SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

Jordi Cabré: “Si ser catalanista és defugir la idea d’independència, jo no sóc catalanista”

pesolbullit | 30 Novembre, 2006 03:31

L’escriptor Jordi Cabré creu que ser catalanista vol dir defensar el reconeixement de la personalitat política del país, reivindicar la pròpia identitat, elevar el prestigi i diferenciació nacional en positiu i contribuir a l’assoliment de la màxima quota de govern. La resta, segons assegura en un article a l’Avui, són excuses: “Si ser catalanista és no tenir cap inconvenient a presentar una devoció als interessos nacionals catalans, i defensar el reconeixement de la personalitat política d’aquest país; si és reivindicar la pròpia identitat, i contribuir a l'assoliment de les màximes cotes d'autogovern sense excloure en cap cas la plena sobirania; si és preservar allò que fa que una comunitat nacional sigui ella mateixa, i procurar elevar el seu prestigi i la seva diferenciació en positiu, que és el que l’ha mantinguda viva; si és no tenir cap dubte de quin tipus de govern pot ajudar millor a fer que tot això tiri endavant, sense buscar excuses semàntiques ni electorals; aleshores no és que jo sigui catalanista: és que el catalanisme és això. La resta és una altra cosa”. En aquest article, l’escriptor també afirma que “si ser catalanista és promoure un exagerat concepte de “patriotisme social”, que pretén fer oblidar tot el que fa referència a coses tan essencials com les essències, i convertir-nos a la llarga en una gran gestoria d’esquerres o de dretes; si ser catalanista és parlar de xecs contra serveis, d’impostos contra rebaixes, d’ecologisme contra desenvolupament, defugint el centre de la qüestió, que no és cap altre que l’alliberament nacional d’un poble; si ser catalanista és això, jo no sóc catalanista”. Tampoc se sent catalanista si això significa “parlar de ponts de diàleg i al mateix temps propinar constants puntades de peu; si és posar l’orgull ferit per davant de l’interès nacional, les antipaties personals per davant de les urgències col·lectives, l’ànim de revenja per davant de la construcció; si ser catalanista és desactivar el debat sobre Catalunya, per passar a reduir-ho tot a la dogmàtica entre progressisme i conservadorisme només perquè aquest és el tipus de debat que interessa per provar d’enfonsar les formacions més centrades; si ser catalanista és, també, defugir la idea d’independència i ni tan sols admetre que mereix ser considerada per tot partit que aspiri a ser la “casa gran”; si ser catalanista és això, jo no sóc catalanista”.

José Maria Rodríguez, secretari general del PP de les Illes Balears: “Hidalgo continua sent una persona boníssima”

pesolbullit | 30 Novembre, 2006 01:46

reproduït de tribunamallorca.org.- Fa dues setmanes el secretari general del Partit Popular, José Maria Rodríguez va presentar Eugenio Hidalgo com a candidat a la batlia d’Andratx. Les paraules que va dir el dirigent del PP i conseller d’Interior es poden consultar a la pàgina web de la SER. Rodríguez va afirmar que “el senyor Hidalgo és igual de demòcrata que quan governava en coalició amb altres partits” i afegí que “si abans era una persona boníssima, ara continua sent una persona boníssima”

Salvador Cardús qüestiona el "catalanisme de pluja fina" de Carod

pesolbullit | 30 Novembre, 2006 01:42

reproduït d'e-noticies.com .- El sociòleg Salvador Cardús, considerat molt proper a Esquerra, ha qüestionat el "catalanisme de pluja fina" que va defensar el passat divendres el president d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, en el debat d'investidura per justificar el suport a José Montilla com a nou president de la Generalitat. Cardús ha afirmat, en concret, que "ara mateix en aquest Govern parlen del catalanisme de pluja fina". "Hem passat de l'independentisme tranquil del qual parlava Ramon Barnils al catalanisme de pluja fina que no cal ni obrir el paraigua, ja ni mulla". El conegut sociòleg ha fet aquestes declaracions durant la presentació del nou llibre de l'economista Ramon Tremosa Estatut, aeroports i ports de peix al cove en un hotel Barcelona. Cardús ha posat com a exemple l'escriptor Manuel de Pedrolo per no "perdre el punt de vista del referent, el camí que hem de seguir" enfront "la covardia política del nostre país". L'exconseller Francesc Sanuy ha afegit, en la seva intervenció, que "pluja fina a Euskadi es diu ‘txirimiri', però també ‘calabobos'".

JAUME MATAS ÉS EL RESPONSABLE

pesolbullit | 28 Novembre, 2006 00:38

reproduït de tribunamallorca.org.- La detenció del batle d’Andratx, Eugenio Hidalgo i del director general d’ordenació del territori, Jaume Massot, és un punt culminant de la degradació de la vida pública a Balears, comparable al cas Túnel de Sóller, a Bitel o a Mapau. En la seva situació es poden trobar ben prest els batles de Santa Margalida, Llucmajor i Calvià. En tots els casos es tracta d’apostes personals de Jaume Matas, líder d’un partit que presumeix de ser disciplinat i ultracentralitzat, fins al punt que no hi ha cap decisió que no prengui ell en persona. Per molt que ara vulgui passar amb cançons i donar excuses de mal pagador, Jaume Matas és l’únic responsable del clima de corrupció existent a Balears. Un clima que té ramificacions a altres àmbits: la corrupció periodística promoguda pel mateix Matas, que ha tenallat la premsa lliure; la corrupció existent a l’àmbit judicial, que permet deixar lliures sempre els militants populars que organitzen tupinades electorals o espien correus electrònics d’institucions rivals; la corrupció econòmica, que permet a quatre o cinc grups empresarials espanyols fer-se els amos de Mallorca. És la seva responsabilitat perquè ha pres les decisions que ens han duit on ens trobam: amb l’ajuntament d’Andratx i la direcció general d’ordenació territorial precintades per ordre judicial. Jaume Matas. Perquè ha fet Hidalgo batle (i l’ha ratificat com a candidat per a les properes eleccions municipals) i perquè ha nomenat Jaume Massot director general. I això no és més que la punta de l’iceberg. Per molt que els detinguts acabin exonerats per un tribunal nomenat pel PP, tots sabem que Matas és l’únic responsable. Que ho assumeixi d’una vegada i deixi de fer el que fa sempre: tirar pilotes fora amb la seva camarilla de periodistes cortesans mirant cap a una altra banda.

Judici de més de cinc hores per desmuntar les mentides de Pedro J. Ramírez

pesolbullit | 28 Novembre, 2006 00:33

reproduït de tribunamallorca.org.- Més de cinc hores ha durat el judici a Jaume Sastre per l’afer de la piscina d’ús públic ocupada il·legalment pels “famosos” espanyols Pedro J. Ramirez i Àgatha Ruíz. La defensa de Jaume Sastre ha anat desmuntant una a una totes les mentides que s’havien dit sobre el suposat “assalt” a la suposada propietat privada del matrimoni de la Jet madrilenya. S’ha pogut demostrar que a l’orígen de tot el cas s’hi situa la denuncia d’una il·legalitat per part de Jaume Sastre i l’acusació particular a càrrec de l’advocada de Ramirez no ha aportat ni una sola prova, ni un sol document que poguessin comprometre Jaume Sastre. Davant tot això, la Fiscalia s’ha decidit per mantenir una lleu acusació de faltes, davant l’intent per part de l’acusació particular de que els fets fossin considerats delicte. La defensa ha demanat la lliure absolució de Sastre.

El batle d’Andratx i un alt càrrec del Govern Matas detinguts per corrupció

pesolbullit | 28 Novembre, 2006 00:15

reproduït de tribunamallorca.- Emmanillat, amb les mans al darrera i custodiat per dos agents de la Guàrdia Civil, així ha abandonat l’ajuntament d’Andratx el seu batle, Eugenio Hidalgo. Hidalgo ha estat detingut aquest matí. Cinc minuts abans havia sortit de l'Ajuntament, d'igual manera detingut, Jaume Gibert, zelador del Consistori. També ha estat detingut Jaume Massot, director general d'Ordenació del Territori del Govern balear i antic assessor d’urbanisme d’Andratx. Des de poc després de les 9 del matí la Guàrdia Civil ha envoltat l'edifici municipal, en un desplegament sense precedents a la localitat, a càrrec del nucli de reserva de la Guàrdia Civil i de la Policia Judicial. Aquestes policies actuaven per ordre del jutjat d'instrucció número 12 de Palma, que investiga les denúncies per delictes urbnístics que pesen sobre Hidalgo, així com del fiscal anti corrupció, Juan Carrau, present durant l’escorcoll en companyia del també fiscal Pedro Horrach. Els detinguts estan acusats dels delictes de prevaricació, blanqueig de diners, contra l'ordenació del territori i per haver comès suposadament actes prohibits a càrrecs públics. L'alcalde, que té diverses causes judicials obertes, havia de comparèixer justament demà davant el jutjat número 1, que investiga suposades irregularitats en relació a un aparcament construït al nucli urbà de Sant Telm, a Andratx.

Fort cop a la màfia de l'especulació urbanística lligada al PP de les Balears

pesolbullit | 28 Novembre, 2006 00:06

reproduït de tribuna.cat . 27/11/2006 · Palma .- Aquest matí, allò que molts mallorquins i mallorquines anaven reclamant des de feia anys, s’ha fet realitat. La xarxa d’especulació urbanística i negoci il.legal que ha teixit un cert lligam entre determinats sectors empresarials illencs i càrrecs públics del Partit Popular –PP-, ha estat, pública i judicialment, destapada. La justícia, i en aquest cas la Fiscalia Anticorrupció de les Illes Balears, ha procedit a la detenció de sis persones entre les que es troben dos alts càrrecs del Partit Popular: Eugenio Hidalgo, alcalde d’Andratx, un dels municipis turístics més importants de Mallorca, i Jaume Massot, director general d’Ordenació del Territori del Govern de les Illes Balears. Prevaricació, blanqueig de capital, atemptat contra l’ordenació del territori i la consecució, suposadament, d’actes prohibits a càrrecs públics són els delictes que s’imputen als detinguts. A les deu del matí, una vintena d’efectius de la guàrdia civil i quatre membres de la UDYCO –cos especial de la policia judicial estatal- han irromput al consistori andritxol procedint a un intens registre de totes les dependències, al mateix temps que emmanillaven a Eugenio Hidalgo, sobre qui ja pesaven, des de feia temps denúncies per suposades irregularitats fiscals i delictes de corrupció urbanística. Simultàniament han estat detinguts, al mateix municipi i al seu domicili particular, Jaume Gibert, zelador de l’ajuntament d’Andratx, i la seva dona, mentre, a Palma, queien Jaume Massot director general d’Ordenació del Territori del Govern de les Illes Balears, secretari del Col.legi Oficial d’Aparelladors de Balears i ex-tinent d’alcalde d’urbanisme del municipi del ponent mallorquí, l’arquitecte Carlos Arenas ( al despatx del qual, es troba la seu de diverses empreses en que participa el tàndem Hidalgo-Massot, com Langeland SA, suposadament investigada per la justícia per la seva relació amb el blanqueig de diners) i a una sexta persona d’identitat desconeguda. L’escàndol ha pres dimensions majúscules quan la policia ha registrat, també, i durant bona part del matí, l’edifici de la Direcció General d’Ordenació del Territori. El president de les Balears, Jaume Matas, ha reaccionat suspenent de militància al Partit Popular a tots els detinguts i cessant a aquells que són càrrecs públics, alhora que “demanava excuses a la societat pels fets ocorreguts”. En qualsevol cas, el líder del PP no ha explicat quina relació exacte tenien aquestes persones amb els fets que se’ls imputen ni si reclamarà l’assumpció de responsabilitats a Mabel Cabrer, consellera d’Obres Públiques. La reacció de la societat civil i de les formacions polítiques de l’oposició ha estat, instantàniament a prendre coneixement de l’operació policial anti-corrupció, unànime i satisfactòria. Gabriel Barceló, secretari general del PSM-EN i candidat del Bloc per Mallorca a la presidència de les Illes Balears s’ha mostrat “molt satisfet” per una notícia “esperada i que trenca amb una situació d’impunitat flagrant”. El dirigent nacionalista afirma que la societat mallorquina “no pot conformar-se amb senzilles responsabilitats penals” i caldria que s’ampliessin a les “de tipus polític i institucional”. Barceló ha afegit que aquesta legislatura “hi ha hagut molts casos de corrupció urbanística que s’extenen a molts altres municipis del litoral balear i que també cal resoldre”. Per Miquel Àngel March, portaveu del GOB, l’organització unitària de l’ecologisme a les Illes Balears, “la marbellització de Mallorca ha arribat al seu punt culminat”, amb un nivell d’especulació urbanística “dels més greus i, malauradament, pioners, del país i de l’Estat Espanyol” i “l’operatiu de la fiscalia és una molt bona nova”. March ha explicat a Tribuna Catalana que “el GOB portava molt de temps denunciant irregularitats de diferents tipus al municipi d’Andratx, que s’havien accentuat els darrers temps” i que esperen que “la utilització de la via penal contra els suposats infractors sigui disuasòria de cara al futur”. En definitiva ens trobam, de moment, amb una notícia molt positiva per a la preservació, sempre tan fràgil, del territori i el medi ambient

Xavier Bosch: "On ets, Esquerra Republicana, que no et reconec?"

pesolbullit | 28 Novembre, 2006 00:02

El periodista Xavier Bosch ha escrit un article d'opinió a l'Avui en el qual es pregunta "On ets, Esquerra Republicana, que no et reconec?". Bosch també pregunta als dirigents d'ERC "què té Montilla que us asserena, us apaivaga i us hipnotitza? Quatre conselleries i un vicepresident? Quin encant ocult té Joseíto -que és com l'anomenen les tietes d'Iznájar- que heu fet president un senyor que creu que l'Estatut (que vosaltres trobeu insuficient) és la meta assolida, pel cap baix, per a un parell de generacions? On queden els anhels d'independència? On queda el somcomsom si esteu deixant el tarannà a marxes forçades?". El director de El Món a RAC 1, d'altra banda, també denuncia a l'article que "Joan Puigcercós demana que ningú no els doni lliçons de patriotisme. Déu me'n reguard, Joan, no és cap lliçó. És la constatació dolorosa d'una decepció. És haver cregut que eren més importants els principis que els càrrecs". És per aquest motiu que Bosch afirma que "potser l'autèntic líder que ens queda d'ERC, el qui encara parla sense embuts, es diu Joel Joan. Ves per on, l'únic que és actor i que, en canvi, no ha de fer cap paper. Ni paperet, ni paperot, ni paper d'estrassa. Potser, comptat i debatut, no serà catalanisme de pluja fina. Potser serà de pluja daurada, perquè se'ns ho faran al damunt i direm que ens agrada".

Barrera no hauria votat Montilla

pesolbullit | 27 Novembre, 2006 01:36

reproduït d'e-noticies.com .- L'expresident del Parlament, Heribert Barrera, en una entrevista amb e-notícies durant el debat d'investidura, ha assegurat que "jo hauria optat per una altra fórmula" en comptes del suport d'Esquerra a José Montilla. "Hi havia varies fórmules possibles", afegeix però sense referir-se explícitament a un pacte amb CiU. Barrera afirma també que la intervenció de Josep-Lluís Carod-Rovira està feta "més com a vicepresident que no pas com a portaveu del seu grup parlamentari", tot i que són "unes línies d'acció en les que estem d'acord". El líder històric d'Esquerra adverteix, tanmateix, que el partit "no pot renunciar al sobiranisme" i que "no era pas avui el moment de plantejar aquestes qüestions". "Confio que Esquerra no renuncïi al seu sobiranisme" perquè, en la seva opinió, "no és un partit catalanista com els altres, és una cosa més".

El GALTES DE ZAPATERO

pesolbullit | 25 Novembre, 2006 04:54

reproduït del diari avui/// Xavier Roig, enginyer i escriptor...- L'actual president del govern espanyol ha merescut diversos sobrenoms: Bambi, Mr. Tarannà, etc. A casa fa temps que el coneixem com el Galtes. I no pas perquè sigui galtainflat, sinó perquè, simplement, el senyor José Luis Rodríguez Zapatero és allò que en aquest país coneixem com un penques. Un frívol populista. A Amèrica del Sud han destil·lat en Chaves. Aquí tenim en Zapatero. El d'allà parla amb l'entonació típica del demagog local, del revolucionari bananer tradicional. El d'aquí parla amb la veu engolida del demagog castellà, amb la tonalitat pedant que caracteritza l'hidalgo degustador de perdius escabetxades. La setmana passada el nostre "amic" es va reunir a Girona amb un altre impresentable: Jacques Chirac. Com que l'afer de la línia d'alta tensió els emprenya en aquest moment, tots dos han dut a terme un exercici d'alta responsabilitat política: que es mulli la Comissió Europea. Aquesta ja els ha respost: d'acord, però la responsabilitat és dels governs espanyol i francès. No hem estat pas els catalans els que li hem cridat l'alto al Zapatero. Mentre hem fet repetidament el préssec, a Europa no li deixen passar una. I és que sempre ens quedarà Europa -algú ha de recordar-nos, als catalans, que vigilem de no caure en trepitjar-nos els cordons de les sabates-. La primera ocasió en què li han picat la cresta a "l'amic de Catalunya" ha estat amb motiu de l'opa d'E.ON. Després de practicar el truc dels daus i el gobelet una bona estona, els de Brussel·les li han dit que prou. La segona oportunitat en què el nostre "amic" s'ha vist en un compromís ha estat quan ha demanat ajut per als afers d'immigració. Li han recordat que qui és capaç de regularitzar tot sol, ha d'arreglar-se-les tot sol, també. Catalunya encara li riu les gràcies. Ens fem els tolerants i el convidem a dinar i tot. Ja se sap que Catalunya, dins d'Espanya, té assignat per voluntat pròpia el rol del tonto del poble. Ep! I contents, eh? Les anem encaixant tal com baixen. L'amic Zapatero en va engaltar diverses a ERC; darrerament ho ha fet amb CiU. Als primers els va convèncer que els mostraria les balances fiscals i que l'Estatut que sortiria del Parlament seria decent. Moooc! Ni tan sols els aeroports, ens han donat. Als convergents els va fer creure que el PSC estava controlat i que, per tant, podien pactar tranquil·lament l'Estatut deixant de banda el Parlament. Moooc! A l'oposició hi falta gent! Simultàniament, el senyor Zapatero s'ha anat fent un nom dins del món de la demagògia: sonora retirada de tropes de l'Iraq sense respectar les formes amb els aliats (i silenciat enviament posterior de tropes a l'Afganistan), promulgació de lleis "socials" absolutament innecessàries i populistes.... La darrera, en associació amb el penques de l'altra banda dels Pirineus, una demencial iniciativa de pau al Pròxim Orient. I és que la seva gosadia no té límits. Amb un ministre d'exteriors fervent col·laborador de Iàsser Arafat (recorden aquell terrorista bavós que viatjava amb un mocador al cap?), ara pretén encapçalar un procés de pau amb Israel! No és pas gaire viatjat, el Galtetes. Darrerament, però, no sembla que les coses se li acabin de posar prou bé. I és que "l'amic de Catalunya" ha comès un error similar però de més calat que la demagògica proposta del Pròxim Orient: s'ha cregut que els bascos són tan ingenus com els catalans. El joc del trilero cansa si dura massa, i els espectadors comencen a mostrar signes de fatiga evident. Aquí, els catalans, ja se sap: Rodalies de Renfe no funciona, a Sant Cugat hi ha acumulades 400.000 cartes, el corrent elèctric es talla cada dos per tres (sense l'ajut d'E.ON), la immigració està descontrolada, etc. Jo no me n'amago: tinc ganes que un dia d'aquests el nostre amic se la foti. Me n'alegraré. I no em jutgin pas malament. A casa som caritatius i ens fan pena els desafortunats. Ara: a condició que no siguin uns estafadors.

Joan Carretero impulsa una plataforma al marge d'ERC

pesolbullit | 22 Novembre, 2006 02:42

reproduït d'e-noticies.com L'exconseller de Governació i exalcalde de Puigcerdà, Joan Carretero, impulsa la plataforma Catalunya Acció (CA), un projecte polític que té com a objectiu "únic i innegociable" portar Catalunya fins a la independència cap a l'any 2014. A la sala d'actes del Museu Cerdà de Puigcerdà, amb uns 150 assistents, Carretero va fer la presentació de l'acte, que comptava amb la presència de Josep Castany, director general de Catalunya Acció, i Santiago Espot, president executiu de CA, en el qual va criticar els plans del nou tripartit, afirmant que "només amb polítiques socials no es pot aconseguir la cohesió nacional, ja que si no es fan polítiques de reivindicació nacional tindrem una societat fracturada, i aquesta factura al final es paga". El dirigent d'ERC també va fer una crida oberta "a la unió de tots aquells que volem un Estat català independent, i a deixar d'anatemitzar-nos els uns als altres", fent també referència directa a les pressions rebudes per no presentar Catalunya Acció a Puigcerdà.

Una carta d'un lector de l'Avui demana que es crei un nou partit nacionalista català

pesolbullit | 22 Novembre, 2006 02:35

Reconciliació nacional La conseqüència més negativa de tot el procés electoral que hem viscut és el fet que molts catalans i catalanes que tenim una visió de país similar, tot i defensar-la a les urnes de maneres diferents, estem totalment dividits per interessos de partits. Com podrem fer avançar la nostra nació, si entre els que volem que això passi no ens entenem? Fa només tres anys va néixer la Plataforma per la Ciutadania, que després es convertí en un partit que ha aconseguit guanyar tres escons al Parlament de Catalunya (des d'una perspectiva que ells anomenen anti-nacionalista, tot i que per mi fan el joc al nacionalisme espanyol) i que demostra que amb una bona campanya i noms rellevants al darrere es pot créixer ràpidament. Aprofito l'oportunitat que em brinda el diari AVUI per animar a la creació d'una formació (no necessàriament electoral) que sigui clarament independent en relació amb els partits existents, amb una vocació sobiranista, en què càpiga tothom i que estigui impulsada des de sectors intel·lectuals de la nostra societat, per tal d'aglutinar totes les tendències nacionalistes. Només d'aquesta manera aconseguirem reconciliar postures radicalitzades com a conseqüència del procés electoral, que fomenten l'abstenció, i de les quals només se'n beneficia la gent que no vol que el nostre país avanci. David Salas i Espasa (Tarragona)

Cal que un nou partit nacionalista català entri al Parlament

pesolbullit | 20 Novembre, 2006 13:45

Des del 1980 el Parlament de Catalunya té dos partits d'orientació diguem-ne nacionalista, CiU i ERC. Durant molts anys CiU va governar a Catalunya gràcies a l'obtenció d'amplies majories parlamentàries, però l'evolució que ha acabat seguint aquest partit no ha estat bona, una política de pactes tronada i una manca absoluta de credibilitat per part dels seus dirigents els han portat cap a un atzucac. Dissortadament queda molt lluny l'època en que CiU estava dirigida per polítics honorables que defensaven el país per damunt de tot, com Ramon Trias Fargas, Miquel Sellarés, Miquel Coll i Alentorn , Max Canher o Josep Laporte. Avui en dia aquest partit està dirigit per gent molt mediocre, sense cap carisma, amb poquíssima credibilitat i que defensa únicament interessos partidistes. Cap independentista, ni tapant-se el nas pot votar avui en dia aquest partit. L'altre partit nacionalista català, ERC, en els últims 15 anys havia experimentat un creixement considerable, en gran part gràcies a la carta de l'independentisme. Molta gent en els darrers anys havia fet confiança a aquest partit, veient-lo com l'unica opció nacionalista realment creïble, però amb la direcció política que actualment té aquest partit les coses comencen a tenir mal aspecte. Els actuals dirigents d'ERC ja fa temps que patinen, demostren una obsessió malatissa pel tacticisme i unes ganes irrefrenables de tocar poder, unicament defensen interessos partidistes , no interessos de país, i això comença a ser molt preocupant. Per les direccions actuals de CiU i d'ERC són massa importants determinats ressentiments personals, són incapaços d'empassar-se l'orgull i no volen veure que amb aquesta actitut estan perjudicant molt greument al país. En la política catalana actual s'ha instal·lat la pràctica del maquiavel·lisme, cosa que està tenint uns efectes nefastos. El pacte d'ERC amb els socialistes no té cap justificació possible, l'any 2003 es podia entendre però actualment des d'una òptica nacionalista i independentista aquest pacte és injustificable i pot acabar convertint ERC en un partit satel·lit del PSOE a l'estic d'ICV. L'actitut de la direcció d'ERC és altament censurable, però l'actitut de CiU de voler pactar també amb el PSC és igualment preocupant. L'únic pacte que podia servir per tirar el país endavant era un pacte CiU-ERC, però el ressentiment i les males arts de les direccions d'aquests dos partits no ho han permés. Aquests dos partits són responsables de que la Generalitat de Catalunya hagi acabat en mans del PSOE, i de que tinguem un president que no dóna la talla i que governarà el país al dictat del que li vagin dient per telèfon des de la Moncloa i això és molt , molt penós. A curt termini el millor que podria passar és que els senyors Mas, Duran, Carod, Puigcercos i companyia pleguessin de la política, a CiU i a ERC hi ha gent molt més preparada i molt menys orgullosa que pot tirar el país endavant. La nostra esperança seria que el senyor Mas decidís no tornar-se a presentar i que les bases d'ERC en el proper Congrés Nacional d'ERC fessin fora als vividors de la direcció. De totes maneres això actualment és només una esperança i abans de les properes eleccions, en teoria l'any 2010, sembla difícil de que passi, per tant si tots els nacionalistes i independentistes volem que hi hagi un partit al Parlament de Catalunya que ens defensi i que no pacti ni amb el PP ni amb el PSOE no tenim cap més remei que fundar un nou partit nacionalista català que entri amb força al Parlament a les properes eleccions. A priori pot semblar un repte difícil d'assolir però amb els numeros a la mà crec que és una opció perfectament viable. L'any 88 el CDS va aconseguir entrar al Parlament amb menys de 80.000 vots i ara el 2006 Ciutadans ha entrat amb 89.000 vots, si fem números veurem que l'objectiu és possible. Dels 544.000 vots que va treure ERC el 2003 ara n'ha perdut 130.000, molts dels quals han anat a parar a l'abstenció, a això s'hi ha d'afegir que entre un 25% i un 50% dels 414.000 votants d'ERC el 2006 no estan d'acord amb el pacte i probablement no els tornaran a votar, es a dir , entre 100.000 i 200.000 persones i a això s'hi ha d'afegir els votants de CiU decebuts amb Mas i els centenars de milers de votants de CiU que porten ja vàries eleccions abstenint-se, es a dir , de 200.000 a 300.000 persones i els molts abstencionistes de tendència nacionalista que s'abstenen habitualment i el vot jove. En total podem estar parlant de vora 500.000 persones o potser més i només que aquest partit nou aconseguís mobilitzar 90.000 ó 100.000 d'aquestes persones ja entraria. Crec que és perfectament possible. Aquest partit nacionalista nou és del tot necessari si volem evitar que una part subtancial dels votants nacionalistes s'abstingui en les properes eleccions i és un partit que hauria de servir per unir al nacionalisme català i no per dividir-lo, per evitar pactes penosos amb el PP i amb el PSOE i per tenir una opció independentista real al Parlament.

Iñaki Anasagasti creu que ERC està "vendiendo Catalunya"

pesolbullit | 20 Novembre, 2006 03:17

reproduÏt de e-noticies.com L'exportaveu del PNB al Congrés, Iñaki Anasagasti, compara en el seu bloc ERC amb Euskadiko Ezkerra, el partit de l'esquerra abertzale que es va acabar integrant en el PSE, i afirma que "en cuestión de meses, ha contorsionado sus mensajes, hasta extremos increíbles. Hace unos meses, su secretario general, Joan Puigcercós, declaraba a un diario vasco (Deia, 8 de mayo de 2006) que la vocación de su partido consistía en conformar un núcleo independentista y de izquierdas, frente al regionalismo de CiU que, en su opinión, estaba, cada vez, más cerca del PSC. ¿No teme un futuro pacto de gobierno de CiU y PSC en la Generalitat?, le preguntaba el periodista. Su respuesta era terminante: "Sí me da miedo la sociovergencia, pero es legítima. Si deciden pactar, que lo hagan. Eso clarificaría mucho las cosas, porque Cataluña avanza hacia un modelo de tres espacios políticos, que se van a poder ver en el referéndum: el regionalismo centrista de CiU y el PSC, el españolismo de derechas del PP, y el independentismo de izquierdas de ERC" La izquierda abertzale auténtica era ERC. Auténtica en lo abertzale y auténtica en lo izquierdoso. Si CiU pactaba con el PSC, estaría contribuyendo a la conformación de una suerte de "regionalismo centrista", entregado a la causa española. Pero con ellos no existía ese riesgo. Ellos eran "el independentismo de izquierdas". Una vez celebradas las elecciones, todo el mundo ha podido comprobar que quien se ha ido con el PSC, arrinconando al partido más votado en todas las circunscripciones, no ha sido el "regionalista" CiU, sino el "independentista" ERC. ¿Cómo ha podido ocurrir semejante cosa? Fácilmente. De la misma manera que ocurrió con Mario Onaindía. La izquierda es, para ellos, una coartada que les permite hacer lo que quieren sin que nadie pueda acusarles de traidores, porque ellos, ya se sabe, son "independentistas". Más nacionalistas que nadie. Y como son más nacionalistas que nadie, nadie puede sospechar que estén vendiendo Catalunya al PSOE. Si lo hace CiU, estaría contribuyendo a conformar, junto con el PSC, un sano "regionalismo centrista". Pero ERC es independentista y lo puede hacer sin que de ello derive peligro alguno para Catalunya. Las explicaciones que han dado los líderes de ERC para explicar esta maniobra, no tienen pérdida. Carod Rovira argumentaba en un artículo publicado el pasado sábado en EL PAIS (el órgano oficial del Gobierno del PSOE) que el acuerdo con el PSC tenía que ver con la idea de que "Para Ezquerra, cohesión social y cohesión nacional no son sino dos caras de un mismo objetivo". Y para los que no entienden la retórica enrevesada de algunos políticos, precisaba: "Ni PSC, ni CiU, como ya se ha observado en el largo debate del Estatut y en sus programas, tienen voluntad de ir más allá del marco legal vigente. Nosotros seremos la garantía de su desarrollo máximo. Pero somos conscientes de que ni unos ni otros quieren ni han querido nunca la soberanía completa para nuestro país. Partiendo, pues, de las bases de bloque del horizonte nacional, prefijado en el techo estatutario, la elección tenía que poner acento en las cuestiones sociales" Ya ven con qué descaro se puede defender una cosa y la contraria, si quien lo hace goza de cara suficiente. Veamos: - Ellos votaron que No al Estatut, porque no era un instrumento adecuado para una nación como Catalunya. Sin embargo, como ya está aprobado y en vigor, arrinconan a CiU y pactan con el PSC argumentando que "la garantía de su desarrollo máximo" es ERC y sólo ERC. ¿No era previsible que un gobierno de coalición nacionalista hiciera un desarrollo estatutario más ambicioso? No porque la garantía de "su desarrollo máximo" es ERC y sólo ERC, que para eso es independentista. - Ellos quieren la "soberanía completa" para Catalunya. Pero como ni CiU ni el PSC la desean, arrinconan a CiU, se olvidan de la soberanía completa y pactan con el PSC, poniendo el acento "en las cuestiones sociales". En su intervención ante el Consell Nacional, Carod Rovira desarrollaba este argumento, haciendo notar que "ni CiU ni PSC disponen de un horizonte nacional que vaya más allá del Estatus que hay ahora, puesto que más allá de la autonomía no hay para ellos horizonte". Por lo tanto, añadía, "tenemos que buscar las diferencias en otro lado, en las políticas sociales, y aquí sí que hay diferencias". Por ello han optado por Montilla. ¿Significa esto que están perjudicando al nacionalismo catalán? No, evidentemente. Porque ellos son la garantía de que el nacionalismo catalán se mantendrá reivindicativo y en tensión. No en vano son independentistas. Por ello dice Carod Rovira que el pacto con el PSC no es una traición a la causa nacional catalana. En puridad, si pactan con el PSC, es para el bien del nacionalismo catalán, porque van a "reformular, desde la izquierda y desde los valores republicanos y democráticos, el discurso y las políticas del catalanismo". ERC desea "un catalanismo renovado en sus discursos y en sus políticos. Más abierto, más inclusivo, más atractivo para aquellos que aún no se sienten partícipes". Lo que están haciendo, pues, es por el bien de Catalunya. Una apuesta "en clave de futuro", para cuyo éxito resultaba, al parecer, imprescindible, marginar al partido político que ganó las elecciones en todas las circunscripciones. Se va a reformular el catalanismo, sin contar con el principal partido de Catalunya. ¿Quién da más? El mismo día, el diario EXPANSIÓN publicaba una entrevista con Joan Puigcercós. Sus respuestas son de traca. Cuando el entrevistador le pregunta sobre si Ezquerra primará a partir de ahora el eje ideológico sobre el nacional, responde: "Para Ezquerra el eje nacional sólo, no tiene sentido, porque somos un partido de izquierdas. En Cataluña tenemos tres problemas muy graves: reconducir la deslocalización, que muchas son lógicas y comprensibles, pero que se pueden y se deben afrontar mejor, asumir la inmigración, con todo lo que implica, que es también una cuestión nacional y el problema de la gente joven, con el acceso a la vivienda. Con todo esto, era mejor un acuerdo progresista" Si no lo entienden vuelvan a leer el fragmento, por favor. Probablemente seguirán sin entenderlo. Si es así, desistan. Es ininteligible. O, cuando menos, lo es en términos racionales. Puigcercós dice que han marginado al partido que ha ganado las elecciones…sólo para afrontar la deslocalización, la inmigración y el problema de la gente joven con el acceso a la vivienda. Increíble, pero cierto. ¿Era realmente necesario arrinconar a CiU para eso? ¿Cree, de verdad, Puigcercós, que en estos tres temas, que entroncan directamente con políticas que van a ser diseñadas en Madrid y en Bruselas, los planteamientos del tripartito van a ser esencialmente diferentes a los que defiende CiU? ¡Hace falta rostro! Si planteasen la nacionalización de la banca o de las empresas energéticas, vale. CiU no les hubiese acompañado, es evidente. Pero…en las políticas tendentes a frenar la deslocalización de empresas, facilitar la inmigración y promover el acceso de los jóvenes a la vivienda, lo cierto es que no van a ser capaces de diseñar políticas sociales que no puedan ser asumidas por CiU. ¿Es esa toda la apuesta social que les ha llevado al tripartito? ¡Menudas alforjas para tan poco viaje! La operación es, como se ve, redonda. ERC se olvida de lo nacional, argumentando que "somos un partido de izquierda", para centrase exclusivamente en lo social. Pero su planteamiento sobre lo social es tan Light que podría ser suscrito por cualquier partido de centro. Y en algunos casos, hasta por el PP, Fíjense. Puigcercós afirma en la entrevista que quiere atraer multinacionales a Catalunya y, para ello, apuesta por las infraestructuras y la formación. Es decir, CiU en estado puro. Muestra también su preocupación por las normas fiscales y medioambientales, que "pueden perjudicar la competitividad en la economía catalana". Nuevamente, CiU en estado puro. Y sobre las deducciones fiscales que Esperanza Aguirre está aplicando en la Comunidad de Madrid, asegura que "nos deben hacer reflexionar porque son un elemento competitivo que debe ser tenido en cuenta". ¡Viva la política social! ¡Viva el tripartito y su voluntad progresista! Y mientras tanto, ¿Qué ocurrirá con lo nacional? Puigcercós nos decía hace unos meses en DEIA que "la única solución es reconocer el derecho a la autodeterminación o reconocer las naciones. Si no se reconoce que Euskadi es una nación, los vascos deberán exigir su derecho a la autodeterminación cuando una mayoría democrática y pacífica así lo permita". Muy bien. Gracias por el consejo. Pero ahora, cuando le preguntan sobre si planteará o no el tema de la autodeterminación responde: "Ezquerra no piensa plantear un debate sobre la autodeterminación. Después de un proceso estatutario con tanto desgaste, lo que queremos hacer es desplegarlo desde el Gobierno, aunque lo votáramos en contra. Esa es una de las cosas que no debe plantear un Gobierno. Sobre el Estatus hay cosas que pensamos que son insuficientes, pero con el 15% de los votos no podemos imponer al resto del arco parlamentario una posición de fuerza" Consejos vendo, que para mí no tengo. ERC, la suprema garantía de que la tensión nacional de Catalunya no fenecerá, aúpa al gobierno a un presidente del PSC, para hacer políticas que, bajo el título de progresistas, serán de centro o incluso estarán inspiradas en las de Esperanza Aguirre. Y sobre todo, NO PIENSA PLANTEAR UN DEBATE SOBRE LA AUTODETERMINACIÓN. ¿Se puede decir con esto, que es ella, ERC, la que tiende a ocupar ahora el espacio político "autonomista" que Pugcercós reprochaba a CiU para el supuesto de que pactase con el PSC? ¿O esa acusación vale para CiU, pero no vale para ERC? En fin. ¿Alguien quería lecciones sobre lo ocurrido en Catalunya? Ahí las tiene. Carod y Puigcercós en vías de transformarse en Mario Oinandia. Lo mismo que harán los que todavía, en Euskadi, siguen afirmando que son independentistas y de izquierda. Al tiempo.

El paperot que està fent ERC

pesolbullit | 18 Novembre, 2006 04:04

reproduït de llibertat.cat Vertebrar l'espai independentista Les queixes d'ERC contra CiU pels pactes amb Zapatero, que segons els republicans havien trencat el consens en la negociació de l'estatut d'autonomia,ara tenen ben poc sentit. L'argument d'ERC segons el qual CiU havia fet prevaler els interessos sectaris de partit per davant dels interessos de Catalunya, a hores d'ara ha perdut tot valor. Només cal observar quines han estat les raons d'ERC per a fer president de la Generalitat de Catalunya el líder d'una organització sucursalista orgànicament i espanyolista ideològicament. Tampoc no és seriosa l'excusa de prioritzar suposadament una política d'esquerra, per mitjà d'una aliança amb un grup com elPSC-PSOE, obsessionat en l'especulació urbanística i en l'obra pública, sense escrúpols ecologistes i sempre al servei dels grans empresaris. Més ràpidament del que semblava, ERC s'ha situat al mateix nivell que CiU ensectarisme partidista i implicació en la conxorxa política dels sectors dominants. És evident que des d'aquest posicionament de rendició ideològica i política no es contribuirà gens a l'enfortiment de l'independentisme: ERC ens mostrarà, com abans ho feia CiU, les petites conquestes en algun camp polític concret, mentre la "gran política" la continuarà dominant el PSC-PSOE amb tot el suport de l'Estat i del poder de Madrid. Així, no és estrany que Puigcercós s'hagi afanyat a dir que ERC no plantejarà el debat sobre l'autodeterminació, ja que no és una prioritat per a la seva organització. Quan ho serà, doncs? L'independentisme només podrà avançar treballant per crear un moviment polític alliberat de les maniobres d'aquest parlamentarisme de curta volada. Les persones que havien confiat en les estratègies d'ERC, ara s'emporten una greu decepció. L'Esquerra Independentista ja ho havia advertit. L'única cosa que ha sorprès realment és la velocitat meteòrica d'ERC per a situar-se en el mateix camí de CiU. Caldrà que l'independentisme de debò abandoni algunes inèrcies i caminem conjuntament cap aquest objectiu: la Independència. 17.11.06

Una plataforma pròxima a ERC qüestiona el nou Govern

pesolbullit | 16 Novembre, 2006 01:58

Reproduït de www.e-noticies.com Una plataforma pròxima a ERC qüestiona el nou Govern La plataforma pel Dret de Decidir, pròxima a ERC, ha afirmat, en un comunicat, que el Govern d'Entesa "no permetrà avançar en el dret a l'autodeterminació", i per això continua "impulsant el treball des de la societat civil en el reconeixement nacional i el dret a decidir". La Plataforma també manifesta que "examinats els resultats electorals del passat 1 de novembre, considerem que la situació política esdevinguda dins el nou Parlament i el govern que en sorgirà no portaran a assolir la demanda del poble català manifestada massivament el passat 18 de febrer". És per aquests fets que continuen "prenent com a punt de partida el nostre lema Som una nació i tenim el dret de decidir, i per aquest motiu continuarem treballant perquè la societat civil faci de motor impulsor i el dret de decidir sigui una realitat".La Plataforma pel Dret de Decidir també ha comunicat que està preparant "noves accions, que seran discutides en una assemblea el 16 de desembre, en la qual hi participaran totes les entitats adherides (fins al moment més de set-centes) i altres col·lectius invitats", a més d'anunciar que "abans d'acabar l'any, comunicarem les accions més immediates".

Víctor Alexandre: Catalanisme 69, espanyolisme 54

pesolbullit | 16 Novembre, 2006 01:55

Reproduït de http://www.victoralexandre.cat/ Catalanisme 69, espanyolisme 54 Articles per Víctor Alexandre dilluns, 13 novembre 2006 És evident que moltes persones s'han sentit decebudes davant el resultat de les recents eleccions catalanes, sobretot si tenim en compte que les enquestes i les prepotents expectatives de Convergència i Unió van crear un miratge que presagiava una victòria d'aquesta força política al voltant dels 52 escons. El cert, però, és que s'ha quedat amb 48, només dos més que en la legislatura anterior, i que ha perdut noranta mil vots. La seva victòria, per tant, té un regust amarg que només l'espectacular caiguda del Partit Socialista, amb una pèrdua de 5 escons i de quasi un quart de milió de vots, permet endolcir. Sense aquesta derrota del PSC, el fracàs de CiU hauria resultat molt més visible encara. Tot i així, voldria fer notar dues coses. Una: que el catalanisme no ha cedit terreny, ja que el nombre d'escons a repartir entre ERC i CiU continua essent el mateix d'abans; i dues: que la gran abstenció –un 43%– i el vot en blanc –60.000– indiquen que hi ha un sector sobiranista de la societat catalana que ha castigat aquestes dues opcions polítiques. A CiU per la traïció del pacte Mas-Zapatero i a ERC por haver lliurat la presidència de Catalunya a un partit espanyolista com el PSC. Però hi ha una lectura més, i és que el sobiranisme creix a Catalunya com ho demostra la consolidació del vot independentista. Si haguessin tingut raó els qui deien que la majoria dels vots d'ERC en el 2003 –que va passar de 12 a 23 diputats– procedien de CiU, com és que ara, malgrat la ferotge campanya mediàtica en contra, només n'ha perdut dos? Un altre aspecte a destacar és que el catalanisme, amb 69 escons, supera l'espanyolisme, que sols en té 54. Fins i tot sumant-hi els 12 d'ICV en queda per sota. Què lluny podran arribar ERC i CiU juntes el dia que s'ho proposin. Tot això obre un horitzó molt interessant, per bé que incert. Interessant, perquè l'independentisme no sols està consolidat sinó que és una força en alça; incert, perquè ERC, com a partit independentista amb pes específic al Parlament, genera moltes antipaties en la resta de forces polítiques. ERC molesta a CiU perquè desperta la consciència nacional de Catalunya i despulla el programa regional-victimista d'aquesta formació, i molesta també a PSC, PP i Ciudadanos perquè mostra allò que realment els uneix: la imposició a ultrança de la nació espanyola. La lluita, per tant, s'entaula entre el nacionalisme defensiu d'ERC, la covardia de CiU i la hispanoaddicció de la resta. Si a això hi afegim l'odi visceral que ERC desperta a Espanya, es comprèn que una de les condicions del pacte Mas-Zapatero fos l'exclusió dels independentistes del poder i la suma d'esforços per desacreditar-los políticament. Això no obstant, opino que Esquerra s'ha equivocat pactant de nou amb el PSC. S'ha equivocat, perquè un sector de les seves bases i bona part de la societat catalana no entendran que hagi pactat amb el partit que la va expulsar del govern i que hagi fet president precisament l'home que va dir que els drets històrics de Catalunya no existeixen. És una simple qüestió de principis, i la factura més immediata arribarà amb les eleccions municipals. Però també s'equivoquen els qui pensen que l'objectiu d'Esquerra és la destrucció de CiU. És cert que ara hi ha un flux de vots entre aquestes dues formacions, però això només és degut a la anormalitat en què viu la segona. N'hi hauria prou que CiU abracés la independència perquè els votants d'ambdós partits quedessin clarament delimitats. CiU encarnaria la dreta moderada nacionalment conseqüent, i ERC tindria l'hegemonia de l'esquerra amb els mateixos objectius nacionals. Per tant, per més que molts sobiranistes de CiU no ho creguin, l'enemic a qui ERC espera batre molt aviat no són ells, sinó el PSC. Aquest és l'autèntic objectiu dels republicans: convertir-se en l'esquerra nacional i deixar el PSC com una força residual defensora dels interessos de l'esquerra nacionalista espanyola. El dia que això sigui realitat, gràcies al vot desacomplexat de la gent jove, Catalunya estarà a molt a prop de la seva normalització política. Mentrestant, malauradament, la política catalana continuarà en mans dels qui necessiten anar al notari per donar versemblança a unes promeses en les quals ningú no hi creu i també en les d'aquells que han convertit Catalunya en una simple comunitat autònoma governada des de la Moncloa. Aquesta és una de les raons de la gran abstenció i del vot en blanc, el desencís davant un govern que no pot governar. I en això darrer té una gran responsabilitat ERC. Esquerra es queixa de l'espanyolització de la política catalana, i té raó, però ha d'assumir que ha estat la seva falta de caràcter, la seva tebior davant els socialistes, el que ha abocat Catalunya a aquesta situació. ¿O és que és suïcidant-se, com ERC pensa ocupar el lloc del PSC? Tenir la clau de la política catalana és molt útil, sens dubte, però el benefici d'aquest privilegi no està en la possessió sinó en l'ús de la clau. De la mateixa manera que la facultat de parlar engrandeix la saviesa del silenci, també l'oportunitat en l'ús de la clau indica la intel·ligència del qui la té. Vull dir amb això que no és necessàriament des del poder com ERC aconseguirà convertir-se en la força que ha de governar Catalunya, sinó deixant que siguin els seus adversaris –els mateixos que han jurat que el nou Estatut és la solució a tots els problemes dels catalans– els qui, atrapats en la mentida, s'ofeguin en la seva pròpia incontinència verbal. Quant a la presència en el Parlament de la formació catalanofòbica Ciudadanos, crec que, si se'm permet la ironia, és una de las millors notícies dels darrers anys. Significa que l'independentisme català comença a ser una força tan poderosa que ja intimida i preocupa seriosament als qui hi estan en contra. Així ha succeït sempre en tots els processos d'emancipació nacional i així serà també a Catalunya. Que la culminació d'aquest procés arribi aviat, dependrà de la capacitat de CiU per adonar-se que en la covardia hi ha el germen de la seva destrucció.

Jaume Lòpez, politòleg: Tres apunts sobre els resultats de les eleccions del 2006

pesolbullit | 16 Novembre, 2006 01:49

reproduït de tribunacatalana.cat 1. En clau catalana o en clau espanyola: Les comarques on CIU obté els millors resultats també és on ERC obté els seus millors resultats. Igualment, les comarques on PSC obté més bons resultats, també ho fan PP, ICV i Cs. (Aquesta correlació es dóna sense excepcions a les demarcacions de Barcelona i Girona, i no és tan forta, tot i seguir aquesta mateixa tendència, a Lleida i Tarragona.) Com interpretar-la? Doncs, tentativament, afirmant que no hi ha comarques d’esquerres i comarques de dretes (perquè si fos així, hi hauria una correlació entre ERC i ICV, i CIU i PP que no es dóna en cap cas), sinó comarques catalanocèntriques i comarques hispanocèntriques. És a dir, hi ha entorns territorials (que la divisió comarcal aproxima) on la majoria de la població viu en clau catalana i des d’aquesta clau escull una opció de dretes o d’esquerres. I altres entorns on el marc d’opcions socialment rellevant està definit per un enfocament espanyol que vindria construït per múltiples factors (mitjans de comunicació predominants, elements culturals més presents, etc). En les comarques catalanocèntriques CIU i ERC cobreixen entre el 54% i el 69% dels vots emesos. És a dir, conformen una majoria més o menys àmplia. On PSC, PP i ICV treuen més bons resultats la forquilla dels seus vots sumats va del 37% al 57%. Naturalment, les reflexions de base territorial no són traslladables al nivell individual. Les característiques socioeconòmiques i culturals d’un ciutadà ens poden explicar perquè, per exemple, el seu transvasament de vot es produeix entre ERC i ICV i no entre ERC i CIU. És a dir, quin eix ha estat preponderant en la seva elecció. Però aquesta sembla venir determinada per una oferta més en clau catalana o espanyola i localment segregada. En altres paraules, les correlacions observades porten a pensar en l’existència d’un ambient simplificador de les alternatives que es presenten predominantment en una o altra clau depenent del territori. Cosa que els polítics haurien de tenir en compte si volen guanyar vots. Sortirà rentable subratllar certs temes en algunes comarques i no en altres. Una altra reflexió és que el discurs cívic sobiranista (en el que es busca vincular els valors d’esquerres amb els del nacionalisme) no ha calat. Si fos així (o el dia que sigui així) hauríem d’esperar una major correlació entre ICV i ERC (positiva o negativa), o una total absència de correlacions entre aquesta força i les altres (al poder jugar en la doble dimensió, que és el que passa més aviat, tot i que no del tot, amb ICV). El perquè d’aquesta distinta clau té a veure amb molts factors de tota mena. Si volem anar a parar al típic rural-urbà, cal dir que allà on es dóna la majoria CIU-ERC no hi ha ciutats de més de 50.000 habitants, amb excepció de Reus i Manresa (naturalment, la grandària de les poblacions per si mateix no ens explica res). Però, el PSC no només aconsegueix els seus millors resultats en zones urbanes. Per exemple, treu alguns dels seus millors resultats percentuals a l’Alta Ribagorça, Vall d’Aran o Montsià. Segurament podem comparar l’eix nacional o cultural catalanocèntric-hispanocèntric amb el que es dóna en altres països amb minories nacionals, o fins i tot amb un eix com el religiós, també territorialment assentat. De totes maneres, aquest darrer no es presenta tan deslligat d’altres valors com ho fa l’eix nacional-cultural català, ja sigui amb correlacions ideològiques (USA) o nacionals (Irlanda). 2. Participació: segona correlació: Les comarques amb més participació és on el tàndem CIU-ERC tenen junts millors resultats. On hi ha més abstenció és on PSC i PP treuen més vots (ICV presenta una correlació més feble però s’enganxaria a aquest grup). Aquesta dada reforça l’hipòtesi de la clau cultural. Allà on el centre de referència és Catalunya les eleccions al Parlament són més importants (i les opcions partidàries són catalanocèntriques), i així ho valoren els votants anant a votar més (estiguin més o menys satisfets amb la tasca dels partits). 3. Puja la insatisfacció amb la lògica elitista-representativa :Les opcions que han crescut en aquestes eleccions són les d’Iniciativa per Catalunya-Verds, el Partit de la Ciutadania, i el vot en blanc. Què tenen en comú? Totes elles s’han desmarcat o es desmarquen d’una concepció de la política que ha subratllat contínuament els interessos i la lògica partidària. El vot en blanc, naturalment, es desmarca de qualsevol opció partidista però no de la democràcia. El Partit de la Ciutadania es presentava subratllant, a més del seu antinacionalisme, la crítica al sistema representatiu actual (defensa de les llistes obertes, crítica a l’elitisme representatiu). Pel que fa a ICV és un bon exemple de com les percepcions de les elits poden tenir tan poc a veure amb la dels ciutadans: un líder tan denostat en els ambients político-comunicacionals de signe divers com Saura (“quin paperàs ha fet!”, “és un titella!”) ha arribat a la gent no apel•lant a la força, o al seu paper decisiu, sinó a l’honestedat. (I minimitzant la incertesa negociadora declarant des del principi amb qui pactaria.) Per alguns ha estat una sorpresa que aquest valor encara cotitzi.

Salvador Cardús: “Si ara es fes una enquesta sobre qui deixaria de votar pel ‘mal ús’ del seu vot, no m’estranyaria que el resultat fos d’infart”

pesolbullit | 16 Novembre, 2006 01:37

reproduït de tribunacatalana.cat “La desconfiança de l’elector amb el que es pot fer amb el seu vot ha estat la causa directa del descens espectacular de votants en les passades eleccions entre els tres primers partits i la raó de l’augment de vots d’ICV-EU”. Això és el que afirma el sociòleg i periodista, Salvador Cardús, en un article publicat a ‘La Vanguardia’, en el que assegura que el descontent dels ciutadans és tan descomunal que “si ara es fes una enquesta sobre qui deixaria de votar pel ‘mal ús’ del seu vot, no m’estranyaria que el resultat fos d’infart”. I és que, segons Cardús, els partits polítics es regeixen per l’antic principi de “Santa Rita, lo que se da no se quita”. És a dir, que amb els vots a la cartera, fan amb ells el que els ve de gust, “al marge del que s’ha promès en campanya i de les línies ideològiques de fons”. Però la necessitat de justificar una decisió política “que irrita a propis i a estranys té conseqüències directes i profundes en els partits”. Segons Cardús, en el cas de CiU i ERC les conseqüències del pacte poden ser greus. Pel que fa a CiU, “de no reconèixer l’error d’una campanya que li va tancar les portes al govern que estava a les seves mans, li pot succeir el que li va passar al PSC des de 1980 fins el 2003”. És a dir, “si insisteix en interpretar la realitat política catalana a l’estil de “o ells o nosaltres”, acabarà per menysprear a la majoria dels ciutadans que avalen el govern d’’entesa’ i es quedaran –o podriran- a l’oposició”. I, pel que fa a ERC, les conseqüències de la decisió encara són més greus. Segons Cardús, "la necessitat de justificar la seva decisió els porta a anunciar canvis de fons en la línia ideològica del partit" i a dir que "cal repensar el catalanisme del segle XXI per fer-lo menys identitari". El sociòleg conclou que l'obsessió dels republicans per convertir la necessitat del pacte en virtut fa pensar que, potser, el seu horitzó final no sigui sinó "romandre com sigui en el poder" de manera que de cara als propers comicis podrien fer seva la frase "que nos quiten lo bailado" i convertir-la en eslògan electoral.

ERC tem que l'independentisme en massa els giri l'esquena

pesolbullit | 12 Novembre, 2006 05:10

Reproduït de www.e-noticies.com ERC tem una fuga de vots a les municipals La direcció nacional d'Esquerra tem que alguns votants decebuts passin factura a les properes eleccions municipals -previstes pel 27 de maig de l'any vinent- i ha decidit fer una campanya per explicar la seva opció per un nou pacte amb el PSC i ICV, segons s'ha reconegut al consell nacional de la formació celebrat a Solsona (Solsonès). El nou Govern d'Entesa ha rebut, tanmateix, un suport majoritari dels quadres d'ERC amb 162 vots a favor, només dos en contra i 10 en blanc, amb cap intervenció a favor d'un pacte amb CiU i només una de mantenir-se a l'oposició.

Carod i Puigcercós lliuren amb cos i ànima ERC a l'espanyolisme del PSOE

pesolbullit | 12 Novembre, 2006 05:08

Reproduït de www.e-noticies.com Puigcercós demana seny als seus diputats a Madrid Joan Puigcercós, amb Joan Tardà, a la seu d'ERC Les rígides normes de conducta que s'ha imposat el futur Govern de l'Entesa també regiran per a ERC a Madrid. L'encara portaveu republicà al Congrés, Joan Puigcercós, va reunir dijous passat els seus diputats per ordenar-los que evitin qualsevol intervenció altisonant que, convenientment explotada pel PP i els seus mitjans, pugui posar en dificultats el PSOE i, de rebot, José Montilla. Adéu a les picabaralles per l'ús del català a la tribuna i a les proclames independentistes. Almenys, per un temps, segons informa El Periódico."Ordre, serenitat i formes". Així resumeix Puigcercós la consigna que ha transmès als vuit diputats d'Esquerra al Congrés, encapçalats pel valencià Agustí Cerdà, que la setmana que ve el substituirà com a portaveu. El secretari general d'ERC renunciarà d'aquí a uns quants dies al seu escó per assumir la cartera de Governació, però abans ha volgut alliçonar els seus perquè no dinamitin a Madrid la imatge de cohesió institucional que s'està començant a forjar l'encara no constituït Govern de la Generalitat."És un problema d'estètica. Hem estat durant més de dos anys recolzant Zapatero en gairebé totes les iniciatives, començant per la seva investidura, però l'únic que ha transcendit han estat alguns gestos", reflexiona en veu alta Puigcercós.Aquests "gestos" que ERC vol desterrar són, entre altres: les polèmiques protagonitzades pel parlamentari Joan Tardà en utilitzar el català a la Cambra, vorejant el reglament; la seva proposta de reformar la Constitució perquè l'Exèrcit no pugui "envair Catalunya" si aquesta s'independitza; l'encadenament de joves d'Esquerra a la seu de la Cope a Madrid; i la irrupció del republicà Joan Puig, en banyador i amb el carnet de diputat a la boca, a la piscina pública que el director d'El Mundo, Pedro J. Ramírez, usa com si fos pròpia a Mallorca.En el que queda de legislatura, els diputats republicans hauran d'exercir a la Cambra baixa una "oposició constructiva i sense provocacions", segons Puigcercós. La qual cosa significa seguir negociant amb el PSOE "llei a llei", sense renunciar als principis però amb disposició a arribar a acords. I significa, abans que res, no cometre "excessos" que brindin "pretextos" a la dreta per desgastar el president del Govern central, José Luis Rodríguez Zapatero, i legitimin els que, entre les files socialistes, s'han oposat a la reedició del tripartit i no oculten el seu desig que fracassi aviat.Puigcercós també va advertir els seus diputats que, si no mantenen les formes, posaran Zapatero en braços de CiU, que tot i que menys constant en el seu suport al Govern, gaudeix a Madrid d'una imatge molt més moderada que ERC, cosa que la converteix en una aliada desitjable per al PSOE. L'altra gran prioritat d'Esquerra és que el desenvolupament legislatiu de l'Estatut compti amb el concurs de CiU, per la qual cosa el republicà Cerdà li ha demanat aquesta setmana que no posi pals a les rodes.

L'objectiu de Carod mai no ha estat la independència sinó obrir la Generalitat al PSOE

pesolbullit | 12 Novembre, 2006 05:01

reproduÏt de lobbyperlaindependencia.org Ara tot s'explica! Les persones que vam militar dins ERC i que vam assistir astorats a la guerra bruta de Carod Rovira contra Àngel Colom no enteníem a què venia aquella campanya, aquell afany conspiratiu i el joc brut que arribà a escampar la brama que Colom patia la sida, per exemple. Ara les peces del puzzle comencen a encaixar perfectament. El gran obstacle per convertir ERC en un satèl.lit del PSOE i fotre fora de la Generalitat Jordi Pujol, eren Àngel Colom i la seva gent. Un cop llevats d'enmig els militants i dirigents d'ERC que primer eren independentistes i després d'esquerres, tot era qüestió de temps. Enmig de l'operació de setge i enderroc, l'11 de setembre de l'any 1996, Carod Rovira ja va declarar al diari AVUI: "No ens calen líders independentistes sinó que gent que governi el país". Qui vulgui entendre a fons el que ha passat aquests dies s'ha de remuntar com a mínim als inicis dels anys 90 però ha d'analitzar també a fons els orígens i la trajectòria de Carod Rovira, començant pel seu pare guàrdia civil que traballava per als servicis d'informació de Franco, la detenció de l'Assemblea de Catalunya del 28 d'octubre de 1973, els darrers anys del franquisme, el seu pas pels Nacionalistes d'Esquerres, la seva entrada a ERC, el congrés de Lleida, el cop d'estat que va provocar dins ERC ara el 1996; i així fins avui, etc. El servici d'informació del Lobby ja està treballant en una biografia no autoritzada de Josep Lluís Carod Rovira, el màxim responsable d'haver impossibilitat per doble vegada un pacte nacional, l'home que ja va provocar una "guerra civil" dins ERC el 1996 i que ara l'ha tornada a provocar dins el si del nacionalisme català i que ha catapultat un home del PSOE a la presidència de Catalunya. En tornarem parlar... Reproduït de www.diaridebalears.com ERC, canvi de tren Hi ha una línia de continuïtat dins ERC que, partint de la seva fundació, arriba fins a Àngel Colom. Jo, ho he de confessar, no vaig entendre l'embolic que desembocà en la seva sortida i en la consegüent substitució per Josep-Lluís Carod. Els dos, crec, havien estat seminaristes, i sé del cert que de joves visqueren junts a un pis de Barcelona. Eren molt amics i es coneixien bé. Colom fundà La Crida i Carod fou dirigent i candidat a les llistes de Nacionalistes d'Esquerra. Els seus camins es tornaren a trobar quan junts entraren, amb bona part de les seves respectives organitzacions, a ERC. Heribert Barrera féu possible la seva incorporació perquè significava un rejoveniment de la militància (ben necessari, per cert). Després d'Heribert Barrera, i convivint ja amb el tàndem Colom-Carod, hi hagué l'etapa transitòria de Joan Hortalà, economista gens nacionalista (ni esquerrà, ni republicà), que no hi deia gens, en aquell partit. A Hortalà, li disputaren la Secretaria General Colom i Carod per separat en el congrés de Lleida. Allà, Carod intentà entendre's amb Hortalà per derrotar l'independentisme de Colom, però hagué de desistir davant els crits dels militants, que repetien: «Carod Rovira, Catalunya et mira». Aquell fou un precedent clar del relativisme moral que Carod ha aconseguit traslladar ara a tota la cúpula d'ERC. Colom guanyà per poc més de trenta vots Hortalà i reestablí l'independentisme com a principal tret distintiu de la ideologia del partit. Aviat, però, les discrepàncies entre els dos líders es convertiren en font de tensions internes i, finalment, Colom ho deixà estar. Afirmava que davall la capa de crítiques que el sector de Carod li dedicava hi havia la determinació d'acostar ERC als hereus del PSUC (que no record si ja es deien Esquerra Unida, tants de noms han tingut els comunistes). Però jo sempre vaig pensar que eren manies d'en Colom i que no hi havia res més que un enfrontament per ocupar la Secretaria General. Les turbulències que produïa (i produeix) la frivolitat de Pilar Rahola en tots els òrgans de direcció provocaven pertorbacions en qualsevol intent d'anàlisi de la política interna i externa d'ERC. A hores d'ara, malgrat tot, tenc clar que, amb la informació de primera mà de què disposava, havia d'haver estat capaç de capir la raó que tenia Colom i de detectar el paper principal que devia jugar Puigcercós (més que Carod) en tota la conspiració. Joan Puigcercós, sempre pròxim a Colom d'ençà de La Crida, nacionalista de veres, aparcà cínicament les seves conviccions polítiques i s'alià amb els marxistes de Catalunya Lliure i de Nacionalistes d'Esquerra per assegurar-se en poc temps el control del partit. La decisió d'ERC de fer Montilla president de la Generalitat obliga a reinterpretar així la conjura contra Colom. N'és, en realitat, el darrer acte. L'etapa que comença amb el nacionalisme ingenu i balbucejant dels primers temps d'ERC i arriba fins a l'independentisme dels anys 90 deixa pas a una de nova on ja no serà creïble l'equidistància d'ERC ni la seva autonomia envers l'esquerra espanyola. Ara els polítics d'ERC ja no podran citar Macià ni Companys als seus mítings. «Dreta? Esquerra? República? Monarquia?...Catalunya!» és una frase de Macià que haurà de ser arraconada. I l'himne d'Els Segadors. Ara escau més allò de «Proletaris de tot el món, uniu-vos», i després La Internacional. Aquells que som nacionalistes i d'esquerres, per mor de la decisió d'ERC (i d'altres), vivim una tragèdia íntima que es presenta com a inevitable: la incompatibilitat d'aquestes dues conviccions dins les organitzacions polítiques. L'esquerranisme, enlloc d'ideologia alliberadora, molt especialment de les nacions oprimides, esdevé un fanatisme que només és tolerant davant les agressions a la pàtria. Ja no hi ha líders com Macià o Barrera, capaços de voler una Catalunya socialment justa, però, sobretot, lliure. I els que hi ha tapen la seva impostura amb un joc de mans pervers: criminalitzen l'adversari per fer oblidar que s'entenen amb l'enemic. Joan Mir. Professor de la UIB....

Carod ja no parla de les Seleccions Catalanes. Ara no toca!

pesolbullit | 11 Novembre, 2006 03:01

Reproduït de www.e-noticies.com Carod ja no parla de les Seleccions Nacionals Carod-Rovira, durant un moment de l'entrevista El president d'Esquerra i proper vicepresident de l'executiu de Montilla, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha confirmat que l'àrea d'esports dependrà d'ell. En una entrevista a El Món a RAC-1, el dirigent republicà s'ha limitat a dir que amb les seleccions catalanes s'haurà d'"aplicar estrictament el que diu l'Estatut i l'Estatut té un article que permet una certa presència de l'esport català a nivell internacional. Això per nosaltres sempre ha estat prioritari, però ens equivocaríem si reduïm la política esportiva només a això, que és molt important i que mai com en aquests darrers anys havia estat tant sobre la taula". Carod ha prioritzat per sobre de les seleccions l'impuls de "l'esport de base, els programes que s'han fet de relacionar esport i salut, i els equipaments esportius als pobles".

Salvador Cardús: “ERC ha oblidat qui la va fer fora del govern”

pesolbullit | 11 Novembre, 2006 02:58

Reproduït de www.tribuna.cat Salvador Cardús: “ERC ha oblidat qui la va fer fora del govern” 10/11/2006 · BarcelonaSalvador Cardús considera que el nou govern, que ara s’anomena d’’entesa pel progrés’, “no és el govern que Catalunya necessitava”. Creu que ERC, per justificar el seu acord amb els socialistes, ha fet un gran exercici de desmemòria quan diu, per exemple, “que el PSC no va enganyar sobre l’Estatut del 30 de setembre, i que CiU sí”. De fet, segons el sociòleg i periodista, “CiU el va defensar a Madrid, acceptant finalment un pacte en solitari [...], però el PSC va mentir quan el va votar al nostre Parlament per, l’endemà, presentar-hi esmenes i seure a l’altra banda a la negociació a Madrid”. Però, sobretot, ERC oblida una cosa: “qui la va fer fora del govern tripartit, l’exigència electoral d’ocupar la conselleria primera o el compromís de fer aliances segons programes i no segons retrets partidistes, com fa ara”. També creu que ERC “ignora que té un 25% menys de vots, un terç perdut pels decebuts pel seu paper dubitatiu en el procés estatutari, un terç perquè no es fiaven que finalment fes Mas president, i un terç que temien que en fes Montilla”. És per tot això que afirma que el govern que tindrem és “l’entesa de dues covardies”, la del PSC i la d’ERC, “sumades al conservadorisme ideològic de l’esquerra benpensant que ICV-EU representa”. Per una banda, hi ha “la covardia d’un PSC que, vista la seva davallada, no s’atreveix a pactar amb CiU, cosa que hauria fet en el cas d’una relació més equilibrada”; i ERC, per la seva banda, “tampoc s’ha atrevit a fer un ‘pacte nacional’”. Cardús creu que “ERC deu haver calculat que era preferible fer president el candidat feble d’un partit derrotat a les urnes que no pas haver de competir amb el que la majoria de catalans havia considerat el millor candidat d’entre tots”. Cardús diu que escriu aquest article a l’Avui, “decebut, però no sota l’impacte de cap sensació d’engany”, perquè ja s’ensumava la reedició del tripartit i veia el “pacte nacional” com una “quimera”: “un pacte CiU i ERC no, perquè són com l’aigua i el salfumant”. El sociòleg i periodista finalitza l’article afirmant que no sent cap afecte per aquest govern i de Montilla diu que “no sé si realment té al cap la Catalunya que necessitem per als primers 25 anys, perquè no ho va saber explicar”. Tenim, en definitiva “el govern que suma els interessos partidistes del major nombre de diputats. El país, a la foto, amb prou feines hi surt”

Joan B. Culla acusa ERC d'obrir un cisma irreperable en el si del nacionalisme català

pesolbullit | 11 Novembre, 2006 02:55

Reproduït de www.tribuna.cat 10/11/2006 · BarcelonaEl PSC és l’organització política més reeixida que ha tingut Catalunya en la seva història contemporània, però ha tingut durant molt de temps una assignatura pendent: guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya i governar la Generalitat. D’això i de l’estratègia d’aliances d’ERC en parla l’historiador Joan B. Culla en un article al diari ‘El País’. Segons Culla, la novetat es va produir fa tres anys, quan el PSC va ser rescatat pel “salvavides d’ERC”. Ara, davant d’un nou naufragi socialista molt més greu, “el salvavides d’ERC ha tornat a actuar amb més diligència encara”. Però, segons Culla, les dues operacions de salvament no són ben bé iguals, ja que al 2003, les urnes van enregistrar un empat tècnic que algú havia de desfer, “l’apel•lació a la necessitat de l’alternança tenia bastant sentit” i la desintegració de CiU semblava plausible. En canvi, al 2006, l’alternança ja s’ha produït, CiU es manté i la derrota dels socialistes “no admet pal•liatius”. Alguns argumenten que és justament la debilitat del PSC el que ERC pretén explotar però, segons Culla, les primeres impressions que ens arriben sobre el segon tripartit “no fan pensar en una Esquerra crescuda i un PSC prostrat”. Tot fa pensar que “ERC ha llançat el seu salvavides més contra Convergència que a favor del PSC”, creient que “mentre ells exercien de paladins nacionalistes dins del Govern [...] CiU es pansirà per fi en quatre anys lluny del poder, de manera que en el 2010 sigui possible d’una vegada l’anhelat “sorpasso”. Culla qualifica de “miop” aquesta aposta d’ERC. Creu que, des de la perspectiva de la propera generació, la decisió d’Esquerra “obre un cisma irreparable en el si el nacionalisme català”: “no em refereixo als dirigents [...], sinó al desànim, la impotència, la decepció que senten aquests dies cents de milers d’electors nacionalistes de bona fe, votants mòbils entre CiU i ERC; [...] parlo del trencament de les transversalitats o complicitats que encara hi pogués haver en l’espai intel•lectual nacionalista. Parlo de la probabilitat de que el sobiranisme d’ERC en el poder i el de CiU a l’oposició es neutralitzin mútuament”.Davant d’això, es pregunta: “amb qui compta Esquerra per nuclear a mitjà termini una majoria social a favor de l’autodeterminació? Amb les bases socialistes del Baix Llobregat i el Barcelonès Nord?”. Culla creu que Montilla, en nom de la normalització, s’esmerçarà “en adormir la reivindicació identitària i en potenciar la polaritat esquerra-dreta, en detriment de l’eix catalanisme-espanyolisme, com a esquema vertebrador de la política catalana”. Si se’n surt, pot passar que “quan Esquerra estigui en disposició d’assumir l’hegemonia del nacionalisme català..., ja no quedi nacionalisme per hegemonitzar”, que de tant “normalitzada i absorbida per l’agenda social, Catalunya s’hagi convertit en una mansa comunitat autònoma espanyola, una més, amb una esquerra i la seva dreta, però sense qüestió nacional”. .

Les raons foradades del submarí del PSOE, Carallot Rovira

pesolbullit | 11 Novembre, 2006 02:39

reproduït de lobbyperlaindependencia.org Com més parla el botifler Carallot Rovira més s'emmerda i més es posa en evidència.A l'entrevista que va concedir l'altre dia al diari AVUI, Carod va fer el ploricó dient que a CiU tot se li perdona i que en canvi a ERC se li exigeix molt més, que CiU podia pactar amb qui fos (el PP o el PSOE) per exemple, i que en canvi als pobrets d'ERC se'ls aplicava un sedàs diferent i rigorós. Bé, com demostrarem tot seguit, això és rotundament fals: 1.- CiU ha pagat un preu molt car per haver donat suport el 1996 al PP. Ho ha pagat amb la pèrdua del poder, amb una davallada brutal de vots i de credibilitat fins al punt que 10 anys després Artur Mas durant la campanya va haver d'anar davant un notari i signar un document on es comprometia solemnement a no pactar amb el PP. I així i tot, CiU s'ha quedat molt lluny de les majories absolutes del temps de Jordi Pujol. 2.- A conseqüència d'haver pactat amb el PP, els primers que van acusar de botiflers i de traïdors els dirigents de CiU fou la cúpula d'ERC amb Carod, Puicercós, Ridao al davant. 3.- Quan Artur Mas se'n va anar pel seu compte a signar un pacte amb ZP en el qual acceptava la retallada de l'Estatutet, també va rebre les acusacions de botifler i de traïdor per haver-se venut per un plat de llenties i a canvi d'una promesa vaga i incerta, com així s'ha demostrat després. Des d'aquest web, el Lobby va carregar molt fort contra Artur Mas i CiU i els articles estan a disposició de tothom. En aquella ocasió, els primers que van acusar-lo de traïdor, venut i botifler foren els dirigents d'ERC. Aleshores, de què se queixa ara Carallot Rovira? I ara, per què plora? 4.- Precisament per això, perquè el Lobby va criticar Mas al seu moment ara estam en condicions morals i tenim tota la legitimitat del món per acusar ERC de botiflers i de traïdors ja que al final estan fent exactament el mateix que tant van criticar al seu dia a CiU i a Mas. 5.- Com ja vam dir l'altre dia ERC pagarà un preu molt alt per aquest acte de traïció. De fet ja l'està pagant: a les eleccions de l'1 de novembre ha davallat tres diputats, ha perdut milers i milers de vots i això tan sols és el principi. El 2003, quan Carod es va destapar com un submarí del PSOE, molts independentistes li van concedir encara el benefici del dubte i li van donar una oportunitat per demostrar fins on podia dur el seu projecte il.lús i ingenu de reformar l'Estatut de la mà del PSOE i ZP. Bé, els resultats del Tripartit I són a la vista de tothom i tothom recorda com Carod volia demanar el SÍ per a l'Estatutet "cepillado" (Alfonso Guerra dixit) i que només les bases indignades li van aturar els peus. 6.- Amb tots aquests antecedents, està clar que a Carod i a ERC el crèdit se li ha acabat i ara, després de reeditar Tripartit II en el qual Montilla ha fermat curt ERC i les JERC els independentistes en massa els castigaran a les urnes. Perquè una cosa comença a estar clara: Carod ha donat ordres taxatives de desmobilitzar el partit i les joventuts: s'ha acabat, doncs, anar a protestar davant la COPE, denunciar la piscina il.legal de Pedro J. Ramírez a Mallorca, reclamar el castell de Montjuïc amb una estelada gegant, rompre un exemplar de la Constitució espanyola, reclamar seleccions catalanes amb manifestacions, etc... La consigna que ha donat Carallot al partit és contundent: "Ara tot això no toca. Ha arribat l'hora de fer bonda i el primer que se passi, consell de guerra i expulsat. A ZP i a Montilla no se'ls ha de crear problemes perquè si no feim molta bonda i ens comportam com uns bons espanyolets me tornaran a fotre fora del govern, primer a mi i després als consellers". 7.- Sobra dir que quatre d'anys d'ERC i les JERC domesticades, castrades i submisses al PSOE i a Montilla provocaran un descrèdit total i absolut entre els independentistes i a les properes eleccions locals de 2007 la davallada pot ser històrica.

Els dirigents d'ERC ara intenten vendre la imatge d'un Montilla convers al catalanisme

pesolbullit | 09 Novembre, 2006 01:07

reproduït a lobbyperlaindenpendència.org Després de la barbaritat que han fet, als dirigents d'ERC no els queda més remei que portar als altars del patriotisme José Montilla i a qui avui Joan Ridao es veu obligat a presentar com un possible convers al catalanisme. Especular sobre el futur i fer judicis d'intencions és bo de fer i qualsevol cap de fava pot amollar la barbaritat més monstruosa. Una altra cosa diferent, però són els fets. Ara que la cúpula d'ERC ha decidit fer José Montilla nou president de Catalunya, és bo fer una passada per l'hemeroteca i a veure què en surt. Per exemple: 1.- Just aprovat el Projecte d'Estatut, el 30 de setembre de 2005, per la Cambra catalana, amb els vots inclosos el PSC, el ministre José Montilla ja va avançar que a Madrid el PSOE presentaria recursos amb la qual cosa se passava pels collons la promesa solemne de ZP quan va dir que respectaria la decisió del Parlament català. 2.- Aquest estiu passat Montilla es va proclamar partidari que a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, on és convidada d'honor la cultura catalana, hi havia d'haver els escriptors botiflers i renegats que escriuen en espanyol. José Montilla va afirmar "que no pot entendre la cultura catalana sense la creació en castellà". 3.- Montilla va proposar debats en castellà durant la campanya electoral i a més emesos a tot Espanya, fet sense precedents. 4.- Titular del diari AVUI de dia 15 de setembre de 2006: "MONTILLA ALERTA A MADRID DELS RISCOS D'UN ACORD CIU-ERC. El candidat del PSC diu que aspira a governar en solitari. Per Montilla un pacte entre CiU i ERC "seria nociu perquè considera que en disputar-se el mateix camp polític es dedicarien a competir sobre qui és més sobiranista". 5.- Montilla defensa un projecte transversal que no s'ompli la boca amb la paraula nació (Avui, 6.7.06) 6.- Com a ministre d'Indústria de ZP, Montilla va presentar un recurs al Tribunal Constitucional contra la llei de l'audiovisual de Catalunya que havia estat aprovada per Parlament català amb el vot del PSC. 7.- Titular AVUI 21/04/04: "Huguet reclama a Montilla que no aigualeixi l'acord del tripartit". 8.- Titular AVUI 8/09/04: "Montilla veu inviable la petició del tripartit que els pressuposts generals de l'estat puguin incloure una solució econòmica al dèficit de la sanitat pública". Etc. etc. Aquest és l'historial del nou heroi dels botiflers d'ERC, José Montilla. Hi ha més coses encara que regirarien el ventrell d'un mort: AVUI, titular de dia 5 de novembre: MONTILLA TENDRÀ DRET DE VET SOBRE CONSELLERS I ALTS CÀRRECS PROPOSATS PER ERC I ICV. Això és el que hen fet la colla d'insensats, d'inútils i d'ineptes d'ERC! Han reconegut a Montilla fins i tot el dret de vet sobre consellers i càrrecs d'ERC quan de fet és ERC qui l'ha fet president! Decididament i sense cap mena de dubte, els dirigents d'ERC amb Carallot Rovira al capdavant, estan sonats! Només un militant d'ERC que sigui un fanàtic, un boig, un estúpid o un sectari de caldéu pot aprovar la barrabassada que ha fet el submarí del PSOE, Carallot Rovira.

Carod atribueix el rebuig d'un Pacte nacional a qüestions personals

pesolbullit | 09 Novembre, 2006 01:00

reproduït de lobbyperlaindependència.org Carod Rovira cada vegada que obri la boca per intentar justificar el pacte i la rendició davant el PSOE, es posa en evidència. Ara diu que "CiU sempre ha mirat ERC per sobre l'espatlla". Ah, ja va sabreu! I els seus socis espanyolistes del PSOE, com han mirat ERC durant aquests tres anys? Bono, Ibarra, Guerra, ZP... com han tractat ERC? Els han tractat bé? Han respectat les seves promeses o per contra els han fotut puntada de peu i ganivetada darrere ganivetada? Au venga, Carallot, respon: com és que ERC pot pactar amb el PSOE quan hi ha hagut per enmig ganivetades, cops baixos com el de Fresno, expulsions, linxaments, mentides... i en canvi no pot pactar amb CiU, que d'entrada ja els oferia el 50% del govern, senzillament perquè "els mira per damunt de l'espatlla"? El que posa en evidència Carod és que és una "vedette" carrinclona amb un complex d'inferioritat brutal plena de resentitiment, odi i rancúnia contra els catalans de CiU que no li han fet prou afalacs. Deu ser per això que ha preferit tenir devora com a President un espanyolista mediocre com Montilla que no li pugui fer ombra a l'hora de fer els seus discursos tan "brillants"? El discurs de Carad Rovira no s'aguanta per enlloc. Seria creible si ERC no hagués fet ni Montilla ni Mas president i haguès romàs a l'oposició, per exemple. Però no, aquests tres anys de Tripartit han existit i tothom té fresc a la memòria com anat, que hà passat i com ha acabat.

La direcció d'ERC practica la política del calamar per ocultar la seva actuació

pesolbullit | 09 Novembre, 2006 00:56

reproduÏt de lobbyperlaindependencia.org Per tal de defugir la seva responsabilitat, els dirigents d'ERC practiquen la política del calamar i escampen tinta per mirar de sembrar la confusió i evitar no haver de respondre pels seus actes abominables davant la ciutadania catalana. Joan Ridao ara ha qualificat "Mas de traïdor al catalanisme perquè després de pactar un estatut potent i ambiciós a Catalunya, el va rebaixar únicament per recuperar poder i centralitat política". Doncs amb això, Joan Ridao té tota la raó del món i des d'aquest web vam criticar durament Artur Mas per anar a besar el cul a ZP a la Moncloa i rompre la unitat d'acció. Però, és clar, la història no acaba aquí, com ja voldrien Carallot Rovira, Ridao i companyia. El fet innegable però és que a la traïció de CiU ara ERC ha respost no amb un acte de dignitat nacional sinó amb una traïció igual o encara més greu. Perquè, és clar, el màxim responsable del nyap i l'estafa de l'Estatutet no és Artur Mas sinó Rodríguez Zapatero i José Montilla que havien donat la paraula solemne que respectarien la decisió del Parlament de Catalunya i després no ho van fer. Aleshores, què fan ara els botiflers d'ERC tornan a donar un xec en blanc a uns falsaris, poquesvergonyes i mentiders com ZP i Montilla que han demostrat de sobres que la seva paraula no val una merda d'hipopòtam? Qui va expulsar Carod i els consellers del govern Tripartit no fou Artur Mas ni tampoc CiU sinó Rodríguez Zapatero, Maragall, Montilla, etc. amb qui ara d'una manera totalment irresponsable i inadmissible han tornat pactar. El responsable de la canallada de Fresno no fou Artur Mas sinó el "soci" d'ERC José Montilla, aleshores ministre de ZP. Si Catalunya no té les competències d'aeroports no és per culpa de CiU sinó per culpa del PSOE i dels seus escolanets d'amèn amèn del PSC, etc.

ERC ha cedit "a la temptació del poder", segons 'Le Monde'

pesolbullit | 08 Novembre, 2006 09:53

Reproduït de www.e-noticies.com Le Monde, el diari de major referència a França i un dels més importants de tota Europa, considera que "la temptació del poder ha estat més forta" que els ideals d'Esquerra. Segons recorda el corresponsal del vespertí francès, "els independentistes catalans estimaven- l'Estatut- massa tímid, reclamant per exemple que la nació catalana no figurés únicament en el preàmbul". No obstant això, i a la vista que qui governi a Catalunya haurà de fer-ho amb l'Estatut pactat per Rodríguez Zapatero i Artur Mas, Le Monde sembla veure en la reedició del tripartitt una resistència d'Esquerra per no desprendre's del poder, malgrat haver de bregar amb un text que no és del seu gust.El diari gal tampoc oblida el que, a hores d'ara, ja és un secret a veus, que és la preferència de Rodríguez Zapatero per la denominada sociovergencia. "Zapatero preferia una coalició inèdita entre els socialistes catalans i CIU", a més d'assenyalar que d'haver-se complert aquest esquema "Zapatero hauria tingut una majoria sòlida en el parlament nacional, i no hauria estat sotmès a l'oposició creixent i violenta de la dreta, des d'on li retreuen les seves aliances amb els independentistes". ..

Nerviosisme i perplexitat al cos dels Mossos d'Esquadra

pesolbullit | 08 Novembre, 2006 00:40

reproduït de tribunacatalana.cat Que la classe política catalana té una escassa cultura de sentit d'estat vers la seguretat és una evidència amb CiU i amb el PSC, però com a mínim es mantenien les formes. El fet, però, d'utilitzar el departament d'interior com a segon plat en una negociació per acabar encabint-lo en el nou i estrembòtic departament de Relacions Institucionals i Interior, demostra l'escassa sensibilitat dels negociadors del nou govern i el poc respecte per l'interès nacional de un dels pocs elements de poder polític real que representa la policia de Catalunya. Un cos que és, sens dubte, un element emblemàtic i diferencial de la nostra autonomia com l'hertzaintza ho és a Euskadi. A tot això, caldria recordar que el passat 11 de setembre portaveus oficials d'ICV varen manifestar una manca de sensibilitat vers el cos dels Mossos d'Esquadra al qualificar de militarista la desfilada d'una quarantena d'efectius davant la nostra ensenya amb uniforme tradicional. I més, si tenim en compte que aquests mateixos portaveus no digueren res quan un mes després durant la desfilada del 12 d'octubre a Madrid, l'estat va fer desfilar milers de militars, avions, carros de combat i la legió amb cabra inclosa. També hi ha una gran confusió al Departament d'Interior ja que tothom donava per segura la continuïtat de Montserrat Tura i el seu equip.

Josep Sort: Tio Pepe Montilla, un president autonòmic

pesolbullit | 08 Novembre, 2006 00:29

Reproduït de http://josepsort.blogspot.com/2006/11/montilla-un-president-autonmic-que-en.html#comments dimarts, novembre 07, 2006 Que en Montilla, alies Tio Pepe, o Cabòries, hagi arribat a ser president de la CAC, demostra fins on arriba l'autonomisme. Vull dir, que si fóssim un estat independent, una República Lliure, un individu com aquest mai hauria arribat a la Presidència de l'Estat Català. L'autonomisme és un sistema on el que predomina és l'obediència als aparells i on no té cap mena d'importància la vàlua dels individus que es dediquen a la cosa pública. L'únic important és l'obediència cega i, com va dir un dels pocs intel.lectuals ecspanyols que respecto, Ignacio Sotelo, tot referint-se, però, al felipisme, el sistema només premia la selecció dels mediocres.Voleu autonomia? Doncs aquí teniu el Montilla... un funcionari de la política, un analfabet carregat de complexos i de rancúnia. És la persona perfecta per un càrrec funcionarial com és el de ser president d'una de les 19 CCAA que hi ha dins de l'estat ecspanyol (comptant-hi Ceuta i Melilla). Res més.Si el resultat del referèndum del nyap ja va ser la sentència de mort de l'autonomisme, el nomenament de Montilla com a president de la cosa, no és més que el seu certificat de defunció.En una República Catalana, el seu President serà un individu de prestigi, respectat, fins i tot admirat, culte i patriota. Una referència.

El beneitet Carallot Rovira ara deposita la seva confiança en Montilla

pesolbullit | 08 Novembre, 2006 00:22

reproduït de lobbyperlaindependencia.org Qui fa tres, ase és! El 2003 el submarí del PSOE infiltrat dins les files de l'independentisme, Carallot Rovira, va depositar tota la seva confiança en la persona de Rodríguez Zapatero i els resultats són a la vista: "nos hemos cepillado el Estatut", va dir tot cofoi Alfonso Guerra. "Hemos ganado", va afegir més content que unes castanyetes Rodríguez Ibarra. Temps després, quan la relació ERC-ZP va acabar amb una trencadissa espectacular Artur Mas va aparèixer en escena i CiU es va oferir a salvar els mobles de l'Estatutet retallat i es va tornar a posar en mans de ZP a canvi que li facilitàs el retorn al govern de la Generalitat. Resultat? Doncs ara ho acabam de veure: ZP tampoc no ha mantingut la paraula donada i nova presa de pèl i nou ridícul espantós. I així anam: sumant i col.leccionant fracassos i ridículs enmig de la riota general. Ara Carallot Rovira, en comptes d'aprendre la lliçó i d'enviar definitivament a porgar fum el PSOE i Espanya, s'ha tornat a posar en mans de Montilla i li ha tornat a fer un acte de confiança. Ens tornam trobar, doncs, una altra vegada a l'inici del procés infernal. I això fins quan? Doncs fins que José Montilla li roti perquè el dia que es cansi d'ERC perquè Carallot Rovira ha fet una altra collonada de les seves ja sap per avançat que sempre trobarà CiU disposada a perdonar les infidelitats, a davallar-se les bragues i a omplir el buit d'ERC a qualsevol preu. I així anam i teniu resumits els últims vints anys de la història de les relacions tempestuoses entre Espanya i Catalunya. Després de tot plegat, l'imperi espanyol es comporta com aquell masclista dèspota, sense escrúpols, que juga capritxosament i a benefici propi amb l'esposa oficial i l'amant igualment oficial. I és clar, segons li convé, va passant d'una a altra i així una i altra vegada. Artur Mas fa el paperet de la muller oficial, abnegada, submissa, depenent i sempre disposada a sacrificar-se i a perdonar les infidelitats si el marit bavós li assegura que s'han acabat les aventures. Carallot Rovira, per la seva part, fa el paperet complementari de l'amant oficial, igualment submissa, depenent, abnegada i disposada a deixar-matar per tal de continuar mantenint la relació. Fins quan durarà aquesta història perversa, tèrbola i malaltissa de dependència emocional i nacional? Doncs fins al dia que tant l'esposa oficial (Artur Mas) i l'amant oficial (Carallot Rovira) deixin de rivalitzar entre si, de fer-se travetes mútuament i de protagonitzar baralles de negres per tal de guanyar-se els favors del Mascle dèspota, explotador, sàdic, maltractador, fals, mentider, hipòcrita, miserable i malparit. El dia que CiU i ERC deixin de banda lluites fraticides i es posin d'acord per visitar plegats la cambra del Gran Monstre i allà li enverguin tal estreta d'ous que el deixin sanat per sempre; aquest dia gloriós, Catalunya haurè fet un passa irreversible cap a l'emancipació nacional i la independència.

Vicent Partal: De rendicions

pesolbullit | 08 Novembre, 2006 00:19

reproduït de lobbyperlaindependència.org Estam convençuts que avui milers i milers d'independentistes comparteixen aquest article de Vicent Partal. La frustració, la ràbia, la impotència, el desànim, la indignació i el desconcert que ha provocat la classe política que està al davant dels "nostres" partits i que han convertit la política en sinònim de rendició i de mercadeig, estam convençuts que serà un revulsiu per a totes aquelles persones que pensam que la força d'un país està en els seus ciutadans i no en els seus representants. Al cap i a la fi, els partits no són més que instruments i eines per aconseguir un objectiu i quan un instrument es torna obsolet o ineficaç per aconseguir la independència, per exemple, el que cal fer és crear-ne un altre i s'ha acabat. Com acaba l'article Vicent Partal: "si som molts els qui decidim de no rendir-nos tot serà per fer i tot serà possible". Reproduït de www.vilaweb.cat per Vicent Partal DIMARTS, 07/11/2006 - 06:00h De rendicions Sóc nacionalista. De Bétera. Em sembla que ho sóc des dels disset anys o divuit i no canviaré ara. Crec que el meu país arriba a Salses i salta sobre la mar, i treballe per convèncer els qui m'envolten que podem ser un país europeu normal, un país independent (o tan dependent com Espanya o França). Això sóc jo i no puc dir gran cosa més avui. Hi ha moments en què sents l'escalf del país i moments en què et penses que tot se n'anirà per l'aigüera. Ara únicament sé pensar que he de fer la meua feina (escriure aquest article per exemple) com a únic antídot que em resta contra el mercadeig polític i el desànim. Potser hi ha milers de persones que pensen com jo. No sé quantes, però sé que n'hi ha. En conec moltes personalment i, aquests dies, moltes m'apareixen cada pocs minuts a la safata d'entrada del correu. No sé si totes se senten avui tan impotents per això que passa com jo m'hi sent. N'hi ha que m'ho han dit, però no he comptat quantes són ni m'importa. Allò que m'importa és saber on som. He fet costat sempre als partits nacionalistes: són els meus. He intentat amb més fortuna o menys no oblidar allò que m'ensenyaren els més vells valencianistes, aquells que van viure el pitjor moment de la dictadura: que els mals sempre vénen d'Almansa i que hem d'unir-nos. Hi ha hagut ocasions en les quals això ha semblat possible. N'hi ha hagut en què ha semblat impossible. I jo no estic segur d'haver contribuït sempre de la millor manera a respectar aquest ensenyament tan senzill i complicat alhora. Però, com més temps passa, més d'acord hi estic. I ara veig, a l'una banda i l'altra de la Sénia, que el futur polític immediat és més confús que mai. I que els polítics que em representaven, de partits diversos, no saben, no poden o no volen canviar de rumb. És clar que hi ha matisos i que no tots són iguals i que hi ha actituds molt més greus que no pas unes altres. Però com a col·lectiu, en conjunt, no tinc el menor dubte que els polítics nacionalistes avui no són capaços de fer-me sentir còmode amb el meu vot, amb les meues preferències o amb les meues actituds. I no per això deixe de ser què sóc. En conseqüència, únicament sé allò que puc saber segur: que no m'amagaré. El meu nacionalisme no es desfà perquè els uns pacten rebaixes, perquè els altres formen en quatre dies govern aberrants o perquè els de més enllà no siguen capaços ni tan sols de fer una coalició, qualsevol, per a representar-me a les corts. M'agradaria que aquest país fóra diferent. M'agradaria que els nacionalistes foren diferents (i ja fa anys que no em baralle pel nom: digueu-me valencianista, catalanista, nacionalista, independentista, sobiranista... podeu triar). M'agradaria confiar en els meus polítics. M'agradaria més generositat i més humilitat, més diàleg i més intel·ligència, menys oportunisme i menys prepotència. M'agradaria no tenir la sensació que el vent va movent els camps d'ordi mentre ningú no sembla disposat a respectar l'opinió d'altri sense fer sortir tots els seus fantasmes particulars i no veure-hi sinó una posició contrària o interessada. Jo no diré que el país estiga malalt. El país no està malalt. Un país no cau malalt. Potser la seua gent cau o està malalta. O una part de la seua gent. O els qui diuen que el representen. Però el país no viu fora de cadascun dels seus ciutadans, i el futur del país, la seua salut, no depèn de ningú que no sigam nosaltres. Avui no sé aquest 'nosaltres' qui designa, quanta gent representa, però sé que hi ha molta feina a fer i que no ens podem permetre el luxe de plegar els braços i rendir-nos, per més desil·lusionats que estigam. I si som molts els qui decidim de no rendir-nos tot serà per fer i tot serà possible. Vicent Partal director@vilaweb.com

Crits de 'botiflers' davant la seu d'ERC

pesolbullit | 06 Novembre, 2006 23:45

www.e-noticies.com Crits de "botiflers" a la seu d'Esquerra Un centenar de persones -entre les quals hi havia joves, però també persones grans- s'han concentrat davant la seu d'Esquerra al carrer Villarroel de Barcelona des de les vuit del vespre per protestar contra el pacte amb el PSC per a la reedició d'un segon tripartit. Els assistents han corejat tota mena de lemes com "Botiflers, botiflers", "Us heu venut Catalunya", "Mas president", "Sou espanyols, no catalans" i d'altres. Qui ha sortit més malparat ha estat el president d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, al qual han dedicat diverses frases, fins i tot insults. Els manifestants, de bon començament, no sabien què fer llevat d'algun crit esporàdic, però s'ha encès l'espurna quan ha sortit del local el dirigent d'ERC Josep Vall, que ha estat reconegut. Els Mossos d'Esquadra han situat dues furgonetes antiavalots a uns metres de distància al mateix carrer Villarroel. La convocatòria s'ha transmès via SMS des d'ahir, quan es va saber l'entesa entre PSC i ERC per aquesta legislatura.

Ja convoquen manifestacions i tot contra el fals independentista Carod Rovira

pesolbullit | 06 Novembre, 2006 23:41

reproduÏt de lobbyperlaindependència.org Aquesta vegada el fill del guàrdia civil espanyol que va treballar per als servicis d'informació del franquisme, Josep Lluís Carod Rovira, l'ha feta molt grossa. Perquè, és clar, una cosa és fer president de Catalunya un nét del poeta Joan Maragall -tot i que militi al PSC- i una altra molt diferent és fer president un colonitzador espanyol com José Montilla. Ja ens agradaria a nosaltres que l'andalús José Montilla fos el José Martí o el Simón Bolívar de la independència de Catalunya. El primer fou un fill de sergent de l'exèrcit espanyol i el segon descendent de pobladors bascos; això no obstant Martí es convertí en un cabdill de la independència de Cuba i Bolívar de la independència de Colòmbia. Però no, José Montilla, de moment no és ni ha estat un Martí o un Bolívar de catalunya. Ans tot al contrari. Fins avui Carod Rovira duia el seu resentiment i el seu rencor contra Catalunya i els catalans ben amagat però ara ja s'ha llevat la careta del tot. Això de fer amb els vots de molts independentistes president de Catalanya un espanyolista com José Montilla ja passa de mida. A Madrid i a l'Espanya profunda a Carod Rovira l'insulten i l'amenacen de mort. Això és a causa que no el coneixen de prop perquè si el PP i Jiménez Losantos coneguessin de bondeveres el veritable tarannà de Carod Rovira li donarien la màxima condecoració espanyola i els Borbons, com a justa paga, li donarien el títol de marquès per la seva tasca meritoria de sabotejar l'independentisme de les colònies des de dintre de les pròpies files independentistes. Ja té collons la història! Una cosa, però, se li ha de reconèixer a Carod Rovira: les seves aptituds teatrals i la seva professionalitat en el doble joc. Les coses són com són i cal treure's el capell davant l'habilitat de Carod Rovira ja que amb els vots d'independentistes ha fet president de Catalunya tot un espanyolista andalús com José Montilla, que el 5 d'agost de 2005 va dir "que els drets històrics de Catalunya no existeixen", que el 9 de febrer de 2006 va votar en contra de la unitat de la llengua catalana, que ha treballat a favor de la retallada de l'Estatut, que s'ha negat a votar a favor del traspàs de ports i aeroports a Catalunya, etc. Reproduït de www.e-noticies.com Convocada una manifestació contra ERC Cartell de la convocatòria El partit polític Unitat Nacional Catalana convoca una concentració contra ERC sota el lema, "ens heu traït, Catalunya no perdona. Pel Pacte Nacional!". La concentració, prevista per dijous 9 de novembre a les 8 del vespre a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, ja havia estat convocada anteriorment a les reunions per reeditar el tripartit, reclamant l'anomenat Pacte Nacional. Segons el comunicat d'UNC, "el dia 1 de novembre els resultats de les eleccions van atorgar, per setè cop consecutiu, una majoria nacional en el Parlament que possibilitava la formació d'un govern d'unitat nacional que és, sens dubte, la millor opció per al nostre país. D'ençà mitjan anys 80 que aquesta majoria possible ha estat evitada, tant per CiU com per Esquerra, per interessos partidistes, que han comportat o bé la verinosa influència del PP en la política catalana, o bé, des de l'adveniment del tripartit, que el PSOE, una força espanyolista, hagi fet i desfet, des de la Plaça Sant Jaume, per descatalanitzar i espanyolitzar la nostra nació. Un cop més, i ja en són molts, ens han tornat a deixar a l'estacada. Esquerra ha optat, com fa tres anys, per pactar amb el PSOE, amb l'agreujant que ara el president serà un personatge que ha votat en contra de la unitat de la llengua, que ha dit que Catalunya no té drets històrics i que ens nega el dret d'autodeterminació. Ara és l'hora, però, de dir prou. Ara és l'hora que els catalans alcem la veu per cridar, tots junts i ben alt, que no és això el que volem per al nostre país, i que ja no n'esperem res, d'aquests partits que ens han tornat a fallar i que fa anys que no estan a l'alçada. La gent del país havia respost, tot i els desencisos, proporcionant una nova majoria a aquestes dues formacions, tot esperant, a canvi, una aposta decidida per caminar vers l'augment de la sobirania i la recuperació de les nostres llibertats nacionals. Ara ens han tornat a fallar, però han de ser conscients que aquesta haurà estat la seva última oportunitat. El poble català camina vers l'horitzó de la sobirania, amb o sense ells. Han preferit el partit al país durant dues dècades. Ells han triat aquest camí. Nosaltres n'hem triat un altre: Catalunya". .

La decisió espanyolista d'ERC provoca un daltabaix dins el sobiranisme

pesolbullit | 06 Novembre, 2006 23:37

reproduÏt de lobbyperlaindependència.org Carod Rovira ja va ficar la pota fins abaix de tot quan proposava el "Sí crític" en el referèndum de l'estatutet "cepillado" al gust d'Alfonso Guerra, Montilla, Bono, Ibarra, etc. En aquella ocasió les bases d'ERC van saber reaccionar ràpid, van donar una lliçó als seus dirigents i assemblea per assemblea van aconseguir inclinar la balança cap al NO. El temps, per descomptat ha donat la raó a les bases que imposaren al NO i l'ha llevada a Carod que, una vegada més, es movia dins l'ambigüitat espanyolista i la farina blana. Aquesta segurament és la raó profunda per la qual la cúpula d'ERC ha posat en pràctica la política dels fets consumats i ha pres una decisió històrica que sens dubte tindrà greus conseqüències per a ERC sense donar cap tipus de possibilitat a les bases a fer sentir la seva veu. Si hom és molesta a visitar els blocs vinculats a ERC podrà comprovar com la cúpula del partit intenta d'una manera desesperada presentar qualsevol persona que no està d'acord amb la decisió de fer Montilla president de Catalunya i de posar per davant l'eix dreta - esquerra a la qüestió nacional com si fos un agent a sou del pujolisme. Idò no! S'equivoquen Carod i Puigcercós quan desqualifiquen d'aquesta manera els independentistes que criticam d'una manera clara i contundent la seva decisió. A persones com Víctor Alexandre, Gabriel Bibiloni, Vicent Partal, Miquel Sellarès, per exemple, no se les pot presentar com a sermonejadors del Bruc mediàtic. Sense anar més lluny, des del Lobby per la independència - i aquest web n'és un testimoni fidel -, hem defensat moltes vegades els dirigents d'ERC davant els atacs de què han estat objecte per part del colonialisme espanyol i precisament per això, ara els hem de criticar molt durament pel fet d'haver convertit ERC en un apèndix del PSOE i en l'avantguarda de l'espanyolització de Catalunya. El que acaben de fer Carod i Puigcercós és molt bèstia i com a independentistes no ens podem quedar amb les mans aturades. A la vista dels fets, és evident que en aquests moments ERC, Carod i Puigcercós, s'han convertit en el tap de botella que obstaculitza l'avanç del sobiranisme i, el que encara és pitjor, han provocat una divisió interna a la reraguarda de Catalunya que no té perdó

Miquel Sellarès reconeix que també volia un pacte nacional

pesolbullit | 06 Novembre, 2006 23:36

Reproduït de www.tribuna.cat Tripartit no, govern de Catalunya sí 06/11/2006Sembla que José Montilla serà investit president de la Generalitat properament i que Josep-Lluís Carod-Rovira serà nomenat vicepresident. Els acords entre PSC, ERC i ICV per reeditar el govern d'esquerres i catalanista s'han tancat amb la màxima rapidesa i això no ha permès ni l'actuació dels poders fàctics anacionals del nostre país ni la ingerència de la metròpoli. La majoria dels ciutadans, però, han quedat sorpresos davant d'aquest pacte. Els entorns de l'Opinió Catalana, Tribuna Catalana i gran part de la societat civil sobiranista estaven il·lusionats i esperaven un pacte nacional, de la mateixa manera que en el seu moment estaven il·lusionats amb el dret a decidir i, després, amb l'Estatut del 30 de setembre. Però a Catalunya la llei electoral és la que és i és l'acord entre els partits polítics el que decideix el president, el Govern i quina és la majoria que ha de dirigir el país.Si no hi ha canvis d'última hora, que no són previsibles, hi haurà un nou govern d'esquerres i catalanista que farà tots els possibles per evitar les ensopegades de l'edició anterior. I el país necessita que aquesta fórmula -o, si s'hagués produït, la del pacte nacional- funcioni. Hi ha un gran cansament, una gran decepció. I és que portem més d'una dècada perdent el temps en la nostra reconstrucció nacional i no s'hi val a donar sempre la culpa a la metròpoli o al nacionalisme espanyol. Fonamentalment la culpa és nostra i de la nostra classe dirigent.Potser alguns havíem somiat en la transversalitat política, que va ser possible en la transició democràtica i en la reconstrucció nacional durant els 23 anys de govern de Pujol. Però ara s'ha acabat: la ferida entre els entorns d'ERC i de CiU sembla que ha arribat a un punt d'inimaginable sutura i serà necessari fer un replantejament de l'estratègia nacional. Aquest sols pot tenir sortida si la societat civil i els sectors intel.lectuals sobiranistes som capaços d'implicar-nos en una reconstrucció nacional que es basi en el fet de tornar a "fer país" i si els polítics, amb els seus interessos partidistes i personals –i, no ho dubtem, nacionals- es dediquen sols a fer política.Tindrem, doncs, un nou govern que em nego a anomenar "tripartit", com ja vaig fer en el seu moment amb la primera experiència fruit del Pacte del Tinell. Exigeixo, com un ciutadà més del país, que sigui el Govern de Catalunya amb majúscules, un govern al servei de tots i cadascun dels ciutadans sense tenir en compte quina és la seva adscripció política. I exigeixo, sobretot, que governin per aquesta majoria silenciosa que ha perdut la confiança en la política i ha votat en blanc o s'ha abstingut. Desitjo al futur president José Montilla i al futur vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira una fructífera tasca de govern i que donin continuïtat als projectes de la passada legislatura, però també els demano que no s'arruguin davant la fortíssima ofensiva político-mediàtica dels entorns del PP, PSOE i Ciutadans, que utilitzaran el nou govern de Catalunya com a diana, dia sí, dia també, atemorint-los perquè no facin cap avenç en la reconstrucció nacional, cultural i lingüística. Catalunya, però, no pot oblidar que hi ha una formació política, CiU, que ha guanyat les passades eleccions tant en votants com en escons i que un milió de ciutadans li donen suport i voldrien que hagués governat. El govern de Catalunya, no el tripartit, ha de governar també per a ells i ha de reconèixer el paper que els correspon tant al Parlament, com en la societat. CiU mereix el respecte que demano, pel partit, pels seus votants, pels seus sectors de la societat civil i intel•lectual; però també caldria que fossin capaços de fer autocrítica i actuar en conseqüència

El BNG tampoc no entén que ERC posi per davant l'eix dreta-esquerra al fet nacional

pesolbullit | 06 Novembre, 2006 23:34

Reproduït de www.diarioiberico.com El BNG hubiera preferido un pacto CiU-ERC Quintana (segundo por la derecha), con Mas, Duran e Imaz.El vicepresidente de la Xunta de Galicia, Anxo Quintana, ha destacado que la reedición del tripartito catalán, anunciada ayer por el líder de ERC, Josep Carod-Rovira, es una solución "legítima y válida" para Catalunya, aunque precisó que hubiera preferido un pacto entre las dos fuerzas nacionalistas; CiU y la propia ERC. "Mis preferencias eran otras, pero allí no importa lo que a mí me guste, sino lo que quieran y prefieran los catalanes", aseguró Quintana.Agregó que la reedición del tripartito "será lo mejor para Catalunya" si así lo han decidido sus ciudadanos, expresando luego "mi máximo respeto para lo que decida el Parlament y mi apoyo para el trabajo conjunto de las tres formaciones políticas".

La bogeria d'ERC deixa astorats el PNB

pesolbullit | 06 Novembre, 2006 23:32

reproduït de lobbyperlaindependència.org EL SUPERABERTZALISMO CATALÁN SE CASA CON MONTILLA Se van a cargar Catalunya. No entiendo cómo por segunda vez el partido que gana las elecciones no puede gobernar. Si tenían decidido hacerlo como Tripartito, haber ido juntos a las elecciones. Lo demás es engañar a la parroquia. A pesar de todo se veía venir. Dicen que la campaña de CiU fue demasiado agresiva. Artur Mas ante un notario diciendo que no pactaría con el PP. El famoso DVD del Tripartito. Los desprecios a Montilla. Un discurso de gente sobrada… Quizás. Pero el anuncio hecho el domingo de Carod Rovira de pactar con el PSC un nuevo Tripartito rompe cualquier evidencia de que sean de verdad un partido conscientemente nacionalista porque lo del discurso de izquierdas, no se lo cree nadie. Mas le ofreció a Carod formar gobierno. Era el ganador nacionalista proponiéndole al otro partido, el tercero, sedicentemente nacionalista, formar gobierno. Carod lo rechazó. Previamente desde Madrid había tratado el PSOE de forzar un pacto entre CiU y el PSC de acuerdo con lo pactado una noche en Moncloa. Quizás a la corta este nuevo pacto le salga rentable a Zapatero, pero a la larga, no. No mantener la palabra dada terminará pasando factura. Entiendo que la política es ir tendiendo puentes y ganando la confianza de los interlocutores y quizás en este campo CiU ha fallado, pero pasar de esta carencia, a pactar con la sucursal del PSOE en Catalunya a cuenta de un falso planteamiento de izquierdas, va un trecho demasiado largo. Bien. Lo han hecho. Ha sido un pacto express y a Mas le han dejado compuesto y sin novia. El secreto ahora para CiU será resistir, aguantar el tirón, no echarse los trastos a la cabeza y seguir insistiendo con la lección aprendida. Y para cuando le veamos a la Sra. Errazti pasearse por Euzkadi con Carod y a Lasagabaster con Puigcercós y les diremos que su discurso “abertzale” es todo menos creíble. Si en Catalunya se puede pactar con el PSC, ¿por qué en Euzkadi no se puede hacer lo mismo con el PSE? ¿Por qué esa doble vara de medir? Muy sencillo. En Euzkadi si EA tuviera el peso de ERC, eso de que no se puede pactar con Patxi López, lo veríamos. El que no puede pactar con el PSE, al parecer, es el PNV. EA, sí. Ah! Y ERC votó NO al Estatuto. ¡ Y luego se extrañan algunos de la abstención y del voto en blanco que hubo el 1 de noviembre en Catalunya!
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb