fou acceptada, el 1955, eren 76 Estats. Després, el procés de descolonització transformà profundament la composició de l'organisme: el 1968 els Estats ja sumaven 126. I quan Andorra i el català aconseguien veu i vot a la seu de l'ONU -era el 1993, any que també hi entraren Eritrea, Macedònia, Mònaco, Txèquia i Eslovàquia-, la xifra de socis sobirans era de 184. Aquesta multiplicació d'experiències històriques d'autogovern al màxim nivell, que equival a l'adopció de la forma Estat, ha avançat paral·lelament amb el procés de globalització. Casual o causal? A la vista de l'actual mapa mundial dels Estats (nacionals), resulta patent que el que importa és la forma, no tant la substància o el contingut. Importa tenir Estat i parlar des de l'Estat. Si tens Estat, sigui micro (Andorra) o macro (Xina), federal (EUA) o unitari (França), ric (Japó) o miserable (Haití), no importa. Se t'aplica el primer principi de la Carta de les Nacions Unides, que estableix la "igualtat sobirana de tots els seus membres". Iguals en la forma, diferents en la substància. En definitiva, si una comunitat manifesta la voluntat majoritària d'accés al màxim reconeixement polític entre iguals, no hi ha raons (democràtiques) per negar-li aquest dret. Perquè el dret a l'Estat, en un món progressivament uniformat i global, esdevé el grau zero de la representació de la diferència i de la comunitat. Catedràtic de comunicació a la UPF .

L'ajuntament eivissenc de Sant Josep podria ser el següent en caure

pesolbullit | 06 Desembre, 2006 23:50

reproduÏt d'eivissaconfidencial.com .- El nerviosisme del PP per l'activitat de la Fiscalia Anticorrupció és evident. Després de l'escàndol que suposa la filtració de l'actuació policial a Andratx, que va permetre la destrucció de documents, i després que hagi transcendit que el president i el secretari general del PP (Jaume Matas i J. M. Rodríguez, respectivament) es reuniren amb l'alcalde detingut poques hores abans de l'actuació policial, surt la suposada trucada anònima avisant d'una nova actuació contra 5 ajuntaments del PP. El fet de fer públic aquest avís als corruptes ha desfermat la polèmica. Segons alguns mitjans pròxims al PP, un dels ajuntaments que es tem que podria rebre una visita de la policia és el de Sant Josep. Pel que sabem la situació en aquesta corporació municipal era de calma en els últims dies, encara que tothom parla de les accions policials i judicials contra la corrupció. Ningú no ha detectat cap moviment estrany, que en tot cas podria ser més perillós que la inactivitat si hi hagués alguna cosa que amagar. El fet més significatiu és que ningú no se sorprèn que el nom de Sant Josep surti insistentment quan es parla de corrupció urbanística.

Corrupció i colonialisme a Mallorca

pesolbullit | 06 Desembre, 2006 17:43

Reproduït de www.diaridebalears.com.- Per ventura valdria la pena que els mallorquins víctimes de la corrupció institucionalitzada, com fan alguns col·lectius activistes del País Basc, féssim servir samarretes amb un eslògan a l'esquena. Aquí la tortura, la colonització i la pressió que exerceix el poder té un nom. Aquesta realitat està associada a una forma concreta de fer política, sobretot a una, a aquella versió autòctona del caciquisme històric que es reprodueix de forma cíclica, més enllà del règim polític conjuntural. La corrupció és, també, un dels símptomes evidents de la colonització i de la genètica dels països colonitzats. El colonitzat no confia en el colonitzador, però hi col·labora i n'extreu un rèdit personal. Els països colonitzats tendeixen a desinteressar-se de tot allò que saben que tanmateix no està en les seves mans solucionar-ho, i deleguen aquesta funció als funcionaris de la metròpoli, conscients que la seva tasca principal és obtenir el màxim resultat econòmic de la seva situació de precarietat social i política. De tal manera que, en aquestes colònies, hi funcionen paral·lelament dos sistemes, dos models, dues formes de poder. El poder visible, que pertany a les institucions i que és essencialment dèbil; mentre que el poder invisible està controlat per aquells individus i col·lectius que tenen una habilitat especial per actuar omplint tots aquells buits que permet la foscor de la legalitat. En aquests territoris, generalment, les institucions estan governades per partits o agrupacions conservadores, peces essencials en l'engranatge funcional d'aquesta societat. És així, fonamentalment, perquè la majoria d'individus que donen forma a aquesta societat depenen econòmicament o bé de les institucions o d'empreses relacionades directament o indirectament amb el sector econòmic dominant, controlat, també, des de les institucions. Aquest populisme corrupte, colonitzador i conservador, tanmateix té els dies comptats. Mirau, si no, allò que està passant en la majoria d'estats llatinoamericans i el procés d'incorporació de l'indigenisme a la democràcia. Pere Fullana. Historiador

La direcció d'ERC segueix patinant, Josep Huguet vol acabar amb el sistema assembleari d'ERC

pesolbullit | 06 Desembre, 2006 06:59

El dilluns 4 de desembre en el programa de TV3 "els matins amb Josep Cuní" el dirigent d'ERC i ja nou conseller de la Generalitat, Josep Huguet, va demostrar el perfil cada cop més "democràtic" que té l'actual direcció d'ERC, afirmant que des de la direcció seguiran intentant que ERC deixi de ser un partit assembleari. ERC des de sempre ha estat un partit assembleari, és a dir, un partit on es permet que tots els militants assisteixin al Congrés Nacional on s'elegeix a la direcció del partit. A la resta de partits als congressos només hi poden assistir les persones escollides a dit pels òrgans de direcció del partit, es a dir, que la pasterada està garantida, a no ser que el partit s'estabelli de forma espectacular en unes eleccions o que els que manin vulguin plegar per iniciativa pròpia és virtualment impossible que els que ocupen la direcció del partit siguin moguts de la cadira. A ERC la situació és diferent i això fa que les bases tinguin molta més força i que la cúpula del partit pugui saltar pels aires si gira l'esquena als militants i no escolta a les bases. Això és el que fa que els senyors Carod, Puigcercós, Huguet i companyia no dormin tranquils, saben que la decisió unilateral que han pres de pactar amb els socialistes no ha agradat a molts militants i a molts votants i que ho poden pagar car en el proper Congrés. Ja van intentar el juliol del 2004 en el Congrés de Lleida suprimir l'assemblearisme i les bases ho van tombar per àmplia majoria, però seguiran insistint perquè se'ls hi enfot la democràcia interna del partit, el que ells volen és aferrar-se bé a la cadira i poder fer el que els roti sense haver de donar cap explicació a la militància. És molt trist.

Dimiteix un regidor pel suport d'ERC a Montilla

pesolbullit | 06 Desembre, 2006 06:28

reproduït d'e-notícies.com .- El regidor per ERC a l'ajuntament d'Arenys de Munt, Josep Manel Jiménez i Gil, ha renunciat a la seva acta de regidor per "no poder defensar un pacte el qual, com a independentista, no l'entenc i no hi puc creure", fent referència al govern tripartit de la Generalitat. En una carta oberta publicada a la revista local Batec, el regidor discrepa del camí escollit pel seu partit per aconseguir la sobirania: "Penso, i és la meva opinió personal, que un partit independentista ha de treballar per aconseguir la plena sobirania de la nació i que quan accedeixi al poder, o a governar, sigui perquè es donen les condicions mínimes favorables per intentar assolir aquest objectiu". "No entenc que un partit polític, la finalitat del qual és aconseguir la independència, pugui fer President del Principat una persona que públicament ha dit que els drets històrics de Catalunya no existeixen; o que ha votat en contra de la unitat de la llengua catalana; o que va presentar esmenes a l'Estatut del 30 de setembre de 2006 l'endemà mateix de la seva aprovació pel Parlament català. Tampoc entenc que es pugui fer un pacte estable amb aquells que , respecte a l'Estatut, estiguin als antípodes del posicionament que vàrem defensar nosaltres; o amb aquells que, justament per aquest motiu, ens van fer fora del Govern", afegeix Jiménez en el seu escrit. Malgrat tot, el fins ara regidor no deixarà de militar a ERC per seguir treballant "des de l'ombra" per la sobirania. Jimenez ha expressat que molts companys han "entès" la seva decisió i ha assegurat que "si el pacte s'hagués fet amb CiU hauria actuat de la mateixa manera". Josep Manel Jiménez és el segon regidor d'ERC del Maresme que renuncia al seu càrrec després del pacte entre les tres forces del nou govern de la Generalitat; el primer va ser el regidor de Mataró, Genís Bargalló.

Puigcercós i el numeret de la bandera espanyola

pesolbullit | 06 Desembre, 2006 05:57

Ens sembla molt bé que es despengi la banderota espanyola dels edificis oficials de Catalunya, per tant no criticarem al senyor Puigcercós per treure aquest drap del mig, tan si porta la banderota a la tintoreria com si la llença a un abocador de residus nuclears ens sembla bé, la nostra crítica va per un altre camí. Si el patriota espanyol Joseíto Montilla és President de Catalunya és perquè el senyor Puigcercós i els seus amics de la direcció d'ERC ho han volgut, per tant és la direcció d'ERC la responsable de que la banderota en qüestió torni a onejar a la conselleria de Governació. Per altra banda sorpren la velocitat amb la que el senyor Puigcercós ha accedit a abaixar-se els pantalons. Si decideixes treure la banderota ho has de fer amb totes les conseqüències i peti qui peti, en cas contrari la imatge que dones és la d'algú poc seriós, algú incapaç de fer respectar les seves decisions. Puigcercós podria dir el mateix que deia Grouxo Marx: "aquests són els meus principis i si no li agraden en tinc uns altres"

Perilla l'hegemonia del PP al País Valencià

pesolbullit | 06 Desembre, 2006 05:53

reproduÏt de tribuna.cat.- Com ha caigut entre el PP valencià el pacte a què han arribat cinc formacions progressistes, nacionalistes i ecologistes per tal de presentar-se unides a les eleccions autonòmiques del 27 de maig? Podríem resumir-ho amb la frase que el president d¹ERC, Josep Lluís Carod-Rovira, va pronunciar al Congrés dels Diputats durant la presa en consideració del nou Estatut català; una frase que, al seu torn, evocava el Quixot: ³Ladran, luego cabalgamos². El Compromís pel País Valencià, que es resumeix en setze punts, ha representat un sotrac en la línia de flotació dels conservadors, que controlen les principals institucions valencianes, gràcies, en part, a la tanca del 5% de vots a àmbit autonòmic, per sota dels quals els partits no obtenen representació el Bloc va obtenir un 4,6% al 1999, i un 4,75% al 2003, mentre els secessionistes d¹Unió Valenciana, competidors directes del PP, van quedar-se al 4,8% i al 3%, respectivamentS i amb la llei d¹Hondt, ja se sap, el partit més votat se¹n beneficia directament, d¹aquesta tanca única a tot l¹estat. Una tanca que els populars s¹entesten a no modificar a la llei electoral, tot i que de ben segur, apunten experts electoralistes, que els interessaria la confluència d¹EUPV i Bloc per separat. El pacte ³atempta contra l¹Estatut i la Constitució, va contra els interessos del poble, proposa un canvi del model d¹estat i la paralització econòmica de la Comunitat², ha etzibat el president valencià, Francesc Camps. Poc abans, Vicente Rambla, portaveu del Govern que presideix Camps, va inaugurar el que es preveu com una cataracta inesgotable d¹anatemes contra la coalició, en comparar-la amb l¹esquerra abertzale: ³És un intercanvi de cromos, com al pati d¹un col·legi; una suma d¹interessos, un cóctel explosiu. És la barreja d¹un partit comunista i marxista amb un de nacionalista, és com barrejar l¹oli i l¹aigua, són elements impossibles de barrejar, que tan sols donen resultat en casos molt extrems, com en el d¹Herri Batasuna, salvant les distàncies². Unes distàncies que, si atenem les contundents explicacions de Rambla, semblen que només siguen geogràfiques. ³No és comparable² amb Batasuna, ha dit Camps, per qui, la de Rambla, era ³una reflexió de ciència política, resultant de sumar el marxisme d¹EUPV i el nacionalisme del Bloc². Acompanyat pel vicepresident del Consell, Víctor Campos; el portaveu Rambla; la secretària general del PP valencià, Adela Pedrosa; el vicesecretari general, Ricardo Costa, i el portaveu parlamentari, Serafín Castellano és a dir, per tota la plana major del seu partit, com feia mesos i mesos que no passavaS i això que tots ells són campsistes, el president valencià ha anunciat que remetrà a tots els càrrecs públics de la seua formació una còpia de l¹acord signat entre Esquerra Unida i el Bloc Nacionalista Valencià, a fi que el facen públic a les seues comarques: ³No pot passar inadvertit, aquest acord, han de saber què està passant. Aquest no és un document qualsevol, ni les conclusions d¹unes jornades o d¹un seminari. És el document base d¹un programa electoral que Ignasi Pla ha dit que està disposat a encapçalar. Si Joan Ignasi Pla [candidat del PSPV-PSOE] l¹accepta, serà la major errada política comesa per un dirigent polític en la història de la democracia espanyola². Segons Camps, ³Pla que, en conèixer l¹acord, ha afirmat que està ³disposat a encapçalar el canvi: si els valencians volen canvi, tindran canvi² ha d¹explicar a la societat si accepta o no el document subscrit entre EUPV i Bloc. És importantíssim conèixer les seues intencions. El pacte proposa un canvi de model d¹estat, ja que parla de república federal; elimina les diputacions provincials, buidant-les de competències en favor de les comarques; consolida el projecte dels Països Catalans partint de la unitat de la llengua, i proposa la paralització econòmica valenciana, impossibilitant el transvasament de l¹Ebre, l¹AVE, a més d¹augmentar els impostos i la implantació de l¹ecotaxa². La premsa conservadora tampoc no ha dubtat a manipular el document subscrit per EUPV i Bloc. Las Provincias, tot i no ser el diari anticatalanista i ultraconservador dels anys vuitanta i noranta, ha recuperat una mica aquell discurs per tal de posar contra les cordes l¹aspirant socialista: ³Pla evita aclarir si dóna suport a la república, l¹autodeterminació i els Països Catalans², ha titulat, sense tenir en compte que l¹acord entre les dues formacions no recull, en cap moment, cap referència a la unitat més enllà del reconeixement explícit de la llengua compartida amb Catalunya i les Illes Balears. Les comparances amb Catalunya, el País Basc, les Illes Balears o Galícia, on els socialistes o bé governen o bé han governat amb partits nacionalistes, no han tardat gaire ha brollar, per boca dels principals dirigents del PP. No hem d¹oblidar que el pacte, al 2003 i sobre els 99 diputats de què disposaran les Corts valencianes des del juny vinent, hauria menat a un hemicicle en què el PP tindria 50 diputats la majoria absoluta més ajustada possible, que potser ja hauria perdut i tot, tenint en compte que pel camí ha pedut un diputat trànsfuga, fugit a l¹extremista Coalició Valenciana; per 39 del PSPV-PSOE i 10 del Compromís pel País Valencià. Així doncs, només que al maig el PP patesca el més mínim desgast va recollir el 47,9% dels vots, al 2003, per sota del 45% perdria la seua hegemonia, podria dir adéu a un dels seus més importants feus de l¹estat. Quallarà o no, doncs, el discurs de la por? El PSPV-PSOE s¹ha mostrat satisfet, per l¹entesa multipatida, però ha de mesurar les passes que fa als pròxims cinc mesos. No debades, tothom té més o menys clar quins són els aliats preferents dels socialistes, i que el PP només podria somiar amb suports a les Corts si hi accedeix el regionalisme secessionista. Alhora, però, els socialistes tenen clar que han de marcar distància amb els seus possibles companys de Govern. Més encara: des de les files d¹EUPV i Bloc, qui sap si després d¹haver-ho parlat amb la direcció de Pla, han deixat clar que, en cas que el PP perda la majoria absoluta, no tenen clar si formaran part del Govern o només li donaran suport puntualment. Alguns sectors del PP, de fet, saluden l¹acord d¹esquerra perquè entenen que deixa lliure l¹espai de centre als conservadors. Seria una situació semblant a la que, al 2000, va permetre José María Aznar obtenir la majoria absoluta, quan el PSOE i Izquierda Unida, gràcies a l¹acord entre Joaquín Almunia i Francesc Frutos, van concórrer amb llistes conjuntes a les circumscripcions on els segons no tenien possibilitat d¹obtenir representació al Congrés. El temps dirà, per tant, si serà caixa o faixa. Queda clar, però, que qualsevol moviment de l¹electorat serà fatídic, tenint en compte que la relació 50-39-10 és molt i molt estreta. Al 2004, en les eleccions espanyoles, PSOE, Esquerra Unida i Bloc ja van superar, de dos punts, el PP, que malgrat tot no va baixar del 47,5%. Ara els vots del Bloc, però hi computaran. Com a Match Point, la pilota pot caure a qualsevol banda de la xarxa. I allà on caiga, vés per on, l¹un o els altres guanyaran aquest emocionant partit.

Presentació

pesolbullit és el nom en clau escollit per l'agent secret 008, al servei de la Nació Catalana, del Barça i amb llicència per cometre infinitat de pecats relacionats amb la carn

Menú

Cerca

Calendari

«	Desembre 2006					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
				1	2	3
4	5	6	7	8	9	10
11	12	13	14	15	16	17
18	19	20	21	22	23	24
25	26	27	28	29	30	31