SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

Una plataforma pròxima a ERC qüestiona el nou Govern

pesolbullit | 16 Novembre, 2006 02:58

Reproduït de www.e-noticies.com Una plataforma pròxima a ERC qüestiona el nou Govern La plataforma pel Dret de Decidir, pròxima a ERC, ha afirmat, en un comunicat, que el Govern d'Entesa "no permetrà avançar en el dret a l'autodeterminació", i per això continua "impulsant el treball des de la societat civil en el reconeixement nacional i el dret a decidir". La Plataforma també manifesta que "examinats els resultats electorals del passat 1 de novembre, considerem que la situació política esdevinguda dins el nou Parlament i el govern que en sorgirà no portaran a assolir la demanda del poble català manifestada massivament el passat 18 de febrer". És per aquests fets que continuen "prenent com a punt de partida el nostre lema Som una nació i tenim el dret de decidir, i per aquest motiu continuarem treballant perquè la societat civil faci de motor impulsor i el dret de decidir sigui una realitat".La Plataforma pel Dret de Decidir també ha comunicat que està preparant "noves accions, que seran discutides en una assemblea el 16 de desembre, en la qual hi participaran totes les entitats adherides (fins al moment més de set-centes) i altres col·lectius invitats", a més d'anunciar que "abans d'acabar l'any, comunicarem les accions més immediates".

1política | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Víctor Alexandre: Catalanisme 69, espanyolisme 54

pesolbullit | 16 Novembre, 2006 02:55

Reproduït de http://www.victoralexandre.cat/ Catalanisme 69, espanyolisme 54 Articles per Víctor Alexandre dilluns, 13 novembre 2006 És evident que moltes persones s'han sentit decebudes davant el resultat de les recents eleccions catalanes, sobretot si tenim en compte que les enquestes i les prepotents expectatives de Convergència i Unió van crear un miratge que presagiava una victòria d'aquesta força política al voltant dels 52 escons. El cert, però, és que s'ha quedat amb 48, només dos més que en la legislatura anterior, i que ha perdut noranta mil vots. La seva victòria, per tant, té un regust amarg que només l'espectacular caiguda del Partit Socialista, amb una pèrdua de 5 escons i de quasi un quart de milió de vots, permet endolcir. Sense aquesta derrota del PSC, el fracàs de CiU hauria resultat molt més visible encara. Tot i així, voldria fer notar dues coses. Una: que el catalanisme no ha cedit terreny, ja que el nombre d'escons a repartir entre ERC i CiU continua essent el mateix d'abans; i dues: que la gran abstenció –un 43%– i el vot en blanc –60.000– indiquen que hi ha un sector sobiranista de la societat catalana que ha castigat aquestes dues opcions polítiques. A CiU per la traïció del pacte Mas-Zapatero i a ERC por haver lliurat la presidència de Catalunya a un partit espanyolista com el PSC. Però hi ha una lectura més, i és que el sobiranisme creix a Catalunya com ho demostra la consolidació del vot independentista. Si haguessin tingut raó els qui deien que la majoria dels vots d'ERC en el 2003 –que va passar de 12 a 23 diputats– procedien de CiU, com és que ara, malgrat la ferotge campanya mediàtica en contra, només n'ha perdut dos? Un altre aspecte a destacar és que el catalanisme, amb 69 escons, supera l'espanyolisme, que sols en té 54. Fins i tot sumant-hi els 12 d'ICV en queda per sota. Què lluny podran arribar ERC i CiU juntes el dia que s'ho proposin. Tot això obre un horitzó molt interessant, per bé que incert. Interessant, perquè l'independentisme no sols està consolidat sinó que és una força en alça; incert, perquè ERC, com a partit independentista amb pes específic al Parlament, genera moltes antipaties en la resta de forces polítiques. ERC molesta a CiU perquè desperta la consciència nacional de Catalunya i despulla el programa regional-victimista d'aquesta formació, i molesta també a PSC, PP i Ciudadanos perquè mostra allò que realment els uneix: la imposició a ultrança de la nació espanyola. La lluita, per tant, s'entaula entre el nacionalisme defensiu d'ERC, la covardia de CiU i la hispanoaddicció de la resta. Si a això hi afegim l'odi visceral que ERC desperta a Espanya, es comprèn que una de les condicions del pacte Mas-Zapatero fos l'exclusió dels independentistes del poder i la suma d'esforços per desacreditar-los políticament. Això no obstant, opino que Esquerra s'ha equivocat pactant de nou amb el PSC. S'ha equivocat, perquè un sector de les seves bases i bona part de la societat catalana no entendran que hagi pactat amb el partit que la va expulsar del govern i que hagi fet president precisament l'home que va dir que els drets històrics de Catalunya no existeixen. És una simple qüestió de principis, i la factura més immediata arribarà amb les eleccions municipals. Però també s'equivoquen els qui pensen que l'objectiu d'Esquerra és la destrucció de CiU. És cert que ara hi ha un flux de vots entre aquestes dues formacions, però això només és degut a la anormalitat en què viu la segona. N'hi hauria prou que CiU abracés la independència perquè els votants d'ambdós partits quedessin clarament delimitats. CiU encarnaria la dreta moderada nacionalment conseqüent, i ERC tindria l'hegemonia de l'esquerra amb els mateixos objectius nacionals. Per tant, per més que molts sobiranistes de CiU no ho creguin, l'enemic a qui ERC espera batre molt aviat no són ells, sinó el PSC. Aquest és l'autèntic objectiu dels republicans: convertir-se en l'esquerra nacional i deixar el PSC com una força residual defensora dels interessos de l'esquerra nacionalista espanyola. El dia que això sigui realitat, gràcies al vot desacomplexat de la gent jove, Catalunya estarà a molt a prop de la seva normalització política. Mentrestant, malauradament, la política catalana continuarà en mans dels qui necessiten anar al notari per donar versemblança a unes promeses en les quals ningú no hi creu i també en les d'aquells que han convertit Catalunya en una simple comunitat autònoma governada des de la Moncloa. Aquesta és una de les raons de la gran abstenció i del vot en blanc, el desencís davant un govern que no pot governar. I en això darrer té una gran responsabilitat ERC. Esquerra es queixa de l'espanyolització de la política catalana, i té raó, però ha d'assumir que ha estat la seva falta de caràcter, la seva tebior davant els socialistes, el que ha abocat Catalunya a aquesta situació. ¿O és que és suïcidant-se, com ERC pensa ocupar el lloc del PSC? Tenir la clau de la política catalana és molt útil, sens dubte, però el benefici d'aquest privilegi no està en la possessió sinó en l'ús de la clau. De la mateixa manera que la facultat de parlar engrandeix la saviesa del silenci, també l'oportunitat en l'ús de la clau indica la intel·ligència del qui la té. Vull dir amb això que no és necessàriament des del poder com ERC aconseguirà convertir-se en la força que ha de governar Catalunya, sinó deixant que siguin els seus adversaris –els mateixos que han jurat que el nou Estatut és la solució a tots els problemes dels catalans– els qui, atrapats en la mentida, s'ofeguin en la seva pròpia incontinència verbal. Quant a la presència en el Parlament de la formació catalanofòbica Ciudadanos, crec que, si se'm permet la ironia, és una de las millors notícies dels darrers anys. Significa que l'independentisme català comença a ser una força tan poderosa que ja intimida i preocupa seriosament als qui hi estan en contra. Així ha succeït sempre en tots els processos d'emancipació nacional i així serà també a Catalunya. Que la culminació d'aquest procés arribi aviat, dependrà de la capacitat de CiU per adonar-se que en la covardia hi ha el germen de la seva destrucció.

1política | Enllaç permanent | Comentaris (9) | Retroenllaços (0)

Jaume Lòpez, politòleg: Tres apunts sobre els resultats de les eleccions del 2006

pesolbullit | 16 Novembre, 2006 02:49

reproduït de tribunacatalana.cat 1. En clau catalana o en clau espanyola: Les comarques on CIU obté els millors resultats també és on ERC obté els seus millors resultats. Igualment, les comarques on PSC obté més bons resultats, també ho fan PP, ICV i Cs. (Aquesta correlació es dóna sense excepcions a les demarcacions de Barcelona i Girona, i no és tan forta, tot i seguir aquesta mateixa tendència, a Lleida i Tarragona.) Com interpretar-la? Doncs, tentativament, afirmant que no hi ha comarques d’esquerres i comarques de dretes (perquè si fos així, hi hauria una correlació entre ERC i ICV, i CIU i PP que no es dóna en cap cas), sinó comarques catalanocèntriques i comarques hispanocèntriques. És a dir, hi ha entorns territorials (que la divisió comarcal aproxima) on la majoria de la població viu en clau catalana i des d’aquesta clau escull una opció de dretes o d’esquerres. I altres entorns on el marc d’opcions socialment rellevant està definit per un enfocament espanyol que vindria construït per múltiples factors (mitjans de comunicació predominants, elements culturals més presents, etc). En les comarques catalanocèntriques CIU i ERC cobreixen entre el 54% i el 69% dels vots emesos. És a dir, conformen una majoria més o menys àmplia. On PSC, PP i ICV treuen més bons resultats la forquilla dels seus vots sumats va del 37% al 57%. Naturalment, les reflexions de base territorial no són traslladables al nivell individual. Les característiques socioeconòmiques i culturals d’un ciutadà ens poden explicar perquè, per exemple, el seu transvasament de vot es produeix entre ERC i ICV i no entre ERC i CIU. És a dir, quin eix ha estat preponderant en la seva elecció. Però aquesta sembla venir determinada per una oferta més en clau catalana o espanyola i localment segregada. En altres paraules, les correlacions observades porten a pensar en l’existència d’un ambient simplificador de les alternatives que es presenten predominantment en una o altra clau depenent del territori. Cosa que els polítics haurien de tenir en compte si volen guanyar vots. Sortirà rentable subratllar certs temes en algunes comarques i no en altres. Una altra reflexió és que el discurs cívic sobiranista (en el que es busca vincular els valors d’esquerres amb els del nacionalisme) no ha calat. Si fos així (o el dia que sigui així) hauríem d’esperar una major correlació entre ICV i ERC (positiva o negativa), o una total absència de correlacions entre aquesta força i les altres (al poder jugar en la doble dimensió, que és el que passa més aviat, tot i que no del tot, amb ICV). El perquè d’aquesta distinta clau té a veure amb molts factors de tota mena. Si volem anar a parar al típic rural-urbà, cal dir que allà on es dóna la majoria CIU-ERC no hi ha ciutats de més de 50.000 habitants, amb excepció de Reus i Manresa (naturalment, la grandària de les poblacions per si mateix no ens explica res). Però, el PSC no només aconsegueix els seus millors resultats en zones urbanes. Per exemple, treu alguns dels seus millors resultats percentuals a l’Alta Ribagorça, Vall d’Aran o Montsià. Segurament podem comparar l’eix nacional o cultural catalanocèntric-hispanocèntric amb el que es dóna en altres països amb minories nacionals, o fins i tot amb un eix com el religiós, també territorialment assentat. De totes maneres, aquest darrer no es presenta tan deslligat d’altres valors com ho fa l’eix nacional-cultural català, ja sigui amb correlacions ideològiques (USA) o nacionals (Irlanda). 2. Participació: segona correlació: Les comarques amb més participació és on el tàndem CIU-ERC tenen junts millors resultats. On hi ha més abstenció és on PSC i PP treuen més vots (ICV presenta una correlació més feble però s’enganxaria a aquest grup). Aquesta dada reforça l’hipòtesi de la clau cultural. Allà on el centre de referència és Catalunya les eleccions al Parlament són més importants (i les opcions partidàries són catalanocèntriques), i així ho valoren els votants anant a votar més (estiguin més o menys satisfets amb la tasca dels partits). 3. Puja la insatisfacció amb la lògica elitista-representativa :Les opcions que han crescut en aquestes eleccions són les d’Iniciativa per Catalunya-Verds, el Partit de la Ciutadania, i el vot en blanc. Què tenen en comú? Totes elles s’han desmarcat o es desmarquen d’una concepció de la política que ha subratllat contínuament els interessos i la lògica partidària. El vot en blanc, naturalment, es desmarca de qualsevol opció partidista però no de la democràcia. El Partit de la Ciutadania es presentava subratllant, a més del seu antinacionalisme, la crítica al sistema representatiu actual (defensa de les llistes obertes, crítica a l’elitisme representatiu). Pel que fa a ICV és un bon exemple de com les percepcions de les elits poden tenir tan poc a veure amb la dels ciutadans: un líder tan denostat en els ambients político-comunicacionals de signe divers com Saura (“quin paperàs ha fet!”, “és un titella!”) ha arribat a la gent no apel•lant a la força, o al seu paper decisiu, sinó a l’honestedat. (I minimitzant la incertesa negociadora declarant des del principi amb qui pactaria.) Per alguns ha estat una sorpresa que aquest valor encara cotitzi.

1política | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Salvador Cardús: “Si ara es fes una enquesta sobre qui deixaria de votar pel ‘mal ús’ del seu vot, no m’estranyaria que el resultat fos d’infart”

pesolbullit | 16 Novembre, 2006 02:37

reproduït de tribunacatalana.cat “La desconfiança de l’elector amb el que es pot fer amb el seu vot ha estat la causa directa del descens espectacular de votants en les passades eleccions entre els tres primers partits i la raó de l’augment de vots d’ICV-EU”. Això és el que afirma el sociòleg i periodista, Salvador Cardús, en un article publicat a ‘La Vanguardia’, en el que assegura que el descontent dels ciutadans és tan descomunal que “si ara es fes una enquesta sobre qui deixaria de votar pel ‘mal ús’ del seu vot, no m’estranyaria que el resultat fos d’infart”. I és que, segons Cardús, els partits polítics es regeixen per l’antic principi de “Santa Rita, lo que se da no se quita”. És a dir, que amb els vots a la cartera, fan amb ells el que els ve de gust, “al marge del que s’ha promès en campanya i de les línies ideològiques de fons”. Però la necessitat de justificar una decisió política “que irrita a propis i a estranys té conseqüències directes i profundes en els partits”. Segons Cardús, en el cas de CiU i ERC les conseqüències del pacte poden ser greus. Pel que fa a CiU, “de no reconèixer l’error d’una campanya que li va tancar les portes al govern que estava a les seves mans, li pot succeir el que li va passar al PSC des de 1980 fins el 2003”. És a dir, “si insisteix en interpretar la realitat política catalana a l’estil de “o ells o nosaltres”, acabarà per menysprear a la majoria dels ciutadans que avalen el govern d’’entesa’ i es quedaran –o podriran- a l’oposició”. I, pel que fa a ERC, les conseqüències de la decisió encara són més greus. Segons Cardús, "la necessitat de justificar la seva decisió els porta a anunciar canvis de fons en la línia ideològica del partit" i a dir que "cal repensar el catalanisme del segle XXI per fer-lo menys identitari". El sociòleg conclou que l'obsessió dels republicans per convertir la necessitat del pacte en virtut fa pensar que, potser, el seu horitzó final no sigui sinó "romandre com sigui en el poder" de manera que de cara als propers comicis podrien fer seva la frase "que nos quiten lo bailado" i convertir-la en eslògan electoral.

1política | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb