SEXE, BARÇA i INDEPENDENCIA

Bloc destinat a tots aquells que van calents com una moto, senten els colors del Barça i volen uns Països Catalans independents i unificats.

Victor Alexandre: El PSC, un frau a Catalunya

pesolbullit | 10 Abril, 2012 02:33

 
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/04/el_psc_un_frau_a_catalunya_83369.php
 
"és molt eloqüent que algú que es fa passar per demòcrata arribi a l’extrem de satanitzar les urnes"

Si el PSOE català pogués intuir, només intuir, el galdós paper que li reserva la història amb relació a la seva aversió a les llibertats nacionals de Catalunya es dissoldria ara mateix aclaparat per la vergonya. Però ni ho intueix ni ho vol intuir i, a ulls clucs, sense cap mena de reflexió, es lliura a una fugida endavant que serà la seva destrucció. De moment, ja ha estat foragitat de la major part dels llocs de poder que havia ocupat durant força temps. Alguns, fins i tot, més enllà d’una generació. I ara, com passa amb les marques polítiques que ja ningú no compra, es veu obligat a publicitar-se com a partit renovat –“nou PSC”, en diuen ells– amb el desig que la societat sigui prou càndida per fer-los confiança. Pensen que amb una cara nova aquí i una cara nova allà ja n’hi ha prou per enredar la gent. Però és un frau, perquè la cúpula actual del PSOE de Catalunya és tan nacionalista espanyola com l’anterior. Només cal veure com reacciona cada cop que la societat catalana fa un pas, per petit que sigui, en favor dels seus drets nacionals.

Fixem-nos que en pocs dies de diferència el PSOE de Catalunya ha saltat amb la mateixa virulència que el Partit Popular i Ciudadanos, els seus dos grans socis en aquesta qüestió, en contra de la fi de l’espoliació fiscal que patim i en contra de la llei de consultes. Una llei, per cert, força tèbia i encotillada. En el primer cas, veient-se impotent per rebatre el saqueig que pateix Catalunya per part d’Espanya, així com l’evidència que ara mateix seríem un dels països més pròspers de la Unió Europea si fóssim un Estat, no li queda més remei que qualificar les xifres de mentida i abocar desqualificacions sobre el conseller Andreu Mas-Colell acusant-lo de trampós. No es pot caure més avall, però els socialistes catalans són capaços d’això i de molt més en nom d’Espanya. En aquest sentit, les tradicionals proclames espanyolistes de la portaveu Rocío Martínez Sampere són sempre altament il·lustratives. “No som traïdors”, ha arribat a dir tot demostrant, sense adonar-se’n, que qui té la cua de palla s’encén.

Pel que fa al tema de les consultes, la diputada Laia Bonet, una altra abanderada de l’espanyolitat, ha arribat a dir que són “un instrument de propaganda política al servei del govern i de l’estratègia del pacte fiscal en benefici partidista i en detriment del país”. Déu n’hi do. Sort que d’aquestes barbaritats, com dèiem, en queda constància escrita i el temps s’encarregarà de posar-les en el lloc que els correspon. Tanmateix, és molt eloqüent que algú que es fa passar per demòcrata arribi a l’extrem de satanitzar les urnes. De les urnes, en fugen sempre els amics del pensament únic. Però jo mateix, viatjant per diferents llocs de Catalunya com a portaveu de la Plataforma que va impulsar la consulta per la independència a Sant Cugat, vaig poder comprovar tristament com a la majoria de municipis, llevat d’honroses excepcions, el principal enemic de les consultes no era pas la Falange, sinó el PSOE de Catalunya amb les seves maniobres adverses. No és estrany, per tant, que ara es mostrin tan al·lèrgics al parer de la gent expressat en una papereta i dipositat en una urna. Són els mateixos hipòcrites –i els seus hereus– que el 15 de gener de 1976, asseguts a les primeres files del Palau d’Esports de Montjuïc amb llumins i encenedors flamejants a les mans, assistien al concert de Lluís Llach i cridaven entre aplaudiments: “Llibertat d’expressió! Llibertat d’expressió! Llibertat d’expressió!”

Però bé, a hores d’ara ja no és cap secret que el PSOE de Catalunya és un dels fraus polítics més espectaculars de la nostra història recent. Per això no estranya ningú que, dient-se federalista, sigui tan al·lèrgic al principi més elemental: tenir grup propi al Congrés espanyol.

Despulla't per la independència!!!

pesolbullit | 16 Novembre, 2011 02:36

S'acosta l'hivern, fa fred i la millor manera d'apujar la temperatura és amb un bon striptisssss...  

 A la foto tenim la Isabeleta Cros , de Riudoms , que es despulla per tots nosaltres mentre tasta uns calçots... ho fa per fer-nos pujar la temperatura i demanar la independència dels Països Catalans JA!!!!

 

El parlament acomiada Heribert Barrera amb crits d'independència

pesolbullit | 29 Agost, 2011 16:08

http://www.vilaweb.cat

 

 Pujol, a Barrera: 'Agraït, molt, president, pel teu patriotisme...' · Autoritats i familiars fan un minut de silenci a l'arribada del fèretre · Col·loquen una estelada sobre el fèretre a la sortida del parlament · L'ajuntament li dedicarà un carrer o un espai

L'acte de comiat a Heribert Barrera d'aquesta tarda al Parlament de Catalunya ha estat la culminació d'un dia de dol expressat per milers de ciutadans, que han visitat la capella ardent al llarg del matí (vídeo). Els parlaments de l'ex-president Jordi Pujol i la presidenta del parlament, Núria de Gisbert, han glossat la vida i l'acció de Barrera, a qui han mostrat un profund agraïment pel seu patriotisme i dedicació a la política catalana.

En acabar l'acte amb el Cant dels Segadors, els assistents han fet crits d'independència i s'ha col·locat una estelada damunt del taüt.

Al matí, la presidenta de la cambra Núria de Gisbert ha esperat l'arribada del cotxe fúnebre a les portes de la institució, flanquejada per quatre mossos d'Esquadra uniformats de gala. Quan el taüt, recobert amb una senyera, ha entrat al parlament, familiars i amics l'han homenatjat amb un minut de silenci, just abans d'instal·lar la capella ardent. El president d'Esquerra, Joan Puigcercós, la portaveu parlamentària del mateix grup, Anna Simó, i l'ex-consellera Montserrat Tura han esperat a l'interior.

Una de les primeres autoritats que ha acudit a la capella ha estat l'ex-president de la Generalitat, Jordi Pujol. Pujol fins i tot s'ha saltat el protocol i després de resar des del lloc habilitat a la capella ardent, ha rodejat el fèretre i s'ha situat just al costat, per acomiadar-se des de més a prop. En el llibre de condols, Pujol, ha redactat, emocionat i rodejat de mitjans gràfics, un text que començava amb les següents paraules: 'Agraït, molt, president, pel teu patriotisme...'. Acompanyat per la seva dona, Marta Ferrussola, l'ex-president no ha volgut fer declaracions.

 


El batlle de Barcelona, Xavier Trias, per la seva banda, ha volgut subratllar l'honestedat de Barrera i ha dit que era dels pocs polítics 'vàlids capaços de generar afecte'. Trias l'ha comparat amb Josep Laporte i ha dit: 'Va defensar les seves idees, el seu partit, el seu país, i va ser honest com a polític i com a persona'. I ha reiterat la voluntat de l'ajuntament de dedicar un espai o un carrer a l'ex-president del Parlament.

 

Des de primera hora d'ahir hi ha, a la façana del parlament, un domàs amb l'escut parlamentari amb llaç negre, en senyal de dol. Les reaccions polítiques a la mort de l'ex-president del parlament no es van fer esperar i ja ahir polítics de tots els partits i colors el van recordar i elogiar. Joan Puigercós, president d'ERC, va lamentar la pèrdua de Barrera: 'La tristesa de la notícia s'uneix al record del referent que ha estat per al conjunt de la militància d'ERC i de la societat catalana'. Artur Mas, president de la Generalitat, va parlar de la participació de l'ex-president en la manifestació del 10 de juliol com a metàfora de la seva trajectòria. El cap del PSC al Parlament, Joaquim Nadal, va subratllar la seva 'lleialtat a les conviccions republicanes' i la seva 'trajectòria de lluitador'.

Duran i Lleida el va descriure com un polític 'humil i patriota' i Joana Ortega li va agrair 'l'entrega i el treball'. Jordi Pujol va expressar un sentiment de gran admiració pel Barrera. 'Va ser un home molt recte i honest, molt cumplidor dels seus compromisos. Va saber exercir la discrepància amb elegància'. Solidaritat per la Independència en va voler recordar el 'ferm i clar' independentisme. Per altra banda, l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, va dir que tant la ciutat com Catalunya 'recordaran sempre Barrera amb estima i admiració'. Trias va assegurar, a més, que l'ajuntament de Barcelona dedicarà un carrer o espai de la ciutat a la seva memòria.

La presidenta actual del parlament, Núria de Gispert, va ressaltar-ne 'l'incansable dedicació' a la lluita per l'autogovern del seu antecesor. De Gispert va descriure Barrera com 'un dels grans referents de l'independentisme català' i va assegurar que va desenvolupar el seu càrrec de president del Parlament 'amb integritat i abnegació patriòtica'. La presidenta del parlament valorava que Barrera va saber enllaçar 'el Parlament i l'autogovern de la república amb les nostres institucions restablertes' durant la presidència de la càmara del 1980 al 1984. I va citar les paraules de Barrera durant la diada de l'onze de setembre del 2010: 'Les noves legislatures des del 1932 fins avui ens poden oferir una lliçó: ja fa més de cent anys que va començar una lluita política per les llibertats de Catalunya'.

L'ex-president del parlament, Joan Rigol, va descriure al seu antecesor com 'un dels polítics més clarividents' de la història catalana recent i que fou un polític 'honest i insobornable'. 

Jaume Bosch, diputat i dirigent d'ICV, va afegir-se al dol per la mort de Barrera i va reconèixer la seva tasca 'per les llibertats nacionals i democràtiques' tot i que va retreure-li que donés a Jordi Pujol la presidència de la Generalitat el 1980. El Partit Popular va admetre la 'credibilitat política exemplar' de l'ex-president del parlament i d'ERC, més enllà de les diferències ideològiques. 

I el president de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), Salvador Giner, ha reivindicat la figura de Barrera, com a científic, faceta molt menys coneguda que la de polític. Per Giner, Barrera era polifacètic i va desenvolupar una important tasca com a 'científic, polític, patriota i, en definitiva, ciutadà actiu'. Barrera es va exiliar a França després de la guerra del 1936-1939. Va estudiar química, física i matemàtiques a Montpeller i va obtenir el doctorat d'estat a París. Va ser professor a la Universitat de Montpeller del 1942 al 1952 i, a la UAB, des del 1970.

A més, va ser investigador del Centre Nacional de Recerca Científica a França i als Estats Units i va ser vice-president de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica. L'any 1978 es va incorporar a la Secció de Ciències i Tecnologia de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) com a membre numerari i, durant el temps que va pertànyer a aquesta institució, va ocupar el càrrec de president de la Secció entre els anys 1989 i 1991, i també va presidir la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques, filial de l'IEC, entre els anys 1976 i 1978.

Guerra en el PP valencià després de la designació de Fabra com president

pesolbullit | 02 Agost, 2011 01:21

 www.valencianisme.com

No volem, no volem, un orellut de president

 Segons informa el diari El Confidencial, la guerra interna en el PP valencià arran de la sobtada dimissió ahir de Francisco Camps no ha fet més que començar. Al disgust de l'alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València, Alfonso Rus, per haver sigut bandejat ahir en la presa de decisions, que ja és prou, s'afegeixen les reticències dels consellers, els diputats i l'actual executiva del PP casolà a tindre un president de Consell, grup parlamentari i partit castellonenc i imposat des de Madrid. Tot indica que Alberto Fabra ho va a tindre complicat segons l'article que reproduïm:

 

Guerra en el PP valencià després de la designació de Fabra com president

Una vegada dimitit Francisco Camps forçat per la negativa de Ricardo Costa a acceptar assumir la seua culpabilitat en el procediment dels trages, en el PP de València ha començat una altra guerra. Consumada l’eixida de la presidència de la Generalitat de Camps, ahir va ser un dia de tensió màxima i ganivets esmolats en el PP valencià i en la seu nacional de Gènova.  Així es van succeir els fets.

Primer, la designació del substitut de Camps. L’expresident va tractar per tots els mitjans -però ja sense força personal i sense capacitat de pressió política- de què la seua vicepresidenta, Paula Sánchez de León, fora la successora. Però Rajoy no va estar per la tasca. Va sorgir el nom d’Esteban González Pons. Tampoc no era possible. Hi havia un impediment legal: no és diputat autonòmic valencià.

A partir d’ací, va començar una ofensiva de líders qualificats del PP per a tractar de convéncer Rita Barberà, la candidata favorita de Rajoy, de que agafara el bastó de comandament de Rajoy. No obstant això, les crides del mateix Rajoy, María Dolores de Cospedal, González Pons i una conversació cara a cara de Trillo amb l’alcaldessa de València no van aconseguir convéncer-la. La seua decisió era ferma.

Persones pròximes a Camps van fer un últim intent a València. S’aproximaven les 14,30 hores, minuts abans d’avisar al seu advocat que no acudiria al Jutjat, quan el president valencià va parlar per telèfon amb Rajoy i, després d’anunciar-li que a les 17 hores faria pública la seua dimissió, va intentar per última vegada ablanir "al cap" i col·locar Sánchez de Lleó. No va tindre èxit. Madrid ja havia decidit que el successor era l’alcalde de Castelló, Alberto Fabra, el qual en eixos moments estava en una presentació, junt amb el president d’Iberdrola, Ignacio Sánchez Galán, sobre la implantació de xarxes elèctriques en el municipi.

Fabra va acceptar la presidència de la Generalitat. No obstant això, el que des de les terminals informatives populars es va presentar com una nova època de tranquil·litat en el PP valencià darrere d'anys de convulsió pel "Cas Gürtel", no és sinó el principi d’una altra guerra.

“Estos no coneixen el seu partit a València”

Alberto Fabra va cridar el president provincial del PP d’Alacant, José Joaquín Ripoll, i li va explicar els seus plans. Es va reunir amb la seua gent de confiança a Castelló. En conversacions telefòniques amb Rajoy, Cospedal i Trillo es va comprometre, de mala gana, a no fer un sol canvi en el Govern de la Generalitat almenys fins celebrades les eleccions generals. Però no va cridar Alfonso Rus, president del PP a València, que durant tot el dia d’ahir va fer patent el seu formidable enuig per haver-se assabentat per la ràdio de la dimissió de Camps i li comenta a un acostat: "Ni tan sols Rita. Ningú m’ha cridat, he sigut lleial i m’han bandejat. En un moment crucial per al futur del partit, s'ho couen entre Madrid i un paracaigudista enviat de la capital. Estos no coneixen el seu propi partit a València".

Persones pròximes a Rus asseguren que el líder valencià "anirà a sac, la seua lleialtat és a les sigles, i més d’un ha menystingut el seu poder en la província, i el poder de la província en la Comunitat. I a Madrid no s’assabenten, viuen en el seu món, tots pensant en les generals i en El Govern central".

Altres dirigents populars valencians pronostiquen "tempestats severes" en les pròximes setmanes. En l’interminable encreuament de cridades que es va produir, es va especular molt amb "la llarga mà d’Eduardo Zaplana en tot el que succeïx. A qui se li ocorre posar a un de Castelló al capdavant de la nau. La venjança és un plat que se servix fred, i Zaplana i Ricardo Costa ho han acreditat". Rafael Blasco, portaveu en les Corts Valencianes, també va fer arribar el seu malestar per la forma en què es van fer les coses.

Durant tota la vesprada van començar a córrer rumors per València respecte a què més d’un conseller del Govern de Camps dimitiria, perquè no estaven disposats a treballar per a Alberto Fabra. Es van succeir les conversacions encreuades fins ben entrada la matinada. Poc després de les deu de la nit un membre de l’Executiu valencià va arribar inclús a plorar en una conversació telefònica que va fer a un qualificat dirigent popular de Madrid, a què es va dirigir per a demanar consell respecte a què fer ara.

El complicat paper de Fabra

En estos moments, Alberto Fabra treballa a marxes forçades per guanyar-se el respecte i l’afecte dels seus companys valencians. No ho va a tindre fàcil. Primer ha d’aconseguir, abans de prendre possessió, evitar que es produïsquen dimissions en l’Executiu que presidirà. Més d’un conseller té ganes de tirar per a avant i deixar-li el camí lliure. Tot el món en el PP de València té clar que Fabra, mes prompte que tard, voldrà fer el seu equip i, com deia anit un dirigent popular amb comandament a Gènova, "és lògic, el que faria qualsevol. Una vegada que un accedix a un lloc de responsabilitat, mana, i si mana, fa el seu equip, Alberto el que ha de tindre és habilitat per a torejar uns mesos i no afrontar els canvis fins després de les Generals".

Per a això compta en el Consell amb dos persones de la seua confiança, Isabel Bonig, exalcaldessa de la Vall d'Uixó i José Manuel Vela, conseller d’Hisenda i Administracions Públiques, que es perfilen com a figures clau en el nou Executiu fins que es produïsquen canvis.

“Ens han fet una cabronada, però la vida és llarga”


Però no és només el Consell. Fabra assumirà també les regnes del partit, i ací ho va a tindre més difícil. Encara que el va dir ahir que vol moure poques fitxes i mantindre igual les estructures del Consell, el partit i el grup parlamentari, els que coneixen els amagatalls de la política valenciana consideren "improbable" que puga aguantar fins a desembre: "El que farà és deixar passar l’estiu, el mes d’agost, però al setembre algun moviment fa segur. Ha d’evitar que es produïsquen desercions una vegada que prenga possessió la setmana que ve, tranquil·litzar les aigües i després començar a moure les peces molt lentament, que parega un accident".

I mentrestant, dos hòmens afonats no donaven crèdit al que succeïx. Víctor Campos, exvicepresident de la Generalitat i Rafael Betoret, excap de gabinet de la Conselleria de Turisme, que a primera hora del matí havien firmat en el Jutjat el seu aplanament, havien acceptat la seua culpabilitat i s’havien mostrat disposats a pagar la multa de 49.500 euros, la més greu que sol·licitaven les parts del procediment, tiraven fum pel cap i no es tallaven a qualificar el que succeïx: "És una gran putada, ens han enganyat, ens han deixat tirats i en una situació que balla entre ridícula i dramàtica. No té nom el que ens han fet entre Rajoy, Camps i Costa. És una cabronada majúscula. Però la vida és llarga i passa factura".

Perquè ara ells, Campos i Betoret, pel que establix la Llei d’Enjudiciament Criminal i la Llei del Jurat, probablement no s’alliberen del judici. Tindrien que haver-se aplanat i haver acceptat unànimement tots els acusats per a evitar la vista oral. Al no haver succeït, i encara que hi ha llacunes legals i no se sap que decidirà el magistrat del Tribunal Superior de Justícia Juan Climent, que presidirà el judici, el més probable és que hagen de comparéixer en la vista junt amb Camps i Costa, però amb la diferència que ells ho fan constant per escrit una confessió de culpabilitat.

 

Camps dimiteix desacreditat i empastifat per la trama Gürtel

pesolbullit | 21 Juliol, 2011 10:38

 
 
El president de la Generalitat valenciana ha assegurat que plega com a "sacrifici personal perquè Mariano Rajoy sigui el pròxim president i perquè el PP governi a Espanya"
El cas Gürtel ha pogut amb Francisco Camps, que al final no ha tingut més opció que dimitir com a president de la Generalitat valenciana. Camps ha assegurat que se'n va "voluntàriament" i com a "sacrifici personal perquè Mariano Rajoy sigui el pròxim president i perquè el PP governi a Espanya". La realitat és que Camps estava ja totalment acorrdalat per la seva implicació en elcas dels vestits, pel qual se'l acusa de suborn impropi per haver rebut presumptament regals de la trama de corrupció Gürtel. 

Tot i la constant ombra de corrupció que ha acompanyat Camps els últims anys, el ja expresident valencià ha insistit en la seva última compareixença que és "innocent" i que tot les acusacions són "farses" que formen part d'un "montatge" elaborat "per aquells que mai m'han pogut guanyar a les urnes". Camps també ha dit que se'n va "amb menys del què vaig venir" i per defensar-se, fet que indica que anirà a judici. 

Durant tota la jornada de dimecres s'ha especulat amb l'opció que Camps es presentés al Tribunal Superior de Justícia del País Valencià per declarar-se culpable en el 'cas dels vestits' i evitar així el judici oral, però finalment ha fet marxa enrere i hores després s'ha conegut que presentava la seva dimissió. Abans que Camps prengués aquest decisió, dos dels altres imputats dels PP en aquesta causa -l'exvicepresident de la Generalitat, Víctor Campos, i l'excap de gabinet de la Conselleria de Turisme, Rafael Betoret- han acceptat les acusacions de suborn del en un acte de conformitat. Cal recordar que Camps està imputat per presumptament haver rebut peces de roba de la trama Gürtel per valor de 14.021 euros.
 

Francisco Camps acusat de suborn

pesolbullit | 15 Juliol, 2011 13:35

Avui el senyor Camps ha passat d'estar imputat per un delicte de suborn a ser acusat de suborn. L'acte del jutge instructor és inapel·lable i Camps s'haurà d'asseure a la banqueta dels acusats.

 

www.vilaweb.cat

El president Camps serà jutjat pel cas Gürtel

El jutge troba indicis de delicte per haver rebut regals dels responsables de la trama corruptiva · La decisió ja no es pot recórrer, i el judici es farà previsiblement a la tardor

El president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, serà jutjat per un delicte de suborn impropi en el conegut 'cas dels vestits'. El jutge instructor del Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJV), José Flors, troba que hi ha indicis de delicte pel fet que Camps acceptés regals dels responsables de la trama corruptiva (interlocutòria, en pdf). A més de Camps, seuran al banc dels acusats l'ex-secretari general del PP valencià i diputat Ricardo Costa; l'ex-vice-president del Consell, Víctor Campos, i l'ex-cap de gabinet de la conselleria de Turisme i actual responsable de protocol de la Diputació de València, Rafael Betoret.

En la interlocutòria, Flors desestima els arguments del PP i afirma que hi ha indicis de la comissió del delicte de suborn. A més, exigeix el dipòsit d'una fiança de 53.000 euros, que és la suma de la multa que reclama la fiscalia anticorrupció més un terç d'aquesta quantitat.

Aquesta decisió ja no es pot recórrer i el judici es podria celebrar a la tardor. Camps és el primer president autonòmic que, exercint el càrrec, haurà de comparèixer davant un jutge.

La fiscalia anticorrupció demana una multa de 41.250 euros per al president valencià perquè considera provat un delicte de suborn passiu impropi, mentre que el PSPV sol·licita tres anys de presó i vuit d'inhabilitació perquè creu que el suborn no va ésser passiu. La defensa demana l'arxivament del cas perquè veu contradiccions en el procés i manté que Francisco Camps va pagar totes les peces de roba.

 

Mor Clarence Clemons, el Big Man

pesolbullit | 20 Juny, 2011 07:15

Ahir va morir, Clarence Clemons, "the Big Man" , el saxofonista de la "E Street Band i mà dreta de Bruce Springsteen , a causa d'una embòlia. És un moment molt trist i una pèrdua irreparable , tots els que l'hem pogut veure en directe podem donar fe de que era un dels millors saxofonistes de la història del rock i una gran persona. Descansi en pau. 

 

Phoenix , Arizona, 8 de juliol de 1978, el Big Man en el seu millor moment, espectacular i inoblidable. 

Josep Sort: el comportament de CiU fa angúnia i fàstic

pesolbullit | 12 Juny, 2011 02:25

http://josepsort.blogspot.com/2011/06/nauseabund-1a-part.html

 

 Nauseabund. Aquest és el comportament que la gent de CiU està tenint en els dies posteriors a les eleccions locals. Fa realment angúnia, i fàstic. Em refereixo, naturalment, a la direcció nacional, tot i que no dubto que també es pot ampliar a molts municipis. Sortosament no a tots. Vegem-ne alguns casos.

A nivell nacional, destaca la pantomima aquesta de laComissió Parlamentària sobre el Pacte Fiscal. Anem a pams. Tothom sap a hores d’ara, que l’objectiu de CiU és no aconseguir el millor acord per Catalunya -que és el que diuen- si no arribar a un pacte, a un acord, el que sigui, per tal de presentar-lo com la gran conquesta. Encara que sigui unamerda penjada d’un pal. Vull dir que l’acord és la finalitat, no l’eina per aconseguir-la. No importa el contingut, importa el continent. I naturalment, això els ecspanyols ho saben. I per això no baixaran del burro i cediran el mínim possible. O no cediran res.

La puta foto donant-se la maneta. O el bec. Els polítics apareixeran somrient, peperos i els dependentistes de CiU, encaixant… i als catalans que els mati Déu. El Barbeta, elJulianadoraran la píndola o més aviat el supositori …. o la lavativa.

Jo és que realment no puc entendre que tinguem una gent tan poruga i mesella. Cada dia estic més orgullós de no haver participat a la mani del 10J, per acabar així…

Però això no és tot. Per acabar-ho d’adobar, la comissió parlamentària de marres es farà a porta tancada. Visca la transparència i la regeneració democràtica! Colla d’impresentables. Però què s’han cregut que són, aquesta gentussa? Doncs au, tanqueu-vos en els vostres caus, i que us aprofiti.

Els ecspanyols saben perfectament que tenen CiU agafada pels collons, pels collons de la corrupció és clar, i que si es passen un pèl, els pressionaran amb alguna sentència judicial o recurs legal paral.lel. A ningú se li escapa que fa tan sols uns mesos, CiU era un cadàver polític, i que ara sembla ser el rei del mambo. Si volgués podria declarar avui mateix la Independència, perquè no té oposició. Però naturalment, no vol. I, sobretot, no pot. Perquè quan ho fes, començarien a caure sentències judicials a punta pala i polítics i familiars de primer, de segon grau d’aquests polítics, anirien immediatament a la presó.

L’única excepció en aquests moments que hi veig, és la del Conseller Mas-Colell. És cap casualitat que sigui l’únic que s´ha plantat davant dels ecspanyols? Que li ha cantat les quaranta a la tonteta aquesta de Ministra d’Economia ecspanyola? És cap casualitat que hagi portat el debat sobre el finançament al cor de la Unió Europea, a Brussel.les, i això hagi posat histèrics els ecspanyols? És cap casualitat l’ofensiva per terra, mar i aire que el Financial Times, el Wall Street Journal, o les agències de ràting estan portant a terme contra Catalunya?

Si tots i cadascun dels consellers es comportessin com en Mas-Colell, en comptes de fer el panoli com en Puig matant puces a canonades, tot seria molt diferent. Però la pregunta apareix de seguida: quant durarà Mas-Colell al capdavant de la Conselleria d’Economia i Finances? Jo em jugo un pèsol que no gaire. Quan els ecspanyols s’atipin -i ja falta poc- activaran els mecanismes corresponents i segur que en Duran i Ecspanya l’apunyalarà per l’esquena, des de la presidència de les comissions mixtes. Un pèsol m´hi jugo.

Però la fortor no s’acaba aquí. N’hi ha més.

Josep Sort: Els germans Badia

pesolbullit | 14 Maig, 2011 02:27

article de Josep Sort al Bloc Gran del Soriranisme.

 

L’Agustí ho ha tornat a aconseguir. Esvalotar el galliner. Ja va tenir un notable èxit quan va impulsar el sí al nou estatut -el nyap- que li deia jo, durant el referèndum del 2006. De fet, muntar sarau és una especialitat marca de la casa. N’ha fet tants!

Em refereixo, naturalment a l’Agustí Colomines, actualment director de la Fundació Catdem, el think tank per excel.lència de Convergència -amb el permís, naturalment, d’ESADE, que sempre ha estat la nineta d’en Pujol. Abans de conèixer-lo personalment, a l’Agustí el llegia a la revista psuquera Nous Horitzons. Parlo dels anys vuitanta. amb el pas dels anys, el seu esquerranisme es va anar moderant, i tal vegada per influència d’en Josep Termes, el noi va començar un viratge cap al centrisme convergent, això sí, heterodox. Ja ho va escriure l’Ernest Lluch, en un dels seus darrers articles, abans que els etarres l’elevessin a l’altar de la beateria sociata (estacions de metro, de trambaix, biblioteques, bufff, aviat també condons i tangues…), que els convergents i els del psuc eren cul i merda. Bé no va escriure això exactament, però sí que hi havia molta afinitat, bastant feeling (probablement perquè, a diferència dels sociates, tant els nacionalistes com els comunistes, van plantar cara al franquisme, no en els darrers anys, sinó ja des de l’inici del règim).  De fet, no són pas pocs els casos on el pare era un alt càrrec convergent i el fill sortia psuquero, i l’esport preferit del qual no era épater le bourgeois, sinó més aviat épater le nationaliste catalan, que seguint el manual de moda, era si fa no fa el mateix.

Bé, ara l’Agustí ha fet unes afirmacions que m’han sorprès no tant com indignat. Tornar amb la cançoneta del suposat feixisme dels Germans Badia, i fins i tot titllar-los d’assassins, és too much for the body. Encara estem a aquest nivell? No s’ha evolucionat ni un centímetre respecte els insults que ja el mateix 1936 van rebre aquests dos patriotes assassinats? Les declaracions són totalment decepcionants, i demostren una manca de gosadia que fa esparverar. Insultar l’independentisme, en aquest país, sempre ha sortit gratis. I no té cap mena de risc. És allò més fàcil.

Agustí, en Miquel Badia, va ser precisament un patriota que va donar la vida per la seva Pàtria. Ell sabia que acabaria amb un tret al cap. No en tenia cap dubte. Però va anar fins al final. És normal que els dependentistes en malparlin. Ho tindrien cru si tots els independentistes, en comptes de pegar-se entre ells per veure qui surt a la foto, tinguessin la determinació i els pebrots que en Badia va tenir. A hores d’ara ja faria anys que seríem independents.

És just i necessari recordar i homenatjar la vida i la mort d’en Miquel i d’en Josep Badia. És just i necessari, que llurs curtes vides siguin conegudes. I que els carrers, les places, i les avingudes de Catalunya portin els seus noms. En record i homenatge.

Jo proposo que una Plaça que hi ha vora la Fira de Barcelona i que actualment porta un malnom que tomba d’esquena, passi a dir-se Plaça dels Germans Badia.

L’hi proposaré a l’Ignasi, quan sigui regidor, ara que hi penso. 

30 anys d'un dia històric: 21 d'abril de 1981

pesolbullit | 22 Abril, 2011 18:52

Crònica del periodista Ignasi Julià del concert que el 21 d'abril de 1981 van fer Bruce Springsteen & the E street Band al Palau d'Esports de la ciutat de Barcelona. Reproduït de la revista "Vibraciones"

 

 

BRUCE SPRINGSTEEN & THE E STREET BAND. INOBIDABLE


 Ja han passat més de vint-i-quatre hores i encara em costa creure-ho. Bruce Springsteen ha estat aquí, a Barcelona, ​​i s'ha emportat de carrer els cors famolencs de tots els rockers espanyols. El seu únic xou ha estat rebut per igual en tots els mitjans de comunicació i comprès per un públic totalment compenetrat amb la meravella de New Jersey. Tots ens vam quedar secs davant les tres hores de vitalitat total i absoluta que ens va oferir la E Street Band. La gent va sortir del Palau d'Esports exhausta, terriblement cansada i satisfeta. I personalment, bé, encara em fan mal tots els ossos i tinc l'esquena el que es diu feta pols. Però això no és un obstacle perquè em recordi, minut a minut, d'un dels millors concerts que he presenciat en la meva vida. Tot va començar a això de les vuit i mitja. Faltava una hora per l'inici del recital i els músics estaven realitzant la prova de so. Va ser a aquesta hora quan entrem al recinte, per la porta del darrere i disposats a tot. A l'escenari els nois de la banda del carrer E posaven a punt el seu instrumental. Al fons de la sala, a la taula de mescles, En Bruce manejava els controls. Instrument per instrument, tot va ser precisament equalitzat per l'estrella que vol ser fins al seu propi tècnic de so. Quan tot va estar a punt, la banda es va introduir lentament en el ritme de "Hungry Heart" i vaig poder contemplar, bocabadat, quelcom que ja sabia però em costava creure. En Bruce es passejava per tota la sala comprovant el so des de la primera fila fins a l'última grada. Volia estar segur que fins a l'últim espectador anava a escoltar-lo a la perfecció. En un món tan inhumà com el del rock, un acte així es converteix en la més gran prova de valor i humanitat, en el reflex d'una ànima disposada a comunicar-se i donar-se per complet a tots i cada un dels components de la seva audiència.

 

A l'hora en punt, gairebé set mil "nascuts per córrer" omplien el local. Quan les llums es van apagar, un immens clam va rebre a Bruce i la seva banda. La tènue il·luminació va marcar l'inici de "Factory". En Bruce, acompanyat únicament per harmònica i guitarra, feia ressonar la seva veu per tot el pavelló. El públic va admetre amb silenci un primer tema lent i poètic fins que la banda va empalmar directament amb "Prove It All Night" i l'escenari va explosionar en una descàrrega de llum i elèctricitat. Absolutament tot el món estava saltant i ballant al ritme de la banda d'Asbury Park. Sense pauses, Bruce udolà "one, two, three" i enllaça amb "Out In The Streets". Després vindran, intel.ligentment estructurats en seqüències, blocs de cançons hipereléctricas combinats amb altres de balades esquinçadorament romàntiques. "The Ties That Bind", "Badlands", "Two Hearts" ... "Independece Day", "The River", "Darkness On The Edge Of Town" ... Tot durant l'hora i mitja que va durar la primera part del recital. Intermedi. 

 

Després de trenta minuts de descans, un conegut redoblament de bateria ens introdueix en els ritmes gairebé texans de "Cadillac Ranch" i el públic cavalca convertint el recital en gairebé un rodeo. Després vindran "Sherry Darling" i "Hungry Heart", el recinte s'ha convertit en una festa total. I una altra vegada llum tènue per a "Point Blank" i "Racing In The Streets", seguides per diversos temes de "Born To Run", entre aquests versions increïblement intenses de "Thunder Road" i "Backstreets". I un parell de bisos amb el medley de "Devil With The Blue Dress" i un final apoteòsic a base de "Rockin 'All Over The World" de John Fogerty. Tres hores de passió total, més de trenta cançons pròpies i prestades: "Who'll Stop The Rain" dels Creedence i "This Land Is Your Land" de Woody Guthrie, en pla gairebé apostolar. En definitiva, un espectacle inoblidable i tan variat i real com la vida mateixa. Hi va haver temps per ballar, donar-se marxa i també per reflexionar sobre molts punts importants que són i seran bàsics per a tots els que tenim menys de trenta anys i volem sortir endavant sigui com sigui. Afortunadament, En Bruce Springsteen planteja en el seu show una pregunta que tard o d'hora tots haurem de fer front: Qui pararà la pluja?

Encara que resulti obvi, he de dir que la banda del carrer E és una formació impecable, sense fissures i amb una qualitat humana i musical increïbles. Max Weinberg a la bateria i Garry Tallent al baix, Roy Bittan i Danny Federici en els teclats, Steve Van Zandt i Clarence Clemons a la guitarra i el saxo, van estar durant les tres hores al límit del que increïble. Pel que fa al Bruce, bé, penso que actualment ell és l'única superestrella. Viu al màxim la seva música i esquinça les seves vísceres en cada cançó, en cada udol estremidor, a cada solo de guitarra, perquè a més és un guitarrista ferotge i genial. Només aclarir que En Bruce viu cada dia un paper que està molt clar. No vol ser l'heroi de ningú. Els seus missatges es poden reduir a una sola frase que es repeteix metafòricament en cada disc, a cada concert: "Be Your Own Hero". Sigues el teu propi heroi. Sobren les explicacions.

José Maria Garcia: "el Real Madrid és una casa de putes, però sense putes"

pesolbullit | 17 Abril, 2011 03:38

noticias mallorca <center>Florentino demanda a José María García</center>

reproduït de mallorcadiario. 
 
El presidente del Real Madrid y de la constructora ACS, Florentino Pérezha demandado al periodista José María García por las declaraciones que realizó el pasado martes en las que le tildaba de “el presidente más corrupto del futbol español” en los últimos cuarenta años.

 

En el programa La Vuelta al Mundo de la cadena Veo7 y delante del director de El Mundo, Pedro J. Ramírez, y del director del diario Marca, Eduardo Inda,García aseguró que considera a Florentino Pérez “una mala persona” y que su club es “una casa de putas, pero sin putas”.

De acuerdo con Vanitatisel empresario y el periodista ya han tenido encuentros judiciales. Su primer enfrentamiento aconteció cuando Florentino Pérez en el año 2000 prometió fichar al jugador del Barcelona Luis Figo, y que García negó en su programa de Onda Cero que ese fichaje se fuera a llevar a cabo.

En los micrófonos de Onda Cero, García acusó a Florentino Pérez de ser “un delincuente urbanístico, un gánster que no conoce la amistad y un hombre de dudosa reputación”. La justicia condenó finalmente al locutor a pagar 12.000 euros al empresario

Misericòrdia Cros, candidata a l'alcaldia de Reus

pesolbullit | 08 Abril, 2011 01:37

  

S'acosten les eleccions municipals i comencen a aparéixer candidatures... Per tal de no ser criticats i en pro de la paritat, farem des d'aquí promoció de les principals candidates, algunes de les quals estan disposades a fer tot el que calgui pe tenir contents als vilatans. A la foto veiem la Misericòrdia Cros, candidata a l'alcaldia de Reus, provant la cadira de l'alcalde de Reus

Laporta planta Solidaritat i trenca el grup al Parlament

pesolbullit | 04 Març, 2011 01:40

  

 Solidaritat ha quedat dinamitada. Joan Laporta ha abandonat SI i té la mirada posada en Esquerra per integrar-se en la gran coalició que impulsa Jordi Portabella per a les eleccions municipals a Barcelona. El projecte solidari de Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran ha durat de Nadal a Sant Esteve, només vuit mesos des que van fer una crida a la unitat independentista per al 28-N. El subgrup parlamentari quedarà dividit i tot indica que Laporta continuarà com a diputat no adscrit.

La trobada d'ahir entre la coalició de Solidaritat i Joan Laporta, que havia de servir per acostar posicions, va resultar un fiasco. L'expresident del Barça no es va presentar a la cita argumentant que tot plegat s'havia convertit en un “espectacle mediàtic” després que els responsables de SI avisessin la premsa sobre el lloc on s'havien de trobar. També va confirmar que no reeditarà la coalició SI perquè no comparteix que es presentin per separat a la Ciutat Comtal i el seu objectiu és buscar la unitat amb Esquerra i Reagrupament. Aquesta decisió es va fer pública en un comunicat al migdia, just el moment en què havia de començar la reunió.

Un altre projecte

Amb aquest gest, Joan Laporta va evitar parlar cara a cara amb la resta de formacions de Solidaritat, que ahir van tornar a reiterar que concorreran a les municipals encara que sigui sense el que fins ara era el seu líder. El diputat i també secretari general de SI, Uriel Bertran, va reconèixer que Laporta deixa el “projecte de declaració de la independència al Parlament” i es decanta per un “altre”. En cap cas va voler mencionar el nom d'Esquerra.

Bertran va afegir que Solidaritat continua “forta” i va voler treure importància a la marxa de Laporta. “El més rellevant és que tenim un projecte polític. Les persones són la veu, però la gent vota els projectes”, va assegurar Bertran, que va repetir per enèsima vegada que l'única via per pactar amb Esquerra és que Portabella faci un pas enrere i deixi que un independent sigui el cap de llista. Sembla impossible, però, que ERC accepti aquest ultimàtum i, sobretot, ara que tenen Laporta al seu costat.

Les disputes caïnites que han trencat la unitat a Solidaritat també es traslladaran a la cambra catalana. Dimarts, el subgrup parlamentari, format per quatre diputats, celebrarà la reunió ordinària de cada setmana i s'oficialitzarà la fragmentació. Ahir, Uriel Bertran no va voler avançar esdeveniments, però Alfons López Tena, que sempre ha estat molt més vehement, ja ha anunciat diverses vegades que l'expresident del Barça serà expulsat del subgrup i se'l desposseirà de qualsevol responsabilitat, com per exemple la presidència de la comissió de solidaritat i cooperació. Si es donés aquesta circumstància Laporta passaria a ser diputat no adscrit.

Escenari complicat

Una altra possibilitat és que dimarts Toni Strubell, Alfons López Tena i Uriel Bertran exigeixin a Laporta que abandoni el seu escó, però el diputat no ho acceptarà i continuarà a la seva cadira.

La situació pot ser més esperpèntica si Laporta es presenta a les municipals sota el paraigües d'Esquerra i ha de competir amb una llista impulsada pels seus excompanys de cadira al Parlament.

 

LES FRASES

El que és rellevant és que tenim un projecte polític fort. Les persones només en són la veu
Uriel Bertran
SECRETARI GENERAL DE SI
El que constatem
és que Laporta deixa el projecte pel qual ens van votar 102.000 persones i opta
per un altre

El tàndem amb Portabella pren força

Joan Laporta s'entreveu com el número dos de Jordi Portabella en la coalició municipal barcelonina d'ERC, Reagrupament (Rcat) i, ara també, Democràcia Catalana, el partit de l'expresident del Barça, que s'hi afegiria al marge de SI. No hi ha cap acord tancat però la confluència és evident després que Laporta ha decidit no anar amb SI a les municipals barcelonines.

Després que l'exlíder de Solidaritat va reafirmar que estava disposat a afegir-se a la coalició d'ERC i Rcat encara que no ho volgués SI, Portabella li oferia ahir un lloc “de sortida” a la llista –les enquestes vaticinen entre tres i quatre regidors als republicans–. Fonts d'ERC admeten la possibilitat que Laporta faci tàndem amb Portabella, però no es dóna per fet. Mentrestant, Laporta defuig fer declaracions sobre aquest assumpte fins a tancar l'acord. Rcat aplaudeix directament aquesta opció. “No oblidem que Laporta havia de ser el nostre cap de llista a les catalanes”, recorden els reagrupats. Tenint en compte que el president de la federació de Barcelona d'ERC, Oriol Amorós, i el regidor republicà Ricard Martínez han renunciat a ocupar llocs destacats, sembla que la portaveu Ester Capella seria la tercera de la candidatura. Rcat ja ha designat l'advocat Ignasi Planas per ocupar el quart lloc que els correspon en l'acord de coalició. Comptant que per llei hi ha d'haver dues dones entre els cinc primers, sona el nom de Núria Cuenca (ERC) de cinc.

És previsible que el tàndem Portabella i Laporta millori amb Rcat les expectatives electoralsd'ERC després de la sotragada del 28-N. Tots dos consideren que la coalició tindria prou força per ser clau a l'Ajuntament. “Sabem que no guanyarem les eleccions, però no hi haurà cap govern estable sense nosaltres”, afirmava ahir Portabella, que s'atribueix un èxit impensable fins fa quatre dies i que no ha estat improvisat. Portabella i Amorós van proposar, abans de l'estiu, a la direcció d'ERC l'acostament a la resta de partits independentistes per evitar la catàstrofe que podia suposar a les catalanes competir amb Rcat, SI i la CUP. La direcció no ho veia clar, però va permetre que la federació fes camí. Després del 28-N, la necessitat d'un apropament era evident i Portabella va llançar la proposta d'una coalició independentista. Reagrupament s'hi va apuntar, la CUP hi va renunciar i SI s'hi mostrava disposada si Portabella no n'era el candidat.

La societat valenciana respon al tancament de TV3

pesolbullit | 19 Febrer, 2011 22:08

www.vilaweb.cat

 

 Acció Cultural del País Valencià (ACPV) va rebre el suport ahir de tots els partits valencians, excepte el PP, sindicats i diverses entitats i associacions. En aquest vídeo, repersentants dels partits i associacions deploren l'actitud del president Camps, valoren l'espectacular resposta a la xarxa contra el tancament i destaquen es tracta d'un atac molt greu a la llengua catalana i a tota la nació. En parlen l'ex-president d'ACPV, Joan Francesc Mira, el president actual de l'entitat, Eliseu Climent, el president de la Unió de Periodistes Valencians, Ximo Clemente, la portaveu de Xúquer Viu, Elvira Mondragón, el diputat del PSPV i batlle de Morella, Ximo Puig, el candidat a la batllia de València per Iniciativa del Poble Valencià, Joan Ribó, el president d'ERPV, Agustí Cerdà, el portaveu de SI i del PSAN, Josep Guia, i el gerent d'Escola Valenciana, Àngel Martí.

Francesc Mortés: Qui no arrisca no pisca

pesolbullit | 03 Febrer, 2011 05:01

Aquests dies Reagrupament té la mirada posada en les eleccions municipals. En diversos pobles i ciutats, alguna de molt significativa, Reagrupament ha arribat a acords o coalicions electorals amb altres forces polítiques de l’espectre sobiranista. I segurament n’hi haurà més en les properes setmanes.M’agradaria fer un parell de reflexions sobre allò que al meu entendre té de positiu aquesta dinàmica.

Primerament, demostra que les agrupacions locals de l’associació estan actives i tenen la capacitat d’abaixar la mirada i centrar-se en la realitat política que els és més propera. Ficar cullerada en la política local pot ser un tònic reconstituent, eficaç per guarir la nafra electoral de l’any passat. Després d’una trompada forta, cal aixecar-se i fixar objectius concrets i abastables.

En segon lloc, demostra que bona part dels associats ha entès que, encara que pugui semblar paradoxal, cal treballar en l’àmbit local si volem bastir els fonaments d’una organització políticament forta a nivell nacional. L’Esquerra Independentista, extraparlamentària com Reagrupament, i Esquerra ho van entendre fa molt temps. Per això han fet de la política municipal una prioritat, un autèntic viver de dirigents i un aparador de les seves propostes nacionals, que potser hi ragen pel broc petit, però hi ragen. Ser regidor permet entrar en contacte amb els veïns del municipi i les associacions cíviques, esportives, culturals i comercials que el fan bategar. Algú pensa que Joan Carretero tindria el prestigi que té a la Cerdanya, si no hagués estat alcalde de Puigcerdà?

No podem desaprofitar l’ocasió que tot aquest teixit ciutadà conegui de prop les persones que conformen Reagrupament, que són de les més honrades, preparades i sacrificades que he conegut mai. Reagrupament té un bon grapat d’associats amb ganes de fer política i voluntat de servei. És intel·ligent desencoratjar-los afirmant, per exemple, que aquestes eleccions no són “les nostres”? La política municipal pot ser dura i desagraïda, però és necessària. I també reporta moments de satisfacció.

Quan sento algú que critica determinats acords electorals, per exemple amb Esquerra o SI, no puc evitar compartir algunes de les preocupacions que manifesten: costa molt pactar amb qui ha fet de crossa del règim socialista espanyol al Cap i Casal. O amb qui t’ha donat carabasses després de festejar-lo del dret i del revés. Certament, les oportunitats comporten riscos i viceversa.

Aquestes persones, agnòstiques o directament escèptiques amb alguns d’aquests pactes electorals, convindria que entenguessin que la política és això: l’escala de grisos, una certa incomoditat permanent, fer això per poder fer allò, haver-te de refiar-se de qui no t’hauries de refiar, una encaixada i un somriure per obligació... La resta són costellades. I si ens hem de limitar a fer costellades, ja podem anar encarregant la carn, perquè sabem quants som: 39.992

reproduït de www.reagrupament.cat 

¿Què fa Solidaritat a València?

pesolbullit | 01 Febrer, 2011 11:34

http://quaderns2.blogspot.com/2011/01/que-fa-solidaritat-valencia.html

 

SI es presentarà a les eleccions a les Corts Valencianes del 22 de maig. (...). Ben probablement, Josep Guia serà el cap de llista. (...) En qualsevol cas, evidentment, no trauran res. Bé, sí, trauran pit en Catalunya per a seguir pescant vots de l'EI [Esquerra Independentista] en les locals d'allí, que són les que importen. Eixe és el nostre paper, el dels valencians, en el teatret de SI. I si ací patim un reviscolament dels extremismes, “bienvenido sea”, diu Laporta. O siga: li la pela. És tan senzill com això. I com més atacs rebran ací, més pit trauran allí i més voran aconseguits els seus objectius. (...) ¿Què volem els valencians de SI? La immensa majoria, res: ni saben què és, ni els interessa.
O sigui: aparèixer a Catalunya com un partit pancatalanista i atreure vot independentista del Principat. Els és indiferent que a València competeixen amb diversos partits per un electorat petit, i que molt probablement no treuran res. Valencià de naixement com és, Tena és un convers recentíssim al pancatalanisme (demostrable). Josep Guia ha trobat qui li pagui la campanya.

Els errors de les caixes d'estalvis

pesolbullit | 20 Gener, 2011 11:48

www.avui.cat

antoni serra ramoneda

        Un vent huracanat, la crisi, ha desmantellat la fortalesa que acollia les caixes d'estalvis espanyoles. La singularitat del nostre sistema financer, la importància que hi havien aconseguit, s'ha esborrat d'un cop de ploma sense que hi hagi hagut un debat públic sobre les seves causes, les seves conseqüències i el remei a aplicar. No solament les instàncies polítiques, sinó tampoc els sindicats o les organitzacions empresarials han obert la boca per fer sentir la seva opinió. Dins d'un curt espai de temps totes les caixes d'estalvis admirades en el passat s'hauran transformat en fundacions propietàries d'una participació en un banc, constituït com a societat anònima. Aquest és el model italià, que durant molt temps va ser rebutjat pels successius governs, qualsevol que fos el seu color, per considerar que donava el cop de gràcia a unes entitats que realitzaven una tasca social encomiable.

I el canvi ha vingut i ningú no sap com ha estat. Certament les caixes mateixes van cometre errors que els han portat a tenir problemes de liquiditat i de capitalització. El primer va ser no saber trobar el seu lloc dins de l'ampli espai que els va obrir el procés desregulador dels últims decennis del segle anterior. Per exemple, quan se'ls va permetre l'expansió geogràfica sobre tot el territori de l'Estat es van llançar a obrir oficines d'una manera desaforada en un intent de guanyar dimensió i de competir amb els grans bancs, sense parar esment als efectes sobre el compte de resultats. Amb això diluïen la identificació amb el seu territori d'origen, malgrat haver afirmat sempre que aquest factor era el seu gran avantatge competitiu. També van aprofitar la llibertat d'utilització dels recursos administrats per emprendre iniciatives com els préstecs als grans promotors immobiliaris i la participació en empreses de renom sense reparar bé en les conseqüències sobre el coeficient de garantia, sempre a la vora del límit mínim acceptable. Els seus dirigents sovint van oblidar que les seves entitats havien nascut per lluitar contra el perill de l'exclusió financera d'una part de la població i, secundàriament, per atendre necessitats socials amb els excedents que aquella missió pogués generar.

Quan es van encendre els senyals d'alarma el Banc d'Espanya es va espantar. El detonant va ser la Caixa de Castella-la Manxa, que va haver de ser intervinguda. Era aquesta una entitat en què uns polítics convertits en gestors havien cregut que tot són flors i violes, i que el pou d'on treien els diners per a tota classe d'absurds projectes no tenia fons. L'autoritat bancària va diagnosticar que els mals de totes les caixes, i no només els de la intervinguda, tenien l'arrel en el poder que el marc legal donava a les comunitats autònomes, sempre sospitoses de mala administració. Per corregir aquesta disfunció ha condicionat qualsevol ajuda financera per capejar la tempesta a l'adopció de mesures que difuminin la dependència de les autoritats autonòmiques. I últimament al fet que segueixin l'esmentada via italiana.

És precipitat, com alguns fan, qualificar aquest procés de despolitització de les caixes. La prova és que les ajudes, a través del fons de reestructuració ordenada bancària (FROB) o qualsevol altre conducte, es poden transformar en recursos propis, amb la qual cosa seran instàncies públiques les que passaran a detenir drets a participar en la gestió de les noves entitats. I això solament significarà un canvi de cromos i de distribució geogràfica del poder. En part és comprensible el temor del Banc d'Espanya. Però no hauria de caure novament en l'error del cafè per a tothom. Hi ha caixes que es podrien reconduir sense necessitat de modificar-ne l'essència mitjançant ajudes puntuals. I unes altres, com les basques, que malgrat ser fortament dependents dels territoris forans, han sabut evitar els errors en què unes altres han caigut. És possible que entre les deu caixes que hi havia a Catalunya abans del terratrèmol n'hi hagués més d'una amb capacitat de supervivència amb un ajut del Banc d'Espanya no superior al que ara rebrà a canvi d'haver canviat la seva personalitat. Però és inútil abocar llàgrimes per la llet ja vessada.

Porten al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg la sentència del Constitucional sobre l'Estatut

pesolbullit | 16 Gener, 2011 00:36

 

www.9diari.cat

 

L'advocat Jordi Cortada i l'editor Quim Torra, membres l'associació democristiana El Matí, presentaran la demanda aquest divendres.

El procediment seguit per resoldre el recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut 'no s'ha fet respectant el principi d'imparcialitat judicial' que reconeixen els articles 24 CE i 6.1 CEDH. Aquesta és la base jurídica del recurs que l'advocat Jordi Cortada i l'editor Quim Torra, membres de l'associació El Matí (corrent crític d'UDC), presentaran aquest divendres contra l'Estat espanyol davant del Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg. La demanda raona que el Tribunal Constitucional 'està polititzat i té magistrats parcials' i va causar un 'retard injustificat' en dictar la sentència. Els demandants, assessorats pels lletrats Antoni Abat i Bertrand Mathieu, confien que s'admeti a tràmit. 

 

En la demanda, Cortada i Torra demanen al Tribunal Europeu de Drets Humans que declari que la sentència del Tribunal Constitucional es va dictar amb 'infracció del dret a un tribunal imparcial' reconegut per l'article 6 del Conveni Europea de Drets Humans (CEDH) de 1954. A més, es busca que el Tribunal Europeu de Drets Humans estimi que la impossibilitat dels demandants de recórrer la decisió dictada pel Tribunal Constitucional 'viola el dret a un recurs efectiu reconegut en l'article 13 de la Convenció'. En tercer lloc, es demana que s'ordeni a l'Estat espanyol que adopti les mesures que siguin necessàries per 'deixar sense efecte' la sentència que va dictar el Tribunal Constitucional que retalla l'Estatut de Catalunya. 

I és que 'hem tingut uns magistrats que han estat recusats per criteris polítics i parcials i una sèrie d'irregularitats importants en tota la tramitació del recurs que han impedit que hi hagués un tribunal imparcial', ha raonat aquest dijous l'advocat Jordi Cortada. Un altre dels arguments és que 's'ha violat el dret de la decisió en un termini raonable', ja que el TC va emetre la sentència gairebé 4 anys després que l'Estatut entrés en vigor. 
 
De la seva banda l'editor i jurista Quim Torra ha argumentat que "El que no serveix de res és quedar-se amb els braços creuats. Dimarts que ve la sentència esdevé ferma. Si hi ha una mínima possibilitat que el recurs prosperi, no val la pena? Nosaltres hem pensat que sí, que valia la pena, i per això l'hem presentat. 

Els demandants, que formen part de l'associació El Matí (corrent crític d'Unió), han volgut subratllar que es tracta d'un recurs 'estrictament jurídic, sense vinculacions polítiques', ha destacat Torra. Això sí, si el Tribunal d'Estrasburg l'admet a tràmit, s'estaria davant d'una 'petita victòria política', hi ha afegit. El director tècnic de la demanda, Antoni Abat, ha explicat que s'espera que en els propers mesos es coneixerà si l'alt tribunal tramita el recurs. 

'Totes les sentències que pengen de la resolució de l'Estatut, com la de la llengua del TS, esdevindrien nul·les'

'Si s'accepten les peticions, la sentència de l'Estatut es declararia nul·la de ple dret i també les conseqüències derivades de la sentència', ha dit Abat. 'Totes les sentències que pengen de la resolució de l'Estatut, com la sentència sobre la llengua del Tribunal Suprem, esdevindrien també nul·les de ple dret també', ha considerat Cortada. 

L'equip d'advocats que ha treballat en el recurs ha estat dirigit per Antoni Abat, professor de dret constitucional comparat i teoria legal a la State University of New York, a Buffalo (EUA), i ha comptat amb l'assessorament de Bertrand Mathieu, professor titular de dret públic a la Universitat de la Sorbona (París) i president de l'Associació Francesa de Dret Constitucional i Director del Centre de Recerca de Dret Constitucional de França.
 

Fotografia: L'editor Quim Torra (esquerra) i l'advocat Jordi Cortada (que presentaran la demanda) amb el professor de Dret a la State University of New York, Antoni Abat (dreta), director tècnic de la demanda.

ACN

 

Mor l'historiador i ex-militar menorquí Gabriel Cardona

pesolbullit | 06 Gener, 2011 00:55

 

 Gabriel Cardona era un brillant historiador i un magnífic divulgador, la seva és una pèrdua irreparable pel país, el trobarem a faltar, que descansi en pau.

http://www.vilaweb.cat

Avui s'ha mort a Barcelona l'escriptor, historiador i ex-militar menorquíGabriel Cardona, a l'edat de setanta-tres anys. Cardona procedia d'una família de militars des Castell (Menorca), va fer la carrera militar i va acabar maldant per la democratització de l'exèrcit; de fet, Cardona va formar part de la Unió Militar Democràtica i va fer una oposició activa contra el franquisme, des de la clandestina Unió Militar Democràtica (UMD). El 1983 va deixar l'exèrcit, arran de l'intent de cop d'estat del 23-F, i es va dedicar a la docència universitària. Fou un autor prolífic i va publicar una trentena de llibres d'història.

Destino té previst de publicar aquest mateix mes de gener el llibre 'Les torres de l'honor', un el relat d'un membre de la UMD que va viure des de les sales de banderes de les casernes militars espanyoles el 23-F.

Salvador Cardús: Una dècada per la independència

pesolbullit | 31 Desembre, 2010 23:59


 

 31/12/2010

 http://www.naciodigital.cat/

En escriure un article pel darrer dia de l'any i de la primera dècada del segle, és inevitable no girar els ulls enrere per fer-ne un balanç, ni que sigui en la forma d'una llambregada ràpida. A més, la constitució del nou govern, i pendents d'allò que doni de sí en la perspectiva de les enormes dificultats que ens espere, encara accentua més aquesta impressió de punt i a part.


I què ha passat, aquests darrers anys? Doncs la culminació del fracàs de la via de progrés en la construcció nacional de Catalunya encetada el 1980. Durant aquesta dècada s'han comprovat, com a mínim, tres coses. Una, que la fi dels governs de Jordi Pujol no han representat cap millora significativa en l'avenç de Catalunya cap a la seva emancipació nacional. Hom podia haver pensat que la moderació de CiU, la política del peix al cove, la voluntat d'agradar Espanya o el seu suposat victimisme, eren el principal fre, si no l'únic, del progrés nacional, i aquesta tesi ha quedat desmentida. En segon lloc, ha quedat en evidència que la coincidència del PSC aquí i del PSOE allà, no han comportat cap avantatge. Tot el contrari, el PSOE s'ha rifat el PSC i li ha posat tota mena de traves. En aquesta línia, també s'ha pogut certificar que l'estratègia d'ERC, bé fos la de portar el PSC cap al sobiranisme, bé fos d'emportar-se'n part dels seus votants més catalanistes, també ha fracassat estrepitosament, enfonsant la mateixa ERC. Finalment, ha quedat absolutament demostrat que l'autonomisme no era el camí llarg que un dia permetria arribar, democràticament, fins on es volgués, sinó que era un laberint per perdre'ns, una sínia per tenir-nos donant voltes i voltes sense anar enlloc. Així, hem malbaratat aquests darrers deu anys d'autogovern.

Però aquest 2010 ha estat providencial i esclaridor per prendre consciència d'on som, per començar a buscar la sortida del laberint i per atrevir-nos a dir, de la manera més clara possible, quin volem que sigui el nostre horitzó: necessitem un Estat propi i d'això se'n diu independència. Efectivament, aquest país no havia tingut mai tants independentistes actius i passius; independentistes fora de l'armari i a punt de sortir-ne; independentistes de convicció i d'interès; independentistes romàntics i oportunistes; independentistes reflexius i arrauxats...

El 2011 comença la dècada en la que arribarem a la independència. Aquesta nit cal celebrar-ho com es mereix la circumstància.

Juristes per la Llengua denuncia l'actuació del Tribunal Suprem per antidemocràtica

pesolbullit | 24 Desembre, 2010 00:27


http://www.reagrupament.cat/noticies/juristes_per_la_llengua_denuncia_l_actuacio_del_tribunal_suprem_per_antidemocratica
 
 L'Associació de Juristes considera que el Tribunal Suprem desconeix el principi de separació de poders com a norma bàsica d’un Estat democràtic
Escola en català

L'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia, integrada per magistrats, jutges, advocats i altres juristes ha emès un comunicat en què denuncia que el Tribunal Suprem "s’ha extralimitat en la seva funció perquè interpreta la sentència del Tribunal Constitucional i li atribueix un caràcter declaratiu que aquesta sentència no té, i ho fa per intentar imposar al Govern de la Generalitat quina ha de ser la seva política lingüística a l’ ensenyament. En definitiva, el Tribunal Supremo desconeix el principi de separació de poders com a norma bàsica d’ un Estat democràtic.

Text del comunicat:

SENTÈNCIES DEL TRIBUNAL SUPREMO SOBRE  LLENGUA CATALANA  A  L’ ENSENYAMENT A CATALUNYA

Les sentències del Tribunal Supremo, que s’han fet publiques com una mena  de “regal” de Nadal, són com una mena de cop sobre la taula en contra del català, en la mesura que es pronuncien sobre qüestions que ni tan sols els hi ha estat sotmeses pels recurrents.

El seu contingut es molt clar: el Tribunal Supremo declara el dret , a opció del ciutadà, a que el castellà s’ utilitzi també com a llengua vehicular pel sistema educatiu a Catalunya, i  condemna a la Generalitat  a adoptar quantes mesures siguin necessàries per adaptar, diu el Tribunal Supremo,  el seu sistema d’ ensenyament a la nova situació creada per la declaració de la sentència del Tribunal Constitucional  que considera també al castellà com llengua vehicular a Catalunya.

El Tribunal Supremo, després d’ analitzar el primer Estatut d’ Autonomia, les dues Lleis de política lingüística de Catalunya, i els diversos pronunciaments del Tribunal Constitucional en relació a aquestes Lleis, diu, fins aquí hem arribat, s’ han acabat les mitges tintes, a partir d’ ara el Govern de Catalunya pot fer el que vulgui , però no només ha de respectar el dret del ciutadà de Catalunya,  - si així ho desitja -   a que l’ ensenyament es faci en castellà, si no que també ha d’ adoptar tot allò que faci falta per facilitar l’ opció lingüística en castellà  a l’ ensenyament.

La política lingüística del Govern de la Generalitat a l’ ensenyament no ha estat mai un problema de convivència a Catalunya; ara el Tribunal Constitucional i el Tribunal Supremo ho volen convertir en un problema; volen marcar un “sostre” en matèria lingüística. Si a Catalunya ens pensàvem que era millor no convertir en un problema allò que no ho era, s’ acabat.

El Tribunal Constitucional, malgrat donar-li un caràcter interpretatiu a la seva sentència en matèria de llengua a l’ ensenyament, ha facilitat que el Tribunal Supremo es converteixi, extralimitant-se en les seves funcions,  en “dictador” de quina ha de ser la política lingüística del Govern de la Generalitat.

I s’ ha extralimitat en la seva funció per que, més enllà de resoldre de forma satisfactòria per recorrent la seva sol·licitud, interpreta la sentència del Tribunal Constitucional i li atribueix un caràcter declaratiu que aquesta sentència no té,  i ho fa per intentar imposar al Govern de la Generalitat quina ha de ser la seva política lingüística a l’ensenyament. En definitiva, el Tribunal Supremo desconeix el principi de separació de poders com a norma bàsica d’ un Estat democràtic.

ASSOCIACIÓ DE JURISTES EN DEFENSA DE LA LLENGUA PRÒPIA

Victor Alexandre: La degradació de Carod

pesolbullit | 20 Desembre, 2010 22:03

  

 http://www.victoralexandre.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=1282&Itemid=1

 Molt lamentables les declaracions de Josep-Lluís Carod-Rovira després de l'enfonsament electoral d'Esquerra. I no pas perquè no tingui raó en bona part del que diu, sinó per la instrumentalització que fa de terceres persones per netejar la seva imatge personal i per poder-se mantenir en primera línia política. És tanta la ràbia justificada que porta a dins pels cops baixos que ha rebut de la direcció que no s'adona del rebuig que genera el seu comportament. D'entrada, el fet d'haver-se negat a participar en la campanya electoral per escapolir-se dels mals resultats, ha estat molt mal vista fins i tot per bona part dels qui no tenien cap animadversió contra ell. És cert que Puigcercós i la resta de la cúpula el van descavalcar de les llistes electorals. Però d'algú que ha tingut l'ambició de ser president de Catalunya, se n'espera alguna cosa més edificant que el despit. Amb la seva actitud, per tant, Carod no sols ha devaluat encara més la moneda amb la qual pensava fabricar-se un nou futur, també ha demostrat que l'amor que sent pel seu partit és molt inferior al que sent pel seu ego.


Carod, a més, com tots els catalans, sabia perfectament que Esquerra s'esfondraria el 28-N, i, en lloc d'assumir fins a les últimes conseqüències la seva responsabilitat com a part progenitora del tripartit, va decidir utilitzar aquest esfondrament en benefici propi amb l'esperança que el ridícul espantós de Puigcercós i companyia li permetés agafar les regnes del partit. Gran error, perquè, per tal que això fos possible, calia que tota la gent que va votar Esquerra el 2006 hagués perdut la memòria aquest 2010.

Té raó Carod, tanmateix, quan diu que "uns líders, que en la seva condició de candidats, en els dos últims anys han fet perdre a Esquerra 540.000 vots en total i més de la meitat dels diputats al Parlament espanyol i al Parlament català només tenen una sortida digna". Certament, l'única sortida digna és la dimissió. Però ja fa més de dues setmanes que es van celebrar les eleccions i la direcció d'Esquerra continua burlant-se de Catalunya. Sobretot d'aquells catalans que ingènuament els van votar l'any 2006. Però, és clar, sense dignitat no hi poden haver sortides dignes. Tampoc Carod no la té. Al contrari, el seu comportament és d'una covardia i d'un cinisme immensos. Ves per on, l'home que afirma que "d'aquests resultats, sincerament, no en sóc responsable" és el mateix que els ha propiciat avalant dia a dia el segon tripartit i ocupant el càrrec de vicepresident del govern. No se'n diu responsabilitat, d'això? El que Carod no diu és que allò que ha estat nefast per a Catalunya ha estat molt productiu per a ell, ja que gràcies al segon tripartit ha pogut ocupar un càrrec que no existia i ha perllongat quatre anys més la seva carrera política. Es comprèn, per tant, que canti les excel·lències de José Montilla. Montilla ha estat el seu bot salvavides al llarg de tot aquest temps.

De tota manera, la frase de Carod que millor resumeix la degradació moral a què ha arribat, és aquesta: "Em sento allunyat del fons i de les formes que ha adoptat Esquerra en els últims temps". És una frase terrible, perquè quan un polític es troba en una situació en què la praxi del seu partit traeix els seus principis ètics només té una sortida: la dimissió. Si es queda, ja sigui per ambició o per interessos econòmics, n'esdevé còmplice. Carod, a hores d'ara, encara és membre de l'executiva i del consell nacional d'Esquerra i, fins a l'últim minut de l'últim dia, vicepresident del govern de Catalunya.

Valoració dels resultats electorals d'ERC i de Reagrupament

pesolbullit | 15 Desembre, 2010 04:44

 

 

 Quan vaig crear aquest bloc la meva idea era parlar del Barça , posar fotos de senyoretes lleugeres de roba i de tant en tant parlar de política, però el novembre del 2006 em vaig sentir tan enganyat i tan estafat pel comportament dels senyors Carod i Puigcercós que vaig decidir dedicar tots els meus esforços a fer caure la direcció d'ERC i aconseguir que ERC tornés a ser un partit com cal. Durant aquesta llarga travessia de quatre anys no he estat sol, el que jo he dit també ho deien el Víctor Alexandre, el Salvador Cardús, l'Heribert Barrera o el Joan Carretero. M'hauria agradat que ERC hagués canviat i que una nova direcció encapçalada pel Joan Carretero i la Rut Carandell haguessin salvat el partit de l'abisme. Malauradament no va poder ser, el congrés del 2008 es va perdre i l'any següent el senyor Puigcercós va tenir la brillant idea d'expulsar al Joan Carretero d'ERC, amb ell van marxar molts militants i també molts votants. Probablement moltes de les persones que han marxat d'ERC aquests darrers quatre anys s'estimen molt més el partit que no el senyor Puigcercós i si demanaven un canvi a la direcció era perquè el vaixell anava directament cap a les roques i el naufragi era només qüestió de temps, tothom veia que el vaixell s'estavellaria menys el senyor Puigcercós, cegat per aquesta addicció que té a la poltrona.

De totes les opcions que es presentaven en aquestes eleccions la millor era Reagrupament Independentista, no en tinc cap dubte, però cal reconéixer que els resultats han estat molt decebedors. M'esperava que Reagrupament tregués molt més , jo calculava uns 8 diputats , si ERC perdia la meitat o més dels seus diputats, que és el que ha passat, la lògica deia que una part important d'aquests diputats havien d'anar a Reagrupament . El problema per Reagrupament ha estat que el vot independentista no s'ha dividit per dos sinó per quatre, una part per ERC, una part per Reagrupament, una part per CiU i una part per SCI i de les quatre parts a Reagrupament li ha tocat la més petita. Els motius dels mals resultats electorals de Reagrupament no són que tingui uns mals líders ni que el seu programa no sigui l'adequat, el motiu ha estat de "marketing" . Reagrupament tenia el millor producte però no l'ha pogut vendre per la manca de recursos econòmics i la nul·la presència als mitjans de comunicació. Si els electors et coneixen poc , no surts als mitjans de comunicació i a sobre els teus rivals , que sí que hi surten, bombardegen amb enquestes manipulades i amb la cantarella del vot útil acaben passant aquestes coses. Molts independentistes, tips del tripartit, han votat CiU. Crec que és un greu error però probablement per ells la prioritat absoluta era fer fora a un semianalfabet com Montilla, aquest personatge ha estat tan nefast i ens ha fet passar tanta vergonya que ha acabat provocant una reacció en massa en la seva contra. L'altre problema que ha tingut Reagrupament ha estat l'aparició d'un partit fantasma que li ha copiat el programa i li ha pispat una gran part dels seus electors potencials. Sobre aquest partit, SCI, ja n'he parlat molt, hi ha moltes teories sobre qui pot estar realment al darrera de tot això, jo també tinc la meva, però ara no hi entraré. Només vull expressar des d'aquí l'enorme fàstic que em produeix SCI, és un partit que està dirigit per gent mafiosa, que juga brut, que menteix i que divideix i des d'aquí diré que els hi desitjo el pitjor. Finalment sobre la famosa "unitat" dels independentistes diré que pretendre la "unitat" amb una gent que en realitat l'únic que vol és fer mal i que no crec que siguin ni independentistes és perdre el temps. La "unitat" la tindrem el dia que els poca-vergonyes que manen a SCI siguin desemmascarats i repudiats i el dia que a la direcció d'ERC deixi d'haver-hi gent "acomodada" que només busca viure del càrrec. 

Animo a la direcció de Reagrupament a seguir treballant en la bona direcció i espero que ERC tingui ben aviat uns nous dirigents que recondueixin el partit i facin les coses molt millor.

 

 

 

Vota independència , vota Reagrupament

pesolbullit | 28 Novembre, 2010 00:45

Fa 4 anys de l'engany de la direcció d'ERC a tots els catalans, demà, per fi, els independentistes podrem votar una opció realment independentista i el nostre vot no anirà a la paperera com fa quatre anys. No votarem ni als aprofitats de fa quatre anys ni als aprenents de delinqüents que des del mes de juliol es dediquen a intoxicar. Vota independència, vota Reagrupament.

Llistat de 'valenties' d'Esquerra

pesolbullit | 16 Novembre, 2010 01:25

www.victoralexandre.cat

 S'ha acabat una legislatura i és hora de passar comptes per tal que aquells que ens van enredar una vegada no ho tornin a fer. Tenen al seu favor -sempre hi compten- la fragilitat de la nostra memòria, desbordada per la quantitat de coses que arriben a esdevenir-se en quatre anys i també la nostra bona fe, procliu a creure'ns de nou les mentides que prediquen quan s'acosten eleccions i necessiten el nostre vot per retenir el poder. En aquests quatre anys que ara s'acaben, ningú no ha mentit ni ha estafat tan descaradament els seus votants com ho ha fet la direcció d'Esquerra. Si no hagués estat així, no sols no hauria perdut milers de militants i més de la meitat dels votants sinó que el proper 28-N arrasaria. Però només cull qui sembra, i Esquerra no ho ha fet. I la prova la tenim en la segura victòria de CiU, que s'ha vist elevada a la categoria de Braveheart gràcies a la política claudicant dels republicans. CiU, per tant, amb noblesa, haurà d'agrair a Esquerra que li hagi servit les claus de la Generalitat en safata d'argent.

D'acord amb això, és hora de menjar cues de pansa i recordar la brillant política independentista d'Esquerra ('la valenta') al govern de Catalunya. Heus aquí cinquanta de les seves millors glòries: 

  • 5/12/2006: Montilla imposa la bandera espanyola a la conselleria de Governació i Puigcercós obeeix.
  • 20/2/2007: Viatge de Carod a l'Índia: l'única bandera que el representa és l'espanyola.
  • 27/3/2007: Esquerra retira l'oferta de referèndum a CiU feta per Xavier Vendrell en una calçotada.
  • 10/10/2007: Esquerra considera una mostra de "normalitat institucional" que Montilla assisteixi a la desfilada militar de la Hispanitat.
  • 5/1/2008: Ridao desitja que Catalunya tingui l'any 2023 un finançament com el del País Basc.
  • 27/2/2008: Ridao: "El referèndum del 2014 és un esquer. Si no existeix, no passarà res."
  • 21/4/2008: La ponència oficial per al congrés d'Esquerra obvia el referèndum.
  • 29/4/2008: Esquerra es manifesta en contra del transvasament a Amposta, s'absté a Madrid i hi dóna suport a Barcelona.
  • 16/5/2008: José Zaragoza (PSOE), sobre les eleccions internes a Esquerra: "Estem tranquils i contents perquè guanyarà Puigcercós."
  • 1/7/2008: Ridao diu que la marxa d'Antoni Bassas és només per motius professionals.
  • 7/7/2008: La Coordinadora d'Associacions per la Llengua denuncia la submissió del govern català davant la tercera hora d'espanyol.
  • 23/7/2008: Catalunya estrena cursos d'integració de metges estrangers. La formació s'imparteix en espanyol.
  • 20/9/2008: El govern català rebutja modificar la llei del tabac "per a no distanciar-nos d'Espanya".
  • 18/11/2008: El tripartit rebutja exigir la llengua catalana als advocats d'ofici.
  • 21/1/2009: Carod reivindica els avantatges de no ser Estat.
  • 25/1/2009: Esquerra demana poder incorporar distintius "autonòmics" a les matrícules.
  • 1/2/2009: La delegada del govern català a la UE diu que "el català ja hi està perfectament reconegut".
  • 5/2/2009: Esquerra demana que Barcelona sigui subseu olímpica de Madrid.
  • 25/2/2009: El govern català subvenciona cursos impartits i publicitats només en espanyol.
  • 8/4/2009: El govern català atorga la Creu de Sant Jordi a Ana María Matute, signant del "Manifiesto por la lengua común".
  • 14/5/2009: Ridao diu que no li van agradar els xiulets a l'himne espanyol a la final Barça-Athletic.
  • 1/6/2009: L'Obra Cultural Balear considera "inacceptable" la substitució del senyal de TV3 pel del canal internacional.
  • 12/6/2009: El jugador d'hoquei Miquel Masoliver denuncia que la reivindicació de les seleccions catalanes s'ha abandonat.
  • 14/6/2009: Neix la plataforma "La nostra televisió" per a denunciar el baix nivell lingüístic de TV3.
  • 16/6/2009: Esquerra rebutja la ILP per convocar un referèndum d'autodeterminació.
  • 3/7/2009: El govern català diu que "Hem de mantenir els peatges per a regular la mobilitat".
  • 4/7/2009: Esquerra pacta amb el PP el Consell de Garanties Estatutàries i impedeix que hi hagi majoria CiU-Esquerra.
  • 19/7/2009: Ridao respon "No" a la pregunta "Convocaria demà, si pogués, un referèndum d'autodeterminació?"
  • 26/7/2009: Ridao admet que l'acord de finançament no compleix 100% l'Estatut.
  • 4/9/2009: Carod, sobre el veto de l'Estat espanyol a la consulta d'Arenys de Munt: "Els marcs legals s'han de respectar."
  • 10/9/2009: Esquerra justifica el menyspreu de Montilla a la consulta d'Arenys de Munt.
  • 21/9/2009: El Servei d'Ocupació de Catalunya no pot atendre en català.
  • 1/10/2009: Normalització Lingüística elimina els cursos de nivell D.
  • 7/10/2009: Un estudi constata que els telenotícies de TV3 prioritzen el marc espanyol en política i economia.
  • 19/10/2009: Ridao matisa la proclama del Puigmal: "El dret de decidir no és ni condició ni ultimàtum per als pactes."
  • 13/12/2009: Puigcercós planteja una consulta en què una opció sigui "intentar reformar la Constitució".
  • 14/12/2009: Puigcercós rebutja impulsar ara un referèndum d'àmbit nacional.
  • 24/2/2010: Neix el grup de periodistes Control Ç per reclamar que TV3 i Catalunya Ràdio recuperin el paper de "mitjans nacionals".
  • 10/3/2010: S'aprova la llei de consultes, que requerirà sempre el permís de l'Estat espanyol.
  • 4/4/2010: Puigcercós: "El tripartit no ha fracassat i no descarto repetir."
  • 21/4/2010: Carod defineix el feixista Samaranch com "el català més important del món de l'esport".
  • 29/4/2010: Xavier Vendrell (Esquerra) diu que "La legislatura vinent no és la de la independència".
  • 6/7/2010: Carod fa costat a Montilla en la polèmica per la capçalera de la manifestació del 10-J.
  • 14/7/2010: Ernest Benach justifica el seu vot contrari a la ILP per la consulta sobre la independència.
  • 2/9/2010: La conselleria d'Innovació, Universitats i Empresa (Esquerra) es fa enrere i nega l'obligatorietat del nivell C a la Universitat.
  • 11/9/2010: El govern prohibeix l'accés del públic al monument de Rafael Casanova i és retirada la tradicional estelada.
  • 30/9/2010: Plega la històrica llibreria Ona. La seva responsable denuncia que la conselleria de Cultura (Esquerra) se n'ha desentès.
  • 20/10/2010: Mobicat denuncia que Esquerra paralitza l'operador de telefonia en català.
  • 28/10/2010: Puigcercós: "Montilla s'equivoca rebutjant un nou tripartit."
  • 29/10/2010: El nou model de finançament avalat per Esquerra aporta menys ingressos que els tres anys anteriors.
Aquesta és una petitíssima mostra de l'acció de govern portada a terme per Esquerra ('la valenta') en la legislatura que va començar el 2006. "I la llei de cinema?", preguntarà algú. La llei de cinema es fa només quan els dirigents d'Esquerra s'adonen del naufragi electoral que els espera. Per això la fan al cap de 7 anys de ser al govern. I com que la fan a corre-cuita, no tenen temps d'acabar-la i de fer-ne el Reglament. Tampoc no diuen que, en el supòsit que la llei s'arribi a aplicar, no podrà ser realment efectiva fins d'aquí a vuit anys. Fins a l'any 2018! I mentre reivindiquen la memòria històrica del president Companys reten homenatge en el Palau de la Generalitat a un destacat dirigent dels seus assassins.

Aquestes són coses d'una gravetat extrema que certifiquen que la direcció d'Esquerra -hi ha molts militants que, pel bé del partit, desitgen que el 28-N rebi una patacada ben forta per poder-la foragitar- ha comès un frau electoral sense precedents. Per això ara es veu obligada a donar per bona -com si fos un èxit esclatant- la pèrdua de sis diputats. És a dir, passar de 21 a 15. I és que, davant la molt alta probabilitat de quedar-se amb 10, segons algunes enquestes, l'esmentada direcció està fabricant un discurs triomfant per a la nit de les eleccions. Aquest discurs: "Atès que les enquestes ens donaven únicament 10 diputats i n'hem tret 15, és evident que n'hem guanyat 5. Podem dir, per tant, que aquestes eleccions han estat un èxit esclatant per a Esquerra. Visca Catalunya!".

 

Francesc Puigpelat: Una (curiosa) ucronia sobre ERC

pesolbullit | 02 Novembre, 2010 04:10

www.naciodigital.cat

Joan Puigcercós ha repetit molts cops el següent argument per justificar el segon tripartit: que la independència es construeix des del govern, no des de l’oposició. Goebbels va ser el primer a dir que una mentida repetida un milió de cops podia acabar sent veritat, però queda clar que, en aquest cas, el goebbelsià Puigcercós no se n’ha sortit. Molts electors no s’ho han cregut.

I els números canten. ERC va obtenir els seus millors resultats els cicle 2003-2004, quan era a l’oposició, i va fer creure molta gent que la independència era possible. I ara, en el cicle 2010-2011, que és al govern, traurà els seus pitjors resultats i estendrà l’escepticisme sobre la possibilitat de la independència.

Els fets desmenteixen Puigcercós. I també aquell tipus de no-fets que constitueixen  el que es coneix com una “ucronia” (és a dir, mirar al passat i imaginar com hauria pogut ser la història canviant algun fet decisiu).

Bé: doncs suposem que el gener del 2006, enlloc de marejar la perdiu sobre el “sí” o el “no” a l’Estatut, ERC és coherent i diu que no des del principi. Probablement, l’Estatut hauria estat aprovat, però amb un percentatge de “no” molt més alt. I a les eleccions del 2006, ERC no hauria baixat a 21 diputats, sinó que fins i tot hauria pujat.

Suposem que, el 2006, malgrat tenir la possibilitat de formar govern amb PSC i amb CiU, ERC s’hagués quedat a l’oposició i hagués deixat que governés la sociovergència. Fem un llistat d’alguns dels trumfos que hagués tingut els darrers quatre anys: la manifestació pel caos de Rodalies; les consultes populars sobre la independència; el “no” al nou finançament (que ja s’ha vist que és una ruïna); la sentència de TC sobre l’Estatut i la manifestació del 10 de juliol i la unitat de l’independentisme (que es presentaria sota unes soles sigles, ERC, i no sota tres).

Amb tot això, més el descontent generat per la crisi, segur que les enquestes, enlloc dels 12 miserables diputats que els donen ara, pronosticarien a Esquerra 40 escons. Sí, sí: ERC podria estar en situació fins i tot de guanyar i tenir president de la Generalitat.

Que cal ser al govern per arribar a la independència? Depèn, senyor Puigcercós. Segons com, és millor passar una temporada a l’oposició. 

Ricard Biel: Reagrupament: l'opció independentista

pesolbullit | 30 Octubre, 2010 02:55

 http://in.directe.cat/ricard-biel/blog/4482/reagrupament-lopcio-independentista 

 

CiU practica la contradicció fins i tot en els seus envitricolls més inconfessables. Ha estat secreta instigadora des del despatx del seu secretari executiu, David Madí, de la seva marca blanca anomenada Solidaritat Catalana, i alhora dispara a matar contra el seu líder de palla, aquesta trista figura anomenada Joan Laporta. El ridícul que farà Laporta quan vegi que de cop el fan desaparèixer com un globus punxat l'endemà de les eleccions del 28-N serà d'antologia. Perquè, què es pretén de Laporta? Esdevenir l'espoleta del torpede SI. El seu paper no és altre que provocar la màxima explosió en la línia de flotació enemiga, en aquest cas l'independentisme de veritat, o sigui Reagrupament. Un cop ha explotat, per a què serveix el torpede? Per a res. Talment un preservatiu usat.

Pobre Laporta, pobra criatura inflada a còpia de càrrec i consentiment. Ara l'han ensabonat i ensibornat vestint-lo amb les millors gales, escortat pels millors guardians, els dos més destacats fatxendes porters de discoteca del país, i val a dir que en perfecta sintonia amb el tarannà Laporta: els inefables López Tena i Uriel Bertran. L'un a la seva dreta i l'altre a l'esquerra, suposo. Així Laporta se sent cofoi, protagonista absolut i ben protegit pels mateixos que l'acabaran deixant a l'estacada així que la missió de fragmentar l'independentisme i, doncs, afeblir-lo, s'hagi acomplert el 28-N. És el que té tenir un gran rei al cos. Et fas posar la corona més gran perquè et faci sentir Mr. Univers, però la corona et ve gran i et tapa els ulls.

No hi ha dubte que Madí pensa amb el cap. Primer té ocupat el mercenari López Tena durant tres anys, temps en què es va dedicar a fer conferències a les seus de CiU d'arreu del país per entabanar el sector independentista del partit, i evitar així frenar la possible fuga de militants que optarien per l'emergent Reagrupament. Després, hi va haver les consultes, on el gran Tena va tenir de seguida un paper destacat, però curiosament sense encara abandonar el partit. Però, ai! A mesura que avançaven les consultes, en comprovar el sagaç Madí que la cosa independentista s'escalfava fins a graus perillosos per a l'eterna tranquil·litat i bons aliments anestèsics del votant, va decidir fer un pas més enllà i "sacrificar" el mercenari perquè creés aquest engendrament amb part precoç anomenat Solidaritat. I com que en tota comèdia infantil en tant que adreçada a un poble infantil necessita una titella, l'escollit va ser Laporta, el candidat perfecte en el moment perfecte perquè precisament buscava una núvia perfecta. N'hi van sortir dues i s'hi va casar. I casant-s'hi, la va vessar. Temps al temps.

I Esquerra? Diligent com sempre, va aportar el seu millor candidat per a la guàrdia Laporta, no endebades el gallet Bertran és tot un expert a desactivar efervescències alliberadores. El nen maco de l'escola Puigcercós, acostumat a alçar la cresta davant la mediocritat que li llepa el cul, ja va demostrar el seu talent d'espanyolàs dividint la dissidència d'Esquerra quan Carretero la liderava. I després, espavilat com és, juntament amb el gall major Tena es van repartir els pretesos mèrits de les consultes. Això sí, sense deixar de formar part d'Esquerra i CiU respectivament, dos partits que curiosament, tot i definir-se com a nacionalistes, no van moure un dit per impulsar les consultes i per això va haver de ser el poble qui agafés el timó de l'empresa. I finalment, l'obra mestra on lluir-se Bertran: Solidaritat, aquest artefacte fet i fet preservador de la Catalunya autonòmica, i, doncs, ben espanyola. Atenent les magistrals actuacions prèvies del nen, ara el paper de desactivador li escau que ni pintat. Ni els serveis secrets espanyols actuarien millor. Ah, però passa que no els cal actuar. Per això ja tenim a casa nostra els dos inefables i el seu holograma Solidaritat, que aviat desapareixerà com Obi Wan davant dels incrèduls ulls del galàctic Skywalker Laporta i dels babaus que el votaran.

Tot plegat paranoic, retorçat, oi? Bé, doncs un suggeriment al lector. Apunteu-vos a l'agenda rellegir aquest article al mes de desembre. I no, no caldrà que em digueu res. Bé, tampoc no us ho permeto en aquest blog, oi?

 

Carretero: “Els espanyols no ens han enganyat mai, som nosaltres que ens autoenganyem”

pesolbullit | 29 Octubre, 2010 04:09

 

www.tribuna.cat

 

Les darreres promeses d’aconseguir el concert econòmic, o el fet de presentar com “el millor de la història” l’acord de finançament al que va arribar el tripartit, han centrat part de les declaracions que el dirigent de Reagrupament, Joan Carretero, ha fet en un acte celebrat al Priorat. L’exconseller ha recordat que des de la Generalitat s’afirmava que, a més de ser el millor finançament, aviat el notarien els ciutadans: “l'hem notat quan ens han abaixat el sou –ha afirmat Carretero irònicament-, quan la Generalitat no pot pagar a proveïdors, quan no podem ni pagar el deute...”. Pel líder de RCat, en aquest llarg procés “no hem aconseguit res”: “Espanya ens ha dit que això és el màxim que podem aconseguir”. En aquest sentit, Carretero ha afirmat que “els espanyols no ens han enganyat mai – ZP és l'excepció que confirma la regla– som nosaltres que ens autoenganyem”.

Involució
Per la seva banda, la cap de llista de RCat per Barcelona, Rut Carandell, ha declarat que "ja ha començat el procés d'involució arran de la sentència del TC", en referència a la decisió presa pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per la qual decretava la suspensió cautelar dels reglaments d'usos lingüístics de l'Ajuntament de barcelona i la Diputació de Lleida. Carandell ha criticat també que les resolucions considerin que "mantenir la vigència de les normatives comportaria un perjudici d'impossible o difícil reparació" i es va demanar quin era el perjudici que una administració faci servir la llengua pròpia del país. "I que ningú no s'enganyi: la culpa no és del PP o de qui presenta els recursos, sinó del marc de la Constitució espanyola, el TC i els òrgans de l'Estat espanyol que ho emparen, i, en bona mesura, és també culpa dels mateixos catalans que ho consentim i tolerem el règim autonòmic”, ha conclòs.

Mor Joan Solà, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

pesolbullit | 29 Octubre, 2010 03:51

L’any 2009, Òmnium Cultural lliurà el 41è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Tot i que no se sabia en aquell moment, seria la darrera vegada que els socis d’Òmnium assistien al lliurament del Premi sense conèixer el nom del guardonat. El jurat reunit el dia abans, trucava al premiat,  amb poques hores de marge, per informar-lo que havia estat seleccionat. Amb el Palau de la Música ple de gom a gom, només els periodistes i els més pròxims al guardonat sabien qui seria l’elegit. Enguany, amb un nou format, es perd el factor sorpresa tot i que es guanya en difusió i en el fet que es pugui preparar un autèntic homenatge al guardonat.

Així, en les antigues edicions, el públic rebia amb un oh! el nom del Premi d’Honor. Hem vist en els darrers anys Premis d’honor mediàtics i d’altres reconeguts sobretot pels especialistes literaris. Tothom està d’acord que el lliurament de 2009 es convertí en una vetllada molt especial. Sense ser una escriptor mediàtic, dels que surten a televisió, els dos mil assistents reberen amb un gran somriure l’anunci que el premiat seria el filòleg i lingüística Joan Solà. El sentiren i el reconeixen com a seu, com a alumnes, com a lectors dels seus articles i llibres. Solà s’havia fet familiar a molta gent. El discurs punyent del mestre, ple d’energia i esperança pel país i per la llengua, acabà posant unànimement el Palau dempeus amb una ovació històrica. El poble retornava al mestre part del que havia rebut. Avui, dolor per la pèrdua de Joan Solà, però sobretot reconfortats que el país disposi de referents del seu nivell.  
 
reproduït de tribuna.cat 

Ramon Carner: Tena i Bertran són “mercenaris del poder anticatalà”

pesolbullit | 24 Octubre, 2010 03:15

 

 Cada cop hi ha més gent que s'atreveix a dir el que pensem molts, Tena i Bertran són uns aprofitats i uns mercenaris que només volen dividir.

www.somnoticia.cat

 El president del Cercle Català de Negocis (CCN), Ramon Carner, va carregar fort ahir contra l’aparició i el comportament de Solidaritat Catalana durant un col·loqui sobre la unitat independentista, celebrat a Girona. Carner va acusar Alfons López Tena i Uriel Bertran de ser “mercenaris del poder anticatalà”, i va opinar que “hi ha hagut poders que han sigut més forts que Reagrupament” i que responen a interessos antiindependentistes. Carner va explicar que el CCN estava formant Joan Laporta i el seu equip abans que plegués de la presidència del Barça, però que en un moment determinat, i sense saber perquè, “va desaparèixer”. “No ens feia cas en res”, va dir. Carner va assegurar que Solidaritat “ho divideix tot” i que està provocant greus problemes dins del CCN, fet que ha provocat la dimissió de Joan Canadell com a secretari general del Cercle, disconforme amb l’actitud dels candidats del CCN a Solidaritat, que “han col·locat les seves dones a les llistes”, i altres maniobres. El president del CCN també va revelar que a principi d’any Emili Valdero, ara candidat de Solidaritat i mà dreta de Laporta, anava dient que l’expresident del Barça era “un impresentable” i que “no el votaria ningú”. Per la seva part, Enric Canela, promotor de Deu Mil.cat i de Suma Independència, va opinar que l’aparició de Solidaritat Catalana feia pinta a “factoria Madí”.

Francesc Puigpelat: La fi de Joan Laporta

pesolbullit | 18 Octubre, 2010 11:38

 
 
Serà la fi del Joan Laporta? Representa el final de la seva carrera pública la decisió dels socis del Barça de dur-lo davant del jutge? Sí i no. L’assemblea de dissabte representa un punt d’inflexió, és veritat. Però també cal considerar que la figura i el prestigi de Laporta ja dibuixen des de fa temps una corba clarament descendent.

Hi ha molta gent amb ganes de destruir-lo però crec que, en essència, a Joan Laporta només el destruirà una persona: ell mateix. I això, malgrat que aviat començarem a sentir tota mena de teories conspiratives (que si ERC, que si CiU, que si La Vanguardia, etc) que només convenceran als quatre friquis de sempre. Sense comptar episodis com el de l’escorcoll a l’aeroport, el sogre Echevarría, els espionatges a directius o les gresques amb Moët Chandon, crec que Laporta ha comés tres errors clau:

1. Creure’s que els èxits del Barça eren mèrit seu. Estic convençut que Joan Laporta passarà a la història com a un gran president del club, però no tot és mèrit seu. Ni de lluny. Només cal recordar una anècdota: a Messi el va dur a la Masia el president més nefast de la història recent del Barça, Joan Gaspart. El Barça és un segle d’història i més de 100.000 socis, i la megalomania de Laporta volent posar-se totes les medalles és fora de lloc.

2. Haver estat incapaç de resoldre la seva successió. Laporta ha estat un president brillant, però ha mostrat sempre una total incapacitat de liderar, cohesionar i dirigir equips. El seu candidat va treure a les eleccions de juny un resultat ridícul i, a damunt, Laporta es va desgastar sense necessitat amb atacs furibunds contra Sandr0 Rosell que ara li passen factura.

3. Haver passat a la política en fals. La imatge de Laporta era un gran actiu que l’expresident ha estat incapaç de gestionar. Amb menys ego i més capacitat de diàleg, hauria pogut fer una brillant carrera, o amb CiU o amb Reagrupament. Però ha optat pel mer personalisme disfressat de pit i collons i, amb una mica de sort, obtindrà dos o tres diputats que no pintaran res al Parlament.

Qui serà responsable d’aquest fracàs anunciat? El mateix Laporta: la seva arrogància gegantina, el seu orgull desorbitat.

Marc Cros: El muntatge de SCI

pesolbullit | 17 Octubre, 2010 10:23

 

La immensa majoria de mitjans de comunicació posen injustament Reagrupament i Solidaritat al mateix sac, tot fent-los culpables per igual de la no coalició. Ho redueixen a un afer de llistes o personalismes, i avall! Molts periodistes no gosen o no poden assenyalar el muntatge solidari, uns perquè ho veuen de massa lluny i uns altres perquè ho veuen de massa a prop, però la realitat és contundent: Solidaritat, en els escassos dos mesos de vida, no ha fet ni un sol pas creïble per a la unitat.
L’assemblea de solidaris i reagrupats de base de la setmana passada ho va tornar a il·lustrar a la perfecció: candidats capdavanters de Reagrupament hi van assistir, de Solidaritat cap; Carretero va elogiar la iniciativa dels “patriotes de pedra picada”, Laporta els va titllar de “ploramiques”. Tot i això, molts mitjans encara van culpar Carretero de la no coalició. Doncs res d’això és cert, la unitat real era fa dos mesos, entre Laporta i Carretero. Les llistes mai van ser un problema ni tampoc els noms. Reagrupament, fins al darrer moment i a petició dels associats, pot modificar les llistes; i els candidats han assegurat per activa i per passiva que estan disposats a fer un pas enrere per la unitat. Res d’això passa amb els candidats oficials de Solidaritat, tot el contrari, resten muts i atrinxerats.
Si no hi va haver un pacte fa dos mesos, no va ser per llistes ni personalismes. L’entrebanc més important, que crec que va dinamitar el pacte, va ser el control del grup parlamentari. Carretero estava disposat a no anar a les llistes per conservar el control del grup, a l’estil Arzalluz. També cedia els llocs que Laporta hagués de menester –no eren gaires- i el nom del partit. Quan tu negocies una coalició i ofereixes les sigles i tants llocs a les llistes com calguin, què més pots fer?
El problema és que Laporta volia aterrar i manar, i no només manar a Reagrupament, sinó també entrar al govern dels seus amics convergents…potser voldria ser conseller? D’aquesta manera posava en perill el full de ruta grana. Per Reagrupament és tan important entrar al Parlament com, una vegada dins, créixer. Créixer a partir de la coherència en el discurs, de les formes valentes i d’una gestió austera i incorruptible. Si Esquerra no hagués abandonat l’eix nacional i s’hagués quedat a l’oposició, molt probablement ara seria la segona força del Parlament i en les properes eleccions optaria a la majoria absoluta. Va preferir la poltrona, els cotxes oficials i les dietes enlloc del país. Ara no ens podem permetre entrar en un govern de gestió de les misèries, ara toca el patriotisme insubornable. Ara toca independència!

 

www.somnoticia.cat 

Les xifres del que deuen els partits polítics

pesolbullit | 10 Octubre, 2010 22:17

 Fa unes setmanes vaig començar a rumiar com podia demanar a un col·lectiu de persones la seva col·laboració econòmica per a un projecte de gran magnitud: la independència de Catalunya. Es tractava de mirar de fer entendre la conveniència de la idea de ‘dèficit zero’ que la Junta de Reagrupament Independentista ha decidit que seguirà per finançar la campanya electoral mitjançant la venda de talonaris. Jo treballo a l’Àrea comercial d’una gran empresa i entenc que les coses s’han de ‘vendre’ d’alguna manera, l’embolcall és important. I vaig anar pensant en diferents arguments, potser obvis però vàlids: un resum de la història del projecte de Reagrupament, recordar que venim d’una manifestació com la del 10 de juliol, remarcar la urgència de la petició mostrant que no hi ha gaire temps fins a les eleccions, … Sí, està be, jo em deia, però em calia un argument potent, conclusiu.

I me’l va donar una entitat espanyola: el Tribunal de Cuentas . Cada any presenta els resultats econòmics dels partits polítics amb un petit compte d’explotació i un balanç. I a aquest balanç hi vénen detallats els deutes dels diferents partits amb el sistema d’entitats de crèdit. Les xifres que hi vaig trobar són, penso, esfereïdores:

  Deute Milions EUR
Convergència Democràtica de Catalunya 2,9
Unió Democràtica de Catalunya 9,0
Convergència i Unió 16,1
Total 28,0
   
Esquerra Republicana de Catalunya 3,7
   
Iniciativa per Catalunya Verds 9,1
   
Partido Popular 55,7
   
Partido Solialista Obrero Español 45,9
Partit dels Socialistes de Catalunya 21,5
Total 58,4
   
Altres 46,4
   
TOTAL 201,3

Cal destacar també que, tot i presentades aquest any 2010, les xifres es corresponen a l’any 2006. Sembla que el sistema de partits s’ha autodotat de la possibilitat de no haver de presentar les xifres de l’any anterior sinó que presenten les de quatre anys enrera.

Amb aquest quadre sinòptic es va fer molt fàcil passar el missatge als assistents als actes que és molt important poder assolir l’objectiu de finançar-nos sense quedar amb lligams ni hipoteques amb entitats que més tard poden demanar-nos ‘favors’ a canvi de la condonació de deutes com ha passat en altres ocasions.

Ara ja fa dies que aquestes xifres corren per diferents actes i presentacions que els membres de les llistes de Reagrupament fan diàriament per tot Catalunya i, com aquells primers als quals vaig mostrar les xifres, estic segur que tots entenen per què és tan important la independència financera per defensar la independència política. 

Escrit per Joan Llacuna
Associat de Reagrupament Independentista

Èxit sense precedents del nacionalisme valencià en la processó cívica del 9 d'Octubre

pesolbullit | 10 Octubre, 2010 08:42

 

 

www.valencianisme.com 

Hui al migdia, el valencianisme ha participat en la baixada de la Senyera i la processó cívica del 9 d’Octubre, en resposta a laconvocatòria unitària del Centre d’Actuació Valencianista, a la qual s’havien adherit el BLOC, Units per València, Estat Valencià, l’ACV Tirant lo Blanc, Valencianisme.com, Opció Jove i el Bloc Jove. Vora un centenar de persones han marxat darrere de la pancarta “Valencians: som una nació” i han fet tot el recorregut oficial, malgrat els intents dels ultres per impedir-ho. Han sigut ben nombroses les consignes corejades pel públic assistent, els aplaudiments i les mostres de suport al llarg d’una jornada històrica per al valencianisme.

 

La celebració ha començat a les 11:30 h. amb la baixada de la Senyera des de la llotja de l’Ajuntament. Acte seguit, ha sorprés a tots els assistents que sonara l’himne espanyol sense anar precedit (ni sonar en cap moment) l’himne valencià, un fet sense precedents en tota la història de l’acte. En resposta, els valencianistes, indignats, han fet ús de xiulets i crits i han fet pràcticament inaudible per a la plaça l’himne d’Espanya.

A les 12:00 h., portant una gran pancarta amb el lema “Valencians: som una nació” i precedits per la Real Senyera, vora un centenar de persones han iniciat la marxa del sector valencianista de la processó. En un ambient d’alegria reivindicativa, cridaven consignes com ara “Visca València lliure” o “Que vullguen que no, València, una nació” i cantaven visques al monument a Francesc de Vinatea. Mentrestant, molts assistents s’interessaven pel lema i mostraven el seu suport.

El moment més tens ha tingut lloc quan un grup d’ultres, que avançaven per davant, han detingut la seua marxa per a intentar barrar el pas als valencianistes. Individus d’estètica skin, símbols i consignes ultraespanyolistes i una actitud clarament violenta, es col•locaven en u dels costats, mentres un altre grupuscle pretenia avançar en direcció contrària al recorregut per a encarar-se amb els valencianistes, desplegant una pancarta amb el lema “BLOC, catalanistes=terroristes” i sense deixar d’increpar-los i insultar-los.

Veent que els integrants del bloc valencianista de la marxa, que cantaven “Som, som i serem, i serem valencians”, no pensaven retrocedir davant de les amenaces dels violents i que estaven decidits a fer pacíficament la marxa en ús dels drets i llibertats democràtiques de tots els valencians, uns quants ultres s’han dirigit a la desesperada contra els valencianistes, amb la intenció d’arribar a ells i agredir-los.

En eixe moment, les forces de seguretat, que han tingut un comportament exemplar durant tot l’acte, han impedit els intents dels ultres de violentar l’acte del poble valencià i agredir els valencianistes, fins al punt que, durant uns segons, han hagut de carregar contra ells. És aleshores quan ha quedat ben clar per a tots els assistents qui era cadascú: uns intolerants, feixistes, violents, que només saben respondre als arguments amb la força bruta; que pretenen guanyar en el carrer, usant la violència i la intimidació, allò que són absolutament incapaços de guanyar en els urnes; i que són totalment aliens al sentiment del dia del Poble Valencià, obligaven la policia a parar-los els peus per a garantir la participació lliure i pacífica dels ciutadans demòcrates i valencianistes en un acte de tots.

A continuació, dispersats aquells, el bloc valencianista ha seguit avançant cap a la plaça de la Reina per a endinsar-se en el carrer de la Pau, on han sigut ben importants el seguiment de les consignes i els aplaudiments per part de la gentada als valencianistes. Als crits de “¡Visca València!”, els veïns del Cap i Casal aplegats responien unànimement “¡Lliure!”, provocant en tots una alegria i una emoció contingudes. I, a més dels lemes ja nomenats, sense dubte va triomfar el de “¿On estan, on estan els diners dels valencians?”, corejat per bona cosa d’espontanis.

Ja arribats al Parterre, passant per davant del monument al rei En Jaume, els valencianistes han donat per acabada la seua participació en la processó cívica, que enguany, a diferència de l’any anterior, sí que n’ha inclòs el recorregut complet. Ha sigut una jornada històrica per al valencianisme, que ha assolit la seua presència més destacada en anys en l’acte, fent-lo sencer i comptant, per primera volta, amb l’adhesió d’organitzacions provinents de diferents tradicions valencianistes. I el més important: que significa un pas més en la recuperació del carrer i del país pels valencians de bé, demòcrates, pacífics i favorables als interessos d’una societat plural, democràtica i, a pesar (i per al pesar) d’alguns, cada volta més lliure.

El Bloc Nacionalista Valencià podria entrar amb dos regidors a l'Ajuntament de València

pesolbullit | 10 Octubre, 2010 08:27

 

http://www.valencianisme.com 

 L'efecte Joan Ribó es traduiria en dos regidors de Compromís a l'Ajuntament de València, segons l'ABC

 

El diari ABC es fa ressò hui d'una enquesta interna encarregada pel PPCV segons la qual si les eleccions  valencianes se celebraren ara els populars aconseguirien un avantatge històric respecte del seu principal competidor electoral, el PSPV-PSOE. A nivell de país, però, no fa referència a Compromís, tot i que sí que ressalta que al Cap i Casal hi hauria un transvasament de vots des dels socialistes cap a la coalició formada pel BLOC, Iniciativa i els Verds.

Segons el diari conservador, els de Blanqueries s'afonarien fins arribar a un suport electoral mínim, ja que perdrien al voltant d'uns 80 000 vots respecte dels comicis de 2007. Els populars, malgrat el desgast patit pel govern de Camps, revalidarien la seua majoria absoluta i es distanciarien en vint punts de la formació liderada per Jorge Alarte.

El sondeig, que segons revela l'ABC es donarà a conéixer en els pròxims dies, no fa cap referència als altres grups de l'oposició, Compromís i EU. Això no obstant, sí que esmenta que a la ciutat de València el descontent d'antics votants socialistes provocaria una pèrdua d'un parell d'escons del PSPV-PSOE, cosa que permetria Compromís aconseguir entre un i dos regidors al Cap i Casal i trencar, així, el bipartidisme actual.

 

El 16 d'octubre Laporta pot ser denunciat, inhabilitat i expulsat com a soci del Barça

pesolbullit | 06 Octubre, 2010 11:37

http://www.diariogol.es/?mod=noticias&tipo=1&id=8855

 

Mai de la vida, en els 110 anys d’història del Futbol Club Barcelona, un president resultarà tan noquejat, tan grogui en l’aspecte social, en l’econòmic i en el laboral com Joan Laporta. La ‘Due Dilligence’ que l’empresa KPGM està elaborant sobre la gestió de l’anterior junta directiva és tan rotunda que podria significar la inhabilitació de l'expresident.

 

La ‘Due Dilligence’ que l’empresa KPGM està elaborant sobre la gestió de l’anterior junta directiva és tan rotunda, tan concluent i tan brutal que, d’explicar-se amb tots els pèls i senyals en la propera assemblea, podria significar, a més de la injusta vergonya de milers i milers de socis barcelonistes, la inhabilitació de per vida (si més no com a socis de l’entitat) de tot un seguit de directius que han tingut les majors responsabilitats econòmiques del club, començant per l’expresident Laporta, passant per l’economista Xavier Sala i Martín, per l’exdirector general, Joan Oliver, i fins i tot arribant a algun exvicepresident, com l’actual màxim dirigent d’Spanair, Ferran Soriano, que en la venda de patrimoni (Can Rigalt) com, sobretot, en el cas Sogecable (un altre gran pal econòmic per al club), ha demostrat ser un economista escassament seriós, gens rigorós i sense cap responsabilitat, és a dir, tot el contrari de la imatge que d’ell s’ha donat per un grup de plomes que amb tant entusiasme l’han deïficat i l’han presentat davant l’opinió pública com el número u de tot, quan en realitat han estat tots ells màsters de la manipulació, l’engany i la mentida.

Els números que el club presentarà a l’assemblea vindran a ratificar, desgraciadament per al soci, totes les previsions que els barcelonistes més responsables i més ben informats han vingut vaticinant durant aquests últims anys, a la vista dels dispendis econòmics que la directiva presidida per Laporta venia realitzant. 

Les vendes reiterades de patrimoni, les operacions immobiliàries confuses i gens transparents i l’alegria financera que es desprenia de l’actuació pública de l’expresident i d’alguns dels seus més fidels col·laboradors eren símptomes inequívocs de la dolentíssima gestió empresarial i de l’enganyat que estava el soci de carrer que, enlluernat pels èxits esportius de l’equip, poc podia imaginar que l’actuació de la directiva fos tan diametralment oposada al que representava sobre la gespa. 

I és que, mentre els futbolistes perforaven les xarxes contràries, els màxims responsables de l’entitat perforaven la tresoreria del club, segons es desprèn d’aquesta ‘Due Dilligence’ que està a punt de ser servida en la pròxima assemblea i que només falta saber si es farà amb tota la seva cruesa o s’intentarà suavitzar, si més no en les formes, perquè el resultat de la mateixa no constitueixi el major escàndol financer –i no financer– de la història del club, que a més pot significar responsabilitats de tot tipus per a alguns dels dirigents anteriors, si és que alguns socis assembleistes volen posar les coses al seu lloc i demanen que els autors del daltabaix financer –i moral– dels anteriors exercicis no marxin de rosetes.

Tota una ‘bomba’
Així doncs, la imminent Assemblea, que per primera vegada en els últims anys se celebra fora del Gamper, potser que sigui la més sonada –en negatiu– de tota la història del club. I aquí es dóna la paradoxa que els grans aduladors del laportisme que van qualificar a Laporta com un president irrepetible, a Sala i Martín com el més preparat economista, no ja del Barça i de Catalunya, sinó del món global, i a Joan Oliver com el millor gestor de tots els temps, hagin d’amagar els seus pronòstics en els propers anys, quan es facin públiques les auditories posades en marxa: la laboral, l’econòmica i la legal, com durant la passada campanya electoral va anunciar el soci número 12.556, i aleshores candidat ,Sandro Rosell. 

L’actual president, fidel a la seva promesa electoral de mantenir informat al soci – “l’autèntic propietari del club”–, manté amb fermesa la seva voluntat de no amagar dades i d’actuar amb la major transparència de tot el que succeeix en el club. Per això, encara guardant l’estil i les formes, la propera assemblea serà tota una bomba, no només per la confirmació dels gairebé 80 milions de pèrdues de l’últim any, que ja va anunciar al seu dia la nova junta i els més de 400 milions d’euros de deute global, sinó per la posada en evidència i el contrast amb els números presentats per la junta liderada en el social per Joan Laporta i en el financer per Xavier Sala i Martín, que van presentar, amb el major dels cinismes, unes xifres que deixaven un superàvit per al club.

Fa tres mesos, en el diari La Vanguardia, un dels seus prestigiosos articulistes, Manel Pérez, titulava la seva anàlisi “Prácticas sospechosas”, on preveia i anunciava dies negres per a l’anterior president, després de conèixer el primer informe realitzat per Deloitte, en què ja es detectava la foscor del futur. “El informe dibuja un retrato inquietante”, deia el columnista, que afegia: “Rasgos de nepotismo, el viejo vicio de comprar activos (terrenos) con dinero ajeno a un precio muy superior a su valor de tasación (¿cuál era el objetivo real de la operación?), opacidad, como la de firmar contratos sin garantías, y capricho irresponsable, al negarse a reconocer como pérdidas las indemnizaciones pagadas por orden judicial. Métodos de quien se ha sentido amo sin límites más que gestor fiscalizado por los socios”. Deia també Manel Pérez que moltes coses són sospitoses. “Si sus siete años al frente del club son como Deloitte dice que ha sido el último, nos espera un dramático culebrón a cuenta del método Laporta”.

I això es deia abans, molt abans de conèixer tots els detalls que dóna la ‘Due Dilligence’, que són aclaparadorament dramàtics per als socis i, molt particularment, per a aquells milers d’associats que els costa sang, suor i llàgrimes pagar la seva quota, per no parlar d’aquells altres que ni poden pagar el seu carnet, el carnet més preuat de tots, per l’alt índex d’atur que viu el país.

El piset del Passeig Sant Joan
La ‘Due Dilligence’ que es presentarà a l’Assemblea, sigui completa, parcial i /o es faci només una lectura en majúscules de la mateixa sense entrar en interioritats és ja demolidora, molt demolidora, i desqualifica a qualsevol dirigent, sigui d’un club o d’ una empresa: és el més terrorífic que han vist els ulls dels pocs directius que han tingut accés als milers de folis, sorpresa que no ha estat aliena als propis auditors i als juristes que els ha tocat visionar papers, factures i diners de plàstic. Molts d’ells no se’n saben avenir.

Gairebé tots els que han tingut accés, ja sigui per la seva responsabilitat dins de la directiva, ja sigui per la seva comesa jurídica, coincideixen en els punts més espinosos: les operacions de Sant Just Despí i la de Viladecans, les comissions pagades a tot tipus d’intermediaris i les despeses sumptuoses, extraordinàriament sumptuoses, com, per citar alguns exemples, la utilització de les targetes vises (inclosa la del xofer del president), el lloguer d’avionetes privades, moltes d’elles sense cap justificació, l’alt preu pels serveis de seguretat i/o espionatge, etcètera, etcètera, etcètera. 

Els pocs revisionistes d’aquests comptes s’han trobat amb tantes i tantes sorpreses (negatives totes) que fins i tot algunes d’elles els han produït estranyesa, com lloguers de pisos en el Passeig de Sant Joan, un passeig freqüentat per l’exdirector general, Joan Oliver, i un passeig que ha vist néixer i créixer al president, i del que no fa molts mesos una brasilera (contractada pel club per a no se sap què) va dir posseir el niu d’amor que compartia amb el seu president-cap-amic.

No tinc cap mena de dubte que el president Rosell complirà amb la seva promesa, com no va fer Laporta amb Gaspart, per cert, tot i que alguns directius del moment, Rosell entre d’altres, van demanar-li la màxima transparència. Laporta, però, després d’un pacte força estrany amb el seu antecessor, es va tancar en banda. Fa pocs dies, Xavier Bosch, en la seva llegida pàgina d’El Mundo Deportivo, deia que la història del Barça tenia un buit: “Sigue siendo un misterio lo que pasó con la economía del club en los primeros quince días de Laporta como presidente, en el año 2003... La pregunta jamás resuelta, es ¿por qué Joan Gaspart permitió que le imputaran un déficit de 150 millones de euros cuando Enric Reyna, ante los compromisarios, había presentado un déficit de 55 millones en esa temporada 2002-03? Han pasado siete años, el laportismo ha caducado y seguimos sin tener la respuesta de Gaspart”.

 

 

Mor Eduard Manchon

pesolbullit | 30 Setembre, 2010 02:15

          

 El Barça de les Cinc Copes: Ramallets, Seguer, Biosca, Segarra,  Flotats i Bosch; Basora, Cesar, Kubala, Moreno i Manchón.

 http://www.fcbarcelona.cat

El cèlebre extrem del Barça de les 5 Copes ha mort aquest dimecres a l’edat de 80 anys. Se’l recordarà sempre per la seva tècnica depurada i per la facilitat que tenia per marcar gols.

El barcelonisme està de dol. Aquest dimecres 29 de setembre ha mort Eduard Manchón i Molina (Barcelona, 24 de juliol del 1930), l’extrem esquerre del Barça de les Copes. L’últim de la mítica davantera que va immortalitzar Joan Manuel Serrat, amb Basora, César, Kubala i Moreno. 

Des dels 16 anys de blaugrana 

Manchón era del barri de Can Tunis, fill d'una família treballadora procedent de Murcia. El seu pare feia de barraquer del camp de Casa Antunez, on va començar a jugar. S’incorpora a les categories inferiors del Barça amb 16 anys i debuta amb el primer equip en un partit amb el Palmeiras. 

El barceloní va jugar set temporades al Club, del 1950 al 1957. Coincideix amb una de les etapes de major esplendor del Barça. El seu palmarès és de luxe: dues Ligues, una Copa Llatina, quatre Copes d’Espanya, i dues Copes Eva Duarte. 

Llegenda culer 

En total, Manchón va disputar 201 partits i va marcar 81 gols. I és que era un carriler veloç, hàbil i amb un important olfacte anotador. Tot i que era dretà, actuava per l’esquerra. 

El 1957, quan la seva titularitat deixa de ser indiscutible, abandona la disciplina culer i culmina la seva carrera esportiva a Granada i Deportivo, Ibèria i Hospitalet. 

Després de la retirada, Eduard Manchón va tenir una vinculació estreta amb l’Associació Barça Veterans. De fet, fins fa poc encara jugava a futbol a la Ciutat Esportiva Joan Gamper. 
 
 

EL FC BARCELONA VOL DEIXAR PALÈS, A TRAVÉS D'AQUESTES LÍNIES, EL SEU MÉS SENTIT CONDOL PER LA PÈRDUA IRREPARABLE D'EDUARD MANCHÓN, UN DELS GRANS REFERENTS DEL BARÇA DE LES 5 COPES.    

El Cercle Català de Negocis rebutja la vaga espanyola i avisa dels perills de secundar-la

pesolbullit | 29 Setembre, 2010 05:37

 

Els il·luminats de SCI diuen que s'ha de fer vaga "per la independència de Catalunya"... un deliri més. Cadascú que faci el que vulgui però que no ens intentin prendre el pèl. El Cercle Català de Negocis, que són gent seriosa, rebutja aquesta vaga, un motiu més per no votar el partit fantasmagòric del Laporta i per que el CCN els envii a pastar fang. 

 

http://somnoticia.cat/2010/09/27/el-cercle-catala-de-negocis-rebutja-la-vaga-espanyola-i-avisa-dels-perills-de-secundar-la/

 El Cercle Català de Negocis ha emès un comunicat en el qual rebutja la vaga espanyola de dimecres. El lobby d’empresaris catalans és contundent: “No donarem suport a cap vaga general que no pretengui l’assoliment de l’estat propi.” A més, insta a no seguir-la: “Una situació d’aturada laboral com la convocada posarà més en perill encara l’economia del país i pot incidir en la seva recuperació.” El CCN considera que tan la reforma laboral, com la vaga general han estat confeccionades des d’una òptica espanyola, i en cap cas s’ha tingut en compte l’especificitat del mercat laboral català, que considera “clarament diferenciat”. I té com a principals problemes estructurals, assegura, “el dèficit fiscal, proper al 10% del PIB, el baix i deficient nivell d’infraestructures i la manca de polítiques per afavorir el teixit empresarial català de la petita i mitjana empresa”. Podeu llegir tot el comunicatComunicat_CCN_vaga_29S.

Marc Cros: Montilla, el decadent

pesolbullit | 26 Setembre, 2010 22:13

 
 http://somnoticia.cat/montilla-el-decadent/
 
Cada dia que passa falta menys per corregir aquesta cosa que tenim de president. Herència viva de la pols del franquisme. Servilisme de governador civil, simple secretari del president espanyol. Abans que presidís la Generalitat ja vam conèixer la seva tenebrosa trajectòria política; de gran s’ha fet de dretes, però continua igual d’espanyol. Hem tingut un president que ha negat els drets històrics de Catalunya i que ha votat contra la unitat de la llengua, i ell va ser el ministre que va començar a tancar TV3 al País Valencià.

Aquests quatre anys foscos van començar amb ell fent classes de català a Palau que no li han servit ni per escriure una dedicatòria sense copiar la frase d’un paperet, d’una xuleta, vaja. Quan parla a càmera sembla un ninot, no és capaç d’improvisar un discurs sobre qualsevol fotesa i la seva dialèctica a les entrevistes és una barreja de somnífer amb alguna tara mental. Aquesta desolació intel·lectual sempre ha anat acompanyada per un caràcter bel·licós. En destaca l’afició per amenaçar periodistes, quan no és directament la Txeca de Nicaragua que controla tots els mitjans amb redacció a Barcelona. Amb Montilla i els seus sicaris contra la llibertat hem tocat fons. Un govern de mediocres que ell capitanejava a crits. En el qual no ha pogut fer dimitir cap dels inútils consellers, perquè ell, com a president inútil i perdedor, hagués estat el primer a provar el carrer.

I el pitjor no és la tendència totalitària o analfabeta, el més greu és que és espanyol. L’altre dia es va atrevir a dir, a la lleugera i sense cap argument, que “la independència és decadència”. Ell que governa gràcies a l’independentisme institucional i gaudeix d’un estatus que ni en els millors somnis eròtics Franco hagués imaginat. Aquesta declaració, no només és un insult per a tots els catalans lliures, que ja sabem que ens considera “l’enemic a batre”, sinó un insult a tota la població de Catalunya. Què vol dir? Que si tinguéssim estat propi seríem decadents? Que sense la tutela d’Espanya no ens en sortiríem? Perquè, és clar, no se’n surten països com Holanda, Suïssa o Portugal, oi? Per sort, el govern de la gestió i de l’eix social morirà aviat. I la gran i merescuda decadència serà per als partits tan contraris al país com el PSC-PSOE. I qui sap, potser en José ja anava ben encaminat, i amb la independència segurament si que arribarà la decadència, això sí, per Iznájar.

Marc Cros    

Salvador Cardús: Encara més decadència?

pesolbullit | 25 Setembre, 2010 10:00

    Impossible. Em sembla que és impossible que, amb la independència, encara hi hagués més decadència a Catalunya. Si més no, des del punt de vista econòmic, totes les dades asseguren el contrari, fins al punt que la pregunta habitual sobre si una Catalunya independent és viable econòmicament, caldria canviar-la per si és viable, a mig termini, una Catalunya dependent. Només cal que consulteu el llibre que acaba de publicar el Cercle Català de Negocis. 

De manera que, quan el president José Montilla assegura que la independència és decadència, ens hauria de dir en quin terreny. Pensa en el camp de la creació cultural? No és fàcil, sobretot a la vista que molts dels millors creadors en tots els camps de les arts i les lletres també es manifesten independentistes. Decadència intel·lectual? No diré pas que la intel·lectualitat catalana sigui excelsa, però el que sé del cert és que, siguem el que siguem, no és gràcies a Espanya que hi ha gent que pensa el país i la societat actual, i que es dóna a conèixer al món sencer. En què hi perdríem, amb la independència? Així doncs, de quina decadència parla Montilla? 

La veritat és que, per evitar arrogàncies, respondria al president que, en cas de decadència, com a mínim seria la nostra decadència, la que causaria la nostra hipotètica incompetència, però que sempre seria millor que la decadència imposada per un Estat depredador. Posats a fer, pobresa amb dignitat, doncs, enlloc de pobresa per robatori, deixadesa o maltractament. 

Però tampoc no cal tanta modèstia. Aquesta cançó també li van cantar a Eslovàquia quan es va emancipar de Txèquia. I li anat magníficament. I és que, en cap sentit, la grandària, en temps de mundialització, no té cap importància. Creure que necessitem Espanya per prosperar és propi d'un pensament antic que va caducar les darreres dècades del segle passat. 

Ara bé: el més trist d'aquesta estratègia de la por és la manca de confiança que el president del PSC -i per extensió, el seu partit- mostra cap al país: de veritat ens veu -es veuen- tan incapacitats, tan immadurs, tan febles, tan poca cosa que creu que sols no ens en sortiríem?
1 2 3 ... 18 19 20  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb