SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

ERC ha cedit "a la temptació del poder", segons 'Le Monde'

pesolbullit | 08 Novembre, 2006 10:53

Reproduït de www.e-noticies.com Le Monde, el diari de major referència a França i un dels més importants de tota Europa, considera que "la temptació del poder ha estat més forta" que els ideals d'Esquerra. Segons recorda el corresponsal del vespertí francès, "els independentistes catalans estimaven- l'Estatut- massa tímid, reclamant per exemple que la nació catalana no figurés únicament en el preàmbul". No obstant això, i a la vista que qui governi a Catalunya haurà de fer-ho amb l'Estatut pactat per Rodríguez Zapatero i Artur Mas, Le Monde sembla veure en la reedició del tripartitt una resistència d'Esquerra per no desprendre's del poder, malgrat haver de bregar amb un text que no és del seu gust.El diari gal tampoc oblida el que, a hores d'ara, ja és un secret a veus, que és la preferència de Rodríguez Zapatero per la denominada sociovergencia. "Zapatero preferia una coalició inèdita entre els socialistes catalans i CIU", a més d'assenyalar que d'haver-se complert aquest esquema "Zapatero hauria tingut una majoria sòlida en el parlament nacional, i no hauria estat sotmès a l'oposició creixent i violenta de la dreta, des d'on li retreuen les seves aliances amb els independentistes". ..

1política | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Nerviosisme i perplexitat al cos dels Mossos d'Esquadra

pesolbullit | 08 Novembre, 2006 01:40

reproduït de tribunacatalana.cat Que la classe política catalana té una escassa cultura de sentit d'estat vers la seguretat és una evidència amb CiU i amb el PSC, però com a mínim es mantenien les formes. El fet, però, d'utilitzar el departament d'interior com a segon plat en una negociació per acabar encabint-lo en el nou i estrembòtic departament de Relacions Institucionals i Interior, demostra l'escassa sensibilitat dels negociadors del nou govern i el poc respecte per l'interès nacional de un dels pocs elements de poder polític real que representa la policia de Catalunya. Un cos que és, sens dubte, un element emblemàtic i diferencial de la nostra autonomia com l'hertzaintza ho és a Euskadi. A tot això, caldria recordar que el passat 11 de setembre portaveus oficials d'ICV varen manifestar una manca de sensibilitat vers el cos dels Mossos d'Esquadra al qualificar de militarista la desfilada d'una quarantena d'efectius davant la nostra ensenya amb uniforme tradicional. I més, si tenim en compte que aquests mateixos portaveus no digueren res quan un mes després durant la desfilada del 12 d'octubre a Madrid, l'estat va fer desfilar milers de militars, avions, carros de combat i la legió amb cabra inclosa. També hi ha una gran confusió al Departament d'Interior ja que tothom donava per segura la continuïtat de Montserrat Tura i el seu equip.

1política | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Josep Sort: Tio Pepe Montilla, un president autonòmic

pesolbullit | 08 Novembre, 2006 01:29

Reproduït de http://josepsort.blogspot.com/2006/11/montilla-un-president-autonmic-que-en.html#comments dimarts, novembre 07, 2006 Que en Montilla, alies Tio Pepe, o Cabòries, hagi arribat a ser president de la CAC, demostra fins on arriba l'autonomisme. Vull dir, que si fóssim un estat independent, una República Lliure, un individu com aquest mai hauria arribat a la Presidència de l'Estat Català. L'autonomisme és un sistema on el que predomina és l'obediència als aparells i on no té cap mena d'importància la vàlua dels individus que es dediquen a la cosa pública. L'únic important és l'obediència cega i, com va dir un dels pocs intel.lectuals ecspanyols que respecto, Ignacio Sotelo, tot referint-se, però, al felipisme, el sistema només premia la selecció dels mediocres.Voleu autonomia? Doncs aquí teniu el Montilla... un funcionari de la política, un analfabet carregat de complexos i de rancúnia. És la persona perfecta per un càrrec funcionarial com és el de ser president d'una de les 19 CCAA que hi ha dins de l'estat ecspanyol (comptant-hi Ceuta i Melilla). Res més.Si el resultat del referèndum del nyap ja va ser la sentència de mort de l'autonomisme, el nomenament de Montilla com a president de la cosa, no és més que el seu certificat de defunció.En una República Catalana, el seu President serà un individu de prestigi, respectat, fins i tot admirat, culte i patriota. Una referència.

1política | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

El beneitet Carallot Rovira ara deposita la seva confiança en Montilla

pesolbullit | 08 Novembre, 2006 01:22

reproduït de lobbyperlaindependencia.org Qui fa tres, ase és! El 2003 el submarí del PSOE infiltrat dins les files de l'independentisme, Carallot Rovira, va depositar tota la seva confiança en la persona de Rodríguez Zapatero i els resultats són a la vista: "nos hemos cepillado el Estatut", va dir tot cofoi Alfonso Guerra. "Hemos ganado", va afegir més content que unes castanyetes Rodríguez Ibarra. Temps després, quan la relació ERC-ZP va acabar amb una trencadissa espectacular Artur Mas va aparèixer en escena i CiU es va oferir a salvar els mobles de l'Estatutet retallat i es va tornar a posar en mans de ZP a canvi que li facilitàs el retorn al govern de la Generalitat. Resultat? Doncs ara ho acabam de veure: ZP tampoc no ha mantingut la paraula donada i nova presa de pèl i nou ridícul espantós. I així anam: sumant i col.leccionant fracassos i ridículs enmig de la riota general. Ara Carallot Rovira, en comptes d'aprendre la lliçó i d'enviar definitivament a porgar fum el PSOE i Espanya, s'ha tornat a posar en mans de Montilla i li ha tornat a fer un acte de confiança. Ens tornam trobar, doncs, una altra vegada a l'inici del procés infernal. I això fins quan? Doncs fins que José Montilla li roti perquè el dia que es cansi d'ERC perquè Carallot Rovira ha fet una altra collonada de les seves ja sap per avançat que sempre trobarà CiU disposada a perdonar les infidelitats, a davallar-se les bragues i a omplir el buit d'ERC a qualsevol preu. I així anam i teniu resumits els últims vints anys de la història de les relacions tempestuoses entre Espanya i Catalunya. Després de tot plegat, l'imperi espanyol es comporta com aquell masclista dèspota, sense escrúpols, que juga capritxosament i a benefici propi amb l'esposa oficial i l'amant igualment oficial. I és clar, segons li convé, va passant d'una a altra i així una i altra vegada. Artur Mas fa el paperet de la muller oficial, abnegada, submissa, depenent i sempre disposada a sacrificar-se i a perdonar les infidelitats si el marit bavós li assegura que s'han acabat les aventures. Carallot Rovira, per la seva part, fa el paperet complementari de l'amant oficial, igualment submissa, depenent, abnegada i disposada a deixar-matar per tal de continuar mantenint la relació. Fins quan durarà aquesta història perversa, tèrbola i malaltissa de dependència emocional i nacional? Doncs fins al dia que tant l'esposa oficial (Artur Mas) i l'amant oficial (Carallot Rovira) deixin de rivalitzar entre si, de fer-se travetes mútuament i de protagonitzar baralles de negres per tal de guanyar-se els favors del Mascle dèspota, explotador, sàdic, maltractador, fals, mentider, hipòcrita, miserable i malparit. El dia que CiU i ERC deixin de banda lluites fraticides i es posin d'acord per visitar plegats la cambra del Gran Monstre i allà li enverguin tal estreta d'ous que el deixin sanat per sempre; aquest dia gloriós, Catalunya haurè fet un passa irreversible cap a l'emancipació nacional i la independència.

1política | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Vicent Partal: De rendicions

pesolbullit | 08 Novembre, 2006 01:19

reproduït de lobbyperlaindependència.org Estam convençuts que avui milers i milers d'independentistes comparteixen aquest article de Vicent Partal. La frustració, la ràbia, la impotència, el desànim, la indignació i el desconcert que ha provocat la classe política que està al davant dels "nostres" partits i que han convertit la política en sinònim de rendició i de mercadeig, estam convençuts que serà un revulsiu per a totes aquelles persones que pensam que la força d'un país està en els seus ciutadans i no en els seus representants. Al cap i a la fi, els partits no són més que instruments i eines per aconseguir un objectiu i quan un instrument es torna obsolet o ineficaç per aconseguir la independència, per exemple, el que cal fer és crear-ne un altre i s'ha acabat. Com acaba l'article Vicent Partal: "si som molts els qui decidim de no rendir-nos tot serà per fer i tot serà possible". Reproduït de www.vilaweb.cat per Vicent Partal DIMARTS, 07/11/2006 - 06:00h De rendicions Sóc nacionalista. De Bétera. Em sembla que ho sóc des dels disset anys o divuit i no canviaré ara. Crec que el meu país arriba a Salses i salta sobre la mar, i treballe per convèncer els qui m'envolten que podem ser un país europeu normal, un país independent (o tan dependent com Espanya o França). Això sóc jo i no puc dir gran cosa més avui. Hi ha moments en què sents l'escalf del país i moments en què et penses que tot se n'anirà per l'aigüera. Ara únicament sé pensar que he de fer la meua feina (escriure aquest article per exemple) com a únic antídot que em resta contra el mercadeig polític i el desànim. Potser hi ha milers de persones que pensen com jo. No sé quantes, però sé que n'hi ha. En conec moltes personalment i, aquests dies, moltes m'apareixen cada pocs minuts a la safata d'entrada del correu. No sé si totes se senten avui tan impotents per això que passa com jo m'hi sent. N'hi ha que m'ho han dit, però no he comptat quantes són ni m'importa. Allò que m'importa és saber on som. He fet costat sempre als partits nacionalistes: són els meus. He intentat amb més fortuna o menys no oblidar allò que m'ensenyaren els més vells valencianistes, aquells que van viure el pitjor moment de la dictadura: que els mals sempre vénen d'Almansa i que hem d'unir-nos. Hi ha hagut ocasions en les quals això ha semblat possible. N'hi ha hagut en què ha semblat impossible. I jo no estic segur d'haver contribuït sempre de la millor manera a respectar aquest ensenyament tan senzill i complicat alhora. Però, com més temps passa, més d'acord hi estic. I ara veig, a l'una banda i l'altra de la Sénia, que el futur polític immediat és més confús que mai. I que els polítics que em representaven, de partits diversos, no saben, no poden o no volen canviar de rumb. És clar que hi ha matisos i que no tots són iguals i que hi ha actituds molt més greus que no pas unes altres. Però com a col·lectiu, en conjunt, no tinc el menor dubte que els polítics nacionalistes avui no són capaços de fer-me sentir còmode amb el meu vot, amb les meues preferències o amb les meues actituds. I no per això deixe de ser què sóc. En conseqüència, únicament sé allò que puc saber segur: que no m'amagaré. El meu nacionalisme no es desfà perquè els uns pacten rebaixes, perquè els altres formen en quatre dies govern aberrants o perquè els de més enllà no siguen capaços ni tan sols de fer una coalició, qualsevol, per a representar-me a les corts. M'agradaria que aquest país fóra diferent. M'agradaria que els nacionalistes foren diferents (i ja fa anys que no em baralle pel nom: digueu-me valencianista, catalanista, nacionalista, independentista, sobiranista... podeu triar). M'agradaria confiar en els meus polítics. M'agradaria més generositat i més humilitat, més diàleg i més intel·ligència, menys oportunisme i menys prepotència. M'agradaria no tenir la sensació que el vent va movent els camps d'ordi mentre ningú no sembla disposat a respectar l'opinió d'altri sense fer sortir tots els seus fantasmes particulars i no veure-hi sinó una posició contrària o interessada. Jo no diré que el país estiga malalt. El país no està malalt. Un país no cau malalt. Potser la seua gent cau o està malalta. O una part de la seua gent. O els qui diuen que el representen. Però el país no viu fora de cadascun dels seus ciutadans, i el futur del país, la seua salut, no depèn de ningú que no sigam nosaltres. Avui no sé aquest 'nosaltres' qui designa, quanta gent representa, però sé que hi ha molta feina a fer i que no ens podem permetre el luxe de plegar els braços i rendir-nos, per més desil·lusionats que estigam. I si som molts els qui decidim de no rendir-nos tot serà per fer i tot serà possible. Vicent Partal director@vilaweb.com

1política | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb